Un Toc de Rock estarà avui ple de simfonisme,
teclats i bones guitarres, amb cançons que podríem classificar de
"llargues" ja que tan sols comptarem amb set en els cinquanta-cinc
minuts que dura el programa. Tindrem a Tangerine Dream, Vangelis, Dire Straits,
Minor Detail, Pink Floyd, Supertramp i Mike Oldfield. Per tant ara començarem
aquest recorregut per La
Història Musical dels últims cent anys que t'arriba dos cops
per setmana des de totes aquelles emissores per les que sortim a l’aire o bé
per internet, si t’el descarreges des del blog, el facebook de Montse Aliaga o
les webs de totes les emissores que ho permeten. Arriba el moment de obrir la
barraqueta un altre vegada i com sempre, ho faré dient-vos que sóc Mario Prades
i alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Dire Straits – Sultans of Swing 1978 / 1984
Aquest és un dels principals temes en la carrera
del grup britànic Dire Strait, la banda creada l'any 1977 a Londres per l'escocès
Mark Knopfler (guitarra i cantant), amb el seu germà David Knopfler (guitarra),
John Illsley (baix) i Pick Withers (bateria) i que es van dissoldre l'any 1995.
La cançó amb la que avui començarem Un Toc de Rock, es trobava en el seu primer
disc titulat "Dire Straits" que es va publicar el 8 de juny del 1978 a Anglaterra i va ser
el principal single extret de l’àlbum, encara que va començar a vendres ja a
l'octubre, aconseguint el lloc 10 tant al Regne Unit com als Estats Units, on
aquest single va vendre 2 milions de còpies. El grup va gravar aquest sencill
amb tan sols 100 lliures, tot el seu capital en aquells moments. En el tema
expliquen la història d'una banda que toca en un característic pub al sud de
Londres. En la seva lletra Mark Knopfler, descriu un petit bar amb un públic
minoritari i entregat on es toca una música poc habitual en aquell temps, quan
no es concebia que una banda de rock & roll pogués tocar amb trompeta o
saxo. Així, Mark mostra la seva debilitat pel jazz i estils com el dixie i el
honky tonk, dels que hi ha a la cançó. El tema va ser regravat per Dire Strait
en diverses ocasions, es va incloure de nou en l'àlbum "Alchemy: Dire
Straits Live" que es la versió més llarga que escoltem ara, al "Live
at the BBC" i en el concert homenatge a Nelson Mandela pel seu 70é
aniversari, on es poden comprovar com l'han anat variant al llarg dels anys.
Aquesta cançó que escoltem ara és de l'àlbum "Alchemy: Dire Straits
Live", el seu primer disc gravat en directe, doble, i que es va publicar
el 1 de març del 1984, encara que anteriormente a la versió original, hi ha una
gravada en directe que ara no se si s'ha arribat a incloure en la seva
discografia original. El grup en aquesta grabación són Alan Clark (teclats),
Mel Collins (saxo), John Illsley (baix), Mark Knopfler (guitarra i cantant),
Joop de Korte (percusió), Hal Lindes (guitarra), Tommy Mandel (teclats) i Terry
Williams (bateria). Aquell primer àlbum “Dire Straits” va ser remasteritzat i
reeditat en versió CD el 19 de setembre del 2000, mentre que “Alchemy: Dire
Straits Live” ho va ser a Anglaterra el 8 de maig del 2001. 
Pink Floyd – Another brick in the wall (part 1)
1979
“The Wall” és un doble àlbum, l'onzè disc
d'estudi del grup anglès Pink Floyd. Es va gravar entre abril i novembre de
1979 i va ser produït per Bob Ezrin al costat de David Gilmour (a la foto) i Roger Waters.
Es va publicar el 30 de novembre al Regne Unit i el 8 de desembre als Estats
Units. És una mena d'òpera rock amb un protagonista anomenat Pink i l’obra està
basada en la vida i declivi de Syd Barret, el que va estar el primer
guitarrista de Pink Floyd i que va ser obligat a deixar el grup a causa de la
seva extrema addicció a les drogues lucinògenes. De fet Syd Barret sortia a
l'escenari "cego perdut", s'asentava a un raco, a terra, i començava
a tocar sempre el mateix acord fins que els seus companys li desconectaven la
guitarra. El protagonista de “The Wall”, un perdedor que es diu Pink,
construeix amb maons un mur per protegir-se de la vida i quedar-se aïllat amb
tothes les seves paranoies i la seva soletat. Precisament aquest tema
"Another brick in the wall" és el que es va editar en single i el més
comercial del doble LP. "The wall" 
està considerat un dels millors
treballs de la història del rock. Va ser 23 vegades Disc de Platí, situant-lo
com el disc més venut en els anys 70 i en el tercer lloc dels discos més venuts
de tots els temps. Entre 1980 i 1981 Pink Floyd van realitzar una gira de
presentació del disc amb una impressionant posada en escena i pantalles gegants
de vídeo. Va resultar tan costosa que Pink Floyd van perdre molts diners amb ella,
curiosament el teclista Richard Wright (28 de juliol de 1943 – 15 de setembre
de 2008) que havia deixat la banda i en la gira va treballar com a músic
mercenari, va ser l'únic que va guanyar pasta. Despres va tornar al grup
oficialment. La pel·lícula "The Wall" es va filmar l’any 1982 sota el
títol "Pink Floyd The Wall", amb Alan Parker com a director i Bob
Geldof, en aquelles èpoques cantant i líder del grup Boomtown Rats, en el paper
de Pink.
Supertramp – Fool’s overture 1977
Ara i des de l’àlbum “Even in the Quietest
Moments” que Supertramp van publicar a l'abril de 1977 escoltarem aquest tema
“Obertura dels ximples”, composat per Roger Hodgson que és la veu principal. La
cançó tanca el disc i inclou uns quants samplers, el primer és un extracte de l'al·locució
de Winston Churchill el 4 de juny de 1940, sobre la involucració de Gran
Bretanya a la II Guerra
Mundial, seguit de sons de cotxes de policia i de les campanes del Big Ben de
Londres. També va incloure un extracte del tema de Gustav Holst "Venus"
de la seva suite "The Planets", així com un fragment del poema de
William Blake "And did those feet in ancient time", popularment
conegut com "Jerusalem". Aquesta cançó la van utilitzar Supertramp
com a tancament en les gires que van realitzar de 1977 fins a l'any 1983 i
també la tocava Roger Hosgson, ja en solitari. Quan va realitzar la gira del
2010. Supertramp van tornar a gravar-la, en aquesta ocasió en directe, per al
seu disc “Paris”. Quan van gravar l'àlbum “Even in the Quietest Moments",
un dels millors de Supertramp que van ser una de les bandes líders del 
simfonisme britànic, el grup estava integrat per Roger Hodgson (piano,
sintetitzador, harmònium, cantant i cors), Dougie Thomson (baix i cors), Bob
Siebenberg (bateria ), Rick Davies (piano, sintetitzador i cors) i John
Helliwell (sintetitzador, saxo, clarinet i cors). Aquest va ser el cinquè àlbum
d'estudi de Supertramp i es va gravar en els Caribou Ranch Studios de Colorado,
amb sobregrabaciones i mescles afegides en els Records Plant de Los Angeles. Va
ser el primer treball de Supertramp en què va participar l'enginyer Peter
Henderson, que va treballar amb el grup durant els seus tres discos següents.
Va arribar al lloc setze en la llista del Billboard i és el primer disc de
Supertramp que va aconseguir ser Disc d'Or als Estats Units, superat el mig
milió de còpies venudes només a Amèrica. La veritat és que la majoria de les
cançons van ser escrites en col·laboració per Roger Hodgson i Rick Davies.
Curiosament us diré que aquest àlbum va ser l'únic treball de Supertramp en què
cap cançó va comptar amb un piano Wurlitzer, instrument característic del so
del grup i utilitzat en tots els discos anteriors.
Mike Oldfield – Tubular bells 1973
En passats programes i escoltant a Mike Oldfield
us vaig comentar que punxaria el "Tubular Bells" i us explicaria la
història, molt curiosa, de l'àlbum. Ha arribat el moment i sona ara a Un Toc de
Rock, però primer farem una mica d’historia. Quan Mike va deixar la banda de
Kevin Ayers va treballar ocasionalment com a guitarrista de sessió. Un
d'aquests treballs va ser el musical que es representava a Londres
"Hair", on cobrava 5 lliures per nit. També va tocar el baix en una
banda liderada pel cantant de soul Arthur Lewis. Tot allò el va portar a uns estudis
acabats d'inaugurar, situats en un castell i anomenats The Manor. Allà van
començar les sessions de gravació del “Tubular bells” en les que Mike Oldfield,
amb només 17 anys, va tocar pràcticament tots els instruments, més de 20 que es
van barrejar en un 16 pistes manualment i tot es va realitzar en una setmana.
Només va comptar amb la col·laboració de Viv Stanshall (veus), Jon Field
(flauta), Steve Broughton (percussió), Sally Oldfield (veus) i Mundy Ellis
(veus). El problema va sorgir quan cap discogràfica va voler editar-lo a menys
que es posessin textos i veus 
solistes. El comentari dels experts va ser que
“allò era inpublicable”. Finalment Virgin el va treure al carrer el 25 de maig
de 1973, encara que les vendes van ser mínimes, fins que el director de cinema
William Friedkin que buscava música "diferent" per a una de les seves
pel·lícules, a sugerencia del porpietari de Virgin, amic seu, decideix ficar
quatre minuts del “Tubular bells” en el film "L'exorcista", allò va
ser el reconeixement definitiu. Curiosament Mike Oldfield no va assabentar-se i
posteriorment va manifestar que ell no hagués estat d'acord en fragmentar la
peça. L'àlbum amb aquesta llarga suite, dividida en dues parts, ha venut més de
20 milions de còpies. Posteriorment es van fer la segona i la tercera part, més
de trenta anys després. La portada va ser realitzada per Trevor Key i forma
part de la història de la música. La famosa campana tubular representa avui en
dia tot un símbol, de fet és el "símbol Mike Oldfield" i ell ho va triar
com a logotip quan va crear la seva pròpia companyia discogràfica Oldfield
Music LTD.
Minor Detail – Columbia 1983
El grup irlandès Minor Detail van ser una banda
de difícil classificació que van ser englobats dins de la new wave i synthpop,
sorgeixen en Blackrock, un suburbi de Dublín, a Irlanda. Van estar en actiu des
de l'any 1981 fins al 1984 i Minor Detall van tornar estant en funcionament
entre 1986 i l'any 1987, liderats pels germans John i Willie Hughes, tot i que
pel grup també van passar Des Moore, Ray Shulman i Paul McAteer. Tan sols
gravarien un àlbum que va ser produït per Bill Whelan, titulat simplement
"MD" que es va publicar a través del segell Columbia al 1983, encara
que a Espanya el editaria Polydor i en el qual es trobava aquest terma 
que us he
seleccionat per compartir avui a Un Toc de Rock i del qual es van extreure dos
singles, encara que aquesta cançó no va ser cap d'ells. Minor Detail van ser la
primera banda irlandesa que van aconseguir un contracte amb un segell americà.
Encara publicarien un altre single amb el tema "She's Back" a la cara
A i "Wait" a l'altra banda que va ser publicat per RCA, ja el 1984, i
poc més van realitzar discogràficament. L'any 1991 John Hughes descobriria als
germans Corr durant una audició per a The Commitments i es convertiria en el
mànager de The Corrs. 
Vangelis – To the unknown man 1977
Amb aquesta cançó dedicada "Al
desconegut" que ens portarà el genial teclista grec Vangelis, enfilarem la
recta final del programa d’avui d’Un Toc de Rock. El tema es va incloure en el
seu àlbum "Spiral" publicat l'any 1977, però jo us l'he extret d'un
de grans èxits titulat genèricament "The best of Vangelis" que es va
editar un any més tard, al 1978. Aquest tema el vaig utilitzar com a banda
sonora d'un programa que realitzava fa un grapat d’anys a Antena 3 sobre temes
esotèrics, titulat “El Sendero a lo Desconocido”, en un especial que vaig
dedicar al Sant Sudari de Torí. El seu veritable nom és Evangelos Odysseas
Papathanassiou, però és conegut en el món sencer com Vangelis, va néixer a
Volos el 29 de març de 1943. Per al cinema també ha realitzat les bandes
sonores de “Carros de fuego” per la que va gunyar un Oscar, "Blade
Runner" i “1492: La conquista del paraíso”, tot i que ha escrit algunes
més que no va voler s'editaran en 
disc, a fi de no ser encasellat com a
compositor de música de cinema. La seva àmplia obra es caracteritza per discos
molt complets, veritables obres mestres del simfonisme electrònic, concebuts en
la seva gran majoria com una mena de òpera-rock. Va començar en el grup grec
The Forminx, una banda de pop a l'ús en els seixanta i ja el 1966 Vangelis va
compondre la banda sonora de "5000 Mentides" una comèdia. El
reconeixement internacional li arriba a Vangelis quan s'uneix al grup de rock
progressiu Aphrodite's Child que tot i ser grecs, es van llançar des de França,
al costat del seu cosí Demis Roussos al baix i cantant que va morir el 25 de
gener del 2015, i Lucas Sideras a la bateria. Van ser un dels pioners fent rock
progressiu i simfònic i entre 1967 i 1970, quan es van desfer, havien venut
cinc milions de discos i això que només gravarien tres àlbums. Paral·lelament
al grup va gravar el seu primer treball en 
solitari i quan es van separar
Vangelis va marxar-se a Anglaterra i va tocar amb músics britànics demostrant
la seva qualitat, fins al punt que li van demanar que s'incorporés a Yes
substituint a Rick Wakerman que havia deixat a la banda líder del simfonisme
britànic. Existeixen dues versions sobre el perquè Vangelis no va entrar a Yes,
una assegura que la causa va ser el Sindicat de Músics que li van negar
l'autorització al no ser anglès i que és la més pausible, però en altres fonts
s'assegura que ell es va negar per voler tenir la seva pròpia carrera. El que
si és cert és que ha gravat diversos discos d'èxit conjuntament amb Jon
Anderson, el que va ser cantant de Yes. En el seu honor, la Unió Astronòmica
Internacional va donar el seu nom a un asteroide, el 6354 al qual es va
denominar Vangelis.
Tangerine Dream – Cloudbourst Flight 1979
Dins de la música electrònica hem de reconèixer
que els grups alemanys destaquen per la seva importància i quantitat, però un
dels que llueixen amb entitat pròpia són Tangerine Dream, amb els que avui
acabarem Un Toc de Rock. Aquest tema “Vol aiguat”, de més de 7 minuts, us el he
extret del seu àlbum "Force Majeure" que es va publicar l'any 1979.
Tangerine Dream sorgeixen a finals de la dècada dels seixanta; va ser fundat
concretament al 1967 pel teclista alemany Edgar Froese que va néixer a Tilsit a
l'antiga Prússia Oriental, avui territori de Rússia, el 6 de juny de 1944 i va
morir a Viena el 20 de gener del 2015, a causa d'una embòlia. La notícia va ser
anunciada pel grup el dia 23 a
través de la seva pàgina de facebook. Edgar Froese ha estat l'únic músic que
sempre ha estat a Tangerine Dream liderant la banda, encara que des de 1974
havia mantingut una carrera paral·lela en solitari amb bons treballs dins de la
mateixa línia electrònica, amb 
22 discos pel seu compte. La veritat és que la
carrera de Tangerine Dream és aclaparadora, amb 60 àlbums publicats entre
discos d'estudi i soundtracks, a més de 9 discos en directe, penseu que només a
la dècada dels 80 van realitzar més de 20 bandes sonores. En l'àlbum
"Force Majure", del que us he extret aquest tema que escoltem ara,
també trobem a Klaus Krüger i Christopher Franke, però per Tangerine Dream i al
llarg dels anys han passat músics de la talla de Klaus Schulze, Conrad
Schnitzler, Peter Baumann, Michael Hoenig, Steve Jolliffe, Johannes
Schmoelling, Paul Haslinger, Ralf Wadephul, Jerome Froese i Linda Spa, tot i
que també han comptat amb col·laboracions com la de Clare Torry, que havia
posat veu al tema "The 
Great Gig in the Sky" del disc "Dark Side
Of The Moon" de Pink Floyd i que ja hem escoltat en el programa. L'últim
disc publicat per Tangerine Dream ha estat "Machu Picchu" que es va
editar l'any 2012. Per cert, us explicaré dues curiositats, durant les primeres
dècades de Tangerine Dream, en tots els seus discos, més o menys amagada, molt
petita i suposo que a manera de joc, apareixia la fotografia d'una nena que amb
els anys es va anar convertint en una dona, es tractava de la filla d'Edgar
Froese i la segona és que al juliol del 1967 ell va compondre la música per a
la inauguració del Crist de Dalí, un escultura feta de barrils, bicicletes i
metall.
Tanco Un Toc de Rock, amb una frase de
l'escriptor nord-americà Mark Twain, de veritable nom Samuel Langhorne Clemens
(30 de novembre de 1835 – 21 d’abril de 1910) que va manifestar
“Mai t'equivocaràs si fas el correcte”
Per avui acaba Un Toc de Rock, ara us deixo en la
bona companyía de les emissores per les que escoltes el programa dues vegades
cada setmana o bé per internet, si t’el descarregues des del blog, el facebook
de Montse Aliaga o les webs de totes aquelles emissores que us ho permeten. Sóc
Mario Prades i ara baixo la barraqueta.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario