Un Toc de Rock 11-76 Fi Temporada

Enllac per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

Avui i per a aquest programa, l'últim de l'onzena temporada d'Un Toc de Rock ja que vaig a agafar-me l'acostumat descans estival, us he seleccionat una sèrie de cançons que suposo identificareu ràpidament, tindrem a Rare Earth. Dr. Feelgood, The Hollies, Beatles, Sleepy LaBeef, The Animals, el recordat Clarence Clemons, Ronnie Milsap, Family of The Year, Roger Whitteker i una curiositat, el grup Bacon Brothers on trobem a l'actor Kevin Bacon. Amb ells farem aquest recorregut pels últims 100 anys de la nostra història musical que t'arriba des de les emissores per les que surto les ones dues vegades per setmana o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara obriré la barraqueta

Benvinguts a Un Toc de Rock

Dr. Feelgood – See you later Alligator 1986/1997

Escoltarem ara al grup britànic Dr. Feelgood que són una de les bandes històriques del rock and roll anglès i aquesta cançó que us he seleccionat per començar Un Toc de Rock, una gran versió que ens fan del clàssic de Bill Haley & This Comets que en el país vam conèixer sempre com "Hasta luego cocodrilo" i va donar títol al concert organitzat per Gay Mercader a Barcelona, a mitjans dels 70 que va representar la volta al candeler de molts grups dels seixanta que semblaven oblidats. Tornant a Dr Feelgood, es diu que el nom deriva del terme usat en l'argot britànic per referir-se, indistintament, a l'heroïna i als metges poc escrupolosos que recepten alguns fàrmacs gens recomanables, però altres fonts diuen que es va inspirar en la cançó "Dr Feel - Good", un clàssic del blues, del 1962 que va gravar el pianista i cantant nord-americà Willie Perryman i que a Anglaterra va ser versionada per Johnny Kid & The Pirates. Dr Feelgood es va crear a Canvey (Essex), l'any 1971 i originalment eren el cantant Lee Brilleaux i el guitarrista i pianista Wilko Johnson, al costat de John B. Sparks com a baixista i John Martin enfront de la bateria. Va ser el ressorgiment del rock & roll a Anglaterra i el seu millor àlbum, d'aquella primera època, va ser "Stupidity" que es va publicar al 1976, encara que el seu primer número 1 el van aconseguir un any més tard amb "Sneakin' Suspicion", però enfrontaments entre Wilko Johnson i Lee Brilleaux van fer que el primer abandonés el grup, sent substituït per John Mayo. La veritat és que els canvis de músics en Dr Feelgood han estat molt abundants. Lee Brilleaux, nascut el 10 de maig de 1952, va morir el 7 d'abril de 1994 a causa d'un limfoma. Aquest tema us ho he extret del doble CD "Twenty Five Years of Dr Feelgood" que es va publicar el 9 de febrer del 1997 per commemorar el seu 25 aniversari i com a homenatge a Lee Brillaux, encara que originalment es trobava en l'àlbum "Classic" de 1986. Al gener de 2013 es va saber que el guitarrista Wilko Johnson patía un càncer de pàncrees aparentment incurable, però sembla ser que finalmente s’ha recuperat. Actualment Dr. Feelgood segueixen en actiu i el grup l'integren Kevin Morris, Phil Mitchell, Steve Walwyn i Robert Kane, no queda ningú dels components originals.

Sleepy Labeef – Hillbilly guitar boogie 1977

Un dels grans pioners del rock and roll, encara que en el seu moment no va tenir prácticament difusió a Espanya és el gran Sleepy LaBeef, i en dir gran em refereixo en tots els seus aspectes, com a músic, com a persona i per la seva envegadura, més de dos metres d'alçada i superant els 150 quilos de pes. De fet el seu àlbum més famós a Espanya, quan en els setanta va començar a distribuir-se la seva vasta discografia, va ser "Rock and roll de pes pesat". Aquest tema carregat de boogie que escoltem ara us el he extret del seu disc "Rockabilly 1977" que es va publicar l'any 1977 als Estats Units i a Espanya mitjançant el segell del meu amic Mikel, Barsa Promocions ja en els 90, però també va incloure la cançó a l'àlbum "I'll Never Lay My Guitar Down" que es va publicar en format CD l'any 1996. En diverses ocasions he organitzat gires amb el cantant i guitarrista nord-americà Sleepy LaBeef, però recordo amb especial afecte una que vam començar a la sala Level 0 de La Pineda, a Tarragona. El concert en què el grup d'acompanyament van ser els madrilenys Montana que també actuaven com teloners, es va celebrar la revetlla de Sant Joan i els cartells que vaig enviar a la impremta, a la capital del regne, l’anunciaven com "Rock and Coca". Em va trucar immediatament el meu soci Mikel Barsa des de Madrid per preguntar-me si m'havia begut l'enteniment, dient-me que amb un anunciat semblant la policia precintaria el local abans de començar el concert. Em va costar explicar-li que a Catalunya i per Sant Joan, tenim la popular coca de fruites i que aquí la coca ens la mengem, no és per ficar-se-la pel nas, no en totes les ocasions, és clar. Finalment els cartells van arrivar. Vam tenir problemes en la segona cançó amb el saxofonista de Montana que en actuar acompanyant un mite com Sleepy LaBeef se sentia mestre entre els mestres i va començar a fer sols que no venien al cas, finalment Sleepy s’el va andur a part i ja no va tornar a sortir a l'escenari. Quan li vaig preguntar que havia passat em va manifestar molt cortesament i cavaller: "El rock and roll és solsament veu, guitarra, baix i bateria". Curiosament vam realitzà una roda de premsa a l'Hotel Caspel de Salou, on havíem allotjat al músic, jo tenia una bona relació amb l'amic Josep, director de l'establiment. Van acudir un munt de mitjans de comunicació, però la veritat és que el nivell de les preguntes fetes a Sleepy LaBeef, un home a qui va telonejar el propi Elvis Presley i al que va acompanyar al baix, formant part de la seva banda Roy Orbison, entre altres moltes coses, van ser més aviat fluixes i pobres. Vaig haver de intervenir i en la meva condició de periodista del Diari de Tarragona, em vaig unir a la roda de premsa i a no ser per les preguntes d'Eduard Prats de la Cadena SER i les meves, l'entrevista hagués estat un vist i no vist. Per cert, quan va marxar al seu hotel després del concert al Level 0, tota una lliçó de rock and roll pioner, Sleepy LaBeef es va endur una coca de quilo i mig que li havia regalat la direcció del local i se la va cruspir sencera del Level O a l'Hotel Caspel. Li va agradar tant que va enviar al xofer a buscar-ne una altra per menjar-se per esmorzar al matí. I és que aquest home de més de dos metres d'alçada i cent cincuanta quilos de pes és d'una religió d'aquestes que proliferen als Estats Units que no li permet beure alcohol, anar amb una altra dona que la seva i fumar, entre altres moltes coses i ell la pràctica fidelment, clar que menjar si li ho permet i menja, i tant que menja. Thomas Paulsley LaBeff va néixer el 20 de juliol de 1935, en Smackover, Arkansas.

The Beatles – Get Back 1969

Aquest tema que compartirme ara a Un Toc de Rock, havia de donar títol a un àlbum que hagués representat la tornada als escenaris de The Beatles i que es va quedar en un concert sorpresa al terrat de l'edifici Apple. Finalment els problemes de relació i antagonisme existents entre els membres del grup van influir de tal manera que va representar la fi de The Beatles. La cançó es va incloure a l'àlbum "Let it be" que tot i constar com l'últim disc dels nois de Liverpool, s'havia gravat abans que "Abbey Road", encara que aquest es va editar primer. El tema va ser escrit per Paul McCartney, però com era costum entre ells, està signat per ell i John Lennon. El single es va publicar l'11 d'abril de 1969, encara que a Estats Units va ser el 5 de maig i en la composició també consta Billy Preston que els va acompanyar en tots els enregistraments de l'àlbum "Let it be". Es va mantenir durant disset setmanes a les llistes d'èxits i el 26 d'abril va arribar al primer lloc del Billboard, romanent en aquesta posició durant sis setmanes. També va ser número 1 al Regne Unit, Canadà, Austràlia, França, Alemanya i Mèxic. La cançó, amb un metratge més curt, ha estat inclosa en el disc de The Beatles "Let It Be... Naked" que es va publicar l'any 2003 i en el qual intervenen Ringo Starr, Paul i les vídues de George Harrison i John. Per cert, us explicaré una curiositat sobre aquest single. Jo treballava a Ràdio Juventud la Voz de Catalunya quan es va publicar, feia un programa nocturn i en arribar a l'emissora em vaig trobar un sobre amb diversos singles que m'havien enviat d'EMI, entre ells estava aquest i el vaig estrenar ràpidament en el programa. Però quan aquella matinada vaig agafar un taxi per anar a casa, em vaig oblidar el paquet en el vehicle i em vaig quedar sense aquell disc promocional i els altres, posteriorment vaig aconseguir que em enviessin un altre.

The Animals – We’ve gotta get out of this place 1965

L'any 1965 The Animals editarien un single amb aquest tema “Hem de sortir d'aquest lloc” que es va convertir, al costat de "La casa del sol naixent" en els temes més representatius d'aquesta bona banda britànica de R & B liderada per Alan Price i que va comptar amb la gran veu d'Eric Burdon. A Espanya va ser molt versionada, però el títol va passar a ser “Muy lejos de aquí”. La cançó, escrita pel matrimoni nord-americà Barry Mann i Cynthia Weil, va ser catalogada per la revista Rolling Stone en el lloc 233 entre les 500 Millors Cançons de Tots els Temps i es va fer molt popular entre les tropes nord-americanes que lluitaven a la guerra del Vietnam. La parella va escriure el tema inicialment perquè la gravessin The Righteous Brothers, però problemes amb la casa de discos retardaven l'enregistrament, va ser llavors quan Allen Klein, executiu de la discogràfica, va passar la demo a Mickie Most, productor i manager de The Animals i aquests, després d'escoltar-la es van afanyar a gravar-la, convertint-la en un clàsic, encaraque he de dir que van canviar alguns fragments de la lletra. Va aconseguir el segon lloc en les llistes angleses el 14 d'agost del 65, arribant al 13 a Estats Units i el segon també al Canadà. Existeixen bones versions a càrrec de The Partridge Family, Bruce Springsteen, BlueÖyster Cult, Wynonna Judd, Alice Cooper, Steve Bender i molts altres, però a Espanya, on també va ser molt versionada en el seu moment, cal destacar la que van fer Lone Star. The Animals eren originaris de la ciutat portuària de Newcastle-upon-Tyne, es van crear l'any 1962, després de la incorporació d'Eric Burdon al Alan Price Rhythm and Blues Combo que havia creat Alan Price, veritable cervell de la banda de R & B i que va ser l'arranjador que va crear la versió de "La casa del sol naixent" que avui tots coneixem i els va donar fama mundial. Al costat del cantant Eric Burdon i l'organista Alan Price, trobàvem al guitarrista Hilton Valentine, el bateria John Steel i al baix Chas Chandler. Al maig de 1965 Alan Price va abandonar la banda per motius personals, es diu que tenia por a volar, però la veritat és que l'antagonisme entre Alan Price i Eric Burdon era notori. L’any 1967 van passar a ser Eric Burdon & The Animals, es van desfer el 1969 i Eric Burdon va crear War, amb músics nord-americans.

Clarence Clemons – Cristina 1985

El gran saxofonista Clarence Clemons, al que ara escoltarem a Un Toc de Rock, va morir el 18 de juny de 2011, a Florida, a causa d'un vessament cerebral. La seva última aparició pública va ser en el vídeo "The Edge of Glory" de Lady Gaga. Clarence Clemons va néixer l'11 de gener de 1942 en Norfolk, Virginia. El gran saxofonista va ser component de la E Street Band de Bruce Springsteen. Sempre s'ha parlat de les excentricitats dels artistes en les seves gires, donçs bé, Clarence Clemons era l'únic membre masculí de la E Street Band que gaudia d'un camerin privat. En ell, demanava que hagesin sempre galetes Carr's Water i Caviar de Beluga. Addicionalment, Clemons demanava també un pollastre sencer, rostit i servit puntualment a les 9,45 del vespre, durant cada actuació amb la banda. Clarence Clemons també va treballar amb Gary U.S. Bonds i amb ell va gravar dos àlbums. Aquest tema que compartorem ara a Un Toc de Rock es va gravar per al LP "Hero", editat per Clarence Clemons en solitari, l’any 1985. A la foto amb Bruce Springsteen a un dels concerts del Boss.

Rare Earth – Tobacco Road 1969

Els Rare Earth als que escoltarem ara a Un Toc de Rock, van ser la primera banda de la Tamla Motown que tenia músics blancs, fins aquell moment el segell estava reservat només per a gent de color, perquè veieu que el racisme sempre té dues direccions. Van ser primer The Sunliners i es van crear a Detroit el 1961. L’any 1967 es van convertir en Rare Earth i van estar en actiu fins al 1979. Aquest tema, tot un clàssic composat i interpretat per John D. Loudermilk l’any 1960 i que també va ser gravat per The Nashville Teens al 1964, es trobava dins del LP "Get ready" de Rare Earth, el seu millor disc amb la cançó que donava títol ocupant tota la cara A, ja que durava més de 21 minuts i va ser la segona cançó "llarga" de la història del rock, la primera era "In-a-Gadda-da-vida" d'Iron Butterfly. El grup Rare Earth estava integrat en aquesta primera època per Gil Bridges (cantant, saxo, flauta i percussió), Rod Richards (guitarra i veu), John Parrish (baix i veu), Kenny James (orgue i piano) i Pete Rivera (bateria i veu), tots ells grans instrumentistes. Es van produir canvis entre els seus components i van arribar a ser vuit o nou músics. A Espanya es va realitzar una gran versió en els anys 60, a càrrec del grup barceloní Los Extraños i la hem escoltat a El Temps Passa, programa que fem Quimet i jo a aquesta meteixa emissora i us vaig prometre punxaros aquesta versió a Un Toc de Rock i per tant, aquí està.

The Bacon Brothers – Architeuthis 2008

A l'àlbum "New Years Day", publicat el 11 de novembre del 2008, el grup nord-americà The Bacon Brothers va incloure aquest tema que us he escollit per escoltar avui a Un Toc de Rock, una bona cançó carregada de rock amb connotacions celtes / irlandeses que compartirem en aquest programa en el què ara la música té com a protagonista a un actor que la veritat, sembla estar molt en el seu element dins de l'apartat musical. La pregunta que us faré ara és: Qui són els Bacon Brothers? Bé, els Bacon Brothers són un duet de country-rock, nord-americans, integrat per el compositor, cantant i músic Michael Bacon (Philadelphia, Pennsylvania, 22 de diciembre de 1949) i el seu germà Kevin. La curiositat és aquest últim, ja que es tracta de l'actor Kevin Bacon, el mateix que va protagonitzar "L'home invisible", "Línia mortal", "Tremolors", "JFK", "Apollo 13", "Pena de Mort", "Mystic River", “L’últim esglaó”, “Homicidi en primer grau”, etc. Kevin Bacon que en el grup s’encarrega de la guitarra i canta, va néixer el 8 de juliol de 1958 a Filadèlfia, Pennsilvània i al costat del seu germà Michael tenen aquest grup creat l’any 1995, amb els que ja ha gravat 7 o 8 àlbums, ¡Ahí es na! A gaudir-lo. Per cert, no hem de confondre a aquest grup amb un altre del mateix nom que crec són suecs o noruecs i són tres.

Family of the Year – Hero 2012

Aquest tema us el he extret de l'àlbum "Loma Vista", el seu segon disc gran que el grup nord-americà Family of The Year va publicar el 10 de juliol de l'any 2012, possiblement sigui el seu millor treball fins el moment i en les llistes dels Estats Units es va classificar en el lloc 35. De fet en l'àlbum es trobava el tema "Hero", aquest que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que es va editar també en format single i ha estat el seu millor hit fins ara, arribant al lloc 7 en Estats Units, la cançó que us vaig prometre que escoltariem, també s'ha inclòs a la banda sonora de la pel·lícula "Boyhood". Els californians Family of The Year són una banda d'indie rock que es van crear a Los Angeles l'any 2009, amb components de Unbusted i The Billionaires i estava integrada en aquest enregistrament per Joseph Keefe (cantant i guitarra), el seu germà Sebastian Keefe (bateria i cors), James Buckey (guitarra i cors) i Christina Schroeter (teclats i cors), encara que pel grup tot i el poc temps que porten en actiu, han passat altres músics, entre ells Vanessa Jeanne Long, Brent Freaney i Meredith Sheldon. Family of The Year van debutar discogràficament amb el CD "Songbook" que es va posar a la venda el 17 de novembre de 2009 i fins al moment ha tret 4 singles, 4 EP's i 3 discos grans, l’últim “Family of the year” publicat l’any 2015.

The Hollies – He ain’t heavy he’s my brother 1969

Tot i que aquest tema es diu que es una cançó de Neil Diamond, la veritat és que els seus autors van ser Bobby Scott i Bob Russell i la primera a gravar-la va ser Kelly Gordon l’any 1969. Neil Diamond va gravar-la l'any 1970 i es va incloure en el seu àlbum "Tap Root Manuscript". De fet The Hollies, un grup de Manchester, la van editar en single l'1 de setembre de 1969 abans que el nord-americà. The Hollies van comptar per a la gravació amb la col·laboració d’un desconegut i jove pianista en la gravació, de nom Reginald que passaria poc després a ser Elton John. La seva versió dóna molt més protagonisme als jocs de veus, una cosa que The Hollies sabien utilitzar molt bé. "He ain't heavy, he's my brother" és una frase feta i la traducció vindria a ser alguna cosa així com "Tot l'hi perdono per que és el meu germà". L'1 de desembre de 1969 el single va arribar al tercer lloc a Anglaterra i al setè als Estats Units i va ser Disc de Platí. The Hollies eren un grup de Manchester creat a principis de 1960, encara que la majoria dels integrants eren de Lancashire. La primera formació va estar integrada per Allan Clarke (cantant), Graham Nash (guitarra i veus) que anys més tard s'incorporaria al primer super grup nord-americà de la història Crosby, Still, Nash & Young, tots dos venien de The Deltas, al costat de Vic Steel (guitarres), Erick Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria). Vick Steel deixaria al grup i va ser reemplaçat per Tony Hicks, mentre que Rathbone deixa el seu rol de bateria per a convertir-se en el representant i va ser reemplaçat per Bobby Elliot provinent de Shane Fenton and The Fentons. Us explicaré una anécdota, l’any 1962 i quan The Beatles van començar a funcionar comercialment, The Hollies van passar a ocupar el seu lloc com a grup resident al The Cavern Club de Liverpool.

Ronnie Milsap – Any day now 1982

Aquesta cançó va ser composada per Burt Bacharach i Bob Hilliard l'any 1962 i el primer que la va gravar va ser Chuck Jackson el mateix any. Al 1965 ho va fer Alan Price, després seria gravada per Elvis Presley l'any 1969, però la millor versió la va realitzar Ronnie Milsap l'any 1982 que la va portar al lloc 14 en les llistes del Billboard de pop i al primer lloc en les de country als Estats Units i al número 1 a Canadà. El cantant i pianista de nom complet Ronnie Lee Milsap, va néixer el 16 de gener de 1943 a Robbinsville, Carolina del Nord i és un dels artistes que més han influït en les generacions musicals dels 70 i 80. Ronnie Milsap va néixer amb un trastorn congènit que el va deixar pràcticament cec. Va ser abandonat per la seva mare quan era un nadó i criat pels seus avis fins que als cinc anys, va ser enviat a l'Escola Governor Morehead per a Cecs a Raleigh, Carolina del Nord. Durant la seva infància va perdre la visió restant i posteriorment i a causa d'un coàgul de sang li van ser extrets quirúrgicament els seus ulls. Durant la seva infantesa es va interessar per la música, sobretot les emissions de ràdio nocturnes, bàsicament escoltava country, gospel i rhythm and blues. En els seus concert, Ronnie Milsap ha rendit en moltes ocasions, homenatge als artistes que el van inspirar entre ells pianistes i cantants com Ray Charles, Little Richard, Jerry Lee Lewis i també Elvis Presley. Posseeix sis Grammy i ha col·locat 40 temes al número 1 de les llistes de country del Billboard, només ha estat superat per George Strait i Conway Twitty.

Roger Whittaker – Durham Town 1970

Roger Whittaker amb el que avui acabarem aquest darrer programa de la oncena temporada, néix a Nairobi, Kenya, el 22 de març de l’any 1936. Cantant i compositor, Roger Whittaker té la nacionalitat britànica si bé és a Alemanya on ha aconseguit els seus millors èxits i on és més valorat. El desembre de l’any 1970 va treure aquest single que avui escoltem a Un Toc de Rock i va ser un èxit immediat, arrivan al lloc 12 a les llistes d’èxit del Regne Unit, però i curiosament, no va funcionar als Estats Units fins que es va reeditar al pais de l’Oncle Sam l’any 1975 clasifican-se llavors en la posició 23 de les llistes, cosa que no havia conseguit abans. Aquí i com era acostumat, en la coberta del single el títol de la cançó es va traduir al espanyol i va passar a ser "La partida". Roger Whittaker, enquadrat en un estil a mig camí entre la música pop i el folk, amb tocs de crooner, ha venut més de 55 milions de discos a tot el món. Pert cert i aixó es tota una curiositat, el cantant Roger Whittaker es va donar a conèixer com a xiulador. Roger Whittaker te publicats més de 90 àlbums, solsament als Estats Units.

La dita per acabar el programa es del genial científic Albert Einstein, aquell dels pels esbuxarrats que va manifestar:

“Si Déu va crear el món, la seva preocupació principal
certament   va    ser    fer     que     no    fos     fàcilment
comprensible  per  a  nosaltres”

Arriba el moment d'acomiadar el programa, acabaré avui l'onzena temporada i vaig a agafar-me les acostumades vacances anuals. Però després de la Diada tornaré de nou i posaré en marxa la dotzena, seran ja dotze anys compartint música, vivències i records des d'Un Toc de Rock, dues vegades per setmana. Sóc Mario Prades i ara baixo la barraqueta..

BONES  VACANCES

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)