A Un Toc de Rock tindrem temes del nou disc de
Deep Purple i també dels The Cranberries que per cert, han suspès la gira que
estaven realitzant a causa dels problemes de salut de Dolores O'Riordan i han
anul·lat els concerts de Barcelona i Madrid que havien de realitzar-se aquesta setmana. També comptarem amb Cyndi Lauper, The Blue Brothers, Bob Seger & The Silver Bullet Band,
Cheap Trick, Blondie, John Lee Hooker, John Lennon, Alan Jackson, David Cassidy
i us porto una cançó interpretada per l'actor Bruce Willis. Ells ens acompanyaran
en aquest recorregut que arriba a vosaltres des d'aquelles emissores per les que
m’escolteu dues vegades per setmana o via internet, si us descarregueu el
programa del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que
us ho permeten. Obriré la barraqueta un altre vegada dient-vos que sóc Mario
Prades i que sempre sou.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Bob Seger & The Silver Bullet Band – Old time
rock and roll 1978/1994
Obrim Un Toc de Rock amb aquest tema “Antic rock
and roll” que ens parla dels vells temps del R & R i que us l’he extret de
l'àlbum "Greatest hits" que el nord-americà Bob Seger amb The Silver
Bullet Band va publicar l'any 1994, tot i que s'havia inclòs inicialment en el
"Stranger in Town", el seu vuitè àlbum, editat l’any 1978 i el segon
amb la Silver Bullet
Band que estava integrada per Drew Abbott (guitarra), Robyn Robbins (teclats),
Alt Reed (saxo), Chris Campbell (baix) i David Teegarden (percussió i bateria),
també va comptar amb una bona secció de vent els The Muscle Shoals Rhythm
Section i les col·laboracions de 
Glenn Frey i Don Felder d'Eagles, junt a Bill
Payne i Doug Riley en diversos temes, sense oblidar els cors que van estara
càrrec de 12 o 13 cantants. Per cert, aquest tema va ser versionat i molt bé,
en castellà, per Revolver, la banda de Carlos Goñi. El cantant, guitarra,
pianista i compositor Bob Seger va néixer el 6 de maig de 1945 a Lincoln Park,
Michigan. En els anys seixanta va crear els grups Bob Seger and the Last Heard
i Bob Seger System, per començar l'any 1969 en solitari fins que van passar a
ser Bob Seger & The Silver Bullet Band. Possiblement la cançó més important
en la seva carrera sigui "Like a Rock" que ja hem escoltat a Un Toc
de Rock fa molt poc, però aquesta és bona i us vaig prometre que l’escoltariem.
Deep Purple – Roadhouse blues 2017
Des del nou treball discogràfic del mític grup de
rock Deep Purple "inFinite" que es va publicar el passat 7 d'abril
amb producció de Bob Ezrin, editat pel segell alemany earMUSIC, us he
seleccionat aquesta cançó carregada de R & B, però es tracta d'una versió
d'un tema de The Doors que la van incloure a l'album "Morrison
Hotel". Fa temps que es rumorejava que aquest disc podia ser l'àlbum
definitiu dels Purple i que finalment es desfan, cosa que, la veritat,
entristeix ja que ells, Led Zeppelin i Black Sabbath, podríem dir que són els
pilars sobre els quals s'assenta el heavy des del seu naixement a finals dels
seixanta. De fet Black Sabbath ja van realitzar una gira que va acabar al març
o abril amb un concert a Birmigham, la seva ciutat natal que era el seu comiat,
tot i que finalment han anunciat que seguiran. En aquest disc de Deep Purple
trobem a Ian Guillan com a cantant, Don Airey als teclats, al costat de Steve
Morse que s'encarrega de la guitarra, al baix Roger Glover i el bateria Ian
Paice que és l'únic membre del grup que 
ha estat en les diferents èpoques de
Deep Purple, des que es van posar en marxa a Hertford, Regne Unit, l'any 1968.
Deep Purple han venut més de 120 milions de discos a tot el món al llarg dels
anys, encara que discogràficament i des de fa algun temps, se'ls acusa de manca
de creativitat i treure discos amb cançons molt anodines, clar que resulta molt
difícil superar el llistó que va deixar el "Smoke on the water" que
per cert, vam escoltar fa poques setmanes. Pels Purple han passat grans músics
com David Coverdale, Richie Blackmore, Rod Evans, Joe Lynn Turner, Joe
Satriani, Glenn Hughes, Nick Simper, Tommy Bolin que va morir el 4 de desembre
de l'any 1976 i Jon Lord als teclats que també va morir, en aquest cas el 16 de
juliol del 2012 causa d'un càncer.
The Blues Brothers – Sweet home Chicago 1983
Escrita per Robert Johnson que la va treure en
disc a l’agost de l’any 1937, és possiblement la cançó més significativa en la
carrera dels Blue Brothers, aquest duet humorístic i cinematogràfic recolzat
amb una de les millors bandes de R & B de la història. La peça va ser
composada per Robert Johnson i és una variació del "Kokomo Blues" de
Scrapper Blackwell. La veritat es que la llista d'artistes que l'han gravat
podria omplir aquesta pàgina. Els Blues Brothers que la van incloure a la banda
sonora de la seva primera pel·lícula que a Espanya es va titular "Granujas a todo ritmo", l’any 1980, eren Dan Aykroyd i John
Belushi (tot dos a la foto) i van crear el grup per acompanyar-los en una actuació
en un xou humorístic de televisió, però la cosa va acabar de debò i entre els
músics es trobaven membres de Booker T. & The MG's. Utilitzaven un truc en
els seus enregistraments per tal d'aconseguir el so contundent de ritme. Els
The Blues Brothers gravaven dobles pistes de la secció de metall i percussió,
inspirat-se en el "mur de so" del productor Phil Spector i que també
van fer servir els ABBA per les veus. Després de la mort de Belushi, la banda
va passar a ser dirigida per Steve Cropper, amb cantants com Eddie Floyd o Rob Paparozzi. El 5 de març de
1982, John Belushi va ser trobat mort a la seva habitació del Chateau Marmont a
Los 
Angeles. La causa de mort va ser "accident per sobredosi de speedball",
una injecció amb un coctel mortal fet de cocaïna i heroïna, tot i que després
es va reconsiderar aquesta conclusió. La nit de la seva mort, va ser visitat
pels actors Robin Williams i Robert De
Niro, cadascun va abandonar l'habitació deixant-lo acompanyat. Mesos més tard
Cathy Smith, una antiga groupie de The Band, va admetre en una entrevista al
diari National Enquirer que ella havia estat amb Belushi la nit de la seva mort
i ella li havia administrat la dosi fatal de speedball. Després de l'aparició
de l'article que es va titular "Jo vaig matar a John Belushi" en
l'edició del 29 de juny de 1982, el cas va ser reobert. Cathy Smith va ser
extraditada des de Toronto, arrestada i acusada d'assassinat en primer grau. Un
pacte entre fiscalia i advocat defensor va reduir els càrrecs a homicidi involuntari
i Cathy Smith va complir una condemna de 18 mesos a la presó. Aixó val la vida
d’un esser humà. Es clar que estem parlan dels Estats Units, però a Espanya li
poden preguntar aixó mateix als pares de Marta del Castillo o als familiars de
les víctimes d'ETA Per possar un
exemple. Ara us explicaré una curiositat, el 22 de febrer de 2012 Barack Obama
i la seva dona Michelle, a una festa a la Casa Blanca on
actuaban BB King i Buddy Guy els van demanar aquesta cançó i el president dels
Estats Unit va fer cors, acompanyant als dos músics i el seu grup
John Lee Hooker – One Bourbon, one Scoth, one
Beer 1966
Milburn l'any 1953. John Lee Hooker la va gravar per primera
vegada a Chicago l'any 1966 i en l'enregistrament trobem a John Lee Hooker (veu
i guitarra), Lafayette Leake (piano), Eddie "Guitar" Burns
(guitarra), Fred Below (bateria) i un baixista del que no recordo el nom. La
cançó va ser publicada l'any 1966 dins l'àlbum "The Real Folk Blues",
encara que posteriorment el Mestre la va incloure en diversos discos tant
d'estudi com també en enregistraments en directe, entre ells la trobàvem al CD
"Chill out". John Lee Hooker va néixer a Coahoma County, Mississipí,
el 22 d'agost de 1917 i va morir a Los Altos, Califòrnia, un 21 de juny de
2001. Aquest tema tornaria a pujar a les llistes quan va ser versionat per
George Thorogood l’any 1977 i molt més recentment l'ha gravat John Lee Hooker
Jr, fill del genial mestre del blues que segueix els passos del seu pare i la
va incloure en l'àlbum "Blues With a Vengeance", publicat l’any 2004.
Cheap Trick – Surrender 1977/2017
La cançó “Rendició” ha estat recuperada a la
banda sonora de la pel·lícula “Guardianes de la Galaxia 2”, però es va gravar
inicialment l'any 1977, tot i que no es va publicar fins el 21 de maig del
1978, incloent-la en el seu tercer àlbum "Heaven Tonight". Va ser un
dels grans èxits de Cheap Trick i es va extreure com single al mes de juny,
sent el primer que es treia del LP i també la primera cançó de Cheap Trick que
es va colar a les llistes del Billboard, aconseguint el lloc 62, encara que va
ocupar la primera posició al Japó. De fet la cançó va ser posteriorment gravada
en directe per l'àlbum "Cheap Trick at Budokan" que es va gravar al
Japó, on van aconseguir triomfar abans que als Estats Units. De fet aquest tema
va ser el que la banda va utilitzar durant molts anys com a tancament en els
seus concerts. Va ser escrit per Rick Nielsen i descriu les relacions entre un
jove de finals dels setanta amb els seus pares, més experimentats i enrotllats
del que podria semblar. El jove explica a una noia que els seus pares ja li han advertit sobre "noies com ella": la seva mare sap del que parla, va
servir en el Cos Femení de 
l'Exèrcit durant la guerra i ell ha sorprès alguna
vegada als seus pares fent l'amor al sofà mentre escoltaven cançons de Kiss al
tocadiscs. La cançó fa referència veladament a les malalties de transmissió
sexual. Al llarg dels anys aquest tema ha estat molt versionat, destacant les
que van realitzar Green Day, The Romans, Pearl Jam, Warrant, Zebrahead, Velvet
Revolver i un munt més. Al cinema ha format part de la banda sonora d'un bon
número de films. Cheap Trick es van crear a Rockford, Illinois, l'any 1967
encara que primer es deien Fuse, al 1974 van passar a ser ja Cheap Trick i
estava integrat per Rick Nielsen (guitarra solista, cors i principal
compositor), Robin Zander (cantant i guitarra rítmica), Tom Petersson
(baixista) i Bun E Carlos (bateria) que va ser reemplaçat pel músic d'estudi
Daxx Nielsen. Tom Petersson va deixar el grup el 26 d'agost de 1980 i va ser
substituït per Pete Comita, però només va estar uns mesos i va entrar Jon
Brant, encara que en el 87 torna Petersson. Per Cheap Trick també va passar en
els seus inicis Roger Xeno Hogan. 
Blondie – Maria 1998
Són una banda nord-americana liderada per la
bella Deborah Harry i Blondie va ser una fàbrica d'èxits i de "pasta
gansa" durant els 70 i les dècades següents gràcies a temes com
"Heart of Glass", "Sunday girl", "Call Me",
"One Way or Another", aquesta i tants altres que van convertir a
Blondie en una de les millors bandes de la seva època. Al costat de Deborah
Harry (1 de juliol de 1945, Miami) es trobaven Clem Burke (24 de novembre de
1954, Nova Jersey) com a bateria i que havia tocat amb els Ramones, Gary
Valentine al baix, James Destri als teclats i l'extraordinari guitarrista Chris
Stein. Precisament una greu malaltia d'aquest últim va ser una de les causes de
la seva dissolució l’any 1982. Deborah
va tenir una interessant carrera en solitari, però allunyada de l'èxit
aconseguit amb Blondie que van arribar a vendre 
més de 50 milions de discos.
Tot va influir perquè els membres originals, llevat Gary Valentine, tornessin a
posar en marxa el grup l’any 1998. El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock,
correspon a aquesta segona etapa. Després de tornar a desfer-se, van treure
l’any 2011 el disc "Panic Of Girls" i crec que al 2013 van publicat
un altre “Ghosts if Download”. Per
aquest 2017 havien anunciat un nou disc “Pollinator”, però no se si s’ha
publicat o no. Blondie és l'únic grup que ha aconseguit números 1 en tres
dècades consecutives. A més a més, Debbie Harry, cantant i actriu, està inclosa
en el llibre Guinness dels Records, com la cantant més madura de la història en
aconseguir un número 1 en les llistes d'èxits d'Anglaterra, precisament amb
aquest tema, "Maria". Amb els anys Debbie sembla ser que s'ha
civilitzat, però abans era tot un terratremol tronat al escenari, per mostra us
posso una foto d’una actuación a Los Angeles on sols li fa falta ensenyar el
carnet d'identitat.
més de 50 milions de discos.
Tot va influir perquè els membres originals, llevat Gary Valentine, tornessin a
posar en marxa el grup l’any 1998. El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock,
correspon a aquesta segona etapa. Després de tornar a desfer-se, van treure
l’any 2011 el disc "Panic Of Girls" i crec que al 2013 van publicat
un altre “Ghosts if Download”. Per
aquest 2017 havien anunciat un nou disc “Pollinator”, però no se si s’ha
publicat o no. Blondie és l'únic grup que ha aconseguit números 1 en tres
dècades consecutives. A més a més, Debbie Harry, cantant i actriu, està inclosa
en el llibre Guinness dels Records, com la cantant més madura de la història en
aconseguir un número 1 en les llistes d'èxits d'Anglaterra, precisament amb
aquest tema, "Maria". Amb els anys Debbie sembla ser que s'ha
civilitzat, però abans era tot un terratremol tronat al escenari, per mostra us
posso una foto d’una actuación a Los Angeles on sols li fa falta ensenyar el
carnet d'identitat.
David Cassidy – Rock me baby 1972
El cantant, actor, compositor i
miltiinstrumentiste David Cassidy va néixer a Nova York el 12 d'abril de l’any
1950 i es va convertir en famós com a actor de la petita pantalla en ser un
dels protagonistes de una popular sèrie de televisió "The Partridge Family",
una família de ficció on tots els membres del clan familiar cantaven en
cadascun dels episodis i amb l'actriu Shirley Jones en el paper de mare, David
tenia el rol del fill gran de la familia. De fet aquella popular serie estava
inspirada en un grup familiar real, The Cowsills i si bé David Cassidy es va
fer famos en aquest paper, ell ja havia intervingut abans en alguns musicals de
Broadway. El single amb aquesta cançó i que es va publicar l’any 1972, va
arribar fins al lloc 38 als Estats Units i al 11 a Anglaterra. Donava títol
a un LP de David 
Cassidy publicat el mateix any que va arribar al segon lloc en
el Regne Unit, si bé al seu país d'origen només va aconseguir col·locar-se en
el 44. La cançó va ser composada per Johnny Cymbal i Peggy Clinger i el primer
que va gravarla va ser BB King, l’any 1964 i està basada en el "Rockin'
and Rollin'" de Lil' Son Jackson. En aquesta gravació David Cassidy que ja
està retirat, a part de cantar també toca els teclats, guitarra i la percusió i
als cors tobavan a la gran cantant Kim Carnes. Aquest llarga durada va estar
produït per Wes Farrell.
Bruce Willis – Under the boardwalk 1987
Ara anem a escoltar a un actor que també posseeix
una interessant carrera com a cantant paral·lelament a la que manté amb el Setè
Art. Ja el vem escoltar cantar a la banda sonora de la sèrie "Llum de
Lluna" que va protagonitzar i allí, almenys a mi, em va començar a
sorprendre. Bruce Willis ha gravat uns quants àlbums, sobretot interpretant R
& B. aquest és un gran tema, tot un "peaso cansión" en el què cal
destacar la secció d'acompanyament, ja que quan es dedica a la música es diu
Bruce Willis and The Accelerators i els cors que fan components del grup The
Tempations. Encara que de nacionalitat nord-americana, Bruce Willis va néixer a
Idra-Oberstein, Alemanya, el 19 de març de 1955. Se'l considera un dels actors
protagonistes més rendibles del cinema americà ja que es calcula que les seves
pel·lícules han arribat a recaptar més 
de 3.000 milions de dòlars en taquilla.
Com estrella del rock Bruce Willis no és el mateix, però jo estic convençut que
a ell li és ben igual ja que a la música es dedica bàsicament per diversió, com
molts altres companys i companyes de Hollywood. Aquesta peça es un clásic dels
The Drifters que la van gravar als anys seixanta i que va ser versionada per
The Rolling Stones i a Catalunya i Valencia, amb el títol “Bajo tu techo”, ho van fer Los
Jóvenes i Ethel y Los Drakers, respectívament. Escrita per Kenny Young i Arthur Resnick, al
1964, Bruce Willis la va incloure al disco “The Return of Bruno”, el seu álbum
de debut i que va publicar al 1987, el single amb aquesta cançó que es va
editar en single, va arrivar al lloc 5 al Estats Units i al 7 a Anglaterra.
John Lennon – Woman 1980
El va matar a trets un tronat de nom Mark David
Chapman, un nefast 8 de desembre de 1980 a la porta de casa seva, a l'edifici
Dakota de Nova York i davant de la seva dona Yoko Ono. És un dels mites del
rock i avui en dia parlar de John Lennon, al que avui escoltarem a Un Toc de
Rock, és esmentar una llegenda. John Lennon va néixer a Liverpool el 9
d'octubre de 1940. Aquest tema que escoltem ara es trobava en el seu últim disc
"Double Fantasy", un álbum póstum que va treure el 19 de novembre de
1980 i que s'havia començat a gravar el 4 d’agosto del mateix any, acaban-lo a
finals de setembre. Aquest disc va conseguir un Grammy l’any sigüent, sent
“Álbum de l’any”. Feia cinc anys que John Lennon no gravava res ja que es va
retirar al 1975 per dedicar-se al seu recent nascut fill Sean. En una
entrevista Lennon va confessar que "Woman", la 
cançó que escoltem
ara, era una continuació del tema "Girl" de The Beatles, composat per
ell i Paul McCartney. El single amb "Woman" va ser número 2 a Anglaterra i va arribar a
la primera posició als Estats Units. Els seus primers discos fora dels Beatles,
signants com The Plastic Ono Band, avui son anomenats "experimentals"
i es van publicar donan protagonisme a Yoko Ono, però a mi la japonesa sempre
m'havie sobrat, crec que va ser una sangonera per a John, ella va trencar
l'hegemonia de The Beatles i coartà al músic britànic, robant-li a sobre un
protagonisme que ella mai va merèixer. És clar que aixó es una opinió molt
personal meva. Us explicaré una curiositat, l'edifici Dakota on vivia John
Lennon i devant d'on el van matar, és el mateix en el que es va filmar la
pel·lícula "La Semilla
del Diablo" de Roman Polansky. També os diré que John i Yoko van trencar i
quan el ex-beatle començava a sortir del forat, va ser Elton John qui els va
reunir a un concert a Nova York i es va tornar a encendre l'amor entre ells,
John va tornar a caure en les mans de la japonesa.
Alan Jackson – A horse with no curtains 1996
A Espanya la discogràfica Universal va publicar a
principis dels noranta una sèrie de CD’s que va englobar sota l'etiqueta
"New American Music" i que no era altra cosa que artistes que
interpretaven una mena de barreja de country, rock i pop. Entre ells vam
descobrir a Alan Jackson, aquest genial intèrpret de country al qual
escoltarem ara a Un Toc de Rock amb aquest tema “Un cavall sense cortines” que
us he extret de l'àlbum "Everything I Love", editat l'any 1996 i que
va ser compost per Alan Jackson i Jim McBride. Aquesta cançó es va classificar
en el lloc 18 en les llistes de country del Billboard i es va mantenir unes
quantes setmanes en aquesta posició, curiosament va ser la cara B d'un single
amb "There Goes" a l'altra banda. Alan Jackson és un dels grans del
country al seu pais, va néixer el 17 d'octubre de 1958 a 
Newnan, Geòrgia i ha
venut més de 90 milions de discos. Des de 1989 Alan Jackson porta els mateixos
músics d'acompanyament: Monty Allen (gutarra acústica i veus), Scott Coney
(gutarra, baix i banjo), Melodie Crittenden (cors), Robbie Flint (guitarra),
Danny Groah (guitarra), Mark McClurg (violí i cors), Bruce Rutherford
(bateria), Joey Schmidt (teclats), Roger Wills (guitarra i baix) i Jesus
Beltran (guitarra i cors), però en aquest enregistrament van col·laborar un
munt de gent. Voleu una curiositat? Alan Jackson és cosí del jugador de beisbol
Brandon Moss.
The Cranberries – Ode to my family (acustic) 2017
L'estat de salut de la cantant Dolores O'Riordan
que pel que sembla té problemes d'esquena, ha fet que The Cranberries
suspenguin momentàniament una part de la gira que estaven realitzant per
Europa, incloent els concerts de Madrid. i Barcelona que s'havien de celebrar a
principis de juny i no sabem que passarà amb el de Marbella que estava anunciat
per l'agost. Presentaven un nou àlbum, titulat "" que
va sortir a la venda el passat 28 d'abril i en el qual han inclòs tot un seguit
de temes que formen part de la seva trajectòria, ara en format acústic,
comptant amb la col·laboració de la Irish Chamber Orchestra i gravat en un concert
celebrat a la
Limerick University, per celebrar els seus 25 anys en el món
de la música, al costat de tres temes nous. També ha representat la tornada de
The Cranberries als escenaris després d'una aturada que va començar al 2012.
Aquesta “Oda a la meva familia” que us he seleccionat per compartir avui a Un
Toc de Rock es va incloure originalment a l'album "No Need to Argue",
segon disc de Cranberries i que es va posar a la venda l'any 1994, superant els
18 milions de còpies venudes
a tot el món, el tema va ser el segon single que
es va extreure i es va editar el 21 de novembre del 1997. El grup està liderat
per Dolores Mary O'Riordan Burton (cantant, guitarra elèctrica i acústica i
teclats), nascuda el 6 de setembre de 1971, a Limerick, Irlanda, al costat de Noel
Anthony Hogan (guitarres elèctrica i acústica), Michael Gerard Hogan (baix) i
Fergal Patrick Lawler (bateria i percussió). The Cranberries es van crear a
Limerick, Irlanda, el maig de 1990. Durant un parell d'anys els nois van formar
part del grup The Cranberry Saw Us, però quan els va deixar el cantant es va
incorporar Dolores O'Riordan i van passar ja a ser The Cranberries i van
debutar discogràficament l'any 1993 amb l'àlbum "¿Everybody Else Is Doing
It So Why Ca't We?", encara que anteriorment van treure un EP. .
a tot el món, el tema va ser el segon single que
es va extreure i es va editar el 21 de novembre del 1997. El grup està liderat
per Dolores Mary O'Riordan Burton (cantant, guitarra elèctrica i acústica i
teclats), nascuda el 6 de setembre de 1971, a Limerick, Irlanda, al costat de Noel
Anthony Hogan (guitarres elèctrica i acústica), Michael Gerard Hogan (baix) i
Fergal Patrick Lawler (bateria i percussió). The Cranberries es van crear a
Limerick, Irlanda, el maig de 1990. Durant un parell d'anys els nois van formar
part del grup The Cranberry Saw Us, però quan els va deixar el cantant es va
incorporar Dolores O'Riordan i van passar ja a ser The Cranberries i van
debutar discogràficament l'any 1993 amb l'àlbum "¿Everybody Else Is Doing
It So Why Ca't We?", encara que anteriorment van treure un EP. .
Cyndi Lauper – Misty blue 2016
I acabaré Un Toc de Rock per avui amb aquesta
cançó extreta de l'últim treball discogràfic de la menudeta cantant
nord-americana Cyndi Lauper fins al moment, titulat genèricament
"Detour" que es va publicar el 6 de maig del passat 2016 sota la
producció de Tony Brown i Seymour Stein i gravat en els estudis Electraphonic a
Memphis, Tennessee. De fet es tracta d'un disc amb versions de clàssics del
country. És el seu primer àlbum per al segell Warner Music, des de la seva
divisió Sire Records. L'àlbum va debutar en el lloc número 29 en la llista del
Billboard, mentre que al Regne Unit ho va fer al 43. La cançó “Blau boirós” que
compartim avui va ser escrita per Bob Montgomery i ja l'havia portat a l'èxit
Eddy Arnold. Per a l'enregistrament de l'àlbum Cyndi Lauper ha comptat amb un
bon munt de músics, entre ells Tony Brown (piano), Tom Bukovac (guitarres),
Chad Cromwell (bateria), Dan Dugmore 
(guitarra steel), Kenny Greenberg
(guitarres), Jimmie Lee Sloas (baix), Bryan Sutton (guitarra acústica), Jeff
Taylor (acordió), Steve Nathan (orgue i piano), Greg Morrow (bateria) i uns
quants més, a part de les col·laboracions dels cantants Vince Gill, Emmylou
Harris, Alison Krauss, Willie Nelson i Jewel. Cyndi Lauper va néixer a
Brooklyn, Nova York, el 22 de juny de 1953 i el seu nom complet és Cynthia Ann
Stephanie Lauper, va vendre més de 30 milions d'àlbums arreu del món i va ser
la primera cantant femenina a tenir 4 singles d'un mateix àlbum en el top 5 del
Billboard, si bé fa ja un grapat d'anys que no asoleig un nou hit a dalt de tot
de les llistes. També ha sortit en un episodi de Los Simpsons.
La frase per tancar avui és de l'escriptor,
novel·lista, poeta, periodista i dramaturg portuguès. José Saramago (Azinhaga,
Portugal 16 de novembre de 1922 - Lanzarote, Espanya,18 de juny de 2010) que va
dir:
"L'esperança és com la sal, no alimenta,
però dóna gust al pa”
però dóna gust al pa”
Conclou Un Toc de Rock, ara et deixo en companyia
de totes aquelles emissores per les que escoltes el programa dues vegades per
setmana o bé via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i toca
baixar la barraqueta, ens retrobarem en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario