Un Toc de Rock 11-75

Enllac per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

En el nostre recorregut per l'ahir, per la nostra història musical, avui comptarem amb cançons que ens portaran Los Lunes, La Granja, Los Lobos, Luis Eduardo Aute, Los Nikis, Laredo, La Porta dels Somnis, M-Clan, Los Hermanos Dalton, Lax’n’Busto, Miguel Ríos i Ramón Calduch que ens durà un preciós tema que forma part del folklore català. Vaig a iniciar aquest programa que t'arriba dues vegades cada setmana des d’aquelles emissores per les que surto a l’aire o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que us ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara toca obrir la barraqueta un altre vegada o ho faré dient alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Los Lobos – La venganza de los pelados 2004

Una de las bandas líders del tex-mex nord americà, possiblement la de més projecció internacional, són Los Lobos i d'ells us he seleccionat aquest tema per obrir el programa d’avui, en el més pur estil tex-mex, cantat en castellà, tot i que els texts en aquest cas, són bastant coherents. En aquesta cançó van comptar amb la col·laboració del grup mexicà Cafè Tacvba. La lletra ens parla d'una venjança, com el títol indica clarament, la venjança d'aquells que van arribar als Estats Units creuant el Río Bravo, buscant una oportunitat i van ser explotats, fins i tot assassinats, de manera vil. Aquells als qui es diu despectivamente “Pelados” i també “Espaldas Mojadas”. És una bona lletra i el tema es troba recollit a l'àlbum "The Ride", onzè disc de Los Lobos que van publicar el 4 de maig del 2004. De fet en aquest treball Los Lobos van comptar amb un munt més de col·laboracions més, entre elles estaven Tom Waits, Elvis Costello, Mavis  Staples, Bobby Womack, Dave Alvin, Martha Gonzales i Little Willy G. L'àlbum va pujar al lloc 75 en les llistes del Billboard. Los Lobos són Steve Berlin, David Hidalgo, Conrado Lozano, Louie Pérez i César Rosas. Los Lobos són una banda de tex-mex creada per fills d'immigrants mexicans assentats a Los Angeles. Hi ficseu-vos en un detall, aquest grup que són una de les formacions més comercials i conegudes internacionalment del gènere, no són de Texas. Es van donar a conèixer mundialment al interpretar la banda sonora del film "La bamba", sobre la vida de Richie Valens, cantant de rock and roll de nom real Ricardo Valenzuela i que va morir en l'accident d'aviació que també els va costar la vida a Buddy Holly i Big Bopper, a Clear Lake, Iowa, el 3 de febrer de 1959. Per cert que "La Bamba" era un tema del folklore mexicà que Richie Valens va adaptar al rock and roll i que li cantava de petit la seva mare.

Miguel Ríos – Sábado a la noche 1982

Aquesta cançó que ens porta Miguel Ríos, el nostre etern rocker, és una versió del gran èxit al nostre país del cantant argentí Moris que la va gravar l’any 1978 a Espanya. Miguel Ríos respecta la idea original de l'argentí i realitza una bona versió que es va incloure en el doble àlbum en directe "Rock and Ríos", un disc que va representar un abans i un després ja no només per al cantant i compositor granadí, va ser un canvi estructural per al rock espanyol. El doble àlbum es va editar a través del segell Polygram l'any 1982, amb una mítica gira que va realitzar arran de la publicació del disc. De fet el "Rock & Rios" i "Rock and Roll Circus" de l'Orquesta Mondragón estan considerats els millors discos en directe de la dècada dels vuitanta a Espanya. L'àlbum es va gravar a Madrid els dies 5 i 6 de març de 1982, a l'antic Pavelló d'Esports del Reial Madrid i el concert va ser emès per TVE el 7 de maig en horari de tarda, fet totalment inusual en aquella època, el disc es va publicar al juny del mateix any, quan el cantant celebrava els seus vint anys en el món de la música, comptant amb Mario Argandoña, Sergio Castillo, l'holandès Thijs van Leer que havia tocat amb Focus i Antonio García de Diego de Viceversa que també ha treballat i molt amb Joaquín Sabina, Ana Belén, Triana i molts altres i que en un principi fou component de Los Canarios i Franklin, Salvador Dominguez (Pekenikes, Banzai), John Parsons, Paco Palacios, Mariano Díaz i Tato Gómez. Del doble disc es van vendre més de 450.000 còpies, sent el més venut del 82. Va ser un dels primers àlbums en directe, si no el primer, que no va comptar amb una gira de rodatge abans de la seva publicació, primer es va gravar, després de tan sols nou dies d'assaig i posteriormente, es va realitzar la gira. De fet l'enregistrament del primer dia no va servir a causa de problemes tècnics i sols van tenir una oportunitat. Miguel Ríos va dir sobre això la frase "Ho vam fer perquè no sabíem que era impossible". Curiosament quan el disc va ser reeditat en format CD va ser mutilat i algunes cançons no sortien, posteriorment, crec que va ser al 2005 va sortir de nou i aquesta vegada es van incloure més temes i va ser digitalitzat i remasteritzat, encara que Miguel Ríos es va queixar per no haver estat consultat.

Los Nikis – El Imperio contraataca 1985

Aquesta cançó de Los Nikis, carregada de bon humor i dobles sentits, incideix en aquella època en la qual Espanya era un Imperi en el que “No se ponía el sol”, parla del ressorgiment d'aquest imperi i de com lo espanyol es va ensenyorint dels usos i costums en el món sencer, elogiant sobretot la truita de patates que val a dir està molt bona, però a la catalana, es di amb seba. “El imperio contraataca”, carregat de bon humor, va ser un dels temes més populars d'aquest grup que es va englobar dins de la movida madrileña, però la cançó va ser adoptada per gent d'extrema dreta, encara que Los Nikis van assegurar en diverses ocasions que ells mai van pretendre que fos una cançó política. Es va editar en single l'any 1985 amb “Navidades en Siberia” a l'altra cara, produït per Guillermo Peral, a través del segell Dro-Tres Cipreses i va aconseguir el primer lloc en les llistes de ràdio-fórmula el 15 de febrer del 1986, encara que això i ja us ho he dit en moltes ocasions no és indicatiu de res ja que les posicions en aquestes llistes es compren per norma habitual. La cançó es va incloure al 1986 en el seu primer LP titulat genèricament “Marines a pleno sol”. Los Nikis es van crear a Algete, Madrid, dins de la “movida”, a principis dels 80 i eren Emilio Sancho (cantant), Arturo Pérez (guitarres), Joaquín Rodríguez (baix) i Rafa Cabello (bateria), encara que per la bateria van passar altres músics com Johnny Canut que havia militat a Parálisis Permanente i Dinarama, Daniel Parra i Santo de la Quintana. Van començar gravant per al segell Tic Tac i després Lollipop amb els que van editar una sèrie d'EP's i singles. Tots els components de Los Nikis van deixar la música a principis dels noranta, si bé van tornar a gravar un disc a final de la dècada titulat "Más de lo mismo". L'únic membre de Los Nikis que va tornar a dedicar-se a la música va ser Joaquín Rodríguez, que posteriorment va crear el grup Los Acusicas, amb Mauro Canut que havia estat component de Los Vegetales. El 30 de setembre de 2011, Los Nikis van tornar a reunir-se per un concert, però no hi va haver continuïtat. Per cert, aquesta cançó s'ha inclos a la banda sonora de la pel·lícula "Anacleto, agente secreto" que s'ha estrenat fa tres o quatre anys.

La Granja – Los chicos quieren diversión 1988

Des de els anys seixanta també les Illes Balears havien estat una font inesgotable de grups i artistes aportats al rock espanyol i en els vuitanta trobem a La Granja que escoltarem ara. Ens van arribar des de Palma de Mallorca, es van crear l'any 1986 i van ser una de les bones bandes de rock de la seva època i encara que no van aconseguir un èxit clamorós si han deixat rere seu bones cançons com aquesta que escoltem avui. Van gravar en total 7 àlbums i un EP. És clar que em sembla que La Granja estan de nou en actiu i que preparen un disc que pot representar el seu retorn a les llistes d'èxits, però aixo es diu des de fa un parell o tres d’anys. La Granja eren inicialment Guillermo Porcel (veu), Carlos Garau (baix), Miguel Gibert (bateria i lletrista) i Kiko Riera (guitarra). L'any 1986 La Granja es van presentar al concurs Pop-Rock de Palma i el van guanyar, cosa que els va permetre gravar el seu primer disc "La Granja" que es va publicar l’any 1987. L’any 1989 s'incorpora al grup Pablo Ochando a la guitarra i teclats. A finals dels noranta es va desfer i Guillermo Porcel, líder del grup va marxar-se cap a les Canàries... d'illa en illa i tiro perquè em toca, tot i que tres anys més tard retorna a Mallorca i La Granja torna a posar-se en marxa. Aquest tema es va publicar en single l’any 1988 amb "Anita Reyes" a l'altra cara i es va extreure del seu àlbum “Soñando en tres colores" que va publicar el segell Tres Cipreses mitjançant DRO, va ser el seu segon disc. L’ultim treball discogràfic editat fins el momento va ser “Tobogán”, publicat l’any 2004.

Lax’n’Busto – Emiliano Zapata 1998

En aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock, el grup del Vendrell Lax'n'Busto ens parlen del líder revolucionari mexicà Emiliano Zapata (Morelos, 8 d'agost de 1879 - Chinameca, 10 d'abril de 1919) que va ser assassinat. Es trobava en l'àlbum "Si" que van publicar a través del segell DiscMedi l'any 1998 i que va ser el seu sisè disc. Fou una de les cançons més carismàtiques del grup que en aquella època encara comptaven amb el cantant Pemy Fortuny Soler (a la foto). Lax'n'Busto es creen al 1986 al Vendrell, a Tarragona i el seu primer concert va tindre lloc el 30 d’agost al camp de tir d’Albinyana, però van debutar discogràficament amb el disc “Vas de punt?... o què!!!” que es va editar a través d'un segell independent de Vilafranca del Penedès. L’àlbum va ser reeditat anys més tard a través del segell Disc Medi. El 20 d'octubre del 2006, en el darrer concert de la gira que estaven fent Pemi Fortuny va anunciar, via el fòrum de LNB, que deixava el grup. Entre les diverses raons, va dir que volía dedicar temps a aquelles persones que no han tingut la sort a la vida que ha tingut ell. Se'n va anar a viure a Sierra Leona i va participar en diverses iniciatives solidàries, fou substituit per Salva Racero. Els Lax’n’Busto eren Jaume Piñol Mercader (bateria i cors) nascut a El Vendrell el 20 de juliol de 1971, el baixista Jesús Rovira Costas nascut també a El Vendrell el 24 de maig del 1968, el guitarra Cristian G. Montenegro que va néixer a Vilafranca del Penedès un 15 d'octubre del 1970, el teclista Eduard Font, nascut a Torroella de Montgrí el 11 de novembre del 1975 i que havia militat a Sopa de Cabra i Glaucs i finalment el nou cantant Salva Racero Alberch que és manresà i va néixer el 8 d'agost de 1976. El grup Lax'n'Busto es va acomiadar del seu públic amb un concert que va tenir lloc a la sala Razzmatazz de Barcelona el 4 de novembre passat, amb les entrades esgotades des de feia dues setmanes. A l'escenari van pujar també Gossos, Glaucs i l'ex cantant del grup Pemi Fortuny. Al llarg de la seva dilatada carrera Lax'n'Busto han realitzat més de 1.200 concerts. Ara i després del single amb “Crazy word”, gravat en anglès i comptat com a cantant amb l'rlandès Peter M. Smith, establert al Vendrell des fa tres anys i amb el qual els uneix una bona amistat, en el lloc del cantant Salva Racero i que es va publicar a principis d’aquest any, caldrà preguntar-se si tornaran un altre vegada a la carretera i si cambiaran de cantant.  

Los Hermanos Dalton – Hacia el huracán 2014

Us porto ara a Un Toc de Rock un tema extret del últim treball discogràfic, fins el momento, de Los Hermanos Dalton, publicat el 23 de setembre de l’any 2014 i titulat genèricament “Revolución”, editat pel segell granadí Wild Punk Records i que va representar la tornada als estudis de gravació de Los Hermanos Dalton després de més de deu anys. Es van crear a San Fernando, Cadis, l’any 1991 i són els germans Josema, Jesús i Carlos Gómez Oneto, juntament amb els seus pares, que de vegades els fan cors i a més els deixen lloc en el seu estudi de gravació, al que anomenen la Factoria Dalton i en una de les cançons de l'àlbum han comptat també amb la seva germana Àngela al piano. Quan començaven van guanyar el concurs de maquetes Pop Rock 91, organitzat a la seva ciutat natal i graven el seu primer disc "Luces de Hollywood", un mini-LP que contenia set versions. Guanyen així mateix un concurs de maquetes a Radio 3, era 1992, també van obtenir, després d'haver gravat ja el seu primer àlbum, el premi al Millor Grup Revelació que els va atorgar Jesús Ordovás. Van tenir problemes ja que DRO, el seu segell discogràfic no va voler publicar un dels seus últims discos, era l'any 2002, temps d'Operación Triunfo i les cases de discos s'ho pensaven molt, però finalment i set anys després ells mateixos van editar “Esperando una señal”. A partir del 2010 es dediquen a fer concerts acústics i es complementaven als escenaris amb Octavio Perondi a les percussions i Benji Montoya a l'acordió, mandolina i guitarra acústica, un any més tard van publicar un directe. Ara han tornat a la formació original i als estudis, caldrà seguir de prop la seva carrera a partir d'aquest moment. En total Los Hermanos Dalton han publicat 5 àlbums, 2 Mini-LP i dos directes, a més de 16 singles. L'any 2016 van realitzar una gira de celebració del 20 aniversari del seu disc "Vitamina D", tocant el disc sencer de principi a fi, acompanyat per una selecció de les seves millors cançons i abillats amb els vestits de superherois que els van acompanyar en els grans festivals de la seva època més gloriosa.

M-Clan – Inmigrante 2008

Vaig rebre un altre correu on em demanaven aquesta bona cançó que si no em falla la memòria ja vam escoltar a principi d’aquesta temporada, per tant, aquí la teniu de nou. L’any 2008 els murcians M-Clan van treure el CD “Memorias de un espantapájaros” que va incloure aquest tema amb una lletra molt interessant que ens parla de racisme i marginació. La veritat és que al meu modest parer és una de les millors cançons de l'àlbum, si no la millor de totes i per això ara us l'he portat a Un Toc de Rock per gaudir-la tots junts. Del grup original actualment ja només queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez que es van conéixen fent la mili i tots dos van tocar al grup El Clan de los Murciélagos, i a l’actual formació també i trobem a Iván González al baix. Prisko a la guitarra i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria. Però pel grup han pasant músics com  Santiago Campillo (guitarra), que formava part de M-Clan des de els sus inicis fins a l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los Rebeldes, Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, una associació d'aquestes de no-fumadors va posar a parir als M-Clan perque a la portada del “Para no ver el final”, un dels seus últims discs, Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez estàn fumant... Pecat mortal! Poca feina es el que tenen alguns i també molta intolerancia. Els M-Clan han tret nous discos al carrer, des de que van publicar aquest, concretamente quatre, un d’ells en directe, “Dos noches en el Price”,  gravat per M-Clan en el curs de dos concerts celebrats els dies 6 i el 7 de juny del 2014 al Teatro Circo Price de Madrid.

La Puerta de los Sueños – Capvespre 2006

Ara escoltarem a una de les millors bandes surgides en terres catalanes. El grup La Puerta de los Sueños han editat diversos discos en català i altres en castellà, aquesta cançó que escoltem avui a Un Toc de Rock us l'he extret de l'àlbum "Entre nosaltres" que van publicar l'any 2006, un bon treball d'aquest grup que he de reconèixer, han sonat poc al programa i la veritat és que no se el perquè ja que aquest trio a cavall del pop i rock, són fracamente bons. La Puerta de los Sueños que es van crear l’any 2000 a Sant Cugat del Valles, són la cantant Virginia Martínez, que havie treballat en diversos musicals protagonitzats per Àngels Gonyalons i dirigits per el marit de l’actriu, el director i productor Ricard Reguant, també ha posat veu a pel·lícules de dibuixos animats, entre elles “Anastasia” de Disney. Al seu costat és troben els germans Jaume i Oriol Saltar que s’encarreguen de les guitarres. El primer d’ells també canta. Inicialment es fan fer diu Deja Vú i feien versions, actuan molt sovint a la sala Luz de Gas que porta l'amic Fede Sardà. La Puerta de los Sueños van debutar amb el disc “Como un Indio a la Tierra”. En total porten publicats set àlbums en català, a part dels que han editat en castellà.

Laredo – El boxeador 1978

Simon & Garfunkel van gravar cançons plenes de contingut humà, utilitzant els seus bons jocs de veus. Un dels temes més importants de la carrera del Duet amercà per excel·lencia és "The Boxer", "El boxejador". Aquesta cançó és la història d'un jove boxejador encegat pels seus somnis de ser un gran campió. Ho deixa tot i abandona el poble marxant-se a la recerca del seu somni, però a la gran ciutat es troba amb la crua realitat. Ens expliquen com sols troba consol i afecte entre prostitutes, però encara que s'ho planteja en moltes ocasions, no vol tornar al seu poble. No vol ser un fracassat a casa, prefereix ser-ho allà on només és un desconegut més, un altre que ha perdut el combat de la vida. A mitjans dels setanta aquí al pais van sorgir una sèrie de grups vocals, bàsicament duets i tercets que van tenir els seus cinc minuts de glòria, entre ells cal destacar aLaredo, aquest grup madrileny, pioners en això dels pupurris sobre cançons dels seixanta, molt abans de la Dècada Prodigiosa. Recordeu el seu gran èxit "El último guateque" que es va usar per a la pel·lícula del mateix títol, tot i que jo, de la seva discografia, em quedo amb aquesta extraordinària versió del hit de Simon & Garfunkel, "The Boxer" i és que realment Laredo la broden i realitzen una bona adaptació al castellà de la lletra, realment excel·lent i mantenint l'esperit original, amb un gran joc de veus. El grup Laredo eren els cantants Federico López, Jorge Delgado i José Antonio García-Morató. Van gravar tan sols dos àlbums entre els anys 1976 i 1979, quan es van desfer. "El boxejador", la cançó que escoltem ara, es trobava en el seu segon i últim àlbum que es va editar l’any 1978 mitjançant el segell CBS.

Ramón Calduch – El plat de fusta 2014

L'amic Llorenç em va parlar d'aquesta extraordinària cançó, fent-me èmfasi en el contingut de la lletra i com realment és molt bona i entendridora, avui us l'he seleccionat per compartir-la en aquest programa que serà el penúltim d'aquesta temporada, després em prendré l'acostumat descans estival. L'hi dedicaré a Lilian i a ell que són dos bons amics de la Montse i meus, donant-li les gràcies per descobrir-me un tros de cançó com aquesta. Ramón Calduch va ser un gran crooner, possiblement el millor de la seva generació al costat del recordat Josep Guardiola. Aquest tema és una cançó tradicional del nostre folklore i la lletra parla d'un costum molt arrelat en els àmbits rurals, quan el fill en veure com havia envellit el seu pare i notar el tremolor de les seves mans a causa de l'edat, li confeccionava un plat de fusta per evitar que aquells tremolors trenquessin la vaixella en provocar la caiguda del plat. És clar que quan el seu fill li confecciona un per a ell, s'adona de la crueltat que allò representa i crema el plat de fusta que ell va fabricar i fa servir l'avi. Us la extret de l'àlbum “De tot cor”, interpretat íntegrament en català i que va publicar a l’abril del 2014, tot i que tornem a trobar-la en un altre recopilatori, en aquest cas del 2016 “Paraules d’amor”, però ja s'havia publicat al juny del 2002 en el disc “Arrels d'un País, Vol. II”, encara que no us podria assegurar que no l'hagués gravat molt abans. Ramón Calduch va gravar moltíssims discos, tant en castellà com català i va saber mantenir-se fins ben entrats els anys seixanta. Calduch va néixer a Montcada i Reixac, Barcelona, el 5 de novembre de 1928 i va morir a Barcelona un 24 de setembre de l’any 2008. Feia dècades que el cantant patia soriasis i el seu caràcter es va anar agrian molt, no assimilant haver perdut el lloc rellevant que va ocupar molts anys abans, suposso que agravat per la malaltia que patia, tot i que seguia tenin molt bona veu. Jo recordo una vegada que el vaig entrevistar arran de una actuación feta a la sala Chamonux de Reus, la foto del blog es d'aquella nit i la vaig fer jo. Ramón Calduch va posar a "parir" a totes les noves generacions de músics de rock i pop, només ell i els seus coetanis valien la pena de ser tinguts en compte. El titular de l'article que es va publicar a Diari de Tarragona va ser "La amargor d'una antiga estrella". La seva discografia es amplísima ja que a principis del seixanta va ser una de les grans figures del pop espanyol.

Los Lunes que quedan – Los años que nos quedan por vivir 1999

Què ens depara el destí? Per molts endevins o endevines que consultem, nosaltres estem segurs que no hi ha res escrit i el futur està en blanc perquè nosaltres, dia a dia l'anem escrivint. En aquesta cançó tracten del desig que “Los años que nos quedan por vivir” siguin al costat de la persona estimada i que al seu costat seguim trobant la tendresa, comprensió i aquells moments de passió en els quals no existeixi el silenci. És una bona lletra, un bell poema d'amor que ens porten a Un Toc de Rock el grup Los Lunes que Quedan. Són unes quantes les cançons que ens han deixat Los Lunes, tant en la seva primera etapa com a tercet, com en la segona quan eren solsament dos i es van fer dir Los Lunes Que Quedan. Un llegat musical que ha passat a formar part de la història del pop espanyol i als que ara recordem al programa. Los Lunes eren madrilenys, de Vallecas i el grup l'integraven Enrique Díaz (veu), Fernando Polaino (guitarra) i Javier García (baix). Es van crear l’any 1992, però en el 94 publiquen "El segundo" que com el seu títol indica era el segon disc, editat pel segell Tábata Música y Letra que va estar produït per Alejo Stivel i del qual es va extreure el senzill "Una canción de despedida" que va ser utilitzat per a la sintonia del programa "La Gramola" en M-80. Després de la marxa de Javi García, la formació queda reduïda a dos components i com sembla ser que van haver problemes per l’us del nom, ells passen a anomenar-se Los Lunes Que Quedan, en clara alusió al que havia marchat. Fitxen pel segell DRO i publiquen el seu tercer LP "Los Lunes Que Quedan" a l’any 1999 i del que us he tret aquesta gran cançó que escoltem ara, tot i que Los Lunes que Quedan ancara traurien un quart disc que era recopilatori amb algunes cançons noves, van acabar per desfer-se.

Luis Eduardo Aute – Todo sexo femenino

Gato Pérez, un gran entre els grans, va escriure i va gravar aquest tema que es va incloure en el seu àlbum “Prohibido maltratar a los gatos”, editat a l'abril de 1982, després que s'hagués recuperat del seu primer atac de cor i que ara us porto a Un Toc de Rock per concloure el programa, en la versió que va realitzar Luis Eduardo Aute per a la banda sonora del film "El Gran Gato" de Ventura Pons, comptant amb els músics de Sabor de Gràcia, un grup que els seus components, majoritàriament, van ser la banda d'acompanyament de Gato Pérez. A la lletra d'aquesta cançó Gato Pérez ens explica la història d'un jove que es fa home en una casa plena de dones amb els problemes que això comporta ja que "les veus agudes" s'uneixen en "clara unanimitat" per tal d'imposar el criteri de "las leonas". És clar que quan el noi es casa per seguir la tradició, té una filla i així afegeix "dues veus noves al cor familiar". Cas curios el d’aquest home Gato Pérez. Argentí, afincat a Barcelona i fen rumbes moltes vegades en catalá. Sentia quan era viu i segueixo sentint ara que miola per algú més alt, una gran admiració per ell, per les seves qualitats humanes i per la seva qualitat com artista. Jo vaig arribar a conèixer-lo encara que no es pugui dir que mantinguéssin una gran amistat. L'última vegada que ven estar parlant va ser en un concert que el gran Gato va realitzar a l'antiga sala Bikini de Barcelona, quan presentava el seu disc "Ten" que va publicar l’any 1987 Picap, el segell de l'amic Joan Carles Doval. Aquest argentí conegut com Gato Pérez va arribar a Barcelona l'any 1966 i el seu veritable nom era Xavier Patricio Pérez Álvarez, va néixer l'11 d'Abril de 1951 a Buenos Aires, va morir a Caldes de Montbui, un infaust 18 octubre 1990. Ell va ser el que va inventar i va encunyar el terme "Ona Laietana" que va donà nom al moviment musical autòcton català que va sorgir en els anys 70. Abans de llançar-se en solitari, Gato Pérez va formar part del grup Secta Sònica, un altre históric de l’Ona Leietana. L’any 1981 Gato Pérez va patir un primer infart, la salut i la fatiga produïda pels seus problemes cardíacs el van obligar a deixar l'alcohol i dosificar les seves actuacions i finalment va ser reclamat per un empresari molt més Alt perquè actuessi ja només per a Ell, però ens va deixà les seves cançons i mentre aquestes sonin, Gato Pérez seguirà viu en els nostres records. Luis Eduardo Aute Gutiérrez, un dels millors cantautors espanyols, junt a Serrat, va néixer a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943 i quan va venir a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia. Per això xampurreja el català des de fa uns mesos te problemes de salut i espero que quan aquest programa surti a les ones ell s’hagui recuperat.

La frase d’avui es del Dalai Lama que veritablement es diu Tenzin Gyatso:

“Les arrels de la bondat estan a

la llavor de l'agraïment”

Tancaré per ara, però tornarem a trobar-nos al proper programa d'Un Toc de Rock que arriba a tu dos cops per setmana, des de les emissores per les quals surto a l'aire o mitjançant Internet, si te'l descàrregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que us ho permeten. Sóc Mario Prades i us diré que el proper programa serà l'últim d'aquesta temporada, encara que tornaré al setembre amb molt més.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)