Començarem Un Toc de Rock, aquest viatge pels
últims 100 anys de la història musical que us arriba dos cops per setmana,
escoltant a un guitarrista que d'alguna manera, el seu èxit individual ha estat
eclipsat pel del líder de la seva banda, es tracta de Little Stevens que milita
a la E Street
Band de Bruce Springsteen, però que té una important carrera pel seu compte.
També comptarem avui amb Joan Jett i Lita Ford que van ser components de The
Runaways, una de les millors bandes femenines del rock, ara cadascuna pel seu
compte, juntament a The Lords of The New Church, Billy Idol, The Edge de U2 a
duet amb Sinnëd O’Connor, Gregg Allman que va morir fa poc, Badfinger, McFly,
Johnny Cash i Willie Nelson que ens ve amb Tony Joe White, Leon Russell i James
Johnson. Ara conecto la maquineta del temps i des d’aquelles emissores per les
que m’escolteu o via internet, si us descarregueu el programa del blog, el
facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten, iniciem
el viatje als records, jo sóc Mario Prades i toca obrir la barraqueta de nou
dient alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Little Stevens & The Disciplines of Soul –
Bitter fruit 1987
El guitarrista de l'E Street Band de Bruce
Springsteen, Little Stevens, té una interessant, encara que no abundant carrera
paral·lela, amb molt bons discos al carrer, tot i que al meu entendre, una de
les seves cançons més populars és aquesta que us porto avui per començar Un Toc
de Rock i en la qual s'acompanya pel grup The Disciplines of Soul. Aquest tema
us el he extret del seu tercer àlbum en solitari “Freedom – No Compromise” que
es va publicar l'any 1987 i en aquesta cançó i alguna més del disc, compte a
els cors amb Bruce Springsteen i Rubén Blades. A més en el grup trobàvem un
munt de bons músics, entre ells els bateries Steve Jordan, David Beal i Keith
Leblanc, junt a Bernie Worrell, Paul Shaffer, Greg Phillinganes, Tommy Mandel i
Richard Scher als teclats, David Beal i Monti Louis Ellison a la percusió, Zoë
Yanakis a la flauta i els baixistes Romeo Williams, Doug Wimbish i T.M.
Stevens, amb més de 30 artistes fent cors. L'àlbum va aconseguir el lloc 80 en
les llistes del Billboard, però el single amb aquesta cançó no 
es va
classificar en els Estats Units. El seu veritable nom és Steve van Zandt i va
néixer a Nova York el 22 de novembre del 1950. Va començar a tocar la guitarra
i cantar molt jove i al 1965 s'uneix a un grup anomenat The Shadows, no
confondre amb els britànics, on cantava, però un any més tard va fundar el seu
primer grup, The Source, on ja exercia de guitarra i arranjador. L'any 1974 va
fundar Southside Johnny and The Asbury Jukes, junt a "Southside"
Johnny Lyon i va gravar el seu primer disc. Al 1975 s'uneix a Bruce Sprengsteen
i la E Street
Band, després de l'enregistrament del "Born to run", en la qual no va
participar, però si ho va fer ja en la posterior gira, encara que sense deixar
el seu propi grup i produir a altres artistes. L'any 1982 edita el seu primer
disc en solitari “Men without women (underthe gun)” ja amb el grup The
Disciplines of Soul amb músics de Los Angeles i Nova York. Des de llavors porta
publicats 8 àlbums, l'últim "Soulfire" aquest any, encara que porta
gravats 18 discos amb Bruce Sprengsteen, 7 amb Southside Johnny & The
Asbury Jukes, a més d'haver gravat discos amb molta més gent, entre ells Gary
US Bonds, Ronnie Spector, Iron City Houserockers, Meat Loaf, Davie Allan &
The Arrows i altres.
The Lords of The New Church – Like a Virgin 1985
“Com una verge” havia estat un dels primers èxits
de Madonna, però la van agafar pel seu compte The Lods of The New Church i van
realitzar una versió agressiva i bruta que es va publicar en format maxi-single
l'any 1985, amb una portada molt irreverent i va ser un relatiu èxit d'aquesta banda punk, transgressora i
canyera, integrada per músics anglesos i nord-americans que paral·lelament
tocaven en altres grups. The Lords of The New Church es van crear al 1982 i
originalment era Stiv Bators (Dead Boys) i Brian James (The Damned), Dave
Tregunna (Sham 69) i Nicky Turner (The Barracudas). Van gravar en total tres
àlbums d'estudi i un disc en viu, a més d'algun maxi com aquest, abans que
Bators dissolgués el grup a l'escenari en un 
concert celebrat el 2 de maig de
1989 al London Astoria i cada un d'ells va emprendre projectes pel seu compte.
El cantant i guitarra Steven John Bator, conegut com Stiv Bators, va morir
després de ser atropellat el 4 de juny de 1990 per un taxista, quan creuava un
carrer en estat d'embriaguesa. Va ser portat a l'hospital, però va marxar abans
de ser atès i va morir mentre dormia a causa de les lesions internes. L’any
2003 Brian James i Dave Tregunna van posar de nou al grup The Lords of The New
Church en marxa comptant amb el cantant Adam Becvare (The LustKillers), gravant
l'àlbum de deu cançons "Hang On" i van realitzar una gira per Europa
Billy Idol – Mony mony 1981/1996
Aquest tema que compartirem ara a Un Toc de Rock,
va ser el gran èxit a Espanya del grup nord-americà Tommy James & The
Shondels i el cantant Billy Idol va realitzar aquesta bona versió que es va
incloure a la banda sonora de la pel·lícula "Striptease" que va
protagonitzar Demi Moore l'any 1996. Billy Idol es diu en realitat William
Michael Albert Broad i va néixer el 30 de novembre 1955 a Middlesex,
Anglaterra, encara que la seva família es va mudar a Nova York quan era un nen,
per tornar més tard a Anglaterra. Després de passar per diversos grups va crear
l'any 1976 Generation X que van gravar tres àlbums. Finalment Billy Idol va
deixar el grup, es va
traslladar de nou a Nova York i va començar en solitari.
Després de treure un parell de discos va publicar l’any 1984 "Rebel
Yell" que possiblement i al costat de "Whiplash Smile" de 1986,
siguin els seus millors discos. Una vegada Billy Idol va explicar en una
entrevista que va gravar la versió del "Mony, mony" que escoltem ara
i es va publicar en el seu primer EP editat el 24 d'octubre de 1981 i va tornar
a incloure en el recopilatori "Vital Idol" de 1985, perquè es
tractava d'un tema que sempre li portava bons records, va estar escoltant-lo
mentre mantenia la seva primera relació sexual. La veritat és que hi ha cançons
que poden escoltar-se ininterrompudament tota durant la nit, molt millors,
segur que jo no seleccionaria aquesta. Abans em quedaria amb "Melodía
encadenada", per posar un exemple “a bote pronto”.
Joan Jett & The Blackhearts – Crimson and
clover 1981
La cantant i guitarrista Joan Jett, a la que
escoltarem ara a Un Toc de Rock, havia format part del grup femení de rock The
Runaways, possiblement una de les més importants formacions de rock integrada
només per noies. Quan es van separar va marxar-se a Anglaterra i va enregistrar
diverses cançons amb els Sex Pistols, però va tornar als Estats Units i a Los
Angeles va rodar una pel·lícula que mai va arribar a editar-se, basada en The
Runaways. Posteriorment va crear un grup i a més de Joan Jett, la banda estava
integrada per John Doe, Gary Ryan i Eric Ambel que va ser reemplazat per Ricky
Byrd. Amb Byrd a la guitarra, la banda va continuar ja com Joan Jett and The
Blackhearts. Aquest tema que us porto avui, es va incloure en el segon LP de
Joan Jett & The Blackhearts "I love rock and roll" de l’any 1981
que va ser número 1 i és va reeditar en 
versió CD, crec que al juny de l'any
2011, però no estic segur de la data. En total van gravar 15 àlbums. La nord
americana Joan Marie Larkin, coneguda com Joan Jett, va néixer el 22 de
setembre de 1958 a
Filadèlfia. Aquest tema que escoltem, a carrec de Joan Jett & The
Blackhearts, era una versió d'un èxit del grup nord-americà Tommy James &
The Shondels, els mateixos del “Mony, mony” que la van publicar l’any 1969 i
havia estat escrita per Tommy James i Peter Lucia. Per cert, hi ha una versió
interessant del tema “Crimson and clover” que va realitzar Prince l'any 2009, a veure si l'escoltem la propera temporada.
Lita Ford – Only women bleed 1990/1992
I ja que hem parlat de les The Runaways, ara
escoltarem a un altre noia que va formar part del grup. La cançó que avui
compartirem a Un Toc de Rock crec que quedarà molt bé. Avui en dia es tot un
clàsic i va ser escrita per Alice Cooper i Dick Wagner. “Només les dones
sagnen” ens narra la història d'una dona maltractada pel seu marit, tot un crit
contra la violència de gènere, us l'he extret d'un disc recopilatori de la
cantant i guitarrista Lita Ford i que es va titular "The best of Lita
Ford" i es va publicar l'any 1992, si bé primer s'havia inclòs en l'àlbum
"Stiletto" que va veure la llum el 15 de maig de 1990. En la gravació
Lita Ford compta amb David Ezrin (teclats), Don Nossov (baix) i Myron
Grombacher (bateria), però van col·laborar un munt de músics, entre ells 
Pablo
Calagero (saxo), Mick Chapman (cors), Barry Danelian (trompeta), Richie Cannata(saxo),Kevin Osborne (trombó i cors) i alguns més, la producció va ser de Mike
Chapman. Va aconseguir el lloc 52 en les llistes del Billboard i el 66 a Anglaterra. La veritat és
que al llarg de la història s'han fet bones versions del tema i entre elles cal
destacar les de Tina Turner, Etta James, Guns'n'Roses, Tori Amos i algunes més,
encara que si hagués de destacar una seria la que va fer la britànica Julie
Covington, sense oblidar l'enregistrament del propi Alice Cooper. Lita Rossana
Ford va néixer a Londres el 19 de setembre de 1958 i es va fer popular quan va
formar part del grup de rock femení The Runaways que van estar en actiu de 1975
fins 1979 i en el qual també militava Joan Jett a la que hem escoltat abans.
Per cert que dues de les noies que van passar per The Runaways han mort, Sandy
West l'any 2006 i Laurie McAllisterm al 2011. L'any 1985 Lita Ford va ser nominada per
al Grammy com "Millor performance femenina de rock" per la seva cançó
"Gotta Let Go". En la pel·lícula "The Runaways", del 2010 i
que és la història del grup, el paper de Lita Ford el va interpretar l'actriu
Scout Taylor-Compton. 
The Edge & Sinëad O’Connor – Heroine 1986
The Edge, guitarra, teclista, compositor i
component del grup irlandès U2 va compondre i va gravar la banda sonora del
film "Captive", un trhiller de l’any 1986 i d'ell es va extreure el
single "Heroine" que era el tema principal de la pel·lícula i es
l'única cançó cantada, la resta són instrumentals. L’àlbum es va gravar a
Dublin i la lletra d’aquesta cançó va ser escrita per els dos. Per això va
comptar amb la veu d'una cantant en aquella època completament desconeguda a
Espanya i anomenada Sinëad O'Connor que en la portada del single surt amb el
nom sense diéresis De fet aquest disc mai es va publicar al país ja que Ariola,
el segell discogràfic que distribuïa els discos de Virgin no va jutjar que fos
interessant i aquest single, el de mostra i que la discogràfica finalment va
rebutjar, m'ho va regalar el cap de promoció de Ariola junt a una caixa sencera
de veritables joies, totes elles rebutjades per els lumbreras del segell. The
Edge, de veritable nom 
David Howell Evans, va néixer el 8 d'agost de 1961 a Barking, Anglaterra.
Ell ha estat la peça clau, al costat del carisma de Bono, per l'èxit del grup
U2. De Sinëad O'Connor prefereixo no parlar, la veritat és que no crec que
tingui la "bola pensant" massa bé moblada i que li falta un bull al
seu cervell. Només us diré que lluïa una llarga cabellera sobre el seu rostre
angelical de nena bona i que la discogràfica havia preparat la sessió
fotogràfica per al seu llançament, però ella abans de la sessió de fotos es va
passar pel perruquer i es va fer rapar els cabells al zero, deixant-se la testa
“monda i lironda”, només per fotre als que invertien els seus diners en ella i
es disposaven a llançar-la. Dolçeta la nena! Aquesta cançó es va incloure més
tard en l'àlbum "So Far: The Best of Sinead O'Connor". Per cert,
compta amb Larry Mullen Jr a la bateria i Lesley Bishop a la trompeta, però
tinc dubtes sobre si l’últim va intervindre en aquesta cançó.
Johnny Cash – The man comes around 2002
Recentment en els títols de crèdit finals d'una
pel·lícula que he vist, ara no recordo en qual ha estat, sonava aquest tema
"L'home ve voltant" de Johnny Cash i escoltant-la vaig recordar que
era una bona cançó i que mai l'havíem compartit a Un Toc de Rock, per tant avui
us l'he portat al programa. Es va incloure en el doble àlbum “American IV: The
Man Comes Around” que es va publicar el 5 de novembre del 2002, però el single
amb aquest tema es va posar a la venda el 24 de maig del 2002. Cal aclarir que
la cançó va ser escrita anys abans del llançament del disc, clar que Johnny
Cash la va actualitzar per gravar-la a l'àlbum. Va ser una de les últimes
cançons que va escriure abans de la seva mort, amb fragments cantats i altres
parlats i en el text fa referències bíbliques, especialment al Llibre
d'Apocalipsi. Per cert, en aquest doble àlbum van col•laborar els cantants
Fiona Apple, Nick Cave i Don Henley dels Eagles. Una de las llegendes de la
música country i una de les millors veus del génere va ser Johnny Cash, nascut
a Kingsland, Arkansas el 26 de febrer de 1932 i que durant molt de temps va
formar parella professional amb la cantant i compositora June Carter (tots dos
a la foto) que anteriorment havia format part de The Carter Sisters, la veritat
és que ambdós 
mantenien una relació sentimental i tot i que Johnny li havia
demanat a June que es casés amb ell en diverses ocasions, ella no volia a causa
dels problemes que Johnny Cash tenia amb la seva addicció a l'alcohol i les
amfetamines. Un bon dia, durant un concert i en començar a interpretar junts la
cançó "Jackson", despres de començar a sonar les primeres notes
Johnny Cash va fer parar als músics i li va demanar a micròfon obert a June
Carter que es casés amb ell, dient-li que o acceptava o no seguia cantant.
Finalment ella va acceptar i ell va deixar l'alcohol i les amfetes. El
matrimoni va durar fins a la mort de June el 15 de maig de 2003 a Nashville, Tennessee.
Johnny Cash no va poder suportar el dolor per la pèrdua de la seva dona i
moriria el 12 de setembre, quatre mesos després, als 71 anys, a causa de
complicacions amb la diabetis que li va produir una aturada respiratòria,
mentre estava hospitalitzat a l'Hospital Baptista de Nashville. A Johnny Cash
li deien "L'home de negre" a causa de la cançó del mateix títol i a
que una vegada va dir en públic que "Mentre hi hagesin injustícies en el
món ell vestiria sempre de negre", cosa que va fer fins a la seva mort.
Suposo que Johnny Cash va ser enterrat vestit també de color negre.
Willie Nelson & Tony Joe White, Leon Russell
and James Johnson – God’s problem childs 2017
Tal com us vaig prometre en un dels programes de
la passada setmana, escoltarem ara un tema del nou treball d'una altra
llegenda, en aquest cas viva, del country, es tracta de Willie Nelson i en
aquest tema ve amb bona companyia ja que col·laboren Tony Joe White a la
guitarra, el pianista Leon Russell i el cantant i guitarrista de color James
Johnson. Aquest tema dóna títol al nou àlbum de Willie Nelson que es va
publicar el passat 28 d'abril i en el qual hi ha cançons escrites per Buddy
Cannon, Gary Nicholson, Lenny Leblanc, Mike Reid, Sam Hunter, Lyndel Rhodes i
Mark Sherrill. Per cert, en un dels temes "Still not dead" que
escoltarem un altre dia, Willie Nelson es burla dels molts cops que ha escoltat
notícies sobre la seva mort. Amb aquest àlbum el genial cantant de country ha
volgut celebrar el seu 84 aniversari ja que s'ha publicat precisament un parell
de dies abans del seu aniversari. De nom complert Willie Hugh Nelson el músic va 
néixer el 30 d'abril de 1933
a Abbott, Texas. I ara us explicaré una anécdota. A
principis dels noranta es va saber que el cantant Willie Nelson que llavors
acabava de publicar un nou disc, havia defraudat a Hisenda. Automàticament la
venda dels seus discos va caure en picat i finalment es van deixar de vendre.
Quan m'ho va explicar la meva cosina Glòria que era nord-americana i el
coneixia, li vaig preguntar el perquè, la seva resposta va ser clara "Ens
ha enganyada a tots, no podem deixar que guanyi diners amb els discos i no
pagui els seus impostos". I és que a les terres del Oncle Sam sembla que
es prenen molt seriosament alló de que "Hisenda som tots". Finalment
Willie Nelson va demanar públicament perdó i va pagar religiosament les multes
corresponents i els impostos que li pertocaban i quan es va fer públic, el seu
disc es va tornar a vendre i va ser Disc d'Or. En la meva opinió personal, aquí
ens ho haguéssim pres a conya i és que nosaltres som així, fins i tot amb els
polítics, tot ens fa gràcia. Xiquets, xiquetes…Així ens va! 
Gregg Allman – Blind man 2011
Recentment ens ha deixat el músic nord-americà
Gregg Allman, líder del grup The Allman Brothers. Va morir a Savannah, Geòrgia,
el 27 de maig d'aquest 2017, el seu veritable nom era Gregory Lenoir Allman i
va néixer a Nashville, Tennessee, el 8 de desembre de 1947, pel que sembla
portava anys amb problemes de salut i va haver de ser sotmès a un
trasplantament de fetge. Va fundar els Allman Brothers al costat del seu germà
Duane i el grup es va convertir en un dels més importants dins el rock sureny,
passant a liderar-lo després de la mort de Duane Allman, a més de tenir una
interessant carrera en solitari, més propera al blues i al country. Per això
avui is he seleccionat per recordar-ho aquest tema “Home cec” que us he extret
del seu àlbum “Low Country Blues” que es va publicar el 19 de gener de 2011 i
va ser el seu setè disc en solitari. Va arribar a la cinquena posició en les
llistes generals del Billboard i la primera a les de blues i va aconseguir 
un
Grammy com a Millor Disc de Blues. Per a l'enregistrament va comptar amb un bon
muntar de músics, entre ells T Bone Burnett (guitarra), Jay Bellerose (bateria
i percusió), Dennis Crouch (doble baix), Doyle Bramhall II (guitarra), Dr. John
(piano), Colin Linden (doblo), Hadley Hawkensmith (guitarra), Mike Compton
(mandolina), als metalls trobem a Lester Lovitt i Daniel Fornero que toquen les
trompetes precisament en aquest tema,
Joseph Sublett, Thomas Peterson i Jim Thompson. Els cors estan a càrrec
de Judith Hill, Alfie Silas-Durio, Tata Vega, Jean Witherspoon i Bill Maxwell,
encara que crec que em deixo alguns músics. La producció de l'àlbum va estar a
càrrec de T Bone Burnett. Us explicaré que el cantant, guitarra, piano,
escriptor i compositor Gregg Allman va estar casat amb Cher de 1975 fins al
1979 i fins i tot van arribar a gravar un disc junts “Two the Hard Way - Allman
and Woman”, però com comprovareu per la portada que us posaré al blog, Cher en
aquella època encara no havia passat pel quiròfan i era de Castelló de "la
plana”. 
Badfinger – Without you 1970
El grup britànic Badfinger són els autors
d'aquest tema que escoltarem avui a Un Toc de Rock i que va ser el gran èxit en
la carrera del cantant nord americà Harry Nilson. Tot i que la versió original
es diferent de la del nord americà. Els Badfinger pertanyien a l'escuderia
Apple, el segell de The Beatles i van tenir una bona trajectòria tot i que
també van patir molts problemes legals que van impedir la sortida de més d'un
dels seus àlbums aixó si, als Badfinger s’els va considerar en algun moment els
successors dels de Liverpool. El grup en els seus inicis es va anomenar The
Iveys, i va ser format a Gal·les, pel guitarrista i cantant Peter Ham. 
Al seu
costat hi havia el baixista Joey Molland, Mike Gibbins a la bateria i Tom Evans
guitarra. El tema que escoltem al programa d’avui estava inclòs en el segon LP
titulat "No dice" publicat l’any 1970, va ser escrit per Peter Ham i
el productor de l’àlbum va ser Mal Evans. Val a dir que la carrera dels
Badfinger va estar marcada per la desgracia, el 23 d’abril del 1975 Peter Ham
es va suïcidar en el seu garatge i Tom Evans es va penjar el 19 de novembre de
1983.
McFly – Don’t wake me up 2007
Estic segur que quan els guionistes de
"Retorn al futur" van pensar en el personatge de Marty McFly que
interpretaba Michael J. Fox, a la saga de pel·lícules futuristes sobre viatges
en el temps, mai es van poder imaginar que a Londres i uns quans anys més tard
sorgiria una bona banda de pop-rock que adoptaria el nom artístic de McFly,
precisament en honor del protagonista de la saga. McFly, aquest bon grup que
escoltem ara a Un Toc de Rock per concloure el programa d’avui, es van crear a
Londres, el 5 d'agost de 2003 i són Tom Fletcher (cantant i guitarra), Danny
Jones (cantant i guitarra), Dougie Poynter (baix i cors) i Harry Judd
(bateria). Es calcula que en total s'han venut 
més de deu milions dels seus
discos a tot el món. El tema “No em desperti” que escoltem ara, tanca el seu
àlbum "All The Greatest Hits", un CD recopilatori publicat el 2007 i
crec que va ser un tema nou ja que no es trobava en cap dels seus discos
d'estudi anteriors i tampoc recordo haver-la escoltat com a cara B de cap
senzill. En total McFly, aquesta bona banda que va triunfar en la seva darrera
gira per Espanya, han publicat cinc àlbums d'estudi, quatre recopilatoris, dos
directes i un munt de singles.
Acabarem amb una frase de l'actor Leonardo
DiCaprio que va dir sobre el canvi climàtic:
"L'aire net, l'aigua i un clima habitable són
drets
humans inalienables i la resolució d'aquesta crisi
no és una qüestió
política. És la nostra obligació
moral.”
Tancaré Un Toc de Rock per avui, ara us deixaré
en la companyia de totes les emissores per les que surto a l’aire dues vegades
per setmana o per internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Sóc Mario
Prades i ara tanco la barraqueta, ens retrobarem en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario