A la fi dels anys seixanta la música s'endureix i
sorgeix el hard rock. A Espanya el heavy metal va prendre carta d'identitat i
encara avui en dia segueix tenint molts seguidors. A Un Toc de Rock comptarem
amb Barón Rojo, els màxims exponents del gènere, però així mateix tindrem a
Obús, Lupe Villar i escoltarem a Ramoncín, Medina Azahara i Miguel Oñate. També
sonaran Sau, Menaix a Truà, Sole Giménez, Fito Luri i els M-Clan. Amb tots ells
farem aquest recorregut pels últims 100 anys de La Història de la Música que poso en marxa
dues vegades cada setmana des de totes les emissores per les que surto a les
ones o via internet, si et descarregues el programa del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i
obro la barraqueta
Benvinguts a Un Toc de Rock
Obús – Vamos muy bien 1984
Posaré en marxa Un Toc de Rock amb potent heavy
metal espanyol i us porto a Obús amb una de les seves cançons-himne, es tracta
de “Vamos muy bien” que possiblement sigui el tema més conegut de la seva
llarga carrera discogràfica. Es va incloure en el seu tercer àlbum “El que más”
que es va publicar l’any 1984 i es va gravar en els Estudis Mediterráneo
d'Eivissa, sota producció de Mark Dodson, enginyer de la banda Judes Priest i
van comptar amb la col·laboració d'Adrian Smith, guitarrista d'Iron Maiden, que
va escriure per a ells el tema "Alguien". Aquest LP va representar la
consolidació d'Obús i el seu reconeixement a nivell nacional, obrint així
mateix les portes del mercat sud-americà i van actuar fins i tot a a Veneçuela.
Els arranjaments dels temes del disc van estar a càrrec de Tino Casal i Obús
que en aquest disc, estaven integrats encara per la banda original Fructuoso
Sánchez com a cantant i que era conegut com Fortu, Juan Luis Serrano (baix i
cors), Paco Laguna (guitarra i cors) i Fernando Sánchez (bateria i cors),
encara que per Obus han passat un munt de músics al llarg dels anys, entre ells
Fernando Montesinos, Peter Oteo, Nacho García, Pepe Bao, Carlos Mirat, Manolo
Caño i algun altre. Obús sorgeixen a Madrid, seguint l'estela de Barón Rojo, a
principis dels 80 i van guanyar el Festival de Rock Vila de Madrid al 1981 i aquest any graven "Prepárate" que va ser el seu debut discogràfic. Al
1986 i arran del disc “Dejarse la 
piel”, el seu cinquè treball, s'incorpora
Fernando Sancho (teclats). Un any més tard surt el seu àlbum en directe “En
directo 21-2-1987”,
gravat al Pavelló d'Esports de Madrid el 21 de febrer de 1987 que ha estat
considerat com el seu últim gran moment de glòria ja que a partir d'aquí el
grup comença un declivi amb molts alts i baixos. De fet van trigar tres anys a
tornar a gravar un disc “Otra vez en la ruta” (1990) que tot i ser molt digne,
no els va tornar la perduda popularitat i decideixen separar-se momentàniament.
Llavors Fortu va crear Saratoga, una bona banda a la qual hem escoltat en el
programa no fa masses setmanes. Per la seva banda Juan Luis i Fernando posen en
marxa un projecte propi, una banda anomenada Venganza. L’any 1996 Obús tornen a
posar-se en ruta, però hem de reconèixer que el heavy metal havia perdut el
poder de convocatòria que va tenir, però per sort, sempre ha tingut seguidors
acèrrims, per això no desapareix com a gènere i Obús s'han mantingut en actiu
publicant 8 àlbums més, tot i que dos són recopilatoris, 1 en directe i
l'últim, editat el 2015 "Siente el Rock and Roll" son 4 cançons noves
i la resta vells temes regravats de nou. Per cert, Fortu va participar en un
d’aquest realits que es fan per la televisió, crec que “Supervivientes”, però
no tinc clar quin va ser.
Barón Rojo – Los rockeros van al infierno 1982
La banda líder del heavy espanyol han estat Barón
Rojo, als quals escoltarem ara amb aquesta cançó que és així mateix una de les
més importants de la seva carrera, publicada a l'album “Volumen Brutal”, el seu
segon treball, així mateix un dels seus millors discos i que es va publicar el
22 de febrer del 1982. En aquest àlbum trobem a la millor formació que ha
tingut mai Barón Rojo,
els germans Carlos i Armando de Castro (guitarres i veus), José Luis Campuzano
"Sherpa" (baix i veus) i el uruguaià Hermes Calabria (bateria) que
durant un temps va ser el delegat a Madrid de la casa Paister de plats per
bateria. el tema "Los rockeros van al infierno" va tornar a
incloure’s en el seu àlbum en directe “Barón al rojo vivo” publicat al 1984 i
en el seu primer recopilatori “Larga vida al Barón” del 1995, va ser una
composició de José Luis Campuzano amb lletra de la seva dona Carolina Cortés,
la millor lletrista del rock espanyol de tots els temps. El disc es va gravar a
Anglaterra, en els estudis Kingsway, propietat d'Ian Gillan que 
quan els va escoltar tocar va flipar cantitat i després de fer que gravessin una versió de
l'àlbum en anglès per al mercat algosajón que jo tinc i en perfecte estat,
funcionant molt bé a nivell vendes, sobretot gràcies al single “Resistiré”, els
va convidar a ser teloners en la gira que Deep Purple va realitzar per
Anglaterra, és clar que els van canviar el nom i passarien a ser Red Baron. Per
cert, en l'enregistrament col·laboren Mel Collins (saxo) i Colin Towns
(teclats), en un parell de temes, no en aquest que compartim ara. Barón Rojo es
creà després del desmembrament de Coz on estaven els germans De Castro, José
Luis Campuzano havia estat baixista de Los Módulos. Barón Rojo van debutar
l’any 1981 amb "Larga vida al Rock'n Roll". L'àlbum "En un 
lugar
de la marcha" (1985) és l'últim disc que van gravar els quatre
músics que fa dos o tres d’anys van tornar a fer una gira junts, però sembla
que la cosa no va tindre continuidad i ara junt als germans de Castro trobem a
Rafa Díaz i Ángel Arias. La veritat és que les coses estaven molt malament
entre ells, alló era la crónica d'una mort anunciada. Jo recordo un concert en
el qual vaig col·laborar, al Palau d'Esports de Barcelona, el cartell eren
Barón Rojo, Goliath i Santa. Arribaren Hermes i Sherpa d'una banda i els De
Castro per un altra. Hotels diferents, camerins diferents, vols diferents, no
estaben mai junts, Sherpa (a la foto amb Mario Prades) i Hermes a un lloc i els
de Castro en un altre costat, l'únic que van fer juntets va ser tocar, però jo
diria que ni es van saludar. Inclus a l'hora de seleccionar les cançons era a parts iguales, caben vuit, dons dos de cadascun d'ells.
La cosa no podia seguir i va acabar amb el trencament. Barón Rojo va seguir,
però no era el mateix. Aquesta va ser la millor formació de Barón Rojo i com
deien a una de les seves primeres cançons “Larga vida al rock and roll”.
Medina Azahara – Busca tu fé 2016
Un dels majors exponents de l'actual rock andalús
segueixen sent Medina Azahara als quals per cert, vam veure en la Madrid Fashion
Week, posant banda musical a la desfilada de la dissenyadora Juana Martín i
tocant en directe, com han de fer els bons músics. Avui a Un Toc de Rock
escoltarem aquest tema amb un text que ens parla de enfrontaments per causa de
la religió i que us he extret de l'últim treball discogràfic de Medina Azahara,
titulat genèricament “Paraíso Perdido” que es va posar a la venda el 19 de
novembre del passat 2016 i ha estat produït per Manuel Ángel Mart. S'ha gravat
i barrejat en els MartEstudios i els Estudios Panamà Records. El grup està
integrat per Manuel Martínez (cantant), Francisco Ventura (guitarres), Manuel
Ibáñez (teclats), Juanjo Cobacho (baix) i Nacho Santiago (bateria), comptant
amb la col·laboració del saxofonista David Lerman, Carlos Prieto
"Moha" al violí i Diego Palau a la flauta i whistler que han
participat en algun dels temes de l'àlbum. Hereus de l'esperit del 
rock andalús
creat per Smash i sublimat per Triana, ambdues bandes de Sevilla, Medina
Azahara que són de Còrdova i segueixen en actiu, són un dels millors grups de
rock andalús de la història, es va formar l'any 1979 i va ser creat per Manuel
Martínez (veu), Pablo Rabadán (teclats), Manuel S. Molina (baix), José A.
Molina (bateria) i Miguel Galán (guitarra). Des de llavors s'han anat produint canvis en la formació.
Manuel Martínez és l'únic que roman a Medina Azahara de la formació original.
En total ha tret 19 àlbums d’estudi, 3 en directe, 5 DVD’s i 4 recopilatoris de
grans èxits. Val a dir que Paco Ventura ha tret dos CD’s en solitari i el
cantant Manuel Martínez un l’any 1998.
Ramoncín – Ángel de cuero 1981
Un altre dels grans rockers espanyols és Ramoncín,
malgrat els dolgui a tots aquells que el critiquen, fins i tot han arribat a
confeccionar falques de promoció d'una emissora de ràdio espanyola en les què
l'ataquen. Però en l'època de la moguda i el ressorgiment del rock fet en
castellà, ell va ser una de les figures més importants i va tenir un poder de
convocatòria en els seus concerts que van ser l'enveja de molts dels seus
col·legues de profesió i jo sempre he estat convençut que això i el fet d'haver
passat a una multinacional del disc, van ser les causes d'aquesta mena d'odi
que va sorgir contra Ramoncín. D'aquesta cançó Ramón va explicar en els crèdits
d'un CD doble recopilatori “Ángel de cuero 20 años de canciones”, publicat
l'any 2000 i amb quatre cançons noves, aquesta no ho era: “Cuando Fernando Murías,
tristemente desaparecido, y yo, en un pequeño cuarto de mi casa, estábamos
calzando la música a un texto escrito previamente, creíamos que la letra de
esta canción era realmente dura. Hoy, después de 
todos estos años, estoy seguro
de que solo era el principio del final de la inocencia”. Originalment el tema
es va incloure en el tercer àlbum de Ramoncín “Arañando la ciudad” que va
publicar al 1981 i va ser reeditat en versió CD i remasteritzat l'any 2001, si
no em falla la memòria. Ramón va ser membre de la junta directiva de la Societat General
d'Autors i Editors, el SGAE i sent un fervent lluitador contra la pirateria,
però després va dimitir per discrepàncies amb Teddy Baustista i la seva cohort.
El 25 de maig del 2015 va ser acusat d'apropiació indeguda per la Fiscalia Anticorrupció
en una peça separada del cas SGAE, per la qual cosa es va sol·licitar per a ell una pena de
presó, però el 12 de gener de 2016 Ramoncín va ser declarat innocent per
l'Audiència Nacional. Llastimosament molts d’aquells que 
s'havien encarregat de
difondre a so de bombo i platerets l'acusació, no van haver de assabentar-se de
l'absolució ja que ni ho van esmentar. Ramoncín també va ser un opositor d'Operación Triunfo, criticant durament el
fet que el programa es dedicava a crear cantants d'orquestres, com jo també he
dit sempre, però posteriorment va passar a formar part del jurat. La veritat és
que jo conec a Ramón i sempre l'he apreciat i respectat molt, crec que està
molt lluny de la imatge punk de "Rei del Pollastre Fregit" dels seus
inicis i que és un home molt preocupat pel seu entorn i les coses que passen.
Un dia en una entrevista vam parlar dels seus començaments i em va explicar que
havia treballat com a venedor en una botiga de mobles i va haver de
demostrar-li a una clienta la solidesa d'un armari, però això és una altra
història. Per cert, deu haver fet un pacte amb el dimoni per que per ell sembla
que no pasin els anys. José Ramón Julio Márquez Martínez va néixer a Madrid el
24 de novembre de 1955. 
Lupe Villar & XII AMC – No puc deixar
d’estimar-te 2008
Escoltarem ara un altre vegada, recordeu que va
sonar a Un Toc de Rock fa un parell de setmanes, a la que va ser guitarra del
mític grup de rock en català Sangtraït, Lupe Villar que quan el grup es va
separar, el 20 de desembre del 2001, després d'un concert de comiat a la sala
Razzmatazz de Barcelona, va començar els seus projectes individuals i ara
l'escoltarem de nou. Aquesta gran balada heavy mereixia sonar al programa ja
que és fracament bona i us l'he extret de l'àlbum “Kcor d rock” que va publicar
Picap l'any 2008 i a més de Lupe a la guitarra, trobem a la banda XII AMC 
que
està integrada per Raul Cabedo (bateria), Ferran Cardona (baix), Francisco
Àngel i Jordi Foraster (guitarres) i Sergio Márquez (cantant), però han col·laborat
en l'enregistrament del disc Dragonslayer, Ramon Ramos que crec és precisament
el cantant en aquest tema, Víctor Estevez, Juanjo Bosk, Jeannette Porter, Jordi
Armengol i els seus companys a Sangtraït Papa Juls que s'ha encarregat de
l'adaptació de les lletres i Martín Rodriguez a la bateria. Vull aclarir que
tot i haver tret aquest disc en solitari, Lupe segueix sent guitarrista, no
s'ha convertit en cantant, tot i que a Sangtraït i en moltes ocasions feia les
segones veus i fins i tot va cantar una nadala en el disc "Tocats de
Nadal", editat per Picap i com a solista de la banda i ara segueix la
mateixa línia.
Lupe Villar la que va ser guitarra de Sangtraït, ara per el seu compte
Miguel Oñate – Mientras 2007
Dos dels millors grups dels setanta van ser
Burning i Asfalto, doncs Miguel Oñate va ser durant un temps cantant d’Asfalto
i ara l’escoltarem en solitari. En aquesta cançó el cantant i compositor Miguel
Oñate ens parla dels problemes del mon i la desidia del eser humà. Es un cant
defensant el tracte humà entre la gent, cada dia més difícil de trobar. Jo
voldria destacar aquest tros que diu “La paloma de la paz cuando hay guerra
nunca está y cuando quiere ir ya es muy tarde” que en poques paraules diu molta
veritat. Cantant i compositor de rock urbà a mig cami del cantautor, Miguel
Oñate va néixer a Madrid l’any 1955. En arribar 1976 i mentre treballa com a
administratiu en un banc, va entrà a formar part de Trafalgar, una banda que no
va tenir massa repercussió. El guitarrista Salvador Domínguez li va demanar que
se incorpores a Banzai, substituïn a Manzano que els havie deixat per crear el
seu propi grup, però ell no 
va acceptar-ho i finalmente s’en va anar amb
Asfalto, un rock més urbà i menys heavy. Amb ells grava "Más que una
intención" que es va publicar a través del segell Snif Records. En aquest
disc es va incloure una composició seva "La paz es verde", que seria
el segon single i que el Partit dels Verds va voler fer servir en una de les
seves campanyas electorals, amb la negativa de Miguel Oñate a polititzar una
cançó seva. Encara va gravar un segon disc "Cronophobia" i va deixar
als Asfalto. La veritat és que sempre ha estat un home molt preocupat pel seu
entorn i l’any 2007 treu el seu primer disc en solitari "Muy
personal", en ell trobàvem la cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock i
que té una lletra molt interessant i com comproveu, plena de càrrega
ecologista. Per cert, Miguel Oñate va gravar fa cosa de tres o quatre anys un
disc acústic.
M-Clan – Llamando a la tierra 1999
Hi ha cançons que s'identifiquen amb un artista
fins al punt de fer-nos oblidar, en moltes ocasions que es tracta d'una versió
i arribem a relegar a l'oblit al seu intèrpret original. És el cas, entre
altres, de "La Puerta
de Alcalá" que no és d'Ana Belén ni de Víctor Manuel, és de Suburbano, una
altra d'Ana Belén és "L'home del piano" i l'autor va ser Billy Joel o
"Pedro Navaja" que no és de la Orquestra Plateria,
és de Rubén Blades. Tot i que molts són els que afirmen que aquest tema que
escoltem ara a Un Toc de Rock és dels M-Clan, la veritat és que es tracta d'una
versió del "Serenade from the stars" del grup nord-americà Steve
Miller Band, això si, els murcians M-Clan fan una versió genial i per això
sonen ara al programa d’avui. Es va incloure en el segon disc dels M-Clan “Usar
y tirar”, publicat l'any 1999 i del que us l’he extret, també la trobem en el
següent, un acústic en directe titulat “Sin enchufe” que van publicar el 25 de
gener de l’any 2001. Després de la grabación d’aquest álbum, un dels fundadors
de la banda, el guitarra Santiago Campillo va fotre el camp i van haver-hi
problemas legals per els drets del nom. En aquesta grabación 
M-Clan eren Carlos Tarque (cantant), Ricardo Ruipérez
(guitarra i cors), Santiago Campillo (guitarres), Juan Antonio Otero (bateria)
i Pascual Saura (baix), però van tindre un grapat de col·laboracions. Es va
gravar en els Estudis El Álamo de Madrid. Del grup original actualment ja només
queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez (tots dos a la foto), i a l’actual formació també i trovem a
Iván González al baix i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria. Però pel
grup han pasant músics com Santiago Campillo (guitarra), que formava part de
M-Clan desde els sus inicis fins a l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los
Rebeldes, Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro
Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, us ho
he dit en diverses ocasions, però ara ho repetiré, una associació d'aquestes de
no-fumadors a possat a parir als M-Clan perque a la portada d’un dels seus
discos “Para no ver el final”, Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez estan fumant...
Pecat mortal! Poca feina es el que tenen alguns i també molta intolerancia.
Sole Giménez i Carlos Goñi – Mi mapa del mundo
2017
Us vaig prometre fa un parell de setmanes que
tornariem a escoltar alguna cançó d’aquest disc i ara us portó aquesta. Sole Giménez, la que
va ser cantant de Presuntos Implicados ha tret un nou treball discogràfic en
solitari, encara que dir això no és realment cert ja que es tracta d'un àlbum
amb un bon munt de duets, tots ells masculins i amb un títol significatiu “Los
hombres sensibles” que es va posar a la venda el passat 12 de maig amb
producció de la pròpia Sole Gimenez i Vicente Sabater, la direcció musical i
arranjaments han estat a càrrec d'Iván Melón. Segons les seves pròpies paraules
Sole pretén amb aquest disc i les cançons que conté, moltes d'elles composades
pels seus companys de duet, reivindicar la part sensible, emotiva i tendra que
també tenen els homes. Ha comptat amb les col·laboracions de Víctor Manuel, Dani
Martin, Malomans, Pedro Guerra, Antonio Carmona, Teo Cardalda de
Cómplices, Carlos Goñi precisament en
aquest tema que compartim avui a Un Toc de Rock, Mikel Erentxun, David DeMaría,
David San José, Edgar Oceransky i
Chabuco. Algunes de les cançons ha 
estat composades expressament per a ella,
com “Que yo ya lo dije” de Dani Martin, o “Mi mapa del mundo” de Carlos Goñi,
líder de Revolver, i que es la que escoltem ara. Per cert, en tres de les
cançons de l'àlbum, canta ella sola. Sole manté en aquest disc la línia
intimista i plena de swing a la qual ens té acostumats des que es va llançar en
solitari i que tan bons resultats li ha estat donant, encara que la veritat és
que discogràficament es prodiga poc, tan sols set discos des que va començar
pel seu compte l'any 2004. Soledad Giménez Muñoz va néixer a París un 27 de
febrer del 1963. Als cinc anys la seva família torna a Yecla, a Múrcia. Al 1979
va formar part del grup Arabí que feien folk i en el qual també està el seu
germà Juan Luis. L'any 1983 s'incorpora a Presuntos Implicados que estan gravat
les seves primeres cançons a València. Allí va començar una brillant carrera.
Sau – Laia 1996
Ara a Un Toc de Rock, us porto als Sau que feia
temps no escoltavem, com us he dit en moltes ocasions, la millor banda de pop
en català de la història i per això us he seleccionat aquest tema
"Laia" que he extret del seu àlbum “Bàsic”, editat l'any 1996 i que
es va gravar durant la seva gira per teatres realitzada l'any 1995, el tema
també s'ha inclòs en el doble CD “Un grapat de cançons per si mai et fan falta
1986-1990”,
editat l’any 2003. Sau es van crear al 1986 i després de treure una maqueta
publicarien el seu primer disc “No puc deixar de fumar” al 1988, iniciant una
brillant carrera amb dues parades sabàtiques d'un any, una al 93 i una altra al
97, durant les quals Carles Sabater es va dedicar als seus treballs com a actor
i Pep Sala a projectes en solitari al costat de La Banda del Bar. L'any 1998
Sau tornen a posar-se en marxa i després de publicar “Amb la lluna a
l'esquena”, realitza una gira de presentació per Catalunya que va durar un any.
Al 1999 Sau decideixen emprendre una nova gira per celebrar els seus 12 anys treballant junts i en perfecta harmonia, Pep es dedicava a compondre la música
i les lletres acostumaven a ser de
Carles, encara que en alguna ocasió també
van col·laborar els dos músics, de fet Pep a més de tocar la guitarra així
mateix cantava en algunes cançons. La gira començava a Vilafranca del Penedès
el 12 de febrer del 1999, però acabat el concert i quan es trobaven en els
camerins, Carles va patir un desmai i moriria poc després a causa d'una parada
cardiorespiratòria. Aquell luctuós fet significa la fi de Sau ja que Pep Sala,
honrat amb si mateix, va decidir que faltant el 50 per cent del grup no tenia
cap sentit prosseguir amb el projecte i va reprendre la seva carrera en
solitari. Tots dos eren bons amics meus, Pep encara ho és, i la veritat és que
sempre els vaig apreciar molt, des que ens vam conèixer quan tot just
començaven el seu camí musical i he de dir que ells mai es van sentir
divinitzats per l'èxit aconseguit. El seu primer Disc d'Or el van aconseguir
per les vendes d'un disc doble "El més gran dels pecadors", editat
per EMI l'any 1991 i m'estic referint a Disc d'Or a nivell nacional, no només a
Catalunya i recalco això ja que les vendes per a Espanya són molt superiors que
només per a casa nostra.
Fito Luri – Habitació 21 2017
El reusenc Fito Luri, home agraït, va haver de
ser hospitalitzat a causa d'un càncer a l'Hospital Sant Joan de Reus i allà pel
que sembla va veure a la Parca
molt de prop, quan va aconseguir recuperar-se d'aquell confinament obligatori a
l'habitació 21 del polèmic hospital i tal com s'havia promès, va buscar a la
infermera que el va cuidar. Per a ella va escriure aquesta cançó demostrant el
seu agraïment per les bones atencions rebudes. La cançó que compta amb Guillem
Anguera a l'acordió diatònic, s'ha inclòs en el seu àlbum “Planetes Càlids”,
publicat el 3 de febrer d'aquest any pel segell Kasba Music, és el primer disc
amb 
una discogràfica, fins al moment tots els seus treballs han estat
autoeditats i el disc es va presentar amb un concert realitzat al Teatre
Bartrina de Reus. Per cert, aquest nou àlbum s'ha finançat mitjançant el mètode
del croufunding, el micromecenatge. Fito Luri va formar part en els noranta del
grup Cafè París als quals, per cert, hem escoltat recentment a Un Toc de Rock
amb el tema "Mil paraules" i també va tocar amb La Padrina. Fito Luri
va néixer a Tarragona, l'1 de març de l'any 1971 i va publicar el primer dels
seus cinc discos en solitari "Aromes" al 2002.
Menaix a Truà – Ni hi ha ningú com tu 2008
Arriba el moment de tancar Un Toc de Rock per
avui i ho farem escoltant una bona banda catalana. L'any 2000 i amb la fi del
nou segle, tres bons músics de les nostres terres s'uneixen en un projecte
conjunt que van anomenar Manaix a Truà. Són Toni Xuclà, Juanjo Muñoz de Gossos
i Chris Juanico de Ja t'ho diré. Aquest tema que us he seleccionat per al programa
d'avui l'he extret d'àlbum "Com el vent" tercer disc de Menaix a Truà
i que van publicar l'any 2008. Van debutar discogràficament amb un CD gravat en
directe al teatre de Bescanó el 19 de desembre de 1999 i que és va titular
"Menaix a truà" i que sortiria a la venda l'any 2000. La cursa amb el
grup es 
compagina amb els seus projectes personals o amb els seus respectius
grups, mentre que Toni Xuclà té una molt bona carrera en solitari i al programa
ja hem escoltat temes seus. En total i com Menaix a Truà han publicat cinc
CD's. Per cert, van protagonitzar amb la seva cançó "Enmig de la mar"
la campanya “Refresca't a TV3”, de la televisió autonómica catalana, a l'estiu
de l’any 2000.
La frase d'avui és del genial compositor Ludwig
van Beethoven (1770-1827) que va manifestar:
"Només la pedra foguera de l'esperit humà
pot
arrencar foc de la música”
Per avui acaba Un Toc de Rock, però us quedareu
en companyia de les emissores per les que m’escolteu dues vegades cada setmana
o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse Aliaga o
les webs de totes les emissores que ho permeten. Ara tancaré la barraqueta, sóc
Mario Prades i tornaré en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario