Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en
aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Us avanço que tindrem per tancar el programa
una gran cançó que ens interpretarà
un dels grups creadors
del rock en català, us parlo de Coses,
la banda que liderava als anys setanta Ton Rulló.
Obriré avui amb R & B amb tocs
de soul des de Barcelona, però també escoltarem
a Albert Hammond,
Fito & Fitipaldis,
Brighton 64, l’amic Pep Sala, els italians Nicola Di Bari
i Loredana Bertè, des de l'Argentina ens arribarà
Sandro, escoltarem a Los Secretos, el grup tarragoní Bill
Gomez i uns
quants més que
s'encarregaran de portar-nos pel
nostre viatge musical dins del bagul dels records,
per la banda sonora de la nostra vida. Ara i des de la xarxa
d’emissores de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el
programa jo us diré
Benvinguts a Un Toc de Rock
Riders Rhythm & Soul Band – Tell Mama 1997
Obrim amb una barreja de R & B i Soul que ens porta un grup
sorgit a Catalunya amb un so molt americà. Són Riders
Rhythm & Soul
Band que l'any 1997 van publicar un CD amb el
seu nom per títol i d'ell us he seleccionat aquest
tema que també obria l'àlbum. Riders Rhythm
& Soul Band
estava integrat per
Laia Porta (veu),
Quim Quiñonero (guitarres), Toni Marquès
(guitarra i doblo) Eduard Beltrán (baix), Reginald
Vilardell (bateria), Jordi Blanch (saxo)
i Dani Zapater
(trompeta). En
la gravació de l'àlbum que es va realitzar en els Montalpark Studios de Sant
Vicenç de Montall entre els dies 16 i 19
de maig de 1997, van col·laborar
Lluís Coloma (piano
i orgue Hammond), Edu Més (piano),
Nacho Vargas (veu),
Mario Pérez (percussió), Yolanda Sikara (cors)
i Lluís M.
Sala (cors). Per
cert, algunes de
les cançons es
van gravar a l'Estudi Lacate
0 de Barcelona. El
guitarra Quim Quiñonero
ha format també part
de la banda d'Antonio Orozco
i grups com
Última Vuelta, Tonino Carotone, Miguel Carpio,
Mr Nelson, The
Bluesters i Malditos Roedores,
entre d'altres. De fet els components
de Riders Rhythm
& Soul Band
han seguit col·laborant entre ells, encara que el grup i malgrat la seva qualitat,
no va tenir continuïtat.
El guitarrista Quim Quiñonero
Pep Sala i la Banda del Bar – Mardi Gras 1997
Guitarra, cantant,
productor, compositor i bon amic, va ser el 50% de SAU i a la mort de Carles
Sabater va abandonar el projecte per seguir amb un altre que ja estava
funcionant paral·lelament des de l’any 1993, la Banda del Bar. Pep Sala va néixer a Vic el 17 de juliol de 1960. Aquest tema
formava part d'un doble CD publicat l’any 1997 i titulat "Paranys de la
memòria". Pep i jo som amics des de fa un grapat d’anys. És un gran
col·leccionista de llibres antics i en certa ocasió ens va ajudar a fer la
tasació de la biblioteca familiar, posan-nos en contacte amb un bon profesional
que ell coneixia. Jo he estat convidat en dues ocasions a fer cors en
enregistraments seus, encara que per respecte a un bon amic com és Pep, sempre
he declinat la invitació. Per cert que quan i van tancar les casernes de l'Avda
Catalunya, a Tarragona, Sau 
va
realitzar el concert de tancament dels locals, va ser una cosa molt anecdòtic
ja que un dels principals hits de SAU era "No he nascut per militar".
Quan vaig comentarles aixo tant a Pep com a Carles, es descollonaven tots dos.
Curisament i des de fa ya set o vuit anys, jo visc just al devant dón estaven
situades aquelles antiques casernes militars. Per cert el Mardi Gras és el
Carnastoltes de la ciutat de Nova Orleans, una festa molt recomenable i que
veritablement resulta innolvidable, a mi particularment m’ha agrada més que el
de Río de Janeiro. 
Brighton 64 – La casa de la Bomba
Avui en dia la cançó més recordada en la
carrera de Brighton 64 és indiscutiblmente "La casa de la bomba". Ja fa uns quants programes vem
escoltar un tema del disc "Esta vez va en serio" que ha representat
la tornada de Brighton 64 i us vaig parlar
de "La casa de la bomba", avui he decidit que estaria bé
escoltar-la. Es va publicar en versió maxi-single l'any 1986 i va ser el seu primer treball amb el segell EMI.
Anteriorment s'havien donat a conèixer amb
"Barcelona blues" que es va editar
a través d'un segell independent i posteriorment
gravarien un mini-LP
abans de fitxar amb
EMI que va apostar fort per ells i de fet aquest maxi-single ha estat
el disc més venut
en la carrera dels barcelonins Brighton 64,
tot i que les xifres de vendes dels seus següents
treballs no van satisfer a la discogràfica. El grup estave liderat pels
germans Albert i
Ricky Gil, als quals sempre he apreciat
molt des que ens
vam conèixer i jo
vaig produir el primer concert
que es va realitzar al Moll de
Costa de Tarragona. En aquell concert el cartell
eren a més de Brighton 64, Los Enemigos i Seis Disparos,
encara que he de reconèixer que va ser un veritable fracàs
ja que es tractava de finals del mes d'octubre, amb un fred que pelava i en un recinte
inèdit a aquests efectes,
el públic es va
imaginar que era a l'aire lliure i
això, sumat al fet
que la policia va
organitzar controls i escorcolls en els dos accessos
al port de Tarragona, va fer que el la gent es
tirés enrere. Va
ser un veritable desastre econòmic ja que el empresari, un
desaprensiu de Vilaplana, no va
pagar ni als grups ni als que van treballar en l'esdeveniment, és clar que jo tampoc vaig cobrar.
Els únics que van
percebre els seus honoraris
va ser l'empresa de seguretat i és que el "bon
home" va voler tenir en tot moment
les esquenes cobertes.
Tornant a Brighton
64, després de desfersee es van reconvertir en Brigatones
per passar posteriorment
a ser Matamala. Al costat de
Reyes Torio
els germans Gil
eren propietaris del segell Al•leluis Records.
Actualment a Brighton 64 i amb Albert i Ricky
Gil trobem a Tino Peralbo a la
bateria i el teclista Jordi Fontic (la nova formació a la foto). Brighton
64 van prendre el seu nom de les famoses batalles entre mods
i rockers que van
tenir lloc a les platges de Brighton
l'any 1964. 
Fito & Fitipaldis – Por la boca vive el pez
2006
Quan Platero y Tú es van reconvertir a Fito & Fitipaldis va arribar l'etapa més brillant, comercialment parlant, d'aquesta bona banda de rock que sembla haver-se diluït ja en l'oblit, encara que segueixen al peu del canó. Inicialment van sorgir l'any 1998 com un projecte d'Adolfo Cabrales, conegut com Fito, paral·lel a Platero y Tú, però finalment es va consolidar. L'octubre de 2007 se els va lliurar el Disc de Diamant per haver venut més d'un milió de discos al llarg de la seva carrera. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que es va editar en single, donava títol al seu cinquè àlbum, publicat l'11 de setembre de 2006 i després de 34 setmanes a la llista dels 50 discos més venuts d'Espanya, va superar les 320.000 còpies sent quatre vegades 
Disc de Platí. Es va gravar en els estudis Music Lan de Girona i va ser produït per Joe Blaney. Llevat "Deltoya" que era una versió d'Extremoduro, la resta de temes van ser composicions de Fito Cabrales. La veritat és que per Fito & Fitipaldis han passat al llarg dels anys un munt de músics, entre ells Javier Alzola (saxo), José Semperena (orgue Hammond i piano), Carlos Raya (guitarra, slide i pedal steel), Alejandro "Boli" Climent (baix), Daniel Griffin (bateria), Txus Alday (guitarra), Miguel Colino (baix), Cheva (bateria), Ortuño (percussió), Gino Pavone (percussió), Mario Larrinaga (piano), José Alberto Batiz (guitarra), Roberto Caballero (baix), Chema "Animal" Pérez (bateria), Candy Caramel (baix) i uns quants més.
Albert Hammond amb Raphael – Eres toda una mujer
2010
En l'àlbum "Legend" que Albert Hammond
va publicar l'any
2010 i que va tenir la seva continuïtat en "Legend II" publicat l'any passat, Albert
Hammod recupera cançons
escrites per ell que
van ser èxit versionades per altres i és que
avui en dia molts
obliden que Albert Hammond a més de cantant, també s'ha
dedicat a la
composició per a molts artistes,
entre ells The
Fortunes, Roy Orbison, Leapy Lee, Joe Dolan, Blue Mink,
Michael Chapman, Hank Williams Jr, Olivia Newton-John, Barry Manilow, Simple Red, Cass Elliot, Art Garfunkel,
Leo Sayer, Whitney Houston, Tina Turner, Lani Hall, Aretha Franklin,
Elton John, Julio Iglesias i Willie Nelson. Albert
Hammond va començar a
l'Espanya dels anys seixanta formant part dels grups The 
Dimond Boys i despres el duet Albert & Richard. Es va marxar a
Anglaterra per crear Family Dogg
i més tard llançar-se ja en solitari. Albert
Hammond va néixer el 18 de maig de 1944, moltes biografies diuen que a
Londres, però jo recordo que en els seixanta es parlava que havia nascut en el
Penyal de Gibraltar, per aixó el seu fort acent andaluz quan parla castellà. El
19 de juny de 2008 Albert Hammond
va ser inclòs en el Saló de la Fama, precisament en
l'apartat de compositors. “Legend” compta amb bones col·laboracions i troben a
Dani Martín, Rosario, David Summers, Ana Belén, Julio Iglesias, Helena
Paparizou, Miguel Bosé, Al Stewart, Cliff Richard, Courtney Taylor, Ron Sexmith
i Raphael amb el que interpreta la peça que us he seleccionat per el programa d'avui. Es el pare del cantant i guitarra dels The Strokes i el fill es diu Albert Hammond Jr i en aquest disc també
canten una cançó junts, pare i fill.
Ogara – El último beso 1996
Aquesta cançó
està composada per el mateix José
Antonio Ogara Tejero, conegut per el seu nom artistic de Ogara, un bon cantant i compositor,
crec que basc i que ja hem escoltat en alguna ocasió a Un Toc de Rock, a mi aquesta cançó "El último beso"
sempre m'ha enganxat. Ogara ha
composat per Sergio Dalma, Luara, Raúl, Roser i Silvia Pantoja, entre altres. La peça
que sona ara a Un Toc de Rock es
trobava al seu CD “Historias coridianas” que signat solsament com Ogara, va publicar el segell JLP
Ediciones l’any 1996, comptan amb Toni
Carmona a las guitarres, Laurent
Vernerey al baix, Angel Celada a
la batería, Iñaki Arakistain als
saxos i que en aquesta cançó es llueix, Joseba
Robles a les trompetes, i Nando
de la Casa
als teclats i que també va ser el productor. Es va gravar al estudis Digital-Biko de Victoria. Pot
ser que m’equivoqui, però crec recordar que fons de la seva discogràfica van
dir-me que Ogara vivia al
Vendrell, però no ho tinc gens clar, jo sempre he pensat que vivia al nort. Per
cert que a Internet he trovat
una página on el posan a parir acusant-lo de poc profesional i treure-li els
diners a la gent. La veritat la sap ell i el que ha escrit aquella pàgina.
Bill Gómez – A veces 2012
La Asociación de Músicos de Tarragona va publicar a finals del passat any
un CD titulat "Un munt d'idees"
que incloïa una mostra de cançons de grups i
artistes tarragonins d’estils molts
dispars, una iniciativa interessant
ja que difon la
música de la província. D'aquest
CD us he extret
el tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, a càrrec del grup Bill Gómez i en el qual ens diuen
que creuen que "La nit comença a la matinada". Bill Gómez és un
grup i està integrat per Salva Granadero a la bateria, Sergio Santiago al baix de cinc cordes,
Jordi Varela davant del piano, Miguel Trujillo amb la guitarra, Eugenio Caparrós també guitarra
i José A. Granadero a
la veu, comptant amb la col·laboració de H. Perdomo
front de les percussions. El grup tarragoní
Bill Gómez es va formar l'any 1996 i van publicar un primer
àlbum 
titulat “La
tristeza viaja en una maleta” al qual va seguir "Imaginándote". Després va arribar "Vientos
del Sur" amb només 6 temes, "Tiempo
presente" i finalment "Cinco". La veritat és que
sonen bé encara
que en aquesta cançó que hem de reconèixer és molt bona, la seva
música, a causa del "caracoleo" en la veu de José Antonio Granadero hem sona familiar i
l’amic Manolo Rivera deia en certa
ocasió que a ell li recorda a Manolo
García.
El grup tarraconí Bill Gomez en directe
Los Secretos – Ojos de gata 1991
La història d'aquesta cançó és curiosa ja
que existeixen dues versions de la mateixa amb dos títuls diferents i la lletra
començant igual, però arriba un moment en què no tenen res a veure una amb
l'altra. La primera la van gravar Los
Secretos i la segona, amb pocs mesos de diferència, Joaquín Sabina. Us explico el perquè
de tot això. Els germans Urquijo van
visitar un bon dia a Sabina i
aquest es trobava en plena fase de composició d'una cançó, s'estava barallant
amb la lletra i la cosa feia figa, no s'han sortia. Álvaro i Enrique li
van fer una sèrie de suggeriments, però Sabina
tenia una idea molt clara i els va dir que la gravessin ells amb aquella
lletra que estaven creant en un moment i que reconeixia era bona. Los Secretos així ho van fer i la lletra
comuna és la que Sabina ja havia
creat quan ells van prendre les regnes de la seva versió, sols la primera
estrofa. La gravació de Los Secretos és
molt més rockera i la de Sabina ens 
va arribar a ritme de valset anglès i titulant-se "Nos dieron las diez".
Los Secretos tenen un altra
gravació interpretàn aquesta cançó amb Miguel
Ríos, ja sense Enrique Urquijo
Prieto (Madrid, 15 de febrer de 1960 - Madrid 17 novembre
1999), però “Ojos de gata” es va gravar originalment en el LP "Adiós tristeza",
editat l’any 1991 i a mi hi ha un tros que sempre m'ha captivat, aquell on diuen "Cómo explicar que me
siento vulgar al bajarme de cada escenario" i és que en masses ocasions divinitzem als
ídols sense adonar-nos
que són persones amb les virtuts i defectes del gènere
humà.
Kerouacs – Canción de las mil voces 1971
Kerouacs es van
donar a conèixa versionant al castellà "Illa de Wight" que de fet es
deia veritablement “Wight is Wight”, una cançó del francès Michel Delpech. Kerouacs van ser descoberts pel
productor d’origen frances Alain
Milhaud, el mateix que va descubrir a Los Bravos, Pop-Tops
i tans altres i que es va encarregar de la producció dels seus dos singles.
Aquest tema que us porto avui a Un Toc
de Rock es trobava en el segon disc, com cara A, editat per Poplandia,
subsegell de RCA, l’any 1971. La cançó és una versió del "Song of a
Thousand voices" del guitarrista i compositor Les Fearless Fradkin que crec que era nord americà. Poc us puc dir
del grup Kerouacs, llevat que no
tenen res a veure amb l'escriptor nord-americà Jack Kerouac, com he llegit en alguns llocs d'internet. Que jo
sàpiga l'escriptor estendard del moviment hippy i els films de carretera, els
"road movies", mai va cantar, almenys en un disc, a la dutxa no ho
sé. Bé, també dir-vos que el guitarra del grup Kerouacs era Julio Seijas
i jo sempre he estat convençut de que el cantant era estranger, posiblement
francés, però tampoc es una cosa que tingui masa clara.
Sandro – Porque yo te amo
La carrera de Sandro comença amb el grup Los del Fuego, una de les primeres
bandes argentins de rock and roll. Formada l’any 1960 i considerada un dels
grups precursors de l'anomenat "Rock
Nacional Argentino" i estaven liderats pel cantant Sandro. Sandro va realitzar la seva primera "actuació" el 9 de juliol
de 1957, dia de
la independència argentina, a la
seva escola, quan la seva mestra
de 6è grau el
va convidar a realitzar la seva imitació d'Elvis, portant-se
els aplaudiments i l'ovació del públic
assistent. Sempre va confessar que va ser
llavors quan es
va despertar la seva vocació musical. Integraven el grup Los
del Fuego: Sandro (veu), Juan José Sandri (guitarra), Enrique Irigoytía (guitarra rítmica), Héctor Centurión (baix) i Armando "Cacho" Quiroga
(bateria). A poc a poc la força i carisma de Sandro va anar destacan i es van convertir en Sandro y los De Fuego i a partir de
1966 Roberto Sánchez que es el
veritable nom de Sandro, al qual
també es coneixia com "El Gitano",
es va llançar en solitari amb una brillant carrera. Va néixer a Buenos Aires,
el 19 d'agost de 1945 i va morir a Mendoza un 4 de gener de 2010 a causa 
de
complicacions per culpa d'un trasplantament. En la seva obra en solitari
destaquen els temes "Porque yo te amo" que el va llançar al mercat
internacional i que escoltem ara a Un
Toc de Rock i "Rosa, Rosa" que va vendre al seu país gairebé 2
milions de discos. Sandro va ser
tot un sex-symbol i va liderar el fenòmen fans a l'Argentina, a les seves
seguidores, les hi deien "Les nenes de Sandro". Fins a la seva
mort i any rere any, el dia del seu aniversari s'organitzaven llargues
cues davant de casa seva per felicitar-lo, la majoria dones, i Sandro les saludava una per una.
Tenint en compte que és hivern a l’Argentina i fa un fred que "pela",
arribava un moment en què Sandro havia
de demanar, ja al vespre, a les seves fans que marxessin a casa i que és
veurien l'any següent. El 19 d'agost de 2011 Sandro ja no acudeix a la seva cita amb les fans, no està
físicament entre nosaltres, va morir a Mendoza el 4 de gener del
2010, però sempre ens quedaran les seves cançons i el seu record.
Loredana Bertè – Eres bellísima 1975
Una de les grans cantants de pop italianes és Loredana Bertè, germana petita de la també cantant Mia Martini. Va néixer a Bagnara el 20 de setembre de 1950. Amb 16 anys feia cors en el grup de Rita Pavone i també va treballar en el cinema com a extra. L'any 1973 va ser descoberta per Alfredo Cerruti que li va oferir un contracte discogràfic i la va llançar, utilitzant la seva indiscutible bellesa, com una cantant sexy, de fet va ser portada de Play Boy. La veritat és que Loredana Bertè és molt més que això i la seva qualitat interpretativa i la seva força l'ha demostrat al llarg de més de quaranta anys de professió i una infinitat de col·laboracions. Al meu gust personal, en la seva carrera destaquen 
dues cançons "Non sono una signora" i aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock "Sei bellissima" que va ser el seu segon disc i es va publicar l'any 1975, ambdues i com comprovareu, les va gravar també en castellà. La seva vida amorosa ha estat agitada, ha tingut molts assumptes íntims airejats als quatre vents i va estar casada amb el tennista Björn Borg, encara que es diu que va ser una relació molt tempestuosa. Ha treballat en molts ocasions al cinema i la veritat és que no s'ha tallat ni un pèl a l'hora d'ensenyar el seu esplèndid cos. També va participar una vegada en un reality i actualment segueix en actiu i realitzant molts treballs amb la seva germana Mia Martini. El 2009 va crear el Lola & Angiolina Project amb la cantant Ivana Spagna. 
Nicola di Bari – Los días del Arco Iris 1972
Seguim a
Italia, aquest és un dels grans del pop italià de tots els temps, Nicola di Bari, de veritable nom Michele Scommegna, va néixer a
Zapponeta el 29 de setembre de 1940. Nicola
di Bari va començà l’any 1963, però no va ser reconegut fins que va
quadar en segona posició al Festival de
San Remo del 70 amb “La prima cosa bella” i sobre tot al guanyar el Festival en els anys 1971 i 1972,
aquest mateix any va participar al Festival
de la Cançó
d'Eurovisió. Al llarg dels temps ha aconseguit una pila d'èxits, gràcies
a cançons com “El último romántico”, “Los días del arco iris” que estem
escoltan ara i es va editar en single l’any 1972, “Mi corazón es un gitano”,
“Guitarra suena más bajo”, “Trotamundo”, "Primera cosa bella",
"Vagabundo" i tantes altres. Us explicaré una anècdota de Nicola di Bari que va narrar ell
mateix en una entrevista: "De jove cantava de manera molt particular i els
seus companys d'escola el van 
persuadir perquè ajudés a vendre a un gelater que
no tenia prou veu per promocionar els seus productes com es feia en aquells
temps a Itàlia. No només es van acabar els gelats, sinó que es va formar un
tumult per escoltar-lo. Va ser llavors quan va decidir que volia ser cantant".
Per cert, el seu representant per l’América del Sud es el meu amic Mikel Barsa
que ara té oficines a Buenos Aires i des de allà ho controla tot. Amb comentava
en un correo que precisament feia poc que havien acabat una gira amb Nicola Di
Bari. Al blog us poso una foto de Mikel i Nicola di Bari que he tret de la web
de Carlos Casale. 
Nino Bravo – Es el viento 1969
Les terres
valencianes han donat grans veus al pop espanyol. Juan Bau, Francisco,
Bruno Lomas, Michel, Juan Camacho, Camilo Sesto
i tants altres, però la gran veu del pop espanyol dels setanta va ser Nino Bravo. Luis Manuel Ferri Llopis va néixer a Aielo de Malferit, València,
un 3 de agost de 1944 i va morir en accident de trànsit a Villarrubio, Conca,
el 16 d'abril de 1973. A
finals de 1962 Nino Bravo va
crear el conjunt Los Hispánicos,
amb els seus amics Félix Sánchez
i Salvador Aranda. Quan es van
desfer ell es va incorporar com a cantant al grup Los Superson amb els quals va estar fins que es va llançar ja en
solitari. De fet els seus companys de Los
Superson van acompanyar a Nino
Bravo com a banda de suport, ja en solitari i fins la seva mort. Després
de la mili Nino Bravo es va
llançar com a cantant solista al Festival
de la Cançó de la Vall d'Uxó l’any 1968.
Aquest tema que escoltem ara a Un Toc
de Rock, va ser el seu primer senzill i igual que "Como todos"
que va ser l'altra cara, eren composicions de Manuel 
Alejandro. Curiosament el seu primer èxit va arribar amb
"Te quiero, te quiero” l’any 1970, una cançó que Augusto Algueró va compondre per Raphael, però a l'andalús el tema no li va semblar bé i no va
voler publicar-lo tot i haver-lo gravat, el mateix va succeir amb Carmen Sevilla i Lola Flores. Finalment la va gravar Nino Bravo i va ser el seu gran èxit i
va ser designada "Cançó de l'estiu". El matí del dilluns 16 d'abril
de 1973, Nino Bravo acompanyat
pel seu guitarrista i amic José Juesas
Francés i del Dúo Humo,
van de València cap a Madrid. Havien parlat de viatjar en avió, però finalment Nino Bravo va decidir fer-ho en el seu
acabat d'adquirir automòbil, un BMW
2800 de 1970 amb la matrícula GC-66.192 (a la foto desprès del accident)
comprat de seguna ma. Al terme municipal de Villarrubio, en un revolt en què
aquest mateix mes havia succeït un altre accident mortal, el cotxe conduït pel
cantant va sortir-se de la carretera i va donar diverses voltes de campana. Nino Bravo i els ferits van ser
traslladats en vehicles particulars a Tarancón, a 
13 quilòmetres, al petit
hospital de Santa Emilia, regit per monges mercedàries i allí van rebre les
primeres cures, sent traslladats amb l'única ambulància que disposaven a
Madrid, a 80 quilòmetres de distància. No obstant això, a escassos quilòmetres
de la capital, el cantant Nino Bravo
va morir. Després de la seva mort es va publicar el seu disc pòstum titulat
"... i volumen 5" que va incloure 10 cançons gravades setmanes abans
de la seva mort. Entre elles es troba "Amèrica, Amèrica" que es va
convertir en tot un himne i en un dels seus grans èxits. També dins d'aquest
disc apareix l'única cançó que va compondre Nino Bravo, paradoxalment titulada “Vivir”.
Nina – Comenzar de cero 1995
Inicialment
cantant d'orquestras, Nina va
militar a l'Orquestra Costa Brava,
la Janio Martí Orquestra i Cors i l'Orquestra
Caravana-Xavier Cugat. Va ser hostessa del "Un, Dos, tres" i
es llançà en solitari fitxan per EMI i representant-nos en Eurovisió, l’any 1989 amb la cançó
"Nacida para amar" (single amb la cançó al costat). Nina va treure discos molt comercials
fins que es va desenganyar de tot i va tornar a les seves arrels
jazzístiques-country amb aquest CD titulat "Començar de Zero", un
títul molt al-legoric i que Nina va
publicar per Picap amb totes les cançons cantades en català i del que us he
portat la peça que li donaba títol i que és una composició dels músicos
brasilenys Ivan Guimarã es Lins
i Vitor Martins, pero una de les
cançons que millor van funcionar del CD, era la versió del clásic dels Eagles “New kid in Town”, adaptada al
català per Lluis Gavaldà de Els Pets. La producció d’aquest CD va
estar a carrec del recordat Marc Grau
i de Toni Saigi “Chupi”. Els músics que aconpanyan a Nina en aquesta 
cançó son Marc Grau (guitarres), Toni Saigi (órgue i piano), Ángel Celada (bateria), Sergi Riera (baix), Pedro Javier González (guitarra
espanyola), Nau Mercader (pandereta)
i Carme Canela als cors. Després
per Nina va arribar una bona
carrera com a actriu de culebrons a TV3,
destacan el seu paper a "Nissaga de poder" i la de directora del
nefast Operación Triunfo on va
repudià de les seves arrels musicals i es va ficar de ple en el
"bussines" més comercial i sense cap respecte pels artistes. Això si,
el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta gansa per a La
Trinca i els seus aláteres. Nina va ser la protagonista del musical "Mamma mia". El
seu nom és Anna Maria Agustí Flores
i va néixer a Lloret de Mar, l'1 d'octubre de l’any 1966. Jo estic convençut que
Nina, Laura Simó, Carme Canela
i Mone, son les millors veus
femenines catalanes que actualment podriem englobar dins del jazz i el blues.
Coses – Els nuvols 1978
Aquesta gran cançó amb la qual tancaré Un Toc de Rock per avui us l'he tret de l'àlbum "Perquè no s'apagui l'aire" que va publicar Moviplay l'any 1978. Coses van ser una de les primeres bandes de rock en català de la història musical i amb la democràcia a sobre. La veritat és que jo sempre recordo una frase que vaig escoltar a Manolo Rivera "Contra Franco vivíem millor". Coses estaven liderats pel cantant Ton Rulló que posteriorment crearia un altre grup pioner del rock català TR i actualment forma part de Ton Rulló i la Pegebanda. Se que al seu costat en Coses hi havia un bon actor català de forta veu, un d'aquells anomenats "actors de caràcter", però.jpg)
no aconsegueixo recordar el seu nom i això que surt habitualment en moltes de les sèries que s'emeten per TV3. En Coses i en aquest disc, trobàvem, a més de Ton Rulló (veu i percussió) a Lluis Masdeu que havia estat bateria de Lone Star, Ramón Llatjós (guitarra), Josep Pons (pianos), Miquel Estrada (baix), Jordi Fàbregas (guitarres i veu) i em sembla deixar-me algun. El productor d'aquest LP crec recordar que era Joan Sirvent, però no estic segur. La veritat és que jo conec a Ton i sempre he admirat les seves ganes de lluitar, de tirar endavant amb la seva música. De fet cançons de T.R. ja les hem compartit a Un Toc de Rock. No acabaré sense recordar-vos que Joan Reig en el seu projecte paral·lel a Els Pets anomenat Refugi ha tret un CD amb versions de clàssics del pop i rock català més primitiu i entre les cançons incloses al CD hi ha una versió de Coses.
Ton Rulló (Fotos: Mario Prades)
La
frase per tancar el programa la va dir l'actriu britànica Luise Rainer, d'origen jueu-alemany que va néixer el 12 de gener de 1910 i de la qual no tinc constància que hagi mort, clar que si està viva com comprovareu, supera els cent anys en tres. Ella va aconseguir un Oscar de l'Acadèmia i va manifestar:
.
“El Óscar no és una maledicció. La veritable maledicció és
que un cop guanyat l'Oscar una pensa que pot fer-ho tot”
Conclou Un Toc de Rock i tancare la barraqueta,
però us deixo amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles
que emeten el programa. Foto el camp, porteu-se bé i no feu rés que jo no
faria.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
