Un Toc de Rock 10-51

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

A ritme de rock s'han adaptat temes clàssics de totes les èpoques i estils i per obrir Un Toc de Rock us porto avui una curiosa versió rockera del "Virolai" a càrrec dels tarragonins Cat, però en el programa comptarem també amb Carlos Rodríguez, Lax’n’Busto, Loquillo, Bars, Marc Durandeau, Armando y el Expreso de Bohemia, Albert Pla, Mochi, Braulio, Albert Hammond i els nord americans Big Mountain i Boz Scaggs. Ara emprendrem el nostre viatge al passat que fem dues vegades per setmana i que us arriba des de totes les emissores per les que sortim a l’aire o per internet, si t’el descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Obriré de nou la barraqueta i tornarem a posar-nos en marxa per iniciar aquest recorregut per l’ahir en ales de la música, sóc Mario Prades i ara toca dir-vos, com faig sempre que sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

Cat – El Virolai 1996

Des de fa uns anys s'ha posat de moda l'etiqueta CAT referint-se a Catalunya, però ja en els anys seixanta el grup Els 4 Gats on militava Quico Pi de la Serra van gravar un tema titulat "Clar i cat" i al 1996 a Salou, la capital de la Costa Daurada, va sorgir un tercet de joves músics que es van anomenar així CAT. Van publicar un sol àlbum que es va titular "Cataclisme" amb set cançons cantades en català i una en anglès. El disc s'obria amb aquesta versió, si més no curiosa, del clàssic "El Virolai", la cançó de la Verge Moreneta, patrona de Catalunya. L'àlbum el va publicar Dindi Records, un segell propiedad d'un majorista, Discos Castelló que per cert ha tencat portes fa un parell de mesos, i la cançó va sonar en algunes emissores comercials, però no va tenir massa tracendencia ja que la discogràfica no és podia permetre pagar les quotes establertes. Cat eren Pere Mestre (veu i guitarres) que crec recordar tenia alguna relació familiar amb una pastisseria del carrer Barcelona de Salou, Enric Pascual (bateria, percussions i veu) i Rubén Villarroya (piano i teclats). Jo vaig ser el seu representant durant un breu període de temps, però va sorgir un problema molt seriós. "El Virolai", la seva cançó més representativa i emblemàtica, el tema del grup que havia sonat per la ràdio i que la gent podia conèixa i identificar amb CAT, en directe no podien tocar-la. Un d'ells era Testimoni de Jehova i la seva església li va prohibir tocar un himne d'una altra congregació i clar, es va negar a interpretar-la en l'escenari. Vam tenir un altre problema, els vaig aconseguir un concert a la Pineda en el què “aparentment” intervenia l'Ajuntament de Vila-Seca, però finalment vaig descobrir que no era així, es tractava d'un empresari privat i la cosa feia pudor de socarrimat des d'un principi. Els vaig aconsellar passar del concert i denunciar l'incompliment de contracte a la caserna de la Guàrdia Civil, davant el fet que no es complien les condicions de pagament establertes en el contracte, però ells sense fer-me cas, van voler tocar i finalment no va cobrar ningú, el concert ens va costar diners al meu soci i a mi. Els CAT i jo no vam tornar a treballar junts i els vaig perdre la pista.

Armando y el Expreso de Bohemia – Aluminosis en el corazón 1998

La cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock us l'he extret d'un CD d'Armando y El Expreso de Bohemia titulat "Falso rayito de luna" que es va editar l’any 1998. La banda està liderada per Armando Soria, un home nascut a Pamplona i establert a Barcelona. Van començar l'any 1985 anomenant-se sols Expreso de Bohemia, van treure un o dos discos brillant amb llum pròpia el tema "Aluminosis en el corazón" que es va incloure inicialmente en el àlbum “Fórmula magistal”, publicat l’any 1993, però aquesta cançó, composada, lletra i música per Armando Soria, va ser regravada i recuperada en aquest CD que va veure la llum l’any 1998. Armando va cambiar la producció i els arrengaments originals i la cançó te més canya i més brillantor. En aquest enregistrament signat com Armando y el Expreso de Bohemia, els músics són, a més de Armando Soria (veu), Edurne Remirez (cors), Jaime de Burgos (teclats i piano), Marco Quintilla (guitarras), Salvador Suau (bateria), Cinto Bonell (baix), Pep Poblet (saxos), Kiko Serrano (órgan), Pepe Fardaña (guitarra espanyola), Álex Ambar (palmas), Jordi Ribas (gralla), Didac Ruiz (percusions) i penso que em deixo algun altre. Els cors els fan les cinc noies del grup The Capsa’s Teenagers.

Loquillo – Nuestra vecina 2011

José María Sanz Beltran, nascut el 21 de desembre de 1960 en el barceloní barri del Clot i al que es coneix com Loquillo, l’any 2011 va treure “Su nombre era el de todas las mujeres”, un àlbum amb textes del poeta Luis Alberto de Cuenca adaptats per l’aragones Gabriel Sopeña. D'aquest treball us he seleccionat a Un Toc de Rock aquest amb una lletra que la veritat, no em sembla massa adecuada i del qual hi ha molt a parlar, sobretot pel ritme que té. A mi sempre m’agrada consultar als "experts". Li vaig explicar el meu fill Jordi, molt possat amb aixó de les noves tecnologies i em va dir que hi ha al mercat, de pagament o lliures, diversos loops o bucles (fragments de ritmes i melodies prefabricats) que solen utilitzar alguns artistes amb un sampler i/o seqüenciadors d'ordinador dins el context d'una cançó. Això ve a compte ja que el ritme de bateria que imprimeix Loquillo en "La nostra veïna", sona al mateix que van utilitzar el duet Malamergo en “Machado me recuerda cerca de Soria” fa set o vuit anys. És una cosa habitual en gent que realitza música electrònica amb bateries virtuals, però poc usual en músics de rock amb baterias físiques i això crida l'atenció. No parlem en cap moment de plagi ja que es una pràctica lliure i jo dupto que Loquillo ni tan siquiera coneixi als Malamergo, tan sols és que em sorpren. Loquillo anava per jugador de bàsquet, però va guanyar la música. El primer grup que va formar es va dir Teddy Loquillo y sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però van passar amb més pena que glòria. L’any 1980, va sorgir Loquillo y Los Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles. Va tindre que anar-sen a fer el soldat i la mili va trastornar els seus plans, però en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb un grup preparat i van sorgir Loquillo y Los Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a Tomelloso (Ciudad Real) a l'estiu de 1983. De 1987 a 2005 el director musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé. Jo vaig organitzar un concert de Loquillo a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig tindre problemes amb Loquillo que va aceptar fer una roda de premsa i finalment i amb els periodistes esperant, no va volguer fer-la. A la foto del costat veureu a Loquillo amb  una de les meves ex i jo. Us explicarem quelcom que no qualificariam d'anecdòtic ni tan sols curiós, més aviat és lamentable i penós. El 3 de desembre de 2010, Loquillo va ser condemnat a tres mesos de presó, en ser declarat culpable d'agredir un home en un bar de la capital guipuscoana. No oblidem el que va dir HG Wells: “El primer que aixeca el puny és aquell al que se li han acabat les paraules”.

Big Mountain – Baby te quiero a tí 1994         

La banda nord-americana de reggae Big Mountain, creada l'any 1991 a San Diego, Califòrnia, es va col·locar en les llistes de mig món gràcies a aquesta versió que van realitzar l'any 1994 del gran èxit de Peter Frampton que l'havia publicat originalment al setembre de 1975 i la va incloure en el seu àlbum "Frampton". El single amb aquest tema, interpretat per el grup Big Mountain en anglès i a ritme de reggae titulan-la "Baby, I Love Your Way", això si, va arribar a la sisena posició a Estats Units i a la segona a Anglaterra, superant l'èxit obtingut pel seu autor. Big Mountai la van posar a l'àlbum "Unity", publicat el 19 de juliol de 1994 i que va ser el seu segon disc. Aquest tema es va incloure també en la banda sonora del film "Reality bites" que va protagonitzar, també l'any 1994, l'actriu Wynona Ryder. El grup Big Mountain estava integrat en els seus inicis per Joaquin McWhinney "Quino" (cantant), Jerome Cruz (guitarra), Gregory Blakney (bateria), Lance Rhodes (bateria), Manfred Reinke (teclats) i Lynn Copeland (baix), abans havien militat en un grup californià anomenant The Rainbow Warriors. El grup nord americà Big Mountain es van donar a conèixer amb el tema "Touch My Light" que van publicar a l'estiu de 1993. En total Big Mountain que segueixen en actiu,  porten publicats 10 àlbums i 8 singles.

Lax’n’Busto – Mai diguis mai a un mai 1989

Seguirem amb una mica més de reggae i ara us porto a Un Toc de Rock als Lax’n’Busto. L'any 1989 el grup del Vendrell va publicar el seu primer àlbum “Vas de punt?... o què!!!” que es va editar a través d'un segell independent de Vilafranca del Penedès. En aquella carta de presentació es trobava aquest tema que escoltem ara i que és un dels més carismàtics a la carrera dels Lax'n'Busto. L’àlbum va ser reeditat anys més tard a través del segell Disc Medi, però tot i que es van incloure dues cançons noves, faltava una de les originals "Carmen Flavià" que havien dedicat a una professora, crec que era de Valls i que els va amargar l'escola i després de suspendre'ls, els va obligar a estudiar un estiu. És clar que a la professora la cançoneta no li va fer cap gràcia, els va plantar una demanda als jutjats i la va guanyar, pel que ells van haver de indemnitzar-la econòmicament i no poden interpretar el tema en cap dels seus concerts. El 20 d'octubre de 2006, en el darrer concert de la gira que estaven fent, el cantant Pemi Fortuny va anunciar, via el fòrum de Lax'n'Busto, que deixava el grup. Entre les diverses raons, va dir que volía dedicar temps a aquelles persones que no han tingut la sort a la vida que ha tingut ell. Se'n va anar a viure a Sierra Leona i va participar en diverses iniciatives solidàries, fou substituit per Salva Racero. Els Lax’n’Busto son actualment Jaume Piñol Mercader (bateria i cors) nascut a El Vendrell el 20 de juliol de 1971, el baixista Jesús Rovira Costas nascut també a El Vendrell el 24 de maig del 1968, el guitarra Cristian G. Montenegro que va néixer a Vilafranca del Penedès un 15 d'octubre del 1970, el teclista Eduard Font, nascut a Torroella de Montgrí el 11 de novembre del 1975 i que havia militat a Sopa de Cabra i Glaucs i finalment el nou cantant Salva Racero Alberch que és manresà i va néixer el 8 d'agost de 1976.

Marc Durandeau – La Reina Boga 1996

Marc Durandeau va ser un dels bons cantants i autors sorgits al panorama musical català als noranta i aquesta cançó és, al meu parer, la millor de tota la seva carrera. La producció i arrengaments son de Jordi Armengol que també toca la guitarra al CD. A part troben altres músicos: al piano Pantxulo Jornet, Rafa Martín al baix, Lluis Ribalta front la batería, Tato La Torre s'encarrega de la guitarra clàssica i el mateix Marc Durandeau, a més de cantar toca guitarres. El CD titulat "Caminant Descalç" es va publicar a través de Picap, el segell de l’amic Joan Carles Doval, l’any 1996 i es va gravar en els barcelonins estudis PAC durant els mesos de febrer i març del mateix any. En el seu  blog i la seva pàgina web podreu escoltar algunes de les noves cançons de Marc Durandeau en català i anglès i també al seu facebook. Un bon dia Marc es va marxar cap els Estats Units on ha treballat com a productor i compositor, encara que ha tornat a les seves terres catalanes. És d'Esparreguera i es va llançar professionalment quan va guanyar el concurs "Èxit" de TV3. Va debutar amb "T’espero a casa" de l’any 1993 i que va ser produït per un altre amic, el guitarra mallorquí Joan Bibiloni. Marc Durandeau també ha composat bandes sonores, entre elles "La nit que va morir Elvis" d'Oriol Ferrer. Es un dels Amics d’Un Toc de Rock que coordina Montse Aliaga des de el seu facebook.

Bars – Blues del dilluns 1991

Bars són una de les millors bandes de rock i R & B sorgides en terres catalanes, tot i que avui sembla que pocs se'n recorden d'ells malgrat la seva extrema qualitat. Aquest tema en el qual Bars ens parlen dels problemes que sorgeixen quan arriba el dilluns i pretens entrar en cotxe a Barcelona amb tots els embussos que hi ha, tant a la Meridiana com a la Diagonal, el que pot arribar a crear veritables atacs d'histèria i pot fer que odiïs els dilluns, es trobava en el segon disc "Mala Idea" i que van publicar l'any 1991, tot això a ritme de blues i va ser composada per Jordi Garròs. L'àlbum va ser reeditat en versió CD l'any 1998. Amb 7 discos a l'esquena i més de 25 anys de trajectòria, Bars que erem del Valles Occidental, es van crear l’any 1987 i son, com us deia, un dels millors grups de rock - blues catalans de l’historia. Bars son en aquesta gravació la cantant Montse Llaràs, junt a Xavier Tomàs (bateria), XaviRubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moya (baix). Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junto a Montse i Tony, els únics que queden dels antics components, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver. En aquesta gravació van col·laborar Toni Saigi “Chupi” (piano, órga i veus) i Cristo Fontecilla (veus, guitarres, saxo i percussió). Bars van començar a treballar l'any 1987, però no va ser fins dos anys després que van gravar el seu primer disc. Avui Bars estan gairebé oblidats discogràficament, les noves generacions pot ser no volen recordar que van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de la seva cantant els va apartar dels escenaris en massas ocasions.

Albert Pla – El lado más bestia de la vida 2006

En aquest tema Albert Pla ens parla de transvestits, prostitutes, camells, drogoaddictes, macarres i altra gent "de mal viure" com ens deien les autoritats en aquells anys de dictadura i opressió que vam viure molts en la nostra joventut, quan hi havia una nefasta llei anomenada "Ley de vagos y maleantes" i l'empar d'aquesta llei els grisos van realitzar veritables bestialitats. Parlem ara del interpret. Albert Pla va fer bandera de la seva aparent manca de sentit, sembla ser que no tenia l'àtic massa bé moblat. La veritat és que al principi tot va ser un posat del seu manager que recordo es deia Pere Camps i el coneixia de quan ho va ser de Luis Eduardo Aute. Quan Albert Pla va treure el seu primer disc "Ho sento molt", l'any 1989, cantant en català, Pere m’el va portar a la redacció del Diari de Tarragona perquè el entrevistés, però davant de tanta tonteria i frases sense sentit, només encaminades a donar la impressió que li faltava un bull, va arribar un moment que vaig parar i els recordà que aquella entrevista era per al Diari, paper escrit, no ràdio i que posessin els peus a terra i es deixessin de bajanades que després jo havia d'escriure-ho, a partir d'aquí tot va ser com una seda. És clar que més tard va morir la companya d'Albert Pla en un accident i el succés el va afectar de tal manera que a partir d'aquest momento sembla ser que si li fallava l'oremus veritablement, si més no durant un temps. Recordo els seus concerts assegut en una butaca d'orelleres i vestit amb una mena de gel·laba que amb la seva impressió de sonat, van confeccionar una imatge d'Albert Pla distorsionada que ha quedat en el record de la gran majoria dels que encara se'n recorden d'ell. Es clar que quan parlem d'algú per a dir que està tronat Quina part hi ha de bogeria i quina d'excentricitat? Albert Pla i Álvarez va néixer a Sabadell, Barcelona, el 22 de setembre de 1966. Alterna els seus discos en castellà i català. Algunes de les seves cançons han creat polèmica, entre elles "Carta al Rey Melchor" a la qual li van canviar el títol original o "La deixo o no la deixo" en la que la seva nòvia pertany a una banda terrorista i ell no sap si delatarla o no. La lletra d'aquesta cançó que escoltem ara, composta per Lou Reed, en el seu moment i en la versió del seu autor, en angles, va colar i la censura la va deixar passar, tot i el seu contingut i que en l’época franquista no hagues degut “passar”. Albert Pla la va inclore al disc "Vida y milagros", el seu nové àlbum publicat l'any 2006, on van col·laborar Quimi Portet, Jorge Pardo, Tino Di Gerardo, Judith Farré, Diego Cortés i Carles Benavent.  .

Albert Hammond – Necesito poder respirar 2010

A l'àlbum "Legend" que Albert Hammond va publicar l'any 2010 i que va tenir la seva continuïtat en "Legend II" publicat al 2012, Albert Hammod recupera cançons escrites per ell que van ser èxit versionades per altres. Aquest tema interpretat en anglès per The Hollies l'any 1974 i titulat "The air that I breathe" és una de les seves millors composicions al costat de "It never rain in sounthern Califòrnia", per cert, ell també la va incloure en angles en el LP titulat així, i és que avui en dia molts obliden que Albert Hammond a més de cantant, també s'ha dedicat a la composició per a molts artistes, entre ells The Fortunes, Roy Orbison, Leapy Lee, Joe Dolan, Blue Mink, Michael Chapman, Hank Williams Jr, Olivia Newton-John, Barry Manilow, Simple Red, Cass Elliot, Art Garfunkel, Leo Sayer, Whitney Houston, Tina Turner, Lani Hall, Aretha Franklin, Elton John, Julio Iglesias i Willie Nelson. Albert Hammond va començar a l'Espanya dels anys seixanta formant part dels grups The Diamond Boys i despres el duet Albert & Richard. Es va marxar a Anglaterra per crear Family Dogg i més tard llançar-se ja en solitari. Albert Hammond va néixer el 18 de maig de 1944, moltes biografies diuen que a Londres, però jo recordo que en els seixanta es parlava que havia nascut en el Penyal de Gibraltar, per aixó el seu fort acent andaluz quan parla en castellà. El 19 de juny de 2008 Albert Hammond va ser inclòs en el Saló de la Fama, precisament en l'apartat de compositors. Es el pare del cantant i guitarra dels The Strokes i el fill es diu Albert Hammond Jr. i també ha tret un parell de discos en solitari.

Carlos Rodríguez – El Marciano Marcelino 1997

Ara us porto una història de ciencia ficción. L'any 1997 el segell PDI va publicar un CD del cantautor Carlos Rodríguez titulat "Échale sal" del que us he extret aquesta divertida cançó que ara compartiré amb vosaltres a Un Toc de Rock i en la qual un marcià es perd per una ciutat qualsevol de la nostra geografia. Deixa la seva nau espacial averiada en un carrer, en doble fila i un guàrdia municipal amb molt mala llet decideix multar-lo després de demanar-li tots els documents del vehicle i en adonar-se que no té ni la ITV ni l'impost de circulació i davant la "xuleria" del nostre marcià que es diu Marcelino, el zel del policia fa que el detingui i se'l endugui cap a comissaria. Vaja un problema! La veritat és que poc puc dir-vos d'aquest cantautor llevat que el CD està molt bé i té bones cançons, es va gravar a l'abril de 1997 en els estudis Barcelona So, amb Jordi Vidal com a tècnic de so i sota la direcció de Montserrat Ros. Les guitarres van estar a càrrec del propi Carlos Rodríguez i Diego Rey i va comptar amb Joan Barcons al oboè i Mari Carmen Ros, Montserrat Ros i Eduardo Doncos als cors. Carlos Rodríguez pertanyia a un col·lectiu barceloní de cantautors anomenat  Taller La Revuelta del qual formaven part Diego Rey, Gabriel Maugeri i el xilè Nelson Poblete que va ser el creador del col·lectiu amb el qual de vegades van col·laborar Joaquín Sabina, José Antonio Labordeta i Daniel Viglietti. Als membres del Taller La Revueta els podíem veure actuant en algunes ocasions al Llantiol de Barcelona que crec recordar era propietat de l'humorista Eugenio. Carlos Rodríguez es movia també molt per Màlaga d’on crec que era oriünd, o pot ser era canari, no ho tinc clar. Carlos Rodríguez va publicar el gener del 2000 un altre CD titulat “El Granjero”

Juan Erasmo Mochi – Amada mía 1978

Al programa d’avui escoltarem un altre bon solista surgit en els anys seixanta, Mochi que més tard va passar a dir-se Juan Erasmo Mochi i es va fer molt popular quan va presentar un dels millors programes de televisió de la dècada duarada, em refereixo a programes musicals, és clar. Es tractava de "Escala en Alta Fidelidad", al qual es coneixia popularment com "Escala en Hi-Fi" i que va ser precursor dels playbacks a la tele. Però Mochi, ja que com us deia aixó de Juan Erasmo ho vam saber en els 70, va tenir també una brillant carrera com a cantant melòdic. Recordo una gran versió que va realitzar de "La Hiedra", un maravellos bolero. Aquesta gran balada que sona ara la va editar en single l’any 1978. Mochi va néixer a Barcelona el 24 de gener de 1943, provenia d'una família de casa bona i va viure una joventut molt bohèmia viatjant per Europa amb una guitarra i interpretan temes de Brassens i Brel. Va marxar-se cap a Mallorca i allà el van acompanyar Los Beta Quartet, per crear més tard  The Runaways als que va deixar i aquests es convertirien en Mike & The Runaways i posteriorment els seus components passarien a Los Bravos, Z-66 i Zebra. La seva popularitat com a presentador va fer que aparegués en el cinema, Mochi va protagonitzar el film "Megatón Ye Ye" amb Maria José Goyanes i Micky. Va tenir diversos matrimonis, més que jo, uns a Espanya i altres a l’Amèrica llatina, on es va traslladar i també un munt de fills. L’any 1984 torna a Espanya i es va dedicar a la producció d'artistes, amb gent com Los Chichos, Paolo Salvatore, Silvia Tortosa, María Jiménez, Sara Montiel, Joselito, Rosa Valenty, Mari Trini, Betty Misiego, etc. Es un dels Amics del programa al facebook que ens coordina Montse Aliaga.

Braulio – Pequeña amante 1994

Seguirtem amb un altre gran solista, en aquest cas surgit als anys setenta, es tracta del canari Braulio. Posiblement avui en dia la temàtica d’aquesta peça seria políticament molt incorrecta. El cantant i compositor canari Braulio ens parla en aquesta cançó de la relació d'un home madur amb una joveneta, per aixó el títol de "Pequeña amante", conscient l'home de que la cosa acabarà malament i demanant-li a ella sobretot sinceritat quan arrivi finalment el moment de plegar. Braulio Antonio García Bautista (Santa María de Guía, Gran Canària, 1946), es va donar a conèixer en quedar en segona posició en el Festival de Benidorm amb "Déjalo volver", un tema on el fill li demana a la mare el perdó per al seu penedit pare per totes les putades que li va fer i per haver-la deixat, una altra cosa que avui estaria molt mal vista, els maltractadors, siguin del tipus que siguin, molt lluny. Hi va haver enrenou perquè el guanyador del festival va ser Dyango, però es va parlar que era un pacte entre EMI i l'organització perquè Dyango participés i el guanyador havia d'haver estat Braulio, de fet va haver-hi merder perque el públic i la crítica no van estar d’acord amb el resultat de les votacions. L’any següent Braulio va tornar a presentar-se al festival i mira per on, va guanyar. Una cosa us diré, Braulio ja havia quedat en segona posició un altre vegada al Festival de Benidorm amb la cançó "A mi guitarra", l’any 1973. Des de fa anys Braulio resideix a Miami, als Estats Units. La cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock us la he extret del CD “Apenas 20 años”, un recopilatori d’èxits regrabats de nou que Braulio va publicar l’any 1994, pero es dels anys 70.

Boz Scaggs – Sierra 1994

Jo vaig descobrir aquest tema del cantant i guitarra nord-americà Boz Scaggs que ara sona per acabar el programa d'avui d'Un Toc de Rock, en un recopilatori de blues publicat pel segell Universal i em va cridar l'atenció al adonar-me que estava interpretat en castellà. És l'únic tema que el guitarra i cantant nord-americà Boz Scaggs ha gravat en el nostre idioma i la veritat és que també tinc el LP on s'inclou la versió original en anglès, "Some changes" que es va editar el 5 d’abril de 1994, però tinc que reconeixer que jo em quedo amb la versió cantada en castellà i que te una gran lletra que podem entendre de principi a fi. Els músics en aquest enregistrament, a part de Boz Scarggs que canta i toca diversos instruments, són: Michael Omartian (multiinstrumentista), Fred Tackett (guitarres), Ricky Fataar (acordió, orgue, teclats, bateria i percussió), Austin De Lone, Barry Beckett i Kevin Bents als pianos, William "Smitty" Smith i Booker T. Jones (òrgan), al costat de James "Hutch" Hutchinson, Nathan East i Neil Stubenhaus (baix). Ara escoltem a Boz Scaggs, nascut a Canton, Ohio, el 8 de juny de 1944, va ser guitarra a la primera época de la Steve Miller Band i també va tocar amb el grup Toto, a més de tenir una brillant carrera en solitari. Us recordo que Un Toc de Rock el podeu escoltar des de totes aquelles emissores que emeten el programa, si l'escolteu des del vostre aparell de ràdio, però també us el podeu descarregar a les webs de moltes d’aquestes emissores, no totes, aixó es veritat, i també des de el blog o el facebook de Montse Aliaga i escoltar-lo quan us vingui de gust.

La frase per acabar el programa és del guitarrista i cantant Ian Fraser Kilmister (Burslem, Anglaterra, 24 desembre de 1945 - Los Angeles, Califòrnia, 28 de desembre del 2015), conegut popularment com Lemmy Kilmister i que va ser el fundador del grup Motörhead:

“Entre el rock and roll i el matrimoni l'elecció

 és  clara.  El sexe dura  30 minuts i un  concert

 hora  i  mitja”

Conclou Un Toc de Rock per avui i ara us deixaré en companyia d’aquelles emissores per les que escoltes el programa dues vegades cada setmana o bé per internet si t’el descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i ara baixo la barraqueta, fins la propera.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)