Un Toc de Rock 10-65

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

Recordarem en Un Toc de Rock a Manolo Tena que va morir el passat quatre d'abril amb un tema del seu últim àlbum, però també comptarem amb històrics de la música com Fernando Marquez “El Zurdo”, Nacha Pop, Revolver, Pep Sala, Presuntos Implicados, Ramón del Pomar, Els Pets, Burning, Los Salvajes, Roque Baños i Los Limones que avui integraran la nostra banda sonora en aquest viatge al passat, a l'ahir, mitjançant la música i que emprenem dues vegades per setmana des de totes les emissores per les que ens escoltes o bé per internet, si es que et descarregues el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores. Jo sóc Mario Prades i ara tornaré a obrir la barraqueta de nou i us diré com sempre que tots i totes sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

Fernando Marquez “El Zurdo” – Para tí 1995

Us porto ara per començar Un Toc de Rock a un dels noms històrics de la movida madrilenya, referència quan parlem d'aquella època gloriosa per el rock espanyol. Fernando Márquez Chinchilla va néixer a Madrid el 18 de desembre de 1957, cantant, compositor, escriptor, dibuixant, editor i considerat un pensador, va ser anomenat "El Zurdo". Es va donar a conèixer precisament en la seva faceta de dibuixant de fanzines i al fet de dibuixar amb la mà esquerra va ser el que li va valer el sobrenom. Va ser el fundador de Kaka de Luxe que va començar com fanzine i es va convertir en un grup punk, on trobàvem també a Carlos Berlanga, Alaska, Nacho Canut, Manolo Campoamor, Pablo Martínez i Enrique Sierra. De Kaka de Luxe van sorgir noms claus de la movida com Alaska y Pegamoides i Ràdio Futura. Quan Fernando Márquez deixa Kaka de Luxe va crear Paraíso, un altre nom históric de la moguda i la cançó "Para tí" que escoltem ara, composada per Fernando en aquella época, és avui en dia tot un himne. Més tard va seguir fent història i va sorgir La Mode. Problemes respiratoris el van allunyar dels escenaris, però retornà amb Pop Decó al costat de Teo Cardalda i posteriorment sorgeix Proyecto  Bronwyn. Tot això sense deixar d'escriure llibres. La seva etapa en solitari és possiblement la més anodina i en ella destaca el CD "Para tí..." que va publicar Barsa Promocions l'any 1995, el segell propietat del meu amic Mikel Barsa, encara que en algunes fonts, equivocades per descomptat, afirmen que va ser editat pel segell Lollipop i com mostra al blog us poso el CD en el què va reversionar temes de totes les seves etapes musicals i aquesta cançó que escoltem ara. En la gravació van col·laborar Eddy McLean i la seva Orquestra, Joe Borsani, Divina Comedia, La Honorable Sociedad, Cafè Teatro i Antonio Zancajo i les seves 5 guitarres. La producció va ser del recordat Joe Borsani, un argentí establert a Madrid i que va ser assassinat al juny de 2003. Per cert, en aquest CD hi ha un error en la cançó en la qual intervé Eddy McLean, s'han equivocat, anuncien en els títuls de crèdit que col·labora en "A por todas", però ho fa en “Credo”.

Los Limones – Horizontes 1993

L'any 1983, a la ciutat de El Ferrol, quatre estudiants de l'escola Montefaro anomenats Santos Fernández López, conegut com Santi Santos a la guitarra i veu, José Ignacio Garrote al baix i després guitarra, Tom Garrote amb la guitarra solista i Marcial Rodriguez Badia a la bateria, als quals se'ls uneixen Carlos Vélez al baix i Begoña Álvarez als teclats, creen una grup al qual anomenaran Los Limones del Caribe. L'any 1986 comencen les desil·lusions i del grup original només queda Santi Santos que aconsegueix un contracte discogràfic i s'edita "Sun". Després de guanyar el Premi de "grup revelació" en Radiocadena Espanyola, són fitxats per Grabaciones Accidentales (GASA) i passen a ser Los Limones. El grup el integraven Santi Santos (cantant), Abel López (bateria), Andrés Pita (guitarra), Pepe Ramos (guitarra i cors), Antonio Porto (baix) i Álvaro Lamas (steel guitar), encara que van seguir produint-se canvis en la formació, de fet van passar una desena de músics més. Los Limones van tenir una carrera interessant, sobretot quan van contactar amb un mànager valencià amb seu a Madrid, Rochi Management, un bon amic. En el 89 recordo que els va col·locar a Múrcia, en un concert que vaig realitzar amb Al Stewart, al costat de Alan Cool & The Cookies i Los Hurones. Los Limones van tenir una carrera interessant, encara que no la que la seva qualitat es mereixia i finalment Los Limones desapareixen en 1995, Santi Santos és llança en solitari i posteriorment tornaria a posar en marxa Los Limones que van gravar un disc en directe i han seguit gravant, de fet crec que estan en actiu. Recordo que l'any 2004 van publicar un single interpretat en gallec. Aquest tema que estem escoltant ara, escrit per Santi Santos, es trobava en el seu quart àlbum titulat "Para las estrellas" que es va publicar l'any 1993, si bé jo us el he extret d'un recopilatori amb els seus singles.

Ramón del Pomar – En tí me quedaré 1997

Recordo que quan l'amic Mikel Barsa em va enviar aquest CD que acabava de publicar em va comentar que Ramón del Pomar era tot un personatge de la nit de Madrid. Cantant, compositor, escriptor, poeta i crec que també actor, Ramón del Pomar va treure aquest disc "Tigres, Tauros i Reptiles" l'any 1997 amb totes les cançons, lletra i música, escrites per ell i que la veritat és molt interessant i si bé Medes, secretària de Mikel, em va comentar que a ella li agradaven altres cançons de l'àlbum, a mi aquesta que us he seleccionat em va impacte al moment i per això avui la compartirem a Un Toc de Rock. La producció va estar a càrrec de Mariano Lozano que també va realitzar els arranjaments i les programacions i va comptar amb José Mari Guzmán, Mercedes Resino, Carmen i Amaya Castillo, Fernando Martín, Elena Briz i un munt més de gent als cors,  Fernando Jiménez, Miguel Herrero, Rafael Gutiérrez i el propi Ramón del Pomar a les guitarres, Óscar Iglesias al baix i Juan Barrio al piano. Tots els temes es van gravar i van barrejar-se en els Estudis Box de Madrid. L'àlbum va tenir el suport de la Regidoria de Cultura i Esports de Cantàbria. Luis Ramón García del Pomar al qual es coneix com El Chinito, va publicar fa un parell d'anys un llibre titulat "Memorias de un pegaplatos" i en l'acte de presentació que va ser tot un espectacle, va comptar amb la col·laboració d'un munt d'amics, entre ells els ballarins Aruna Nisad i Mohamed el Sayed, al costat de Michelle Calvó que va cantar el tema "Sentimientos", composat pel càntabre Ramón del Pomar i que formava part d'aquest disc "Tigres, Tauros y Reptiles". Ramón del Pomar va formar part a principis dels vuitanta, al costat de Patricia A. de Lorenzana, Mavi Margarita i Ricardo Llorca, del grup Línia Vienesa, una banda de neoromántics que hem de reconèixer no va tenir l'èxit que ells s’esperaven.

Ramón del Pomar, tot un personatge polifacètic

Nacha Pop – La chica de ayer 1980

Ara recordarem a Un Toc de Rock al cantant, guitarra i compositor Antonio Vega i escoltarem la seva millor creació musical. Una cançó que forma part de la història del rock espanyol per mèrits propis i va ser composada per Antonio Vega l’any 1977, quan es trobava fent la mili a Valencia. Està considerada com la cançó més representativa del pop español dels 80 i la més important. Va ser el gran hit en la carrera de Nacha Pop, un grup que es van crear l’any 1978 en desfer-se Uhu Helicopter i en aquells moments Nacha Pop eren Antonio Vega i el seu cosí Nacho García Vega a les guitarres i veu, al costat de Carlos Brooking al baix i Ñete enfront de la bateria que em sembla que ja va morir. En total Nacha Pop van gravar sis àlbums d'estudi i un en directe. Es van dissoldre deu anys més tard, encara que l’any 2007 Nacha Pop van tornar a reunir-se a la gira de la que us parlava abans i que veient el deteriorament físic d'Antonio Vega gairebé resultava patètica. Antonio Vega va néixer a Madrid  i va morir a Majadahonda, Madrid, un 12 de maig de 2009. “La chica de ayer” va ser una cançó que estava en el seu primer disc "Nacha Pop", editat a l’any 1980 i que es va gravar en els estudis Hispavox, al carrer Torrelaguna, la producció va estar a càrrec de Teddy Bautista, el que va ser polémic president del SGAE i que en la gravació els acompanya front dels teclats. Ara sona per a vosaltres a Un Toc de Rock. Per cert que des de l’escàndol del SGAE, la auditoria i les acusacions, que es van produir ja no s’ha sentir parlar més del tema, la veritat és que sembla com si algú tingues interes en tapar-ho tot i “correr el estupido velo”, inclus des de el govern del país. Tornem a la cançó, ara dues curiositats, el grup nord-americà Gigolo Aunts va gravar aquest tema, adaptant la seva lletra a l'anglès i amb el títol “The Girl from Yesterday” i l’altre es que a la cançó “La chica de ayer” els Nacha Pop parlan d’un garito de Madrid conegut com el Penta, de veritable nom Pentagrama, donçs Johnny Cifuentes, actual líder dels Burning, als que escoltarem després, va ser puntxadiscos en aquell mític local de madrileny.

Manolo Tena – Cuando llegue septiembre 2015

Manolo Tena ens va deixar el passat 4 d'abril, la seva veu ronca i personal ha quedat apagada, encara que nosaltres la recordarem ara a Un Toc de Rock escoltant aquesta cançó que us he extret de l'àlbum "Casualidades", produït pel seu germà Rafa i que Manolo Tena va publicar el 25 de setembre del passat 2015, sent el seu últim treball discogràfic publicat en vida. Feia set anys que no editava res de nou, des que l'any 2008 va treure "Canciones nuevas". Manolo Tena va ser un dels personatges més importants de la moguda madrilenya, tot i haver nascut a Extremadura, concretament a Benquerencia de la Serena, Badajoz, el 21 de desembre de 1951. Va viure la major part de la seva vida al madrileny barri de Lavapiés i va començar als 14 anys tocant el baix en orquestres de ball. Quan es va llançar pel seu compte va adoptar el nom artístic de Lolilla Cardo, cantant temes socials amb ironia i sarcasme. L'any 1975 va col·laborar amb Luis Eduardo Aute en el disc "Babel" i en el 77 va posar en marxa el grup Cucharada, amb els quals va publicar un àlbum amb un títol que a mi sempre m'ha cridat l'atenció "El limpiabotas que quería ser torero" i en el qual també trobàvem a Antonio Molina (guitarra), José Manuel Díaz (bateria, veu i guitarra) i Jesús Vidal (guitarra) , tot i que van passar també altres músics. El 5 de juny de 1978, van gravar el seu primer senzill "Social peligrosidad" que va editar el segell Chapa Discos, una cançó de protesta contra la Ley de vagos y maleantes, encara en vigor en aquella època i que es va convertir en el seu tema més popular. Van arribar a ser teloners de Chuck Berry a Madrid. Però Cucharada va acabar dissolent-se i al 81 forma un nou grup, un tercet al que va anomenar Alarma!!! amb José Manuel Díez a la bateria i Jaime Asúa a la guitarra. Van treure dos àlbums i se'ls va comparar amb Police, tot i que al meu entendre no tenia res a veure llevat que eren tres. El seu segon treball “El lado oscuro” és un disc sense desperdici amb dues cançons històriques “Frío” i “Marilyn”, però es van separar al 86. L’any 1988 comença ja en solitari i amb una interessant trajectòria. L’àlbum "Sangre española" va ser el seu segon disc i es va gravar als Estats Units l'any 1992 amb temes com "Tocar madera", "Sangre española" o "Quiero beber y no olvidar". El disc va tenir molt d’èxit i va vendre més de mig milió de còpies entre Espanya i América, però va tindre problemes amb hisenda ja que no cobraba els drets d’autor que li corresponient i que tenia que abonar-li el SGAE. Val a dir que Manolo Tena va ser el primer artista espanyol que va posar un dels seus discos a la venda sols mitjançant Internet, es tractave de “Insólito” que va treure l’any 2000 i aixó va fer que les emisores de ràdio-fórmula el posesin a la “Llista Negra” i es que aquesta emissores treballan sols per Diners, si pagas sones, si no pagues es que deus de ser molt dolent i aquesta es una de las grans malalties que patéix la música nacional, als Estats Units aixó de pagar per ser escoltat sería considerat un delicte federal, recordeu el “Cas Payola”, aquí la Payola es una pràctica habitual. Des de molt jove va tenir problemes amb les drogues i es va veure abocat a la ruïna en diverses ocasions, sempre va confessar que només la seva família el va ajudar a no ser un sense sostre llançat al carrer. Finalment i quan semblava que s'havia recuperat de les seves addiccions, la mort se'l va endur per oferir les seves cançons a algú molt més alt.

Revolver – Las armas rotas 2015

El passat any 2015 Revolver, la banda liderada per Carlos Goñi, traurien un nou treball discogràfic titulat genèricament "Babilonia" que es va publicar el 10 de febrer i del qual ara us he extret aquest tema, escrit al igual que la resta de cançons per Carlos Goñi i que escoltarem ara a Un Toc de Rock. Aquest era el primer treball d'estudi de Revolver des que van editar "Argan" al 2011 i en aquest àlbum, el seu desè disc gravat en estudi, Revolver d'alguna manera podem dir que torna als seus orígens, amb una instrumentació més simplista i comptant amb el baixista Manuel Bagués i el bateria Julián Nemesio, al costat de la col·laboració del teclista Santiago Navalón, amb cançons més curtes, tot i que aquesta dura gairebé cinc minuts. Es va gravar a l'estudi que Carlos Goñi posseeix a L'Eliana. En disc ha pujat al segon lloc dels més venuts al país, només superat per Pablo Alborán i el seu "Terral". Posteriorment i com a presentació del nou disc Revolver va oferir una gira que va començar al Teatre Barts de Barcelona el 13 de març.Un dels músics més rellevants surgits a Valencia es Carlos Goñi, tot i que va néixer a Madrid un 8 d'octubre de l’any 1961, si bé ell es sent valencià. Va formar part del grup alacantí Garage amb els que va treure dos singles i posteriorment es va incorporar a Comité Cisne, fins que es va decidir a llançar-se ja en solitari convertint-se en Revolver. Us explicaré una anècdota perquè aprecieu com són les cases de discos. L'any 1990 va treure el seu primer disc com Revolver, Carlos Goñi i jo ens coneixíem de la seva època a Comité Cisne i em van trucar de Wea, la seva discogràfica per donar-me el disc i que li fes una entrevista per Diari de Tarragona, vam quedar a la cafeteria de l'Hotel Maritim, a Cambrils, just al costat de casa meva i quan ens vam veure no vaig poder deixar de comentar-li com s'havia aprimat. Em va dir textualment “Wea me dio un tiempo limitado para perder 20 kilos o se negaban a sacar el disco, afirmaban que no daba la imagen”. Aquesta és una gran veritat quan parlem del mercat discogràfic a nivell de grans multinacionals del disc, en masses ocasions prefereixen imatge a qualitat.

Els Pets – Fa un  minut 2013

Els Pets van treure un treball discogràfic que es va titular “L’Àrea Petita”, produït per Rafael Fernández i que es va editar a principis d'octubre del 2013. D'aquest àlbum us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock un tema en el que ens expliquen el temps, sempre molt poc, que poden estar "sense ella". En aquest enregistrament Els Pets són Falin Càceres (baix i veus), Joan Reig (bateria i veu), Lluís Gavaldà (veu i guitarra), el guitarrista David Muñoz, Joan Pau Chaves (teclat i segones veus) i que al costat de Joan Reig i altres amics tenen un grup paral•lel amb el que van estar un temps actuan per petites sales, es tracta dels Tàrraco Surfers, i per cert, surtien al escenari vestits de romans. Els Pets es van crear a Constantí l'any 1985, encara que originalment es van anomenar Condons Adulterats i en el grup estava J. Sabaté que formava part del grup Underground Spirit i sembla ser que fa un any o dos que va morir. Inicialment El Pets són Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres, encara que en els seus primers discos eren quatre, també hi havia el guitarra Ramon Vidal. Per cert en els dos primers discos d'Els Pets va col·laborar a la guitarra el meu company Quimet Curull, amb el qual realitzo El Temps Passa, un programa que també pots escoltar-ho en aquesta emissora. Consta en els títols de crèdit i podeu comprovar-ho i va col·laborar en el concert que van realitzar per celebrar els seus 25 anys en el món de la música i que es va realitzar precisament a Constantí. La veritat és que inicialment Els Pets van comptar en els seus discos i gires amb Els Vents de Baiona i el grup vocal Les Llufes. De fet val a dir que hi ha un abans i un després en la carrera musical d'Els Pets i va ser la incorporació, arran del disc "Fruits sexs", primer com a productor i després també com a guitarra i arranjador, del recordat Marc Grau, va ser un canvi musical molt important en la carrera d'Els Pets.

Burning – Balada para una viuda 1978

En masses ocasions les conveniències socials marquen l'existència i la conducta de la gent. És la por al "que diran" el llibre d'estil pel qual es regeixen molts membres de la nostra societat. A poc a poc i amb els temps moderns, això va quedant relegat enrere per la realitat, però encara avui les "normes" marquen en masses ocasions el que hem de fer. En aquesta cançó que es troba a l'àlbum "El final de la dècada", publicat l'any 1978, els Burning ens expliquen la història d'un noi que coneix una vídua al metro. Ella sent necessitats en la seva solitud, té un buit que "omplir" i està convençuda que ell s'ho farà "Molt millor", però finalment acaben fent l'amor sense control en un portal, prop de la casa de la dona perquè “Qué dirían los vecinos si vieran entrar un hombre en su casa a las diez de la noche", com si ella no tingués el dret de refer la seva vida i tornar a estimar i sentir-se estimada. La veritat és que és tracte una lletra molt Burning. Jo sempre dic i ara torno a repetir-ho que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en les dues formacions només queda un dels seus membres originals, a Asfalto, Julio Castejón i a Burning, Johnny Cifuentes. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes, els altres es van anar quedant pel camí. Des de 1997 Burning són Johnny Cifuentes (veu, teclats i piano), Carlos Saved (baix), Edu Pinilla (guitarra) i Kacho Casal (bateria). Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deiem, amb deu anys entre un i l'altre.

Pep Sala – Petjades a la sorra 1997 / 2008

L'amic Pep Sala publicà al 2008 un doble CD titulat “Manual Teóric i Practic sobre el pas del temps” i del primer disc us he extret aquest tema que ara compartirem a Un Toc de Rock i que és tot un tros de cançó que va ser escrita, lletra i música, pel músic d'Osona. El doble CD també va ser produït per Pep Sala. És clar que aquest disc era una mena de recopilatori i la cançó s'havia inclòs originalment en l'àlbum “Paranys de la memòria”  que havia publicat l'any 1997. Pep Sala va ser la meitat de Sau i tant amb el recordat Carles Sabater com amb ell m'unia una bona amistat. Pep Sala és un bon col·leccionista de llibres i una vegada ens va ajudar a taxar la biblioteca familiar. Josep Sala i Bellavista va néixer a Vic el 17 de juliol de 1960. Quan va començar va formà part de dos grups escocesos, Midnite Hour i Eclipse. L’any 1986 i amb Carles Sabater, van crear Sau, la millor banda de pop català de tots els temps. El 1993 sorgeix Pep Sala & La Banda del Bar, un projecte paral·lel per donar sortida a les seves inquietuds musicals els anys sabàtics de Sau. Aquest grup va funcionar paral·lelament al seu traball amb Sau, fins que després de la mort de Carles Sabater el 13 de febrer de 1999, va donar per tancat Sau i es va llançar en solitari. En diverses ocasions Pep Sala m'ha convidat a fer cors en algunes de les seves gravacions, però jo que valoro en molt la seva amistat, sempre he rebutjat el suggeriment, no sigui que encara faci malbé una bona cançó amb la meva veu trencada i vella. Aquest any ha celebrat els seus 40 anys dins del món de la música amb un nou treball discogràfic titulat “Ops! Mireu què he fet” que Pep Sala ha presentat el passat 17 d’abril, en directe, al Barts de Barcelona.

Presuntos Implicados – Alma de blues 1989

Aquest tema que ara escoltarem a Un Toc de Rock forma part de l’historia de Presuntos Implicados, marcà l'abans i el després d’un bon grup creat a Yecla, Múrcia i establert a València, si bé sempre es diu que són valencians. La cançó “Alma de blues” donava títol a un LP editat per Presuntos Implicados l’any 1989 i que va esdevenir-se un dels seus millors trabáis discogràfics i va marcar un gir en la seva línea musical. Si bé val a dir que la cançó no era d’ells, la van composar Elena Tovar (cantant) i Basilio Montes (guitarra i cantant) que van ser components del grupo The Privados, als que ja hem escoltat a Un Toc de Rock, fa un parell de temporades i potser podríem plantejar-nos escoltar alguna altra peça seva.. Basilio va ser company de Carlos Goñi al grup Garage. Presuntos Implicados estava integrat per Soledad Giménez, el seu germà Juan Luis Giménez i Nacho Mañó que era el seu marit i abans Presuntos Implicados havian estat gravant peçes en una línea casi discotequera, amb aquest disc van cambiar d’estil i aixó va ser molt positiu per la seva carrera musical. Si bé Soledad Giménez els va deixar per treballar en solitari i des de la marxa de Sole l’any 2006, el seu lloc l'ocupa Lydia Rodríguez. Presuntos Implicados ja han tret un tercer disc amb la nova cantant “Zona Preferente: La Noche 2 desde la Ciudad de México”, gravat en directe i a Un Toc de Rock hem escoltat alguna cosa d’ell.

Roque Baños - ¿Qué tal anoche? 1999

Ara i des de la pel·lícula “Segunda piel” que va estar protagonitzada per Javier Bardem, Jordi Mollà i Ariadna Gil, dirigida per Gerardo Vera l'any 1999, amb la banda sonora composada i interpretada per Roque Baños, excepte un tema que interpreta Lucrecia, us he seleccionat per escoltar al programa d'avui d'Un Toc de Rock aquest "peaso cansión" que formava part dels bonus track del CD que va publicar el segell Polydor. Els temes d'aquesta banda sonora es van gravar en tan sols dos dies, els 20 i 21 de setembre de 1999 i Roque Baños compta amb l'Orquestra Simfònica de la Ciutat de Praga dirigida per  Mario i Adams Klemens i les col·laboracions de Ferran Orti i el saxofonista Andrés Gomis. El compositor Roque Baños López, nascut a Jumilla, Murcia, l'any 1968, està especialitzat en bandes sonores. Va realitzar els seus estudis becat a la Berklee College of Music de Boston, on va estudiar composició i direcció, decidint enfocar la seva trajectòria professional al món de la música per al cinema, portant publicats més de quaranta bandes sonores de pel·lícules, entre elles les de la saga "Torrente" , "Balada triste de trompeta", "Al otro lado de la cama", "Goya en Burdeos", "El Tuno Negro", "La Comunidad", "Celda 211", "Las 13 rosas", etc. sense oblidar "Salomé" per la qual va rebre un Goya a la Millor Música Original. Al seu poble natal, Jumilla, a Múrcia, el va nomenar el 28 de desembre del 2008 “Fill Predilecte de la localitat”.

Los Salvajes – Con su blanca palidez

Acabarem el programa d'avui d'Un Toc de Rock amb un dels grups històrics del rock espanyol dels seixanta, es tracta de Los Salvajes, una banda creada al Poble-sec, a Barcelona, a principis de la dècada, encara que Sebastián Sospedra (baixista) que després tocaria amb Lone Star, era de Collblanch. Ells intregraban la part més "dura" del rock espanyol dels seixanta, versioners dels Stones, The Troggs i tants d'altres, encara que així mateix van gravar moltíssimes cançons pròpies que van ser grans èxits, com “Mi bigote”, “Soy así”, “Al Capone”, “Platillos volantes”, etc.. Amb l'arribada dels setanta i com va succeir amb molts grups històrics dels 60, Los Salvajes es van desfer, però a mitjans dels vuitanta Gaby Alegret, cantant i líder de la banda torna a posar en marxa a Los Salvajes, tot i que ell era el únic membre original que quedava. Mitjançant el segell Divucsa van publicar el seu disc de retorn titulat "1988" que es va presentar amb un concert que van realitzar a la discoteca Planeta 2001, i del que us he extret aquesta genial versió del “Con su blanca palidez”, un clàssic dels seixanta, del grup britànic Procol Harum. Van comptar amb Santi Picó com a enginyer de so i el disc que es va gravar en els Estudis Sono Centro, va ser il•lustrat amb unes caricatures a càrrec de Manel, al blog us poso una d'elles En aquest disc Los Salvajes eren Gabriel Alegret (cantant) juntament amb el guitarrista Albert Pont que realitza un gran sol en aquest tema i també cors, David Biosca a la bateria, Juan Antonio López s'encarrega del baix i cors i davant els teclats trobàvem a Enric Colomer. Actualment Los Salvajes segueixen en actiu i compten amb el guitarrista Quique Tudela que també forma part d'un altre grup mític dels 60, Los Gatos Negros i a més de realitzar concerts amb els dos noms, actuen així mateix com Clan Gatos Salvajes.

I fins aquí hem arribat amb Un Toc de Rock, però us deixo una bona frase que va dir l'escriptor irlandès George Bernard Shaw, mort al 1950 amb gairebé cent anys d'edat i guanyador del Premi Nobel:

“La llibertat suposa responsabilitat. Per això la major

part dels homes li tenen tant de por”

Tanco Un Toc de Rock per avui, però ara us deixaré amb companyia d’aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o vía internet, si és que et descarregues el programa des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i ara toca baixar la barraqueta. Porteu-se bé.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)