A Un Toc de Rock
la música ens porta al passat, per fer un recorregut pels records de l'ahir,
però no per això deixem de mirar el present i avui, en la nostra banda sonora,
escoltarem una cançó del nou treball discogràfic d’Elton John, junt a temas de
Guns n’Roses, Billy Idol, Kim Carnes, Bill Deal & The Rhondells, Opus,
Pacific Gas & Electric, Joe Cocker, Lionel Richie, KC & The Sunshine
Band, The Outlaws i l’alemany Howard Carpendale que al programa d’avui us
donarà la benvinguda amb el seu “Hello again” a totes les emissores per les
que ens escolteu dues vegades cada setmana o vía internet, cas de que t’el
descarreguis del blog o el facebook de Montse Aliaga. Ara obriré de nou la
barraqueta, sóc Mario Prades i us diré, com faig sempre, alló de que tots i
totes sou
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Howard Carpendale
– Hello again 1985
Començarem el
programa d’avui escoltan l'únic tema del cantant i compositor alemany Howard
Carpendale que es pot dir "va funcionar aquí al país", entre cometes
perquè tampoc va ser cap supervendes, és tracta de la cançó "Hello
again" que sonarà ara a Un Toc de Rock. Es va publicar en maxi-single i
single a Espanya a través del segell Sanny Records i estava interpretada en
anglès, però incloïa la versió original en alemany que escoltem ara i que va
estar 25 setmanes en les llistes al seu pais, arriban al tercer lloc. Us he dit
que era alemany, però Howard Carpendale va néixer en realitat a Durban,
Sud-àfrica, el 14 de gener de 1946, si bé la seva carrera llarga i brillant
encara que no al nostre país, la va realitzar a Alemanya i els països nòrdics i
és que al seu estil que per nosaltres seria una balada 
o cançó lenta, allà se
l'anomena Schlager i agrada molt. La veritat es que els interprets d’Alemanya,
dins d’aquest génere, estan poc difosos aquí a Espanya, però n'hi ha molt
destacables, com Costa Cordalis, per ejemple o Chris Wolff, Helene Fischer,
Kikki Danielsson, Heino, Roger Whittaker o Howard Victor Carpendale que
escoltem ara i va funcionar molt bé en les dècades dels 70 i 80, arribant a
vendre més de 24 milions de discos. El 13 de desembre del 2003 Carpendale va
actuar per última vegada en la
Kölnarena per a continuació retirar-se del món de
l'espectacle, com ja havia anunciat, però va tornar al 2007. És un amant dels
esports, va ser jugador de rugbi en els seixanta i l’any 1963 campió juvenil
sud-africà de llançament de pes. En els anys 1970 i ja a Alemanya, Howard
Carpendale va tenir una interessant carrera com a pilot de Fórmula 3.
The Outlaws –
Ghost riders in the sky 1980
Aquesta es una
gran banda de rock sureny, The Outlaws, pràcticament desconeguts aquí al país i
això que són molt bons i us ho demostro amb aquesta gran versió que fan del
clàssic "Genets fantasmes en el cel", amb una canya que comprovareu.
Per cert que aquests The Ouwtlas són nord-americans, no confondre amb una banda
anglesa del mateix nom, surgida als anys seixanta, en la què va militar el
guitarrista Ritchie Blackmore. Aquests són de Tampa, Florida, i es van crear
l'any 1967. Els components de The Outlaws eren el cantant i guitarra Hughie
Thomasson que va morir el 9 de setembre de 2007, el bateria Monte Yoho, al baix
Phil Humberg, les guitarres de Hobie O'Brien i Frank Guidry junt al cantant
Herb Pino. Com sols ser habitual en els grups de rock sureny fan servir tres
guitarres. El tema es trobava en el LP "Ghost Riders" publicat l’any
1980. La cançó va ser escrita el 5 de juny de 1948 per Stan Jones i es va
editar per primera vegada l’any sigüent. L'han gravat des de Bing Crosby amb
els Ken Darby Singers, a Frankie Laine, pasant per Marty Robbins, Blues
Brothers, George Harrison i Johnny Cash, inclos el tenor Mario del Monaco.
La
lletra de la cançó ens parla d'un cowboy que pateix una revelació quan veu
vaques fantasmes i d'ulls vermells en el cel, perseguides per genets també
fantasmes i rep un avís o canvia d’inmediat o ell serà un més d’aquells texans
fantasmes pel cel. La cançó va inspirar el tema de The Doors "Riders on
the Storm" que ja hem escoltat en el programa i també la sèrie de còmics i els films
de la Marvel
"Ghost Rider", las dues pel·lículas va protagonitzar-les l’actor
Nicolas Cage. Hi han versions instrumentals a carrec de gent de la suf music,
com The Spotnicks o els Shadows, inclus aquí al pais l’han gravat els
Pekenikes. Per cert, l'esquelet del cap de vedella que veieu a la caràtula dels
disc, es el signe d'identitat del grup The Outlaws. La cançó també s’ha titulat
en diverses ocasions amb l’afegitó “A cowboy legend”.
Bill Deal &
The Rhondells – I’ve been hurt 1969
L’any 1969, es va
editar aquest bon tema de Bill Deal & The Rhondels que escoltem ara a Un
Toc de Rock es va publicar-se aquí a Espanya com a cara B d'un single,
però va ser versionat, entre d'altres, pels grups Z-66 de Lorenzo Santamaría
que la van gravar en angles i els barcelonins Albert Band que la cantaven en
castellà, totes dues versions son molt bones. Curiosament aquí van ajuntar en un mateix single les seves més importants canóns, als Estats Uniots cada una d'ellas va sortir en un disc. Bill Deal & The Rhondels es
tractava d'un grup nord-americà molt nombrós, eran 9 components, però van
arrivar a ser 13. El grup Bill Deal & The Rhondels és va crear l’any 1965 a 
Virginia Beach, als
Estats Units i amb aquest tema van arribar al lloc 35 del Billboard l’any 1969.
Bill Deal que era el líder, cantant i teclista del grup, va néixer el 8 de
juliol de 1944 i va morir un 10 de desembre de 2003 i per cert, tot i ser un
grup que van fer R & B, Bill Deal, com la majoria de músics de la banda,
era blanc. L'any 1969 Bill Deal & The Rhondels van col·locar dos temes en
les llistes, van gravar un sol LP i poc més van fer, peró aquesta es la cançó
més important a la seva curta carrera musical i l'escoltem a Un Toc de Rock,
per a totes aquelles emissores que emeten el programa.
Pacific Gas &
Electric – Are you ready 1970
Aquesta bona
banda nord-americana, Pacific Gas & Electric, al igual que els Chicago van
prendre el seu nom d'una empresa de la seva ciutat, en aquest cas es tractava
de la principal companyia de subministrament elèctric de la Costa Oest, però al
contrari que els va succeir als Chicago, als Pacific Gas & Electric no els
hi va anar malament, a la empresa elèctrica li va fer gràcia i van poder
treballar amb aquest nom sense cap problema ni traba. Es clar que als Chicago
no els hi va resultar tan fàcil. Es van fer dir inicialment i en el seu primer
disc Chicago Transit Authority que era el nom de la companyia de transport
públic (els tranvies) de la seva ciutat i van haver d’abreujar-lo a tan sols
Chicago ja que a la empresa pública de transports 
no els hi va fer cap gracia
que es diguesin així i els hi van fer cambiar-lo al tindrel registrat. El
“Estas preparat?” que escoltem ara a Un Toc de Rock i que es de 1970, va ser el
gran hit dels Pacific Gas & Electric, una banda mixta (blancs i negres) que
treballaven per CBS, encasellada en el soul però plena de rhythm and blues. El
tema “Are you ready” donava títol al seu segon LP publicat l’any 1970. Pacific
Gas & Electric eren de Los Angeles i estaven liderats per l'extraordinari
guitarra Glenn Shwartz que venia de The James Gang i que els va deixar poc
després de gravar aquest disc i també el cantant Charlie Allen. Pacific Gas
& Electric van funcionar de l’any 1967 a 1973 amb canvis continus en la seva
formació, aixó si. Per cert que aquest LP es tanca amb una versió del clàsic
del soul "When a man loves a woman" de Percy Sladge que està plena de
trempera, ja us la vaig punxar fa un parell o tres de temporades, però no
m’importaria rés tornar a posar-la un altre dia.
Opus – Live is
life 1984
Els austríacs
Opus, grup creat l’any 1973 tot i que no van gravar fins al 1980, ens van
sorprendre i molt amb aquest tema. Una mica allunyat del seu estil dur i
agressiu, no oblidem que Opus eren una banda de heavy metal. Aquesta cançó, val
a dir que molt comercial, es va convertir en el hit indiscutible dels Opus.
Donava títol a un LP que els va servir com a clau d'accés a les llistes de tot
el món, la canço es va gravar en directe i en l’àlbum estava, al meu parer, el
millor tema del grup austriac Opus, una immensa balada titulada "Flyin'
High". El grup Opus l'integraven: Herwig Rüdisser (cantant), Ewald Pfleger
(guitarra), Kurt-Rene Plisnier (teclats) i 
Günter Grasmuck (bateria). Als
Estats Units la cançó "només" va arribar al lloc 32 de les llistes,
però a Europa “Live is life” va ser un indiscutible número 1, pràcticament a
tot el continent. Per cert que totom deia quan aquest disc es va editar
mitjansan el segell Polydor aquí al país que els Opus eran alemanys, aixó no
era cert, eran d’Austria. Del single amb aquesta cançó es van vendre més de 15
millions de copies. Avui en dia Opus segueixen en actiu, però sols s'els
recorda per "Live is life".
Guns n’Roses –
Knockingon heavens door 1991
El grup
nord-americà Guns n'Roses van realitzar un curiós i arriscat experiment l'any
1991, van publicar simultàniament el dia 17 de setembre dos discos dobles
titulats "Use your ilusion" volums un i dos, amb la mateixa portada
encara que amb els colors canviats. Amb tot el que això representava
d'encariment de costos i el consegüent risc que no es venguessin tots dos
productes, sorprenentment la cosa els va funcionar i avui són dos dels millors
àlbums de Guns n'Roses. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock “Trucan a
les portes del cel”, és una versió de Bob Dylan, es trobava en el segon d'ells
que era de color blau i que es calcula ha venut més de 18 milions de còpies. És
clar que els crítics l'han considerat "l'àlbum més trist" de Guns
n'Roses i la portada es diu que està inspirada en un fresc pintat per Rafael
anomenat "L'escola d'Atenes". En aquesta gravació la banda està
integrada per Axl Rose 
(cantant i guitarra) que també toca el piano en aquest
tema que sona ara, Saul Hudson, conegut com Slash a la guitarra, Izzy Stradlin
(guitarres, sitar i cors), Duff McKagan (baix, segona veu i percussions), Matt
Sorum (bateria, percussions i veu) i Dizzy Reed (piano, òrgan, teclats i veu),
però també van col·laborar Steven Adler (bateria), Howard Teman (piano),
Shannon Hoon (cors ) i el grup The Waters als cors, precisament en aquest tema.
Guns n'Roses van començar el 1985, però posteriorment van sorgir conflictes
entre Axl Rose i Slash, aquest va abandonar el grup. De fet s'han produït molts
canvis entre els seus membres al llarg dels anys, encara que sota el lideratge
del cantant Axl Rose, Guns n'Rose segueixen en actiu.
KC & The
Sunshine Band – Please don’t go 1979
Els KC and the
Sunshine Band són una banda nord-americana creada per Harry Wayne Casey a què
es coneix com KC, l’any 1973
a Miami, Florida, comptant amb l'enginyer de só Richard
Finch, al costat del guitarrista Jerome Smith (18 de juny de 1953 - 28 de juliol
de 2000) i el bateria Robert Johnson. Altres components de la Sunshine Band han
estat Maria de Crescenzo, junt a Charlotte McKinnon i Fermin Goytisolo.
"Si us plau, no t’en vagis" és una cançó gravada i publicada en
single el 12 de juliol de 1979 i estava inclosa en l'àlbum "Do You Wanna
Go Party" i el 
tema va ser composat per Harry KC Casey i Richard Finch. El
single va ser número 1 en els Estats Units el 5 de gener de 1980 i va arribar a
la segona posició a Anglaterra. L'any 2008, el músic suec de eurodance
Basshunter va fer una versió de la cançó que va incloure en el seu àlbum
d'estudi "Now You're Gone - The Album". KC and the Sunshine Band
funcionaren des de 1973 a
1983, any en què es van desfer, encara que amb aixó de les modes revival, KC
& The Sunshine Band van tornar i sembla que encara estan en actiu.
Kim Carnes –
Bette Davis eyes 1981
Kim Carnes va ser
una bona cantant nord-americana que es caracteritzava precisamente per la seva
veu trencada i cazallera. El gran èxit de la seva carrera ha estat aquest tema
que us porto ara, "Bette Davis eyes" una extraordinària balada. Kim
Carnes va néixer el 20 de juliol de 1945 a Pasadena, Califòrnia i en una entrevista
que li van fer fa moltíssims anys, va dir que la seva veu és la conseqüència
d'haver estat actuant durant dècades en tuguris i baretos plens de fum i amb el
públic parlant a crits. La cantant, guitarra i compositora va ser membre del
grup The New Christy Minstrels l’any 1967 i en el què militava també el cantant
Kenny Rogers i on va conèixer a qui seria el seu marit, Dave Ellingson, amb el
que escriuria la majoria de les seves cançons. A la dècada de 1970, ella i
Ellingson van formar el duo folklòric 
Kim and Dave. L’any 1981 Kim Carnes gravaria el que
possiblement és el seu millor LP "Mistake Identity" del qual es va
extreure en single aquest tema que sona ara i que es va mantenir nou setmanes
en el número 1 en les llistes de singles dels Estats Units i es va convertir en
un hit mundial. L'èxit de la cançó va aconseguir que l'àlbum també es situés
en el primer lloc durant quatre setmanes. La cançó va ser declarada Disc de
l'Any i Cançó de l'Any i Kim Carnes va ser nominada als premis Grammy com a
Millor Artista Pop Femenina l’any 1982. Curiosament Kim Carnes va rebutjar-la
inicialment, no volia gravar-la ja que la cançó no li agradava i finalment en comptar amb nous
arranjaments orquestrals a càrrec de Bill Cuomo, la van convènca per gravar-la.
La veritat és que això és una cosa que acostuma a passar masses vegades en el
món de la música, als artistes no els hi agrada una cançó, el productor o la
casa de discos els obliga a registrarla i al final resulta que es el gran èxit
de la seva carrera. A Espanya, per posar un exemple, va passar amb el “Black is
Black” de Los Bravos.
Billy Idol –
Sweet sixteen 1986
Aquest tema va
ser una composició del cantant, compositor i guitarrista Chuck Berry, un dels
pioners del rock and roll i encara que en la seva versió original ens a va
arribar a ritme de rock'n'roll, el cantant i també guitarra nord americà,
nascut a Anglaterra, Billy Idol li ha camviat el ritmillo i l'ha convertit en
una maravellosa balada, digna de sonar ara a Un Toc de Rock, des totesi
aquelles emissores que emeten el programa. Billy Idol la va incloure en l'album
"Whisplash smile" que va publicar al setembre de 1986 i va ser Disc
de Platí al Estats Units. En aquest dis i a més de Billy idol (cantant,
guitarra i baix) trobàvem a 
Steve Stevens (guitarra, baix, teclats i
programacions), Marcus Miller (baix), John Regan (baix), Phillip Ashley
(teclats) i Thommy Price (bateria i percussió), sense oblidar a Jocelyn Brown,
Connie Harvet i Janet Wright que es van encarregar de fer les veus. El cantant
Billy Idol es diu en realitat William Michael Albert Broad i va néixer el 30 de
novembre 1955 a
Middlesex, Anglaterra, encara que la seva família es va mudar a Nova York quan
era un nen, per tornar més tard a Anglaterra. Després de passar per diversos
grups va crear l'any 1976 Generation X que van gravar tres àlbums. Finalment
Billy Idol va deixar el grup, es va traslladar de nou a Nova York i va començar
en solitari, després de treure un parell de discos va publicar l’any 1984
"Rebel Yell" que possiblement i al costat de "Whiplash
Smile" siguin els millors discos de Billy Idol.
Elton John – A
good heart 2016
El cantant,
pianista i compositor britànic Elton John va publicar el passat 5 de febrer un
nou treball discogràfic titulat genèricament "Wonderful crazy night"
que ha estat produït pel mateix Elton John i T-Bone Burnett, i va ser gravat en
els Village Studios de Los Angeles. Els temes han estat composats per Elton
John i Bernie Taupin (tots dos a la foto), una unió que tants èxits li va proporcionar en els
setanta i del que en aquella època era parella sentimental, tot i que no havia
sortit de l'armari i amagava les seves tendències sexiales. Entre els músics
amb què ha comptat, trobem al bateria Nigel Olsson, amb el qual porta
treballant des dels 60 i el guitarrista Davey Johnstone que va tocar amb ell
per primera vegada l'any 1971 convertint-se en membre permanent de la seva
banda, els dos músics no havien treballat amb Elton John des del 2006. També
han col·laborat el percussionista Ray Cooper, el baixista Matt Bissonette, als
teclats trobem a 
Kim Bullard, sense oblidar al percussionista John Mahon.
Aquest és l'àlbum 33 gravat en estudi pel músic britànic i com single de
presentació s'ha escollit "Looking up", però jo us he seleccionat
"A good heart" que és una gran cançó i el títol podríem traduir-ho
com "Un bon cor". De Sir Hercules Elton John, com es diu ara, ja hem
parlat en moltes ocasions i en els seus començaments li deien Les Plomes del
Rock. Es calcula que ha superat els 300 milions de discos venuts a tot el mon.
El seu veritable nom era Reginald Kenneth Dwight i va néixer a Pinner,
Middlesex, el 25 de març de l’any 1947. En els seus principis musicals va
acompanyar a molta gent en gires i gravacions, entre ells a The Hollies.
Joe Cocker – Bye
bye blackbird 1969
Aquest tema és un
clàssic del jazz compost per Ray Henderson, amb lletra de Mort Dixon i que va
interpretar i va gravar el 1926 el cantant blanc Gene Austin. John Coltrane va
aconseguir el 1981 un Grammy amb aquest tema, però Joe Cocker ens realitza una
esplèndida versió amb la seva veu esquinçada i cazallera que es va incloure en
el seu primer LP "With a Little Help from My Friends", publicat el
1969 i que va ser Disc d’Or aconseguint la posició 35 del Billboard. En aquest
àlbum Joe Cocker va comptar amb una quantitat lucinant de músics, entre ells
Jimmy Page, Albert Lee i Tony Visconti a les guitarres, al costat de Stevie
Winwood i Matthew Fisher a l'òrgan, Mike Kelly a la bateria i un munt de músics
més, fins un total de 24. La producció va anar a càrrec de Denny Cordell.
Aquesta cançó va ser recuperada al CD "Organic" de Joe Cocker i uns
quans recopilatoris. L'anglès John Robert Cocker va néixer el 29 de maig de 1944, a Sheffield, ens va
deixar el 22 de desembre del 2014,
a 
Crawford, Colorado, on residia, a causa d’un càncer de
pulmó. Era un amant del bourbon, recordo molts concerts en els que havien de
treure'l de l'escenari, ja que es quedava estàtic. Això si, després d'haver
acabat tot el concert i sense que el públic es donés compte de l’inmensa trompa
que Joe Cocker portava a sobre. L’he entrevistat en diverses ocasions, una
d'elles a Falset quan va realitzar el memorable concert del qual encara es
parla a la Terra Alta
el 2 d'agost de 1991. Per cert que amb tot l’amant del mam que ells es... Mira
que portarlo al Priorat! Els teloners
van ser Steve and the Hooligans i es calculan más de 10.000 espectadors. Jo
vaig redactar la crònica i amb un fax, una màquina 
d'escriure i una taula, tot
deixat per els del Patronat de Turisme, vaix envià l'article la mateixa nit del
concert, abans del tancament de l'edició del Diari, és que la veterania és un
grau xiquets i xiquetes. Aixó si, solsament vaig veure les tres primeres
cançóns i les últimes. Tots els mitjans de comunicació acreditats i que eren un
munt, van treure la notícia l'endemà passat i Diari de Tarragona la va publicar
l'endemà. Jo em vaig quedar sense veure més de la meitat del concert, però
l'article va sortir en primícia informativa. És clar que després em vaig endur
una sorpresa. Em vaig equivocar en el nom d'un dels músics de Joe Cocker que
havia estat acomiadat començada la gira i la meva sorpresa va ser veure que
gairebé tots els mitjans de premsa escrita van publicà el mateix error que jo i
que a més semblaven haver "afusellat" el que jo havia escrit. Però no
em va cabrejar, al contrari, em va demostrar que tots aquells “periodistes”
realment sabien llegir i escriure. Per cert, en medicina, a la gent que pateix
aquest gestes convulsius que ell fa a l'escenari, es diu que tenen "El
Sindrome de Joe Cocker".
Lionel Richie –
Hello 1984
Aquesta cançó que
escoltem ara per comcloure Un Toc de Rock per avui, a carrec de Lionel Richie, va pujar fins a la primera
posició a tres llistes diferents del Billboard i també va ser número 1 a Anglaterra i Australia. Es
va publicar el 13 de febrer de 1984 amb format single i va estar multi platí
als Estats Unit. Es trobava a l’àlbum “Can't Slow Down”. Lionel Richie havia estat cantant del grup
The Comodors abans de llançar-se en solitari. “Say you, say me” ha sigut, al
costat de "Hello" que es la cançó que escoltem avui a Un Toc de Rock,
posiblement les més importants en la carrera d'aquest cantant de color. El cantant i també actor Lionel Richie (a la foto amb la cantant Shania Twain) va néixer el 20 de juny de 
1949 a Tuskegee, Alabama.
Amb “Say you, say me” va guanyar l'Oscar de l'Acadèmia en la categoria Millor
Cançó i va estar cuatre setmanes al primer lloc de les llistes del Billboard.
Lionel Richie va ser un dels promotors de la campanya benèfica "USA for
Africa" i és co-autor amb Michael Jackson de la famosa cançó "We are
the world" que es va publicar l’any 1985. A part de la seva
tasca com a cantant, Lionel Richie també destaca com productor i compositor,
entre altres es autor de “Lady” de Kenny Rogers.
La frase per
tancar el programa és l'actor Robin Williams (Chicago, Illinois, 21 de juliol
de 1951 - Paradise Cay, Califòrnia, 11 d’agost del 2014), guanyador d'un Oscar
i cinc Globus d'Or i que va manifestar al respecte de la cocaïna a la qual ell
era addicte
"La cocaïna
és la manera que té Déu de dir-te
que estàs guanyant masses diners”
Acaba per avui Un
Toc de Rock, però ara us deixaré en companyia de totes aquelles emissores per
les que ens escoltes dues vegades per setmana o vía internet en el cas de que
t’el descarreguis del blog o del facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades
i ara toca bauxar la barraqueta. Ens retrobarem en el proper programa.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario