Un Toc de Rock 10-50

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

Junts a Un Toc de Rock, avui viatjarem de nou a l'ahir, als records d'un passat més o menys llunyà i en el nostre recorregut tindrem a Suzi Quatro, Tony Joe White, Eric Clapton, Bruce Springsteen, Alan Price, Tom Principato, Eagles, Tom Waits, Family Dogg, Poco i Snowy White. Ells formen part de la nostra banda sonora en aquest programa que començarem amb Sleepy LaBeef, un mite del rock and roll que viatga en un tren nocturn cap a Memphis (ell, una amiga i jo a la foto), i que us arribarà des de totes les emissores per les que sortim a l’aire dues vegades cada setmana o bé via internet, en el cas de que t’el descarreguis del blog o el facebook de Montse Aliaga. Em toca obrir la barraqueta un altre vegada i posar en marxa la nostra particular màquina del temps que es mou amb energía musical que no contamina res de res, jo sóc Mario Prades i us dic alló de sempre

Benvinguts a Un Toc de Rock

Sleepy LaBeef – Night train to Memphis 2001

Aquest tema que ens porta Sleepy Labeef, amb el què avui obrim Un Toc de Rock, es va incloure a l'àlbum "Rockabilly Blues" que es va publicar l’any 2001 i es tracte d’una versió del èxit del cantant country Roy Acuff que va gravarla l’any 1943. En diverses ocasions he organitzat gires amb el cantant i guitarrista nord-americà Sleepy LaBeef, però recordo amb especial afecte una que vam començar a la sala Level 0 de La Pineda, a Tarragona. El grup d'acompanyament van ser els madrilenys Montana que també actuaven com teloners, es va celebrar per la revetlla de Sant Joan i els cartells que vaig enviar a la impremta, a la capital del regne, l’anunciaven com "Rock and Coca". Em va trucar immediatament el meu soci Mikel Barsa des de Madrid per preguntar-me si m'havia begut l'enteniment, dient-me que amb un anunciat semblant la policia precintaria el local abans de començar el concert. Em va costar explicar-li que a Catalunya i per Sant Joan, es menja la popular coca de fruites i que aquí la coca ens la mengem, no és per ficar-se-la pel nas, no en totes les ocasions, és clar. Finalment els cartells van arribar. Vam tenir problemes en la segona cançó amb el saxofonista de Montana que en actuar acompanyant un mite com Sleepy LaBeef se sentia mestre entre els mestres i va començar a fer sols que no venien al cas, finalment Sleepy s’el va andur a part i ja no va tornar a sortir a l'escenari. Quan li vaig preguntar que havia passat em va manifestar molt cortesament i cavaller: "El rock and roll és sols veu, guitarra, baix i bateria". Curiosament vam realitzar una roda de premsa a l'Hotel Caspel de Salou, on havíem allotjat al músic, jo tenia una bona relació amb l'amic Josep, director de l'establiment. Van acudir un munt de mitjans de comunicació, però la veritat és que el nivell de les preguntes fetes a Sleepy LaBeef, un home a qui va telonejar el propi Elvis Presley i al que va acompanyar al baix, formant part de la seva banda, el cantant Roy Orbison, entre altres moltes coses, van ser més aviat fluixes i pobres. Vaig haver de intervenir i en la meva condició de periodista del Diari de Tarragona, em vaig unir a la roda de premsa i a no ser per les preguntes d'Eduard Prats de la Cadena SER i les meves, l'entrevista hagués estat un vist i no vist. Per cert, quan va marxar-se al seu hotel després del concert al Level 0, tota una lliçó de rock and roll pioner, Sleepy LaBeef es va endur una coca de quilo i mig que li havia regalat la direcció del local i se la va cruspir sencera del Level O a l'Hotel Caspel. Li va agradar tant que va enviar al xofer a buscar-ne una altra per menjar-se per esmorzar al matí. I és que aquest home de més de dos metres d'alçada i cent quaranta quilos de pes és d'una religió d'aquestes que proliferen als Estats Units que no li permet beure alcohol, anar amb una altra dona que la seva i fumar, entre altres moltes coses i ell la pràctica fidelment, clar que menjar si li ho permet i menja, i tant que menja. Thomas Paulsley LaBeff va néixer el 20 de juliol de 1935, a Smackover, Arkansas, d'on també era Bud, l'últim marit de la meva cosina Glòria. Un dels seus millors treballs es va titular "Rock & Roll de peso pesado", un títol molt adient.

Suzi Quatro – Can the can 1973

El tema estrella del segon single de Suzi Quatro va ser aquest que compartirem ara a Un Toc de Rock i que es va publicar al juny de 1973, aconseguint immediatament la primera posició al Regne Unit, en molts països d'Europa i també a Austràlia, però la més alta que va aconseguir en el Billboard nord-americà va ser la 56 i això ja al 1976. la cançó va ser composada pels productors Mike Chapman i Nicky Chinnq que també es van encarregar de la gravació. A més de Suzi Quatro al baix i cantant, en l'enregistrament van intervenir Len Tuckey (guitarra), Alastair McKenzien (teclats) i Keith Hodge (bateria). Englobada dins del glam-rock, la baixista, cantant, actriu i compositora Suzi Quatro és una de les figures rellevants del rock dels 70 i en els seus inici Suzi Quatro i la seva banda van ser el grup teloner en els concerts de Thin Lizzy i Slade.Suzi va ser la primera dona que, tocant el baix, va aconseguir ser una estrella al món del rock.  Nascuda als Estats Units, sempre va obtenir més ressò a Europa que al seu país natal i porta venut més de cinquanta milions de discos. Va néixer a Detroit, el 3 de juny de 1950, de veritable nom Susan Kay Quatronella. El seu pare va fundar un grup anomenat Trio Art Quatro, on Suzie faria el seu debut amb tot just 8 anys. En els 70 i principis dels 80 Suzi Quatro es va convertir en una fàbrica de fer diners i èxits com "48 Crash", "Daytona Demon", “If you can’t give my love”, "Devil Gate Drive" o "Can the can" que escoltem ara van marcar una brillant carrera musical. Va realitzar gravaciones a duet amb el cantant Chris Norman, líder dels Smokie, destacan els temes “Stumblin’ in” i “I need your love”, de fet van gravar juts en diverses ocasions.

The Eagles – Heartache tonight 1979

Ara a Un Toc de Rock i des de l'àlbum "The Long Run" que els Eagles van publicar el 24 de setembre de 1979, us extreuré aquest tema que va ser un dels singles del grup nord-americà que millor van funcionar a Espanya. La cançó estava composada per Don Henley, Glenn Frey, Bob Seger i JD Souther, els dos primers components del grup, els altres famosos músics amb carreres en solitari. El single es va editar uns dies abans que l'àlbum, concretament el 18 de setembre i va aconseguir la primera posició del Billboard, superant el milió de còpies venudes i obtenint un Grammy per als Eagles com a Millor Duet o Grup Vocal, també va ser número 1 a Canadà , encara que a Anglaterra només va aconseguir la posició 40, clar que el LP va aconseguir la segona posició en la llista de discos grans als Estats Units i va ser set vegades Disc de Platí, arribant al quart lloc a Anglaterra. La formació dels Eagles en aquest àlbum va ser: Glenn Frey (cantant principal i guitarra) que va morir el passat 18 de gener, Don Henley (bateria i cors), Joe Walsh (guitarra slide), Don Felder (guitarra i cors) i Timothy B. Schmit (baix i cors), comptant amb la col·laboració de Bob Seger als cors, encara que no consta en els títols de crèdit del disc i que en aquella època gravaba com Bob Seager & The Silver Bullet Band. Hi ha una versió molt destacable a càrrec de Conway Twitty de 1983, més propera al country. Els Eagles que s'havien creat al 1971 es van desfer l'any 1980, després de tenir uns quants canvis entre els seus components. Aquest va ser el seu últim àlbum d'estudi, encara que van tornar el 1994 amb "Hell freezes Over" que vol dir "Quan l'infern es geli", un altre dia escoltarem alguna cançó d'aquest CD i us explicaré el perquè del títol. Val a dir que “Hotel California”, cinquè disc dels Eagles, és el millor àlbum i també la millor cançó, almenys de les més populars, en la llarga trajectòria discogràfica de Eagles. L'àlbum es va publicar el 8 de desembre de 1976. Va ser el primer disc del grup sense el seu fundador Bernie Leadon i el primer amb Joe Walsh que el va substituir. Des de la seva publicació "Hotel Califòrnia" ha venut més de 16 milions de còpies sols als Estats Units, sent el àlbum amb millors vendes de la història dels Eagles. Es va mantenir en el número 1 durant vuit setmanes, no consecutives, entre finals de 1976 i principis de 1977.

Alan Price – The House of the Rising Sun 2002

L'organista i cantant britànic Alan Price quan liderava el grup The Animals, fundat per ell a principis dels anys seixanta, va prendre aquest tema, un clàssic del folk americà i el va reconvertir convertint-lo en una de les millors cançons del rhythm and blues de tots els temps i avui dia es recorda molt més la seva versió que l'original americana, d'autor anònim. Posteriorment i ja en solitari, va recuperar de nou aquest tema i el va regrabar amb nous arranjaments i aquesta és la versió que escoltarem ara a Un Toc de Rock. Us el he extret d'un doble CD recopilatori titulat "Geordie Boy The Anthology" que es va publicar l'any 2002 i que conté temes dels seus àlbums “Fame and Price, Price and Fame: Together” que va gravar junt a Georgie Fame al 1971, “O Lucky man!” de 1973, “Between today and Yesterday” del 1974, “Metropolitan man” del 75, “England my England” que es va publicar l’any 1978 i “A gigster’s life for me” que es va editar al 1996, encara que aquest tema que escoltem també es va incloure en l'àlbum "Rising sun" que es va publicar l'11 de juliol de 2000 i que crec era un recopilatori. Músic autodidacta, Alan Price va néixer el 9 d'abril de 1942 a Fatfield, Anglaterra i va començar a tocar teclats, guitarra i baix amb tan sols 10 anys. Forma en l'any 1961 The Alan Price Rhythm and Blues Combo que al 1962 es van convertir en The Animals, amb Eric Burdon (cantant), Hilton Valentine (guitarra), Chas Chandler (baix), John Steel (bateria) i ell a l'òrgan. El 5 de maig de 1965 Alan Price va abandonar The Animals per motius personals, es diu que tenia por a volar, però la veritat és que l'antagonisme entre Alan Price i Eric Burdon era notori. L’any 1967 el grup va passar a ser Eric Burdon & The Animals, es van desfer al 1969 i Eric Burdon va crear War, amb músics nord-americans. Quan va deixar a The Animals Alan Price es va llançar per la seva compta, si be abans va acompanyar a Bob Dylan. Després va crear el seu propi grup al que va anomenar Alan Price Set amb Clive Burrows i Steve Gregory (saxos), John Walters (trompeta), Pete Kirtley (guitarra), Rod ‘Boots’ Slade (baix) i ‘Little’ Roy Mills (bateria) amb fortes influencies jazzistiques i amb ell també com a cantant i pianista. A partir del 1967 es va llançar ja en solitari. A composat també varies bandas sonores i ha fet d’actor en un parell del films

Bruce Springsteen – The river 1980

La cançó "The River" donava títol a un doble LP, un dels millors discos en la carrera de Bruce Springsteen i el cinquè que va publicar, es va posar a la venda el 17 d'octubre de 1980 i s'havia gravat als estudis Power Station de Nova York entre març de 1979 i agost de 1980. De fet "The river" va ser el primer gran èxit comercial del cantant, aconseguint la primera posició de les llistes tant als Estats Units com a Canadà i va obtenir cinc Discs de Platí, sent el disc més venut en la carrera del Boss després de "Born in the USA" i “Born to Run". En la grabación Bruce Springsteen va tocar baix, guitarra, guitarra de dotze cordes, harmònica i piano, a més de cantar i va comptar amb la E Street Band, integrada en aquest enregistrament per Roy Bittan (teclats, òrgan, piano i cors), el recordat Clarence Clemons (saxo, percussió i cors) que va morir fa un parell d'anys, Danny Federici (òrgan i cors) que també va morir, Garry Tallent (baix), Steve Van Zandt a qui es coneix com Little Stevens (guitarra) i Max Weinberg (bateria), però també van col·laborar Howard Kaylan i Mark Volman, tots dos als cors en un dels temes del doble àlbum. Per cert, totes les cançons van ser escrites per Bruce Springsteen que es diu de nom complet Bruce Frederick Joseph Springsteen i va néixer a Long Branch, Nova Jersey, el 23 de setembre de 1949. Ha aconseguit 20 Grammy, dos Globus d'Or i un Oscar. El Boss ha venut 65 milions d'àlbums sols als Estats Units i 120 a tot el món. Una de les característiques dels seus concerts és que acostumen a durar més de tres hores. A la foto Bruce i el guitarra i cantant Little Stevens que per cert, també ha gravat en solitari. Us diré que la gira que el Boss farà per Espanya properament, amb concerts a Barcelona, Madrid i Sant Sebastià, crec que ja sols queden entrades per l’últim d’ells.

Eric Clapton & Friends – Lies 2014

Des de l'últim treball discogràfic d’estudi del genial estilista de la guitarra Eric Clapton (Ripley, Surrey, 30 març de 1945), publicat el 29 de juliol del 2014, signat com Eric Clapton & Friends i titulat genèricament "The Breeze An Appreciation of JJ Cale", us he seleccionat aquest tema per compartir en el programa d'avui d'Un Toc de Rock. Es tracta d'un àlbum homenatge a l'extraordinari guitarrista i compositor nord-americà JJ Cale que va morir el 26 de juliol del 2013, als 74 anys d'edat, a causa d'un infart i que era gran amic d'Eric Clapton, de fet el britànic havia gravat un munt de cançons composades per JJ Cale, fins i tot s'han editat un o dos discos interpretats conjuntament. En el CD versionant cançons de JJ Cale, ha comptat amb rellevants col·laboracions i entre els Friends trobem a Willie Nelson, Tom Petty, Mark Knopfler, John Mayer, Albert Lee, Derek Trucks, Christine Lakeland, David Lindley, Don White, Greg Leisz, Reggie Young, Don Preston i un munt més, en total han participat 26 músics. L'àlbum va aconseguir la tercera posició al Regne Unit i es va classificar en llistes de mig món, però no obstant això no ho va fet als Estats Units, és una cosa curiosa tenint en compte la qualitat d'Eric Clapton i la de JJ Cale. L’any 2015 Eric Clapton va treure un disc en directe “Slowhand at 70 – Live at the Royal Albert Hall”. Eric Clapton va formar part i també va crear uns quants grups històrics, Els Bluesbreakers de John Mayal, The Yardbirds, Cream, Blind Faith, etc. per marxar-se als Estats Units i unir-se a la banda de Delaney, Bonnie & Friends. A la primavera de 1970 i després d'haver probat de gravar un àlbum en solitari, Clapton va crear Derek & The Dominos. Quan va començar a tenir problemes molt seriosos amb les drogues i va anar sent deixat de costat per tots, va ser l’amic George Harrison qui el va ajudar, va portar-lo a casa seva, ajudan-lo a desenganxar-se i ell, Clapton "home agraït", per dir alguna cosa, li va pagar al seu amic Harrison demostrant-li l’agraïment d'una forma curiosa, es va enrotllar amb la seva dona Pattie Boyd que va abandonar l'ex-beatle i va marxar-se a viure amb ella. Eric Clapton és conegut en el món musical pel sobrenom de Slowhand que ve a significar Mà Lenta. Per cert, us explicaré una curiositat. La mare de Clapton, Patricia Molly Clapton, tenia sols 16 anys quan aquest va néixer, fill d'un soldat canadenc que els va abandonar i el nen va créixer amb la seva àvia, Rose i el seu segon marit Jack, creient que eren els seus pares i que la seva mare era la seva germana gran. Una cosa que encara que sembla argument d'una comèdia o un drama de pel·lícula o culebrón, pot passar molt més a prop del que us imagineu. El guitarrista va saber la veritat quan tenia 9 anys. El 20 de març de 1991, el seu fill Conor amb quatre anys d'edat, va morir en caure des del pis 53 d'un gratacels de Nova York, on estava amb la seva mare. El dolor per la mort del seu fill de forma tan tràgica, el reflexteix Eric Clapton en el tema "Tears in Heaven". El proper 20 de maig s'ha anunciat que Clapton treurà disc nou sota el títol “I still do”.

Poco – Nothin’ to Hide 1978

Poco, dels que hem parlat en moltes ocasions i també hem escoltat, van ser una de les millors bandes de country-rock de la història, al costat de Flying Burrito Brothers, Eagles, The Byrds i The Desert Rose Band. De fet va ser l'escola de la qual van sortir algunes d'aquestes bandes i altres no menys importants, la veritat es que per Poco han passat un gran número de músics. El grup va ser creat l’any 1968 per Richie Furay i Jim Messina que venien dels Buffalo Springfield. Val a dir que Poco van patir canvis continus en la seva formació. Aquesta cançó es trobava en el disc “Legend” editat al novembre de 1978 i que va ser disc d’Or tan als Estats Units com a Canadà, arriban al lloc 14  de les llistes d’àlbums del Billboard. En aquesta grabació els integrants de Poco van ser Paul Cotton (guitarra i veu), Rusty Young (guitarra steel y cors), Charlie Harrison (baix i veus) i Steve Chapman (batería) comptan amb músicos adicionals, entre ells Michael Boddicker (sintetizadors), Steve Forman (percussió), Tom Stephenson i Jai Winding als teclats i Phil Kenzie al saxo, amb producció de Richard Sanford Orshoff. Per cert aquesta cançó no es trovaba originalment al disc que solsament tenía 9 peçes, és va incloure a la reedició on hi havien 11 cançons. “Legend” va ser el disc 13 d’estudi en la carrera de Poco que ancara estan en actiu, si bé i com podeu imagitnar, no hi ha cap dels membres fundadors. "Rose de Cimarron" que es va publicar el 29 de maig de 1976, ha estat el seu millor LP.

The Family Dogg – Way of life 1969

Els Family Dogg van ser una banda, amb una gran qualitat vocal. Estava integrada per un munt de components i tots ells cantaven. Liderats per Steve Rowland i l'anglès-espanyol Albert Hammond abans de llançar-se en solitari i que ja havia tocat amb les bandes espanyoles Los Flaps, Diamond Boys i el duet Albert & Richard. Altres components de The Family Dogg van ser Mike Hazlewood, Christine Holmes, Doreen De Veuve, Pam "Zooey" Quinn, Ireen Sheer, Sue Lynn, Sherri Lynn i Pat Arnold. El seu primer disc va ser "A way of life" al que aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, donava titol i que va ser el seu primer treball, publicat l’any 1969. Encara van treure un disc més, ja sense Albert Hammond, fen-se dir Stewe Rowland & The Family Dogg i el grup es va separar. Per cert que en aquest LP, a més del tema que donava títol que és boníssim, trobàvem una altre cançó plena de qualitat i amb un títol interessant "Avui he matat un home a qui no coneixia".

Tom Waits – Downtown train 1985

Hi ha cantants que tenen veus molt cazalleras i trencades, un d’ells es el novaiorquès nascut a Califòrnia, Tom Waits que no es queda enrere parlan de veus cardadas i com mostra us porto aquest tema, un dels millors en la carrera de Tom Waits que també ha incursionado en un grapat d'ocasions en el món del cinema. Es trobava en el seu doble LP "Rain dogs", el desè àlbum i també es va publicar en single, l’any 1985. De fet aquest tema va ser la cançó amb la qual molts espanyolets, jo entre ells, vam descobrir a Tom Waits aquí al pais. Nascut a Pomona el 7 de desembre de 1949 i de veritable nom Thomas Alan Waits, pianista, cantant, compositor i també actor, les seves cançons es troben en molts casos plenes de desesperança i amargor i Tom Waits, en ocasions, ha confessat inspirar-se en textes de Charles Bukowski i l'escritor nord-americà, estendard de la generació beat, Jack Kerouak, del que vull aclariri que res te a veure amb el grupo Kerouaks que va sortir a l'Espanya de principis dels setenta, produïts per Alain Milhaud. Aquest doble LP dels que us he extret la cançó que compartim ara, un dels millors en la seva carrera, va estar produït pel propi Tom Waits. Per cert que Tom Waits va treure l’any 2011 un nou disc, on no es que tingui veu cazallera, es que sembla que vomiti la veu. La veritat es que possiblement tindria que dedicar-se ja sols a composar i deixar de cantar, el mateix que li passa a Sabina, per dir alguna cosa.

Tony Joe White – Down by the border 1983

Bon cantant, millor guitarrista i ancare molt millor compositor, les cançons de Tony Joe White, curiosament, han estat èxit sempre a càrrec d'altres intéprets i això és un fet molt curios. Han gravat temes de Tony Joe White fins Elvis Presley, passant per Glenn Campbell, Aaron Neville, Tina Turner, Brook Benton, etc. Però Tony Joe White mai ha asolit un numero 1 interpretan-los ell mateix i això que té discos per un tub, penseu que va començar a gravar l’any 1968 i segueix publicant. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock és un exemple del que us dic, es trobava inclos en el LP "Dangerous", un àlbum que us recomano encaridament degut a la seva extrema qualitat i que el de Oak Grove, Louisiana, va publicar l’any 1983. Perquè os feu una idea de qui es Tony Joe White, os diré que seves són les cançons "Polk Salad Annie”, "Rainy Night in Geòrgia" que precisamente vem escoltar fa poques setmanes també al programa i "Steamy Windows", entre moltes altres. Tony Joe White va néixer el 23 de juliol de 1943... és tot un veterà i una institució als Estats Units, pero a Espanya sols el recordem quatre nostàlgics com vosaltres i jo.

Snowy White – The time has come 1994

El dia 3 de març del 1948 va néixer a Barnstaple, al comtat de Devon el guitarrista britànic Terence Charles White, conegut artísticament com Snowy White i que havia estat component dels Thin Lizzy. Ara anem a escoltar-lo amb aquest tema que us he extret del seu àlbum "Highway to the sun" que es va publicar a Espanya l'any 1994. Aquest estilista de la guitarra té una carrera brillant, encara que a aquí al pais és molt poc conegut, però cal recordar que a més de comptar amb una bona carrera musical en solitari, també ha acompanyat i tocat amb molts altres cantants i grups, entre ells Pink Floyd (ell toca en dos àlbums), Rogers Waters, Peter Green, David Gilmour, Al Stewart, Chris Rea, Jim Capaldi, Gary Moore i crec que també Dire Straits, de fet en aquest CD col·laboren, entre molts altres músics, Paul Carrack, David Gilmour, Gary Moore i Chris Rea. L'any 1996 va crear Snowy White & the White Flames que van estar en actiu fins que l’any 2008 va va posar en marxa un nou projecte anomenat The Snowy White Blues Project. Per cert, aquest CD "Highway to the sun", a Espanya va ser publicat pel segell Arcade i amb una portada diferent de l'original anglesa, al blog us poso les dues, a dalt la espanyola, a sota l'anglesa. A mi em va oferir l'amic Mikel Barsa en dues ocasions, gires de Snowy White, però malgrat la seca qualitat i el seu currículum, no vaig aconseguir mai col·locar cap concert d’ell a Catalunya.

Tom Principato – All my tears 1992

Vaig conèixer al guitarrista nord-americà Tom Principato amb el que avui conclourem Un Toc de Rock i que va néixer a Washington DC, en el curs d'una gira que el músic va realitzar per Espanya l’any 1994 i que va estar organitzada per Welcome Produccions, l'empresa del meu amic Alfons Cito que ens va presentar als dos i li vaig fer una entrevista per Diari de Tarragona i la revista RPM. Per cert, la gira va recalar a Valls. Aquest tema us ho extrec del CD "Tip of the Iceberg" editat l’any 1992. Aquest gran tema va ser una composició del cantant i guitarra Tom Principato. El CD va ser co-produït pel propi Tom Principato i Chuck Leavell, un teclista que ha tocat amb Eric Clapton, George Harrison, The Rolling Stones, The Allman Brothers Band i Sea Level. Per cert, abans de llançar-se en solitari Tom Principato va ser component del grup Powerhouse, l’any 1970. Tom Principato també va tocar amb Geoff Muldaur i molts altres.

La frase d’avui es del líder africà Nelson Mandela que va manifestar:

“Mentre persisteixi la pobresa, no hi haurà

veritable llibertat”

Acabaré per avui Un Toc de Rock, però abans de fotre el camp, us deixo en companyia de totes les emissores per les que sortim a l’aire dues vegades per setmana o via internet si et descarregues el programa del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)