Un Toc de Rock 11-69

Enllac per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

Sempre he sigut aficionat a la fusió d'estils, crec que aquesta barreja enriqueix a uns i altres, sigui quina sigui la tendència musical que prenguem com a referència. Per això he decidit que Un Toc de Rock avui estarà ple de fusió musical prenent el flamenc i la rumba, gèneres que podríem dir són cosins germans, encara que d'orígens geogràfics molt diferents, com a punt de partida. En el nostre viatge a la Història dels últims 100 anys de la Música comptarem amb Kiko Veneno, La Troba Kung Fú, Mayte Martín amb Tete Montoliu, Antonio Carmona, Navajita Plateá, Serrat acompanyat per Paco de Lucia, Manolo Sanlucar, José Luis Encinas, Pata Negra i acabarem amb El Pescailla i Peret que van ser els creadors de la rumba catalana, però començarem escoltant El Barrio i el tema "He vuelto", on precisament ens parla de fusionar estils musicals. Em poso en marxa en aquest recorregut que realitzem dues vegades per setmana des de les emissores per les que surto a l’aire o internet, si us descarregueu el programa del blog, el facebook de Montse o les webs de les emissores que ho permeten. Obro la barraqueta de nou, jo sóc Mario Prades

Benvinguts a Un Toc de Rock

El Barrio – He vuelto 2014

Començarem aquest programa que fusiona ritmes del sud amb jazz, rock i altres tendències escoltant a El Barrio amb aquest tema que us he extret de l'àlbum “Hijo del Levante” que es va posar a la venda el 21 d'octubre del 2014 i que va ser el primer single que es va publicar. L'àlbum ha estat triple Disc de Platí. Havien passat tres anys des que es va editar “Espejos”, al 2011 i es va retirar, la cançó parla precisament del seu esperat retorn. El Barrio realment es diu José Luis Figuereo Franco i va néixer el 4 de juny de 1970 a Cadis i va començar a tocar la guitarra amb tan sol 9 anys d'edat, és clar que als 14 anys, va treballar en tablaos de Còrdova i Madrid, acompanyant a  cantaores com Juana la del Revuelo i posteriorment a bailaors com Antonio Canales i Sara Baras, a la Venta del Gato. Però ell no volia centrar la seva carrera en la guitarra, volia cantar i finalment, ja al 1996, aconsegueix publicar el seu primer disc com a cantautor “Yo sueno flamenco” que va editar el segell Senador i passa ja a ser El Barrio, sempre amb el seu identificatiu barret, però no va ser fins que va publicar el seu tercer disc “Mal de amores” que va començar a funcionar comercialment fora de la seva terra, tot i que realment va ser amb “La Fuente del deseo”, publicat al 2000 que es va donar a conèixer massivament. La veritat és que El Barrio en les seves cançons sempre ha utilitzat la crítica social i ha reivindicat moltes de les coses que succeeixen a la nostra societat i ha tractat temes tan espinosos com el tràfic de drogues, els problemes dels gai, els malalts d'Alzheimer, etc. De fet, quan es va retirar després de "Espejos" es va dedicar a escriure i les seves cançons segueixen reflecteixen temes quotidians que succeeixen al nostre voltant.

Kiko Veneno – Volando voy 1998

Ara a Un Toc de Rock escoltarem aquesta alegre i desenfadada cançó a ritme de rumbilla que va ser el gran èxit en la carrera de Camarón de la Isla, però havia estat escrita per a ell per Kiko Veneno i jo us he portat la versió que va realitzar el propi autor. Es diu que Kiko Veneno quan va escriure temes per al disc "La leyenda del tiempo" de Camarón, publicat l’any 1979, on es va incloure originalment aquest tema, va proposar al productor Ricardo Pachón agafar estrofes de poemes de Federico García Lorca i unir-les entre si creant peces noves i musicarlas donant el ritme flamenc que segons ell, els poemes necessitaven. Va ser un bon resultat i avui és una de les cançons clàssiques parlan del repertori de Camarón i per descomptat de Kiko Veneno. Curiosament ell no la va enregistrar fins l’any 1998, incluen-la a l’àlbum “Puro Veneno”, publicat per el segell BMG-Ariola. Malgrat la seva forta vinculació amb Andalusia,  Kiko Veneno va néixer a Figueres, Girona, el 3 d'abril de 1952 i el seu veritable nom és José María López Sanfeliu, clar que Kiko Veneno es va criar a Cadis, era fill de militar i posteriorment va viure a Sevilla. Va estudiar Filosofia i Lletres i va viatjar per Europa i Estats Units, on va assistir a molts concerts i una vegada va confessar que va ser precisament en els Estats Units on ell va descobrir el flamenc o potser hauríem de dir que el va redescobrir. L'any 1975, a Sevilla, va conèixer als germans Amador i amb Rafael i Raimundo va crear el grup Veneno on fusionaven rock i flamenc i que el 1977 publicarien el seu primer àlbum. L'any 1981 Kiko Veneno va publicar el seu primer disc en solitari "Seré mecánico por tí", des de llavor te una bona trajectoria.

La Troba Kung Fú – Clavell morenet 2007

El cantant i acordionista Joan Garriga abans de crear La Troba Kung Fú va ser el líder del grup Dusminguet, una de les bandes de rock en català transgressores a finals dels 90 i principis del nou segle i va ser el compositor de molts dels temes d'aquesta banda avui desapareguda que va publicar tres àlbums. Quan Dusminguet es van desfer Joan Garriga va col·laborar en projectes d'Amparanoia i Xerramequ Tiquis Miquis. L'any 2005 decideix crear La Troba King Fú, al costat de Muñeco (percussió), Marià Roch (baix), Muxaxo (guitarra rumbera), Pep Terricabras (bateria) i Toti, en una línia musical  que s'acosta i molt a la rumba blanca, la rumba catalana de Peret i el Pescailla, encara que molts actualment identifiquen la rumba catalana amb La Troba Kung Fú i altres grups actuals, oblidant als creadors del gènere o a Los Amaya, Rumba 3, fins i tot Los Manolos, sense adonar-se que tot està inventat a la vinya del Senyor, de fet la moderna rumba catalana te el seu origen en La Orquesta Mirasol. La lletra d'aquesta rumbeta que he seleccionat perquè l’escoltem a Un Toc de Rock és molt dura, tot i que s'amaga darrere d'una capa d'alegria i ritme rumbero. Ens parla d'un delinqüent, un facinerós al que finalment la llei aplica la pena més dura de totes, la pena de mort. La cançó es va incloure a la banda sonora de la pel·lícula "El triunfo" de Mireia Ros i sobre una novel·la de Casavella. Per cert.”Clavell morenet” va ser el títol de l’àlbum, editat l’any 2007, va ser la gent qui va fer que fos així mateix el de la cançó de La Troba Kung Fú que veritablement es diu “La cançó del lladre”.

Pata Negra – Blues de la Frontera 1981

Els germans Raimundo (26 de maig de 1959, Sevilla) i Rafael Amador (Sevilla, 1960) van crear Pata Negra després de deixar a Kiko Veneno amb el que formaven el grup Veneno. Van realitzar un mestissatge entre flamenc i blues molt interessant que van denominar blueslería i "El blues de la frontera" és, junt a “Pasa la vida”,  possiblement el seu millor tema. Donava títol al primer LP publicat per Mercury l’any 1981 i va ser reeditat per Nuevos Medios al 1987. En total Pata Negra van gravar 5 LP's, 1 directe i quatre recopilacions. Després del quart disc d'estudi dels dos germans es van separar, tenien mols problemes amb les drogues, en les dues direccions i la cosa va acabar com el Rosari de l’Aurora. Raimundo va anar primer amb Arrajatabla i despres es va llançar per el seu compte, junt a la seva guitarra a qui anomena Gerundina, a ella va dedicar-li el seu primer disc en solitari publicat l’any 1995, i Rafael per la seva part, es va quedar amb el nom del grup i encara va publicar el cinquè disc de Pata Negra. Van funcionar de l’any 1981 fins al 1995. Durant aquesta nova etapa Pata Negra va actuar a El Morell, a Tarragona, os adjunto un retall de premsa que vaig publicar a Diari de Tarragona, anunciant el concert. Raimundo i Rafael Amador Fernández va néixer en el barri de Las Tres Mil Viviendas, a Sevilla.

Antonio Carmona – Así (gota a gota) 2017

Tenim a Un Toc de Rock un tema del nou disc en solitari d'Antonio Carmona, enrere ha quedat Ketama, una de les millors bandes fusionant jazz i flamenc, encara que la comercialitat els va ser imposada quan van fitxar per una multinacional del disc, fins al punt de deixar enrere el seu estil inicial i començar a ser una fàbrica de temes per a les llistes de ràdio fórmula, el que els va donar molts diners i fama, però els va allunyar de la seva idea original i de la música purista que realment els agradava fer. El nou àlbum de Antonio Carmona “Obras son amores”, tercer disc en solitari del que va ser cantant de Ketama, s'ha publicat el passat 21 d'abril i s'ha gravat en estudis de Madrid, Caños de Meca (Cadis) i Miami. Ha comptat amb la col·laboració de músics veterans com el trompetista Manuel Machado, el bateria Pedro Barceló, el guitarrista Ricardo Marín, o el baixista Marcelo Fuentes i músics joves com el seu nebot Juanito Carmona. Per cert, el primer single que s'ha extret de l'àlbum ha estat "Mencanta" que està dedicat al seu pare, el guitarrista Juan Habichuela que va morir al 2016. Antonio Carmona Amaya va néixer a Granada el 21 de maig de 1965 i va crear Ketama juntament al seu germà, Juan José Carmona Amaya "El Camborio" i el seu cosí José Miguel Carmona Niño "Josemi", als quals es van sumar altres músics, José Soto "Sorderita" i Ray Heredia que va morir el 17 de juliol de 1991, encara que es van produir canvis en la formació i va passar entre d'altres Josemi Carmona,. Se'ls va englobar dins d'un moviment anomenat Los Jóvenes Flamencos que va sorgir com a contrapunt molt diferenciat a la “movida” madrilenya. L'àlbum que els va consolidar va ser "De Akí a Ketama", publicat l'any 1995 i que va superar el milió de còpies venudes i els va valer el Premi Ondas al Millor Àlbum (1995), Premi Ondas al Millor Grup Espanyol (1996) i Premi de la música a la categoria de Millor Cançó de l'any 96.

Manolo Sanlucar – Caballo negro 1974

Us porto ara a un dels grans del flamenc i un dels grans èxits comercials del guitarrista andalús Manolo Sanlucar va ser aquest tema que escoltarem ara i que es va publicar en single l'any 1974. “Caballo negro” va representar una veritable novetat portant el flamenc a nivells de popularitat mai sospitats fins aquell moment, creant el que es va anomenar el "Nou flamenc". La cançó a ritmillo de rumbeta, es va incloure a l'album "Sanlucar", un dels seus discos que millor s'han venut i que va sortir a la venda ja a l'any 1975. De veritable nom Manuel Muñoz Alcón i considerat com un dels guitarristes més importants de l'actualitat. juntament amb el desaparegut Paco de Lucía, Vicente Amigo, Tomatito i Serranito, Manolo Sanlucar va néixer a Sanlúcar de Barrameda, Cadis, el 24 de novembre de 1943 i el seu mestre va ser el guitarrista Javier Molina. Va guanyar un premi amb tan sols 8 anys el que el va portar a formar part de l'elenc artístic de Pepe Pinto i Pastora Pavón, començant una trajectòria ascendent. Amb 14 anys acompanyava a Pepe Marchena i després a Manolo el Malagueño, també va tocar amb La Paquera de Jerez durant cinc o sis anys. Li proposen formar part del tablao Les Brujas, el prestigiós local madrileny, en el qual també actuaven Terremoto, el Chato de la Isla, Romerito de Jerez i altres artistes. És quan comença a gravar els seus propis discos, debutant amb “Recital Flamenco” al 1968. Des de llavors la seva carrera ha estat imparable amb 22 àlbums gravats oficialment. Durant un temps va acompanyar a Rocío Jurado. Per cert, Manolo Sanlucar és el compositor de l'Himne d'Andalusia i l’any 2015 va rebre la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts.

Joan Manuel Serrat amb Paco de Lucia – Salam Rashid 1998

La veritat es que jo sento una especial debilitat per Joan Manuel Serrat, al que avui us porto de nou a Un Toc de Rock, i escoltarem un bon tema que és tota una crida contra la descriminación de l'home només pel color de la seva pell i el seu pais d’origen. Els somnis dels extrangers del sud que arriven al pais pensant que aquí “lliguem els gossos amb llonganisses” i és troban amb la crua realitat. Encara que i tal com el Noi reflecteix en la lletra d'aquesta extraordinària cançó que compta amb la col·laboració d'un altre gran entre grans, el guitarrista Paco de Lucía (tots dos a la foto) que ens va deixar el 25 de febrer de l’any 2014 quan es trovaba a Méxic. Ens parla que no tot és tan bonic ni tan lleig, ni tan dolent ni tan bo com es pretén quan l'altruisme cega la raó i només volem veure una part de la veritat. Aquest tema es va incloure en un dels millors discos de Serrat "Material sensible", un bon àlbum tot i que no és un dels més recordats del Noi del Poble Sec. Es va publicar l'any 1989 i està cantat en català, no hem d'oblidar que Serrat alterna les seves produccions en les dues llengües, català i castellà. En aquest disc també van col·laborar Ana Belén i el saxofonista navarro Pedro Iturralde, considerat com un dels millors del món. La producció, arranjaments i direcció musical de l'àlbum va estar a càrrec de Josep Maria Bardagí (Barcelona, 11 d'octubre de 1950 - 24 de febrer del 2001). Totes les cançons del disc estan escrites lletra i música per Serrat, excepte "La Lluna" que la lletra la van escriure Serrat i el polític i poeta mexicà Jaime Sabines que per cert, va morir l'any 1999. En aquest àlbum s'incloïen també dues cançons históriques en la carrera de Joan Manuel Serrat com “Kubala” i “Barcelona i jo”.

Mayte Martín amb Tete Montoliu – La Hiedra 1996

Ara i dins del que podriem dir un altre forma de mestissatge musical, us he seleccionat a Un Toc de Rock aquest tema amb Mayte Martín, una cantant de flamenc, interpretant al costat del gran pianista de jazz Tete Montoliu, un romàntic bolero que ens parla d'estimar com l'heura, enganxat a tu. La veritat és que aquest gran bolero es diu en algunes fonts de la xarxa que és del trio Los Panchos i si bé es cert que aquests la van gravar i van portar a l'èxit, molt abans que ells la va gravar el peruà Lucho Barrios (Callao, 22 abril 1935 - Lima, 5 de maig de 2010) que suposo va ser el seu autor, tot i que tinc dubtes sobre si va ser un compositor italia el seu autor. De fet recordo que en els anys seixanta Mochi va realitzar a Espanya una bona versió que es va publicar en un dels seus EP s. A mi aquest tema hem porta records d'una festa major en un barri perifèric de Tortosa, creu recordar que es deia Horts del Cony, a la carretera que portava a Amposta, allà, en una vacances i mentre l'orquestra la tocava, amagat dins d'un búnquer, restes de la Guerra Incivil li vaig explicar un “cuentecito” a l'orelleta a una noia, tres o quatre anys més gran que jo, tot i que avui i recordant-ho des de la perspectiva de que només tenia 14 anys, estic convençut que el “cuentecito” m’el va explicar ella. La cançó us la he extret de l'àlbum "Free boleros" que Mayte Martín i Tete Montoliu van gravar l'any 1996, segon disc de la cantant, de nom complet Maria Teresa Martín Cadierno, nascuda a Barcelona el 19 d'abril de 1965 i de la qual ja hem escoltat algun tema al programa. Per el que respecta a Tete, es deie en realitat Vicenç Montoliu i Massana i va nèixer a Barcelona un 28 de març de 1933, va morir el 24 de agosto de 1997. Va ser un dels pianistas de jazz amb més fama i reconeixement internacional, tot i ser invident.

José Luis Encinas – Una de fiesta 1997

Un dels bons guitarristes espanyols és José Luis Encinas i ara us el porto perquè junts, gaudim d'aquesta bella cançó que sense perdre l'aire flamenc, està carregat de connotacions jazzístiques i tocs calents de salsa caribenya. Us l'he extret del seu CD "Duende" que el músic va publicar l’any 1997. Compta amb Tito Duarte a la percussió, Carlos Quintero als teclats, Román Martín a la guitarra, Manuel Machado a la trompeta, Eduardo Gracia s'encarrega del baix, Enrique Valiño toca el violí i Javier Monforte la guitarra acústica, mentre que José Luis Encinas ens delecta amb la seva espectacular manera de tocar la guitarra espanyola, la veritat és que és un dels grans estilistes nacionals de l'instrument, a un nivell comparable a Paco de Lucía, Tomatito o Manolo Sanlúcar. José Luis Encinas va néixer a Palència l’any 1966, encara que va créixer a Salamanca. Va començar de forma autodidacta amb la guitarra elèctrica i fent rock, però quan va començar els seus estudis es va dedicar a la guitarra clàssica i poc a poc es va anar decantant cap el so aflamencat. És clar que en els seus principis i a Madrid va tocar en un grup de rock que es van anomenar Tiempo Muerto. L’any 1991 aconsegueix el títol de professor al Conservatori Superior de Música de Madrid. Es trasllada als Estats Units per realitzar un màster i allí va gravar el seu primer disc l’any 1995 amb temes clàssics i realitzar concerts per Alemanya i Estats Units. "Duende" que pot ser qualificat realment com el seu primer treball real, va ser el disc que va convertir a José Luis Encinas en popular encara que el seu estil que fusionava tendències va ser criticat per molts puristes. Amb aquest CD m'ha passat una cosa curiosa, he trobat diverses fonts d'Internet que diuen es va publicar l’any 1998, però jo veient la contraportada editada per el segell Virgin Records, vec que indica clarament 1997. És clar que va ser imprès a Holanda, però dubto que això hagi influït, possiblement sigui un error, o d'impressió del CD o d'interpretació en les fonts de la xarxa ja que no disposa de número de Dipòsit Legal

Navajita Plateá – Frío sin tí 1996

Amb Navajita Platea em va passar una cosa curiosa. Era un grup que excepte la cançó "Noches de bohémia" no m'havia interessat mai, la veritat és que a mi la música amb gust a sud no em diu masses coses i ha de tenir molta qualitat instrumental per cridar la meva atenció. “Noches de Bohémia” és possiblement la cançó més coneguda en la carrera del duet Navajita Plateá que es van crear a Jerez de la Frontera i ua l'he extret del CD "En Família" que Navajita Plateá van publicar l’any 2003 i en el qual al meu parer, també s'incloïa la millor cançó del duet, una peça titulada "Frio sin tí", però jo vaig descobrir la cançó “Frío sin ti” de  Navajita Platea en un CD compilatori que va editar el segell Virgin al 97 o potser seria el 98 i on nomes hi havien tres o quatre peces nacionals, totes les altres eran extrangeres i des del primer moment em va conquistar. De fet aquesta cançó la van incloure en el seu disc “Contratiempos” que es va publicar l’any 1996 y va ser el seu segon àlbum. Navajita Plateá segueixen sense acabar de agradar-me, però aquest tema és un “peaso cansión” de aquest duet de Jerez format per Ildefonso de los Reyes (Jerez, 1969) i Francisco Carrasco Soto (Jerez, 1976). Per tant i sonant a Un Toc de Rock, aquí teniu el que, al meu entendre és la millor cançó en la carrera de Navajita Plateá.

El Pescailla – Extraños en la noche 2011

Al programa d'avui parlaré també de la rumba catalana i els seus orígens i ho faré escoltant el que al costat de Peret, està considerat el seu creador, es tracta del guitarrista i cantant Antonio González, conegut artísticament com El Pescaílla. Peret i Antonio González van crear un estil de tocar la guitarra anomenat "el ventilador" que és la font de la que va brollar un rierol que quan esdevé cabalós riu va passar a ser la Rumba Catalana. Eclipsat per l'ombra de Lola Flores, la seva dona, El Pescaílla era un gran artista amb carrera pròpia i molt important, però que va supeditar-la a la de la seva dona fins que molts pràcticament van oblidar tot el gran artista que ell era. En aquesta ocasió el porto realitzant a ritme de rumbeta una interessant versió del ja clàssic "Extraños en la noche" que va popularitzar a tot el món Frank Sinatra i que us he extret d'un disc recuperant antics enregistraments que es va titular “Tiritando”, editat al 2011. Antonio González va néixer al barceloní barri de Gràcia l'any 1925 i va morir a Madrid el 12 de novembre de 1999. De fet aclariré que la rumba catalana va sorgir de la fusió entre rumba cubana i sons flamencs, precisament entre els gitanos del barri de Gràcia i els de la plaça del Sol d'Hostafrancs. La catalogadacom a "Primera rumbera" va ser Granito de Sal, en els anys 20 del passat segle, però això és un error ja que ella interpretava al Paral·lel barceloní rumba cubana. La rumbeta catalana sorgeix ja imparable de la mà de Gato Pérez, un argentí afincat a Catalunya que cantava rumbes moltes vegades en català, però els que podem considerar pares de l'actual rumba catalana són Mirasol Colors que l’any 1977 van gravar "La Rumba Criminal" i aquest és l'antecedent més directe de la actual rumba catalana, un antecedent molt allunyat en el temps de La Troba Kung Fu dels que he trobat fonts a la xarxa que els cataloguen com a autors de la rumba catalana, fins hi tot parlen de Los Manolos com a creadors, res més allunyat de la realitat. L'any 1974 es va crear l'Orquesta Mirasol, en la qual militava inicialment l'extraordinari saxofonista Ricard Roda i que més tard es reconvertiria en Mirasol Colores, enfocant la seva música més cap a la salsa i la rumbeta que al jazz original dels seus inicis. Un dels cantants va ser Manel Joseph que va formar més tard l'Orquestra Plateria i que havia estat component de Dos + Un. És clar que en els setanta van sorgir dues tendències dins de la clàssica rumba aflamencada creada per Peret i El Pescaílla, la rumba blanca amb gent com Rumba 3, Maruja Garrido, fins i tot Los Manolos i Los Amaya, entre d'altres, i l'anomenada rumba taleguera, els seus màxims exponents van ser Los Chichos, Los Chungitos, Los Calis i molts més.

Peret – El mig amic 2000

I acabarem el programa escoltant a l'altre pilar sobre el qual s’assenta la rumba blanca, Peret, encara que en aquesta ocasió us he seleccionat un dels seus temes més coneguts, però compta en aquest enregistrament amb la col·laboració del grup Dusminguet, dels quals hem parlant al principi del programa. Us el he extret d'un àlbum titulat “Peret, Rey de la Rumba”, editat per Virgin al 2000 i en el qual es recullen els seus principals èxits, gravats amb bones col·laboracions. A més de Dusminguet que participen en tres i quatre dels temes, trobem a  Macaco, Ojos de Brujo, Amparonoia, David Byrne queva ser lider dels Talking Heads, El Gran Silencio, Estopa, Fermín Muguruza, Jarabe de Palo, Jean, Los Enemigos, Manuel Malou, Nilo, Profesor Ángel Dust, Tonino Carotone, Mastretta i Sargento García. Pedro Pubill Calaf, al costat del "Pescaílla", com us he dit, van ser els creadors de l'autèntica rumba catalana, aquest estil musical basat en un sistema de tocar la guitarra anomenat “el ventilador” i que avui semblen haver descobert aquestes noves generacions de pop-rock-rumba en català, sense adonar-se que tot està inventat. Peret va néixer a Mataró, el 26 de març del 1935. Gairebé perd tots els seus diners a causa d'una d'aquestes religions que sorgeixen i mengen el “tarro” a la gent per vuidarlis la borsa. Això si, el van fer "reverend" i tot. Per sort va reaccionar a temps i va sortir-sen, es va treure el perruquí que l'obligava a portar la discogràfica des que va gravar el seu primer disc i va tornar als escenaris i ha gravar. Per cert que el seu veritable primer disc el va gravar l’any 1947 i avui crec que no el recorda ningú i és que va ser un sonor fracàs que el va convertir en venedor ambulant. Al 1998 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi. Va morir a Barcelona, un 27 d’agost del 2014.

La dita d’avui, llarga, la va dir Robert F. Kennedy que al igual que el seu germa JFK, també va ser assesinat:

“Cada vegada que girem el cap cap a un altre costat
 quan veiem violacions a  la llei, quan tolerem el que
sabem  que està malament, quan tanquem  els  ulls i
les   orelles   als  corruptes   perquè    estem   massa
ocupats o tenim massa por, quan no som capaços de
parlar alt i clar, assestem un cop contra la llibertat,
la  decència  i  la  justícia”

Acabara per avui Un Toc de Rock, però us quedareu en companyia de les emissores per les que el programa surt a l’aire dues vegades cada setmana o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara baixó la barraqueta fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)