Avui a Un Toc de Rock tindrem molta
"movida" madrilenya, però començarem i acabarem a Catalunya.
Escoltarem cançons que ens portaran en aquest viatge als records, per la Història Musical
dels últims cent anys que realitzem dues vegades per setmana, Polansky y el
Ardor, Objetivo Birmania, Aerolíneas Federales, Golpes Bajos, Radio Futura,
Pistones, La Frontera,
Pastora, Serrat, Lax’n’Busto i Sopa de Cabra. Per tant connecto la meva
particular màquineta del temps que es posarà en marxa des de totes les emissores
per les que m’escolteu o via internet, si us descarregueu el programa del blog,
el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten.
Jo sóc Mario Prades i un altre vegada obriré la barraqueta. Ja sabeu que sempre
sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Pastora – Lola 2000
Pastora amb els que avui obrirem Un Toc de Rock,
van començar l’any 1996, són Dolo Beltrán (cantant i compositora), Caïm Riba
(músic) i Pauet Riba (encarregat-se de l'aspecte visual). Al mi la funció de
Pauet sempre m'ha cridat l'atenció, un tipus sentat a l'escenari projectant
imatges... Bé si tenim en compte que la Mondragón portava a Popotxo Ayestaran fent les
seves pallassades, podem entendre-ho, és clar que Popotxo era un gran còmic i
millor mímic. Dolo es va incorporar al grup l'any 2000. Del seu primer disc amb
Dolo, "Pastora", en el qual trobem el tema que escoltem avui a Un Toc
de 
Rock “Lola”, van arribar a vendre 50.000 còpies i va ser Disc d'Or. Per suposat i tot i haver gravat uns quans àlbums i un de remixes, Pastora han
estat vivint de rendes de la Lola
que se segueix passejant per Barcelona buscant merder, mai més van tornar a
conseguir un èxit igual. El 25 de gener del 2011 es va posat a la venda un disc
de Pastora titulat "Un viaje en noria" i el 27 de maig del 2012 un
altre, es titula "Un altre galàxia" i és el seu primer treball
íntegrament gravat en català i es va distribuir a través del Diari ARA, en
format CD. Es va repartir els dies 26 i 27 de maig i el 27 també es va publicar
en format digital. Caïm i Pauet són fills de Pau Riba i Pauet es disenyador
gràfic, per la seva part Dolo Beltran es actriu, cantante i també escriu
lletres.
Objetivo Birmania – Tormenta a las diez 1984
Ha vegades hi han comentaris que poden provocar
una veritable tempesta, almenys si aquesta es inevitable, procurarem
concretar-la i farem que la tempesta sigui a les deu que és una bona hora. Ens
ho diuen la gent d’Objetivo Birmania, una de les bandes sorgides dins de la Movida madrilenya que van
tenir els seus cinc minuts de glòria, de fet van funcionar del any 1982 fins a
1991. En els seus inicis Objetivo Birmania pretenia emular als nord-americans
Kid Creole & The Coconuts i el grup eren Francisco R. Musulén al teclat,
Luis Elices a la guitarra, Javier Escauriaza a la bateria i Carlos de France al
baix, al costat de la cantant Mari Paz que va abandonar el grup en el 82 sent 
substituïda finalment per Yolanda Hens i dos coristes i ballarines anomenades
Mónica Gabriel Galán i Ana Fernández, aquesta última els deixaria i marxaria
l’any 88 com a secretària del "Un, Dos, tres" i dos dels músics
anirien a Ciudad Jardín. L’any 1989 hi va haver un altre reajustament total del
grup i una baralla legal pels drets del nom. Objetivo Birmania encara va seguir
en actiu fins l’any 1991. "Tormenta a las diez" donava títol al seu
primer àlbum que publicaria el segell Warner l’any 1984, fins aleshores
Objetivo Birmania havien tret tan sols 2 singles.
Aerolíneas Federales – No me beses en los labios 1986
Un altre grup destacable dins de la movida
madrilenya, encara que ells es van crear a Vigo, van ser Aerolínias Federales,
amb tocs punks i reminiscències de new wave. Aquest tema, un dels més
representatius de la seva carrera discogràfica i que avui compartirem a Un Toc
de Rock, es va publicar en single, però es va extreure del seu primer àlbum, un
LP titulat genèricament "Aerolínias Federales", produït per Enrique
Martínez i que es va editar l’any 1986 a través del segell DRO, venent 25.000
còpies, tot i que la discogràfica gairebé no va promocionar el disc. Aerolíneas
Federales sorgeixen al desembre de 1981, com us deia a la ciutat de Vigo, a
Galícia i van ser una idea de Miguel Costa, nascut l'1 de març de 1961 que
militava paral·lelament a Siniestro Total, al costat de Federico Flechini àlies
Frenchy i Silvino D. Carreras, conegut com Bollito Singerman. Inicialment
treballen només amb guitarra, baix i caixa de ritme. L'any 1983 s'incorpora al
grup el bateria Luis Santamarina que tocava amb Batallón Disciplinario i
Flenchy passa a ser ja només el cantant. Aquell any guanyen el II Concurs de
Rock de La Corunya
i després se sumen al grup Coral Alonso i Rosa Costas com a coristes i deixen
el punk original per encarar 
la seva música al pop. Frenchy abandona Aerolíneas
Federales al no trobar-se a gust amb el nou estil i forma el grup Las Termitas,
va morir d'un infart, a Londres, el 2002. El grup es reestructura i Aerolíneas
Federales són ja Miguel Costas, Silvino, Luis, Coral Alonso i Rosa Costas,
començant la seva etapa més coneguda i popular. L’any 1989 Coral deixa la banda
i és substituïda per Silvia García. La veritat és que en el grup havia sofert
canvis en els seus components, Miguel els va deixar per seguir amb Siniestro
Total i per Aerolíneas Federales van passar uns quants músics, entre ells Pablo
Novoa, Pedro Díaz, Miguel Rodríguez, Raúl Quintillán, Paco Dicenta i altres. En
total Aerolíneas Federales gravarien sis àlbums i es van separar a mitjans dels
anys 90, encara que en el 2012 el segell Elefant Records editaria “Hasta el
final... i más allá Demos 1983-1993" i el van presentar a Madrid, Vigo i
Santiago, a més de participar en diversos festivals, de fet el grup va tornar a
reunir-se al 2011, però encara que van anunciar un nou treball discogràfic amb
temes nous que s'havia de publicar a l'any 2014, no va ser fins el 2015 que van
treure "@AAFF#715", amb vuit cançons i que es va editar en format
vinil i CD.
Polansky y el Ardor – Chantaje emocional 1983
Polansky y el Ardor es va formar al Madrid de la
“movida” l’any 1981 i el seu nom fa referència al director de cinema Roman
Polanski. En la seva curta carrera
Polansky y el Ardor només van publicar un àlbum, avui peça de col·lecció. Van
ser un dels grups punters de la "Movida madrilenya", però el fet
d'haver fitxat per una multinacional del disc i a més ser dels que sabien
tocar, va ser una cosa que molts dels seus companys no els van perdonar mai.
Els músics que van gravar el disc eren Víctor Manuel Muñoz Vázquez a la veu i
guitarra, Sebastián Durán Llimes al baix, Pejo davant de la bateria i Carlos
Álvarez Coto amb el saxo i els teclats. L’any 1982 Polansky y el Ardor van aconseguir el primer
premi del IIº Concurs de Rock Madrid-Región, organitzat per la Diputació Provincial
de Madrid. Gràcies a aquest premi van 
signar un contracte amb el segell
discogràfic Ariola i es va publicar el seu disc que va estar produït per Paco
Trinidad, ja en 1983. Aquesta cançó que escoltem ara donava títol a l'únic LP
de Polansky y el Ardor, del qual també es va extreure en un altre single
"Ataque preventivo de la
URSS" que els va funcionar molt bé, tot i que en una
primera maqueta ja es va incloure el tema sota el títol resumit de "El
preventivo", amb arranjaments molt diferents. Polansky y el Ardor es van
reunir de nou per fer un únic concert a la Sala El Sol de Madrid el dia 2 de juny de 2006.
La
Mode – Aquella canción de Roxy 1982
La
Mode va ser també un dels grups
carismàtics de la Movida
madrilenya i van estar en actiu des de 1981 fins a l'any 1986. Sorgits després
de la dissolució de Paraíso, estaven liderats per Fernando Márquez conegut com
El Zurdo i van debutar a la
Escuela de Caminos de Madrid el 12 de desembre del 1981.
Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava en el seu primer LP,
encara que anteriorment ja havien tret una maqueta i un EP, titulat "El
Eterno Femenino" i va ser composada per El Zurdo que l'abril de 1984, va
abandonar el grup per problemes de salut i va ser substituït per Daniel
Ballester. Per La Mode
van passar també músics com Antonio Zancajo, Mario 
Gil, Juan Verdera, Almudena
de Maeztu i Álvaro Cárdenas. En aquest tema ens parlen del grup Roxy Music i
del seu líder Brian Ferry. L'any 1986 es va publicar el seu últim disc “La
evolución de las costumbres” que la veritat, va ser un veritable fracàs a
nivell vendes i acceptació i va provocar la dissolució del grup. El 24
d’octubre del 2014 La Mode reapareixen sent Mario Gil (teclats) i Antonio Zancajo
(guitarra), comptant amb José Luis Moro com cantant que també formava part
paral·lelament de Un Pingüino en mi ascensor. Per la seva part Fernando Márquez
“El Zurdo” va treure un CD amb el segell Barsa Promocions al 1995 titulan-se
“Para ti…”, recuperant cançons de La
Mode i Paraíso regravades de nou.
Golpes Bajos – Fiesta de los maniquíes 1984
Un altre grup que des de Galícia es van incorporar
a la movida madrilenya, l'any 1982, van ser Golpes Bajos. La banda la van
fundar Teo Cardalda que posteriorment crearia Cómplices i German Coppini que
era cantant de Siniestro Total, compaginant al principi la seva tasca en ambdós
grups i que quan es van desfer Golpes Bajos també va tenir una interessant
carrera en solitari. Al costat d'ells es trobaven Pablo Novoa a la guitarra que
després crearia el grup La
Marabunta i Luis García al baix que quan es va produïr la
separació de Golpes Bajos s'uniria a Semen-Up. Aquest tema que escoltem ara a
Un Toc de Rock es trobavaen el seu primer i únic LP publicat l'any 1984 i
titulat "A Santa Compaña", va ser un dels singles 
que es van extreure
de l'àlbum i una de les cançons més conegudes de Golpes Bajos, al costat de
"Malos tiempos para la lírica". La veritat és que l'any 1983 ja
havien publicat un EP i el 1985 encara traurien un mini-LP titulat
"Devocionario" i es van separar. A mitjans dels 90, concretament
l'any 1997, Teo Cardalda i Germán Coppini van tornar a unir-se i van gravar un
disc en directe amb les seves velles cançons i van realitzar una gira, encara
que no va tenir continuïtat. La veritat és que les vendes del disc no van ser
res significatives i jo crec que per això no van seguir i van decidir tornar a
les seves anteriors activitats. Teo Cardalda tornà a Cómplices i Germán Coppini
es va dedicar a col·laboracions, però patia un càncer de fetge i va morir el 24
de decembre del 2013, tenia 52 anys d’edat. 
Radio Futura – La Negra Flor
Aquesta és la versió original extreta del LP
"La canción de Juan Perro" de Radio Futura, abans que Santiago
Auserón descobrís Cuba i els sons calents de l'illa i comencés a barrejar aire
caribeny en tots els seus treballs i que finalment va acabar amb Radio Futura i
va donar sortida a Juan Perro. Curiosament en els seus inicis, l'alma mater de
Ràdio Futura era Hemilio Molero, però quan van fitxar per Ariola després del
"Enamorado de la moda juvenil" que va treure Hispavox, es va parlar
que la discogràfica va exigir al grup que Hemilio els deixés ja que no donava
la imatge de banda juvenil. Jo l'hi vaig preguntar una vegada a Santiago
Auseron sobre aquest tema i es va mostrar bastant ofès, però no va contestar a
la meva pregunta, es va anar pels Cerros d'Úbeda. Us explicaré una curiositat,
quan jo era director artístic de La
Fàbrica de Reus, em va trucar Paz Tejedor, manager de Ràdio
Futura per demanar-nos un favor. La banda tenia disposada una gira per
Catalunya i a una setmana vista se'ls havia caigut una data, això representava
despeses i ella pretenia que jo els contractés per actuar en La Fàbrica. Li vaig
exposar 
clarament que el nostre aforament era poc més de 1000 persones ben
atapeïdes i que per tant no podíem pagar el seu caché. Finalment i tenin en compte
que la data els hi quedaba pentxada, és va arribar a un acord i els vam salvar
la papereta. Això si, aquell dia va pagar entrada tot el món i a més a 1.500
pessetes, una cosa inusual ja que a la província mai s'havien sobrepassat les
mil en una entrada. Vem omplir a rebentar i la roda de premsa la vam fer al
local del costat que encara estava inhabilitat, entre runes i palla, va quedar
molt curiós i la premsa va lucinar. Com a suport a Sierra, el seu guitarra que
no estave bé de salut, Radio Futura havien contractat a Alex Sánchez, el
guitarrista de Lone Star i en aquell temps director de la revista Popular 1.
Pretenien que Alex fos cap a Madrid per assajar, però ell els va dir que no,
que li enviessin els discos, les partitures i l'ordre de les cançons. Es van
veure per primera vegada al nostre concert, assajar un parell d'hores a la
tarda i tot va anar sobre rodes, Radio Futura van lucinar de com tocava Alex
Sánchez i és que fins allavors no s'adonaven que la veterania és un grau.
Pistones – El pistolero 1983
Actualment als Pistones se'ls recorda
pràcticament sols per aquesta cançó que va publicar Ariola l’any 1983 dins de
l'àlbum "Persecución" que va ser el seu primer disc gran. El tema es
va treure com single amb "Metadona", una altra peça emblemática de
Pistones, a la cara B. Però per tal d'arribar al públic de les discoteques
també van treure la versió mexi-single i veritablement va funcionar i be,
omplint les pistes de ball quan sonava. Curiosament, quan el segell DRO va
publicar un recopilatori marcant el final definitiu de Pistones, titulat
"1981-1988 El Final" i que es va editar l’any 1989, "El
Pistolero", la seva cançó més emblemàtica, no es va incloure, suposso que
per el tema dels drets i les discogràfiques. Pistones els va crear el cantant, guitarrista
i compositor Ricardo Chirinos, que venia del grup Episodio, al costat de Juan
Luis Ambite al baix, Frank López als teclats i Ramón López a la bateria.
Aquesta formació es presentaria en públic per primera vegada l’any 1980 a la sala El Jardín. Després
de la gravació de "El pistolero" el bateria s’en va i entra Fabián
Jolivet i el productor passa a ser Ariel Rot. Als Pistones els va descobrir 
Paco Martín a principis dels 80, fundador anys després de Produccions Twins,
llavors a Fonogram i que va apadrinar al grup, però cap discogràfica els va
fitxar. Decideix crear un segell propi i independent, juntament amb el seu soci
Julio R. Rodríguez i la nomenen amb les inicials dels seus cognoms, neix MR que
seria comprada per Ariola i Paco després crearia Twins que al seu torn va ser
comprada per DRO. La veritat és que el declivi dels Pistones podem atribuir-ho
a la mili, quan Ricardo Chirinos s’en va a fer el soldat, el grup perd la seva
hegemonia. Mai es van recuperar d'aquell aturada de tres anys. Més tard
començaria la reedició de les seves cançons en discos recopilatoris a través de
les diferents companyies, però Pistones van deixar gravat un disc en directe
que mai es va publicar i roman inèdit. El baixista Juan Luis Ambite es va
incorporar a la banda de Jaime Urrutia. Rubén Fernández que durant un temps va
formar part de Pistones, s'en va l’any 1985 a Dirigidos.
La Frontera – El límite 1989
L'any 1985 sorgeix aquesta bona banda de rock
anomenada La Frontera,
integrada en els seus inicis per Javier Andreu que venia del grup La Visión, Tony Marmota que
militava a Los Porkys, José Bataglio que tocava amb Los Esqueletos, Quino
Maqueda de Reprises i Rafa Hernández que havia militat en el grup Octubre. Tots
ells estudiaven a la Facultat
de Ciències de la
Informació de Madrid i primer s'anomenarien Las Muñecas
Repollo. Després de guanyar el primer premi al festival de rock de Madrid amb
"Duelo al sol", Rafa Hernández abandona el grup per fundar amb els
seus companys d'Octubre i els ex Números Rojos Guille i Fernando Martín el grup
Desperados i entra Toti Arboles que venia de 
Magia Blanca. A partir d'aquest moment es van produint canvis en el
grup, encara que sempre sota el lideratge de Javier Andreu. Aquesta cançó,
possiblement la més rellevant de la seva carrera, es va incloure en el quart
àlbum d'estudi de La Frontera,
publicat l'any 1989 i titulat "Rosa de los Vientos", anteriorment
s'havia editat també un recopilatori. Quan es trobaven gravant el disc els
deixa Toti Arboles i es va incorporar Charlie Fierro al piano i teclats i que
va estar amb La Frontera
durant vuit anys. La Frontera
segueixen en actiu i al febrer de 2011 van publicar el que és el seu últim disc
d’estudi fins al moment, "Rivas Creek", tot i que l’any 2015 es va
editar “30 años en el límite”, un recopilatori. Per cert, aquest tema no volien
tocar-lo mai, el tenien aborrit.
Sopa de Cabra – El boig de la ciutat 1989
Vindrem ara cap a Catalunya amb aquest tema que
te una interessant lletra que compartirem ara a Un Toc de Rock, escrita per
Gerard Quintana i amb música de Josep Thió, es va incloure originalment a l'àlbum
"Sopa de Cabra" que la banda gironina va editar al 1989 a través del segell
Salseta discos i que després va ser recuperat en el seu àlbum en directe “Ben
Endins”, del 1991 i que es del que jo us la he extret avui. Per cert, en el disc “Podré Tornar Enrere. El Tribut a Sopa
de Cabra”, aquesta cançó està interpretada per Pedro Javier Hermosilla. El grup Sopa de Cabra van tornar als estudis
de gravació i el 6 de novembre del 2015 es va publicar un nou àlbum al que 
la
cançó "Cercles" li donava títul i que també va estar el single de
presentació. Totes les cançons de l’àlbum van ser composades per Josep Thió,
amb lletres de Gerard Quintana. Han passat 15 anys des de que van gravar
cançóns noves en estudi, va ser al disc “Plou i fa sol” que va publicar Música
Global l’any 2001. La nova etapa que va iniciar Sopa de Cabra al maig del 2016
amb una sèrie de concerts, compta amb la formació original del grup que es va
crear a Girona l'any 1986, amb l’absència del guitarrista Joan "Ninyín"
Cardona que va morir el 20 de febrer de 2002 a causa d'un càncer de fetge, tenia 43
anys d'edat i havia nascut a Girona el 29 de novembre de 1959. Ara trobem al
cantant Gerard Quintana, el guitarra i cantant Josep Thió, el baixista Cuco
Lisicic, Jaume Soler "Peck" guitarra de la banda des de 1996, el
bateria Pep Bosch i la nòva incorporació Ricard Sohn que s'uneix definitivament
a Sopa de Cabra.
Lax’n’Busto – Que boig el món 2008
Aquesta cançó ha estat recuperada de nou per
Lax'n'Busto en un single publicat a principis d'aquest any 2017, encara que en
aquesta ocasió l'han gravat en anglès i comptat com a cantant amb el irlandès
Peter M. Smith, establert al Vendrell des fa tres anys i amb el qual els uneix
una bona amistat, en el lloc del cantant Salva Racero. Però jo i per compartir
ara a Un Toc de Rock, us he portat la versió otriginal en català que els
vendrellencs van incloure en el seu àlbum “Objectiu La Lluna” que s'havia publicat
el 27 de octubre del 2008 i comptant amb la veu de Salva que s'havia incorporat
al grup dos anys abans, el 2006 i que va editar el segell Música Global.
L'àlbum es va gravar en els estudis La Casamurada de Tarragona entre els mesos d'agost i
setembre del 2008, amb producció de Sylvia Massy. Va ser el segon àlbum en el qual
van comptar amb Salva Racero. Lax'n'Busto van anunciar la seva temporal
separació realitzant un memorable concert amb les entrades esgotades setmanes
abans, es va celebrar el 4 de novembre del 2016 a la sala Razzmatazz de
Barcelona. A l'escenari van pujar també Gossos, Glaucs i l'ex cantant del 
grup
Pemi Fortuny. Lax'n'Busto es creen al 1986 al Vendrell, a Tarragona i el seu
primer concert va tindre lloc el 30 d’agost al camp de tir d’Albinyana, però
van debutar discogràficament amb el disc “Vas de punt?... o què!!!” que es va
editar a través d'un segell independent de Vilafranca del Penedès. L’àlbum va
ser reeditat anys més tard a través del segell Disc Medi, però tot i que es van
incloure dues cançons noves, faltava una
de les originals "Carmen Flavià" que havien dedicat a una
professora, crec que era de Valls i que els va amargar l'escola i després de
suspendre'ls, els va obligar a estudiar un estiu. És clar que a la professora
la cançoneta no li va fer cap gràcia, els va plantar una demanda als jutjats i
la va guanyar, pel que ells van haver de indemnitzar-la econòmicament i no
poden interpretar el tema en cap dels seus concerts. El 20 d'octubre de 2006,
en el darrer concert de la gira que estaven fent, el cantant Pemi Fortuny va
anunciar, via el fòrum de Lax'n'Busto, que deixava el grup. Entre les diverses
raons, va dir que volía dedicar temps a aquelles 
persones que no han tingut la
sort a la vida que ha tingut ell. Se'n va anar a viure a Sierra Leona i va participar en diverses iniciatives solidàries, fou substituit per Salva Racero.
Els Lax’n’Busto eren Jaume Piñol Mercader (bateria i cors) nascut a El Vendrell
el 20 de juliol de 1971, el baixista Jesús Rovira Costas nascut també a El
Vendrell el 24 de maig del 1968, el guitarra Cristian G. Montenegro que va
néixer a Vilafranca del Penedès un 15 d'octubre del 1970, el teclista Eduard
Font, nascut a Torroella de Montgrí el 11 de novembre del 1975 i que havia
militat a Sopa de Cabra i Glaucs i finalment el nou cantant Salva Racero
Alberch que és manresà i va néixer el 8 d'agost de 1976. Al llarg de la seva
dilatada carrera Lax'n'Busto han realitzat més de 1.200 concerts. Ara i després
del single amb “Crazy word”, caldrà preguntar-se si tornaran un altre vegada a
la carretera i si cambiaran de cantant. 
Joan Manuel Serrat – La primera 1973
El més important dels cantautors surgits en els
anys seixanta va estar Joan Manuel Serrat que va saber passar-se al castellà
sense deixar de gravar en català i ser aceptat. La seva carrera va saber
consolidar-se en els setenta. En aquest maravellos tema amb el que avui
conclourem Un Toc de Rock, Joan Manuel Serrat ens parla d'una “primera vegada”,
de com l'hi hages agradat molt més trobarse amb una noia tímida i verge, a la
que conquerir amb tendresa i molt d'amor, però te que conformar-se amb una dona
de la vida i pagar aquell amor de lloguer. Ara bé, reconeix que l'hi està molt
agraït ja que ella mai li va mentir en rés i sempre va ser del tot sincera amb
ell. La cançó es trobava a un dels millors àlbumes de Joan Manuel Serrat, el
Noi del Poble Sec, publicat l'any 1973, titulat “Per el meu amic”, editat per
el segell Edigsa i que va 
comptar amb arrengaments musicals i va estar dirigit
per el mestre Antoni Ros Marbà. A mi d'aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc
de Rock, m'agrade aquella frase casi del final que diu “Benevolent li agraden
verges al adolescent, però com voste, es menga el que troba per el carrer”. Una
gran veritat. Serrat, de nom complert Joan Manuel Serrat Teresa, va nèixer a
Barcelona el 27 de decembre de 1943,
a la
Clínica de l’Aliança, on també ho va fer la meva germana
Anna, tot i que sempre es diu que va neixer al Poble Sec, on es va criar. Va
estudiar per a torner a la Universitat Laboral de Tarragona i amb la seva
família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre Salou i Cambrils, la mili la va
fer a Castillejos, també a Tarragona. Com podeu comprobar, sempre ha estat molt
vinculat a la provincia de Tarragona. La totalitat de la discografia de Joan
Manuel Serrat en discos de vinil va ser reeditada en versió CD entre 1990 i el 2007. A la foto Mario
Prades amb Serrat i la cantant Mara Castel.
La frase per acabar el programa és de Publio Siro
que va dir:
“On hi ha concòrdia sempre hi ha victòria”
Acabara ara Un Toc de Rock, però us deixaré en la
bona companyia de les emissores per les que surto a les ones dues vegades cada
setmana o via internet, si us el descarregueu des del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Sóc Mario
Prades i ara baixaré la barraqueta, ens retrobarem en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
