El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

jueves, 29 de junio de 2017

Un Toc de Rock 11-74


Vaig encarrilant el programa cap a les vacances d'estiu que començaré a principis de juliol i la veritat, és que ja les necessito. Faig Un Toc de Rock des de fa onze anys, amb ganes i molt a gust, però els que m’escolteu compreneu perfectament que requereix molta informació i sobretot, confirmar dades el que de vegades, resulta difícil i esgotador. Avui tindrem a una de les bandes pioneres del simfonisme britànic Procol Harum, amb un tema del seu nou disc, al costat de cançons que ens portaran Richard Ashcroft, The Doors, Fleetwood Mac, la ELO, Santana, Mike & The Mechanics, Imelda May amb Jools Holland, Foreigner i Carole King. Ells integraran la banda sonora d'avui que t’arribarà des de totes les emissores per les que surto a l’aire dues vegades per setmana o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i toca obrir la barraqueta un altre vegada, per tant

Benvinguts a Un Toc de Rock

Procol Harum – Cant say that 2017

Una de les bandes mítiques del simfonisme i el rock progresiu britànic són Procol Harum, encara que avui i recordant la seva llarga trajectòria musical tan sols tinguem present dues cançons "Homburg" i sobretot “A whiter shade of pale”, però la seva carrera és extensa. Aquest any han tornat a gravar cançons noves en estudi i han publicat un àlbum "Novum", amb producció de Dennis Weinreich que es va posar a la venda el passat 21 d'abril. És el primer disc amb temes nous de Procol Harum en catorze anys, després d'haver editat "Well's on fire" l'any 2003 i el nou treball coincideix amb els 50 anys des que Procol Harum es van posar en marxa. La portada fa referència precisament al seu primer disc i ha estat obra de Julia Brown Actualment la banda està dirigida pel seu fundador, el cantant, pianista i compositor Gary Brooker i els actuals músics, tots amb experiència en altres grups, porten junts des dels noranta. Són, a més de Gary Brooken, el baixista Matt Pegg (Jethro Tull, Ian Brown), el bateria Geoff Dunn (Jimmy Page, Dave Stewart, Van Morrison), el guitarrista Geoff Whitehorn (Roger Chapman, Paul Rodgers, Roger Daltrey) i a l’órgan Hammond Josh Phillips (Pete Townsend i Midge Ure). Les cançons de l'àlbum han estat composades pels components de Procol Harum i la majoria de les lletres per  Pete Brown, un home que es va fer popular per la seva col·laboració en composicions amb els membres de Cream. Parlant de "Amb la seva blanca pal·lidesa", com va ser traduïda a Espanya, la seva cançó bandera, es va basar en un moviment de Bach i va ser número 1 a Anglaterra el 8 de juny de 1967, el mateix dia en què es va publicar i es va mantenir sis setmanes en la primera posició de les llistes d'èxits. La cançó va ser composada per Gary Brooker, Keith Reid i Matthew Fisher. Del tema s'han realitzat moltes versions i a Espanya una de les més rellevants és la que van fer en castellà Los Pop Tops liderats per Phil Trim, encara que la traducció de la lletra deixa molt a desitjar, però també la van gravar els barcelonins Los Stop, Los Go Go i altres. Els britànics la van incloure en el seu primer àlbum "Procol Harum" que es va editar el 12 de maig de 1967. La banda va ser creada l'any 1967 per Gary Brooker i Robin Trower que militaven en el grup The Paramounts que es van dissoldre l'any 1965, al costat de Mattew Fisher (òrgan), Ray Royer (guitarra) i David Knights (baix), comptant amb el poeta Keith Reid. A partir del segon disc van començar els canvis en la formació que es va mantenir en actiu fins l'any 1977, encara que van tornar a reunir-se l'any 1991.

Santana – One chain (don’t make no prision) 1978

Des de l'àlbum "Inner secrets" de Santana, publicat al 1978, us porto aquest tema “Una cadena” en el que a mi Carlos Santana sempre m'ha recordat als britànics Sniff'n' The Tears, però la qualitat no podem negar-li. Carlos Santana, nascut a Autlán de Navarro, Jalisco, Mèxic, el 20 de juliol de 1947 i de nom complert Carlos Augusto Santana Alves, és un dels millors guitarristes del món i des del principi de la seva carrera, l’any 1969, sempre ha sabut imprimir a la seva obra aquest sabor llatí que ha creat escola. Quan va arribar a Califòrnia i per poder mantenir-se Sabeu a què es va dedicar Carlos Santana? doncs a tocar mariachis i ranxeres en bodes i batejos. Quan va actuar i va triomfar al Festival de Woodstock que es va celebrar a Bethel, Nova York, entre el 15 i el 18 d'agost de 1969, va aconseguir un èxit impressionant per la seva qualitat com a estilista de la guitarra i sobretot pel seu nou estil a base de fusionar el rock amb les percussions llatines. Va crear escola i van sorgir bandes com Osibissa, Mandrill, El Chicano o els espanyols Barrabás. Curiosament Santana era l'únic artista que quan va participar en el mític festival no tenia publicat cap disc al carrer. Per cert, una cosa a dastacar i molt, dels discos de Carlos Santana, son les seves cobertes, veritable obres d'art i sicodelia i val a dir que "Inner secrets" es un dels seus discos més simples ja que hi han sols fotografies, una cosa poc habitual en els discos del músic mexicà.

Richard Ashcroft – They don’t own me 2016

Ara i des de l’àlbum “These People”, cinquè disc d'estudi en solitari que Richard Ashcroft va publicar el 20 de maig del passat 2016, gravat a Londres, amb la producció realitzada conjuntament per ell i Chris Potter, amb el qual treballa habitualment, us he seleccionat per compartir avui Un Toc de Rock el seu tercer tall "No em pertanyen". L'àlbum que va aconseguir la tercera posició en el Regne Unit, ha comptat amb la col·laboració de Wil Malone en els arranjaments de corda, un músic que també ha treballat en discos anteriors. Per cert, aquest àlbum va ser presentat en directe a Espanya, concretament a Girona, en el marc del Festival de Cap Roig, el 15 de juliol de 2016. Richard Ashcroft va ser el cantant i líder del grup The Verve, entre 1989 i l'any 1999, és a dir des de la seva creació a la separació de la banda, encara que en el 2007 el grup va tornar a unir-se i gravarien un nou àlbum "Forth", tot i que es van separar ja definitivament l'any 2009 i ell va tornar a la seva carrera en solitari gravant el seu quart àlbum. El britànic Richard Ashcroft va néixer a Wigan el 11 de setembre del 1971. Va debutar en solitari amb “Alone with everybody” que es va publicar al juny del  2000.

The Doors – Roadhouse blues 1970

Fa poques setmanes vam escoltar aquest tema en la versió que han realitzat els Deep Purple, incloent-la en el seu últim àlbum, però ara us porto l'original a càrrec dels The Doors. Aquesta és, posiblement, la cançó més important dins del millor disc de The Doors, "Morrison Hotel", editat al febrer de 1970 i cinquè disc del grup. Però aquest àlbum dels nord-americans liderats per Jim Morrison, té la seva història, almenys la portada. Us ho explicaré. El Morrison Hotel on està presa la fotografia de la portada de l'àlbum, existeix realment. Es troba situat al 1246, South Hope, a Los Angeles. Quan el fotògraf Henry Diltz que va realitzar les sessions fotogràfiques per al disc, va demanar permís a l'amo de l'hotel per retratar a The Doors enfront del seu edifici per a la portada de "Morrison Hotel", el propietari del mateix es va negar rotundament. Però el grup va passar de tot, van ignorar els requeriments del propietari de l'hotel i es va fer la foto. Això va succeir l'any 1969 i llogar una habitació costava dos dòlars i mig, com podreu veure a la portada del disc. Després de la publicació de l'àlbum els preus van pujar substancialment. The Doors eran la banda liderada per Jim Morrison i Ray Manzarek, al costat de John Densmore i Robby Krieger, es van crear a Los Angeles, l’any 1965 i la polèmica sempre va envoltar les actuacions de Jim Morrison, un poeta passat de rosca i que va abusar de les drogues fins que el van portar a la mort. Va néixer a Florida, el 8 de desembre de 1943, va morir a París, França, un 3 de juliol de 1971, el seu nom complet era James Douglas Morrison Clarke. Hi ha dubtes sobre les causes de la seva mort, fins i tot es diu que Jim Morrison no va morir. L'historia parla de que va ser trobat a la banyera per la seva companya Pamela Courson. No hi va haver autòpsia, però es va declarar que Jim Morrison va morir per una aturada cardíaca, segons l'acta de defunció. Hi ha fonts que posen en dubte la versió oficial ja que les circumstàncies van ser una mica estranyes. També es va dir que el pare de Jim Morrison va treure el cos del seu fill del cementiri per dur-lo als Estats Units, però fonts del parisienc Cementiri Père Lachaise asseguren que ningú pot andur-se un cos del cementiri sense que l'administració ho sàpiga. Una de les raóns dels que posen en dubte la seva mort es que les targetes de crèdit i passaport de Jim Morrison encara segueixen vigents. Poc temps abans de morir ell així ho va especificar en el seu testament. Els únics que van veure el cos de Jim Morrison van ser la seva núvia i un metge que ja no exercia (el que va fer pensar en un posible suborn). Altres versions diuen que Jim Morrison va morir d'una sobredosi d'heroïna (tot i que el preferia les drogues alucinògenes) en els lavabos del parisenc Rock'n'Roll Circus i posteriorment va ser traslladat a casa seva. La veritat és que la seva tomba és un lloc de peregrinació encara avui en dia. Després de la mort de Jim Morrison, Ray Manzarek va mantenir el grup en marxa i va cometre, al meu modest parer, un greu error. Va voler cantar i havia d'haver convertit a The Doors en una banda instrumental. Això hagués avivat el mite. Després de publicar dos LP's The Doors es van desfer, era l’any 1973.

Fleetwood Mac – Don’t stop 1977

Rumours” està considerat el millor disc de Fleetwood Mac ja en la seva segona etapa i sense el guitarrista Peter Green. Va ser un LP molt injuriat i que va fer a molts seguidors del grup que repudiaren d'ells ja que deixa l'essència blusera dels seus anteriors treballs (13 LP's) per entrar en un pop-rock molt més comercial, però que els va portar a la part alta de les llistes de vendes de tot el món. Era el 15è disc i el segon amb la nova formació, L'enregistrament de "Rumours" va començar el 3 de març de 1976, encara que el disc no es va publicar fins el 4 de febrer del 77. Va guanyar el Grammy el 1978 com a millor àlbum de l'any i es va mantenir 31 setmanes en les llistes del Billboard. "Rumours" va vendre més de 30 milions de còpies, i va ser certificat com el tercer àlbum amb més vendes dels anys 1970. El tema que estem escoltant va ser compost per John McVie. La banda la integraven en aquells moments Lindsey Buckingham (guitarra i veu), Mick Fleetwood (bateria), Christine McVie (sintetitzadors, teclats i veu), John McVie que era el seu marit (baix) i Stevie Nicks (cantant). Hi ha dues etapes diferenciades en la trajectòria professional de Fleetwood Mac, el abans i el després de Peter Green. La primera va ser més blusersa, la segona ja amb els nous components, es va encaminar cap al pop i també està marcada per l'àlbum "Rumors". Fleetwood Mac es van crear a Londres el 1967 i el canvi crucial en la formació es va produir l'any 1975, encara que ja havien tingut diversos canvis abans.

Electric Light Orchestra – Confusion 1979

La Electric Light Orchestra liderada pel cantant i guitarrista Jeff Lynne (Birmingham, 30 de desembre de 1947) arriba ara de nou a Un Toc de Rock amb aquest tema que us he extret del seu àlbum “Discovery”, publicat al mes de juny de 1979 per Jet Records, distribuït a Espanya per CBS i reeditat el 12 de juny del 2001 en versió CD amb temas extra i una versió de la cançó de Del Shannon "Little Town Flirt", de fet val a dir que aquest es un dels seus millors discos de la ELO. De l'àlbum "Discovery" es van extreure cinc singles d'èxit, "Shine a Little Love", "Your say Bring Me Down", "Last Train to London", "Confusion" que escoltem ara i va arribar a la vuitena posició a Anglaterra i la 37 al Billboard i "The Diary of Horace Wimp". Va ser el primer àlbum de l'Electric Light Orchestra en aconseguir el primerlloc en les llistes d'èxits britàniques, entrant directament en aquesta posició i romanent en ella durant cinc setmanes. L'any 1997, "Discovery" va ser certificat com a doble disc de platí. Aquest àlbum no inclou el tercet de cordes integrat per Mik Kaminski, Hugh McDowell i Melvyn Gale, tot i que van aparèixer en els videos musicals de l'àlbum que van ser creats a manera de substitut d'una gira de concerts. La veritat es que van ser acomiadats, tot i que Mik Kaminski tornaria al grup per a la gira de promoció de "Time" i per a la gravació de l'àlbum de 1983 "Secret Messages". A la portada de l'àlbum apareix l'actor Brad Garrett vestit de àrab. En aquesta gravació la ELO van ser Jeff Lynne (cantant, guitarra, piano i sintetitzador), Bev Bevan (bateria i percussió), Richard Tandy (piano, sintetitzador, clavinet i arranjaments orquestrals), Kelly Groucutt (baix i cors) i Louis Clark (arranjaments orquestrals).

Mike + The Mechanics – Over my shoulder 1995

El grup Mike + The Mechanics són la banda paral·lela creada per Mike Rutherford de Genesis i la veritat és que la seva carrera no té res a envejar a la banda que va crear Peter Gabriel i el lideratge li va ser arrabassat per Phil Collins. Aquest tema que compartirem ara a Un Toc de Rock us el he extret del seu àlbum “Beggar on a Beach of Gold” que es va publicar el 6 de març del 1995 sent el seu quart disc i és una de les cançons més importants en la carrera de Mike + The Mechanics. La cançó, excrita per Paul Carrack i Mike Rutherford, es va editar en format single i va aconseguir la posició 12 en el Regne Unit, de fet les tres cançons que es van extreure en single es van classificar en les llistes angleses. La veritat és que Mike + The Mechanics és un grup que es mou al voltant de Mike Rutherford, però que té una important rotació de músics i en l'enregistrament d'aquest àlbum eren Mike Rutherford (guitarra, baix, teclats i productor), Paul Carrack (cantant en alguns temes del disc, aquest entre ells, i teclista), Paul Young (cantant en la resta de cançons i guitarra) i Peter Van Hooke (bateria), encara que van haver unes quantes col•laboracions com Adrian Lee (teclats), Clem Clempson (guitarra), B.A. Robertson (sintetitzadors), Paul "Wix" Wickens (teclats), Andy Newmark (bateria), Gary Wallis (bateria) i als cors trobàvem a Katie Kissoon i Tessa Niles. Mike Rutherford (2 d'octubre de 1950, Guildford, Surrey) va crear Mike + The Mechanics l'any 1985, paral·lelament al seu treball amb Genesis i el grup va funcionar fins a 2004, encara que van tornar l’any 2010.

Foreigner – Waiting for a girl like you 1981 / 2006

Aquest tema que escoltarem ara va ser escrit per Lou Gramm, cantant del grup. És un dels principals temes que es van recollir a l'àlbum "4" que es un disc conegut popularment com "Foreigner 4" al costat de “Girl in the Moon”. Us explicaré una curiositat, inicialment l'àlbum s'havia de dir "Silent Partners" i la portada, dissenyada per l'agència Hippnosis, era en blanc i negre, representant a un home jove al llit, amb un parell de binoculars que apunten per sobre. El disseny original va ser rebutjat per els nois de la banda, ja que van creure que era massa "homosexual" i finalment van decidir canviar-ho per "4" i la portada que veurieu al blog, amb tan sols el número, tret d’una imatge del cinema, de la numeració quan comença una pel·lícula. En a aquesta gravació els Foreigner són Lou Gramm (cantant i percussió), Mick Jones (guitarra, teclat i cors), Rick Wills (baix i cors) i Dennis Elliott (bateria i cors), però van comptar amb un munt de músics de suport, entre ells Junior Walker (saxo), Hugh McCracken (guitarra slide), Thomas Dolby (sintetitzadors), Robert John "Mutt" Lange (cors), Larry Fast (sintetitzador seqüencial), Michael Fonfara (teclats), Mark Rivera (saxo), Bob Mayo (teclats) i Ian Lloyd (cors). L'àlbum va aconseguir la primera posició de les llistes del Billboard, així com un parell dels singles que es van extreure, aquest entre ells. La cançó que escoltem ara no es la del disc original, us l'he extret d'una mena de disc recopilatori, un àlbum doble titulat genèricament "Definitive Collection" publicat el 27 d'abril del 2006, amb els 30 millors temes de Foreigner, però remasteritzats de nou.. Foreigner van ser una de les millors bandas de rock americanes de tots els temps. Englobada dins del AOR, va ser creada a Nova York l’any 1976, per Mick Jones (ex-Nero and the Gladiators, Spooky Tooth i The Leslie West Band) i l'ex King Crimson, Ian McDonald, amb el cantant Lou Gramm que després va tindre una interesant carrera en solitari, als quals es van sumar Dennis Elliot, En Greenwood i Ed Gagliardi. Inicialment van ser sis components, però al llarg dels anys han hagut molts canvis en la formació de Foreigner que es calcula han arribat a vendre més de 80 milions de discos a tot el món, gairebé 38 milions només als Estats Units.

Carole King – You’ve got a friend 1971

Aquesta es una gravació en directe del gran èxit en la carrera de Carole King, inclosa al CD “Natural Woman -The very best of Carole King” de la novaiorquesa Carole King, cantant, pianista i compositora nascuda el 9 de febrer de 1942, una dona que ha guanyat quatre Grammy i està inclosa en el Rock and Roll Hall of Fame. Aquest és el seu gran hit, tot i que al mateix temps també la va gravar i portar al cim de les llistes James Taylor i es trobava en el seu primer LP "Tapestry" publicat per Carole King l’any 1971, tot i que aquest és un enregistrament en directe que us porto, a més de per la qualitat del tema i la seva intèrpret, perquè els cors que escoltareu acaronan a Carole King són, ni més ni menys que Bonnie Raitt, Celine Dion, Gloria Estefan i Shania Twain... "Ahí és na lo del ojo i el portava a la butxaca". Carole King va començar com a compositora, formant tàndem amb el seu marit Gerry Goffin del que es divorciaria més tard, però van deixar un munt de temes que van ser èxits en els anys seixanta, com “The Locomotion”, "Will You Love Me Tomorrow", "Take Good Care of My Baby", "Oh No Not My Baby" i un munt més, de fet cançons seves les han gravat Little Eva, Tina Turner, Kylie Minogue, Beatles, The Animals, Aretha Franklin, Manfred Mann, Rod Stewart, Linda Ronstadt, The Monkees, Bobby Vee, The Drifters i molts altres. Quan es va decidir a llançar-se definitivament en solitari va ser l'any 1970, amb l’àlbum que va incloure aquesta cançó en la seva versió original i el single va guanyar un Grammy, encara que ja havia gravat durant els 60 uns quants singles d'escàs èxit. "Tapestry" està considerat el millor disc de la seva carrera i va estar en el primer lloc en les llistes americanes durant 15 setmanes l'any 1971, va romandre en llistes durant més de sis anys. Va tenir el rècord d'àlbum interpretat per una solista que es va mantenir en el número 1 durant més temps, només va ser superat per Whitney Houston amb "El Guardaespatlles" l'any 1992, dues dècades després. En la gravació de l’àlbum Carole King que canta i també toca el piano i els teclats, compta amb un bon grapat de col·laboracions, entre elles Joni Michell, Merry Clayton, Julia Tillman i James Taylor que fan cors. El productor va ser Lou Adler.

Imelda May & Jools Holland – When it’s my time 2017

Acabarem per avui Un Toc de Rock amb aquest tema extret de l'últim treball discogràfic de la cantant irlandesa Imelda May titulat genèricament "Life love flesh blood" que es va publicar el passat 21 d'abril i en aquesta cançó compta amb la col·laboració del pianista i presentador britànic Jools Holland que va ser el fundador del grup Squeeze. De fet en aquest nou àlbum d'Imelda May, aquesta extraordinària cantant irlandesa, ha col·laborat així mateix el guitarrista Jeff Beck. Aquest és el cinquè àlbum d'estudi d'aquesta gran veu que segueix a cavall del blues, soul, gospel, folk i rock and roll i ha estat produït per T Bone Burnett.  En aquest disc i aconpanyànla en l'enregistrament trobem a Jay Bellerose (bateria), T Bone Burnett (guitarra), Dennis Crouch (baix), Darrell Leonard (metalls), Marc Ribot (guitarra), Patrick Warren (teclats), Carl Wheeler ( òrgan), a més de la seva banda habitual integrada per Ryan Aston, Sean Barry, Oliver Darling, Gavin Fitzjohn, Al Gare,  Petur Hallgrimsson, Donny Little, Emma Osei-Lah, Chris Pemberton, Dave Priseman, Steve Ruston i Ulrika Uma. Per cert, Imelda May presentarà aquest disc al Festival de la Guitarra de Còrdova que està previst es celebri el 7 de juliol d'aquest 2017. La cantant irlandesa Imelda May a qui hem escoltat en diverses ocasions a Un Toc de Rock i que podríem dir que està especialitzada en rockabilly y molts altres estils, abans de començar en solitari interpretava jazz i blues com a solista del grup Blue Harlem des de 1998, quan es va traslladar a Anglaterra. Va debutar en solitari l’any 2005 amb l’àlbum “No Turning Back". Ara us explicaré una anècdota, Imelda volia cantar blues i jazz, però el seu pare li deia que tot i tenir bona veu, aquesta no era apta per a aquests gèneres, fins que un dia la va deixar el seu xicot, aquella nit havia d'actuar i malgrat estar trencada per dins i feta pols, va sortir a l'escenari. Abans de començar a cantar li va dir el seu pare: "Ara que estàs destrossada, tens la veu adequada per cantar blues”. Per cert que va ser Jordi, el meu fill petit, qui va descubrir-me a aquesta bona cantant, no la coneixia i el meu fill em va passar un CD seu deixant-me petrificat. Era molt bona i jo sense saber-ho. Imelda Mary Higham (a la foto) va néixer el 10 de juliol de 1974, a Dublín, és vegetariana i toca el bodhrán, una mena de tambor de marc, d'uns 40 centímetres de diàmetre i que és un instrument típic irlandès, peró també toca el baix i la pandereta. Per la seva veu Imelda May ha estat comparada amb una de les grans Damas del Blues, la extraordinaria Billie Holliday.

La dita per acabar avui és del guitarrista i cantant Lemmy Kilmister (Burslem, Anglaterra, 24 desembre de 1945 - Los Angeles, Califòrnia, 28 de desembre del 2015) i que va ser el fundador del grup Motörhead i un amant del mam.


“Per tenir ressaca has de parar de beure”

Acabaré per avui Un Toc de Rock i ara us deixo en la companyia de totes les emissores per les que surto a les oness dues vegades per setmana o via internet, si t’el descarregues des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Ara baixaré la barraqueta, jo sóc Mario Prades, però ens retrobarem en el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario