L'ésser humà en el seu recorregut per la vida,
perseguint somnis i afany de superació, va deixant enrere masses coses que van
quedant relegades a un racó recòndit de la nostra memòria. A Un Toc de Rock i
gràcies a la música, vull que algunes d'elles, espero siguin les bones i
agradables, tornen a vosaltres. Avui a la nostra banda sonora comptarem amb la Steve Miller Band,
Tony Joe White, Steely Dan, The Kelly Family, Pauk Heardcastle, Traffic, J.J.
Cale i Sniff’n’The Tears amb els quals començarem el programa que t'arriba dos
cops per setmana des de totes les emissores per les que m’escoltes o via
internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse o les webs de
les emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara obro la barraqueta
dient, com sempre que sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Sniff’n’The Tears – One love 1980
Els Sniff’n’ the Tears són una banda britànica
que va tenir el seu millor moment de glòria a finals dels 70 i principis dels
80. Mark Knopfler sempre va dir que quan començaren Dire Straits imitaven als
Sniff'n'The Tears, banda liderada pel cantant, compositor, pintor i dissenyador
gràfic Paul Roberts. El seu major hit va ser la cançó "Driver's Seat"
de l’any 1978 que ja hem escoltat al programa fa unes setmanes. "One
love" que us porto ara, es trobava en el segon àlbum dels Sniff’n’ The
Tears publicat l’any 1980 i titulat "The Game's Up". La banda la
formaven en aquest disc Paul Roberts líder del grup, cantant i guitarra junt a
Loz Netto i Mick Dyche a les guitarra i cors, Mike Taylor als teclats, Nick
South s’encarrega del baix i Noel McCalla als cors. Van contar a les gravacions
amb tres bateries Paul Robinson, Richard Bailey i Richard Marcangelo. La
producció del disc va estar a carrec de Steve Lipson. La veritat es que els Sniff’n’
The Tears sempre van tenir problemes amb els bateries per la qual 
cosa Paul
Roberts utilitzava habitualment músics d'estudi per les grabacions i mercenaris
per els directes. Val a dir que per els Sniff’n’ The Tears van passar un grapat
de músics al llarg dels anys, entre ells Jennifer Maidman (baix), Alan Fealdman
(teclats), Rick Fenn (guitarra), Jeremy Meek (baix) i un munt més, en total 21.
El grup es va desfer a principis dels 90 si bé Sniff’n’ The Tears es van refer
en aquest nou segle, el seu últim treball ha estat “Downstream” editat l’any
2011. Per cert que les portades dels seus discs, autèntiques obres d'art, les
realitza el mateix Paul Roberts que també es disenyador gràfic. Val a dir que
aquesta cançó, tot i la seva qualitat, no es va classificar en cap llista dels
Estats Units ni Anglaterra, sols ho va fer a Holanda on va arribar al lloc 38.
El cantant, guitarra i compositor Paul Roberts néix a Tiverton, Devon, l’any
1948 i també ha gravat en solitari.
The Steve Miller Band – Macho City 1981
Fa poques setmanes i escoltant la Steve Miller Band us
vaig parlar d'aquest tema, una llarga cançó composada per Steve Miller que es
va incloure, omplint tota una cara, al vinil "Circles of love" que es
va publicar a l'octubre de l'any 1981, sent disc d'Or als Estats Units i us
vaig prometre que la escoltaríem a Un Toc de Rock, doncs ha arribat l'hora i
aquí la teniu. Són 16 minuts amb un ritme pesat que malgrat tot, no es fa
pesada d'escoltar, encara que possiblement i amb un metratge menor, l'àlbum hagués
funcionat encara millor comercialment. Steve Miller que va néixer el 5
d'octubre de 1943 a
Milwaukee, Wisconsin, liderava la Steve Miller Band i per la aquest bon grup nord
americà han passat grans músics com el cantant i guitarra Boz Scaggs. The Steve
Miller Band va ser creada a San Francisco, l'any 1967, pel guitarra i cantant
Steve Miller i el teclista Barry Goldberg que militaven des de 1965 en
Goldberg-Miller Blues Band. En aquesta gravació la Steve Miller Band
està integrada per Steve Miller (guitarra i cantant), Steve Byron Allred
(teclats), 
Gerald Johnson (baix) i Gary Mallaber (bateria i percussió). La
portada va ser disenyada per John Browning i Ken Trimpe. A Espanya la Steve Miller Band era
un grup pràcticament desconeguda fins que una marca de cerveses va usar una de
les seves cançons al seu espot publicitari, crec recordar que va ser Cruz
Campo. De fet aquí al pais ha tret uns quans singles que han funcionar
comercialment com “Abravadabra” o “The joker”, si bé en la meva opinió, una de
les seves millors cançóns ha estat “Circles of love” que donava títol a aquest
LP i que vam escoltar fa poc. Quan Steve Miller tenia sols dotze anys va crear
el seu primer grup Marksmen Combo, a Texas, allà va coincidir amb Boz Scaggs
que més tard crearia The Faboulous Night Train i te una interesant carrera en
solitari
Supertramp – The Logical song 1979
El grup Supertramp que es van crear l'any 1969, ha estat un dels
líders del simfonisme britànic al llarg dels seus molts anys d'existència i en
la seva carrera cal destacar aquest tema que escoltarem ara, un dels més
populars de Supertramp. Es trobava inclusa a l'àlbum "Breakfast in
America" i el single es va editar al juny del 1979. La cançó va ser
escrita per Rick Davis i Roger Hodgson que també és el cantant del tema. Va
arribar al sisè lloc del Billboard mantenint-se tres mesos en llistes i sent 4
vegades Disc de Platí, al Canadà va arribar al primer lloc. Curiosament els
discos de Supertramp pràcticament sempre s'han classificat millor als Estats
Units que a Anglaterra, on aquest va arribar a la setena posició. L'àlbum
"Breakfast in America" 
es va publicar el 29 de març de 1979 i els
músics en aquest enregistrament són Rick Davies (teclats, cantant i harmònica),
John Helliwell (saxo, veu i woodwinds que és una mena de flauta), Roger Hodgson
(guitarra, teclats i catant), Bob Siebenberg (bateria) i Dougie Thomson (baix),
col·laborant Slyde Hyde al trombó i la tuba. L’àlbum es va gravar entre maig i
desembre de 1978 en els estudis The Village Recorder de Los Angeles. Per cert,
aquest disc a Espanya va ser doble Disc d'Or. Supertramp es van desfer l'any
1988, encara que van tornar, amb canvis en la seva formació, l'any 1996, per
dissoldres el 2002. Tot i que al 2010 encara van tornar un altre vegada a la
carretera i crec que segueixen en actiu, però no estic segur d’aixó.
Tony Joe White – Dangerous 1983
Bon cantant, millor guitarrista i ancare molt
millor compositor, les cançons de Tony Joe White, curiosament, han estat èxit
sempre a càrrec d'altres intéprets i això és un fet molt curios. Han gravat
temes de Tony Joe White fins Elvis Presley, passant per Glenn Campbell, Aaron
Neville, Tina Turner, Brook Benton, etc. Però Tony Joe White mai ha asolit un
numero 1 interpretan-los ell mateix i això que té discos per un tub, penseu que
va començar a gravar l’any 1968 i segueix publicant. Aquest tema és un exemple
del que us dic, es trobava en el LP "Dangerous" al que donaba títul i
que us recomano encaridament des de Un Toc de Rock degut a la seva extrema qualitat
i que el de Oak Grove, Louisiana, va publicar l’any 1983, tot i que tan sols va
arrivar al lloc 50 als Estats Units i de les llistes de country. Perquè os feu
una idea de qui es Tony Joe White, os diré que seves són les cançons "Polk
Salad Annie”, "Rainy Night in Geòrgia" i 
"Steamy Windows",
entre moltes altres ja que la seva discografia es amplísima. Aquest gran músic,
Tony Joe White, va néixer el 23 de juliol de 1943... és tot un veterà i una
institució als Estats Units, va debutar discogràficament l’any 1969 amb el disc
“Black and White”, pero a Espanya val a dir que tan sols el recordan quatre
nostàlgics com vosaltres i jo, tot i que porta editats 41 àlbums, 38 singles i
també una banda sonora. Pert cert, Tony Joe White ha col·laborat en l’últim
disc del veterà Willie Nelson, editat fa pocs dies, una llegenda vida del
country i en propers programes escoltarem el tema. De fet ha realitzat un munt
de duets al llarg de la seva carrera, entre ells destacar els que ha realitzat
amb Jessi Colter, Shelby Lynne, Emmylou Harris, Lucinda Williams i Michelle
White.
Traffic – Walking in the Wind 1974
Una de les grans superbandes britàniques que tot
i donar inicialment la impressió que anava a ser un grup de curta vida, va
tenir una longeva trajectòria professional va ser Traffic, el grup de Steve
Winwood i aquest tema que us he seleccionat perquè compartim ara a Un Toc de
Rock, us el he extret del seu àlbum “When The Eagle Flies” que va publicar el
segell Island Records al 1974, sent Disc d'Or als Estats Units i que és, en la
meva modesta opinió, un dels millors treballs de Traffic. Aquesta cançó
“Caminant en el vent” es va publicar en single l'octubre del mateix any,
incloent una versió instrumental del mateix tema a la cara B. En aquest
enregistrament Traffic són Steve Winwood (cantant, òrgan i guitarra), el
jamaicà Rosko Gee (baix), Jim Capaldi (bateria, teclats i veus) i Chris Wood
(flauta i saxos). La veritat és que també van comptar amb Rebop Kwaku Baah a la
percussió, però no consta en els títols de crèdit de disc. L'àlbum va
aconseguir el lloc 9 en els Estats Units, però només va arribar al 31 a Anglaterra. Traffic es
crea 
l'any 1966 a
Birmingham, quan Steve Winwood deixa Spencer Davis Group i s'uneix a Jim
Capaldi, Chris Wood i Dave Mason, els quatre es reunien en un local anomenat
The Elbow Room en el que realitzaven jam sessions, d'aquestes sorgeix Traffic
que van gravar el seu primer sinble "Paper Sun" al 1967 i van debutar
després amb el LP “Mr. Fantasy”. Al 1968 i durant una gira per Estats Units, Dave
Mason anuncia que es queda al país i deixa el grup el que en principi va
representar al dissolució de Traffic i de tornada a Anglaterra Steve Winwood
forma una altra superbanda Blind Faith als que hem escoltat fa temps, però
només va durar un any i un àlbum. Després de la dissolució de Blind Faith
Winwood decideix llançar-se en solitari i grava el seu primer àlbum en el qual
van col•laborar Chris Wood i Jim Capaldi i que finalment es converteix en un
àlbum de Traffic, va ser el disc "John Barleycorn Must Die". Allò
representava la tornada de Traffic i l'any 1971 se li uneix Rick Grech com
baixista, Jim Gordon del grup 
Derek and the Dominos al capdavant de la bateria
i Rebop Kwaku Baah a les percussions, fins i tot i durant una gira se'ls
incorpora de nou Dave Mason i treuen l'àlbum en directe "Welcome to the
Canteen". De nou sense Dave Mason graven "The Low Spark of High
Heeled Boys", però Jim Capaldi es llança en solitari i Grech i Gordon
deixen la banda. Winwood pateix una peritonitis amb llarga recuperació després
de la qual se li uneixen el bateria Roger Hawkins i el baixista David Hood.
Traffic segueix patint canvis, encara que sempre entorn de Steve Winwood com a
personatge aglutinador i líder i torna Jim Capaldi, amb el qual graven al 1974
“When the Eagle Flies”. Entra el jamaicà Rosko Gee i finalment el grup es
dissol. Steve Winwood comença llavors la seva carrera en solitari, encara que
l'any 1994 ell i Jim Capaldi tornen a posar en marxa Traffic, publicant
"Far From Home" i realitzen una gira sense continuïtat. Chris Wood
havia mort l'any 1983.
Steely Dan – Hey Nineteen 1980
Anem a escoltar ara als Steely Dan a Un Toc de
Rock, amb aquest bon tema que va ser composat per Walter Becker i Donald Fagen,
incloent-se en el seu àlbum "Gaucho", setè disc d'estudi de Steely
Dan i que es va publicar l’any 1980. La cançó “Hei dinou” va sortir en single
incloent "Bodhisattva" que no era del LP, es tractava d'una gravació
en directe, a la cara B. El disc petit va arribar a la desena posició en les
llistes del Billboard. En aquest enregistrament i al costat de Donald Fagen
(veu, piano i sintetitzadors) i Walter Becker (guitarra i baix), van intervenir
Rick Marotta (bateria), Hugh McCracken (guitarres), Victor Feldman i Steve Gadd
(percussions) i als cors Frank Floyd i Zack Sanders. Val a dir que Steely Dan
van ser un dels millors grups sorgits de la fusió 
del rock, el jazz i el funky.
La veritat és que des que es va gravar el segon disc de Steely Dan, Donald
Fagen i el seu company (a la foto) es van acostumar a treballar amb molts
músics d'estudi, cosa que confereix gran qualitat als seus enregistraments,
però va motivar que deixessin de fer gires. Durant els anys 70, els seus discos
mostraven una gran qualitat i es venien molt bé, però en arrivar 1981 es van
desfer i cada un es va llançar pel seu compte si bé la carrera de Donald Fagen
va ser més exitosa. Steely Dan va tornar a reunirse l'any 2000 publicant
"Two against nature", des de llavors la parella no ha parat de
treballar, realitzant gires i amb nou discos, de fet han publicat nou àlbums
d'estudi, dos directes i 10 recopilacions, a part dels discos individuals
Paul Heardcastle – Feel the breeze 1994
L'any 1994 el segell Fonomusic va publicar a
Espanya un CD del britànic Paul Hardcastle amb el seu cognom per títol
"Hardcastle" i del que us he extret aquest tema “Sentir la brisa” que
escoltarem ara a Un Toc de Rock i que estava composat pel propi artista, així
com la resta de cançons llevat del "Do it again" que era una versió
dels Steely Dan i als que hem escoltat abans. Totes les cançons del disc van
ser produïdes i arranjades per Paul Hardcastle. La veritat és que al país Paul
Hardcastle s'havia fet molt popular en l'àmbit de les discoteques arran de
publicar l'any 1985 un maxi-single amb el tema "19" el qual tractava
sobre la guerra del Viet-Nam on l’edat mitjana dels soldats nord americans
morts va ser 19 i que també va gravar en castellà. Per això quan jo vaig rebre
aquest àlbum em vaig endur una veritable sorpresa ja que aquest nou CD estava
carregat de temes funky jazz de molta qualitat, allunyats del so disco al qual 
ens havíem acostumat. Paul Hardcastle va néixer a Londres el 10 de desembre de 1957. A més de cantant i
compositor, és tot un manetes en qüestió de teclats i sintetitzadors. En aquest
disc compta amb la col·laboració de diversos saxofonistes, però en aquest tema
el saxo és Chris Snake David. En el disc col·laboren també Caroline Dayley,
Jaki Graham, Imani, Steve Menzies, Phil Todd i Gary Bernacle. La veritat és que
Paul Hardcastle té dues vessants musicals molt diferenciades, ja que té 13
àlbums amb títol, en una línia discotequera i 16 que podríem englobar dins el
smooth jazz, tots amb el seu cognom per títol i numerats, aquest de 1994 va
obrir aquesta sèrie, va ser el primer d’ells i la veritat és que jo em quedo
amb aquests. Per cert a "Hardcastle" es va incloure la cançó
"Maxine" que va dedicar a la seva filla que va néixer l'abril de
1986, de fet el músic té dos fills més, Paul Jr i Ritchie nascuts
posteriorment.
J.J. Cale – Sensitive kind 1979
Aquest tema del cantant, guitarrista i compositor
J.J. Cale que escoltarem ara a Un Toc de Rock, es va incloure tancant la
primera cara del LP "5" que es va publicar l'agost de 1979 i
curiosament no és el seu cinquè disc, és el novè. Aquest tema “Tipus sensible”
que escoltem ara té dues grans versions, una a càrrec de Carlos Santana i
l'altra per John Mayal. En aquest enregistrament J.J. Cale toca la guitarra,
piano, bateria, baix i canta, tot i tenir un munt de músics col·laborant amb
ell a les diverses cançons del disc. John W. Cale va néixer a Tulsa, Oklahoma,
el 5 de desembre de 1938. És un dels pioners de l'anomenat "Tulsa Sound",
una barreja de blues, rockabilly, country i jazz i també està englobat dins del
swamp rock. L'estil personal de J.J. Cale ha estat definit com
"relaxat" i es caracteritza per ritmes shuffle, canvis d'acords 
senzills, veus doblades i lletres incisives i intel·ligents. J.J. Cale també és
un guitarrista molt particular, el seu signe d'identitat és la forma de
puntejar i els seus sols moderats i lleugers. Els seus enregistraments
reflecteixen la senzillesa i la manca d'artificis de les seves composicions que
són normalment gravades enterament per J. J. Cale. Ha influenciat a molts
guitarristes de fama internacional, entre ells Mark Knopfler i Eric Clapton, de
fet una de les cançons més importants en la carrera de “Mano Lenta” va ser
“Cocaine” que era del guitarrista nord americà i junts van gravar un àlbum fa
un parell o tres d’anys. J.J. Cale ha estat un artista de culte per als músics
i relativament desconegut per al públic durant els més de 35 anys que portava
de carrera. El 26 de juliol de l’any 2013
el gran guitarrista J.J. Cale va morir al Scripps Hospital de La Jolla, a California a causa
d’un atac de cor.
The Kelly Family – Angels flying 1997
The Kelly Family amb els que avui acabaré el
programa, són un grup vocal d'extrema qualitat i ara els escoltarem a Un Toc de
Rock amb aquest tema “Àngels volant” que us he seleccionat i que he tret de
l'àlbum "Growin' Up" que van publicar l'any 1997. The Kelly Family
són tota una tropa: germans, pare, mare, tots canten i toquen en perfecta
harmonia, si be i des de ja fa uns quans anys en el grup sols donen la cara els
nois i noies. The Kelly Family són un clan familiar transhumant, una
reclacitrans hippys, un grup de nou germans i germanes nascuts als Estats
Units, Espanya, Irlanda i Alemanya. Tenen una àmplia discografia amb un grapat
d’àlbums publicats, en la
majoria dels casos editats per ells mateixos i venuts així mateix per ells mateixos, aixó en un principi, fins que The Kelly Family
van signar distribució a través del segell EMI, entrant en el món de la
realitat comercial. Val a dir que no tots són els mateixos en cada un dels
discos i a més alguns dels germans com Paddy, Angelo, John, Maite i Kathy han
gravat també en solitari i en parelles. En diverses ocasions han enregistrat cançons en
castellà i aquí al programa ja hem escoltat cançons seves en anglés i també en
la nostra llegua.
La frase d’avui es de Napoleó Bonaparte que va
dir
“La llibertat política és una faula imaginada pels
Governs per adormir als seus governats”
Ara conclou Un Toc de Rock, us deixarem en la
companyia de totes les emissores per les que surto a les ones dues vegades per
setmana o bé per internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs d’aquelles emissores que us ho permeten. Sóc Mario Prades i
baixaré la barraqueta, ens retrobarem en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario