Avui Un Toc de Rock podriem dir que està fet pels
oïdors del programa ja que pràcticament totes les cançons me les heu demanat
mitjançant correu electrònic o a través del facebook de la Montse, En el nostre
recorregut musical pel ahir comptarem amb Nina, Moris, Rock Gaià, Roberto
Giménez & Railes, Pep Sala, Mercado Negro, 21 Japonesas, Eduard Gener,
Silvia Comés amb Lidia Pujol, Funambulista i Shakira, però començarem amb el
“Beinvenidos” que ens portarà Miguel Ríos, el nostre rocker incombustible, des
del seu doble àlbum en directe "Rock and Ríos", publicat l’any 1982.
Ara ens posem en marxa des de les emissores per les que ens escolteu dues
vegades per setmana o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook
de Montse o les webs de aquelles emissores que ho permeten. Per tant obriré la
barraqueta dient que sóc Mario Prades
Benvinguts a Un Toc de Rock
Miguel Ríos – Bienvenidos 1982
Aquesta cançó escrita per Miguel Ríos i Tato
Gómez, amb la qual començarem Un Toc de Rock i que em veu demanar, és una de
les més carismàtiques en la longeva carrera musical del rocker espanyol més
important i va ser la peça estrella del doble àlbum "Rock and Ríos"
que es va editar a través de Polygram l'any 1982, amb una mítica gira que va
realitzar arran de la publicació del disc. De fet el "Rock &
Rios" i "Rock and Roll Circus" de l'Orquesta Mondragón estan
considerats els millors discos en directe de la dècada dels vuitanta a Espanya.
L'àlbum es va gravar a Madrid els dies 5 i 6 de març de 1982, a l'antic Pavelló d'Esports
del Reial Madrid i va ser emès per TVE el 7 de maig en horari de tarda, fet
totalment inusual en aquella època, el disc es va publicar al juny del mateix
any, quan el cantant celebrava els seus vint anys en el món de la música,
comptant amb Mario Argandoña, Sergio Castillo, l'holandès Thijs van Leer que
havia tocat amb Focus i Antonio García de Diego de Viceversa que 
també ha
treballat i molt amb Joaquín Sabina, Ana Belén, Triana i molts altres i que en
un principi fou component de Los Canarios i Franklin, Salvador Dominguez
(Pekenikes, Banzai), John Parsons, Paco Palacios, Mariano Díaz i Tato Gómez.
Del doble disc es van vendre més de 450.000 còpies, sent el més venut del 82.
Va ser un dels primers àlbums en directe, si no el primer, que no va comptar
amb una gira de rodatge abans de la seva publicació, primer es va gravar,
després de tan sols nou dies d'assaig i posteriormente, es va realitzar la
gira. De fet l'enregistrament del primer dia no va servir a causa de problemes
tècnics i sols van tenir una oportunitat. Miguel Ríos va dir sobre això la
frase "Ho vam fer perquè no sabíem que era impossible". Curiosament
quan el disc va ser reeditat en format CD va ser mutilat i algunes cançons no
sortien, posteriorment, crec que va ser al 2005 va sortir de nou i aquesta
vegada es van incloure més temes i va ser digitalitzat i remasteritzat, encara
que Miguel Ríos es va queixar per no haver estat consultat.
Moris – Sábado noche 1978
Quan en els anys 70 les noves generacions van
redescobrir el rock and roll que havia sorgit en els cinquanta, a Espanya
l'argentí Moris va ser un dels grans del gènere oferint-nos, sobretot en els
seus concerts, tota una lliçó de rock'n'roll i canya. Aquesta cançó que
compartirem ara a Un Toc de Rock va ser un dels seus temes més carismàtics i es
va incloure en el primer àlbum que va publicar a Espanya, titulat “Fiebre de
vivir”, gravat entre el 2 d'abril i el 30 de maig de 1978, en els Estudis
Audiofilm de Madrid, es va publicar a mitjans d'any a través del segell Chapa
Discos. Aquest àlbum va incloure així mateix la versió que Moris va realitzar
del “Zapatos de gamuza azul” de Carl Perkins que va ser un altre dels singles
que es van extreure. En la gravació i a més de Moris que es va encarregar de la
veu, guitarra rítmica, acústica i clàssica i que també va ser guitarra solista
en aquest tema que escoltem ara, trobàvem a Ariel Rot (guitarra solista i
baix), 
José Torres (piano), Felipe Lipe (baix), Manolo Iglesias (bateria),
Julián Infante (bateria) i dels cors es van encarregar BB Muñoz, Joe Borsani i
Alejo Stivel, molts d'ells components de Tequila.
L’any 1990 Moris va tornar a la seva Argentina natal. Mauricio Birabent,
conegut com Moris, cantant, compositor i guitarrista, va néixer a Buenos Aires,
Argentina, el 19 de novembre de 1942. Va formar part del grup Los Beatniks, una
banda considerat per molts com el primer grup del rock argentí de la història i
creadors del que es va dir “Rock Nacional”. Al 1970 va començar a gravar en
solitari, però després de treure un parell d’àlbums i degut a la situación
política de l’Argentina, es va autoexiliar l’any 1975 a Espanya. Per cert, us
explicaré una curiositat. Quan Los Beatniks van publicar el seu primer single
amb el tema "Rebelde" i per tal de promocionar-lo, van tocar mig
despullats en una font pública i les fotografies van ser publicades per la
revista "Así", una publicació molt sensacionalista, encara que
l'edició va ser censurada pel govern argentí. Ells van passar tres dies tancats
a la presó, però van aconseguir una cobertura mediàtica insospitada.
Rock Gaià – El negro 1992
Eren de l'Alt Gaià i responien al nom de Rock
Gaià, per no oblidar-se de les seves arrels. Els nois de Rock Gaià van publicà
aquest CD a través del segell Salseta Discos l’any 1992 i en aquest
enregistrament, l’únic que van treure, integraven aquest bon grup, encara que
molt desaprofitat, Paco Aguadé (baix), Eduard López (guitarres), Josep Sánchez
(guitarres), Ramón Creu (teclats), Ton Salvat "Titus" (bateria) i Pep
Boada (veu i kazoo). El productor va ser Jordi Deu. El disc està dedica't a
Vilabella, al riu Gaià i a Josep Rovira "Micolín". "El
negro" és una de les millors cançons d'aquest álbum, ens arriba a ritme de
ska i està carregada de bon humor. Els Rock Gaià ens parlan del seu germà petit
al que diuen “El negro” i que passa molta “gana” de famella, es clar que el
germà deu de ser una mica siames, perque està enganchat. A mi sempre m’ha
resultat molt curiosa la pregunta que ells fan per lligar “Nena, estudies,
treballes o cobras del INEM?”. Aquí al blog us poso un parell de fotografies
del seu últim concert, fet a Vilabella del Camp, el 15 de juliol de 2006, va
ser el acomiadament del seu públic d’aquest bon grup tarragoní.
A sota imatges del conciert de comiat
Nina – Tot queda enrera 1995
A Catalunya hem tingut i seguim tenint grans veus
femenines. Així mateix moltes van ser les cantants que van posar els seus ulls
en el mercat forà i van versionar cançons mítiques del rock gravant-l’es en la
llengua de Mossèn Cinto, una d'elles va ser Nina que inicialment va ser cantant
d'orquestras. Nina va militar a l'Orquestra Costa Brava, la Janio Martí Orquestra
i Cors i també l'Orquestra Caravana-Xavier Cugat. Va ser hostessa del "Un,
Dos, tres" i es llançà en solitari fitxan per EMI i representant-nos en el
Festival d'Eurovisió l’any 1989 amb la cançó "Nacida para amar" que
val a dir va ser tot un fracas. Nina va treure discos molt comercials fins que
es va desenganyar de tot i va tornar a les seves arrels jazzístiques-country
amb aquest CD titulat "Començar de Zero", un títul molt al-legoric i
que Nina va publicar per Picap amb totes les cançons cantades en català i en el
qual, entre d'altres, trobavem la peça que li donaba títol i que era una
composició dels músicos brasilenys Ivan Guimarã es Lins i Vitor Martins, ja l’hem
escoltat a Un Toc de Rock en pasades temporades, pero jo ara us porto una de
les que millor van 
funcionar del CD, es tracte també d’una versió d’un gran
clásic dels Eagles “New kid in Town”, adaptada al català per Lluis Gavaldà de
Els Pets. La producció d’aquest CD va estar a carrec del recordat Marc Grau i
Toni Saigi “Chupi”. Els músics que aconpanyan a Nina en aquesta cançó son Marc
Grau (guitarres), Toni Saigi (órgue i piano), Ángel Celada (bateria), Sergi
Riera (baix), Pedro Javier González (guitarra espanyola), Nau Mercader
(pandereta) i Carme Canela als cors. Després per Nina va arribar una bona
carrera com a actriu de culebrons a TV3, destacan el seu paper a la serie
"Nissaga de poder" i la de directora del nefast Operación Triunfo on
va repudià de les seves arrels musicals i es va ficar de ple en el
"bussines" més comercial i sense cap respecte pels artistes. Això si,
el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta gansa per a La Trinca i els seus aláteres.
Nina va ser la protagonista del musical "Mamma mia". El seu nom és
Anna Maria Agustí Flores i va néixer a Lloret de Mar, l'1 d'octubre de l’any
1966. Jo estic plenamente convençut que Nina, Laura Simó, Carme Canela i Mone,
son les millors veus femenines catalanes que actualment podriem englobar dins
del jazz i el blues.
Roberto Giménez & Railes – Gallo Colorao
Blues 2000
Aquesta cançó es una reflexió sobre aquells que
es llancen a la "caça" sense respectar el fet que una dona estigui
casada o compromesa, per a ells totes estan disponibles i són aprofitables,
sense tenerr en compte els sentiments dels altres. És la història d'un gall
colorao que es fa l'amo del galliner fins que tant es fica en corral aliè que
li tallen dràsticament les ales i allí es va acabar aquell Gallet Colorao. És
un clàssic del blues nord-americà. L'any 2000 el segell andalus Big Band
Producciones Discográficas va editar aquest bon CD de Roberto Giménez &
Railes titulat "Hold your fire" que era el seu segon disc. Tota una
lliçó de R & B fet a Espanya i sense res a envejar als músics
nord-americans del gènere. En aquest CD i més de les seves pròpies
composicions, Roberto Giménez & Railes van incloure alguna versió, com una
genial del "Jumping Jack Flash" dels Rolling Stones. El grup eren 
Roberto Giménez (cantant, guitarra i slide),
Paco Metallin (baix i cors), Felipe Cucciardi (bateria) i Pablo Chafer a
l'òrgan Hammond i piano. Van comptar amb les col·laboracions de Pepe Cantó a la
percussió, Danny Boy a l'arpa, Xevi López (mandolina), Carlos Sanchís (acordió)
i Luis Prado (piano i òrgan). "Gallo Colorao Blues" és una de les
millors cançons del disc i la lletra està plena de bon humor reflectint una
realitat amb la que aquells que es dediquen a lligar sense solta ni volta, es
troben en masses ocasions. Roberto Giménez & Railes es va gestar a la Universitat Politècnica
de València despres de que l’any 1992, el professor de la Facultat de Bellas Artes,
Roberto Giménez Morell, va crear La Blues Band de la UPV amb un grup d'estudiants. Des de fa algun
temps han passat a ser Railes Blues Band i de vegades porten a la cantant de
color Janine Johnson.
Pep Sala i La Banda del Bar – La balada de la Banda del Bar 1993
Guitarra, cantant, productor, compositor i bon
amic, Pep Sala va ser el 50% de SAU i a la mort de Carles Sabater va abandonar
el projecte per seguir amb un altre que ja estava funcionant des de 1993
paral•lelament, la Banda
del Bar. Aquesta cançó va ser el tema estrella del seu primer disc, paral·lel a
SAU, signat com Pep Sala i la
Banda del Bar i que es va titular “Fins que calgui”. El van
acompanyar a la gravació Ramon Altimir, Pep Sánchez, Jordi Mena, Quim “Benitez”
Vilaplana i Gerry Duffy. Entre els mols col-laboradors es trobaven Carles
Sabater, Ia Clua, Big Mama Montse, Javier Vargas, Aurora Beltran i altres. Va
ser produït per el propi Pep i Ash Howes i el va publicar el segell On The
Rocks. Aquesta cançó 
s’ha recuperat al doble CD “Manual teòric i pràctic sobre
el pas del temps” que es va editar l’any 2008. Pep Sala va néixer a Vic el 17
de juliol de 1960. És un gran col·leccionista de llibres antics i jo he estat
convidat en dues ocasions a fer cors en enregistraments seus, encara que per
respecte a aquest bon amic que és Pep, sempre he declinat la invitació. Per
cert que quan van enderrocar les casernes de l'Avda Catalunya, a Tarragona, Sau
va realitzar el concert de tancament dels locals, va ser una cosa molt
anecdòtica ja que un dels principals hits de SAU era "No he nascut per
militar". I per cert, jo he viscut durant cinc anys just davant d'on hi
havia les casernes. 
