Un Toc de Rock 11-61

Enllac per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

En el nostre viatge per la Història Musical dels últims cent anys que emprenem dues vegades per setmana a Un Toc de Rock, recorrerem avui la península Ibèrica. Començarem a Galícia amb Los Suaves i Siniestro Total, des de Catalunya tindrem a Glaucs, I-6, Serrat i Josep Thió, saltarem al Pais Valencia amb Revolver, La Brigada Lincoln, Blue Moon i La Habitación Roja, però així mateix escoltarem a Sabina, Kerouacs i els nord americans Heart cantant en castellà. Per tant em poso en marxa immediatament des de les emissores per les que m’escoltes o via internet, si et descarreges el programa del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que us ho permeten. Sóc Mario Prades i obro la barraqueta un altre vegada

Benvinguts a Un Toc de Rock

Los Suaves – Dolores se llamaba Lola 1988

Obriré Un Toc de Rock amb aquest tema extret del tercer disc de la banda gallega Los Suaves, publicat l'any 1988 i titulat genèricament “Ese día piensa en mí” que va ser el que va llançar a Los Suaves a tota Espanya i el que els va donar a conèixer massivament, sobretot gràcies a l'èxit d'aquest tema, encara que jo reconec que tenen altres molt millors, fins i tot en aquest mateix àlbum. En aquest enregistrament Los Suaves són Yosi Domínguez (cantant, guitarra, harmònica i cors), Carlos "Charly" Domínguez (baix), Hermes Alogar (guitarra solista) i Ramón "Moncho" Costoya (guitarra rítmica), però també van comptar amb les col·laboracions d'Alejandro Cano a la bateria i el guitarra Alberto Cereijo que va intervenir en un dels temes de l'àlbum. Los Suaves es van crear a Ourense al 1980, es van desfer l'any 2016 havent arribat a vendre més de dos milions de discos i van arribar a ser teloners de The Rolling Stones i els Ramones. Els fundadors van ser els germans Yosi, Charly i Javier Domínguez, incorporant-se després  Alberto Cereijo, tot i que en els seus primers anys van canviar de músics en diverses ocasions. Van gravar el seu primer disc "Esta vida me va a matar" l'any 1982, començant una bona carrera, encara que el seu àlbum més venut va ser "Santa Compaña" editat l'any 1994 i que va ser Disc de Platí. Per Los Suaves han passat gent com Hermes Alogar que va morir l'any 2003, Àngel Barrio, Fernando Calvo, Tino Fita, Montxo Costoya, Carlos Abuna, Pepe Losada, Ángel Ruíz, Carlos Costoya, Tony Vallès, Tino Canolas o Dani Domínguez. Per cert us diré que a la gira de comiat del grup, Tarragona va ser una de les últimes ciutats on se'ls va poder veure en directe. De fet els gallecs han actuat moltes vegades a la província. L’any passat van tindre que suspendre els últims concerts de la gira degut a una caiguda de Yosi en un concert a Santander. En total Los Suaves porten publicats 11 discos d'estudi, 4 en directe, 1 EP i 5 recopilatoris de grans èxits. Una curiositat, Yosi abans de dedicar-se a aixó de la música, era policia nacional.

Siniestro Total – Bailaré sobre tu tumba 1985

Seguirem a terres galegues, però deixant el heavy. Durant els anys 80 va sorgir un moviment musical a Galícia, bastant radical i independent, però que va fer que la joventut espanyola es fixés en la comunitat de Rosalía de Castro i es preguntés Què passa musicalment allà a dalt? Al costat de grups com Os Resentidos o Golpes Bajos, destaquen sobretot Siniestro Total i aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock i que és un dels més representatius de la seva carrera. “Bailaré sobre tu tumba” donava títol al seu quart àlbum que es va publicar al desembre de 1985, encara que s'havia gravat a l'estiu. Va estar produït per Paco Trinidad. És clar que quan parlem de l'inici popular del pop rock galego hem de pensar en Los Tamara i sobretot en Andres Do Barro que a finals dels 60 va aconseguir l'únic número 1 en vendes de la història del rock a tot el país amb la seva cançó "O tren", interpretada en gallec. En aquest disc Siniestro Total són Miguel Costas (cantant i guitarres), Alberto Torrado (cantant, baix i teclats), Julián Hernández (cors i bateria) i Javier F. Soto (guitarra, orgue i cors). Van col.laborar Paloma i Cristina Lliso del grup Esclarecidos, als cors, Malcolm X (teclats), Víctor, Javier, Lolo, Regino, Julio, Josele, Artemio, Antonio, Paco, Pepo, Os Resentidos i Modesto Román als cors, junt a Vicente Alberte com a segona bateria. Cal destacar que en la seva formació l'any 1981 van comptar amb Germán Coppini que després del disc “¿Cuándo se come aquí?” crearia Golpes Bajos i també gravaria en solitari. Per Siniestro Total han passat uns quants músics al llarg de la seva història i actualment està integrat per Julián Hernández, Javier Soto, Óscar G. Avendaño, Ángel González i Jorge Beltrán. Siniestro Total tenen gravats 14 àlbums d'estudi, sis recopilatoris i cinc directes.

La Brigada Lincoln – El último cobarde 1986

Anirem ara cap a València i escoltarem a un grup que es va englobar dins del rock and roll, però s'acostaven més al rock garatge, es tracta de la Brigada Lincoln. El tercet es va crear a Elda, Alacant, el 1984 i inicialment es van fer dir Tupés Oscuros. L’any 1985 participen en el concurs de rock que organitza la Regidoria de Joventut d'Elda, quedant en segon lloc després del grup punk Skape, cosa que els permet gravar el seu primer disc, un single compartit amb el grup guanyador, que editaria Xirivella Records. Van canviar despres el seu nom a La Brigada Lincoln i eren Fabián Villena (veu i guitarra), Patricio Caparrós (baix) i Chimo Llopis (bateria). Aquest tema es trobava en el primer disc de La Brigada Lincoln, un mini-LP enregistrat als Estudis Musicgrama de Madrid del 16 al 19 de febrer de 1986. La Brigada Lincoln van treure un altre disc per a un segell independent valencià "La sed" l’any 1987 i van fitxar amb Zafiro que els va publicar "La piel del Sur" el 1988 i "Soldadito español" l'any 1989. Però La Brigada Lincoln no acabaven de funcionar comercialment i van tornar a canviar-se el nom passant a ser Cienfuegos, nom amb què gravarien l'àlbum "Besos" l’any 1990, més comercial i rocker, però no obtindria l'èxit esperat. Cienfuegos es dissoldria dos anys després, deixant diverses cançons gravades per a un segon àlbum que mai va arribar a editar-se.

Blue Moon – Barato ron 1988

Seguim a terres valencianes. Amb producció de Carlos Goñi (Revolver) que també col·labora amb la seva guitarra en aquest tema, es va publicar l'any 1988 el LP "El último tren" del grup Blue Moon, bon rock and roll que també ens va arribar des de les terres valencianes. Al costat de Rock'n'Bordes, els Blue Moon va ser la millor banda de rockabilly dels 80 a València. Aquest va ser el seu segon àlbum i l’últim, el primer amb el nom del grup per títol, es va editar l'any 1987, encara que ells es van crear al 1979. Inicialment Andrés Sánchez "Suco" tocava el baix, però va passar a cantar. El grup es complementava en aquest enregistrament amb José Rosario "Parri" al baix i que havia estat membre de Los Incorregibles, Juanmi a la bateria, Pepito a la guitarra i cors i Eduardo Mafé a la guitarra que els va deixar poc després d'aquest enregistrament, sent el mateix Carlos Goñi, en aquell temps encara en Comité Cisne, qui tocava en els concerts. Només van gravar dos discos i poc després es desfan. Parri i Suco van ser components d'Atento Coyote i Los Renegados, encara que no fa molt que han tornat a posar Blue Moon en marxa, sent Andrés Sánchez "Suco", el guitarrista José Rosario i nous components: Cárlos Fernández (contrabaix), Francisco Torralba (bateria), Juan Espinosa (guitarras) i Luis Clemente (saxo), junts gravarien l’any 2012 el disc “A veces necesito”. Aquest LP "El último tren" del que us he extret la cançó que compartim ara, es va gravar del 7 al 22 de març del 1988 a dels Estudis Tabalet, a Alboraia. Es va publicar a través de Intermitent i va ser distribuït per Ginger Music.

Glaucs – La cançó de la rebequeta i el moscatell 2014

Després de més d'una dècada allunyats dels escenaris, Glaucs van tornar amb l'àlbum “Hem conegut la nit” que es va publicar a través de Música Global al maig del 2014 i del que us he extret aquesta cançó que compartirem ara a Un Toc de Rock. En aquest disc la banda liderada per Jofre Bardagí ens demostren que com el bon vi, amb els anys han evolucionat i millorat, la seva música s'ha fet adulta i ells han crescut i molt. Glaucs son un grup sorgit a Begur, a Girona, a l'octubre de l'any 1994, fundat per Jofre Bardagí (cantant, guitarra i líder del grup) i Lluís Alsina (guitarra), als que es van unir José Luís Vadillo, Àngel Valentí i Eduard Font. L’any 1996 van editar el seu primer disc “Glaucs”. Però després de la publicación del seu tercer treball “Vius”, enregistrat en directe al Mercat de Música Viva de Vic al 1999, es van produïr cambis en la formación, Eduard Font (guitarra) abandona el grup i és substituït per Àlex Rexach i l'any següent el baixista José Luís Vadillo al seu torn és reemplaçat per  Miquel Sospedra. Van tindre una interesant carrera, però l’any 2000 publiquen el seu darrer treball d'estudi "Si vols venir” i és desfan després d’un concert de comiat a la sala La Mirona de Salt que va tindre lloc el 6 de desembre del 2002, on van estrenar dues cançons noves. Encara treurien un altre disc, en aquest cas recopilatori "Glaucs (1994-2003)” en el que es va incloure una versió de la cançó de Jofre Bardagí i Lluís Alsina, "Els teus ulls glaucs", en la que compataven amb la participació de Joan Manuel Serrat. Tot i haberse desfet i que Jofre Bardagí graves en solitari, Glaucs han realitzat alguns concerts esporadics sense continuitat fins que l’any 2013 es van tornar a reunir i va veure la llum aquest álbum, un any més tard. La veritat es que Jofre Bardagí sempré ha tingut un repte a sobre, es fill del gran guitarrista, productó i arreglista Josep Maria Bardagí i Freixas (Barcelona, 11 d'octubre de 1950 - 24 de febrer de 2001), nebot del violinista Pere Bardagí i fillol de Serrat i aixó sempre li ha posat el llistó molt alt. 

La Habitación Roja – Si tu te vas (magnífica desolación) 2014

Tornarem ara cap a terres valencianes. El grup valencià La Habitación Roja es crea l'any 1994 a l'Eliana. Són Jorge Martí i José Marco, als quals s'uniria Pau Roca, del baix es va encarregar fins a l'any 2001 Juanjo Espinosa, que va ser substituït per Marc Greenwood i Jordi Sapena (guitarra i teclats) que crec va substituir a Eduardo Martínez. Aquesta va ser la formació definitiva de La Habitación Roja. El tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock, es troba recollit en el seu treball discogràfic titulat genéricamente "La moneda en el aire", un disc publicat el 3 de febrer del 2014 i que es va gravar en els Rockfield Studios de Gal (Regne Unit), va ser el seu novè àlbum i comptaven amb la col·laboració al piano de Tim Lewis (ex  Spiritualized). La producció va estar a càrrec de Santi García i tots els temes van estar composats per Jorge Martí (cantant i guitarra). La Habitación Roja han guanyat el premi UFI a la millor cançó de 2012 i el premi mexicà IMAS al millor grup espanyol de l'any. La veritat és que la trajectòria de La Habitación Roja em recorda la dels grups de vella escola, han participat en multitud de festivals i concursos i no oblideu una cosa, el que més enriqueix a un músic és trepitjar els escenaris. L’any passat van treure un nou disco titulat “Sagrado corazón” del que a Un Toc de Rock ja hem escoltat alguna peça.

Josep Thió – Ballant entre centaures 2006

A Un Toc de Rock anem a escoltar ara al que torna a ser guitarra de Sopa de Cabra, Josep Thió que va treure un àlbum genial en solitari l’any 2006, es va titular "5000 nits" i d'ell us he extret aquest gran tema. Una bona cançó que al meu parer és una de les millors del seu millor disc. Josep Thió no té una carrera discogràfica massa abundant, només tres discos dels quals aquest era el segon, després de la dissolució del grup gironí, al costat de Sau els millors del rock en català, tot i que els Sopa tornem a funcionar de nou. Josep Thió va néixer a Barcelona l’any 1965. Sopa de Cabra va funcionar de 1989 a 2001 i van tornar el passat 2016. Vull aclarir ara una questió.Vaig rebre ja fa temps un correu d'una oient que em preguntava per l'origen de les fotografies exposades al blog. És simple. Veureu. Durant més de 13 anys vaig ser redactor i crític musical al Diari de Tarragona i també vaig treballar com a "Freelance" per a algunes revistes musicals especialitzades i altres que no ho són com "La Voz de la Costa Dorada". Sempre em va semblar una "putada" fer venir un fotògraf a un concert, amb els horaris d'aquests i tenint en compte l'hora en què finalitzen perquè al final, després de tirar un munt de fotografies, li publiquessin una i és clar, li paguessin UNA. Em vaig comprar una Pentax de segona mà i em vaig dedicar a fer les fotos jo. Una altra font molt important són les discogràfiques que et remeten moltíssimes fotografies de promoció per tal que siguin utilitzades. En altres ocasions i quan no trobo material adequat el trec de les caràtules o l'hi demano als propis artistes que en gairebé tots els casos t’autoritzen el seu ús i també d'altres que em fan arribar amigues i amics, sobretot perquè, amb l'excusa de la foto, puntxi cançons d'aquells que a elles o a ells, els agraden. Per cert i tornan a aquest gran guitarrista, us diré que Josep Thió també ha col·laborat en diverses ocasions amb el grup mallorquí Fora des Sembrat.

Revolver – Las armas rotas 2015

I ja que abans hem parlat d’ell, l’any 2015 Revolver, la banda liderada per Carlos Goñi, traurien un nou treball discogràfic titulat genèricament "Babilonia" que es va publicar el 10 de febrer i del qual ara us he extret aquest tema, escrit a l'igual que la resta de cançons per Carlos Goñi i que escoltarem a Un Toc de Rock. Aquest va ser el primer treball d'estudi de Revolver des que van editar "Argan" al 2011 i en aquest àlbum, el seu desè disc gravat en estudi, Revolver d'alguna manera podem dir que torna als seus orígens, amb una instrumentació més simplista i comptant amb el baixista Manuel Bagués i el bateria Julián Nemesio, al costat de la col·laboració del teclista Santiago Navalón, amb cançons més curtes, tot i que aquesta dura gairebé cinc minuts. Es va gravar a l'estudi que Carlos Goñi posseeix a L'Eliana. El disc va pujar al segon lloc dels més venuts al país, només superat per Pablo Alborán i el seu "Terral". Posteriorment i com a  presentació del nou disc Revolver va oferir una gira que va començar al Teatre Barts de Barcelona el 13 de març. Un dels músics més rellevants surgits a Valencia es Carlos Goñi, tot i que va néixer a Madrid un 8 d'octubre de l’any 1961, si bé ell es sent valencià. Va formar part del grup alacantí Garage amb els que va treure dos singles i posteriorment es va incorporar a Comité Cisne i dels que em parlat abans, fins que es va decidir a llançar-se ja en solitari convertint-se en Revolver. Us explicaré una anècdota perquè aprecieu com són les cases de discos. L'any 1990 va treure el seu primer disc com Revolver, Carlos Goñi i jo ens coneixíem de la seva època a Comité Cisne i em van trucar de Wea, la seva discogràfica per donar-me el disc i que li fes una entrevista per Diari de Tarragona, vam quedar a la cafeteria del Hotel Maritim, a Cambrils, just al costat de casa meva i quan ens vam veure no vaig poder deixar de comentar-li com s'havia aprimat. Em va dir textualment “Wea me dio un tiempo limitado para perder 20 kilos o se negaban a sacar el disco, afirmaban que no daba la imagen”. Aquesta és una gran veritat quan parlem del mercat discogràfic a nivell de grans multinacionals del disc, en masses ocasions prefereixen imatge a qualitat.

I-6 – Fos pel vent 1991

Els I-6 als que avui escoltarem a Un Toc de Rock, van ser un grup de Vic descobert i recolzat per Pep Sala que es va encarregar de la producció i els arranjaments d'aquest disc, a més de col·laborar posant teclats i veus. L'àlbum "Segueix el joc", el seu primer LP i crec que únic, jo no recordo que fessin res més, es va editar al setembre de 1991 a través del segell Picap, propietat de Joan Carles Doval. D'ell he extret aquesta cançó que tancava la cara B del LP. Estava integrat per Tomás González i Ramón Quintanas (guitarres i veus) que eren també els compositors de tots els temes, al costat del bateria Ramón Valero i el baixista Joan Yani. El disc es va gravar el febrer del mateix any en Estudi 84 amb David Casamitjana com ingenier de so i va ser barrejat en Aurha per Maurici Tonelli i Guy Wenger. És curiós perquè en aquella època tots els grups catalans que treien disc acostumaven a passar o pel Diari o per la meva casa per ser entrevistats, però no recordo haver estat amb els I-6 i això em resulta estrany degut, entre altres coses, a l'amistat que m'uneix amb Pep Sala.

Els xicots de I-6 des de la contraportada de l'àlbum

Heart – La mujer que hay en mí 1994

La banda de rock nord-americana Heart, liderada per les germanes Wilson, Nancy i Ann, guitarra i cantant respectivament. Són una de les bones bandes sorgides als Estats Units, encara que a Espanya mai han tingut un excessiu "tirón". No així en el marcat llatí i per això van gravar aquesta versió d'un dels seus millors èxits en espanyol que em sembla recordar mai es va publicar a Espanya. Originalment es va titular "The Woman in me" i era un tema que ja va gravar Donna Summers l'any 1982, però que Heart van convertir pràcticament en propi, encara que només va arribar al lloc 105 del Billboard en la seva versió anglesa, l'any 1994. Es va incloure en el seu àlbum "Desire Walks On" que s'havia editat al 1993 i va aconseguir el lloc 39 de les llistes. Heart es va formar a Seattle, l'any 1973, encara que molts fons d’internet manifesten que Heart és un grup canadenc. L'àlbum va estar produït per Duane Baron, John Purdell i Don Grierson i en l'enregistrament Heart són Ann Wilson (cantant i piano), Nancy Wilson (guitarras, cantant i cors), Howard Leese (guitarra, baix i cors) i Denny Carmassi (bateria, percusions i sequenciadors), però van comptar amb les col·laboracions de Schuyler Deale (baix), John Purdell (teclats i veus), Lisa Dalbello (veus), Duane Baron (veus) i Layne Staley (veus). La veritat és que per Heart han passat un gran número de músics, jo calculo a "grosso modo" que han estat un total de gairebé 30 des de la seva creació. Per cert, hi ha una tercera germana Wilson, que es dedica també a la música, es tracta de Gretchen Wilson que és cantant de country amb una brillant carrera. Una de les cançons més importants en la discografia de Heart ha estat "Barracuda", composada per Ann i Nancy Wilson que la van escriure pensant en els crítics de la premsa groga que les havien posat a parir insinuant que ambdues eren lesbianes i s'entenien entre elles. Per això el títol "Barracuda", un depredador marí molt més ferotge que el tauró. És que la gent que es dedica a això de la premsa del cor i que es volen fer-se dir periodistes, sovint perden meravelloses oportunitats d'estar callats i de vegades no es donen compta de que s'està més guapo calladet.

Kerouacs – Canción de las mil voces 1971

Els Kerouacs es van donar a conèixer versionant al castellà la cançó "Illa de Wight" que de fet es deia veritablement “Wight is Wight”, una peça del francès Michel Delpech, mort el 2 de gener del passat 2016. Kerouacs van ser descoberts pel productor d’origen frances Alain Milhaud, el mateix que va descubrir a Los Bravos, Pop-Tops i tans altres i que es va encarregar de la producció dels seus dos singles. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava en el segon disc, com a cara A, editat per Poplandia, subsegell de RCA, l’any 1971. La cançó és una versió del "Song of a Thousand voices" del guitarrista i compositor Les Fearless Franklin que crec era nord americà. Poc us puc dir del grup Kerouacs, llevat que no tenen res a veure amb l'escriptor nord-americà Jack Kerouac, com he llegit en alguns llocs d'internet. Que jo sàpiga l'escriptor estendard del moviment hippy i els films de carretera, els "road movies", mai va cantar, almenys en un disc, a la dutxa no ho sé. Bé, també dir-vos que el guitarra del grup Kerouacs era Julio Seijas (a la foto) i jo sempre he estat convençut de que el cantant era estranger, posiblement francés, però tampoc es una cosa que tingui massa clara, l’altre guitarra crec recordar que era un músic portuguès, Johnny Galvao que habia format part de Os Duques i altres bandes dels seixanta aquí a Espanya.

Joan Manuel Serrat – Niño silvestre

Aquesta és una de les bones lletres escrites per el "Noi del Poble Sec". Un texte molt dur i per el qual Joan Manuel Serrat es va inspirar en els nens de les faveles de Rio de Janeiro. Quan tota la prensa parlava dels seus asssesinats. A mi particularment, el tros que em posa la pell de gallina és aquell on parla del "Niño Silvestre, lustrabotas y ratero, se vende a piezas o entero, como onza de chocolate". Una onza es el que a Catalunya i en el passat la joventut i els no tan joves li deiam “Una presa” i que antigament compraves soltes, segons el teu pressupost. Aquesta esgarrafidora cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, estava inclosa obrint el LP "Nadie es perfecto", una dels millors discos de Joan Manuel Serrat i que va ser publicat l’any 1994 mitjançant Ariola i va estar produït per Josep Más Kitflus. El àlbum inclueix dues cançons amb textes de José María Fonollosa i Mario Benedetti. En aquest disc i a part de Kitflus als teclats, també hi col·laboravent Jorge Pardo al saxos, Steve Shehan, Carles Benavent, el recorodat Josep Maria Bardagí, Rodolfo Mederos, Ricard Roda que també es mort i un grapat més de bons músics, entre ells així mateix la Coral Sant Jordi.

Joaquín Sabina – Y nos dieron las diez 1992

La passada temporada vam escoltar el tema “Ojos de Gata” de Los Secretos i us vaig explicar l’historia de la cançó que és curiosa ja que existeixen dues versions de la mateixa peça amb dos títuls diferents i la lletra començant igual, però arriba un moment en què no tenen res a veure una amb l'altra. La primera la van gravar Los Secretos i la segona, amb pocs mesos de diferència, Joaquín Sabina. Us explicaré el perquè de tot això. Els germans Urquijo van visitar un bon dia a Sabina i aquest es trobava en plena fase de composició d'una cançó, estava barallant-se amb la lletra i la cosa feia figa, no s'han sortia. Álvaro i Enrique li van fer una sèrie de suggeriments, però Sabina tenia una idea molt clara i els va dir que la gravessin ells amb aquella lletra que estaven creant en un moment i que reconeixia que era bona i li afegissin el rtime que volguessin. Los Secretos així ho van fer i la lletra comuna és la que Sabina ja havia creat quan ells van prendre les regnes de la seva versió. La gravació de Los Secretos és molt més rockera i la de Sabina ens va arribar a ritme de valset anglès i titulant-se "Nos dieron las diez" i amb ella cabaré avui Un Toc de Rock. Si en la seva lletra Los Secretos tracten el tema dels falsos ídols i ens reflecteixen la faceta més humana i vulgar de les estrelles de rock, Sabina ens explica com gràcies a la seva música s'enrotlla amb una nena que regenta un bareto a "Un pueblo con mar, después de un concierto" i que "Hasta el amanecer está tocando al piano de tu corazón todo mi repertorio". Finalment es van tots dos a l'hotel, paran-se en cada fanal i passen la nit junts, sembla ser que va ser una nit memorable ja que quan torna l'any següent a tocar a la mateixa ciutat la busca de nou entre la gent sense trobar-la, després busca el bareto, però on era el garito ara hi ha una  sucursal del Banco Hispano Americano i ell venja la seva frustració trencant les vidrieres de  l'establiment bancari a cops de pedra. Quan l'emmanillen els municipals al·lega que "portava tres copes de més". Una lletra molt Sabinera, la veritat. Joaquín Ramón Martínez Sabina va néixer a Úbeda, Jaén, un 12 de febrer de 1949. Ha estat un dels bons cantautors espanyols de les últimes tres dècades amb grans cançons, si bé des de que va patir l'ictus cerebral la matinada del 24 d'agost de 2001, la seva veu a canviat substancialment a pitjor. Aquest tema es trobava en el seu àlbum "Física y Química", el desè disc de Joaquín Sabina, posat a la venda l’any 1992 i del qual és van vendre un milió de còpies i que va ser produït per Antonio García de Diego, Pancho Varona i el mateix Sabina. Per cert, us explicaré una curiositat, l’any 2002 Joaquín Sabina va posar nu per a El País Semanal. La foto meva amb Sabina està feta a la cafeteria del Hotel Imperial Tarraco, a Tarragona, que horas d'ara ja deu estar tancat.

La frase d’avui es de Mahatma Gandhi (1869-1948), político i pensador indi que va dir

“Has de convertir-te en el canvi que vols veure al món”

Conclou per avui Un Toc de Rock, ara us deixaré en companyía de totes aquelles emissores per les que el programa surt a les ones dues vegades per setmana o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i baixo la barraqueta fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)