Un Toc de Rock 10-49

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

Tindrem en el programa d'avui d'Un Toc de Rock a històrics de la música com Tequila, Radio Futura, Sergio Makaroff, Dusminguet, Tino Casal, Silvia Comes i Lidia Pujol, Trúpita, Santi Picó, Roque Narvaja o Sting cantant en castellà, però també hi hauran noves promeses com Rodrigo Mercado. El nostre recorregut musical pels últims cent anys de la història del rock, per la nostra memòria musical, recull estils variats, viatjarem a l'ahir, sense perdre de vista el present. Tot això arriba a vosaltres des de aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o bé per internet, si t’el descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Ara obriré de nou la barraqueta, sóc Mario Prades i tornaré a dir-vos alló de que sempre sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

Dusminguet – El viatge 2003

De l'àlbum "Go" que els catalans Dusminguet van publicar l'any 2003, us he extret aquesta cançó amb la que avui començarem el nostre viatge musical als records, des d'Un Toc de Rock. Aquest tema està interpretat en català, però el disc conté cançons en les dues llengües, català i castellà. Dusminguet es van crear al 1995 a la Garriga i van estar en actiu fins a l'any 2004. Realitzaven un mestissatge entre rumba, tex mex, ska, reggae, rock, cúmbia i flamenc, cosa que en un principi i des del paper podria semblar molt dispar, però que ells van saber fusionar-ho d'una manera perfecta aconseguint l'aplaudiment popular, donant a la seva música un aspecte multicultural i que ells van denominar world pagès music. Prenent com a referència a Flaco Jiménez, la banda estava liderada per Joan Garriga (acordió i cantant) que després  posaria en marxa un projecte similar al que ha anomenat La Troba King Fu. Va ser creat per Xavier Boixader, al costat de Joan Garriga, Dani Portabella, Demian Recio, Martí Vilardebo i Marc Sanpere, però pel grup van passar també altres músics, entre ells Carlos Rivolta, Óscar Domínguez i Tomàs Rierols. Van debutar discogràficament l'any 1998 amb "Vafalungo" i en total publicarien tres àlbums, l'últim "Go", del qual us he seleccionat aquest tema, a principis del 2003. El baixista Carles Rivolta va patir un accident que li va costar la vida a la ciutat mexicana de Guadalajara. Rivolta va ser homenatjat l'11 de setembre de 2002 en un concert que va durar 12 hores a la Rambla del Raval de Barcelona.

Sergio Makaroff – Esta noche solo quiero bailar 1996

El cantautor argentí Sergio Makaroff va arribar un bon dia des de la seva Argentina natal i després de col·laborar amb Tequila, als que per cert, escoltarem després, va acabar a principis dels 80 recalant a Barcelona. El seu millor àlbum és indiscutiblement "Un hombre feo" que va publicar l’any 1996 i del qual us he extrec el tema que us porto a Un Toc de Rock d'avui i és un cant a la bona vida i ens ho diu clarament "Esta noche solo quiero bailar". Sergio Makaroff va néixer a Buenos Aires el 7 de desembre de 1951. Als 14 anys era el disc-jockey a les festes de l'escola i posteriorment i amb el seu germà Eduardo van crear el duo Los Hermanos Makaroff, les primeres actuacions van ser com a teloners de Sui Generis, la banda de Charly García, un dels millors grups del rock argentí i als que no hem de confondre amb la banda del mateix nom que van sorgir en l'Espanya dels 90. Eduardo forma part actualment del grup Gotan Project. Sergio Makaroff també es dedica a la composició i ha fet cançons per a Andrés Calamaro, Los Rodríguez, Azucar Moreno o Manolo Tena. També és periodista, treballa com a redactor de la revista Efe Eme des dels inicis d'aquesta i participa en programes de ràdio. Repetixo, el millor disc editat per Sergio Makaroff és al meu parer "Un hombre feo" on hi havia la que possiblement sigui la seva millor cançó "Tranqui Tronqui", a part d'aquesta que escoltem ara. Aquest àlbum va ser regravat de nou fa dos o tres anys i va incloue versions diferents d’algunes cançons.

Tequila – Rock and Roll en la plaza del pueblo

Una de les joves bandes sorgides en els setanta i que van aconseguir entrar a les pàgines de la història del rock espanyol van ser Tequila, als que hem nombrat abans i que es van inflar de vendre discos gracies a cançons com aquesta. Tequila es van formar l'any 1975 i l'integraven els argentins Ariel Rot (guitarra) i Alejo Stivel (cantant), al costat dels espanyols Julián Infante (guitarra), Felipe Lipe (baix) i Manolo Iglesias (bateria). Quan Felipe els va deixar el seu lloc seria ocupat per Álex de la Nuez que veia dels Zombies i durant un temps Sergio Makaroff. Tequila va ser una de les bandes mítiques del rock espanyol dels 70 i encara que a mi particularment mai em van entusiasmar, reconec que van tindre un paper important en el resurgir del rock fet en espanyol quan aquí prácticament tot eren solistes, duets o tercets i molts dels grups cantaven en angles. Van ser una de les llavors de les que va brollar la "movida madrilenya". Tequila es va dissoldre l’any 1982, una de les causes van ser les constants discussions entre els seus membres que tenien problemes de drogoaddicció, gairebé tots ells a l'heroïna. Ariel Rot i Julian Infante tornarien a ajuntar-se en els 90 per formar Los Rodríguez, grup amb Andrés Calamaro com a cantant, mentre que Alejo Stivel aconseguiria una bona carrera com a productor discogràfic, havent treballat amb Joaquín Sabina, La Oreja de Van Gogh, M-Clan i molts altres. Manolo Iglesias va morir l'any 1994 i Julián Infante el 2000, tots dos víctimes de la sida. El tema que us he seleccionador avui i que està sonant a Un Toc de Rock, es trobava en el seu primer àlbum "Matrícula de honor" que es va publicar al 1978. L'any 2008 Tequila es va tornar a posar en marxa, encara que només Alejo Stivel i Ariel Rot queden de la formació original. Es complementen amb Josu García, Mac Hernández, Daniel Griffin i Mauro Mieta.

Tino Casal – Embrujada 1983

La cançó “Embrujada” que es va editar en versions single i maxi single, es trobava en el segon àlbum de Tino Casal titulat “Etiqueta Negra”, publicat l’any 1983 i va ser un dels seus gran hits, junt a “Eloise”. Aquest àlbum on es recullia la peça, va ser reeditat en CD l’any 2003, junt a “Neocasal” i “Hielo Rojo”, la resta de la seva discografia ho va ser l'any 2011. L’asturià Tino Casal, el Rei del Glam espanyol, va començar als 14 anys com a cantant amb el grup Los Zafiros Negros per incorporar més tard a Los Archiduques, va ser l'any 1967 i amb ell com a cantant van gravar el seu millor disc "Lamento de gaitas", una versió del duet Paul & Barry Ryan, era el “I love how you love me”. Aquest single de Los Archiduques es un incunable buscadíssim pels col·leccionistes. Després d'un parell d'anys amb Los Archiduques, Tino Casal va marxar-se a Londres per dedicar-se a la pintura i ja a finals dels setanta va començar en solitari. José Celestino Casal Álvarez, conegut com Tino Casal, va néixer a Tudela Veguín, Oviedo, l'11 de febrer de 1950 i va morir a Madrid un 22 de setembre de 1991. Es va parlar de que tenia la SIDA, però era una malaltia degenerativa dels ossos, una necrosis, per aixó, els darres anys Tino Casal sempre anaba amb un bastó i en els seus concerts actuaba sentat a una trona. Semblava que s'estava recuperant i va morir a un accident de tràfic, quan el conductor de l'Opel Corsa 1.3 SR color blanc matrícula M-9642-FT va xocar contra un fanal de la M-500, a 400 metres del pont dels Francesos, direcció sud a la M-30, prop del barri madrileny d'Aravaca per excés de velocitat, sent Tino Casal que anava al seient del copilot, l'única víctima mortal. Vaig tenir l'oportunitat de conèixer a Tino Casal i puc dir-vos que era una persona senzilla i sense cap ínfula de grandesa ni prepotència. Aquí al blog us he posat una foto meva amb Tino Casal.

Trúpita – De 7 a 10 1984

Quan aquest àlbum va arribar a les meves mans la cançó em va agradar i vaig començar a punxar-la a la ràdio. M'agradava la desimboltura musical, els rudimentaris teclats i la ingenuïtat en els textos de Trúpita, encara que en algunes ocasions vaig comentar afectuosament que el cantant amb les eternes ulleres de sol semblava un venedor de l'ONCE. Una vegada estant a Madrid, vaig sortir a sopar amb una amiga que treballava en una oficina de management, es deia Lidia i no recordo com, però va sortir Trúpita en la conversa i el meu comentari. Lidia no va dir res i al matí següent em va portar a una botiga de discos de Madrid propera a l'oficina on treballava, em va presentar a l'encarregat o propietari, no ho recordo bé, però va comentar al presentar-nos: "Aquí Mario y aquí Trúpita. Mario me decía que con las gafas pareces uno de la ONCE". Va ser una d'aquelles situacions on volies que la terra se't empassés immediatament perquè Trúpita era pràcticament cec, tenia greus problemes de visió. La veritat és que s'ho va prendre amb bon  humor i tot va acabar de molt bon rotllo, vaig comprovar que era un tipus molt simpàtic i gens acomplexat. Francisco López Trúpita, autèntic nom de Trúpita, va ser un personatge que va debutar a Madrid en plena moguda i l’any 1984 va publicar el seu primer disc titulat "Con acento en la u" perquè quedés clar com es pronunciava el seu nom i d'aquest disc de debut us he extret aquesta cançó que ens parla d'una parella que comencen a sortir junts sent molt joves i en aquells moments predomina la passió en aquella pensió en què es reuneixen, sempre de 7 a 10. Amb els anys la passió i aquella bogeria desenfrenada es converteix en calit amor i tot es calma deixant lloc per a la confiança, la dolça rutina i la companyia i l'afecte mutus. Trúpita encara editaria un segon àlbum "Nadie es perfecto", també amb el segell Polygram i comptant així mateix amb Julián Ruiz a la producció. Li vaig perdre la pista i no he tornat a saber res d'ell, ni crec que hagi publicat res més.

Radio Futura – La negra flor 1987

Aquesta és la versió original extreta del LP "La canción de Juan Perro" de Radio Futura, abans que Santiago Auserón descobrís Cuba i els sons calents de l'illa i comencés a barrejar aire caribeny en tots els seus treballs, una cosa que finalment va acabar amb Radio Futura i va donar sortida a Juan Perro. Curiosament en els seus inicis, l'alma mater de Ràdio Futura era Hemilio Molero, però quan van fitxar per Ariola després del "Enamorado de la moda juvenil" que va treure Hispavox, es va parlar que la discogràfica va exigir al grup que Hemilio els deixés ja que no donava la imatge de banda juvenil. Jo l'hi vaig preguntar una vegada a Santiago Auseron sobre aquest tema en una roda de premsa i es va mostrar bastant ofès, però no va contestar a la meva pregunta, es va anar pels Cerros d'Úbeda. Us explicaré una curiositat, quan jo era director artístic de La Fàbrica de Reus, em va trucar Paz Tejedor, manager de Ràdio Futura per demanar-nos un favor. La banda tenia disposada una gira per Catalunya i a una setmana vista se'ls havia caigut una data, això representava despeses i ella pretenia que jo els contractés per actuar a La Fàbrica. Li vaig exposar clarament que el nostre aforament era poc més de 1000 persones ben atapeïdes i que per tant no podíem pagar el seu caché. Finalment i tenin en compte que la data els hi quedaba pentxada, és va arribar a un acord i els vam salvar la papereta. Això si, aquell dia va pagar entrada tot el món i a més a 1.500 pessetes, una cosa inusual ja que a la província mai s'havien sobrepassat les mil en una entrada. Vem omplir a rebentar i la roda de premsa la vam fer al local del costat que encara estava inhabilitat, entre runes i palla, va quedar molt curiós i la premsa va lucinar. Com a suport a Enrique Sierra (Madrid, 29 de juliol de 1957 - 17 de febrer del 2012), el seu guitarra que no estave bé de salut, Radio Futura havien contractat a Álex Sánchez (a la foto amb Santiago d'esquena)), el guitarrista de Lone Star i en aquell temps director de la revista Popular 1. Ells pretenien que Álex fos cap a Madrid per assajar, però ell els va dir que no, que li enviessin els discos, les partitures i l'ordre de les cançons. Es van veure per primera vegada al nostre concert, van assajar un parell d'hores a la tarda i tot va anar sobre rodes, Radio Futura van lucinar de com tocava Álex Sánchez i és que fins allavors no s'adonaven que la veterania és un grau.

Sting – Ellas danzan solas 1988

Ara a Un Toc de Rock escoltarem a Sting cantant en castellà aquest gran tema que va dedicar a les Madres de Mayo argentines i xilenes i que el britànic va titular "Ellas danzan solas", on explica les desaparicions i parla de la solitud de aquelles mares buscan els seus fills, marits, pares. El seu veritable nom és Gordon Matthew Thomas Sumner, però es conegut artísticament com Sting i va néixer el 2 d'octubre de 1951. Va formar part del mític grup Police com a baixista i cantant i posseeix una important carrera en solitari, encara que periòdicament reversiona èxits de Police. Hi ha que prema la mamella mentre es pugui anar treient-li suc. El vem descobrir realment en la seva faceta d'actor quan participà en "Quadrophenia", una història de rockers i mods amb música de The Who. La veritat és que com a actor ha treballat en molts films, encara que jo em quedo amb "Stormy Monday", una pel·lícula de cinema negre que també van protagonitzar Melanie Griffith i Tommy Lee Jones, de l’any 1988 (la foto es d'aquell film) i "Dune". Aquest tema es trobava en el LP "Nada como el Sol" de l’any 1988 i que era la versió castellà / portuguesa força reduïda del LP "... Nothing Like the Sun" editat l'any abans. L'acompanyen als cors Dolette McDonald, Janice Pendarvis, Renee Geyer i Vesta Williams, a la bateria es troben Andy Newmark, Manu Katcha i Kenwood Dennard, comptant amb Kenny Kirkland als pianos, Mino Cinelu a la percussió i sintetitzadors, Eric Clapton, Fareed Haque, Mark Knopfler, Hiram Bullock i el propi Sting a les guitarres, Mark Egan al baix i la Gil Evans And His Orchestra. Suposo que a Pinochet es una de les cançons que no l’hi feian cap gracia.

Silvia Comes i Lidia Pujol – El conte dels dos suicides 1997

Aquestes dues cantautoras van publicar l'any 1997 el CD "Silvia Comes & Lidia Pujol" a través del segell Picap, propietat de l'amic Joan Carles Doval. És un disc amb cançons molt interessants, sobretot la que millor va funcionar va ser aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock i que era la que obria l'àlbum que a més incloïa una versió en castellà. De fet a l'àlbum es recullen temes en les dues llengües, català i castellà. La lletra d'aquesta cançó va ser escrita per Lidia Pujol i la música per ambdues i tracta sobre dos suïcides que decideixen matar-se junts ja que un d'ells té la SIDA i volen estar juntets en el Més Enllà. Esperen al tren per llançar-se en els seus braços, però en l'últim instant un d'ells s'acollona i surt de la via sense donar temps a l'altre per fer el mateix. El que resulta xocant, com diuen a la cançó, és que el que es queda i mor atropellat pel tren és el que no té la malaltia. La producció va ser de Nacho Lesko, Xavi Puig i van col·laborar les dues noies. Intervenen en la gravació Roger Blavia (bateria), Eduardo Penz (contrabaix i baix), Pedro Javier González (guitarra espanyola), Jean Paul Dupeyron (guitarra), Olvido Lanza (violí), Rafel Sala (violoncel), Nacho Lesko (teclats), María José Illana (acordió), Simone Lambregts (violí) i Xavier Paxariño (flautes). Es va gravar en els estudis PAC de Barcelona. Encara publicarien un altre àlbum “Al entierro de una hoja seca van dos caracoles”, editat l'any 2000 i cadascuna va tornar a emprendre projectes pel seu compte. Sílvia Comes que va començar fent cors amb Lluís Llach, va gravar el seu primer disc en solitari l'any 2007 i crec recordar que va treure un altre el 2009 gravat en directe al Festival Barnasants. També Lidia Pujol ha format part de diversos projectes com a actriu i cantant. Ha gravat un parell de disc en solitari, però cap de les dues ha obtingut un altre èxit com el que van aconseguir com Silvia Comes & Lidia Pujol.

Rodrigo Mercado – Entre sueños 2016

Va començar sent el cantant del grup Ganyahmun que realitzaven reggae, però quan es va llançar en solitari va enfocar les seves cançons cap al pop amb tocs de fusió, tot i ser fill d'un dels nostres eterns rockers, l'amic Rosendo. Ara ha publicat el seu segon disc titulat genèricament "En el fondo de la chistera" que es va editar el 29 de gener passaten el qual ha tingut a Eugenio Muñoz com a productor i del que us he seleccionat aquest tema que compartirem a Un Toc de Rock. A hores d'ara Rodrigo Mercado es troba en plena gira de promoció del nou disc que va començar el 6 de febrer a MareaRock d'Alacant i que en principi acabarà el 13 de maig a Salamanca, en total 9 actuacions. Nascut a Madrid l'any 1978, el seu primer disc com a solista "Puntualmente demora", es va publicar el 28 de maig de l'any 2013 i va comptar amb les col·laboracions de Fito Cabrales, Luis Delgado, El Mestre Reverendo que per cert, ja es mort i el seu propi pare, Rosendo i s'enfocava més cap al reggae.

Roque Narvaja – Santa Lucía 1985

Crec que tots reconeixen aquest tema i l'identifiquen inmediatamente amb Miguel Ríos i aixó es cert, però no del tot, molts ignoren que “Santa Lucía” va ser una composició de l'argentí Roque Narvaja que havia estat cantant i líder del grup La Joven Guardia i baixista amb Lito Nebbia, fins que l’any 1972 va començar ja definitivamente en solitari. La Joven Guardia van ser una de les millors bandes de l'anomenat “Rock Nacional Argentino” i estaven liderats pel cantant, guitarra i compositor Roque Narvaja, junt a Félix Pando actualment productor musical i discogràfic radicat en els Estats Units, Enrique Masllorens avui subgerent de relacions institucionals del Canal 7 a l'Argentina i Hiacho Lezica que va morir l’any 1980. Van sorgir en els 60, contemporanis de Los del Fuego, Los Gatos i Los Beatniks. Posiblement la cançó més popular de la seva carrera va ser “El extraño de pelo largo”. La Joven Guardia va seguir fins al 1978, any en què es van desfer definitivament, però només hi havia el bateria Hiacho Lezica dels membres originals. Roque Narvaja va néixer a Córdoba, República Argentina, el 10 de febrer de l’any 1951. A finals dels 70 es va autoexiliar al nostre país gravant diversos discs i el 1980 el van triar el millor compositor d'Espanya i la Societat General d'Autors va incloure "Santa Lucía" dins de les millors 100 cançons del país, això significava que hi havien dividends per el autor i per a ells... es clar. La cançó us la he extrat de l’àlbum “Al natural” que va publicar al 1985 mitjançant el segell Marcury. Des de fa uns anys viu a Rosario, Argentina.

Santi Picó – La llave de plata 1979

Acaba el programa d’avui de Un Toc de Rock i ho farem escoltan a Santi Picó que és un dels grans guitarristes de tots els temps i aquest estilista de la guitarra és català, per variar. Va néixer a Barcelona l’any 1946. Santi Picó té una àmplia experiència musical com a guitarra, compositor i productor, havent estat component dels Kroner's de Tony Ronald, però abans ho va ser de The Walkers i Los Bongos. Valorat músic de sessió, Santi Picó ha acompanyat en enregistraments i gires a Los Mustang, Neuronium (el grup de Michel Huygen que tenia o té el seu propi estudi al carrer Tenor Masini a Sants), Los Diablos, The Supremes, Santabárbara, Los Bravos, Los Sírex, Lorenzo Santamaría, Los Salvajes, Jeannette, Micky, Peret, etc. "La llave de plata" donava títol al seu primer disc en solitari i va ser publicat l’any 1979. També va crear la Santi Picó Blues Band. Santi Picó va ser un dels fundadors de Guitarres Mestizas, un projecte amb diversos grans guitarres catalans que van gravar dos CD’s versionant temes estàndards amb un nexe comú, les guitarres. L’any 2009 es va unir a Adrià Grandia que toca la viola de roda i van gravar un disc. L'última vegada que el vaig veure en directe va ser a Constantí, acompanyant a Los Bravos, fa cinc o sis anys, vam estar sopant tots junts. La foto es d'aquella nit i Santi está tot just darrera meu i de Mike Kennedy, parlant amb Pablo i els seus companys. Aquesta bona cançó comença molt dolça, pero acaba plena de càrrega salsera.

La dita es de José Manuel García Margallo, la va dir sent ministre d'Afers Exteriors en funcions i parlant del Partit Socialista amb molt mala llet:

“Colom va ser el primer socialista de la història

perquè  quan va sortir no sabia on anava,  quan

 va arribar no sabia on era i tot... amb els diners

 dels  altres”

Conclou Un Toc de Rock i per avui us deixaré en companyia d’aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades cada setmana o internet si t’el descarreguis del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i baixo la barraqueta fins que ens retroben en el proper programa. Porteu-se bé

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)