Noms rellevants de la Història Musical
d’aquests últims cent anys sonaran avui a Un Toc de Rock, com Joey Ramone amb
el qual obriré el programa, The Doors, Janis Joplin, Boston o Scorpions, però
també comptarem amb altres de no menys qualitat, tot i que possiblement no us
sonin massa, entre ells Snowy White, Chris Eaton, John Mayer, Sniff’n’The Tears
i els francesos Century, tots ells ens acompanyaran en aquest viatge pel passat
que realitzem dos cops per setmana des de totes aquelles emissores per les que surto
a les ones o via internet, si et descarreges el programa del blog, el facebook
de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Obriré la
barraqueta dient-vos que sóc Mario Prades i que sempre sereu
Benvinguts a Un Toc de Rock
Joey Ramone – What a wonderful world 2002
Començarem el programa d'avui d'Un Toc de Rock
escoltant a Joey Ramone i una cançó extreta del seu àlbum “Don't Worry About
Me”, editat el 12 de febrer de l'any 2002, primer àlbum en solitari d'aquest
cantant nord-americà que va ser líder i fundador del grup punk Ramones. Aquest
tema és una versió del clàssic de Louis Armstrong que la va gravar al 1967 i va
ser escrita per Bob Thiele i George David Weiss. El tema originalment era un
cant en contra del clima polític i racial de la dècada dels 60 als Estats
Units. De fet a l'àlbum de Joey Ramone, totes les cançons van ser escrites o
co-escrites per ell, excepte aquesta i una versió de Iggy Pop. A la grabació
d'aquest tema compta amb un munt de músics, entre ells Daniel Rey (guitarra i
cors), Joe McGinty que toca el teclat en algunes cançons, entre ells aquesta,
també trobem en aquest tema a Marky Ramone a la bateria, Andy Shernoff (baix i
cors), però en altres van participar Captain Sensible (cors), Dr. Chud
(bateria), Jerry Only (baix), Mickey Leigh (guitarra i cors), Al Maddy (guitarra, baix i veus), Veronica Kofman (cors) i 
Helen Love (cors). L’àlbum
“Don't Worry About Me” es va publicar gairebé un any després de la mort de Joey
Ramone, ocorreguda a Nova York, a causa d'un limfoma, el 15 d'abril del 2001.
El 30 de novembre del 2003, se li va posar el nom, Joey Ramone Place a un
carrer de la ciutat de Nova York. Està a la mateixa illa on els Ramones van
començar, en el famós club CBGB. De veritable nom Jeffrey Ross Hyman, el cantant
que per cert, era esquerrà, havia nascut a Nova York el 19 de maig de 1951.
Quan es va fundar Ramones va ser el bateria, per passar poc després a ser el
cantant. L'any 2012 es va publicar un altre disc seu en solitari contenint
cançons rebutjades i altres inèdites. Així mateix ha editat 3 EP's i 3 singles,
a més de la seva discografia amb Ramones. 
Sniff’n’ The Tears – Driver’s seat 1978
Els Sniff’n’the Tears són una banda britànica que
va tenir el seu major moment de glòria a principis dels 80. Mark Knopfler
sempre va dir que quan acomençaven els Dire Straits imitaven als Sniff'n'The
Tears, banda liderada pel cantant, compositor, pintor i també dissenyador
gràfic Paul Roberts. El seu major hit va ser la cançó "Driver's Seat"
del 1978 i que escoltem ara a Un Toc de Rock. Per cert, la seva primera demo la
van gravar a França l’any 1973. Aquest single “El seient del conductor”, va
aconseguir la posició 15 en les llistes del Billboard l'any 1979 i es va
incloure en el seu primer LP titulat “Fickle Heart”. Sniff'n'The Tears el
formaven en aquest disc Paul Roberts cantant i guitarra junt a Loz Netto i Mick
Dyche a les guitarres i cors, Mike Taylor als teclats, Nick South s’encarrega
del baix i Noel McCalla als cors. Van contar a les gravacions amb tres bateries
Paul Robinson, Richard Bailey i Richard Marcangelo. La 
producció va estar a
carrec de Steve Lipson. De fet el grup sempre van tenir problemes amb els
bateries per la qual cosa Roberts utilitzava habitualment músics d'estudi. El
grup es va desfer a principis dels 90 si bé es van refer en aquest nou segle.
Per cert que les portades dels seus discs, autèntiques obres d'art, les
realitza el mateix Paul Roberts que va néixer a Tiverton, Devon, l’any 1948 i
de fet es l’únic membre del grup que roman des del principi en Sniff’n’ The
Tears i també ha gravat en solitari. Actualment lel grup està integrat per Paul
Roberts (cantant, guitarra, baix i teclats), Les Davidson (guitarres), Robin
Langridge (teclats) i els antics membres Nick South (baix) i Richard Marcangelo
(bateria). Al blog os he possat algunes per que les disfruteu.
Janis Joplin – Try (just a little bit harder)
1971
Jo he de confessar que vaig descobrir a la
recordada Janis Joplin gràcies a aquesta cançó que va arribar a Espanya quan es
va incloure en un doble LP recopilatori del segell titulat "Llena tu
cabeza de rock" i que va ser un dels primers treballs que va treure CBS
aquí al país i amb ell van voler oferir una mostra dels grups de la companyia
per tal de donar-los a conèixer al mercat espanyol, ja que abans els seus
discos els publicava Discophon i tenien una distribuició molt dolenta. Es van
incloure cançons de Blood, Sweart & Tears, Chicago, Spirit, Johnny Winter,
Taj Mahal, Flock, Laura Nyro, The Byrds, Pacific Gass & Electric, Al Stewart,
Santana i uns quans més, era doble i a preu de disc normal. Nascuda a Port
Arthur, Texas, el 19 de gener de 1943, Janis Joplin amb la seva prematura mort
es va sumar al Club dels 27 i va esdevenir un mite de la música. La seva
estripada veu i la seva força interpretativa han fet d'ella tota una llegenda
malgrat la seva curta discografia, però el seu lloc no ha estat ocupat mai,
malgrat les veus femenines que han anat sorgint. Va ser tot un símbol de
l'anomenada contracultura, del moviment hippy i del R & B i l’any 1995 va
ingressar al Saló de la Fama
del Rock, no per 
que la seva vàlua no fos reconeguda, es tracta d'una cosa molt
més simple, per ingressar han de passar 25 anys. La seva vida sempre va ser
dura, a l'institut va ser titllada de "amiga dels negres" per
involucrar-se en moviments contra la segregació racial i participar de la
cultura beatniks. Als 16 anys freqüentava bars de Louisiana escoltant blues i
jazz a càrrec de músics negres. Li agradava i molt el mam, les seves
borratxeres eren famoses i poc a poc va començar a coquetejar també amb les
drogues fins enganxar-se totalment al cavall i les drogues al·lucinògenes,
sobretot quan es va traslladar a San Francisco, arribant a pesar sols 35
quilos. El problema es va agreujar quan el seu promès Peter LeBlanc la va
abandonar. El veritable trauma de Janis Joplin va ser la solitud i l'ànsia de
ser estimada per ella mateixa, no per la seva música, de fet en certa ocasió va
manifestar: "Quan pujo a un escenari faig l'amor amb 25.000 persones, però
després em vaig sola a casa". Es va unir a la Big Brother and the
Holding Company el 4 de juliol de 1966, amb els quals gravaria "Cheap
Thrills" que es va publicar a l'agost de 1968 i en poc més d'un mes va
vendre mig milió de còpies. Va participar en el Festival de Monterrey i
posteriorment va crear la
Kozmic Blues Band gravant un nou disc que no va ser del grat
de tots els seus seguidors creant controvèrsia. El 16 d'agost de 1969 va actuar
al festival de Woodstock, va ser un concert 
memorable havent de realitzar dos bisos,
però els seus problemes amb les drogues van fer que el grup es separés a finals
d'aquest any. Els seus dos últims concerts van ser al Madison Square Garden de
Nova York les nits del 19 i 20 de desembre de 1969. Quan va conèixer a David
Niehouse del qual es va enamorar va semblar que tot s'arreglava, però finalment
va haver de posar en una balança l'amor davant de la música i malgrat que
sembla ser estava desenganxada de les drogues, no de l'alcohol, va escollir la
música. Al setembre de 1970,
a Los Angeles, van començar les sessions del que seria
el seu àlbum pòstum "Pearl" que no va acabar de gravar-se mai. El 4
d'octubre de 1970 va sortir de copes amb els seus companys i es va emborratxar.
Segons l'estudi forense i tot i que tots creien que havia deixat les drogues,
va morir a la 1:40 per sobredosi d'heroïna. Aquest cop no hi havia ningú amb
ella per a poder ajudar-la. El seu cos va ser descobert hores després. Tots
pensaven que Janis Joplin ja no consumia cavall. El disc "Pearl" va
quedar inconclús i es va publicar tal qual ella el va deixar, per això hi ha
una cançó instrumental "Buried Alive in the Blues", no va tenir temps
de gravar la veu, i una altra "Mercedes Benz", a acapella, sense
instrumentació. L'àlbum, en el qual es va incloure aquest tema que escoltem
ara, es va publicar el 11 de gener de 1971.
The Doors – Light my fire 1967
Aquest tema, un dels més recordats en la carrera
de The Doors, va ser escrit per Robby Krieger, guitarra del grup, encara que en
els títols de crèdit consta com composada pel grup sencer. Es va incloure a
l'àlbum de debut del grup titulat simplement "The Doors" que es va
publicar al gener de 1967, encara que s'havia gravat el setembre del 66. La
cançó, retallada a només 3 minuts, va ser un dels singles que es van extreure i
va aconseguir el primer lloc del Billboard. La lletra de la cançó parla d'una
parella "arribant alt", la qual cosa es pot entendre com una al·lusió
sexual però és també un terme de carrer per la sensació eufòrica de la gent
quan es droga; la qual cosa va motivar que el presentador de televisió Ed
Sullivan demanés al grup que modifiqués la lletra si volien cantar-la en el seu
programa. Inicialment la banda va accedir, però arribat el moment, Jim Morrison
va fer cas omís i va cantar la lletra original el que va fer que a partir
d'aquell moment fossin vetats a l'Ed Sullivan Show. Ha estat un tema molt
versionat al llarg de la història, encara que jo destacaria la de José
Feliciano que va obtenir un Grammy al 1969, al costat de les realitzades per
Ami Stewart, Astrud Gilberto, Nancy Sinatra, Julie Driscoll & the Brian
Auger Trinity, Shirley Bassey, UB 40, Minnie Riperton, Stevie Wonder, Al Green
i moltes 
altres. The Doors van ser la banda liderada per Jim Morrison (cantant)
i Ray Manzarek (baix, órgan i piano), al costat de John Densmore (bateria) i
Robby Krieger (guitarra), es van crear a Los Angeles, l’any 1965 i la polèmica
sempre va envoltar les actuacions de Jim Morrison, un poeta passat de rosca i
que va abusar de les drogues fins que el van portar a la mort. Va néixer a
Melbourne, Florida, el 8 de desembre de 1943, va morir a París, França, un 3 de
juliol de 1971, el seu nom complet era James Douglas Morrison Clarke. Hi ha
dubtes sobre les causes de la seva mort, fins i tot es diu que Jim Morrison no
va morir. L'historia parla de que va ser trobat a la banyera per la seva
companya Pamela Courson. No hi va haver autòpsia, però es va declarar que va
morir per una aturada cardíaca, segons l'acta de defunció. Hi ha fonts que
posen en dubte la versió oficial ja que les circumstàncies van ser una mica
estranyes. També es va dir que el pare de Jim Morrison va treure el cos del seu
fill del cementiri per dur-lo als Estats Units, però fonts del Cementiri
parisienc Père Lachaise asseguren que ningú pot portar-se 
un cos del cementiri
sense que l'administració ho sàpiga. Una de les raóns dels que posen en dubte
la seva mort es que les targetes de crèdit i
passaports de Jim Morrison encara segueixen vigents, ell així ho va especificar en el seu
testament. Els únics que van veure el cos de Jim Morrison van ser la seva núvia
i un metge que ja no exercia (el que fa pensar als amants de les conspiracions
en un posible suborn). Altres versions diuen que Jim Morrison va morir d'una
sobredosi d'heroïna (tot i que el preferia les drogues alucinògenes) en els
lavabos del parisenc Rock'n'Roll Circus i posteriorment va ser traslladat a
casa seva. La veritat és que la seva tomba és un lloc de
peregrinació encara avui en dia. Després de la mort de Jim Morrison, Ray Manzarek
va mantenir el grup en marxa i va cometre, al meu modest parer, un greu error.
Va voler cantar i havia d'haver convertit a The Doors en una banda
instrumental. Després de publicar dos LP's es van desfer, era l’any 1973.
Boston – Love got away 2013
Quan semblava que Boston era un grup perdut en el
record dels temps, van publicar el 8 de desembre de l’any 2013 un nou àlbum
titulat "Life, Love & Hope" (Vida, amor i esperança) que ha
representat el seu retorn als escenaris i al món del disc, classificant-se en
el lloc 37 del Billboard la primera setmana en què es va editar. Va ser el seu
primer treball discogràfic després d'onze anys d'absència. Boston és una bona
banda que es va crear l'any 1969 i va ser una idea del guitarrista i compositor
Tom Scholz al costat del cantant i guitarra Brad Delp que va morir el 9 de març
del 2007, el guitarrista Barry Goudreau i el bateria Jim Masdea, encara que es
pot dir que veritablement van començar l'any 1971. Es van produir molts canvis
a la banda al llarg dels anys i en aquest disc Boston, ara liderats ja només
per Tom 
Scholz que a més debuta com a cantant, compta també amb David Victor,
Louis St August, Tommy DeCarlo i Jude Nejmanowski com a cantants i
instrumentistes, a més dels músics Kimberley Dahme (baix, guitarra i cors),
Gary Phil (guitarres i teclats), Jeff Neal (bateria), Tracy Ferrie (baix i
cors) i Curly Smith (bateria, harmònica i cors). Possiblement les cançons més
importants en la llarga carrera de Boston sigui "More Than a Feeling"
del 1976, "Your say Look Back" de 1978 i "Amanda" de l’any
1986. Per cert, en algunes cançons d'aquest nou àlbum s'han inclòs talls vocals
del desaparegut Brad Delp.
Chris Eaton – It was love 1986
Una de les més destacables cançons en la carrera
del britànic Chris Eaton és aquest tema que compartirem ara a Un Toc de Rock i
que es va incloure en el seu àlbum de debut en solitari “Vision”, editat pel
segell Reunion Records al 1986, tancant el vinil que va ser produït per Jack
Joseph Puig. Va comptar amb un bon munt de músics, entre ells els baixistes
Nathan East, Neil Stubenhaus i Pino Palladino, els bateries Carlos Vega,
Charlie Morgan i Paul Leim, les guitarres de Dann Huff, 
Michael Landau, Paul
Jackson i Phil Palmer, el saxo de Mel Collins, enfront dels teclats van estar Dave
Cooke, Larry Williams, Rhett Lawrence, Robbie Buchanan i Robin Smith i fent
cors Don Snow, Mark Williamson, Nick Glennie-Smith, Thom Kelly i Tommy
Funderburk, però crec que em deixo alguns. Tots els temes de l'àlbum, aquest
també, van ser escrits per Chris Eaton que per cert, també ha composat cançons
per Cliff Richard, Donna Summer, Amy Grant i un llarg etc d'artistes. De nom
complet Christopher Neville Eaton, va néixer el 16 de setembre del 1958 a Sedgley,
Staffordshire, és un artista que es prodiga poc ja que tan sols ha publicat
quatre àlbums al llarg de la seva carrera, l'últim “Dare to Dream” al 2008.
John Mayer
– Waiting on the day 2013
L'any 2013 es va editar aquest tema que
escoltarem ara a Un Toc de Rock i que es va incloure en un treball discogràfic
del nord-americà John Mayer, titulat "Paradise Valley", el seu sisè
disc, editat el 20 d'agost de 2013 i el títol fa referència a la vall del riu
Yellowstone, situat al sud-oest de l'estat de Montana. L'àlbum va debutar en el
segon lloc del Billboard, venent 145.600 còpies a Estats Units, en la seva
primera setmana. John Mayer en l'enregistrament toca guitarra, teclats, canta i
va realitzar els arranjaments de trompa, però compta amb un munt de músics que
van col·laborar, entre ells la cantant Katy Perry que fa cors, Larry Williams
als saxos, Sean Hurley al baix, els guitarristes Paul Franklin i Zane Carney,
Aaron Sterling davant de la bateria i percussió, els teclistes 
Chuck Leavell i
Rami Jaffe, al costat d'uns quants més. John Mayer va néixer el 16 d'octubre de
1977 a
Bridgeport, Connecticut. Amb els seus dos primers discos va aconseguir ser cap
de llistes i les vendes van ser molt importants, tots dos van ser multiplatí.
L'any 2003 John Mayers va obtenir un Grammy com a Millor Cantant de Pop per la
seva cançó "Your Body Is a Wonderland", però de fet aquest va ser el
primer ja que ha aconseguit set o vuit Grammy, en diversos apartats, a més
d'altres premis. Per cert, va començar formant part del John Mayers Trio per
emprendre l'any 2001 el vol en solitari.
Century – Love why 1986
Avui tornarem a escoltar en Un Toc de Rock al
grup Century amb aquesta versió llarga d'un dels seus millors temes. El grup
Century es va formar a Marsella l'any 1985, liderat pel cantant, teclista i
compositor Jean-Louis Milford. Aquesta cançó que va publicar-se en single, va
estar 7 setmanes en el número 1
a França i al costat de "Gone with the Winner"
que ja hem, escoltat a Un Toc de Rock, són els temes més populars en la seva
curta carrera i es van incloure a l'àlbum "... And Soul It Goes",
editat l'any 1986. Century estava integrat en aquest disc per Jean-Louis
Milford (cantant i piano), Éric Traissard (guitarra), Laurent Cokelaere (baix),
Christian Ports (bateria) i 
Jean-Dominique Sallaberry (guitarra). Ancara van
gravar un altre àlbum "Is it red?", l'any 1988 i es van desfer un any
més tard. A mi Century sempre m'han agradat, des de que aquest LP va arribar a
les meves mans quan es va publicar a Espanya a través de Zafiro, crec recordar,
però també he de confessar que els arranjaments vocals i les melodies de
Century em recorden i molt als britànics Korgis. Un altre dia escoltarem
"Gone with the Winner" dels Century i també als Korgis.
Snowy White – The time has come 1994
El dia 3 de març de 1948 va néixer a Barnstaple,
comtat de Devon el guitarrista britànic Terence Charles White, conegut
artísticament com Snowy White i que havia estat component de Thin Lizzy. Ara
anem a escoltar-lo amb aquest tema que us he extret del seu àlbum "Highway
to the sun" que es va publicar l'any 1994. Aquest estilista de la guitarra
té una carrera brillant, encara que a Espanya és molt poc conegut, però cal
recordar que a més de comptar amb una bona carrera musical en solitari, també
ha acompanyat i tocat amb molts altres cantants i grups, entre ells Pink Floyd
(ell toca en dos àlbums), Rogers Waters, Peter Green, 
David Gilmour, Al Stewart, Chris Rea, Jim Capaldi, Gary Moore i crec que també Dire Straits, de fet en aquest CD
col·laboren, entre molts altres músics, Paul Carrack, David Gilmour, Gary Moore
i Chris Rea. L'any 1996 va crear Snowy
White & the White Flames que van estar en actiu fins que l’any 2008 va va
posar en marxa un nou projecte anomenat The Snowy White Blues Project. Per
cert, aquest CD a Espanya va ser publicat pel segell Arcade i amb una portada
diferent de l'original anglesa, al blog us posaré les dues. A mi em va oferir
l'amic Mikel Barsa en dues ocasions gires de Snowy White per Espanya, però
malgrat la seca qualitat, no vaig aconseguir mai col·locar cap concert a
Catalunya.
Scorpions – Still loving you 1984
Possiblement aquest extraordinari tema amb el que
avui conclouré Un Toc de Rock és un dels millors en la carrera dels alemanys
Scorpions que la van incloure en el seu novè àlbum "Love at First
Sting" que es va publicar el 27 de març del 1984. Aquest àlbum és un dels
millors del grup, es va classificar en el tercer lloc en les llistes del
Billboard, el més alt aconseguit fins aquell moment pels Scorpions i va arribar
a vendre més de 3 milions de còpies només als Estats Units, sobretot gràcies al
èxit obtingut amb els singles “Rock You Like a Hurricane” i aquest “Still
Loving You”, “Encara t'estimo" que compartim ara per tancar el programa
d'avui i que va ser escrita per Rudolf Schenker i Klaus Meine. Per cert, la
portada d'aquest disc va ser censurada en alguns països ja que la van
considerar obscena, de fet diversos discos de Scorpions van ser censurats per
les seves portades L'any 2015 i arran de la celebració del cinquanta aniversari
de la banda alemanya, el disc es va remasteritzar incloent cinc cançons
addicionals i a més un segon disc en viu i un DVD. Us explicaré que en les
sessions d'enregistrament no van participar ni Herman Rarebell ni Francis
Buchholz, la causa va ser l'excessiu consum de drogues que patien en aquella època i que va fer que la discogràfica els substituís 
en els enregistraments
pel bateria Bobby Rondinelli (Rainbow i Black Sàbat) i el baixista Jimmy Bain
(Rainbow i Dio) que van gravar totes les cançons, però que finalment no van
constar en els títols de crèdit. La veritat es va saber molts anys més tard ja
que el tema del consum de drogues era una cosa que s'intentava silenciar. Per
cert i tot i que la cançó sembla un tema d'amor, la lletra parla de la
unificació de les dues Alemanyes, la futura caiguda del mur de Berlín i la
desesperació que molts alemanys sentien en veure la seva pàtria dividida.
Oficialment en aquest àlbum els músics són Klaus Meine (cantant), Rudolf
Schenker (guitarres), Matthias Jabs (guitarres), Francis Buchholz (baix) i
Herman Rarebell (bateria). La veritat és que per Scorpions, la banda alemanya
que més discos ha venut de la Història Musical dels últims cent anys, han
passat molts músics al llarg dels anys i he d'afegir que són la banda més
baladera del heavy i han arribat a gravar àlbums complets només amb balades. 
La frase per tancar avui Un Toc de Rock la va dir
el polític Adolfo Suárez, una de les figures claus de la transició, ja és mort.
Va manifestar:
“El futur del poble no està escrit, perquè
només pot escriure'l el poble”
només pot escriure'l el poble”
Tanco per avui Un Toc de Rock i us deixo en
companyía d’aquelles emissores per les que surto a l’aire dues vegades cada
setmana o via internet, cas de que t’el descarreguis del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que us ho permeten. Sóc Mario
Prades i baixaré la barraqueta, ens retrobarem en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario