La música ha anat evolucionant amb el temps, les
modes i les noves tendències, però a Un Toc de Rock mantenim un nexe comú en
totes les cançons que escoltem que vull creure és la qualitat o l'originalitat.
Avui a la nostra banda sonora, en aquest recorregut per La Història Musical
dels últims cent anys, comptarem amb Arriaga, Manolo Tena, Gerard Quintana amb
Jordi Batiste, Burning, Els Grills, Cómplices, Sangtraït, Furia, Gossos,
Gilbert Becaud, María Dolores Pradera i Chingon, però començarem amb Flaco Jimenez
que ens farà una revelació "Al cel no hi ha cervesa", cosa que serà
un greu problema per a molta gent. Em poso en marxa des de les emissores per
les que arribo a vosaltres dues vegades per setmana o via internet, si us
descarregeu el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs
de les emissores que us ho permeten. Sóc Mario Prades i ara toca obrir la
barraqueta un altre vegada, per tant
Benvinguts a Un Toc de Rock
Flaco Jimenez – En el cielo no hay cerveza 2003
Tinc que reconèixer que a mi aquesta peça amb la
que avui ens posem en marxa a Un Toc de Rock, sempre m’ha fet molta gracia i en
aquesta cançó que el gran acordionista texà Flaco Jiménez, va incloure en el
seu àlbum “Squeenze By King”, vull destacar la lletra carregada de bon
humor, per tant, si escolteu amb
atenció, en aquest castellà/anglès tan sui generis i propi del tex-mex, us
acabareu asabentan de com Flaco Jimenez ens explica el que ha descobert i és
que "En el cielo no hay cerveza que beber"... donç això será veritablement
tot un problema per a molts i moltes. Ell per si de cas, decideix que és millor
beure ara no sigui que al morir s’acabi tot i en l’altre barri no poguem tirar
de barril. Alló del “No deixis per demà el que puguis beure avui”. Aquest àlbum
es va editar l’any 2003 mitjançant el segell Compadre. Flaco Jimenez va 
formar
part de Sir Douglas Quintet, Los Texas Tornados i la gran superbanda del
tex-mex, Los Super Seven, a part de tindre la seva propia carrera en solitari i
haver acompanyat a molts altres artistes de tot tipus i estils, entre ells Dr.
John, The Mavericks, David Lindley, Peter Rowan, The Rolling Stones, Ry Cooder,
l’espanyol Javier Vsrgas i Bob Dylan. Leonardo "Flaco" Jimenez va
néixer a San Antonio, Texas, el 11 de març de 1939. L’any 1986 va guanyar el
seu primer Grammy, un altre al 96 i ancara en te mes, un d’ells l’any 1999 i
també va sortir a le pel·lícula “Picking up the Pieces” de Woody Allen, a part
d’haver fet unes quantes bandas sonores. El seu germà Santiago Jimenez Jr també
toca l’acordeó
Chingon – Malagueña Salerosa 2003
Seguirem amb una miqueta més de tex-mex que ens
portarán els Chingon. Jo sempre em confong amb aquest tema, penso que s'havia
inclos en el film "Once upon a time in Mexico" que va dirigir Robert
Rodriguez, i és que l'home te el seu propi grup musical, anomenat Chingon, on
ell toca la guitarra. És per aquesta raó que gairebé sempre Robert Rodriguez
inclou cançons de Chingon en les seves pel·lícules, així tot queda en casa. És
clar que jo tenia un dubte, no tenia clar si aquesta peça la van inclure al
film que us he dit o a “Kill Bill” del Tarantino o pot ser va ser a les dues.
Després de confirma-ho, us diré que es va incloure a totes dues, pero en la
primera la van interpretar els Stray Cats i a la de Tarantino els Chingon. Es
que Tarantino i 
Robert Rodríguez son molt bons amics. Chingon és la unió de
Robert Rodriguez (guitarra) i el grup Del Castillo i està integrat, a part de Robert, per Alex Ruiz (cantant) Mark del Castillo (guitarra i veus), Rick del Castillo (guitarra i veus), Alberto Besteiro (baix), Carmelo Torres (percussió) i Mike Zeoli (bateria). En les pel·lícules de Robert Rodriguez els Chingon han gravat acompanyant a Salma Hayek, Patricia Vonn, Tito Larriva de Tito & Tarantula i Nataly Pena. Aquesta cançó és una gran versió del clàssic que s'atribueix als compositors Elpidio Ramírez i Pedro Galindo, tot i que algunes fons diuen que el compostor va ser el mexicà Nicandro Castell. De fet Chingon només han gravat un àlbum "Mexican spaghetti western", editat l'any 2004, però han inclòs cançons seves en set pel·lícules. Son un grup als que podríem enquadrar-los dins del tex-mex i que en moltes peçes barregan castellà i angles.
Burning – Una noche sin tí 1984
Vindrem ara cap a la península. Com us dit en
moltes ocasions, junt als Asfalto hi ha que destacar la labor dels Burning per
aconseguir que el rock espanyol obtingués l'aplaudiment popular en els setanta
i ara recordarem als Burning a Un Toc de Rock. Al programa hem escoltan en
diverses ocasions aquesta cançó, pero sempre eren versions o col·laboracions
del grup amb altres artistes, avui anem a escoltar la versió original dels
Burning, una de les millors bandes del rock espanyol de tots els temps i
pioners fent que es venguessin discs en castellà, quan el que imperava era
l'anglès. Jo sempre he dit que Burning i Asfalto son les millors bandes
espanyoles dels anys setanta i part dels vuitanta. Avui en dia a Burning només
queda Johnny Cifuentes de la formació original. Enrere han quedat gent mítica
del rock espanyol com Toño Martín cantant que va deixar el grup l’any 1983 i va
morir el 1991; Pepe Risi, guitarra, mort l’any 
1997, Quique Pérez al baix, els
va abandonar el 1979 i Tito a la bateria que s'en va anar a l’any 1976. Per
cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van
morir Toño Martín (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia
del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre. Aquesta cançó que
ara escoltem a Un Toc de Rock es va utilitzar com a títol per al disc homenatge
a Pepe Risi i en el qual participava l'elit del rock espanyol, pero la peça
estava continguda originalment en el LP "Noches de rock and roll" del
l’any 1984 que es va reeditar en CD ja el 1992 i es va tornar a incloure en el
seu disc en directe “Desnudo en el Joy”, recull d’un dels concerts que Burning
va realitzar durant la gira "Dulces dieciseis" que va ser acústica.
En el doble CD es va recollir el concert que Burning van donar a la sala Joy
Eslava de Madrid l'1 de juny de 2006. 
Manolo Tena – Princesa Azul 2015
Recordarem en Un Toc de Rock a Manolo Tena que va
morir el quatre d'abril del 2016, la seva veu ronca i personal ha quedat
apagada, encara que nosaltres la recordarem escoltant un tema del seu últim
àlbum "Casualidades", produït pel seu germà Rafa i que Manolo Tena va
publicar el 25 de setembre del 2015, sent el seu últim treball discogràfic
editat en vida. Feia set anys que no treia res de nou, des que l'any 2008 va
editar "Canciones nuevas". Manolo Tena va ser un dels personatges més
importants de la moguda madrilenya, tot i haver nascut a Extremadura,
concretament a Benquerencia de la
Serena, Badajoz, el 21 de desembre de 1951. Va viure la major
part de la seva vida al madrileny barri de Lavapiés i va començar als 14 anys
tocant el baix en orquestres de ball. Quan es va llançar pel seu compte va
adoptar el nom artístic de Lolilla Cardo, cantant temes socials amb ironia i
sarcasme. L'any 1975 va col·laborar amb Luis Eduardo Aute en el disc
"Babel" i en el 77 va posar en marxa el grup Cucharada, amb els quals
va publicar un àlbum amb un títol que a mi sempre m'ha cridat l'atenció
"El limpiabotas que quería ser torero" i en el qual també trobàvem
a Antonio Molina (guitarra), José Manuel
Díaz (bateria, veu i guitarra) i Jesús Vidal (guitarra), tot i 
que van passar
també altres músics. El 5 de juny de 1978, van gravar el seu primer senzill
"Social peligrosidad" que va editar el segell Chapa Discos, una cançó
de protesta contra la Ley
de vagos y maleantes, encara en vigor en aquella època i que es va convertir en
el seu tema més popular. Van arribar a ser teloners de Chuck Berry a Madrid.
Però Cucharada va acabar dissolent-se i al 81 forma un nou grup, un tercet al
que va anomenar Alarma!!! amb José Manuel Díez a la bateria i Jaime Asúa a la
guitarra. Van treure dos àlbums i se'ls va comparar amb Police, tot i que al
meu entendre no tenia res a veure llevat que eren tres. El seu segon treball
“El lado oscuro” és un disc sense desperdici amb dues cançons històriques
“Frío” i “Marilyn”, però es van separar al 86. L’any 1988 comença ja en
solitari i amb una interessant trajectòria. L’àlbum "Sangre española"
va ser el seu segon disc i es va gravar als Estats Units l'any 1992 amb temes
com "Tocar madera", "Sangre española" o "Quiero beber
y no olvidar". El disc va tenir molt d’èxit i va vendre més de mig milió
de còpies entre Espanya i América, 
però va tindre problemes amb hisenda ja que
no cobraba els drets d’autor que li corresponient i que tenia que abonar-li el
SGAE. Val a dir que Manolo Tena va ser el primer artista espanyol que va posar
un dels seus discos a la venda sols mitjançant Internet, es tractave de
“Insólito” que va treure l’any 2000 i aixó va fer que les emisores de
ràdio-fórmula el posesin a la “Llista Negra” i es que aquesta emissores
treballan sols per Diners, si pagas sones, si no pagues es que deus de ser molt
dolent i aquesta es una de las grans malalties que patéix la música nacional,
als Estats Units aixó de pagar per ser escoltat sería considerat un delicte federal,
recordeu el “Cas Payola”, aquí la
Payola es una pràctica habitual. Des de molt jove va tenir
problemes amb les drogues i es va veure abocat a la ruïna en diverse ocasions,
sempre va confessar que només la seva família el va ajudar a no ser un sense sostre
llançat al carrer. Finalment i quan semblava que Manolo Tena s'havia recuperat
de les seves addiccions, la mort se'l va endur per oferir les seves cançons a
algú molt més alt.
Gossos – Tens un amic 2003
La veritat i us ho he dit en diverses ocasions,
és que jo trobo a faltar aquells Gossos dels seus inicis, quan basaven el seu
repertori en cançons acústiques i bons jocs de veus, en una línies que va fer
que se'ls comparés amb els nord-americans Crosby, Still, Nash & Young i els
va obrir les portes del mercat discogràfic català. Finalment l’any 2002 van
incorporar al bateria Santi Serratosa i es van electrificar totalment gravant
el CD "El Jardí del Temps" a l'any següent, passant a ser simplement
una banda més de rock en català, amb seguidors acèrrims, això si, però la
veritat és que poc aporten al món del rock, llevat bones cançons que no és poc.
Aquesta cançó que escoltem ara es una bona versió que fan del tema de Carole
King que també va gravar, a part d’ella mateixa, el cantautor James Taylor, pero
la veritat es que ha estat molt versionada al llarg dels anys. Gossos la van
gravar per la Marató
de TV3 del 2006, fent-se servir la cançó per la falca promocional. L'estiu de
1993, els manresans Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger Farré es van
unir per crear Gossos i des de llavors s'ha de reconèixer que han tingut una
carrera que han sabut mantenir, amb algun daltabaix, però jo em quedo amb els
seus primers 
discos.L'any 2000 Gossos van decidir gravar un CD en castellà
"De viaje" que no va ser ben rebut pels seus seguidors, que el van
interpretar com una comercialització del grup, cosa que no era certa, qualsevol
banda que es preï no vol quedar-se estancada i intenta arribar a la major
quantitat possible de públic, llevat dels curts de mires que prefereixen
quedar-se sempre entre quatre barres. És clar que el mateix va succeir amb Sopa
de Cabra i se'ls va criticar oblidant que en els seus inicis cantaven en
català, castellà i anglès, potser és que aquells que els criticaven i
sabotejaven els seus concerts ni tan sols coneixien la trajectòria de Sopa de
Cabra i es limitaven a intentar imposar una sola llengua en una terra plural.
Fins SAU que sempre es van negar a cantar en castellà, s'havien plantejat
gravar en anglès. És clar que quan hi ha poc de nou que oferir molts
prefereixen seguir sent el que és manté a casa en lloc de sortir a lluitar
fora. Els teus sempre et volen i accepten tot el que els pots donar, sobretot
si a més a més es reben subvencions.
Sangtraït – Lluna negra 1999
Ara i des de l’àlbum “L'altre cantó del mirall”,
el seu vuitè disc i que Sangtraït van publicar l'any 1999 a través del segell
Picap, us he seleccionat aquesta gran balada plena de connotacions heavy que
compartirem a Un Toc de Rock. La cançó, amb alguns petits retocs, va tornar a
incloures a l'album gravat en directe "L'últim concert" que es va
publicar al 2002. Sangtraït són un dels grups claus per a l'enlairament del
rock en català i al costat de Sau, Sopa de Cabra i Els Pets, van participar en
el famós concert del Palau Sant Jordi que va representar la revàlida per al
gènere i la seva posada de llarg, com us he dit abans. Curiosament i malgrat
que les actuacions dels quatre grups es van gravar, sols s'ha publicat un àlbum
en directe, el dels gironins. Sangtraït es va formar a La Jonquera, l’any 1982 i
van debutar discogràficament amb "Els senyors de les pedres" que es
va publicar el 1988. En total van editar 12 discos de llarga durada i en un
d'ells, el CD "Eclipsi", de 1995, es va incloure la primera pista
digital per reproduir mitjançant 
ordinador de la indústria musical en català.
Es van desfer a principis del nou segle.
En aquest àlbum del que us he extret "Lluna negra", el grup
l'integraven Quim Mandado (veu, baix i teclats), Josep M ª Corominas
(guitarra), Lupe Villar (guitarra), Papa Juls (harmònica i saxo) i Martín
Rodríguez (bateria) que s'havia incorporat al grup substituint a Víctor
Rodríguez l’any 1985. Durant un temps van comptar amb el cantant Marc Gonzàlez.
Quim Mandado i Martín Rodríguez van crear posteriorment Los Guardianes del
Puente, al costat de Joan Cardoner que venia de Terratrèmol i van publicar un
àlbum cantat en castellà. Lupe Villar té una carrera interesant en solitari des
que es va desfer Sangtraït, encara que no és tot el brillant que la qualitat de
la noia es mereix. Jo coneixia la gent de Sangtraït, sobretot a Lupe i Quim que
en diverses ocasions van estar a casa meva i he de dir que dins del món musical
en català se'ls va criticar per l'edat del bateria, una cosa certa, però també
de la qual ells van passar sempre, romanent units, ja que la gent no té en
compte una cosa molt important que s'aprèn amb els anys: la veterania és un
grau, xiquets, xiquetes.
Cómplices – ¿Verdad que sería estupendo? 1991
Al programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltarem
ara una meravellosa cançó en la qual Teo Cardalda i María Monsonis li donen la
volta a la truita i ens expliquen com tot un seguit d'expressions vinculades a
la guerra i la violència, podrien tenir realment una altra explicació molt més
bella i agradable. Bastant utòpica, la veritat, però "Oi que seria
fantàstic?". Aquesta cançó s'incloïa en el seu àlbum "Está llorando
el sol" que van publicar l'any 1991 i també en el disc recopilatori "Complices
20 años" que es va editar el 2010 i on la van gravar comptant amb la
col·laboració de Huecco. Quan es va desfer el grup Golpes Bajos, una banda
gallega mítica del pop nacional, Teo Cardalda va crear l’any 1987 un dels
millors projectes del pop espanyol, Cómplices, al costat de María Monsonis, la
seva parella. Inicialment Cómplices eren, a més a més de Teo i María, Tino
DiGeraldo i Billy Villegas. El seu primer treball discogràfic va ser
"Manzanas" que es va publicar el 1988. L’any 
2001, María Monsonis
decideix deixar el grup, perquè amb tant enrenou no pot dedicar-se als 5 fills
que té amb Teo i es que posiblement tots dos van obrir la “biblía” a un full
equivocat que deie “Quereos y multiplicaos...” aixó es broma Eh! Així que l’any
2002 Teo Cardalda, ja tot sol a Cómplices, edita el novè disc titulat "A
veces", però van tornar a gravar junts l’any 2003. De fet també va fer una
gira i van gravar un CD en directe amb el seu company Germán Coppini,
recuperant per un breu periode de temps a Golpes Bajos. En total Cómplices han
editat 13 àlbums, lúltim al 2010, va ser un disc recopilatori titulat
“Cómplices 20 años”.
Gerard Quintana & Jordi Batiste – Escolta-ho
en el vent 1997
Veritablement l’unió d’aquests dos noms relevants
de la música feta en català es un projecte denominat Els Miralls de Dylan, on
la parella integrada per Gerard Quintana i Jordi Batiste versionan cançons del
gran cantautor nord-americà Bob Dylan. S’incorpora también en aquesta ocasió
Francesc Bertran a la guitarra i Simone Lambregts al violí. L’àlbum es va
titulà “Sense Reina ni As”, era una nova versió del espectácle que van estrenà
a finals del 1997 i del que van vendre mes de 7.000 copias. Jordi Batiste al
que jo conec i al blog de Un Toc de Rock us posaré una foto amb Ia Clua i Jordi
Batiste a casa meva, quan vivia a
Cambrils, va formà part de tres formacions míticas de la música feta en català,
tres etapas diferenciades. Una a Els 3 Tambors que en els seixanta feien aquell
primitiu pop-rock-folk, sense oblidar a Màquina! en els setenta, una de las 
millors
formacions de rock progresiu del Estat i també del duet Ia & Batiste que
van actuar a un Canet Rock oferin una lliçó de pop-flok molt acústic, a part
d’altres projectes i Jordi Batiste també te una interesant carrera en solitari.
L’altre component de Els Miralls de Dylan es Gerard Quintana, nascut a Girona
el 27 de novembre de l’any 1964 i que forma part del millor grupo de rock en
català de l’historia, Sopa de Cabra. L’any passat els gironins es van tornar a
possar en marxa amb nou disc “Cercles”, esperem que hi hagi continuitat. 
Furia – A flor de piel 1972
El grup barceloní Furia es va crear després de la
dissolució de Los Gatos, que abans eren els populars Gatos Negros, no confondre
amb els argentins, i van tenir una curta carrera marcada per quatre singles del
qual aquest és el més interessant i que és van anar publicant de 1971 fins
l’any 1973. La veritat és que “A flor de piel”, produida per Ramon Ferran, es
una cançó que a mi particularment sempre em va agradar. A la banda trobàvem al
guitarrista Quique Tudela que venia de Los Gatos Negros, junt amb Toni
(bateria) que militava abans amb Doble Dinamita i Circus, Eddy i Alfredo (baix)
que havia estat amb Els Dracs, Los Jóvenes i Yerba Mate, també va passar un tal
Angel (cantant, guitarra i flauta) que venia de Los NO, si bé l’any 1973 sembla
ser que el guitarra era Álex Sánchez de Lone Star i van estar tot l’estiu
tocant a Ca'n Picafort, a Mallorca. Quique Tudela avui en dia forma part de Los
Salvajes, actuant amb aquests (la foto és amb ells), amb Gatos Negros i un tercer grup que és la
fusió dels altres dos i al que anomenen Clan Gatos Salvajes. Aquest single que
escoltem ara a Un Toc de Rock es va publicar 
l’any 1972 a través del segell BP
i va ser distribuït per Belter, de fet jo sempre he cregut que era un subsegell
de Belter. La veritat es que Furia eran un grup que petaven mol bé, però no van
tindre la seva oportunitat, suposo que la discográfica, petita ja en aquella
època, va influir i molt, així com els problemes legals que més tard va tindre
Belter fins que va desapareixer com a segell i el seu catalec i els màsters es
va perde al quedar-s'el alguns dels ejecutius del segell com indemnització.
Anys més tard el trovabem en altres segells que van anar sortin, entre ells
Divucsa. Ara als Furia els recordem a Un Toc de Rock amb aquesta bona cançó. A
la foto Quique Tudela amb Los Salvajes, es el segon per la dreta. Per cert,
avui en dia hi ha dos grups que es diuen Furia, un a Càdis i un altre a
l’Argentina, rés a veure amb els nostres.
Els Grills – Nits de blanc satí 2013
Escoltarem ara aquesta versió del gran èxit del
grup britànic The Moddy Blues, les seves "Nits de blanc setí" que ens
porten Els Grills, la banda on milita el meu company Quimet Curull amb el que
faig El Temps Passa i que en aquest enregistrament, realitzat en directe en un
concert que van celebrar a Constantí l'any 2013, s'encarrega dels teclats. Els
Grills són una de les bandes històriques del pop a la província de Tarragona,
sorgeixen a Constantí i van debutar a El Casalet, al Nadal del 1968 i aquell
concert es va obrir amb “El noi dels cabells llargs” d’Els 3 Tambors. El grup
estava integrat inicialment per Gaspar Roig (guitarra i cantant), Josep Marsal
(guitarra solista), Joan M, Plana (bateria) i Nicèfor Franquès (baix) que va
ser substituït després per 
Antón Simó. Posteriorment es van produir canvis i
per Els Grills van passar Joan Martínez (bateria), l’amic Jaume Montcusí
(teclats) que després tocaria amb Metamorfosis. Van ser un dels primers grups
de la seva època en tenir un nom en català. Al cap d'any del 1973 el grup se
separa, encara que pràcticament tots ells van seguir tocant en diverses
formacions. Van tornar a ajuntar-se per realitzar un concert a Constantí
l'estiu del 95, “La Nit
màgica”, encara que faltava Josep Maria Marsal que va ser substituït
oficialment per Quimet Curull i el bateria Joan Maria Plana. No va tenir
continuïtat, però quan va arribar la Festa Major del 2013, tornen a posar-se les piles
i actuen a La Nit
Nostàlgica, sent Els Grills en aquell concert, del qual us he
extret aquest tema que compartim ara, Joan Martínez (bateria), Quimet Curull
(guitarra, teclats i veus), Nicèfor Franquès (baix i veu), Antón Simó Masso
(baix i veu) i Gaspar Roig (guitarra i cantant). Si entreu al Youtube trobareu
diversos vídeos d'aquest concert. 
Els Grills en el concert de Constantí, l'amic Quimet teclats i guitarra
Arriaga – El último suspiro 1996
Al programa d'avui d’Un Toc de Rock escoltarem a
un extraordinari guitarrista espanyol molt poc conegut, José Luis Iglesias,
anomenat artísticament Arriaga que sona en cada un dels programes pel fet que
una de les seves cançons forma part de la careta d'entrada i sortida. Aquest
tema obria el CD “Algo más que una guitarra” que Arriaga, aquest gran
guitarrista amb reminiscencies de Carlos Santana, va publicar a través del
segell Barsa Promociones propietat de l'amic Mikel i que es va editar l'any
1996 i en el qual tots els temes, excepte dos, són composicions del propi
guitarrista que també va realitzar la producció de l'àlbum. Compta amb les
col•laboracions de Toni García, Antonio Reyes, Teresa Sayas, Arturo Sanz i Álvaro
Martialay. A Un Toc de Rock hem escoltat ja en algunes ocasions temes a càrrec
d'Arriaga, un pseudònim sota el qual es trobava aquest genial guitarrista
bilbaí que ara està gravant cançons plenes de qualitat instrumental amb el seu
propi nom José Luis Iglesias i al que també es coneix com 
"Pibe".
José Luis Iglesias Pibe durant els anys 70 i 80 va formar part de diversos
grups a Bilbao entre els quals he de destacar Mezcla o La Quinta Reserva,
d'aquest últim es va publicar recentment un recull, però ell és un experimentat
músic de sessió i he treballat en diferents produccions amb artistes de la
talla de Juan Pardo, Rocío Jurado, Amaya Saizar o Chiquetete entre molts
altres. També ha treballat com a músic en gires i ha format part de les bandes
d'acompanyament de Mocedades, Massiel, Juan Pardo, Sergio Dalma o Azúcar
Moreno, entre d'altres. Fa uns anys es va incorporar al retorn d'una banda
mítica, el primer grup de rock progressiu i simfònic de la música espanyola i
els primers que van utilitzar un moog i un melotrom, estic referint-me a Los
Módulos, substituint a Pepe Robles, el seu fundador. Amb Los Módulos i l'any
2000 va publicar l'àlbum "Pensado y hecho en la intimidad". Treballa
en el seu estudi preparant sense parar cançons noves, com i us recomano entreu
a la seva pàgina web on trobareu més informació i sobretot bona música. Encara
que no acabaré sense dir-vos que José Luis Iglesias “Pibe” també ha composat 2
Òperes Rock.
Gilbert Becaud – Nathalie 1964
Des de un disc de grans èxits en espanyol que
Gilbert Becaud va editar a l’Argentina us porto aquesta cançó que ens parla
d’un francés a Moscú i l'amor que sorgeix entre el noi i la seva jove guia
moscovita, després de prendre una copa al Cafè Putskin i parlar sobre la Revolució d'Octubre.
Finalment el noi ha de tornar a París i ella li promet que el visitarà i
llavors ell serà el seu guia. Una cosa que no era precisament fàcil a la Rússia Comunista.
La veritat és que el meu pare sempre em deia que "Als Estats Units tenien
fronteres perquè no entrés la gent i a Rússia les fronteres eran perquè no
s'escapessin". El francés Gilbert Becaud fou un dels grans de la cançó en
el veí país. Cantant, pianista i bon compositor. Cançons seves les van gravar
des de Elvis Presley a James Brown, passant per Petula Clark, Vicky Carr, Neil
Diamond, els Everly Brothers, Sinatra, Bob Dylan i un llarguíssim etc. Tocava
sempre amb un piano trucat, és a dir les potes no tenien la mateixa mida i això
feia que estigués lleument inclinat i Gilbert 
Becaud podia, des de la palestra,
controlar el públic a simple vista. Un altre anécdota de Gilbert Becaud es que
sempre va fer servir corbates estampades, us explicarem el per qué. Quan
Gilbert Becaud va acabar els estudis de piano i acompanyat per la seva mare, va
presentar-se en un piano-bar intentat buscar treball, el propietari del bar li
va dir que era impossible contractar-lo tenint en compte que la imatge
d'etiqueta i el prestigi del seu establiment requeria l'ús de corbata i ell no
en portava. Com Gilbert Becaud anava acompanyat de la seva mare que portava un
vestit blau amb punts, van sortir fora, ella es va arrencar del olan del seu
vestit un tros i allà mateix, a la porta li va fabricar una corbata a punts, de
manera improvisada. Gilbert Becaud va tornar al bar i després d'escoltar-lo
tocar va ser contractat. El que no farà una mare! Després d'aquell dìa, Gilbert
Becaud es va presentar sempre en públic fen servir corbates estampades. Va ser
amant d'Edith Piaff, un dels molts i va deixà cançons immortals com "Et
maintenant”. Gilbert Becaud va néixer a Toulon el 24 d'octubre de 1927 i va
morir a París un 18 de desembre de 2001 a causa d'un càncer de pulmó. Li deien El
Senyor dels 100.000 volts.
María Dolores Pradera – Procuro olvidarte 1980
Acabaré per avui Un Toc de Rock escoltant aquest
tema a càrrec de María Dolores Pradera, la Dama de l'Amèrica Llatina. És una cançó composada
pel compositor i també cantant espanyol Manuel Alejandro i signada per ell i
Anna Magdalena que és el pseudònim amb el qual escriu lletres Purificación
Casas, segona dona de Manuel Alejandro i aquest tema va ser el llançament
internacional del cantautor nicaragüenc Hernaldo Zúñiga. La veritat és que es
tracta d'una lletra preciosa que Manuel Alejandro i la seva dona van escriure
per Hernaldo Zúñiga arran d'una greu crisi amorosa per la qual passava el
cantautor i que en estar involucrat, els va demanar que la escrivissin per a
ell i va publicar l'any 1980. La cançó ha tingut moltes versions, des de Isabel
Pantoja a Mayte Martín, passant per María del Monte, José el Francés, Bambino,
José Vélez, Juan Bau, El Puma, Raphael, Rocío Jurado, Los Catinos, el mateix
Manuel Alejandro i un munt de artistes més. Us he portat aquesta, a càrrec de
la genial cantant i actriu María Dolores Pradera, nascuda a Madrid el 29
d'agost de 1924, una de les grans difusores a Espanya i l'Amèrica llatina de la
cançó d'arrel sud-americana amb els seus inseparables 
guitarristes Santiago i
Julián López Hernández, coneguts com Los Gemelos i que va estar casada amb
Fernando Fernán Gómez. Amb tota la seva àmplia carrera d'èxits darrere, María
Dolores Pradera és una dona senzilla i humil, jo dono fe i us explicaré com la
vaig conèixer. Va ser a Reus, ella havia d'actuar al Teatre Fortuny i a la
tarda estava convocada una roda de premsa. Una amiga i jo estaven fumant una
cigarreta al vestíbul del teatre quan María Dolores Pradera que entrava des del
carrer es va dirigir a nosaltres. Com si suposés que ningú l'anava a conèixer,
es va identificar i va dir “Hola, encantada de conocerles, soy María Dolores
Pradera. Podrían indicarme el lugar donde se realiza una rueda de prensa. Es
que van ha entrevistarme ¿Saben ustedes?”. Entre nosaltres hi va haver un bon
feeling des del principi, la vem acompanyar a la sala de l'acte i posteriorment
vem estar parlant amb tranquil·litat prenent alguna cosa i l'artista ens va
convidar al camerino abans i després del concert. Va ser una agradable
experiència conèixer i tractar a una dona de la seva talla, tota una Senyora. 
La frase d'avui és l'actor nord-americà Robert de
Niro que va dir
"Si és la cadira correcta, no trigaràs massa
temps a sentir-te còmode en ella”
Acaba ara Un Toc de Rock, et deixaré en la
companyía de les emissores per les que m’escoltes dues vegades cada setmana o
bé per internet, si t’el descarregues des del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i
baixo la barraqueta, ens retrobarem en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario