Acostumem a parlar i escoltem moltes vegades
versions que artistes espanyols realitzen de composicions escrites per gent
forana, però no sempre és així, la qualitat de la música feta aquí és
reconeguda així mateix fora de les nostres fronteres, per demostrar-ho Un Toc
de Rock començarà avui amb una versió de “La chica de ayer” a càrrec dels
nord-americans Gigolo Aunts i acabarem amb un tema escrit per Javier Vargas que
va versionar Carlos Santana en el disc "Santana Brothers" gravat
conjuntament amb el seu germà Jorge Santana l'any 1994, però així mateix
comptarem amb Pink Floyd, Janis Joplin, Player, Dire Straits, Pretenders, Poco
i Charlie Rich que seran la nostra banda sonora per aquest programa que
t’arriba des de les emissores per les que sortim a l’aire dues vegades per
setmana o per internet, si t’el descarreges del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Obro la barraqueta,
sóc Mario Prades i ara us diré alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Gigolo Aunts – The girl from yesterday 2001
Aquesta cançó que us porto ara per començar Un
Toc de Rock és tota una curiositat, es tracta de la versió en anglès que va
realitzar el grup nord-americà Gigolo Aunts de la que ha estat catalogada com
la cançó més representativa del pop espanyol dels vuitanta "La chica de
ayer" dels Nacha Pop. Gigolo Aunts, aquesta bona banda que escoltem avui
al programa, és un grup creat a Potsdam, a l’estat de Nova York, l'any 1981 i
que encara segueixen en actiu, tot i que els seus discos i ells mateixos, són
pràcticament desconeguts al nostre país, si bé val a dir que aquest tema va ser
publicat en single a Espanya. Inicialment Gigolo 
Aunts l'integraven Steve
Hurley, Dave Gibbs, Phil Hurley i Paul Brouwer, però es van produïr canvis i per
Gigolo Aunts han passat també Jon Skibic i el bateria Fred Eltringham. "La
noia d'ahir", una composició del recordat Antonio Vega, la van incloure en
el seu àlbum "The One Before the Last", produït per Ricardo del
Casillo i que els Gigolo Aunts van publicar l'any 2000, però el single no es va
editar fins a l'any següent, al 2001
Dire Straits – Sultans of Swing 1978 / 1984
Aquest és un dels principals temes en la carrera
del grup britànic Dire Straits, la banda creada l'any 1977 a Londres per l'escocès
Mark Knopfler (guitarra i cantant), amb el seu germà David Knopfler (guitarra),
John Illsley (baix) i Pick Withers (bateria) i que es van dissoldre l'any 1995.
La cançó es trobava en el seu primer disc titulat "Dire Strait" que
es va publicar el 8 de juny de 1978
a Anglaterra i va ser el principal single extret de
l’àlbum, encara que va començar a vendres ja a l'octubre, aconseguint el lloc
10 tant al Regne Unit com als Estats Units, on aquest single va vendre més de 2
milions de còpies. Per cert, el grup va gravar aquest sencill amb tan sols 100
lliures, tot el seu capital en aquells moments. En el tema expliquen la
història d'una banda que toca en un característic pub al sud de Londres. En la
seva lletra, Mark Knopfler, descriu un petit bar amb un públic minoritari i
entregat on es toca una música poc habitual en aquell temps, quan no es
concebia que una banda 
de rock & roll pogués tocar amb trompeta o saxo.
Així, Mark mostra la seva debilitat pel jazz i estils com el dixie i el honky
tonk, dels que hi ha a la cançó. El tema va ser regravat per Dire Strait en
diverses ocasions, es va incloure de nou en l'àlbum "Alchemy", al
"Live at the BBC" que es la versió que us porto avui i així mateix en
el concert homenatge a Nelson Mandela pel seu 70é aniversari, on es poden
comprovar com l'han anat variant al llarg dels anys. Aquesta versió que
escoltem ara, com us he dit és la del seu primer disc, tot i que la del
directe, publicat el 1 de març del 1984 i que es va gravar en el curs de dos
concert celebrats els dies 22 i 23 de juliol del 1983 al Hammersmith Odeon de
Londres, es més llarga i escoltaren en un proper programa, tot i que abans de
la versió del primer disc "Dire Strait", hi ha una gravada en directe
que ara no se si s'ha arribat a incloure en la seva discografia original.
Aquell primer àlbum va ser remasterizado i editat en versió CD el 19 de
setembre del 2000.
Janis Joplin – Cry baby 1971
Nascuda a Port Arthur, Texas, el 19 de gener de
1943, Janis Joplin amb la seva prematura mort va esdevenir un mite de la
música. La seva estripada veu i la força interpretativa han fet d'ella
tota una llegenda malgrat la seva curta discografia, però el seu lloc no ha
estat ocupat mai, malgrat les veus femenines que han anat sorgint després.
Janis va ser tot un símbol de l'anomenada contracultura, del moviment hippy i
del R & B i l’any 1995 va ingressar al Saló de la Fama del Rock, no per que la
seva vàlua no fos reconeguda, es tracta d'una cosa molt més simple, per
ingressar han de passar 25 anys. La seva vida sempre va ser dura, a l'institut
va ser titllada de "amiga dels negres" per involucrar-se en moviments
contra la segregació racial i participar de la cultura beatniks. Als 16 anys
freqüentava bars de Louisiana escoltant blues i jazz a càrrec de músics negres.
Li agradava i molt el mam, les seves borratxeres eren famoses i poc a poc va
començar a coquetejar també amb les drogues fins enganxar-se totalment al
cavall i les drogues al·lucinògenes, sobretot quan es va traslladar a San
Francisco, arribant a pesar sols 35 quilos. El problema 
es va agreujar quan el
seu promès Peter LeBlanc la va abandonar. El veritable trauma de Janis Joplin
va ser la solitud i l'ànsia de ser estimada per ella mateixa, no per la seva
música, de fet en certa ocasió va manifestar: "Quan pujo a un escenari
faig l'amor amb 25.000 persones, però després em vaig sola a casa". Es va
unir a la Big Brother
and the Holding Company el 4 de juliol de 1966, amb els quals gravaria
"Cheap Thrills" que es va publicar a l'agost de 1968 i en poc més
d'un mes va vendre mig milió de còpies. Va participar en el Festival de
Monterrey i posteriorment va crear la Kozmic Blues Band gravant un nou disc que no va
ser del agrat de tots els seus seguidors creant controvèrsia. El 16 d’agost del
1969 va actuar al festival de Woodstock, va ser un concert memorable havent de
realitzar dos bisos, però els seus problemes amb les drogues van fer que el
grup es separés a finals 
d'aquest any. Els seus dos últims concerts van ser al
Madison Square Garden de Nova York les nits del 19 i 20 de desembre de 1969.
Quan va conèixer a David Niehouse del qual es va enamorar va semblar que tot
s'arreglava, però finalment va haver de posar en una balança l'amor davant de
la música i el d’ell, malgrat que sembla ser estava desenganxada de les drogues,
no de l'alcohol, va escollir la música. Al setembre de 1970, a Los Angeles, van
començar les sessions del que seria el seu àlbum pòstum "Pearl" que
no va acabar de gravar-se. El 4 d’octubre del 1970 va sortir de copes amb els
seus companys i es va emborratxar. Segons l'estudi forense i tot i que tots
creien que havia deixat les drogues, va morir a la 1:40 per sobredosi
d'heroïna. Aquest cop no hi havia ningú amb ella per a poder ajudar-la. El seu
cos va ser descobert hores després. Tots pensaven que Janis Joplin ja no
consumia cavall. El disc "Pearl" va quedar inconclús i es va publicar
tal qual ella el va deixar, per això hi ha una cançó instrumental "Buried
Alive in the Blues", no va tenir temps de gravar la veu, i una altra "Mercedes
Benz", a acapella, sense instrumentació. L'àlbum, en el qual es va
incloure aquest tema que escoltem ara, es va publicar el 11 de gener de l’any
1971.
Chicago – Another rainy day in New York City 1976
Us he portat a Un Toc de Rock de nou als Chicago.
Aquest fantàstic tema es trobava en el seu LP "Chicago X", un dels
seus millors discs, de l’any 1976 i va ser composat per Robert Lamm, teclista i
cantant del grup. El single va ser número 2 a les llistes del Billboard i val a dir que
el LP també incloïa el seu gran hit "If You Leave Me Now" que
escoltarem un altre dia. Chicago va estar integrat inicialment per Lee
Loughnane (trompeta), James Pankow (trombó), Walter Parazaider (saxos, flauta),
Robert Lamm (veu, piano, òrgan), Terry Kath (guitarra, veu), Peter Cetera (baix,
veu) i Danny Seraphine (bateria, percussió). Al contrari que Blood Sweet &
Tears, Chicago va mantenir aquesta formació bastant estable, al llarg de la
seva història. El grup es va formar a l'hivern de 1967 i es deien inicialment
The Missing Links. Durant una jam session a la Universitat DePaul
a la qual van unir alguns nous músics, es creà Chicago Transit 
Authority que
era el seu nom original, però coincidia amb el de la companyia de tramvies de Chicago i a aquests no els va agradar la idea i els van obligar a canviar-ho,
el van reduir tan sols a Chicago que era el nom de la ciutat on havien sorgit.
Els Chicago sempre han numerat els seus discos i sols tenen títol els
recopilatoris i encara es troben en actiu. Per cert, Chicago van debutar als
Estats Units amb un disc doble, tot un repte per un grup novell, però a Espanya
CBS no va tindre prou confiança amb ells i es van editar dos LP's simples, el
primer "Chicago I" i el segon es va titular "I'm a man",
prenent el títol de la cançó que ells van versionar i que era dels britànics
Spencer Davis Group. El seu segon disc als Estats Units també va ser doble, tot
un repte per un grup novell
The Pretenders – Forever young 1994
Chrissie Hynde al capdavant del grup britànic The
Pretenders va gravar l'any 1994 aquest tema que pel seu títol no hem de
confondre amb la cançó dels alemanys Alphaville ja que si bé veritablement es
tracta d'una versió, el seu compositor va ser Bob Dylan. The Pretenders la van
incloure a l'àlbum "Last of the Independents" que es va editar el 10
de maig de 1994. En aquest disc la banda la integraven Chrissie Hynde (cantant
i guitarra), Adam Seymour (guitarra), Andy Hobson (baix) i Martin Chambers
(bateria), amb les col•laboracions d'Andy Rourke, Robbie McIntosh, Tom Kelly,
Ian Stanley, David Paton, Jimmy Copley i JFT Hood. Els enregistraments es van
realitzar a Londres, en els The Townhouse Studio, Sarm Studio West i Bath at
The Woodhall. The Pretenders va ser creat per la compositora, guitarrista i
cantant Chrissie Hynde, l’única que queda actualmente dels membres originals,
el guitarrista James Honeyman-Scott, el baixista Pete Farndon i el bateria
Martin Chambers. Honeyman-Scott va morir el 16 de juny de 1982, tan sols dos
dies després que Farndon fos expulsat de la banda. El guitarrista va ser trobat
mort per aturada cardíaca a casa d'un amic, a causa d'una sobredosi de 
cocaïna.
Mesos més tard va morir també Pete Farndon que es va ofegar a la banyera
després injectar-se heroïna i perdre el coneixement, el 14 d'abril de 1983.
Christine Ellen Hynde, nascuda el 7 de setembre de 1951 a Akron, Ohio, va ser
un dels testimonis de la Massacre de la Kent State, succés
ocorregut a la Universitat
de Kent, Ohio, en un enfrontament entre estudiants que es manifestaven contra
la intervenció militar a Camboia i membres de la Guàrdia Nacional
que van disparar indiscriminadament contre els manifestans el dilluns 4 de maig
de 1970 i van morir quatre estudiants i nou van quedar malferits, un d'ells va
patir paràlisi permanent. Centenars d'universitats, escoles i instituts van
promoure una vaga estudiantil, tancant els centres educatius, en protesta per
aquesta matança. L'any 1973 Chrissie es va traslladar a Londres i sembla que va
tenir una relació sentimental amb Sid Vicius dels Sex Pistols. La cantant i
guitarra va tocar amb The Clash en la seva primera gira. Activista feminista,
convençuda vegetariana i clarament en contra de les drogues, una vegada va
manifestar: "Jo estic a favor de legalitzar la marihuana i no em faria res
que els jonkies poguessin consumir-la de manera controlada si amb això es
disminueix la criminalitat. Però les drogues és un tema que no em va i en el
qual no entro. És com la carn: és legal, però a mi menjar-ne em sembla
negatiu".
Player – Baby come back 1977
Aquesta bona banda nord americana va tenir una
vida efímera. Player, estava integrat per Peter Beckett, John Charles Cowley,
Ronn Moss i John Fricsan, contan amb el teclista Wayne Cook. Aquest single
gravat l’any 1977 i que és va extreure del seu primer àlbum titulat “Player”,
publicat per el segell RSO Records, va ser l'únic senzill que va ser tot un
èxit durant la seva carrera. La cançó va arribar a la primera posició del
Billboard el 14 de gener de 1978 i va romandre-hi fins el 28 de gener, es una
de les cançons més recordades del grup. El tema, l'únic hit de Player, es va
incloure en l'episodi "Homer 
alone" dels Simpson i també a la banda
sonora del film "The Transformers" i ara a la banda sonora del
programa d'avui d'Un Toc de Rock que t’arriva des de totes aquelles emisores
que emeten el programa o via internet. La cançó va estar composada per Peter
Beckett i John Cowley, després de que el primer trenques amb la seva nuvia amb
la que portaba vivin cinc anys. Un altre curiositat: L'any 2003 John Frusciante,
un dels bons guitarristes de la història del rock, en el recital "Live at
Slane" dels Red Hot Chili Peppers va utilitzar el tema en el moment de fer
el seu sol en l'espectacle.
Poco – Nothin’ to hide 1978
Poco, dels que hem parlat en moltes ocasions i
també hem escoltat, van ser una de les millors bandes de country-rock de la
història, al costat de Flying Burrito Brothers, Eagles, The Byrds i The Desert
Rose Band. De fet va ser l'escola de la qual van sortir algunes d'aquestes
bandes i altres no menys importants, la veritat es que per Poco han passat un
gran número de músics. El grup va ser creat l’any 1968 per Richie Furay i Jim
Messina que venien dels Buffalo Springfield. Val a dir que Poco van patir
canvis continus en la seva formació. Aquesta cançó es trobava en el disc
“Legend” editat al novembre del 1978 i que va ser disc d’Or tan als Estats
Units com a Canadà, arriban al lloc 14
de les llistes d’àlbums del Billboard. En aquesta grabació els
integrants del grup Poco van ser Paul 
Cotton (guitarra i veu), Rusty Young
(guitarra steel i cors), Charlie Harrison (baix i veus) i Steve Chapman
(batería) comptan amb músicos adicionals, entre ells Michael Boddicker
(sintetizadors), Steve Forman (percussió), Tom Stephenson i Jai Winding als
teclats i Phil Kenzie al saxo, amb producció de Richard Sanford Orshoff. Per
cert aquesta cançó no es trovaba originalment al disc que solsament tenía 9
peçes, és va incloure a la reedició on hi havien 11 cançons. “Legend” va ser el
disc 13 d’estudi en la carrera de Poco que ancara estan en actiu, si bé i com
podeu imagitnar, no hi ha cap dels membres fundadors. "Rose de
Cimarron" que es va publicar el 29 de maig de 1976, ha estat el seu
millor LP i posiblement la cançó més popular de la seva carrera.
Charlie Rich – The most beautiful girl in the
word 1973
Aquesta cançó va ser escrita per Bill Sherrill,
Norris Wilson i Rory Michael Bourke per al cantant de country Charlie Rich i es
va publicar al setembre de l’amy 1973. El tema, inclòs en el seu àlbum
"Behind Closed Doors", va aconseguir el primer lloc en tres de les
llistes del Billboard abans de finalitzar l'any i es va mantenir en aquestes
llistes durant 18 setmanes. Posteriorment de la cançó es van realitzar diverses
versions, entre elles cal destacar les que van fer Rita Coolidge, Slim Whitman
i Anni-Frid Lyngstad, coneguda com Frida i que havia estat component d'ABBA. El
cantant Charlie Rich va néixer el 14 de desembre de 1932 a Colt, Arkansas i va
morir a causa d'una embòlia pulmonar el 25 de juliol de 1995 a Hammond, Louisiana.
Era tot un veterà quan va triomfar amb aquest tema ja que va començar a gravar
l'any 1958. Quan va començar Charlie Rich formava part del grup The Velvetones,
fins que es va llançar en solitari.
Pink Floyd – Shine on you crazy diamond (part 1) 1975
La peça és molt llarga, però només és una de les
dos parts, la primera, la segona ja la vem escoltar la passada temporada.
Gairebé tots consideren el "Dark side of the moon" com el millor
àlbum de Pink Floyd, però jo discrepo. Al meu parer el millor és "Wish You
Were Here" del qual us extrec aquesta peça. Es va posar a la venda el 15
de setembre de 1975 i era el setè disc d'estudi de la banda britànica i es va
gravar en els Abbey Road Studios de Londres amb producció d'Alan Parsons. El
tema és un tribut a Syd Barrett, el primer guitarra que va ser substituït per
David Gilmour a causa dels seus greus problemes d'addicció a les drogues. Una
curiositat, el dia que gravaven aquesta cançó es va casar David Gilmour als
mateixos estudis. Per cert, Barrett es va presentar també en els estudis Abbey
Road aquell 5 de juny mentre es gravava, pel que ell va dir, en vies de
recuperació, tot i comprovar els seus companys 
que no era cert, per contra, el
van trobar pitjor. Cap membre de la banda el va tornar a veure fins que va morir l’any 2006. La substitució va ser totalment justificada ja que Syd
Barrett sortia a l'escenari drogat, s'asseia a terra i començava a tocar un
acord que monòtonament seguia desgranant fins que li desconnectaven la
guitarra. Durant un temps i amb la guitarra desconnectada el deixaven estar
davant del públic mentre el que tocava, com a músic interí, era David Gilmour,
fins que finalment van adoptar la solució més lògica davant les negatives de
Syd Barrett per abandonar les drogues, va ser substituït i David Gilmour va
passar a ser membre fixe i va compondre algunes de les millors cançons de Pink
Floyd. Per cert, quan afirmo que aquest és el millor disc del grup he d'afegir
que tant Richard Wright com David Gilmour coincideixen que "Wish You Were
Here" és el seu àlbum favorit. En la gravació col·laboren el violinista de
jazz Stéphane Grappelli i 
Yehudi Menuhin que es trobaven en un altre estudi del
mateix edifici i se'ls va convidar a gravar en el nou àlbum. També compten amb
el saxofonista Dick Parry. A les veus amb Roy Harper i el grup The
Blackberries, si be qui canta es Roger Waters ja que David es va negà a fero,
cosa de la que despres s’arrepentí. "Wish You Were Here" es va
estrenar el 5 de juliol de 1975
a un festival a l'aire lliure a Knebworth. En el mateix
esdeveniment participava el cantant Roy Harper, que en descobrir que el
vestuari que anava a utilitzar en el concert havia desaparegut va procedir a
destrossar una de les furgonetes dels Pink Floyd, patint alguna ferida. Per
cert que en l'argot radiofònic, aquest disc era conegut com el de "La Mà de Ferro" pel dibuix
imprès en el cercle interior del vinil.
Santana – Blues Latino 1994
Avui finalitzarem el programa amb una reunió de
grans guitarristes i un tema que va ser compost i gravat pel també guitarrista,
però en aquest cas espanyol, Javier Vargas amb el seu propi grup la Vargas Blues Band,
"Blues Latino", encara que en aquest cas la cançó us la extret de
l'àlbum "Santana Brothers" que Carlos Santana va publicar el 27 de
setembre de l'any 1994 i en el que els germans Jorge i Carlos Santana, al
costat del també guitarrista Carlos Hernandez que crec es ecuatorià, realitzen
una gran versió d'aquest tema, encara que en els títols de crèdit constin com
autors "Santana / Santana / Hernandez", vull suposar que es tracta
d'un error ja que Carlos Santana sempre ha reconegut l'autoria de Javier
Vargas, de fet aquest ha estat convidat a actuar en diversos concerts de Carlos
Santana per Europa. En el disc també es va incloure un altre versió d’origen
espanyol, en aquesta cas “En Aranjuez con tu amor” del Mestre Rodrigo. Per cert
que a la portada de l'àlbum veureu que Jorge Santana té una gran semblança 
física no ja amb el seu germà, a mi em recorda al desaparegut George Harrison
en aquesta foto. A principis dels anys setenta Jorge Santana, nascut a Jalisco
el 13 de juny de 1951, va liderar el grup Malo que en tres anys Malo van treure
quatre discos i més tard Jorge Santana va gravar ja en solitari, encara que
acompanyat per membres de Malo, per incorporar-se després a la Fania All Star de Tito
Puente, la superbanda del latin-jazz. Jorge és un extraordinari guitarrista,
encara que més decantat cap al latin jazz. De fet Carlos sempre ha dit que el
seu germà es molt millor guitarra que ell. Per cert, Jorge Santana, aquets gran
guitarrista, també ha acompanyat el seu germà en alguns dels seus discos.
Carlos Alberto Alves Santana Barragán va néixer a Autlán de Navarro, a Mèxic,
el 20 de juliol de 1947 i curiosamente, quan va començár a treballar als Estats
Units i per guanyar-se la vida es dedicaba a tocar en “bodas, bautizos y
comuniones” i tocava mariachis.
I amb una dita de la cantante i actriu Cher
tancaré el programa d’avui. Va dir amb molt poc encert, al meu parer, ja que la
trobo molt discriminatòria amb el gènere masculí:
“Els homes haurien de ser com els Kleenex...
suaus,
forts i d'un sol ús”
forts i d'un sol ús”
Conclou Un Toc de Rock per avui, però us deixaré
en companyía de totes aquelles emissores per les que surto a l’aire dues
vegades per setmana o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook
de Montse o les webs de les emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i
ara baixaré la barraqueta fins el programa vinent.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario