Un Toc de Rock 11-73

Enllac per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

Avui a Un Toc de Rock i al costat d'alguna novetat musical, comptarem amb temes que podríem considerar clàssics del pop i el rock a la Península Ibèrica. En el programa compartirem cançons de La Guardia, Alaska y Dinarama, Danza Invisible, la J. Teixi Band, Big Mama Montse, La Unión, Coque Malla, Silvia Pérez Cruz, Juan Erasmo Mochi, Revolver i Alberto Bourbon. Amb ells realitzarem el nostre viatge en el temps, als records que t'arriba dos cops per setmana des de totes les emissores per les que m’escolteu o per internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que us ho permeten, ara començarem, sóc Mario Prades i obriré de nou la barraqueta

Benvinguts a Un Toc de Rock

La Guardia – Otro fin de semana 2017

El passat 10 de febrer d'aquest any, La Guàrdia van treure un nou treball discogràfic, un àlbum titulat genèricament "Por la cara" i del que us he extret aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock per començar el programa d'avui. És el quinzè disc de la Guàrdia, ha estat produït per Fran Gude i s'ha gravat als madrilenys Keppler Studios. Actualment de la banda granadina ja només queda Manuel Espanya dels seus components originals i estan realitzant una sèrie de concerts de presentació de l'àlbum que van començar el 14 de gener al Poliesportiu de Cantalejo, a Segòvia i finalitzaran, en principi, el 18 d'agost a Calatayud. Van debutar l’any 1983 com La Guardia del Cardenal Richelieu. Dos anys més tard, al 1985 La Guardia guanyen el Ier certamen de pop rock Villablanca a Fuengirola i aixó els va valer per gravar el seu primer disc "En noches como esta", però va ser "Vámonos", l'àlbum que els va obrir les portes del mercatespanyol. L’any 1990 s'edita "Cuando brille el sol" que els va consolidar. La Guardia es va separar a principis del 97 després d'haver venut més d'un milió de discos. La Guardia eren inicialment Manuel España guitarra i veu, al costat de Joaquin Almendros a la guitarra, Emilio Muñoz enfront de la bateria i Juan Enrique Moreno a qui coneixien com "Conejo" al baix. Aquest últim va morir el 19 de desembre de 1994. Molta responsabilidad del seu èxit el va tindre Tibu que era el seu manager, veterà músic que havie tocat amb gent com Miguel Ríos i la Mondragón i els va saber llançar. La Guardia va reprendre de nou la carretera i l'any 2009 amb el disc "Tumbado al borde de la Luna". Per cert, la primera vegada que La Guardia va actuà a la provincia de Tarragona ho va fer al Morell, a una festa aniversari de Ràdio El Morell i jo vaig fer la producció del concert. Els teloners van ser els cambrilencs Seis Disparos que eren un dels grups que jo portava.

J. Teixi Band – Rosas Rojas 2016

Una banda veterana, la J. Teixi Band, ha tret recentment un nou single i vídeo clip amb el tema “Rosas rojas” que escoltarem ara i s'ha extret del seu últim àlbum titulat genèricament “Desde el tren” i que es va publicar el 23 de setembre del passat any 2016, un treball que es troba molt més enfocat cap al soul i el R & B que al rock and roll a què ens tenien acostumats. El disc es va gravar els estudis Red Led de Madrid, si bé dos dels temes s'han enregistrat en directe en dos populars sales de la capital del Regne. Han inclòs una bona secció de metall dirigida per Juan Muro i també han comptat amb la col·laboració de Juanma del Olmo que va ser guitarra de Los Elegantes. La veritat és que aquest àlbum s'ha fet esperar ja que el seu últim treball fins al moment va ser "Grandes huesos negros", editat a finals del 2013. El grup segueix integrat per la formació estable desde fa anys, Javier Teixidor (guitarra i veu), junt a Daniel Montemayor (baix, acordió i cors), Emilio Galiacho (piano i órgan) i Carlos Hens (bateria i cors). La J. Teixi Band sorgeix de les restes de dos grans bandes de rock and roll dels vuitanta que van desaparèixer deixant el seu llegat musical, us estic parlant de Los Elegantes i Mermelada, tots dos grups han sonat al programa en diverses ocasions. Es va crear l'any 1997 i des de llavors han tingut una bona carrera musical plena de discos molt interessants, encara que una mica allunyats de les emissores de ràdio fórmula, quelcom d'agrair encara que no representin altes xifres de venda ni una difusió massiva, però d'aquesta manera ells poden fer la música que els agrada. La J. Teixi Band van debutar amb "Blues Casino" l’any 1998. Per cert, la seva cançó "Psycodelic Sally" va ser feta servir com a música per a un anunci de televisió, crec que era de la Coca-Cola.

Danza Invisible – A este lado de la carretera 1988

Els malaguenys Danza Invisible van versionar aquest tema de Van Morrison i ho van fer així de bé. A la lletra ens parlen de diferències socials d'un costat i l'altre de la ciutat, on depenent del lloc en que et trobes ets millor o pitjor, sense tenir en compte que l'ésser humà, bo o dolent, és el mateix estigui on estigui. Jo vaig redescobrir la cançó en un disc recopilatori, un doble CD titulat "Más que coches - Más que música" i Danza Invisible era l'únic grup espanyol que van incloure, compartin pistes amb ZZ Top, Lynyrd Skynyrd, Ramones, Blues Brothers i altres del mateix nivell. Danza Invisible es van crear a Torremolinos i va ser fundat per Ricardo Texidó juntament amb Chris Navas i Manolo Rubio, provinents del grup de punk Adrenalina, l’any 1981. Poc després, va entrar Antonio Gil a la guitarra i Javier Ojeda, que va substituir a Ricardo Texidó com a cantant i aquest es va dedicar sols a la bateria. Jo créia que Antoñitohavia mort, però per sort m’equivocava. Danza Invisible van guanyar el Concurs de Rock Alcazaba, organitzat per l'Ajuntament de Jerez de la Frontera, el que els va permetre gravar el seu primer senzill amb "Mis ojos hacia ti". Aquesta cançó que estem escoltant es trobava originalment en el seu LP "A Tu Alcance", publicat l’any 1988. Jo els vaig tenir actuant a la discoteca Torn de l'Hospitalet de l'Infant i es va omplir a rebentar. Per cert, salutacions als oidors d’Hospitalet i Vandellos. El bateria Ricardo Texidó va deixar Danza Invisible l’any 1993 per llançar-se com cantant i compositor en solitari, debutant amb el disc "Texidó". Danza Invisible han editat en total 19 discos i conseguit 7 Discos d’Or i 2 de Platí. Paral·lelament Javier Ojeda ha publicat dos àlbums en solitari.

La Unión – Tren de largo recorrido 1992

Aquest tema que compartirem ara a càrrec de La Unión, és una versió del gran èxit del grup nord-americà The Doobie Brothers. Va donar títol al primer àlbum en directe de La Unión, un doble disc publicat l'any 1992 i que es va titular “La Unión en concierto – Tren de largo recorrido”, gravat en el curs d’un concert celebrat a A Coruña el 19 d'octubre de 1991. La veritat és que es tracta d'un bon àlbum que realitza un recorregut pels seus grans èxits fins aquell moment, incloent a més aquesta versió com a tema nou. Malgrat tot, jo he de reconèixer que al meu modest parer, el millor àlbum de La Unión en la seva llarga carrera discogràfica, ha estat "4 x 4", publicat al 1986 i produït per Nacho Cano, que es va encarregar dels seus tres primers discos, del qual es va editar una versió reduïda gravada en directe que realment hauria de ser considerada el primer enregistrament en viu que van realitzar, encara que com sols es va distribuir entre mitjans de comunicació seleccionats i no es va posar a la venda, no consta en la seva discografia oficial. Avui és una peça de col·lecció i jo el tinc en perfecte estat. Sorgits al Madrid de "La movida", La Unión va ser un dels grups importants dins del  pop espanyol. Van debutar l’any 1984 amb un maxi-single produït per Nacho Cano, llavors teclista de Mecano i un dels primers "ex" de Penélope Cruz i en ell destacava el que va ser el seu gran hit "Lobo-hombre en París", sobre una obra de Boris Vian. Per cert que a més de Rafa Sánchez, Mario Martínez i Luis Bolín, en aquells gloriosos moments inicials La Unión tenia un quart component, el teclista Iñigo Zabala que va deixar la banda per convertir-se en executiu del segell WEA. La Unión han venut més de 2 milions de discos, rebent l’any 2006 un doble disc de diamant per la seva carrera  discogràfica. Van ser un dels grups de l’escuderia de Rosa Lagarrigue, una de les grans managers del pop-rock espanyol i a ella es deu la seva longeva vida profesional, si bé crec que la cosa entre la manager i ells va acabar malament.

Big Mama Montse – El blues de la inflació 1994

Venim a Catalunya amb una de les millors veus del blues que ha donat aquesta terra nostra. És la cantan catalana Montserrat Pratdesaba, nascuda a St Quirze de Besora l’any 1963 i coneguda com Big Mama Montse. L’hi van començar a dir Big Mama quan actuava a la Cova del Drac, l'any 1988. Aquest tema que escoltem és una composició de la pròpia cantant i donaba titol al CD “El Blues de la Inflació”, publicat per DiscMedi l’any 1994 i on conta amb el mallorquí Victor Uris conegut com “Harmónica Coixa”, Amadeu Casas i la mateixa Big Mama Montse a la veu i guitarra. Una vegada vaig produïr un concert de Big Mama Montse amb format elèctric a la sala Philadelphia de Reus, organitzan una roda de premsa a la qual van acudir bastants mitjans de comunicació de la província. La veritat es que vaig quedar molt sorprès de les preguntes. Sobretot una em va resultar molt curiosa. Un periodista li va comentar a la cantant que diense Big Mama, ell s'esperava una cantant, vella, grassa i negra, per tant i si la Big Mama Montse era blanca, no estava grassa i era jove i catalana... perquè es dedicava al blues. Brillant el noi. Per cert, aquesta cançó on no deixa massa be al President del que parla, es una composició de la mateixa Montserrat Pratdesaba i ens diu que canta en català per poder tenir una subvención i sortir a la televisió. La veritat es que en el fons, tot resulta molt proper a la realitat(a la foto Mario Prades amb Big Mama Montse i el gerent de la sala Philadelphia).

Revólver – Cerraré los ojos 2017

Un històric del rock espanyol Carlos Goñi, ha tret nou disc al mercat aquest any, es tracta de "Capitol", editat el passat 10 de febrer i és el dotzè disc d'estudi de Revólver. L'enregistrament d'aquest àlbum es va iniciar el maig del 2016 i va trigar sis mesos en acabar-se, publicant-se de forma independent, deixant de banda les multinacionals del disc, i les cançons es van escriure pràcticament en la seva totalitat en un hotel, estant plenes de vivències dels últims 3 anys de Carles Goñi. Revolver va començar al març una gira de presentació del disc que està previst finalitzi al juny amb 19 concerts, tot i que no està tancat i podria allargar-se. Un dels músics més rellevants surgits a Valencia es Carlos Goñi, tot i que va néixer a Madrid un 8 d'octubre de l’any 1961, si bé ell es sent valencià. Va formar part del grup alacantí Garage amb els que va treure dos singles i posteriorment es va incorporar a Comité Cisne, als que em escoltat a Un Toc de Rock en diverses ocasions, fins que va decidir a llançar-se ja en solitari convertint-se en Revolver. Us explicaré una anècdota perquè aprecieu com són les cases de discos. L'any 1990 va treure el seu primer disc com Revolver, Carlos Goñi i jo ens coneixíem de la seva època a Comité Cisne i em van trucar de Wea, la seva discogràfica per donar-me el disc i que li fes una entrevista per Diari de Tarragona, vam quedar a la cafeteria de l'Hotel Maritim, a Cambrils, just al costat de casa meva i quan ens vam veure no vaig poder deixar de comentar-li com s'havia aprimat. Em va dir textualment “Wea me dio un tiempo limitado para perder 20 kilos o se negaban a sacar el disco, afirmaban que no daba la imagen”. Aquesta és una gran veritat quan parlem del mercat discogràfic a nivell de grans multinacionals del disc, en masses ocasions prefereixen imatge a qualitat.

Coque Malla – La hora de los gigantes 2009

Coque Malla va començar a ser conegut al capdavant de Los Ronaldos, però la veritat és que si bé va gravar uns quants discos amb el grup, tots sonen gairebé igual i és que el seu to de veu estrident i escardat, segueix més o menys sent el mateix i les seves cançons semblen des del principi, tallades per un mateix patró. Aquesta cançó ha estat feta servir per a un anunci de televisió, crec que es per un cotxe, un BMW i la veritat es que es de les poques de Coque Malla que m’agraden. La cançó és la que dóna títol al àlbum “La hora de los gigantes” de Coque Malla, publicat l’any 2009. Ell es diu en realitat Jorge Malla Valle i va néixer a Madrid el 22 d'octubre de 1969, fills dels actors Gerardo Malla i Amparo Valle. Los Ronaldos es van dissoldre l’any 1998, si be van tornar a reunirse l’any 2007, però la cosa no va tindre continuitat, tot i que crec recordar que van treure un EP amb cançons inédites. Amb Los Ronaldos va gravar cinc discos, però només destaca el tema "Adiós papa" que ens va cridar l'atenció precisament per la seva veu desagradable, la resta és com si aquesta cançó no s'hagués acabat mai. L’any 2015 va treure un disc ple de tocs llatins, versionant cançons de Rubén Blades. En total Coque Malla ha tret vuit discos en solitari fins el moment.l’últim l’any passat “El último hombre en la Tierra”.

Juan Erasmo Mochi – Per una dona que he estimat 1976

Aquesta cançó va ser el gran èxit en la carrera de Danny Daniel que la va publicar en els anys setanta, però jo avui us he seleccionat per compartir a Un Toc de Rock la versió que va realitzar Juan Erasmo Mochi cantant-la en la nostra llengua que també és la seva ja que va néixer a Barcelona. Us l'he extret d'un single que va publicar l'any 1976 i era la cara B, a l'altra banda va incloure “Amb el cel per sostre” que era una composició de Josep Maria Andreu amb lletra del propi Mochi, tots dos temes es van extreure del LP “En catalán 1976” i que van tornar a incloure’s, en aquest cas en un àlbum, editat el 24 de desembre del 2016 i titulat “Cóctel Español en los Dos Idiomas de Mi Corazón”. Es tracte d’un bon solista surgit en els anys seixanta i dient-se tan sols Mochi que més tard va passar a dir-se Juan Erasmo Mochi. Es va fer molt popular quan va presentar un dels millors programes de televisió de la dècada dels seixanta, em refereixo a programes musicals, és clar. Es tractava de "Escala en Alta Fidelidad", al qual es coneixia popularment com "Escala en Hi-Fi" i que va ser precursor dels playbacks a la tele. Però Mochi, ja que com us deia aixó de Juan Erasmo ho vam saber en els 70, va tenir també una brillant carrera com a cantant melòdic.Recordo una gran versió que va realitzar de "La Hiedra", un maravellos bolero. Mochi va néixer a Barcelona el 24 de gener de 1943, provenia d'una família de casa bona i va viure una joventut molt bohèmia viatjant per Europa amb una guitarra i interpretan temes de Brassens i Brel. Va marxar-se cap a Mallorca i allà el van acompanyar Los Beta Quartet, per crear més tard The Runaways als que va deixar i aquests es convertirien en Mike & The Runaways i posteriorment els seus components passarien a Los Bravos, Z-66 i Zebra. La seva popularitat com a presentador va fer que aparegués en el cinema, Mochi va protagonitzar el film "Megatón Ye Ye" amb Maria José Goyanes i Micky. Va tenir diversos matrimonis, més que jo, uns a Espanya i altres a l’Amèrica llatina, on es va traslladar i també un munt de fills. L’any 1984 torna a Espanya i es va dedicar a la producció d'artistes, amb gent com Los Chichos, Paolo Salvatore, Silvia Tortosa, María Jiménez, Sara Montiel, Joselito, Rosa Valenty, Mari Trini, Betty Misiego, etc. La vida de Juan Erasmo Mochi s'ha vist marcada per tràgics successos; la mort del seu pare i el suïcidi del seu fill gran Juan Enrique a l'any 1997, fan que es refugiï més que mai en la seva música i va decidir tornar a gravar de nou. Des de llavors ha publicat uns quants discos molt interessants, encara que no s'hagin classificat en les llistes de la ràdio fórmula espanyola, ni falta que li fa, vull suposar. Per cert, Mochi es un dels Amics del programa al facebook que ens coordina Montse Aliaga.

Silvia Pérez Cruz – Vestida de nit 2006

La empordanesa Sílvia Pérez Cruz que té una interessant carrera en solitari, plena de mestissatge d'estils musicals, així mateix ha col·laborat en enregistraments discogràfics amb grans de la música com Toti Soler, Núria Feliu, Serrat, Raül Fernández, Duet, Joan Díaz Trio, Raül Refree, Luis Troquel, Möondo, Kiko Veneno, Xalupa, La Torre del Tigre, Jorge Drexler, Guillermo Rizzotto Trío o Javier Colina, a més de formar part així mateix del grup femení Las Migas amb les quals ha gravat un parell de discos. Sílvia Pérez Cruz ens portarà ara a Un Toc de Rock aquest tema que ve a ritme d'havanera i que es va incloure en un àlbum enregistrat al 2006 al costat de Ravid Goldschmidt que canta i toca un instrument anomenat hang i que es tracta d'un projecte denominat Llama, havent gravat dos discos. Amb el contrabaixista Javier Colina ha gravat així mateix dos àlbums i 3 en solitari, el primer “11 de novembre” a l'any 2012, La cantant i compositora Sílvia Pérez Cruz va néixer a Calella de Palafrugell, Girona, el 15 de febrer del 1983. Va rebre el premi d'interpretació Martí i Pol per la seva musicalització del poema de Maria-Mercè Marçal “Covava l'ou de la mort blanca”.

Alberto Bourbon – Cuando seamos viejos

Ara a Un Toc de Rock us porto a un gran cantautor i anem a compartir aquest bon tema d'Alberto Bourbon que ens parla de les coses que succeiran "Quan siguem vells", quan els 12 anys que et porto d'avantatge es converteixin en desavantatge i ja no ens preocuparà la nostra imatge en el mirall. Us vaig prometre la passada temporada que aquesta cançó sonaria a Un Toc de Rock i ja sabeu que sempre compleixo les meves promeses, malgrat que moltes vegades, com aquesta, sigui amb molt de retart. Es va editar a un single publicat per RCA, on a l’altre costat trobavem “Estoy aquí”. Alberto Bourbon es un dels cantautors de particular veu, sorgits a finals dels 60 que van treure discos molt interessants, però que no va tenir la repercussió que mereixia, tot i la seva qualitat. Alberto Bourbon era fill d'un diplomàtic francès assentat a Espanya i es va quedar al nostre país. Quan va deixar els escenaris no va abandonar la música i es va dedicar a compondre bandes sonores, entre elles "Memorias de Leticia Valle" l’any 1979 o "El jardín secreto" al 84 i Alberto Bourbon també va compondre cançons per a altres cantants, entre ells Massiel, Rocío Jurado (tots dos a la foto), Mocedades, Marisol, Nydia Caro, Donna Hightower i molts més. En total Alberto Bourbon va publicar 7 singles, el primer l’any 1968 i l'últim el 1975 i també dos LP's. Jo creia que Alberto Bourbon ja havie mort, però no us ho podia assegurar ja que a internet hi ha molt poca informació d’Alberto Bourbon, nascut a Madrid el 19 de març del 1944 i de nom complert José Alberto Bourbon Ruiz, però Luis del Olmo en un dels seus programes va llegir un poema d’Alberto Bourbon i ho va confirmar, és mort. Alberto Bourbon ens va deixar l’any 2001 a causa d’un atac de cor. La seva obra ha estat recuperada i editada en versió CD per el segell Rama Lama. Per cert, a principis dels anys 70 va patir un accident de tràfic que el va tindre molt de temps allunyat dels escenaris, però es va dedicar a composar.

Alaska y Dinarama – Deseo Carnal 1984

Un dels nóms més vinculats a la “movida madrileña” es el de Alaska, a la que se la va considerar “La Musa”. El disc més venut en la carrera d'Olvido Gara, coneguda al país com Alaska, és "Deseo carnal" al que aquesta cançó que escoltarem ara per comncloure el Un Toc de Rock d’avui, donava títol. Alaska y Dinarama eren Alaska al costat d'Eduardo Benavente, Toti, Nacho Canut i Carlos Berlanga i van funcionar de 1982 a 1989. Es van crear arran de les escissió d'Alaska y Los Pegamoides. Alaska va ser l'icona femení de la "movida madrileña" des de que va formar part de Kaka de Luxe. Toti els va deixar en el 83 per anar a Parálisis Permanente, al costat d'Eduardo que va morir en un accident de trànsit a Alfaro, el 14 de maig de 1983. "Deseo carnal" és de 1984 i es calcula que en total ha venut més d'un milió i mig de còpies. Després va arribar Fangoria i altres històries. Carlos Berlanga que va néixer a Madrid, 11 d'agost de 1959, va morir el 5 de juny del 2002, a causa d'una malaltia hepàtica, després d'haver gravat quatre discos en solitari. Per cert que vaig entrevistar en diverses ocasions a Alaska, però sempre recordaré la primera. Estàvem al vestidor d'un poliesportiu i acabada l'entrevista jo esperava que ella s'aixequés per fer-ho jo, per educació, una cosa que em van ensenyar els meus pares i una enyorada assignatura colegial que avui gairebé es desconeix i que es deia "Urbanitat". Doncs bé, la cantant no s'aixecava i jo espera que t'espera. Al final el seu manager es va donar compte i em va cridar amb el que em va donar l'excusa per aixacarme i apartarme d'ella. L'hi vaig comentar el fet i la seva resposta va ser clara i concisa: Te has dado cuenta de tu altura, ella es muy bajita ¿Cómo quieres que habiendo el fotografo del Diari por aquí se arriesgue a que le hagan una foto a tu lado?

La dita d’avui la diu l’actor Russell Crowe, des del seu personatge Maximus a la pel·lícula "Gladiator":

"El que fem a la vida ressona en l'eternitat”

Conclou Un Toc de Rock i us deixaré en companyia d’aquelles emissores per les que m’escoltes dues vegades cada setmana o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Tancaré ara la barraqueta dient-te que sóc Mario Prades i que ens retrobarem en el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)