Recordarem avui a Un Toc de Rock a Buddy Milers i
Buggs Henderson que ens van deixar fa algun temps, junt a Canned Heat, Lynyrd
Skynyrd o The Troggs, grups que també han perdut components al llarg dels anys,
però en el programa tindrem així mateix a Bruce Springsteen, Bob Seger &
The Silver Bullet Band, Otis Grand, Chris Spedding i Slade. Començarem per tant
aquest recorregut per La
Història Musical dels últims cent anys que emprenem dues
vegades per setmana, des aquelles emissores per les que sortim a l’aire o per
internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les
webs de totes les emissores que ho permeten. Ara obro la barraqueta de nou, sóc
Mario Prades i us diré alló de sempre.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Bugs Henderson – Rebel Rouser 1994
El 8 de març del 2012 moria a causa de
complicacions amb un càncer de fetge, el bluesman americà Buddy Henderson,
conegut popularment com Bugs Henderson, un dels grans estilistes de la guitarra
que va tenir el seu màxim esplendor a Europa a partir dels anys 70. Va morir
quatre dies després d'haver estat l'organitzador d'un concert benèfic en el què
van actuar un munt de músics vinculats laboralment amb ell en els diversos
grups amb els que va tocar. La veritat és que tot i haver realitzat alguna gira
pel país, a Espanya podem dir que era un gran desconegut i els seus discos no
crec que arribessin a publicar-se mai al país. Aquest tema que escoltem ara per
començar Un Toc de Rock, us el he extret del seu CD “Daredevils Of The Red
Guitar”, editat l'any 1994 als Estats Units que no va arribar tampoc a
publicar-se a Espanya i que a mi em va fer arribar, en la seva edició
americana, l'amic Alfons Cito de Welcom Produccions arran de la 
gira que va
organitzar al nostre país, del guitarrista californià que des de nen residia a
Texas, i que per cert, entre altres llocs va recaure a Valls, Tarragona i encara que jo tenia programat anar a cobrir el concert per Diari de Tarragona,
ara no recordo que va passar, però finalment no vaig poder anar-hi i em vaig perdre
un esdeveniment memorable. Bugs Henderson va néixer a Palm Springs, Califòrnia,
el 20 d'octubre de 1943 i va passar els seus primers anys a Tyler, Texas, on va
formar una banda anomenada The Sensors, tenia 16 anys, més tard s'uniria a
Mouse and the Traps. A Dallas, a principis de 1970, es va convertir en el
guitarrista de Nitzinger, per a posteriorment formar el seu propi grup The
Shuffle Kings. Bugs Henderson al llarg de la seva àmplia carrera va compartir
escenari amb grans de la guitarra, entre ells cal destacar a BB King, Eric
Clapton, Ted Nugent, Muddy Waters i Stevie Ray Vaughan, sense oblidar el
saxofonista Don Wis.
Chris Spedding – Road Runner 1977
Escoltarem ara a Un Toc de Rock a un dels
principals impulsors del ressorgiment del rock and roll i el rockabilly a
Anglaterra i de rebot a Europa, al costat de Stray Cats i Robert Gordon, us
estic parlant del guitarrista britànic Chris Spedding, d'autèntic nom Peter
Robinson, nascut el 17 de juny de 1944 a Derbyshire. Va formar part del grup The
Battered Ornaments, del qual va acabar sent el líder. Es va unir després al
Frank Ricotti Quartet amb els que va gravar un àlbum i va col·laborar amb Jack
Bruce en els discos “Songs for a Tailor” de 1969 i “Harmony Row” del 71. L'any 1970 va gravar el
seu primer disc en solitari titulat "Songs Without Words" que era
instrumental, però una de les èpoques més glorioses de Chris Spedding va ser
quan es va unir al cantant Robert 
Gordon. La veritat és que al llarg de la seva
carrera ha gravat i treballat amb molts artistes, entre ells Roxy Music, John
Cale, Sixto Rodriguez, Roy Harper Trigger, The Wombles de Mike Batt, Elton
John, Brian Eno, Nucleus, Nick Mason, Katie Melua, Joan Armatrading, Paul
McCartney, Brian Ferry, Willy Neville, etc i va participar com a guitarrista a
"La Guerra
dels Mons" de Jeff Wayne. Aquest tema que escoltem ara
"Correcaminos", inspirat en el personatge de dibuixos animats, es
trobava a l'àlbum "Hurt", editat l’any 1977 sota la producció de
Chris Thomas i va ser un dels singles que es van extreure del disc. En total
Chris Spedding ha gravat 24 àlbums en solitari i us he de dir que a més de
guitarra, també canta i toca piano, violí i baix.
