Un Toc de Rock 10-57

Enllaç per descarregar-se el programa

(link to dowload the radio program)

En els anys 70 i com us he comentat en diverses ocasions, el pop comercial espanyol va estar liderat per solistes, duets i tercets. Els grups semblaven quedar en un segon pla, tot i que van seguir lluitant per tenir el seu lloc en el mercat nacional. Per al programa d'avui d'Un Toc de Rock us he fet una selecció d'artistes que van copar les llistes d'èxits en els 70, de tendències molt diverses, però amb un nexe comú, van aconseguir xifres de vendes rellevants. Escoltarem a Trigo Limpio, Aquario, Trebol, Ana y Johnny, Los Amaya, Lorenzo Santamaría, Camilo Sesto, Víctor y Diego, Pablo Abraira, Danny Daniel amb Donna Hightower, Miguel Bosé, Ramón Muntaner, Pecos, Miguel Gallardo i Santabárbara. Alguns d'ells segueixen en primer pla, altres van ser relegats a un racó de la memoria i ara intentarem recordarlos un altre vegada des de aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades cada setmana o internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i obriré la barraqueta de nou, dient com sempre alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Trigo Limpio – María Magdalena 1978

Trigo Limpio va ser un dels bons grups vocals que a l’Espanya de la transició es van dedicar a fer un pop molt proper al folk i amb bons joc de veus. Posiblement la seva cançó mes auténtica va ser “Muñeca”, el seu primer single, però van coneixer a Juan Carlos Calderón que els hi va composar algunes de les seves millors cançons, molt més comercials i es va convertir en el seu productor. Trigo Limpio eren Amaya Saizar, Iñaki de Pablo i Luis Carlos Gil. Aquesta cançó que us porto ara, una composició de Juan Carlos Calderón per a ells, es un dels temes mig rítmics que van gravar i molts la consederen la seva millor cançó ja que es va editar i vendre molt bé a l’América Llatina, de fet va ser disc d’Or a Méxic. Es va incloure al seu LP “Desde nuestro rincón”, editat l’any 1978. Trigo Limpio van representar a Espanya en el Festival de la OTI de 1977 amb "Rómpeme, mátame", conseguin un tercer lloc i també van anar a Eurovisió, a l’any 1980, amb "Quédate esta noche", encara que en aquest últim festival la noia que cantava era Patricia Fernández, Amaya havia marxat poc abans per crear el grup Bravo. Trigo Limpio van funcionar de l’any 1970 al 1980. Després Amaya es va unir al grup Txarangö, ja en els noranta, al costat de Ana Bejarano, Roberto Uranga i José Ipiña, ex-components de Mocedades i  Javier Saizar també de Trigo Limpio. Per cert que van treure un CD genial titulat "Todo tiene su sitio bajo el cielo" que va ser poc valorat, però a mi sempre m'ha agradat pel seu aire tan a folk americà. Per Trigo Limpio també van passar Fernando García Salamanca, Toni Menguiano i Jose María Santamaría i no estic segur, però crec que tornen a estar en actiu.

Trébol – Carmen 1971

A principis de la dècada dels 70 sorgeix des d'Andalusia un trio que utilitzaven el nom artístic de Trèbol i l'any 1971 van treure un single a través del segell CBS amb aquest tema que compartirem ara en Un Toc de Rock i que es va convertir en el seu gran èxit comercial, incloent “Por El Caminito” a la cara B. La veritat és que Trébol van aconseguir una sèrie importants d'èxits en els 70, entre ells “Música eres tú”, “Mira mis manos”, “Marilyn”, “Pajarillo”, “María Rosa” i uns quants més. El trio estava integrat pels cantants Juan Carlos Catalá, Jorge Crespo i Álvaro Bustos, encara que per Trébol també van passar Carlos de Miguel, el d'Almeria Cristo de Haro que va militar a Los Íberos i Los Puntos i l'advocat Marcos García Montes. En dissoldres el grup l’any 1977, Álvaro Bustos (a la foto), va emmalaltir de psicosi paranoica crònica molt aguda, arribant a cometre un assassinat. El cantant, nascut a Còrdova l'any 1954, va matar al seu propi pare Manuel Bustos Fernández, director del conservatori de Còrdova, el 4 de gener de 1987, en creure que encarnava a Satanàs. Seguint el macabre ritual per eliminar als vampirs, li va clavar una estaca al cor i li va tallar els tendons dels turmells perquè no pogués caminar si ressuscitava. Va ser detingut i després de ser jutjat, va ser ingressat en un psiquiàtric. Anys després a Álvaro Rafael Bustos li van donar l'alta, però va desaparèixer de la vida pública i mai s'ha sabut res mésal d'ell. Va ser conegut com "El exorcista de Còrdova", un home que va passar d'estrella del pop espanyol a parricida.

Acuario – Rema, rema marinero 1977

A l'ombra de la popularitat obtinguda amb el programa de televisió “Un, dos, tres... responda otra vez”, sorgeix el trio Acuario, intentant emular a Las Grecas o Arena Caliente i que només van aconseguir un èxit important al llarg de la seva curta carrera musical, aquest tema que compartirem ara a Un Toc de Rock i que conté un toc entre aflamencat i pop. Acuario estava integrat per Mayra Gómez Kemp, Maria Durán i Beatriz Escudero, les dues últimes hostesses del programa i Mayra posteriorment passaria a ser la presentadora. Tan sols gravarien un àlbum "Acuario" que es va publicar l'any 1977 i que va estar produït per Ramón Arcusa, component del Dúo Dinámico. D'ell s'extreu un single amb aquesta cançó “Rema, rema marinero”, escrita por  R. Pérez Botijas i “Eso es el amor” de Pepe Iglesias el Zorro a la cara B. Al 1978 i arran de la sortida d'Acuario de la cubana Mayra que de fet era l'única que tenia experiència com a cantant, allà als Estats Units, el seu lloc va ser ocupat per Elia Monteoliva i van publicar un nou single amb el tema “Haz el amor” que havia estat escrita per Ramón Arcusa i Manuel de la Calva i amb el qual van participar al Festival de Mallorca del mateix any, encara que no van guanyar. La veritat és que l'èxit no va tornar a somriure'ls, Acuario va ser un grup efímer. Al 1980 Beatriz Escudero va ser substituïda per la sevillana Rebeca Vallejo, encara que poc després es converteixen en duo, ja només amb Rebeca Vallejo i Maria Durán, traient un single amb Columbia, sense transcendència al 1981 i finalment se separen definitivament. En total Acuario només editarien un LP i cinc singles amb RCA, a part de l'últim amb Columbia, dels quals “Rema, rema marinero” és l'únic que va funcionar a nivell comercial.

Los Amaya – Vete 1977

També en els anys 70 sorgeixen els trios rumberos, d'una banda l'anomenada "rumba taleguera" amb Los Chichos, Los Chunguitos o Los Calis, d'altra costat la "rumba blanca", hereva de la rumba catalana de Peret o El Pescaílla, amb gent com Rumba 3, Bordon 4 i Los Amaya que escoltarem ara amb aquest tema, un dels més populars dins de la seva àmplia carrera musical, de fet Los Amaya segueixen en actiu. “Vete” que es va publicar en single amb “Llorarás” a l'altre cara, va ser número 1 i declarada cançó de l'estiu al any 1977; va estar produït per Tony Ronald i entre els músics que els acompanyaven trobem a Josep Más "Kitflus", Max Sunyer i Carles Benavent. Los Amaya estava format pels germans José (La Corunya, 1952) i Delfín Amaya (Oviedo, 1954), eren familiars de la ballarina Carmen Amaya i des de nens es van instal·lar a Barcelona on van començar a tocar-la guitarra i cantar en festes familiars. Van debutar discogràficament al 1969 amb un repertori variat de cançons aflamencades i versionant en clau de rumba temes de pel·lícules i cançons populars, encara que el seu primer èxit arriba l'any 1971 de la mà de "Caramelos". Quan comencen a treballar amb Tony Ronald arriba la seva etapa més brillant en la qual no hem d'oblidar temes com “Quince años”, "Amor amor", "Decirle a ella que vuelva", “Chiribi”, “La inyección (Que te la pongo)” i tantes altres que van omplir les pàgines musicals en les dècades posteriors, amb xifres de venda realment significatives (a la foto Delfí Amaya amb Mario Prades a casa d'aquest, a Cambrils)

Camilo Sesto – Melina 1975

L'any 1975 es va publicar, a través del segell Ariola, un single en el qual aquesta cançó va ser el tema estrella, amb “Que dificil es ser feliz” a la cara B. Ambdues cançons van ser compostes per Camilo Sesto i "Melina" estava dedicada a l'actriu grega i també política, Melina Mercuri, per la qual el cantant i compositor sembla que sentia una veritable admiració. Va ser un dels singles que es van extreure del cinquè àlbum de Camilo Sesto titulat “Amor libre”, un dels més venuts de la seva carrera i es calcula que ha superat els 15 milions de còpies venudes a tot el món. Ara parlarem de Camilo Sesto, una de las grans veus del pop espanyol si be mirar-lo ara, la veritat es que avui en dia resulta més haviat patetic. És clar que si parlem de Camilo Sesto val a dir que abans de tocar amb Los Botines va estar una setmana amb Cefe y Los Gigantes, i abans havia format part d'un grup d'Alcoi anomenat Los Dayson que van treure un sol EP. El seu veritable nom es Camilo Blanes Cortes i va nèixer a Alcoi, Alacant, el 16 de setembre del 1946. Ha publicat també àlbums en anglès, i algunes de les seves cançons les ha interpretat així mateix en italià, portuguès i alemany. En les dècades de 1970 i 1980 va arribar a superar els 70 milions de discos venuts, aconseguint en total 52 números 1, encara que si tenim en compte que molts d'ells ho han estat en les llistes de ràdio fórmula espanyoles i argentines, això no ha de ser tingut en compte ja que tots i totes sabeu com funciona això, si pagues puges al capdamunt, el que si és significatiu són les xifres de venda i a Camilo Sesto no se li poden negar. Destaca la seva tasca com a compositor i ha escrit temes per Miguel Bosé, Cristina, Francisco, Ángela Carrasco, Lani Hall, Audrey Landers, Lucía Méndez, Manolo Otero, Sergio Fachelli, Charytín Goyco, José José i Federico Cabo, entre d'altres. Va fer el paper de Jesús a l'òpera rock "Jesucrist Superstar" que ell va produir, finançar i va protagonitzar, en la seva adaptació a l'espanyol i es va estrenar el 6 de novembre del 1975. Per cert, en els seixanta i formant part de Los Botines va intervenir en dos pel·lícules “El flautista de Hamelín” protagonitzada per Miguel Ríos i “Los chicos del Preu”. Quan va començar en solitari va ser de la mà de Juan Pardo que li va produir els seus primers discos i això va portar comentaris molt sorneguers ja que Juan Pardo acabava de separar-se d'Antonio Morales "Júnior" amb el qual va formar el duo Juan y Junior quan van deixar a Los Brincos i la semblança física de Camilo amb Junior era notòria.

Ana y Johnny – Y te amaré 1976

A Un Toc de Rock hem escoltat en un parell d'ocasions al duet Ana y Johnny, però crec recordar que sempre us he punxat el tema “Yo también necesito amor”, una de les seves grans cançons, ara tornen de nou, però per a aquesta ocasió amb una peça que també es va classificar a la part alta de les llistes d'èxits. Aquest tema va ser la cara A del seu quart single, publicat per CBS al 1976, amb “Quise despertar” en el otro lado. El single, interpretat en italià i amb el títol "Io Ti Amero" es va editar així mateix a Itàlia i va aconseguir una bona acceptació, encara que el duo va acabar abandonant la música al 78. La veritat és que la veu punyent, molt apropiada per al heavy , d'Ana Sánchez, nascuda a Màlaga al 1950 i el to romàntic italià de Juan Enrique de Pena, al qual es coneixia com Johnny, nascut a Madrid l'any 1949, era una bona combinació i va arribar a considerar-se a la seva música com pop eròtic. Van formar part del tercet Los Magos de Oz, que es va fundar l'any 1968 i als que no hem de confondre amb el grup Mago de Oz, molt més recent. Quan es van dissoldre l'any 1973, la parella que s'havia casat al 1970, amb poc més de 20 anys d’edat, es van llançar com duet, a l’any siguent. Van sorgir grans èxits com “Y me diste tanto amor", sense oblidar "Yo también necesito amor" i "Y te amaré” que escoltem ara i també és van incloure en el seu únic àlbum “Quisiera ser un caballo”, editat l’any 1974. Per cert, els sols de guitarra en aquesta cançó els fa Armando de Castro que després formaria part de Barón Rojo, però en aquella época crec que tocava amb Coz. Quan Ana y Johnny van deixar la música, es van muntar una botiga d'instruments musicals a Madrid i Johnny es va dedicar també a compondre, entre d'altres per Manolo Galván i Coz. Jo penso que si no fos per que tenien contracte amb una multinacional, el rock dur que va sortir durant els anys 80 hagués estat un mercat on s'haguessin mogut molt bé, però per a les multinacionals del disc qualsevol canvi d'estil es una cosa que els costa massa acceptar-ho, ells decideixen quin tipus de música has de fer.

Lorenzo Santamaría – Si tu fueras mi mujer 1976

Quan Lorenzo Roselló va deixar a Los Z-66 per llançar-se com a solista, anomenant-se Lorenzo Santamaría, va voler seguir fent rock que és el que a ell li agradava, però la discogràfica, EMI, havia vist el seu potencial per a les cançons romàntiques, imperants en els setanta i el va forçar a gravar unes quantes que això si, hem de reconèixer-ho, van ser els seus grans èxits comercials i el van portar a ser líder de vendes. Una de les seves principals cançons va ser aquesta que compartirem ara a Un Toc de Rock i que es va publicar en single al 1976. El seu veritable nom és Llorens Roselló Horrach i va néixer a Santa Maria del Camí, a Mallorca, el 21 de febrer de 1946, d'aquí el seu nom artístic que va adoptar quan es va separar dels Z-66 per llançar-seen solitari. L'any 1965 va formar la seva primera banda a la qual va anomenar Los Chelines, però van seguir altres com Los Bríos i Los Fugitivos, fins arribar als Z-66. Encara que l'amic Llorens sempreva ser un impenitent rockanroler, inicialmente o co mus deia, la seva carrera va estar marcada per les grans balades romàntiques i avui no pot deslligar-se de cançons com "Si tu fueras mi mujer” que escoltem ara, “Para que no me olvides”, “Por ese amor”, “Rosy” o “El último beso", però no hem d'oblidar altres cançons de Lorenzo Santamaría com "Quise ser una estrella de rock and roll", "Blue jeans" i al meu parer, un dels seus millors discos, el CD "Corazón de rock and roll" de 1995. Llorenç és un bon amic i a més està afegit als "Amics de Un Toc de Rock" que ens coordina des de el seu facebook l’estimada Montse Aliaga. També va formar part dels Mágicos 60 i després Mágicos 70. L’últim disc fins el momento es el CD “Pell de gallina”, editat l’any 2012 i cantant en català.

Danny y Donna – El vals de las mariposas 1971

La cantant de color nord americana Donna Hightower ens va deixar el 19 d'agost del 2013, la seva veu es va apagar, pero resurgirà de nou cada vegada que escoltem alguna de les seves cançons. Avui farem un petit homenatje a aquesta gran cantant de jazz nord americana de color que durant els anys setanta es va afincar al pais i va conseguir un gran èxit amb “El vals de las mariposas” cantada a duet amb Danny Daniel, un altre dels grans cantants de pop espanyol en els anys setenta, amb el que ella mantenia una relació sentimental, si bé es tracta d’un tema molt comercial i allunyat del estil habitual de Donna Hightower, el jazz i el soul. L’any 1970 i després de participar en el 3er Festival de la Canción de la Costa del Sol, va editar-se el seu primer single en castellà “Soy feliz”. Encara que a Espanya a Donna Hightower avui dia puc dir que pràcticament només se la recorda per "El Vals de las mariposas", la nord-americana és una cantant de jazz i soul amb prestigi internacional i una llarga i brillant carrera en la què "El Vals" és una pura anècdota. Nascuda a Cathersville, Missouri, el 28 de desembre de 1926, Donna Hightower es va traslladar de nena a Los Angeles amb la seva família. Va començar a dedicar-se al gospel i al soul, però mai va deixar el jazz. Donna Hightower es va instal·lar a Madrid. Va treballar formant duets ocasionals en els pocs locals de jazz de l'època, fins i tot va tocar amb Tete Montoliu. L'any 1970 edita el seu primer single en castellà "Soy feliz" i un any més tard s'uniria a Danny Daniel. De fet també va aconseguir un primer premi en un festival, el de la Costa del Sol. Va gravar al nostre país diversos discos de jazz, fins i tot un amb una Big Band dirigida per Pedro Iturralde "El jazz i Donna Hightower" que es va publicar l’any 1982. Pel que fa a Danny Daniel, néix a Gijón, un 30 de juliol de 1942 i va formar part de diversos grups en els seixanta. El seu mentor va ser Bonet de San Pedro. En un estudi de gravació va conèixer a Donna Hightower i van sorgir cançons compostes i interpretada per ambdós, unes vegades a duet i altres cadascun individualment. Entre elles "Dreams like mini" i sobretot destaca "El vals de las mariposas" el seu gran éxito que escoltem avui a Un Toc de Rock. Danny Daniel va compondre per a molts cantants, entre ells Julio Iglesias i Daniel Velázquez. Individualment els seus grans hits van ser "Viento de otoño", "Por el amor de una mujer", "Niña no te pintes tanto" i "Esa eres tú”. Es va marxar cap a Miami i es va quedar a viure allà, encara que crec que fa alguns anys va tornar a Espanya. Es un altre dels Amics d'Un Toc de Rock, al facebook de Montse Aliaga.

Miguel Bosé – Linda 1977

Els començaments en la carrera de Miguel Bosé com a cantant, van estar molt bé orquestrats. És clar que no hem de deixar de reconèixer el seu mèrit ja que per tal de preparar correctament els balls a l'escenari, per posar un exemple, es va buscar un bon coreògraf i va estar assajant sense parar i de forma molt dura durant molt de temps. No hi havia res d'espontani en les seves aparicions en televisió espanyola, tot estava assajat amb detall, però resultaven perfectes i d'això es tractava. Al mateix temps es va vendre la seva imatge sumida en l'ambigüitat sexual que si Pinto que si Valdemoro. Però la seva qualitat com a cantant i la llarga carrera musical de Miguel Bosé a demostrat que era molt més que un jove amb padrins volent triomfar. Fill del torero Luis Miguel Dominguín i l'actriu Lucia Bosé, va néixer a Panamà el dimarts 3 d'abril de 1956 i el seu padrí va ser Luchino Visconti. L'any 1977 va signar contracte amb CBS, per la seva subdivisió Epic que habitualment treia els discos d'artistes espanyols. Aquest mateix any s'edita el seu primer àlbum i el primer single és la cançó "Linda", una versió d'un tema del grup italià I Pooh. Va ser un èxit i una bona carta de presentació. Van seguir altres hits com "Super Superman", "Amiga", "Te amaré", “Amante bandido” i tantes cançons. Encara que jo crec que el longeu èxit de Miguel Bosé s'ha degut i molt, a la sàvia tasca de la seva manager, Rosa Lagarrigue, tota una professional que ha sabut dosificar les aparicions, gires i discos de Miguel Bosé a fi d'anar mantenint la seva popularitat, però sembla ser que l’any 2014 van trencar la seva relació profesional. És clar que així i tot, es calcula ha venut més de 20 milions de discos a tot el món.

Pecos – Madre

Els germans Francisco Javier, "el ros" (7 de novembre de 1960) i Pedro José Herrero Pou, "el moreno" (26 de febrer de 1962), ambdós nascuts a Madrid, van formar el duo Los Pecos a finals dels 70, debutant amb "Esperanzas" al 1978. Juan Pardo (amb ells a la foto) els va produir el seu primer LP  que es va titular "Concierto para adolescentes" i gràcies al tema "Acordes" va arribar a vendre més de 300.000 LP's, ells amb prou feines tenien 17 i 18 anys respectivament. Es calcula que fins al moment han venut més de quatre millions i mig de discos en els seus trenta anys de carrera ja que van tornar el 1993 i segueixen en actiu després d'uns anys retirats i discos en solitari. En total el duet Pecos han publicat vuit àlbums d'estudi, cinc recopilatoris i un directe. Aquest tema amb una bellíssima lletra us el he extret d'un disc recopilatori més recent "Pecos; Una historia" editat l’any 2005, però la cançó es va gravar als 80, concretamente es va incloure en el disc “Siempre Pecos” de 1980 que va ser triple Disc de Platí al superar les trescentes mil copies venudes. Anys més tard va ser versionada per el duet argentí Pimpinela cantant-la amb Maradona, però li van cambiar el títol que va ser “Amiga mia”, a Un Toc de Rock ja l’hem escoltat. Vull dedicar-la especialment a un bon amic que recentment ha sofert una gran pèrdua. Ell ja sap on té un amic.

Ramón Muntaner – La plaça del Diamant 1982

La cançó va ser banda sonora de la sèrie de TV3 "La plaça del Diamant", encara que tinc els meus dubtes sobre si va ser la pel·lícula primer, basada en la gran novel·la de l'escriptora catalana Mercè Rodoreda. "La plaça del Diamant" és la història de la "Colometa" i el seu amor que es mort a la guerra civil. Ramon Muntaner i Torruella va néixer a Cornellà de Llobregat, Barcelona, l’any 1950 i va començar la seva carrera musical com a cantautor en els setenta. Actualment crec que és o era el director del SGAE a Catalunya i va ser un dels cantautors en llengua catalana del moviment de la Nova Cançó ja a les acaballes. Ramon Muntaner va publicar el primer disc l’any 1974 a través d'Edigsa i després de guanyar un concurs al 1972. L'any 1975 va treure el seu primer àlbum "Cançó de carrer". Ramon Muntaner sempre ha sabut envoltar-se de bons músics i arranjadors com el pianista manresà Manel Camp i ha musicat a diversos poetes catalans, entre ells Josep Maria de Segarra, Miquel Martí i Pol, Joan Ollé i Vicenç Villatoro, entre d'altres. La banda sonora de "La Plaça del Diamant" es va publicar la a l'any 1982, amb ella ens passem de década. En total Ramon Muntaner ha editat 8 o 9 àlbums i a aquest bon cantautor català, l’escoltem al programa d'avui d'Un Toc de Rock.

Santabárbara – Cariño mío 1975

Un altre dels tercets que en els 70's van funcionar comercialment van ser Santabárbara, eren catalans i l’integraven Mario Balaguer a la guitarra i veu, Enric Millán en el baix i Alberto López a la bateria. El seu gran èxit va ser el tema "Charly" que es va publicar l’any 1973. Abans d’integrar Santabárbara, Alberto va formar part de Los Polares i Enric havia acompanyat a Tony Ronald forman part de Los Kroner’s, però quan tots tres eren músics d'acompanyament del cantant Georgie Dann, van decidir llançar-se pel seu compte, fen-se dir primer Época i gravan un disc, però passan a ser Santabárbara després. Alberto va morir a Badalona a finals dels 70 i el grup va seguir, encara que sense continuïtat. Mario que vivia a Mallorca, va morir també. Encara que ara que estic recordant, jo crec que Mario va morir a Tarragona en un accident de circulació, en fi com no estic segur, us diré com sempre alló de “no em feu gaire cas”. La cançó "Cariño mío" es va publicar en single l’any 1975 amb "En silencio" a la cara B.. A més de "Charly" que va ser el seu primer single, Santabárbara van obtenir altres èxits com "Dónde Están tus Ojos Negros”, “Abrazame”, “Adiós Amigo”, “Chiquilla" o aquest que escoltem ara a Un Toc de Rock i que és diu era una composició de Enric Millán, si bé jo tinc les meves dubtes ja que l’havie gravat abans el grup italià I Cugini di Campagna sota el títul “Anima mia” i també la van versionar en castellà. A partir de 1980 Santabárbara es van reforçar en els seus directes amb Primitivo Sancho, Santi Picó, Esteban Castañer i Jordi Colomer, alguns d’ells també havien sigut conponents dels Kroner’s de Tony Ronald.

Miguel Gallardo – Hoy tengo ganas de tí 1975

José Miguel Gallardo Vera, al que us porto ara a Un Toc de Rock, va ser un dels grans solistes dels anys 70, va néixer a Granada, el 29 de setembre de 1949, però des de petit va residir a Barcelona, on va començar a funcionar profesionalment, primer como a cantant amb un parell de grups, entre ells crec que Los Kifers, per després llençar-se en solitari. Miguel Gallardo va morir a causa d'un càncer, a Madrid, un 11 de novembre del 2005. Va ser un dels més importants solistes dels anys 70, gràcies a cançons com la que estem escoltant ara i que va ser el seu gran èxit, si bé despres va marxar-se a viure i treballar als Estats Units. Dins de la llarga discografia de Miguel Gallardo cal destacar “Hoy tengo ganas de tí", aquest tema, composat per ell mateix, que es va publicar en format single l’any 1975 i va superar els 2 milions de còpies venudes, també es va incloure originalment a l’àlbum “Autoretrato”, el seu primer disc gran i que va ser distribuït internacionalmente per el segell EMI-Harvest. L’any 1988 Miguel Gallardo va ser nominat als Grammy i el 1990 va rebre el premi de l'Associació de Crítics de l'Espectacle de Nova York, com a millor cantant llatí. L’any 1990 va editar el seu últim disc i va deixar els escenaris per dedicar-se a la composició i producció, tornan cap a Espanya. Les seves cançons han estat gravades per Azucar Moreno, Sergio Dalma, Ana Torroja, Ana Belén, Alejandra Guzmán, Estel, Greta y Los Garbo, Millars, Los del Río i Missiego, entre molts altres.

Pablo Abraira – Gavilán o paloma 1977

Nascut a Madrid l'1 de juliol de 1949, el cantant i compositor Pablo Abraira que es va donar a conèixer al substituir a Pedro Ruy Blas com a cantant del grup Los Grimm a finals dels seixanta amb els que va gravar el que va ser l’últim disc de la banda, va ser un dels solistes més populars la dècada següent gràcies a cançons com "O tú o nada" amb la qual va debutar l'any 1976 i que al costat de "Gavilán o Paloma", editat l’any 1977 que escoltarem avui a Un Toc de Rock, són els seus temes més recordats, tot i que te un bon grapat de cançons i discos gravats, alguns veritablement molt bons Aquesta peça es va incloure a l’àlbum “30 de febrero”, el seu primer disc en solitari i per supossat, també es va publicar en single l’any 1977. Als vuitanta Pablo Abraira, com molts dels grans solistes espanyols de la dècada anterior, es va establir a Miami, enfocant la seva carrera al mercat hispà americà, tot i que crec que actualment torna a residir a Espanya. És un dels Amics d'Un Toc de Rock del facebook que ens coordina Montse Aliaga. Per cert vull fer esment que també va intervindre en diversos musicals, entre ells la versió espanyola de "Evita" en la que va representar el paper de Che Guevara, substituint a Patxi Andión i també a "Jesucristo Superstar" on va suplir a Camilo Sesto. Aquest tema es va tornar a incloure en el CD "Grandes éxitos", un àlbum que es va publicar ja en els noranta i en el qual apareixia en la portada sense el seu característic mostatxo.

Víctor y Diego – La mujer de cristal 1974

Avui “La mujer de cristal” és la cançó més recordada del duet madrileny Víctor y Diego, encara que en la meva modesta opinió “El parque” és molt millor, de fet ja l'hem escoltat a Un Toc de Rock, però avui acabarem el programa amb el seu tema estrella. Aquesta va ser la seva cançó de debut, el seu primer single, editat per EMI l'any 1974 i produït per Ramón Arcusa, amb ella havien guanyat el Festival d'Alcobendas, donant-se a conèixer. Tots dos eren amics des que estudiaven batxillerat a l'Instituto San Isidro i un dia van decidir formar un conjunt, però la mili va espatllar els seus plans. Quan van estar lliures dels seus deures amb la pàtria, van crear el duo Víctor y Diego, l’any 1973. Es reclouen en una casa de camp que els va cedir un familiar i allí es posen a treballar composant cançons. Quan disposen de temes per omplir més d'un LP decideixen posar-se les piles. El 9 d’abril del 1974 van realitzar la presentació oficial del primer àlbum “Semblanzas”, en un concert celebrat al Teatro de La Comedia, de Madrid. Per cert, os explicaré una curiositat, l'àlbum “Semblanzas" és un dels discos més barats de la seva època. Amb totes les guitarres gravades en directe, el duet va registrar els 12 temes en sols 2 dies, en els estudis de la EMI a Barcelona. El temps de gravació total, inclosos els arranjaments de Ramón Arcusa no va passar de la setmana.Víctor Manuel Martín Rubio i Jesús de Diego Nieto i van néixer al costat del Rastro de Madrid. Van formar un bon tàndem intèrprets - compositors i  Víctor y Diego van funcionar molt bé en els 70. En total van gravar dos álbums per la EMI, un per Movieplay i un altre per Onomaster. La seva obra va estar recuperada, anys més tard, per Ramalama. A mitjans dels 80 Víctor y Diego es desfan, encara que crec que anys més tard i seguint la moda dels retorns... ells també van tornar.

Per descomptat en els 70 van haver-hi molts més que van col·lapsar les llistes d'èxits com Vainica Doble, Aute, Juan Pardo, Cecilia, Juan Bau, Nino Bravo, Arena Caliente, Juan Camacho, Trinidad, Baccara, Las Grecas, Joaquín Díaz, Jeanette, Mari Trini, María Ostiz, Paco Revuelta, Alberto Bourbon o grups com Mocedades, Aguaviva, Jarcha, Triana, Nuestro Pequeño Mundo, Voces Amigas, Los Diablos, Fórmula V, Tony Ronald, Los Angeles, Los Puntos i tants d'altres, alguns han sonat en alguna ocasió a Un Toc de Rock, molts d'ells van arribar amb l'herència musical dels 60. Per descomptat avui no han estat tots els que són, no teníem temps per a això, però si SÓN tots els que estan.

Conclouré el programa amb una dita de Jacinto Benavente (Madrid, 12 d’agost del 1866 - Galapagar 14 de juliol de 1954), dramaturg, director, guionista i productor de cinema espanyol que va dir

“Si murmurar la veritat pot ser la justícia dels febles,

la calúmnia no pot ser la venjança dels covards”

Acaba per avui Un Toc de Rock, ara us deixaré en la bona companyia de totes aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o bé per internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)