Benvinguts a Un Toc de Rock
Procol Harum – Cant say that 2017
Una de les bandes mítiques del simfonisme i el
rock progresiu britànic són Procol Harum, encara que avui i recordant la seva
llarga trajectòria musical tan sols tinguem present dues cançons
"Homburg" i sobretot “A whiter shade of pale”, però la seva carrera
és extensa. Aquest any han tornat a gravar cançons noves en estudi i han
publicat un àlbum "Novum", amb producció de Dennis Weinreich que es
va posar a la venda el passat 21 d'abril. És el primer disc amb temes nous de
Procol Harum en catorze anys, després d'haver editat "Well's on fire"
l'any 2003 i el nou treball coincideix amb els 50 anys des que Procol Harum es
van posar en marxa. La portada fa referència precisament al seu primer disc i
ha estat obra de Julia Brown Actualment la banda està dirigida pel seu
fundador, el cantant, pianista i compositor Gary Brooker i els actuals músics,
tots amb experiència en altres grups, porten junts des dels noranta. Són, a més
de Gary Brooken, el baixista Matt Pegg (Jethro Tull, Ian Brown), el bateria Geoff
Dunn (Jimmy Page, Dave Stewart, Van Morrison), el guitarrista Geoff Whitehorn
(Roger Chapman, Paul Rodgers, Roger Daltrey) i a l’órgan Hammond Josh Phillips
(Pete Townsend i Midge Ure). Les cançons de l'àlbum han estat composades pels
components de Procol Harum i la majoria de les lletres per 
Pete Brown, un home
que es va fer popular per la seva col·laboració en composicions amb els membres
de Cream. Parlant de "Amb la seva blanca pal·lidesa", com va ser
traduïda a Espanya, la seva cançó bandera, es va basar en un moviment de Bach i
va ser número 1 a
Anglaterra el 8 de juny de 1967, el mateix dia en què es va publicar i es va
mantenir sis setmanes en la primera posició de les llistes d'èxits. La cançó va
ser composada per Gary Brooker, Keith Reid i Matthew Fisher. Del tema s'han
realitzat moltes versions i a Espanya una de les més rellevants és la que van
fer en castellà Los Pop Tops liderats per Phil Trim, encara que la traducció de
la lletra deixa molt a desitjar, però també la van gravar els barcelonins Los
Stop, Los Go Go i altres. Els britànics la van incloure en el seu primer àlbum
"Procol Harum" que es va editar el 12 de maig de 1967. La banda va
ser creada l'any 1967 per Gary Brooker i Robin Trower que militaven en el grup
The Paramounts que es van dissoldre l'any 1965, al costat de Mattew Fisher
(òrgan), Ray Royer (guitarra) i David Knights (baix), comptant amb el poeta
Keith Reid. A partir del segon disc van començar els canvis en la formació que
es va mantenir en actiu fins l'any 1977, encara que van tornar a reunir-se
l'any 1991.
Santana – One chain (don’t make no prision) 1978
Des de l'àlbum "Inner secrets" de
Santana, publicat al 1978, us porto aquest tema “Una cadena” en el que a mi
Carlos Santana sempre m'ha recordat als britànics Sniff'n' The Tears, però la
qualitat no podem negar-li. Carlos Santana, nascut a Autlán de Navarro,
Jalisco, Mèxic, el 20 de juliol de 1947 i de nom complert Carlos Augusto
Santana Alves, és un dels millors guitarristes del món i des del principi de la
seva carrera, l’any 1969, sempre ha sabut imprimir a la seva obra aquest sabor
llatí que ha creat escola. Quan va arribar a Califòrnia i per poder mantenir-se
Sabeu a què es va dedicar Carlos Santana? doncs a tocar mariachis i ranxeres en
bodes i batejos. Quan va actuar i va triomfar al Festival de Woodstock que es
va celebrar a Bethel, Nova York, entre el 15 i el 18 d'agost de 1969, va
aconseguir un èxit impressionant 
per la seva qualitat com a estilista de la
guitarra i sobretot pel seu nou estil a base de fusionar el rock amb les
percussions llatines. Va crear escola i van sorgir bandes com Osibissa,
Mandrill, El Chicano o els espanyols Barrabás. Curiosament Santana era l'únic
artista que quan va participar en el mític festival no tenia publicat cap disc
al carrer. Per cert, una cosa a dastacar i molt, dels discos de Carlos Santana,
son les seves cobertes, veritable obres d'art i sicodelia i val a dir que
"Inner secrets" es un dels seus discos més simples ja que hi han sols
fotografies, una cosa poc habitual en els discos del músic mexicà.
Richard Ashcroft – They don’t own me 2016
Ara i des de l’àlbum “These People”, cinquè disc
d'estudi en solitari que Richard Ashcroft va publicar el 20 de maig del passat
2016, gravat a Londres, amb la producció realitzada conjuntament per ell i
Chris Potter, amb el qual treballa habitualment, us he seleccionat per
compartir avui Un Toc de Rock el seu tercer tall "No em pertanyen".
L'àlbum que va aconseguir la tercera posició en el Regne Unit, ha comptat amb
la col·laboració de Wil Malone en els arranjaments de corda, un músic que també
ha treballat en discos anteriors. Per cert, aquest àlbum va ser presentat en
directe a Espanya, concretament a Girona, en el marc del Festival de Cap Roig,
el 15 de juliol de 2016. Richard Ashcroft va ser el cantant i líder del 
grup
The Verve, entre 1989 i l'any 1999, és a dir des de la seva creació a la
separació de la banda, encara que en el 2007 el grup va tornar a unir-se i
gravarien un nou àlbum "Forth", tot i que es van separar ja definitivament
l'any 2009 i ell va tornar a la seva carrera en solitari gravant el seu quart
àlbum. El britànic Richard Ashcroft va néixer a Wigan el 11 de setembre del
1971. Va debutar en solitari amb “Alone with everybody” que es va publicar al
juny del 2000.
The Doors – Roadhouse blues 1970
Fa poques setmanes vam escoltar aquest tema en la
versió que han realitzat els Deep Purple, incloent-la en el seu últim àlbum,
però ara us porto l'original a càrrec dels The Doors. Aquesta és, posiblement,
la cançó més important dins del millor disc de The Doors, "Morrison
Hotel", editat al febrer de 1970 i cinquè disc del grup. Però aquest àlbum
dels nord-americans liderats per Jim Morrison, té la seva història, almenys la
portada. Us ho explicaré. El Morrison Hotel on està presa la fotografia de la
portada de l'àlbum, existeix realment. Es troba situat al 1246, South Hope, a
Los Angeles. Quan el fotògraf Henry Diltz que va realitzar les sessions
fotogràfiques per al disc, va demanar permís a l'amo de l'hotel per retratar a
The Doors enfront del seu edifici per a la portada de "Morrison
Hotel", el propietari del mateix es va negar rotundament. Però el grup va
passar de tot, van ignorar els requeriments del propietari de l'hotel i es va
fer la foto. Això va succeir l'any 1969 i llogar una habitació costava dos
dòlars i mig, com podreu veure a la portada del disc. Després de la publicació
de l'àlbum els preus van pujar substancialment. The Doors eran la banda
liderada per Jim Morrison i Ray Manzarek, al costat de John Densmore i Robby Krieger,
es van crear a Los Angeles, l’any 1965 i la polèmica sempre va 
envoltar les
actuacions de Jim Morrison, un poeta passat de rosca i que va abusar de les
drogues fins que el van portar a la mort. Va néixer a Florida, el 8 de desembre
de 1943, va morir a París, França, un 3 de juliol de 1971, el seu nom complet
era James Douglas Morrison Clarke. Hi ha dubtes sobre les causes de la seva
mort, fins i tot es diu que Jim Morrison no va morir. L'historia parla de que
va ser trobat a la banyera per la seva companya Pamela Courson. No hi va haver
autòpsia, però es va declarar que Jim Morrison va morir per una aturada
cardíaca, segons l'acta de defunció. Hi ha fonts que posen en dubte la versió
oficial ja que les circumstàncies van ser una mica estranyes. També es va dir
que el pare de Jim Morrison va treure el cos del seu fill del cementiri per
dur-lo als Estats Units, però fonts del parisienc Cementiri Père Lachaise
asseguren que ningú pot andur-se un cos del cementiri sense que l'administració
ho sàpiga. Una de les raóns 
dels que posen en dubte la seva mort es que les
targetes de crèdit i passaport de Jim Morrison encara segueixen vigents. Poc
temps abans de morir ell així ho va especificar en el seu testament. Els únics
que van veure el cos de Jim Morrison van ser la seva núvia i un metge que ja no
exercia (el que va fer pensar en un posible suborn). Altres versions diuen que
Jim Morrison va morir d'una sobredosi d'heroïna (tot i que el preferia les
drogues alucinògenes) en els lavabos del parisenc Rock'n'Roll Circus i
posteriorment va ser traslladat a casa seva. La veritat és que la seva tomba és
un lloc de peregrinació encara avui en dia. Després de la mort de Jim Morrison,
Ray Manzarek va mantenir el grup en marxa i va cometre, al meu modest parer, un
greu error. Va voler cantar i havia d'haver convertit a The Doors en una banda
instrumental. Això hagués avivat el mite. Després de publicar dos LP's The
Doors es van desfer, era l’any 1973. 
Fleetwood Mac – Don’t stop 1977
“Rumours” està considerat el millor disc de
Fleetwood Mac ja en la seva segona etapa i sense el guitarrista Peter Green. Va
ser un LP molt injuriat i que va fer a molts seguidors del grup que repudiaren
d'ells ja que deixa l'essència blusera dels seus anteriors treballs (13 LP's)
per entrar en un pop-rock molt més comercial, però que els va portar a la part
alta de les llistes de vendes de tot el món. Era el 15è disc i el segon amb la
nova formació, L'enregistrament de "Rumours" va començar el 3 de març
de 1976, encara que el disc no es va publicar fins el 4 de febrer del 77. Va
guanyar el Grammy el 1978 com a millor àlbum de l'any i es va mantenir 31
setmanes en les llistes del Billboard. "Rumours" va vendre més de 30
milions de còpies, i va ser certificat com el tercer àlbum amb més vendes dels
anys 1970. El tema que 
estem escoltant va ser compost per John McVie. La banda
la integraven en aquells moments Lindsey Buckingham (guitarra i veu), Mick
Fleetwood (bateria), Christine McVie (sintetitzadors, teclats i veu), John
McVie que era el seu marit (baix) i Stevie Nicks (cantant). Hi ha dues etapes
diferenciades en la trajectòria professional de Fleetwood Mac, el abans i el
després de Peter Green. La primera va ser més blusersa, la segona ja amb els
nous components, es va encaminar cap al pop i també està marcada per l'àlbum
"Rumors". Fleetwood Mac es van crear a Londres el 1967 i el canvi
crucial en la formació es va produir l'any 1975, encara que ja havien tingut
diversos canvis abans.
Electric Light Orchestra – Confusion 1979
La Electric Light Orchestra liderada pel
cantant i guitarrista Jeff Lynne (Birmingham, 30 de desembre de 1947) arriba
ara de nou a Un Toc de Rock amb aquest tema que us he extret del seu àlbum
“Discovery”, publicat al mes de juny de 1979 per Jet Records, distribuït a Espanya
per CBS i reeditat el 12 de juny del 2001 en versió CD amb temas extra i una
versió de la cançó de Del Shannon "Little Town Flirt", de fet val a
dir que aquest es un dels seus millors discos de la ELO. De l'àlbum
"Discovery" es van extreure cinc singles d'èxit, "Shine a Little
Love", "Your say Bring Me Down", "Last Train to
London", "Confusion" que escoltem ara i va arribar a la vuitena
posició a Anglaterra i la 37 al Billboard i "The Diary of Horace Wimp".
Va ser el primer àlbum de l'Electric Light Orchestra en aconseguir el primer
lloc en les llistes d'èxits britàniques, entrant directament en aquesta posició
i romanent en ella durant cinc setmanes. L'any 1997, "Discovery" va
ser certificat com a doble disc de platí. Aquest àlbum no inclou el tercet de cordes
integrat per Mik Kaminski, Hugh McDowell i Melvyn Gale, tot i que van aparèixer
en els videos musicals de l'àlbum que van ser creats a manera de substitut
d'una gira de concerts. La veritat es que van ser acomiadats, tot i que Mik
Kaminski tornaria al grup per a la gira de promoció de "Time" i per a
la gravació de l'àlbum de 1983 "Secret Messages". A la portada de
l'àlbum apareix l'actor Brad Garrett vestit de àrab. En aquesta gravació la ELO van ser Jeff Lynne
(cantant, guitarra, piano i sintetitzador), Bev Bevan (bateria i percussió),
Richard Tandy (piano, sintetitzador, clavinet i arranjaments orquestrals),
Kelly Groucutt (baix i cors) i Louis Clark (arranjaments orquestrals). 
Mike + The Mechanics – Over my shoulder 1995
El grup Mike + The Mechanics són la banda
paral·lela creada per Mike Rutherford de Genesis i la veritat és que la seva
carrera no té res a envejar a la banda que va crear Peter Gabriel i el
lideratge li va ser arrabassat per Phil Collins. Aquest tema que compartirem
ara a Un Toc de Rock us el he extret del seu àlbum “Beggar on a Beach of Gold”
que es va publicar el 6 de març del 1995 sent el seu quart disc i és una de les
cançons més importants en la carrera de Mike + The Mechanics. La cançó, excrita
per Paul Carrack i Mike Rutherford, es va editar en format single i va
aconseguir la posició 12 en el Regne Unit, de fet les tres cançons que es van
extreure en single es van classificar en les llistes angleses. La veritat és
que Mike + The Mechanics és un grup que es mou al voltant de Mike Rutherford,
però que té una important rotació de músics i en l'enregistrament d'aquest
àlbum eren Mike Rutherford (guitarra, 
baix, teclats i productor), Paul Carrack
(cantant en alguns temes del disc, aquest entre ells, i teclista), Paul Young
(cantant en la resta de cançons i guitarra) i Peter Van Hooke (bateria), encara
que van haver unes quantes col•laboracions com Adrian Lee (teclats), Clem
Clempson (guitarra), B.A. Robertson (sintetitzadors), Paul "Wix"
Wickens (teclats), Andy Newmark (bateria), Gary Wallis (bateria) i als cors
trobàvem a Katie Kissoon i Tessa Niles. Mike Rutherford (2 d'octubre de 1950,
Guildford, Surrey) va crear Mike + The Mechanics l'any 1985, paral·lelament al
seu treball amb Genesis i el grup va funcionar fins a 2004, encara que van
tornar l’any 2010.
Foreigner – Waiting for a girl like you 1981 /
2006
Aquest tema que escoltarem ara va ser escrit per
Lou Gramm, cantant del grup. És un dels principals temes que es van recollir a
l'àlbum "4" que es un disc conegut popularment com "Foreigner
4" al costat de “Girl in the Moon”. Us explicaré una curiositat,
inicialment l'àlbum s'havia de dir "Silent Partners" i la portada,
dissenyada per l'agència Hippnosis, era en blanc i negre, representant a un
home jove al llit, amb un parell de binoculars que apunten per sobre. El
disseny original va ser rebutjat per els nois de la banda, ja que van creure
que era massa "homosexual" i finalment van decidir canviar-ho per
"4" i la portada que veurieu al blog, amb tan sols el número, tret
d’una imatge del cinema, de la numeració quan comença una pel·lícula. En a
aquesta gravació els Foreigner són Lou Gramm (cantant i percussió), Mick Jones
(guitarra, teclat i cors), Rick Wills (baix i cors) i Dennis Elliott (bateria i
cors), però van comptar amb un munt de músics de suport, entre ells Junior
Walker (saxo), Hugh McCracken (guitarra slide), Thomas Dolby (sintetitzadors),
Robert John "Mutt" Lange (cors), Larry Fast (sintetitzador
seqüencial), Michael 
Fonfara (teclats), Mark Rivera (saxo), Bob Mayo (teclats)
i Ian Lloyd (cors). L'àlbum va aconseguir la primera posició de les llistes del
Billboard, així com un parell dels singles que es van extreure, aquest entre
ells. La cançó que escoltem ara no es la del disc original, us l'he extret
d'una mena de disc recopilatori, un àlbum doble titulat genèricament
"Definitive Collection" publicat el 27 d'abril del 2006, amb els 30
millors temes de Foreigner, però remasteritzats de nou.. Foreigner van ser una
de les millors bandas de rock americanes de tots els temps. Englobada dins del
AOR, va ser creada a Nova York l’any 1976, per Mick Jones (ex-Nero and the
Gladiators, Spooky Tooth i The Leslie West Band) i l'ex King Crimson, Ian
McDonald, amb el cantant Lou Gramm que després va tindre una interesant carrera
en solitari, als quals es van sumar Dennis Elliot, En Greenwood i Ed Gagliardi.
Inicialment van ser sis components, però al llarg dels anys han hagut molts
canvis en la formació de Foreigner que es calcula han arribat a vendre més de 80
milions de discos a tot el món, gairebé 38 milions només als Estats Units.
Carole King – You’ve got a friend 1971
Aquesta es una gravació en directe del gran èxit
en la carrera de Carole King, inclosa al CD “Natural Woman -The very best of
Carole King” de la novaiorquesa Carole King, cantant, pianista i compositora
nascuda el 9 de febrer de 1942, una dona que ha guanyat quatre Grammy i està
inclosa en el Rock and Roll Hall of Fame. Aquest és el seu gran hit, tot i que
al mateix temps també la va gravar i portar al cim de les llistes James Taylor
i es trobava en el seu primer LP "Tapestry" publicat per Carole King
l’any 1971, tot i que aquest és un enregistrament en directe que us porto, a
més de per la qualitat del tema i la seva intèrpret, perquè els cors que
escoltareu acaronan a Carole King són, ni més ni menys que Bonnie Raitt, Celine
Dion, Gloria Estefan i Shania Twain... "Ahí és na lo del ojo i el portava
a la butxaca". Carole King va començar com a compositora, formant tàndem
amb el seu marit Gerry Goffin del que es divorciaria més tard, però van deixar
un munt de temes que van ser èxits en els anys seixanta, com “The Locomotion”,
"Will You Love Me Tomorrow", "Take Good Care of My Baby",
"Oh No Not My Baby" i un munt més, 
de fet cançons seves les han
gravat Little Eva, Tina Turner, Kylie Minogue, Beatles, The Animals, Aretha
Franklin, Manfred Mann, Rod Stewart, Linda Ronstadt, The Monkees, Bobby Vee,
The Drifters i molts altres. Quan es va decidir a llançar-se definitivament en
solitari va ser l'any 1970, amb l’àlbum que va incloure aquesta cançó en la
seva versió original i el single va guanyar un Grammy, encara que ja havia
gravat durant els 60 uns quants singles d'escàs èxit. "Tapestry" està
considerat el millor disc de la seva carrera i va estar en el primer lloc en
les llistes americanes durant 15 setmanes l'any 1971, va romandre en llistes
durant més de sis anys. Va tenir el rècord d'àlbum interpretat per una solista
que es va mantenir en el número 1 durant més temps, només va ser superat per Whitney
Houston amb "El Guardaespatlles" l'any 1992, dues dècades després. En
la gravació de l’àlbum Carole King que canta i també toca el piano i els
teclats, compta amb un bon grapat de col·laboracions, entre elles Joni Michell,
Merry Clayton, Julia Tillman i James Taylor que fan cors. El productor va ser
Lou Adler.
Imelda May & Jools Holland – When it’s my
time 2017
Acabarem per avui Un Toc de Rock amb aquest tema
extret de l'últim treball discogràfic de la cantant irlandesa Imelda May
titulat genèricament "Life love flesh blood" que es va publicar el
passat 21 d'abril i en aquesta cançó compta amb la col·laboració del pianista i
presentador britànic Jools Holland que va ser el fundador del grup Squeeze. De
fet en aquest nou àlbum d'Imelda May, aquesta extraordinària cantant irlandesa,
ha col·laborat així mateix el guitarrista Jeff Beck. Aquest és el cinquè àlbum
d'estudi d'aquesta gran veu que segueix a cavall del blues, soul, gospel, folk
i rock and roll i ha estat produït per T Bone Burnett. En aquest disc i aconpanyànla en
l'enregistrament trobem a Jay Bellerose (bateria), T Bone Burnett (guitarra),
Dennis Crouch (baix), Darrell Leonard (metalls), Marc Ribot (guitarra), Patrick
Warren (teclats), Carl Wheeler ( òrgan), a més de la seva banda habitual integrada
per Ryan Aston, Sean Barry, Oliver Darling, Gavin Fitzjohn, Al Gare, Petur Hallgrimsson, Donny Little, Emma
Osei-Lah, Chris Pemberton, Dave Priseman, Steve Ruston i Ulrika Uma. Per cert,
Imelda 
May presentarà aquest disc al Festival de la Guitarra de Còrdova que
està previst es celebri el 7 de juliol d'aquest 2017. La cantant irlandesa
Imelda May a qui hem escoltat en diverses ocasions a Un Toc de Rock i que
podríem dir que està especialitzada en rockabilly y molts altres estils, abans
de començar en solitari interpretava jazz i blues com a solista del grup Blue
Harlem des de 1998, quan es va traslladar a Anglaterra. Va debutar en solitari
l’any 2005 amb l’àlbum “No Turning Back". Ara us explicaré una
anècdota, Imelda volia cantar blues i jazz, però el seu pare li deia que tot i
tenir bona veu, aquesta no era apta per a aquests gèneres, fins que un dia la
va deixar el seu xicot, aquella nit havia d'actuar i malgrat estar trencada per
dins i feta pols, va sortir a l'escenari. Abans de començar a cantar li va dir
el seu pare: "Ara que estàs destrossada, tens la veu adequada per cantar
blues”. Per cert que va ser Jordi, el meu fill petit, qui va descubrir-me a
aquesta bona cantant, no la coneixia i el meu fill em va passar un CD seu
deixant-me petrificat. Era molt bona i jo sense saber-ho. Imelda Mary Higham (a
la foto) va néixer el 10 de juliol de 1974, a Dublín, és vegetariana i toca el
bodhrán, una mena de tambor de marc, d'uns 40 centímetres de diàmetre i que és
un instrument típic irlandès, peró també toca el baix i la pandereta. Per la
seva veu Imelda May ha estat comparada amb una de les grans Damas del Blues, la
extraordinaria Billie Holliday. 
La dita per acabar avui és del guitarrista i
cantant Lemmy Kilmister (Burslem, Anglaterra, 24 desembre de 1945 - Los
Angeles, Califòrnia, 28 de desembre del 2015) i que va ser el fundador del grup
Motörhead i un amant del mam.
“Per tenir ressaca has de parar de beure”
Acabaré per avui Un Toc de Rock i ara us deixo en
la companyia de totes les emissores per les que surto a les oness dues vegades
per setmana o via internet, si t’el descarregues des del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Ara baixaré la
barraqueta, jo sóc Mario Prades, però ens retrobarem en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