Slade – Cum on feel the noize 1973 / 1985
Aquesta és una de les cançons més populars en la
carrera del grup britànic Slade, una de les millors bandes dins del glam-rock a
Anglaterra. La cançó es va incloure a l'album “Crackers – The Christmas Party
Album” que es va posar a la venda el 18 de novembre del 1985 i va aconseguir el
lloc 34 en el Regne Unit, però el tema s'havia publicat originalment el 23 de
febrer del 1973, escrit per Jim Lea i Noddy Holder, el single va estar produït
per Chas Chandler, sent el quart single de Slade que va arribar al primer lloc
de les llistes, però el primer que va entrar directament al número 1 a Anglaterra i Irlanda del
Nord. Era la primera vegada que un grup aconseguia això des que The Beatles ho
van assolir amb el "Get back" l'any 1969. El single va vendre mig
milió de còpies en les tres primeres setmanes d'estar a la venda, però només
aconseguiria arribar al lloc 98 als Estats Units. Al desembre del 83 el tema va
ser versionat per Quiet Riot i per això es va recuperar a l'album “Crackers –
The Christmas Party Album”. La lletra 
explica els sentiments del grup davant un
concert, amb la multitud esperant, les proves de so, etc. i es diu que aquest
tema va inspirar a Kiss per gravar la cançó "Rock and Roll All Nite".
Slade eren en aquest enregistrament Noddy Holder (cantant i guitarra rítmica),
Jim Lea (baix i cors), Dave Hill (guitarra i cors) i Don Powell (bateria).
Slade es van formar a Birmingham, l’any 1966. Una dada anecdòtica d'ells és que
en els títols de les seves cançons gairebé sempre hi ha faltes d'ortografia, no
se si perquè casualment va succeir així en el seu primer disc i els va agradar
o ho van fer expressament des del principi. La veritat es que jo aposto per el
primer raonament. El grup Slade van ser una banda plena de glamour que sempre
vestien de forma molt estrafolària i llamativa. Curiosament i malgrat el seu
èxit internacional, mai van arribar a ser estrelles del mercat americà, però
van influir i molt en grups com Kiss. La veritat és que us recomano veure els
vídeos de Slade, alucinareu. Vestien amb robes estrafolàries i de colors super
vistosos, botes d'altes plataformes, tocats cridaners alguns d'ells... En fi,
en directe els Slade, un dels millors grups del glam-rock de la història, eren
tot un espectacle i musicalment tota una canya.
Buddy Miles – Heart’s delight 1970
No és habitual trobar un bateria com a líder
d'una banda o com a cantant solista, tot i que n'hi ha hagut un bon grapat, ara
us porto a Un Toc de Rock a un gran bateria de color que també té una
interessant carrera com a solista, es tracta de Buddy Miles, el que va ser
bateria dels Experience de Jimi Hendrix (a la foto) fins que es va llançar en
solitari. Aquest tema us el he extret de l'àlbum "Them changes" que
va ser publicat per Mercury l'any 1970. La veritat és que la carrera de Buddy
Miles és brillant, encara que poc coneguda aquí al país, va gravar 8 àlbums
formant part de la banda de Jimi Hendrix, 17 en solitari i ha gravat realitzant
col•laboracions amb Carlos Santana "Carlos Santana & Buddy Miles
Live!" de 1972, John McLaughlin, Hardware i The Electric Flag, grup del
qual va ser fundador, fins i tot va tocar 
posteriorment en el disc "Band
of Gypsys" de Jimi Hendrix, el genial guitarrista esquerrà. El bateria, cantant, compositor i productor de color Buddy Miles es deia veritablement
George Allen Milers Jr i va néixer el 5 de setembre de 1947 a Omaha, Nebraska.
Moriria a la seva casa d'Austin, Texas, envoltat de la seva família, als 60
anys d'edat, un 26 de febrer del 2008
a causa d'una malaltia cardíaca congestiva. Es va saber
que portava temps lluitant amb la seva enfermetat, durant els últims anys i el
cor sembla que li funcionava només en un 15%. El seu epitafi va ser "Ell
havia apagat al seu desfibril·lador i estava llest per anar-s’en al cel".
El seu cos fou incinerat.
Bob Seger & The Silver Bullet Band – Like a
rock 1986
El cantant, guitarra i compositor Robert Clark
Seger va néixer un 6 de maig de 1945 i entre d'altres hits és co-autor de
l'èxit dels Eagles "Heartache Tonight" i si bé el tema considerat més
important en la seva carrera és "Old Time Rock and Roll" que escoltarem
en propers programes, jo em quedo amb el que escoltem avui "Like a
rock" una extraordinaria balada que donava títol a un LP publicat l’any
1986. Bob Seger va començar l’any 1961 i a partir del 1974 va treballar ja al
costat de la Silver
Bullet Band, la
Banda de la
Bala de Plata i va aconseguir importants xifres de vendes
dels seus molts treballs. En aquest enregistrament i com us deia, compta amb la Silver Bullet Band que són
Craig Frost a l'òrgan, sintetitzadors i piano, 
Chris Campbell al baix i Alt
Reed als saxos. I a més a més amb músics addicionals, entre ells Dawayne Bailey
i Rick Vito a les guitarres, Russ Kunkel s'encarrega de la bateria i el grup
vocal The Weather Girls integrat per Izora Armstead i Martha Wash als cors, en
aquest disc també trobem la col·laboració de Timothy B. Schmit dels Eagles. El
single amb "Like a Rock", va aconseguir el primer lloc en les llistes
americanes i també a mig món, i ara compartirem aquest tema al programa d’avui
d’Un Toc de Rock.
Lynyrd Skynyrd – Tomorrow’s goodbye 1999
Ara escoltarem una gran balada a càrrec del grup
de rock sureny Lynyrd Skynyrd que us he extret del seu àlbum "Edge of
forever", publicat el 10 d'agost del 1999. La banda estava integrada en
aquest enregistrament per Johnny Van Zant com a cantant i líder de la banda, al
costat de Gary Rossington (guitarres acústiques, elèctriques i slide), Billy
Powell (piano i teclats), Leon Wilkeson (baix), Rickey Medlocke (guitarra
solista, acústica i cors), Hughie Thomasson (guitarres i cors), Kenny Aronoff
(bateria), i Krantz Rossington i Carol Chase als cors.s. Una de les millors
bandes de rock sureny de la història són els Lynyrd Skynyrd que curiosament i
malgrat la polèmica amb el tema “Alabama” de Neil Young i la seva réplica per
part d’ells “Sweet home Alabama”, no eren d'Alabama, eren un grup sorgit a
Florida. Es van crear l'any 1964 i van estar liderats pel cantant Ronnie Van
Zant fins a la seva mort l’any 1977. Posseïen una característica especial,
utilitzaven tres guitarres. La considerada com a millor formació de Lynyrd Skynyrd estava integrada per Ronnie Van Zant, 
Gary Rossington, Allen Collins,
Leon Wilkeson, Bob Burns, Billy Powell, Ed King, Artimus Pyle i Steve Gaines
(tots a la foto 1) que son els que van gravar el "Sweet Home Alabama" que es va publicar
en el seu segon àlbum titulat "Second Helping" que va ser doble
Platí, estant produït per Al Kooper. El 20 d'octubre de 1977 Lynyrd Skynyrd van
patir un accident quan volaven en una avioneta a Gillsburg, Mississippi, on van
morir el cantant Ronnie Van Zant, el guitarrista Steve Gaines, la seva germana
la corista Cassie Gaines i el mànager Dan Kilpatrick. Es desconeixen les causes
de l'accident, però abans d'enlairar-se, es va informar a la gent del grup que
podia haver problemes amb l'avió, a lo que irònicament, Ronnie va contestar:
"Anem-nos! De totes maneres si avui és el teu dia no podràs fugir
d'ell". Us explicaré una curiositat sobre el seu nom, sabeu en qui es van
inspirar, doncs 
no era el director de l'escola on estudien Lisa i Bart Simpson,
però gairebé. El nom és un tribut irònic i burleta a Leonard Skinner, un
professor que van tenir a l'escola secundària i que era excessivament rígid i
retrògrad en les seves normes. Una d'elles deia "El pèl ha d'estar dos
dits per sobre de les celles, no pot tocar el coll" i per incomplir-ho va
manar a alguns dels components del grup al despatx del director. Com ells eren
conscients que pronunciar Lynyrd Skynyrd podia ser tot un problema, el seu
primer disc el van titular "Lynyrd Skynyrd (Pronounced 'Leh-' nerd 'skin-'
nerd)" que podíem traduir com "Pronúncialo 'Leh-' nerd 'skin-'
nerd", perquè no haguessin dubtes, per cert, va ser doble Disc de Platí
als Estats Units. Després de a mort de Ronnie, el seu lloc com a líder del grup
va ser ocupat per el seu germà Johnny Van Zant, fins a l’actualitat.
Otis Grand – Marginal man 1994
“Marginal man” es el sisé tall del CD “Nothing
else matters...”, res a veure amb el tema de Metallica, del guitarrista de
blues Otis Gand i es va publicar l'any 1994, encara que crec que no va arribar
a editar-se mai a Espanya. En aquest enregistrament i acompanyant a Otis Grand
(guitarra), trobem a Gordon Beadle, Dave Sholl, Tom La Bumba Mahfood, Bob
Ends i Nich Lataille que són el grup House of Blues Horns, al costat de Neil
Goovin (bateria), Michael "Mudcat" Ward (baix) i Anthony Gerard
(piano i orgue), però han col·laborat els cantants Sugar Ray Norcia que és
precisament la veu en aquest tema que compartim ara, Curtis Salsado i Kim
Wilson. Tot i haver nascut a Beirut, Líban, el 14 de febrer de 
l'any 1950, la
carrera d'aquest gran estilista de la guitarra pràcticament desconegut a Espanya, s'ha centrat en els Estats Units i Anglaterra i actualment resideix a
Londres. Va debutar discogràficament amb l'àlbum "Always Hot" que es
va publicar al 1988. El músic sempre ha reconegut tenir influències de B.B.
King, Otis Rush, Johnny Otis i T-Bone Walker. Durant un temps va liderar el
grup Dance Kings. Fou elegit com a "Millor Guitarrista de blues del Regne
Unit", durant set anys seguits, de 1990 a 1996, per la revista britànica Blues
Connection. Ha gravat conjuntament amb gent de la talla de Guitar Shorty, Joe
Louis Walker, Jimmy Nelson, Luther Allison i molts altres. Per cert, Otis Grand
va col·laborar en un bon nombre de concerts amb els espanyols La Blues Band de Granada,
a qui va produir l'àlbum "The Grand Sessions" que es va gravar al
2009 en el qual també tocava la guitarra.
The Troggs – Love is All around 1968
L’any 1968
el grup britànic The Troggs va aconseguir el lloc 60 en les llistes del
Billboard americà amb aquesta cançó, quan semblava que ja ningú es recordava
d'ells. El tema va ser recuperat en la banda sonora del film "4 bodes i un
funeral" i va tornar a la palestra, si be estaba interpretada per el grup
Wet Wet Wet. Ara bé, el CD amb la banda sonora no té res a veure amb la música
que sona a la pel·lícula. Les cançons són les mateixes, però mentres en el CD
s'ofereixen les versions originals, en el film les interpreta l'orquestra de
ball que amenitza les noces. Un engany per vendre més discos ja que no és
realment la banda sonora, es tracte d’un recull de èxits i prou. The Troggs
eren una banda de Andover, Anglaterra. El seu hit internacional va ser
"Wild Thing", escrit per el nord americà Chip Taylor, encara que en
algunes fonts es diu que era de Reg Presley, el cantant de The Troggs, la versió
d'aquests va ser número 1 del Billboard al juliol de 1966. i aconseguiria el
número 2 en les llistes britàniques al juliol de 1966. Recordo que 
l’amic Mikel
Barsa em deie sempre que The Troggs van ser la primera banda punk de l’historia
de la música. The Troggs era de Andover, Hampshire i es van crear l'any 1964.
Pel grup van passar Reg Presley, de nom real Reginald Ball que va néixer el 12
de juny de 1941 com cantant, Dave Wright nascut el 21 de gener de 1944 i que va
morir el 10 d'octubre de 2008 (cantant i guitarra), Chris Britton (guitarra),
Pete Staples (baix), Ronnie Bond de nom real Ronald Bullis que va néixa el 4 de
maig de 1943 i va morir un 13 de novembre de 1992 a la bateria i Tony
Murray al baix. Altres cançons van marcar la carrera de The Troggs, "With
a Girl Like You" que es va publicar el juliol de 1966, "Wild
Thing" i "Love Is All Around" que escoltem ara. L’any 1969
Ronnie Bond es va llançar en solitari i després d'ell ho van fer Reg Presley i
Chris Britton.
Canned Heat – Marie Laveau 1968
Us porto ara un altra mica de bon blues amb
aquesta cançó dedicada a la més famosa reina bruixa de Nova Orleans, una mambo,
com es diu en el llenguatge del voodoo, anomenada Marie Laveau (10 de septembre
de 1794 – 16 de juny de 1881). Tot un mite, a la que també van cantar els
Redbonne i Bobby Bare, entre uns quans altres. Es clar que aquesta peça es
instrumental. De fet Marie Laveau, considerada la més important reina buixa que
va surgir dins de la cultura voodoo de Nova Orleans, te un important apartat en
el Museu del Voodoo de Nova Orleans, al blog us he posat una
reproducció d’un quadre d’ella exposant en aquest museu a sota, la seva tomba és un lloc de peregrinació. Es una bona cançó escrita per Henry Vestine,
carregada de blues que es trobava al disc “Boogie With Canned Heat” que Canned
Heat van publicar el 21 de gener de l’any 1968 mitjansan el segell Liberty
Records, si bé es va gravar entre els mesos d’octubre i novembre de 1967.
L’àlbum va ser reeditat en versió CD l’any 2005 amb sis cançons 
més com Bonus
Track. Els Canned Heat van saber fusionar blues, boogie i country rock oferint
molta qualitat. Van ser tot uns innovadors. És clar que el seu estil és difícil
d'emular tenint en compte la veu de Bob Hite, conegut com "L'ós", un
home amb aspecte impressionant, alt, gruixut i dur, però amb una veueta que fa
lucinar i va ser el detall que va caracteritzar a Canned Heat. El grup que es
va formar a Los Angeles l’any 1965, el lideraven Alan "Blind Owl"
Wilson conegut com Mussol Cec (guitarra, harmònica i veus) i Bob Hite "The
Bear" (veus i harmònica), al costat de Henry Vestine al que li deien
Girasol, ex membre dels The Mothers of Invention de Frank Zappa que
s'encarregava de la guitarra. Larry Taylor "El Tau" que havia estat baixista
de The Monkees i va començar treballant en 
l'estudi per acabar unint-se al
grup, al costat del bateria Frank Cook que posteriorment va ser substituït pel
mexicà Adolfo "Fito" de la Parra. La Parca ha
passat la seva dalla per la banda, Alan Wilson va morir d'una sobredosi de
droga en un "aparent suïcidi" al setembre de 1970. Bob Hite va morir
d'un atac al cor a l'abril de 1981. Algun temps després ens va deixar Henry
Vestine, l'any 1997 i Richard Hite que s'havia incorporat posteriorment, va ser
l’any 2001. “Going up the country” al costat de "On the Road Again",
són els temes més populars de la seva carrera aquí al pais. En total Canned
Heat ha tret 29 àlbums, l’últim l’any 2011, a part de 9 recopilatoris de grans èxits,
però ara sols queda Larry Taylor de la formació original i que crec es l'autor
d'aquesta cançó.
Bruce Springsteen – New York Citu Serenade 1973
Tancarem Un Toc de Rock amb aquest tema de Bruce
Springsteen que us he extret del seu àlbum “The Wild, the Innocent and the E Street Shuffle” que es va publicar el 11 de
setembre del 1973, enregistrat als Sound Studios, de Nova York i que va ser el
seu segon disc, encara que al igual que va succeir amb el seu àlbum de debut
"Greetings from Asbury Park, NJ", no va aconseguir xifres de venda
rellevants ni el reconeixement de la premsa, tan sols va assolir el lloc 59 en
les llistes del Billboard i el 33 en el Regne Unit. Va estar produït per Jon
Landau. Curiosament i arran de la publicació del "Born to Run" que va
obtenir un gran èxit massiu, moltes cançons d'aquest àlbum van ser recuperades
i reivindicades a nivell emissores de ràdio. De fet en el 2003, “The Wild, the
Innocent and the E Street Shuffle” va ser col·locat en el lloc 172 de la llista
dels 500 millors discos de tots els temps, segons la revista musical
especialitzada Rolling Stone. El 7 de novembre del 2009 Bruce Springsteen va
interpretar l'àlbum 
complet per primera vegada en un concert celebrat al
Madison Square Garden de Nova York. La E Steet Band que acompanya el cantant, harmònica,
mandolina, baix i guitarra Bruce Springsteen en aquest enregistrament, està
integrada per Clarence Clemons (saxo i cors), Danny Federici (acordió, teclats,
òrgan, piano i cors), Vini "Mad Dog" Lopez (bateria i cors), David
Sancious (clavinet, piano elèctric, teclats, òrgan, piano i saxofon), Garry
Tallent (baix, banya anglès, tuba i cors), Richard Blackwell (conga i
percussió), Suki Lahav (cors) i Albee Tellone (saxo). Per cert el gran
saxofonista Clarence Clemons, nascut a Norfolk, Virginia, l'11 de gener de
1942, va morir a Florida, després de patir un accident vascular cerebral, el 18
de juny del 2011.
La frase és de Javier Marias, escriptor,
traductor i editor, membre de número de la Reial Acadèmia
Espanyola de la Llengua,
on ocupa la butaca "R" que va dir
"Els diaris converteixen les notícies
regulars en
dolentas, les intranscendents en preocupants i
les preocupants en
alarmants”
Conclou Un Toc de Rock per avui, però no us deixo
sols, soles, us quedareu en companyia de totes aquelles emissores per les que
escoltes el programa dues vegades per setmana o via internet, si us el
descarregueu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les
emissores que us ho permeten. Jo sóc Mario Prades i baixo la barraqueta fins el
proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario