Anem a fer un petit recorregut per la història
dels últims cent anys escoltant bona música i avui a Un Toc de Rock comptarem
amb el grup Chicago, junt a Donald Fagen, Phil Collins, Blood Sweat &
Tears, Manassas, Buffalo Springfield, la Steve Miller Band, Elton
John, Mardi Gras, Eagles i també tindrem a Emerson, Lake & Palmer i amb
ells recordarem al seu líder Keith Emerson que va morir el passat 10 de març.
Tots ells configuraran la nostra banda sonora que us arribarà des de totes
aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o vía
internet en el cas de que t’el descarreguis del blog o bé el facebook de Montse
Aliaga. Jo sóc Mario Prades i tornaré a obrir la barraqueta un altre vegada,
per tant ja ho sabeu, com sempre sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Chicago – I’m a man 1969
A l'àlbum de debut del grup Chicago Transit
Authority, publicat el 28 d'abril del 1969, l'únic disc signat amb aquest nom i que
per cert va ser doble als Estats Units, encara que a Espanya la discogràfica
CBS no es va atrevir a publicar-lo així i el van partir en dos, es va incloure
aquest tema que va ser un dels grans èxits de la banda britànica Spencer Davis
Group, composada per Steve Winwood i al nostre país la cançó va donar títol al
segon àlbum de Chicago ja que com us he comentat, aquí el van fragmentar en
dos. Aquest doble àlbum es va gravar entre els dies 27 i 30 de gener del mateix
any i va aconseguir el lloc 17 en els Estats Units i el 9 a Anglaterra. La cançó es va
publicar en single, encara que va ser retallada a tisora i dividen-la en dues
parts i va aconseguir el lloc 49 en la llista de singles de pop del Billboard.
De fet he de aclarir-vos que Chicago sempre ha numerat els seus discos
d'estudi, els únics àlbums de Chicago que tenen títol són els directes i els
reculls de grans èxits. Chicago que són, juntament amb Blood, Sweat & Tears
i Wheater Report, les bandes més representatives del jazz-rock als Estats
Units, es van crear l’any 1967
a la ciutat de Chicago, Illinois, i com us vaig dir en
programas de la passada temporada, 
van tenir problemes pels drets del nom.
Inicialment es van fer dir Chicago Transit Authority, però resulta que aquest
era el nom de l'empresa de transport públic de la ciutat, la companyia de
tramvies, i ells es van veure forçats a canviar-lo després d’aquest primer disc
per que a l'empresa metropolitana no els hi va fer cap gracia. Per cert, el seu
segon disc als Estats Units també va ser
doble, cosa que era tot un repte per a una banda novell com ells. Chicago va
estar integrat inicialment, per Lee Loughnane (trompeta), James Pankow
(trombó), Walter Parazaider (saxos i flauta), Robert Lamm (veu, piano i orgue),
Terry Kath (guitarra i veu) que va morir a mitjans de els 80, Peter Cetera
(baix i veu) i Danny Seraphine (bateria i percussió). Quan semblava que estaven
en decliu i havien patit canvis en la formació, al juny de 1982 van publicar
"Chicago 16" on estava el baladón "Hard to say I'm sorry",
que ho podriem traduïr com “Resulta molt dur dir ho sento” que va pujar
ràpidament al primer lloc de les llistes i els va tornà al cim de la
popularitat, demostran que molts crítics, en masses ocasions: "Quan no
posan la pota, es perque l'estan cambian de lloc"
Mardi Gras – Girl I’ve got news for you 1970
Jo vaig descobrir a aquest bon grup, els Mardi Gras, una banda
mixta integrada per blancs i negres, quan em va enviar el single una nuvieta
mexicana que vaig tenir quan ere molt jove, anomenada Magnolia i de la que fa
més de quaranta anys que no en sé res. El single que ella em va enviar mai va
arribar a editar-se aquí en el país, així i tot, van existir un parell de
versions de la cançó en castellà, una d'elles a càrrec de Los Catinos. Us
ofereixo al blog la caràtula original del single “Nena, tinc noticies per a
tu”. editat a Mèxic que és del que disposo i a sota la nord-americana. Poc us
puc dir de Mardi Gras, però la cançó es va classificar en les llistes
americanes i també en algunes europees (França, Holanda i Alemanya). El grup
Mardi Gras es va crear a Nova York i eren Lou Burgio cantant i bateria, al seu
costat Bob Azzaro que tocava el òrgan i cantava, Flip Cesario a la guitarra i
cors i Noel Koward que s'encarrega de cantar i del vibràfon de percussió, en
anglès l'instrument es diu vibes. The Mardi Gras només van gravar 3 LP's i es
van desfer a mitjans dels 70.
Blood, Sweat & Tears – You’ve made me so very
happy 1969
& improvised", editat per Columbia Records, l’any 1977,
si bé primer es trobava al disc "Blood, Sweat & Tears", segon LP
de la banda i que es va publicar l'11 de desembre de 1968, ja sense Al Kooper i
comptant amb el cantant David Clayton-Thomas. El LP va aconseguir la primera
posició del Billboard i va aconseguir un Grammy. També integraven la banda Lew
Soloff i Chuck Winfield a la trompeta i fiscorn, Jerry Imant al trombó, Dick
Halligan (trombó, piano i orgue), Fred Lipsius (saxo i piano), Steve Katz
(guitarra, harmònica i veus), Jim Fielder (baix) i Bobby Colomby (bateria i
percussió). El single amb aquest tema, el primer que es va extreure, es va
publicar al febrer de 1969 i va arribar al segon lloc de les llistes, sent Disc
d'Or. Per Blood, Sweat & Tears han passat molts músics i avui en dia crec
que segueixen en actiu.
Steve Miller Band – Circle of love 1981
Steve Miller que va néixer el 5 d'octubre de 1943 a Milwaukee, Wisconsin,
liderava la Steve Miller
Band i per la aquest bon grup nord americà han passat grans músics com el
cantant i guitarra Boz Scaggs. The Steve Miller Band va ser creada a San
Francisco, l'any 1967, pel guitarra i cantant Steve Miller i el teclista Barry
Goldberg que militaven des de 1965 en Goldberg-Miller Blues Band. En aquesta
gravació la Steve Miller
Band està integrada per Steve Miller (guitarra i cantant), Steve Byron Allred
(teclats), Gerald Johnson (baix) i Gary Mallaber (bateria i percussió). A
Espanya la Steve Miller
Band era un grup pràcticament desconeguda fins que una marca de cerveses va
usar una de les seves cançons al seu 
espot publicitari, crec recordar que va
ser Cruz Campo. Aquesta cançó que us porto ara donava títul a un dels seus
millors àlbums, publicar a l’octubre de 1981 amb Rick Fisher com ingenier de só
i es una “cançó llarga” si bé tampoc amb excés i l’escoltem ara a Un Toc de
Rock, però en el disc es va incloure “Macho City” i aquesta si que era llarga
de veritat, cubría una cara del vinil. Quan Steve Miller tenia sols dotze anys
va crear el seu primer grup Marksmen Combo, a Texas, allà va coincidir amb Boz
Scaggs que més tard crearia The Faboulous Night Train i te una interesant
carrera en solitari, en propers programes l’escoltarem, paraula.
Buffalo Springfield – For what it’s worth 1967
Fa unes quantes setmanes i parlant de música
sorgida a Califòrnia, vam escoltar a Buffalo Springfield, una de les bandes
històriques del rock nord-americà. Ara us porto de nou a aquest mític grup que
va ser una veritable escola de músics amb un dels seus temes més populars
"Pel que val la pena" que va ser publicada en format single el 9 de
gener de 1967, pujant al lloc set a les llistes d'èxits dels Estats Units.
Aquest tema va ser un símbol dels 60 i el text parla de les mobilitzacions de
gent que es van produir als 60, exigint canvis polítics per tot el món, bàsicament
les grans manifestacions que hi va haver als Estats Units contra la Guerra de Vietnam. Va ser
composada per Stephen Stills que es va inspirar per al tema en l'escalada de
disturbis que hi va haver pel tancament d'un club de Sunset Strip a West Hollywood,
Los Angeles. El títol va sorgir arran de presentar la cançó a la discogràfica
Atco Records, un subsegell de Warner Bros Records, Stephen Stills va escriure a
l'encapçalament del tema "Have this song here, for what it 's worth, if
you want" que podríem traduir com "Tinc aquesta cançó aquí, per si
serveix 
d'alguna cosa, si la voleu". En aquest enregistrament Buffalo
Spingfield eren Stephen Stills (cantant i guitarra), Richie Furay (cors i
guitarra), Neil Young (guitarra solista), Bruce Palmer (baix) i Dewey Martin
(bateria i cors). Quan Buffalo Sprinfield es van desfer, després de treure tres
discos, la majoria dels seus components van tenir interessants carreres en
solitari i amb diversos grups, entre ells The Desert Rose Band, Crosby, Stills,
Nash & Young, Poco, Manassas als que escoltaren després i Loggins and
Messina. Buffalo Springfueld es van crear a l'abril del 1966 a Los Angeles, encara
que alguns dels seus músics, com Neil Young i Bruce Palmer eren canadencs. La
veritat és que la curta carrera del grup que es va separar en el 68, era la
crònica d'una mort anunciada, i tot i que van gravar tres discos genials, la
seva carrera va estar marcada per lluites internes, arrestos relacionats amb el
consum o possessió de drogues i constants canvis entre els membres del grup que
finalment van ocasionar la seva dissolució. Masses estrelles en un mateix
cistell. Per cert, al llarg dels anys s'han anat editant discos seus en els que
han col·locat cançons rebutjades, maquetes, gravacions en directe de baixa qualitat
i altres productes per treure els diners al personal. Us explicaré que quan
començaven, van ser la banda resident del popular Whisky A Go Go, a Hollywood,
des del 2 de maig al 18 de juny del 1966.
Manassas – So many times 1973
Abans us he parlat de Manassas, aquesta bona
banda creada per Stephen Stills (Dallas, Texas, 3 de gener de 1945), donçs ara
arriba el moment de escoltar-los a Un Toc de Rock. Aquest tema que compartir,
és trobava a un LP titulat “Down the road”, publicat l’any 1973 i el grup
l'integraven en aquesta gravació, a més de Stephen Stills, Chris Hillman
(ex-Byrds i Flying Burrito Brothers), Joe Lala (ex Blues Image), Al Perkins que
havia tocat amb Gram Parsons, a més a més de Paul Harris que havia acompanyat a
John B Sebastian, Dallas Taylor i Fuzzy Samuel que havia estat músic amb
CSN&Y i John B Sebastian, la majoria d’ells ja havien tocat amb Stephen
Stills en el disco “Stephen Stills 2”,
publicar al juliol de 1971. Per Manassas també va passar Kenny Passarelli
(baix), però sols a l’última gira del grup substituïn a Fuzzy Samuel. El
cantant i guitarrista texà Stephen Stills va formar part dels Buffalo
Springfield i de Crosby, Stills, Nash & Young i posteriorment va crear
Manassas, un bon projecte sense continuïtat, 
només van gravar dos discos,
aquest és l'últim d'ells i es va editar el 23 d'abril del 1973. Tot es va deure
a que Stephen Stills va tornar a posar en marxa Corsby, Stills, Nash &
Young per fer una serie de concerts. El cert és que al setembre de 2009 es va
publicar "Pieces", però es tractava d'un recull. Entre els músics que
van col·laborar en la gravació d'aquest LP també trobem a Joe Walsh, Bobby
Whitlock, Jerry Aiello, Pat Arnold i uns quants més. Després de la dissolució
de Manassas, Al Perkins i Chris Hillman, al costat de Richie Furay van crear la Souther-Hillman-Furay
Band i més tard Poco i la
Desert Rose Band, per la seva part Stephen Stills va gravar
en solitari, Al Perkins es músic de sessió a Memphis i Joe Lala va tocar amb
The Bee Gees i Whitney Houston, va morir de càncer el 18 de març del 2014.
Dallas Taylor va morir el 18 de gener del passat 2015
Emerson, Lake & Palmer – Lucky man 1971
El passat 10 de març va morir a la seva casa de
Santa Monica, Califòrnia, el teclista britànic Keith Emerson (a la foto 1), un dels pioners
en utilitzar els sintetitzadors, el moog i el melotrom en enregistraments i
directes. Va néixer el 2 de novembre de 1944 a Todmorden, Lancashire. Va ser el líder
d'una de les més importants bandes de rock progressiu a Anglaterra, Emerson,
Lake & Palmer i gairebé amb tota seguretat, aquest tema que escoltare, ara
a Un Toc de Rock, és el més conegut en la seva llarga carrera, en la qual van
vendre més de 35 milions de discos. Emerson, Lake & Palmer es van formar
l’any 1970 i estava integrat per tres grans músics de l'escena britànica: el
teclista Keith Emerson (provinent de The Nice), el baixista, guitarra i cantant
Greg Lake (que tocava als King Crimson), i el bateria Carl Palmer (que venía
d'Atomic Rooster). "Lucky man" es va publicar al març de 1971 i va
arribar al lloc 48 en les llistes 
de pop, és una balada escrita per Greg Lake
quan tenia 12 anys i va ser gravada, com sol succeir en moltes ocasions, per
pura casualitat i només per omplir espai en l'àlbum, però és una de les millors
cançons del rock progressiu i compta amb el primer sol gravat de sintetitzador
Moog en l'àmbit del rock. El tema es va extreure del seu primer LP titulat
"Emerson, Lake & Palmer" que va publicar el segell Island al
novembre de 1970 i que va arribar al quart lloc a Anglaterra i al 18 als Estats
Units. Parlant del moog, va aparèixer el 1970 i el Minimoog va ser el primer
sintetitzador portàtil. En aquesta època moltes companyies van començar a
fabricar aparells de característiques similars que van començar a ser habituals
en gravacions i actuacions en directe. Parlant una mica del moog, aquest
aparell que samplejaba sons 
pregravats, va ser un invent de Robert Moog en els
anys seixanta i cal dir que el món del rock es va revolucionar amb les
influències d'aquests aparells i sobretot l'ús que li van donar Emerson, Lake
& Palmer, però la ràpida evolució de la indústria va fer que a poc a poc
aquests primers instruments es fossin oblidant, sent substituïts per aparells
cada vegada més sofisticats que en els anys vuitanta ja comptaven amb
tecnologia digital. Els teclats analògics es van deixar abandonats a les golfes
o eren venuts a preus irrisoris com artefactes obsolets. Avui en dia estan
buscadisims per els col·leccionistes i els músics nostàlgics.
Elton John – Your song 1970
Aquest va ser el primer gran èxit en la carrera
del cantant i pianista Sir Elton Hercules John, abans anomenat Reginald Kenneth
Dwight i conegut com "Les Plomes del Rock". Ha venut més de 300
milions d'àlbums i 150 milions de singles a tot el mon i col·locat més de 50
cançons en les llistes d'èxits, convertint-se en un dels músics de més èxit de
tots els temps. La seva etapa més brillant va ser quan formava parella
artística i sentimental amb el gran compositor britànic Bernie Taupin, tot i que
va trigar molt anys en sortir de l’armari. Sent pràcticament un desconegut es
diu que va tocar el piano en l'enregistrament de "Els cercles de Mr Grove"
i al tema "He Ain't Heavy He's my Brother", un dels grans èxits de
The Hollies. La cançó "Your song" va ser recuperada 30 anys més tard
en el film "Moulin Rouge!" i actualment en un anunci de televisió.
L’any 1971 es van col·locar quatre àlbums seus, simultàniament, entre els deu
primers de les llistes d'Estats Units, cosa que no passava des dels Beatles.
Pateix una important alopècia el que fa que usi perruquins i una gran miopia
pel que sempre va fer servir ulleres estrafolàries, actualment fa servir lents
de contacte. Al març de 1991 va gravar en viu al costat de George Michael la
cançó "Your say Let The Sun Go Down On Me" en un concert en estadi
Wimbledon, on Elton John era un convidat sorpresa de George Michael i sembla
ser, segons va confessar George, que allí va ser quan Elton li va explicar un
conte a la orelleta i Michael va trigar un temps en poder seure bé. Per cert,
fa poques setmanes que ha tret un álbum nou titulat “Wonderful Crazy Night” del
que ja hem escoltat una cançó no fa massa
Eagles – Hotel California (live acustic)
Els Eagles son la millor, però també la més
comercial banda, de country rock de la història i val a dir que van ser una
autèntica màquina de fer diners. Els Eagles es van formar a Los Angeles, l’any
1971. “Hotel California”, cinquè disc de Eagles, és el millor àlbum i també la
millor cançó, almenys més populars, en la llarga trajectòria discogràfica de
Eagles. L'àlbum es va publicar el 8 de desembre de 1976. És el primer àlbum del
grup sense el seu fundador Bernie Leadon i el primer amb Joe Walsh que el va
substituir. Des de la seva publicació "Hotel Califòrnia" ha venut més
de 16 milions de còpies només als Estats Units, sent el àlbum amb millors
vendes de la seva història. Es va mantenir en el número 1 durant vuit setmanes,
no consecutives, entre finals de 1976 i principis de 1977. Va incloure dos
singles que es van convertir així mateix en número 1 del Billboard, van ser
"New Kid in Town", editat el 26 de febrer de 1977 i "Hotel Califòrnia", el 7 de maig de 1977. La lletra d'aquesta cançó ens
transporta a un món en decadència i dominat per les drogues i les temptacions i
aquest hotel en el qual si entres ja no 
pots sortir, és una metàfora sobre la Califòrnia dels 70 i el
declivi del somni americà. Tracta el mon de les drogues en las que resulta molt
fàcil entrar, però sortir-s’en ja es un altre cosa. De fet les cançons de
l'àlbum s'entrellacen entre elles
convertint-lo en una mena d'òpera-rock. la imatge de la caràtula de
l'àlbum "Hotel Califòrnia" dels Eagles, és l'Hotel Beverly Hills. la
cançó va ser una composició de Don Felder, Glenn Frey i Don Henley que és el
cantant a la cançó, mentre que els sols de guitarra són de Joe Walsh i Don
Felder. El cinquè membre del grup era Randy Meisner que a més del baix, tocava
la guitarra acústica i va fer cors. Quan va deixar a Eagles va ser substituït
per Timothy B. Smith. Es clar que la versió que us he portat a Un Toc de Rock es
el directe inclos en el seu disc de retorn "Hell freezes over" que ve
a ser "Quan 
l'infern es geli" i aquesta es la frase que va dir, no
recordo si va ser Don Henley o Glenn Frey, però un dels dos, quan li van
preguntar en una entrevista si hi havie posibilitats de que el grup que s'havie
desfet, tornesin a gravar i actuar juntets. Per aixo quan van tornar, per
diners, aixó si, el primer disc de Eagles, editat l'any 1994 i amb tan sols
tres cançons noves i la resta en directe, el van titular així. Van realitzar
una gira mundial l'any següent que havia de recalar a Espanya. Els Eagles
havian tornat només per fer diners i la gira resultava tan cara que cap
promotor espanyol va voler arriscar-se a perdre fins la camisa a favor
d'aquells pesseters i a Espanya ens vam quedar sense veure els Eagles en
directe. Encara recordo el comentari d'un dels principals productors de
concerts espanyol que em va dir: "Omplint el Sant Jordi, només cobriria
despeses". Glenn Frey va morir el passat 18 de gener a Nova York. 
Donald Fagen – Maxine 1982
harmònica i cantant), al costat de Dave
Bargeron (trombó), Michael Brecker
(saxo), Randy Brecker (trompeta), Larry Carlton (guitarra), Ronnie Cuber
(saxo), Rick Derringer (guitarra), Frank "Harmonica Frank" Floyd
(cors), James Gadson (bateria), Ed Greene (bateria), Gordon Grody (cors),
Anthony Jackson (baix), Steve Jordan (bateria), Steve Khan (guitarra acústica),
Abraham Laboriel (baix), Daniel Lazerus (cors), Will Lee (baix), Hugh McCracken
(guitarra i harmònica), Leslie Miller (cantant i cors), Marcus Miller (baix),
Rob Mounsey (sintetitzadors i teclats), Roger Nichols (percussió i efectes),
Michael Omartian (piano i sintetitzadors), Dean Parks (guitarra), Greg
Phillinganes (sintetitzadors i piano), Jeff Porcaro de Toto a la bateria, Chuck
Rainey (baix), Zachary Sanders (cantant i cors), Valerie Simpson (cantant i
cors), David Tofani (trompeta i saxo), Starz Vanderlocket (percussió i cors) i
Paul Shaffer (òrgan). Amb el nou segle Donald Fagen i Walter Becker s'han unit
de nou i han tornat a posar en marxa Steely Dann traient dos discos nous, un
l’any 2000 i un altre el 2003,
a més d'un grans èxits l'any 2013. Donald Fagen va
publicar paral·lelament al 2012 un nou disc en solitari titulat “Sunken
Condos”.
Phil Collins – Another day in Paradise 1989
Aquesta és una de les millors cançons en la
carrera de Phil Collins i es va incloure en el seu àlbum "... But
Seriously" que va publicar l'any 1989, aconseguint un Grammy al Millor
Video Musical. El single amb el tema “Another day in Paradise” que escoltarem
ara per concloure el programa d’avui, es va editar el 9 d'octubre i la lletra
del tema incideix en la problemàtica social de les persones sense llar, per
aixó l'ironía del títol, un aspecte de la vida que Phil Collins ja havia tocat
també en una cançó gravada quan estava amb Genesis, el "Man On The
Corner". L’any 1991, li va valer a ell i al productor Hugh Padgham, el
Grammy a la Millor
Gravació de l'any. També va guanyar el premi a la Millor Cançó
Britànica en els Brit Awards de 1990."Another day in Paradise" està
situada en el lloc número 86 en el rànquing de les millors cançons de tots els
temps elaborat per Billboard. Va aconseguir el primer lloc en els Estats Units
i el segon a Anglaterra, però es va situar al cim de les llistes en un munt de
països. Per cert, en l'enregistrament de la cançó va col·laborar David Crosby
fent cors i s'ha de dir que la versió de l'àlbum i la del single són 
una mica
diferents una de l'altra. Phil Collins va ser bateria i cantant de Genesis de 1970 a 1996, però
paral·lelament i des de 1981 va tenir una bona carrera en solitari. L’actor,
cantant, compositor, bateria, guitarra i pianista Philip David Charles Collins
va néixer el 30 de gener de 1951
a un barri de Londres i va començar com actor i després
seria batería del grup Flaming Youth, amb els que gravaria un disc. El 7 de
març del 2011 es va fer públic que Phil Collins es retirava del món musical per
problemes de salut. La veritat és que des de fa anys té problemes greus de
sordesa. Ha venut més de 150 millions de discos a tot el mon i des de 1984 a 1989 Phil Collins va
aconseguir vuit números 1 en les llistes del Billboard, set com a solista i un
amb Genesis, on va començar com a bateria i a poc a poc li va anar robant
protagonisme al seu líder, el cantant i compositor Peter Gabriel, fins que
aquest va abandonar Genesis i Phil Collins es va encarregar també de la veu.
La frase d'avui és del metge endocrí, escriptor i
pensador Gregorio Marañón (Madrid, 19 de maig del 1887 - 27 de març de 1960)
que va manifestar
"No són els dos sexes superiors o inferiors
l'un
de l'altre. Són, simplement, diferents”
de l'altre. Són, simplement, diferents”
Conclou Un Toc de Rock per avui, però abans de
tocar el dos, us deixaré en companyia de totes les emissores per les que el
programa surt a l’aire dues vegades per setmana o vía internet si t’el
descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara
tocarà baixar la barraqueta, porteu-se bé.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario