Un Toc de Rock 11-64

Enllac per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

Jo no sabria si anomenar-ho "Falta d'imaginació" o simplement "oportunisme", però el cinema en moltes ocasions busca per les seves bandes sonores cançons que podríem catalogar de mítiques, com a reclam. Ha estat el cas del “Paint in black” dels Rolling Stones, amb la qual avui començarem Un Toc de Rock, inclosa en la nova versió del film "La Mòmia". Al programa d'avui també escoltarem a Manfred Mann, Magna Carta, Lou Reed, Gary Glitter que és un dels homes més menyspreads avui en dia al Regne Unit, Lou Gramm, Lucinda Williams, T. Rex, The Lovin’ Spoonful, Gary Puckett & The Union Gap, la Steve Miller Band i Michael Bolton. Amb ells farem aquest viatge de 55 minuts per els records que emprenem dues vegades per setmana des d’aquelles emissores per les que m’escoltes o via internet, si t’el descarreges del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que us ho permeten. Jo sóc Mario Prades i obriré la barraqueta dient-vos alló de.

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Rolling Stones – Paint, in black 1966

A España del “Píntalo de negro” amb el que avui començarem Un Toc de Rock, es van fer en el seu moment un munt de versions de més o menys qualitat, però si alguna mereix destacar-se sobre l’es altres és la que van realitzar el grup barceloní Los Salvajes. Jo us porto ara l'original a càrrec de les Satàniques Majestats, The Rolling Stones, qualificats actualment com "Les arrugues del Rock". Els Rolling Stones la van gravar el 13 de maig de 1966 i va ser el primer single que es va extreure als Estats Units del seu àlbum "Aftermath". El títol original no portava la coma que segons va explicar en una ocasió Keith Richards, va ser una cosa de la seva discogràfica, la Decca, que ho van fer sense consultar-ho amb ells. La lletra va ser escrita per Mick Jagger i tracta sobre el funeral d'una nena, la música va ser composada per Keith Richard, com era habitual en els Stones, però segons va dir Bill Wyman, no era cert, va ser escrita per tot el grup. El single va aconseguir el número 1 tant als Estats Units com al Canadà i el Regne Unit, l'any 1966. En la gravació Brian Jones toca el sitar i Bill Wyman enriqueix la cançó incloent un baix que no és tal, està fet amb els pedals inferiors d'un òrgan Hammond B3 que li donen a la cançó un cert toc funky. Es va incloure piano que tocava Jack Nitzsche. Per descomptat el bateria és Charlie Watts. Posteriorment, l’any 1970, es va realitzar una extraordinària versió a càrrec de Eric Burdon & The War. Per cert, aquesta cançó s’ha inclos a la banda sonora de la nova versió que s’ha fet de la pel·lícula “La Momia” que protagonitza Tom Cuise i que en principi, està anunciat la seva estrena per el mes de juny.

Manfred Mann – Quinn the Eskimo (Mighty Quinn) 1968

Aquest tema, publicat el 12 de gener de 1968, va arribar a la primera posició a Anglaterra i la desena als Estats Units. Era una versió de Bob Dylan que els britànics Manfred Mann van reconvertir al rock. Aquí a Espanya, en las versions que es van fer, es va traduir com "Quinn l'esquimal". Manfred Man era una banda liderada pel teclista Manfred Lubowitz, nascut el 21 d'octubre de 1940 a Johannesburg (Sud-àfrica) i amb una imatge que cridava l'atenció ja que en una època de cholles ben llargues, ell portava els cabells no massa llargs i una barba de cordó en el més pur estil beatnik, més propi d'un músic de jazz, a més feia servir ulleres amb muntura negra de pasta. De fet ell venia del món del jazz. L'any 1969 Manfred Mann va donar un gir cap al jazz experimental i va canviar el seu nom per Manfred Mann Chapter Three, per a un any després, convertir-se en Manfred Mann's Earth Band, més en la línia del rock progressiu. Bob Dylan es va inspirar per a compondre la lletra d'aquest tema en la pel·lícula "Los dientes del Diablo" que en anglès es va titular "The Savage Innocents", de 1959, protagonitzada per Anthony Quinn i Peter O’Toole, un bon film. El tema va ser inclòs en el LP "Mighty Garvey!" que Manfred Mann va editar el 28 de juny de 1968 i el grup el componien en aquest enregistrament Mike Hugg a la bateria, Manfred Mann als teclats, Mike d'Abo com a cantant, Klaus Voorman s'encarregava del baix i Tom McGuinness a la guitarra, col·laborant el trombonista Derek Wadsworth. Mike D'Abo els va deixar poc després. Va ser un dels protagonistes de l'òpera-rock, en la versió teatral anglesa, "Jesucrist Superstar", interpretant el paper de Judes Iscariot que per cert, a Espanya va fer Teddy Bautista.

T.Rex – Get it on (Bang a gong) 1971

Us porto ara a Un Toc de Rock aquest bon grup que van ser tot un estandart del glam-rock i escoltarem aquest tema que va ser el segon senzill que es va extreure de l'àlbum "Electric Warrior" que es va publicar l'any 1971. El single va aconseguir el primer lloc en el Regne Unit. Quan es va publicar als Estats Units va sortir amb el títol alterat, es va titular "Bang a Gong (Get It On)" ja que es volia evitar que fos confós amb una cançó que es titulava igual del grup Chase. A les terres de l'Oncle Sam va pujar al lloc 10 en la llista del Billboard. Va ser el lloc més alt escalat per una cançó de T. Rex als Estats Units. En la gravació d'aquest tema Marc Bolan va comptar amb la col·laboració de Rick Wakeman, en aquella època membre de Yes, al piano i Ian McDonald, component de King Crimson que va tocar el saxofon. Els altres músics que van participar en aquest enregistrament van ser Mickey Finn (bongos i congas), Steve Currie (baix), Bill Legend (bateria) i Mark Volmann i Howard Kaylan als cors, tots ells, al costat de Marc Bolan, integraven en aquell moment T. Rex. És clar que el desembre del 1971, quan T. Rex va actuar al popular programa de televisió Top of the Pops i van tocar aquesta cançó, va ser Elton John qui es va asseure davant del piano. Al llarg dels anys el tema ha estat versionat, destacant les que van realitzar Carlos Santana, Blondie, Cinema Bizarre i The Power Station. El seu nom original era Tyrannosaurus Rex, però amb els anys es va anar abreujant fins quedar-se sols en T. Rex. Era la banda liderada per el malograt Marc Bolan, fundador del grup l’any 1967, junt al percusionista Steve Peregrin Took. Al començar els anys setenta el grup es va reestructurar i van pasar a ser tan sols T. Rex. El nom real de Marc Bolan era Marc Feld i va néixer a Londres, el 30 de setembre del 1947, el cantant va morir a la capital britànica en un accident de trànsit el 16 de setembre de 1977, sense haver arribat a complir els 30 anys d’edat. El vehicle, un Mini, anava conduït per la seva núvia Gloria Jones ja que ell no tenia carnet de conduir. Amb la seva mort va desapareixer una de les grans figures del glam-rock. Un altre de les seves cançons més popular va ser "Hot love" que també es va incloure l’any 1971 en el mateix àlbum, al mes de març va sortir en single i també es va classificar en el primer lloc a Anglaterra i a les llistes del Canadà, en el 47.

Gary Glitter – Rock and Roll 1972

Una de les figures més importants del glam britànic dels 70 va ser el cantant Gary Glitter, a qui ara recordarem a Un Toc de Rock amb aquesta cançó que va ser una de les principals en la seva carrera, tot i que es tracta d'un tema bàsicament instrumental. La cançó, escrita per Gary Glitter i Mike Leander, quan es va publicar en versió single, es va dividir en dues parts, una a cada cara del vinil, pujant al lloc 7 en les llistes del Billboard, el tercer al Canadà, segon a Austràlia i també a Anglaterra, classificant-se així mateix en molts altres països, però jo us he portat la peça completa. Es va incloure en l'àlbum "Glitter" que es va publicar el 3 de març del 1972 a través del segell Bell Records. En aquest disc havien també unes quantes versions, entre elles “Baby, Please Don't Go" de Big Joe Williams, “The Wanderer” de Dion & The Belmonts, "Donna" de Ritchie Valens, "School Day (Ring! Ring! Goes The Bell)" de Chuck Berry i algunes més. Aquest tema es va partir en dos en el LP, obrint i tancant el disc. Va ser reeditat l'any 1996 i posteriorment ja digitalitzat i amb temes addicionals, al 2009. De veritable nom Paul Francis Gadd, Gary Glitter va néixer el 8 de maig de 1944 a Banbury, Oxfordshire, ha venut més de 20 milions de discos a tot el món i es va mantenir en les llistes de singles del Regne Unit durant 180 setmanes consecutives, havent obtingut 26 singles d'èxit i 3 dels seus singles han estat número 1. Està considerat entre els 100 artistes anglesos de més èxit al llarg de la història de la música. Quan va començar als anys seixanta es feia dir Paul Raven. Porta gravats tan sols 7 àlbums d'estudi, però ha editat 15 discos de grans èxits i uns quants en directe. Però la seva imatge ha quedat malmesa ja que va ser arrestat l'any 1997 i condemnat en el 99 per possessió de centenars d'articles relacionats amb la pornografia infantil. Posteriorment Gary Glitter es va enfrontar a càrrecs criminals i deportacions en diversos països, entre ells Vietnam i Cambodja, relacionat amb l'abús sexual infantil real o presumpte, després que la cort vietnamita el trobés culpable d'actes obscens amb menors en 2006. Havia estat vivint a Vietnam des que el van deportar de Camboia per abús sexual infantil al 2002. Gary Glitter va ser deportat del Vietnam al Regne Unit en complir la seva sentència, per la qual va ser inclòs en el registre de delinqüents sexuals i avui dia és una de les figures públiques més menyspreades al Regne Unit ja que en el 2012 i el 2014 va ser acusat de nou per delictes sexuals contra nens. El 5 de febrer de l'2015 va ser declarat culpable d'intent de violació, quatre càrrecs d'assalt indecent i un per tenir relacions sexuals amb una nena menor de 13 anys, entre 1975 i 1980. Va ser sentenciat, el 27 de febrer, a 16 anys de presó

.

Lou Gramm – Midnight blue 1987

Produït per Pat Moran i el mateix Lou Gramm, l'any 1987 es va publicar l'àlbum "Ready or not" que es va editar, a mitjançant el segell Atlantic, en els tres formats, vinil, casset i el CD que surgia aleshores com quelcom de nou i que no se sabia del cert si arribaria a arrelar o no. D'aquest àlbum de Lou Gramm es va extreure aquest tema que us he portat avui per compartir a Un Toc de Rock, en format single i va ser una de les millors cançons del disc. El single va arribar a la cinquena posició del Billboard i al lloc 82 en Anglaterra. Lou Gramm era cantant i compositor del grup nord-americà  Foreigner i entre altres, és l'autor de "Waiting for a girl like you", una de les millors cançons del grup i va començar la seva carrera com a solista paral·lelament a la de Foreigner. De veritable nom Louis Grammatico, va néixer el 2 de maig de 1950 a Rochester, Nova York i actualment és el líder del grup The Lou Gramm Band, una banda de música de tendència cristiana que va formar després de recuperar-se d'una gravíssima malaltia. D'aquesta banda formen part Don Mancuso, Andy Knoll, AD Zimmer i el seu germà Ben Gramm, van publicar un únic disc l'any 2009. De fet Lou Gramm ha format part de diversos projectes i en solitari només va publicar dos àlbums, aquesta cançó es trobava en el primer dels que va treure.

Lucinda Williams – Burning Bridges 2014

Una altra veterana de la que vam parlar fa un parell de temporades i que va publicar un disc l’any 2014, és la nord-americana Lucinda Williams que va editar "Where The Spirit Meets The Bon" el 29 de setembre del 2014, un àlbum doble publicat a través del seu propi segell, Highway 20 Records que va aconseguir el lloc 13 en les llistes de venda als Estats Units i el 23 a Anglaterra. En aquest disc Lucinda Williams ha comptat amb col·laboradors de luxe: Bill Frisell, Tony Joe White, Ian McLagan (teclista de The Faces), junt a Pete Thomas (bateria) i Davey Faragaher (baix) que són membres de la banda d'Elvis Costello, i Stuart Mathis (guitarra) i Jakob Dylan (cors) que són components dels Wallflowers. Per cert Jakob Dylan al que vam escoltar la passada temporada, és fill de Bob Dylan. En el doble CD s'ha inclòs una versió, es tracta del tema "Magnolia" de JJ Cale, el extraordinari guitarrista nord-americà que va morir el 26 de juliol de 2013 als 74 anys d'edat. També s'inclou el tema "Compassion" en el què Lucinda Williams ha musicat un poema del seu pare. La cantautora Lucinda Williams va néixer a Lake Charles, Louisiana, un 26 de gener de 1953. Des que va començar a finals dels 70 ha aconseguit tres Grammy i va ser considerada com la Millor autora de cançons dels Estats Units per la revista TIME l'any 2002. Va publicar el seu primer àlbum "Ramblin'", l'any 1979 i porta editats 12 fins al moment. Us explicaré una curiositat, la seva mare va morir a principis del nou segle, doncs bé, l’any 2005 Lucinda Williams va treure un àlbum en directe titulat "Live @ The Fillmore West" i el disc estava dedicat a la seva mare, per a la qual va escriure en total més de 27 cançons. Per cert, el 5 de febrer del 2015 va publicar el seu darrer treball fins el momento “The Ghosts of Highway 20” que va arribar al primer lloc en las llistes country d’Anglaterra i al 35 als Estats Units.

Magna Carta – Highway to Spain 1995

Us vaig prometre que escoltariem aquesta cançó i mira per on, ha arribat l’hora. El grup Magna Carta són una de les millors bandes de folk-rock angleses de la història i han realitzat gires en moltes ocasions per Espanya. D’una d'elles, organitzada per l’amic Mikel Barsa, va sortir aquesta cançó "Highway to Spain" (Autopista cap a Espanya), tot un incunable que mai va arribar a publicar-se a Anglaterra i només es va incloure en un doble CD editat a Espanya l'any 1995 pel segell Barsa Promociones,  sota el títol "Las Tierras del Viento" i que incloïa cançons dels seus discos "Sweet Deceiver" i "Nothlands", arreglades i remasteritzades de nou per Chris i Linda Simpson (a la foto), juntament amb aquest tema inèdit fins aquell moment i altres peces noves. Per cert i això és important, era doble, però es va vendre a preu de senzill una cosa en la que tindrien que ficsar-se les cases de discos a l’hora de posar a la venda els seus productes perque els costos de fabricación d’un CD son molt més baixos que els dels vinils, però els venen molt més cars. Després es queixen del “pirateig”. Magna Carta estava liderat pel cantant i guitarra Chris Simpson i van començar a Londres, l’any 1969. En algun dels seus primers discos va col·laborar el teclista Rick Wakeman. Els Magna Carta van patir molts canvis en la formació que va començar com a tercet. Tenen gravats 41 o 42 àlbums, l'últim d’ells “The Fields of Eden” és de l’any 2015, però “Las Tierras del Viento” es un álbum que no te cap desperdici, si be i aixó es curios, no consta a la seva discografia oficial. Suposo que seria per no haver-se publicat a Anglaterra i sols a Espanya.

The Lovin’ Spoonful – Lonely (Amy’s theme) 1966

The Lovin' Spoonful, un dels grups líders del  moviment hippy a la costa Est dels Estats Units, es van crear al Village de Nova York. Eren la banda liderada pel cantant, guitarra, compositor i harmònica John B. Sebastian, nascut a New York el 17 de març de 1944. El tema més popular en la seva carrera va ser “Summer in the City”, però aquest grup que va funcionar molt bé a finals dels 60, te moltes mes cançons dignes de escoltar-se. Entre ells destaca "You're a big boy now" que es va incloure a la banda sonora del film del mateix títol estrenat l’any 1966 i on tota la música va ser composada per John B. Sebastian i tocada per The Lovin' Spoonful, precisament d’aquesta banda sonora os he tret la seva cançó d’amor, aquesta que sona ara a Un Toc de Rock i que a la pel·lícula s’escolta mentres el protagonista es passeja pels carrers de la ciutat que ara tinc les meves dubtes, no se si es San Francisco o Nova York, una de les dos, però diría que la primera. El grup es completava amb Steve Boone (baix) i Joe Butler (bateria), sense oblidar el cofundador que era Zal Janovsky (guitarra). Aquest i John B Sebastian es van conèixer en una trobada d'amics celebrada a casa de Mama Cash, un apartament que era propietat de Harry Nilson i allà després de muntar-se una jam-session, van sorgir The Lovin' Spoonful.

Gary Puckett & The Union Gap – Young girl 1968

Aquest tema, el principal èxit en la carrera del grup Gary Puckett & The Union Gap, es va publicar en single l'any 1968 i va aconseguir el primer lloc en les llistes britàniques i la segona posició en les dels Estats Units, on va ser Disc d'Or i es va incloure en el seu segon LP titulat genèricament “Gary Puckett and the Union Gap Featuring Young Girl”. Posteriorment s'han realitzat algunes versions, destacant les de Gary Lewis and the Playboys, Claude François, Anni-Frid Lyngstad de ABBA en solitari, Danny Tanner i el grup israelí Noar Shulayim, entre d’altres. Gary Puckett & The Union Gap es va formar a Califòrnia l’any 1967, al voltant del seu líder, el cantant Gary Puckett, un home nascut a Minnesota el 17 d'octubre de 1942, al costat de Dwight Bement (teclats i saxo), Kerry Chater (baix i guitarra), Paul Wheatbread (bateria)i Gary Withem (teclats). El  compositor de casi tots els seus temes era el que també va ser el seu productor, Jerry Fuller. Les cançons més destacades en la carrera de Gary Puckett & The Union Gap, a més d'aquesta, van ser "Lady Willpower", "Woman, woman" i "Over you" i en els seus discos cridava l'atenció el fet de que Gary Puckett & The Union Gap casi sempre vestien uniformes militars, sobre tot de l’época de la Guerra Civil Americana. L’any 1971 el grup Gary Puckett & The Union Gap es va desfer i Gary es va llançar en solitari, però va tindre molt poc èxit. En total Gary Puckett & The Union Gap van treure 7 discos grans, incloent recopilacions.

Steve Miller Band – Circle of love 1981

Steve Miller que va néixer el 5 d'octubre de 1943 a Milwaukee, Wisconsin, liderava la Steve Miller Band i per la aquest bon grup nord americà han passat grans músics com el cantant i guitarra Boz Scaggs. The Steve Miller Band va ser creada a San Francisco, l'any 1967, per el guitarra i cantant Steve Miller i el teclista Barry Goldberg que militaven des de 1965 en Goldberg-Miller Blues Band. En aquesta gravació la Steve Miller Band està integrada per Steve Miller (guitarra i cantant), Steve Byron Allred (teclats), Gerald Johnson (baix) i Gary Mallaber (bateria i percussió). A Espanya la Steve Miller Band era un grup pràcticament desconeguda fins que una marca de cerveses va usar una de les seves cançons al seu espot publicitari, crec recordar que va ser Cruz Campo. Aquesta cançó que us porto ara donava títul a un dels seus millors àlbums, publicar a l’octubre de 1981 amb Rick Fisher com ingenier de só i es una “cançó llarga” si bé tampoc amb excés i l’escoltem ara a Un Toc de Rock, però en el disc es va incloure “Macho City” i aquesta si que era llarga de veritat, cubría una cara del vinil, en propers programes l’escoltarem, paraula. Quan Steve Miller tenia sols dotze anys va crear el seu primer grup Marksmen Combo, a Texas, allà va coincidir amb Boz Scaggs que més tard crearia The Faboulous Night Train i te una interesant carrera en solitari.

Michael Bolton – To love somebody 1992

Aquest tema “Estimar a algú”, el va gravar Janis Joplin i el va incloure en el seu disc pòstum "Pearl", sent un dels seus gran èxits, però es tractava d'una versió. Va ser composada i gravada per el grup The Bee Gees, però avui no us he seleccionat ni a Janis que ja va sonar en el programa la passada setmana, ni tampoc la versió original. Aquesta és la que va realitzar el cantant i actor nord-americà Michael Bolton. Us l'he extret del seu àlbum "Timeless: The Classics", un disc ple de versions, publicat el 29 de setembre de 1992 i que va ser número 1 del Billboard a les llistes de l'any 1992 i quatre vegades Disc de Platí als Estats Units, venent nou milions de còpies. La veritat és que Michael Bolton, nascut el 26 de febrer de 1953 a New Haven, Connecticut, sempre ha inclòs versions en els seus treballs. En aquest àlbum va comptar amb un munt de bons músics: Nathan East i John "JR" Robinson a les bateries, Larry Bunker a la percussió, els baixistes Walter Afanasieff, Nathan East, Randy Jackson, Ed Meares, Buell Neidlinger, Margaret Storer i Neil Stubenhaus, a les guitarres trobàvem a Vernon "Ice" Black, Michael Landau, Jeff Mironov i Dean Parks, Walter Afanasieff, Robbie Buchanan, David Foster, Randy Kerber i Greg Phillinganes es van encarregar de l'òrgan, sintetitzadors i teclats, mentre que Emilio Castillo, Gary Herbig, Stephen "Doc" Kupka i Joel Peskin van tocar el saxo, al costat d'una important secció de metalls i cordes.

Lou Reed – Walk on the wild side 1972

Curiosament aquest tema que he escullit per tancar el programa d'avui d'Un Toc de Rock, publicat per Lou Reed en single al novembre de l’any 1972 i que es trobava en el LP "Transformer", va passar la censura de l'època tot i la seva temàtica dura i agressiva. Sempre m'ha cridat l'atenció que aquells "castos" censors donessin el vistiplau a "Caminant pel costat salvatge", però va ser així i la cançó de Lou Reed va sonar i es va vendre al nostre país. La lletra de la cançó ens parla de drogues, homosexuals, transvestits, prostitutes i sexe oral, tracta bàsicament de gent que ha fracassat, tot això temes tabú a l’época. La veritat és que jo he de confessar que la vaig descobrir tard, quan la van incloure en la genial i recomanable banda sonora del film "Time Square" de l’any 1980. El sol de saxofon està interpretat per Ronnie Ross que va ser qui va ensenyar a tocar aquest instrument a David Bowie, això ha fet que erròniament es digui en algunes fonts que és el propi David Bowie qui toca el saxo a "Walk on the wild side", però no és veritat, tot i que ell va ser el productor, això si. Els músics que van participar en la gravació van ser Herbie Flowers (baix), Mick Ronson (guitarra, piano i cors) i John Halsey (bateria), van col·laborar Ronnie Ross (saxo), Klaus Voormann (baix), Barry Desouza i Ritchie Dharma a les bateries. Els cors els va realitzar el grup Thunderthighs que eren Dari Lallou, Karen Friedman, Jacki Campbell i Casey Synge, al costat de David Bowie. Aquí al nostre pais es va fer una bona versió a carrec d’Albert Pla. Lou Reed es deia en realitat Lewis Allan Reed i va néixer a Brooklyn, New York, el 2 de març de 1942. Va ser component del mític grup novaiorquès The Velvet Underground, junt a Nico i John Cale, abans de començar en solitari. Al mes de maig de 2013, Lou Reed va haver de ser sotmès a un trasplantament de fetge del que semblava recuperar-se molt bé, però les coses van empitjorar i finalment va morir el 27 d'octubre del mateix any a Southampton, Nova York.

Acabo amb una frase de l'actriu Loretta Young (6 de gener del 1913 - 12 d'agost del 2000) que va dir una vegada

"Igual que la caritat, el glamour ha de començar a casa”

Acabara ara Un Toc de Rock, però us deixaré en la bona companyía de les emissores per les que surto a les ones dues vegades cada setmana o via internet, si us el descarregueu des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta, ens retrobarem en el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)