Mercado Negro – Se han cargado a Mickey Mouse
1985
En aquesta cançó que escoltarem avui a Un Toc de
Rock, el grup Mercado Negro ens expliquen com s'ha acabat l'època de la
il·lusió i cal posar els peus a terra. Ens parlen a través d'un telenoticies
d'un succés colpidor "Ha aparegut mort en un carreró, tres trets de
revòlver al cor. S'ha carregat a Mickey Mouse", afegeixen "Tots el
veien com a un ésser immortal i no obstant això no va ser així". La
veritat és que en masses ocasions la gent es considera "immortal", o
per sobre de normes i lleis, més enllà de la societat i potser per això ens
anem adonant que aquells ídols, no només pel que fa a música, parlo sobretot de
polítics, tenen els peus xops en fang i no deixen de ser també uns xoriços, i
no d'Cantinpalo precisament. Els Mercado Negro eren un grup de Berga que es va
crear a principis dels 80, integrat per Manuel Fernández (baix i veu), Manolo
Murillo (guitarra), José Luis Sosa (guitarra) i José Carlos Manzano (bateria).
L’any 1983 i amb canvis en la seva formació, el grup Mercado Negro van guanyar
el 
primer Concurs de Rock de Manresa. En total Mercado Negro van gravar tres
discos, però el que realment va destacar de tots ells va ser el segon, publicat
per PDI i en el què es trobava aquest tema que també es va editar en versió
maxi-single, una peça genial. El cervell
a l'ombra del grup va ser Ernest Casals, un professional que els va portar i va
promocionar i que a mi m'els va descubrir. L’any 1988 van treure el seu tercer
disc a través del petit segell Leiber del qué el artista estrella va ser
Alejandro Abad i que estava per la zona de la Sagrada Família,
crec recordar que estaba dirigit per Miguel Vilches, però no estic segur del
tot. De tant en tant Mercado Negro es reuneixen i realitzen concerts, però els
músics van variant. Ah! Per Mercado Negro van passar diverses noies i van ser
calificats com un dels millors grups de techno-pop de l’época, si be aquesta es
una de les seves cançons mes poppis. 
21 Japonesas – Koko 1997
Al CD "Cerca del aire (1988-1998)" que
el grup donostiarra 21 Japonesas va editar l'any 1997, trobavem aquesta cançó
que escoltarem ara, el disc va ser editat per el segell Warner Music. En aquest
tema ens parlen de Koko, de marginació i barris periférics, de roçar la raya
que separa el be i el mal. El grup inicialment eren Txetxo Bengoetxea
(guitarra, baix i veu), Luis Camino (percussió) i Alfredo Beristain (guitarra)
que es va suïcidar l'any 1991. Van debutar al 1989 amb “Donde rien los locos”.
Després de publicar un segon disc "Hombre de la selva", en el qual
inicialmente es va incloure aquesta cançó, deixen el petit segell independent
Nola i fitxen amb Island, publicant ja l'any 1990 i sense Alfredo que els havia
deixat, "El paso del tiempo". Després d'un recopilatori i ja amb WEA
surt a la venda el que està considerat el seu millor disc "El mercado del
placer", clar que poc després s’en va Luis Camino i Txetxo Bengoetxea
queda com a únic líder del grup. Encara es publicaria "Fuego dulce"
l'any 1994 i després l'àlbum del que us he tret 
aquest tema, el seu últim
treball, una mena de recopilatori amb les cançons regravades de nou, però 21
Japonesas es desfan. Txetxo Bengoetxea (a la foto) per aquest últim CD va
tornar a gravar les seves antigues cançons comptant amb Sandy Mclelland, Rosa Cullum,
Mikel Irazoki, Goar Inurrieta, Bryn Haworth, Jess Bailey, Hellen de Quiroga,
Cristina Narea, Lilly González i Eli Guerra. Les cançons es van gravar en els
The River Studios de Londres. Per cert que 21 Japonesas eren un dels grups de
l'escuderia de Rosa Lagarrigue, a la qual jo vaig conèixer en els 80's, una de
les millors managers del pop espanyol i això que és xilena, des de la seva
empresa RLM Management & Contractación, ella és l'artífex de la llarga
permanència de La Unión
en el panorama musical pop espanyol, també va portar a Mecano, Alejandro Sanz,
Revolver, Malú, Amaia Montero, Melendi i Miguel Bosé, entre d'altres.
Eduard Gener – Americana Melodia 2017
El cantautor, per dir alguna cosa ja que és un
artista de difícil encasellament, Eduard Gener, cantant, pianista i compositor,
té el seu segon disc, titulat “Diumenge”, publicat per RGB Suports, ja al
carrer i d'ell us he seleccionat aquest tema que tanca l'àlbum, per compartir
ara a Un Toc de Rock i que a mi em va agradar des del principi, tot i que
reconec que que es tracta d'un disc sense malbaratament i ple de bones cançons,
alegres i desenfadades. La veritat és que la música d'Eduard Gener està a
cavall del swing i el jazz, amb tocs de folk i pop i són peces molt agradables
de compartir. Eduard Gener va néixer a Solsona i va publicar el seu primer
àlbum “Les Avingudes” en el 2015. 
Eduard Gener ha presentat ja el nou disc
“Diumenge”, en festivals com El Black Music Festival de Girona, també al mític
Jamboree Jazz Club de Barcelona i inicia una gira de concerts amb molt swing,
però també continuen els recitals a piano i veu amb els que va fer una
seixantena de concerts l’any 2016. El 22 d’abril del 2017 va presentar el nou
álbum a casa seva, amb un concert celebrat al Teatre Comarcal de Solsona. 
Funambulista – Demasiado buena 2014
El 21 d’octubre del 2014 es va publicar
“Quédate”, un treball discogràfic de Funambulista, un disc en el qual
col•labora el grup Maldita Nerea en el tema que dóna títol i també va comptar
en una altra de les cançons amb el gallec Andrés Suárez i així mateix amb Vicky
Gastelo en un altre, però per escoltar al programa d'avui, us he seleccionat
aquesta cançó que em va agradar des que l'àlbum va arribar a les meves mans i
que és el dotzè tall del CD que ha estat produït per Tato Latorre. Per cert, un
altre dels temes d'aquest àlbum "Hecho con tus sueños" va ser
composat per a la campanya de nadal dels torrons Suchard. Funambulista és la
banda liderada pel murcià Diego Cantero, nascut a Molina de Segura el 6 d'abril
de 1982, de fet ell és el grup i aquest va ser el seu segon treball
discogràfic, el primer es va editar el 2010, amb producció de Ludovico Vagnone,
tot i que també ha publicat un EP gravat en format acústic i 3 discos 
en
solitari abans de posar en marxa Funambulista. Per cert que a Funambulista, a
més de Diego Cantero (cantant, compositor i guitarrista), trobem a Sergio
Berneal (bateria), Roberto Lavella (guitarra elèctrica), Francesco Severino
(baix) i Alejandro Martínez (teclats i cors). Us diré que aquest tema s'ha
tornat a recuperar en el seu últim treball discogràfic publicat recentment amb
el títol "Dual" i que se centra en cançons dels seus dos discos
anteriors regravades de nou i en format duet, aquest tema està interpretat per
Funambulista al costat de Marwan, encara que jo em quedo amb la primera versió,
sense companyies.
Silvia Comes & Lidia Pujol – Canción de
aniversario 1997
Ja enfilant la recta final del programa d’avui
d’Un Toc de Rock escoltarem a aquestes dues cantautoras catalanes que van
publicar l'any 1997 el CD "Silvia Comes & Lidia Pujol" a través
del segell Picap, propietat de l'amic Joan Carles Doval. És un disc amb cançons
molt interessants, sobretot la que millor va funcionar va ser “El conte dels
dos suicides” que ja hem escoltat a Un Toc de Rock i que era la que obria
l'àlbum que a més incloïa una versió en castellà del mateix tema. De fet a
l'àlbum es recullen cançons molt interesants en les dues llengües, català i
castellà. La lletra d'aquesta cançó que sona ara, cantada en castellà, va ser
escrita per Lidia Pujol i la música per ambdues noies. La producció va ser de
Nacho Lesko, Xavi Puig i van col·laborar les dues xiquetes. Intervenen en la
gravació Roger Blavia (bateria), Eduardo Penz 
(contrabaix i baix), Pedro Javier
González (guitarra espanyola), Jean Paul Dupeyron (guitarra), Olvido Lanza
(violí), Rafel Sala (violoncel), Nacho Lesko (teclats), María José Illana
(acordió), Simone Lambregts (violí) i Xavier Paxariño (flautes). Es va gravar
en els estudis PAC de Barcelona. Encara publicarien un altre àlbum “Al entierro
de una hoja seca van dos caracoles”, editat l'any 2000 i cadascuna va tornar a
emprendre projectes pel seu compte. Sílvia Comes que va començar fent cors amb
Lluís Llach, va gravar el seu primer disc en solitari l'any 2007 i crec
recordar que va treure un altre el 2009 gravat en directe al Festival
Barnasants. També Lidia Pujol ha format part de diversos projectes com a actriu
i cantant. Ha gravat un parell de disc en solitari, però cap de les dues ha
funcionat com amb aquest disc tret quan eren parella.
Shakira – Boig per tu 2014
Al programa d’avui d’Un Toc de Rock i per acabar,
us porto a la cantant i guitarrista Shakira que ha gravat en el seu disc
titulat “Shakira”, publicat el 25 de marc de l’any 2014, una versió del
"Boig per tu" del grup Sau, la va cantar en castellà, però la
colombiana també va gravar una versió en català que es la que escoltarem ara i
precisament per això se l'ha va criticar i molt a través de les xarxes socials,
sense tenir en compte que la seva parella és un català i aquesta és una de les
cançons que més li agraden a Gerard Piqué, amb qui manté una relació
sentimental que es va fer pública oficialment el 29 de març de 2011 via Twitter
i amb el qual té dos fills, a més, a ella li ha vingut de gust gravar aquest
tema i no necessita demanar permís a ningú, bé, ningú no, potser en tindria
molt a dir Pep Sala que és el compositor i ell està encantat 
amb que
Shakira l'hagi gravat per la repercussió
internacional que el tema tindrà, per tant i com deia Alaska en una de les
cançons "¿A quién le importa?". Resposta: "A ningú". És
clar que en aquest món nostre hi ha molt mala llet i gent amb mala bava. Ella
es diu Shakira Isabel Mebarak Ripoll i va néixer a Barranquilla el 2 de febrer de
1977, és cantautora, productora discogràfica, ballarina, model, dissenyadora de
moda, empresària, actriu de televisió, toca diversos instruments i és
ambaixadora de bona voluntat de la UNICEF. Jo recordo un dia, fa catorze o quinze
anys, ella tot just havia començat la seva carrera musical, un amic marroquí de
nom Driss, em va fer escoltar-la en una cinta de cassette i em va explicar que
el seu nom és àrab, degut precisament a que el seu pare era d'origen àrab i la
seva mare catalana. L'àlbum dels que us he tret aquesta peça es va titular
"Shakira" i va publicar-se el 21 de març del 2014, ens va arribar amb
la primavera. En el disc compta amb bones col·laboracions, entre elles Rihana,
Benny Blanco, Tiësto, RedOne, Max Martin i altres, és un bon treball, tot i el
que diguin tots aquells intolerants.
La fase per acabar el programa és del poeta
nigerià Albashir Adam Alhassan que va dir una cosa que molts haurien de tenir
en compte.
"Recordeu-vos sempre d'oblidar als amics que
t'han fallat, però mai t'oblidis de recordar als
que van romandre al teu
costat”
Conclou Un Toc de Rock per avui, us deixaré en
companyía de totes aquelles emissores per les que surto a l’aire dues vegades
per setmana o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de
Montse o les webs de les emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara
baixaré la barraqueta fins el programa vinent.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario