La música, en moltes ocasions, trenca cadenes i
cànons establerts, està sempre en moviment i evoluciona dia a dia. En el viatge
als records que emprenem a Un Toc de Rock dues vegades cada setmana, avui
tindrem música de tendències molt variades i compartirem cançons que ens
portaran La
Orquesta Mondragón, Beth, Pereza, Núria Feliu, Hotel, Olé
Olé, 091, La Trampa,
Asfalto, el brasileiro Nelson Ned, Pablo Alborán que ve amb la portuguesa
Carminho, Mocedades i la gran cantant italiana Mina. Amb ells ens anem a
traslladar al nostre passat i recorrerem una part de la història musical dels
últims cent anys en aquest viatge que emprenem des de aquelles emissores per
les que sortim a les ones o per internet, si et descarregues el programa del
blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i ara obriré la
barraqueta dient-vos com sempre alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Orquesta Mondragón – Feliz Navidad 1984
El Nadal sempre representa alguna cosa
d'entranyable, amb un toc místic, mestissatge entre tradició, folklore i mite
somiador. Quan arriba el Nadal sembla que de la gent emana el millor d'ells
mateixos. És l'esperit del Nadal. Però com no sempre és així, l'Orquestra
Mondragón va gravar aquest tema en el que el Nadal no arriba al desembre, ho fa
amb la primavera, per tant ara és molt adient. Es va incloure en el doble àlbum
en directe “Rock’n’roll Circus”, un disc editat l’any 1984 i considerat junt
amb el “Rock and Ríos” de Miguel Ríos com els millors discos espanyols en
directe dels anys vuitanta En aquest
doble disc i a la gira pertinent de la Orquesta Mondragón,
el teclista va ser el català Josep Más "Kitflus", membre de Pegasus.
L'Orquestra Mondragón, liderada per Javier Gurruchaga, nascut el 12 de febrer
de 1958, es va formar a Sant Sebastià l’any 1976, La veritat és que al llarg
dels anys pel grup han passat molts músics, entre ells, encara que no era
músic, el mim Popotxo que convertia cada cançó en un gang humorístic, Ray Gómez
(guitarra) que havia tocat amb Pekenikes i a la banda de John Lennon, Ian
Anthony Richies (baix), Thierry Farrugia (saxo), Esteban Coll (teclats), el
catalán Josep 
Más Kitflus (teclats) i que, com us deia, va col·laborar
precisament en aquest disc i la posterior gira, Jaime Stinus (guitarra), Javier
Vargas (guitarra), José Luis Lanzagorta (teclats), Tony Carmona (guitarra),
Juan Calleja (guitarra), Juan Carlos Mendoza (baix), Jean Marie Ecay
(guitarra), Andrés Olejniczak (saxo),
Ángel Celada (bateria), Bobby Martínez (saxo), Alfonso Pérez (piano, teclats),
Michelle MacCain (cantant), Odette Tellería (cantant) i Doris Cales (cors).
“Rock & Roll Circus” recollia temes dels seus cinc discos anteriors i crec
que aquesta cançó que escoltem ara era nova, però no estic segur del tot, el que si crec és que va ser un dels
singles que es van extreure del doble àlbum. La Mondragón va debutar
l’any 1979 amb el LP "Muñeca hinchable". Jo vaig conèixer Javier
Gurruchaga durant la gira d'aquest doble àlbum, el grup va actuar a la Festa Major de la Pobla de Mafumet, a
Tarragona i el vaig entrevistarper a Ràdio Cambrils.
Pereza – Princesas 2005
Escoltarem ara al programa d'avui aquest tema que
va ser el que va llançar a la fama al duet Pereza quan es va publicar en format
single extret de l'àlbum "Animales", considerat un dels seus millors
discos, encara que ells ja havien publicat diversos temes molt interessants
anteriorment. La cançó va ser escrita pel madrileny José Miguel Conejo, al qual
es coneix artísticament com Leiva, component del duo al costat del català Rubén
Pozo. La veritat és que a mi Pereza sempre m'han semblat un grup emulador dels
Tequila ja que tant en la seva estètica com en la seva manera d'interpretar, em
recorden i molt als desapareguts Tequila i he de reconèixer que en
"Animales" comencen a allunyar-se'n . Van estar a punt d'aconseguir
el Disc de Platí per les vendes d’aquest CD. Pereza es van mantenir en 
actiu
des de l'any 1998 al 2011 i van deixar sis àlbums com a llegat musical. Després
es van separar i cada un d'ells va emprendre projectes en solitari, si bé la
carrera individual, tant de Rubén com de Leiva es bastant anodina i sense massa
rellevancia. Curiosament i malgrat el que us deia sobre que a mi sempre m'han
recordat a Tequila, ells es van unir per fer versions de Leño. Ruben havia
militat a Buenas Noches Rose i Leiva venia de Malahierba. Inicialment eren un
trio i el tercer era el bateria Tuli. Van publicar el seu primer disc
"Pereza" l'any 2001. Tuli abandona Pereza després del primer disc i
ells segueixen ja com a duet. El seu últim concert, la seva despedida, va tenir
lloc el juny de 2012 i va tenir com a escenari el Palau de Vistalegre, al barri
de Carabanchel, a Madrid.
La Trampa – Volver a casa 1990
Escoltarem ara a La Trampa, un bon tercet en la
línia de grups com La Guardia
o 091 que escoltarem després, van tenir el seu moment de glòria gràcies
sobretot a aquest tema que donava títol al seu segon treball i que va arribar a
vendre gairebé cent mil còpies. Una bella cançó amb una lletra que ens parla de
solitut, anyorança de la persona estimada quan per motius profesionals tens que
sortir a treballar lluny de la teva llar, però el nostre protagonista finalment
i amb tren, torna a casa amb la seva familia. La Trampa eren Pablo Perea,
Santos Luna i Jesús Martín i la producció d'aquest disc va estar a càrrec de
Steve Taylor que col·labora en els teclats, es va gravar als estudis
STP-Madrid. També hi col·laboren Enrique Ariza a la guitarra acústica i Vicky
Larraz (ex-Olé, Olé) 
als cors. Va ser publicat per Zafiro l’any 1990. La Trampa encara va editar un
parell de discos mes i es van desfer. Pablo Perea, el líder de la banda va
néixer l'1 de maig de 1968. Va començar en un grup de heavy anomenat Criba.
L'any 1988 es posa en marxa La
Trampa que es va desfer quan una discogràfica va instar a
Pablo Perea a començar en solitari, cosa que va succeir l'any 1996. Ell també
ha compost per a gent com La
Guàrdia, Amistades Peligrosas, El Norte, Tennesse, Los
Inhumanos, El Pulpo, The Refrescos, Cómplices, Seguridad Social, etc. Fa un
treso quatre anys Pablo ha tornat a posar en marxa La Trampa, el grup que mai
havia d'haver desfet i és que les discogràfiques només lluiten per una cosa i
no és el bé de la música, només es barallen per diners, com qualsevol empresa
privada, per tant no ho censuro, si escau critico als artistes que es deixen
cegar i cauen en “la Trampa”
de la seva pròpia ambició. La
Trampa van tornar als escenarios i van gravar un disc que
tenia que titular-se “Laberinto”, però finalmemt, quan es va editar al 2012, es
deie “Las botas gastadas”.
091 – Escenas de guerra 1986
El grup de Granada 091 van ser una de les millors
bandes de rock espanyoles dels anys 80 i part dels 90, en sana rivalitat amb La Guardia que eren de la
mateixa ciutat. Integraven 091: José Ignacio García Lapido (guitarra), José Antonio
García (veu), Tacho González (batería), Víctor García Lapido (guitarra) i
Jacinto Ríos (baix). Van funcionar des de l’any 1981 fins 1996, any en què 091
es van acomiadar dels seu públic i es van retirar amb un concert celebrat a
Maracena (Granada), curiosament la ciutat on van realitzar la seva primera
actuació. Aquest concert és va gravar en un doble disc i va ser titulat “Último
concierto", tampoc és que s'esforcessin massa amb el títol. El disc es va
publicar el mateix any. José Ignacio 
Lapido a partir d'aquest moment va
començar una interessant, si be discreta, carrera en solitari. Aquesta cançó
que escoltem ara a Un Toc de Rock, es trovaba en el seu segon disc "Más de
100 lobos", publicat per Zafiro l’any 1986 i al meu parer el millor
traball de 091. Per cert el vinil era de color vermell i no negre com sol ser
l’habitual. Una cosa que podia semblar nova, però que ja havien fet molts
artistes en els anys 60’s, entre ells José Guardiola i Filippo Carletti. És
clar que això va permetre moltes conyes amb alló de "disco rojo" en
clara al·lusió als 40 Principals.
Olé Olé – Bailando sin salir de casa 1986
En diverses ocasions us he comentat tot allò de
"Lumbreras" que arriben a ser molts AR de les companyies
discogràfiques en prendre decisions completament equivocades i que acaben
resultant veritables ficades de pota. En els anys vuitanta CBS avui Sony Music
va cometre un error garrafal. Van decidir prescindir d'una sèrie d'artistes
que, segons ells, era un llast per al segell i entre els que es van treure de
sobre trobàvem a Mecano, Joaquín Sabina, Ana Belén i Víctor Manuel. Tots ells
van canviar de segell immediatament i van tenir carreres molt més brillants que
les que havien tingut anteriorment, demostrant el gran error comès amb ells. Un
altre cas curiós de CBS és el que van tenir amb Olé, Olé ja que van decidir que
la veritablement interessant del grup era la cantant Vicky Larraz i la banda
resultava un llast, per això es van treure de sobre a Olé, Olé i es van quedar
amb Vicki llançant-la com a solista, amb més pena que glòria, la veritat. El
grup va ser fitxat per Hispavox, van ficar com a solista a Marta Sánchez que
venia 
del grup Cristal Oskuro i va ser l'etapa més brillant d'aquesta bona
banda de pop liderada per Gustavo Montesano. Escoltarem ara a Olé, Olé i aquest
tema que va donar títol al primer àlbum del grup amb Marta Sánchez, encara que
anteriorment traurien un single de presentació amb el tema "Lili
Marlen". El LP es va publicar l'any 1986 i va ser produït per Marcelo
Montesano i Jorge Álvarez. “Bailando sin salir de casa” va ser el segon single
que es va extreure de l'àlbum i el tema va ser escrit per Marcelo Montesano que
era el teclista i havia entrat substituint a Luis Carlos Esteban. Aquest àlbum
va ser Disc d'Or. Jo vaig estar convidat a la presentació de "Lili
Marlen", el primer single dels Olé Olé amb Marta Sánchez com a cantant, es
va fer a l’Hotel Diplomatic de Barcelona i al blog teniu unes fotografies del 
acte. Olé, Olé l'integraven en aquella època Marta Sánchez, Gustavo i Marcelo
Montesano, Juan Tarodo que va morir el 9 de maig de l’any 2013 i crec que el
cinquè era Emilio Estecha. L’any 1991 Marta els abandona per començar la seva
reeixida carrera en solitari i va ser substituïda per Sonia Santana que va
romandre a Olé, Olé fins al 1993. Encara tindrien una altra cantant, la canària
Marta Domínguez. Per cert, el primer concert de Olé, Olé a la provincia de
Tarragona el vaig organitzar jo, va ser a la sala Galas de Salou, plena de gom
a gom i amb les primeres fileres de taules retirades i en el seu lloc sols
cadires.
Hotel – No soy yo quien te besa 1985
Quan a mitjan anys vuitanta va arribar aquest
maxi-single, editat per Epic a les meves mans, vaig descobrir al grup Hotel que
crec eren catalans, de Barcelona, encara que no estic segur. Només van publicar
aquest disc i la cançó que us he seleccionat era la cara B, però opino que
tenia més qualitat que la de l'altre costat "Yo te espío" que va ser
el tema estrella. Primer es van dir Telegrama i eren un grup englobat dins de
la cultura mod, posteriorment van passar a ser Hotel Paradiso i la seva música
es va decantar més cap al pop electrònic amb reminiscències disc, per finalment
i arran de signar contracte amb EPIC, subsegell de la multinacional CBS, avui
Sony Music, van escurçar el seu nom al definitiu Hotel. Integraven la banda
Berto Rodríguez que era el cantant i baixista, al costat de José Belmonte a la
guitarra, Juan Antonio també guitarra i Jordi Miró davant la bateria. Hotel no
van tenir continuïtat i el grup es va desfer més tard, tot i que comprovareu
que no petaban gens malament. "Yo te espío" es va incloure en un
recopilatori de grups molt dispars, publicat per CBS també l'any 1985 i
titulan-se “Hola verano”.
Asfalto – Rocinante 1987
Al llarg de la història de la música s'han fet
grans cançons que ens parlen de la fi de la il·lusió, quan la realitat fa
tristament que posem els peus a terra. Aquesta es una d’elles. Fa ja unes
quantes setmanes us vaig parlar de Asfalto i els vem escoltar, ara sonaran de
nou a Un Toc de Rock amb aquesta altre peça. Al costat dels Burning, crec que
són les millors bandes del rock espanyol dels anys 70. La cançó que us he
seleccionat és un cant a la desilusió, una crida d'atenció dient-nos que de
vegades, els somnis no han de donar pas a la realitat. La cançó ens diu que Don
Quixot va abandonar a Rocinante i després de vendre la seva llança es va
comprar un tractor, mentres que Sancho Panza i Dulcinea van muntar una botiga
de recanvis per al tractor. Es una bona lletra i una millor cançó que ens
portan un dels grups histórics del rock espanyol 
de totes les époques… Asfalto.
Van començar dien-se Tickets fins l’any 1972 i al igual que Burning,
inicialment van gravar en anglès i van versionar a The Beatles. Aquí trobem a
la formació més original d’Asfalto, els millors músics que van integrar el grup
i això que van passar-hi de molt bons, però aquests són els ideals, la que va
ser la millor formació d’Asfalto: Lele Laina, Julio Castejón que es l'unic que
roman actualment, José Luis Jiménez i Enrique Cajide (a la foto). Aquest tema es va
regrabar amb els mateixos músics que ho van fer la primera vegada i amb mitjans
moderns, per al LP "Asfalto 15 años de música", editat per conmerorar
l’aniversari d’Asfalto l’any 1987 i que va editar el seu propi segell
discogràfic Snif Records, del qual jo vaig ser, en aquella època, delegat de
promoció i vendes per a Catalunya, però inicialmente s’havia inclos en el seu
primer álbum “Asfalto”, de l’any 1978.
Nelson Ned – Feliz cumpleaños querida 1974
Jo vaig descobrir el pianista, cantant i
compositor brasileiro Nelson Ned, igual com el van descobrir també la gran
majoria d'espanyolets de l'època, quan va aparèixer a un programa musical de
TVE d'aquells que s'emetien els dissabtes a la nit. El realitzador havia de ser
un bon professional i va saber utilitzar les càmeres, crec que era Fernando
Navarrete, però no estic segur. Es va veure la cara de Nelson Ned que va
començar a cantar amb primers plans. Faccions dures, ample coll, forta i potent
veu, i a mesura que la càmera amb una lentitud extraordinària anava ampliant
pla, la imatge mental que ens havíem fet d'aquell “chicarrón del norte” va
canviar radicalment quan gairebé al final de la cançó el van mostrar al
complet, ell va saludar amb un ampli somriure i tota Espanya es va adonar que
Nelson Ned era un nan, però Quina veu la seva! Està catalogada com una de les
més potents del Brasil. Precisament
aquella nit va interpretar aquest tema que us he portat avui a Un Toc de Rock i
que va cantar en castellà. El brasiler Nelson Ned 
D'Avila Pintos va néixer a
Uba el 2 de març de 1947. Va vindre al mon amb la mida d'un nadó normal, però
patia una malaltia anomenada "displàsia espondilo-epifisària", però
coneguda com nanisme. En el moment de la seva mort l'alçada de Nelson Ned era de un metre i
dotze centímetres. Va ser el primer artista llatinoamericà que va vendre un
milió de discos als Estats Units, precisament d'aquest tema "Feliz
cumpleaños querida" l'any 1974. El Petit Gegant de la Cançó, com se l'anomena al
Brasil, ha venut més de 50 milions de discos a tot el món. Nelson Ned va passar
anys despré de la música romàntica al que s'anomena música cristiana. La salut
de Nelson va estar molt deteriorada en els últims anys de la seva vida. L'any
2003 va patir un vessament cerebral que el va mantenir al llit durant 7 mesos,
gairebé li va costar la vida i li va provocar la pèrdua de la visió a l'ull
dret. Patia així mateix diabetis i hipertensió i li van detectar la malaltia
d'Alzheimer. Vivia en una residència d'avis a Granja Viana i finalment va morir
el 5 de gener del 2014 a
causa de complicacions causades per una greu pneumònia, problemes respiratoris
i una infecció a la bufeta.
Beth – Cap on gira el mon 2010
L’any 2010, concretament el 18 de maig, la
catalana Beth va treure un nou treball discogràfic titulat genèricament
“Segueix-me el fil”, el seu tercer àlbum i del que us he extret aquesta cançó
que compartirem ara a Un Toc de Rock. Va ser el primer treball de Beth
íntegrament en català, els seus dos discos anteriors van ser el primer en
castellà i el segon en anglès. Inicialment el disc només s'havia de publicar a
Catalunya, València i Balears, però finalment es va treure per al mercat
espanyol i la primera setmana d'estar a la venda va aconseguir la posició 37 a les llistes de vendes
nacionals. Beth va sortir d'un Operación Triunfo i tot i ser neboda de Josep
Maria Mainat, no es pot dir que la seva carrera hagi estat arrasadora, més
aviat discreta i finalment ha posat la seva vista al mercat en català que
encara que molt més fluix 
que el
nacional per el que fa a vendes, si és molt més agraït, possiblement perquè si
bé les discogràfiques de producte en català tenen les arques pitjor assortides
que les multinacionals i els seus discos no sempre poden aspirar a "comprar"
un lloc en les llistes, compten amb les subvencions i ajudes de la Generalitat que sempre
van be per sufragar les despeses de gravació, producción i edición, fins el
punt de que a vegades donen beneficis i tot. És clar que això per la seva banda
és contraproduent ja que el mercat s'anima amb quantitat, encara que no sempre
amb qualitat. Beth, de veritable nom Elisabeth Rodergas Cols, nascuda a Suria,
Barcelona, el 23 de dicembre del 1981, ha publicat en total quatre discos, els
dos últims en català, aixó si, i un en directe l’any 2004 “Palau de la Música Catalana” i
11 singles. 
Pablo Alborán con Carminho – Perdóname 2011
Fa un parell de temporades vam escoltar a Un Toc
de Rock a la cantant portuguesa de fado Carminho i us vaig comentar que havia
col·laborat en l'enregistrament del single amb el tema "Perdóname" de
Pablo Alborán. Doncs bé avui el anem a escoltar-los. L'1 de febrer de l’any
2011, el cantant malagueny Pablo Alborán va ser descobert pel cantautor i
productor Manuel Illán i va publicar el seu primer àlbum titulat amb el seu nom
i el 15 de novembre llançava el segon titulat "En Acústic" que
s'havia gravat en directe i on es trobava aquesta cançó. Entre els dos discos
va sumar set discos de Platí. Pablo Moreno de Alborán Ferrándiz va néixer a
Màlaga el 31 de maig de 1989 i compon totes les seves cançons. Carmo Rebelo
d'Andrade (Lisboa, 20 d'agost de 1984) i popularment 
coneguda com Carminho
col·labora amb la seva veu en aquesta cançó i això va ajudar el malagueny a
classificar-se en les llistes portugueses, tot i que no oblideu que al veí país
també hi ha el mateix sistema de ràdio-fórmula que a Espanya, cal fixar-se
només en les xifres reals de venda, encara que aquestes també poden ser
manipulades i algun dia us explicaré com ho fan. Pablo Alboran va treure el 7
de novembre l’àlbum “Tanto” que va ser cinc vegades disc de Platí i al 2014
treu el seu últim disc fins el momento “Terral”. El 15 de decembre del passat
2015 va anunciar que es retirava de moment i es pendria un parell d’anys sabàtics.
Mocedades – Tienes un amigo 1987
Ara a Un Toc de Rock parlarem d’amistat, una
amistad total, sense demanar res a canvi, la veritat es que aquesta és una gran
lletra. Vui recordar una frase que penso va dir Benjamin Franklin que va
manifestar: "Un germà pot no ser un bon amic, però un bon amic sempre serà
un germà". Ara escoltarem a Mocedades i una cançó del seu disc
"Sobreviviremos", divuitè àlbum del grup i que es va publicar l’any
1987. És l'últim disc en què van participar Carles Zubiaga i José Ipiña i
l'últim publicat per CBS abans d'esdevenir-se Sony Music. També va ser el
primer que es va editar directament en formats CD, LP i cassette i en el que
trobàvem aquesta gran versió del clàssic de Carole King "Ja tens un
amic" i que també va gravar originalmente i portar a l’èxit James Taylor.
El single amb aquest tema a carrec de Mocedades, es va editar l’any 1988. En 
aquest enregistrament la cantant no és Amaya Uranga que els havie deixat l’any
1984, la solista és Ana Bejerano que a la seva vegada els va abandonar el 1993,
per anys mes tard, el 1997, fundà el grup Txarango juntament amb Roberto Uranga
i José Ipiña que també eren de Mocedades i Amaya i Javier Saizar que venien de
Trigo Limpio. El grup Txarango va gravar un sol disc "Todo tiene su sitio
bajo el cielo" que jo trobo genial, molt més enfocat cap al folk americà,
aixó si. Per cert, en certa ocasió vaig produïr un concert de Mocedades a la
sala Galas de Salou on van presentar precisamente aquest disc i al blog us poso
una foto meva amb Ana Bejarano d'aquell dia..
Mina – Grande, Grande, Grande 1972
Tot i el títul de la cançó, veritablement Mina,
si que és gran, val a dir que és una de les millors veus del pop italià de tots
els temps i ara la compartirme al programa d’avui d’Un Toc de Rock. La canço va
estar escrita per Alberto Testa i Tony Renis l’any 1972 i val a dir que hi ha
una gran versió a càrrec de la cantant britànica de color Shirley Bassey que la
va titular, en angles, aixó si, "Never Never Never", però la han
grabat molta gent, entre ells Julio Iglesias, Mireille Mathieu, Celine Dion,
Nana Mouskouri, Luciano Pavarotti i molts altres. Mina es diu veritablement
Anna Maria Mazzini i va començar l’any 1958 fent-se dir Baby Gate i
interpretant temes de rock'n'roll en anglès que més tard es van reditar ja com
Mina. L'any 1960 la 
cantant es va presentar per primera vegada en el Festival
de San Remo. L'any 1962 el seu primer embaràs es va convertir en tot un
escàndol a Itàlia, ja que Mina i l'actor Corrado Pani, pare del nen, no estaven
casats, tot un pecat mortal. La cadena RAI (radiotelevisió pública italiana),
la va tenir vetada durant dos anys, després dels quals es van veure obligats a
permetre el seu retorn, ja que el públic italià va reclamar insistentment la
seva presència a través de milers de cartes a la RAI. En aquest període
d'ostracisme Mina va seguir treballant i interpretant cançons, sobretot a
Alemanya. A Mina l'anomenaven "La tigressa de Cremona" tot i que ella
va néixer a Busto Arsizio, Llombardia, el 25 de març de 1940. Al llarg de la
seva carrera musical Mina ha gravat en anglès, italià, francès, turc, japonès i
en castellà. Té més de 120 discos gravats dins de la seva discografía oficial.
L'any 2000, va gravar a duet amb Mónica Naranjo "Él se encuentra entre tú
y yo", una cançó que apareix en el tercer àlbum de la cantant catalana i
titulat "Minage" en honor seu. Per cert que fa més de 30 anys que
Mina no aparèix en públic.
Núria Feliu – El temps podrà passar 1987
Acabarem el programa d’avui escoltam a una bona
amiga meva i a la que m’estimo molt, la
Dama de la
Cançó, La Noia
de Sants, Núria Feliu i una cançó que forma part de la història del cinema, es
trobava en una pel·lícula sense temps de caducitat, tot i titular-se "El
temps podrà passar" i que formava part originalment de la banda sonora del
film "Casablanca". Es tracta d'aquella cançó de la que sempre és diu
abans de punxar-la alló de "torna-la a tocar, Sam" i l'actor la
interpretava cantant-la i tocan-la el piano. Avui ens la porta una bona veu
catalana amb qui he treballat en un grapat d’ocasions i a més a més, de joves
erem veïns de barri, de Sants, on va nèixa un 21 de setembre, és l’amiga Núria
Feliu. La música de la pel·lícula va ser escrita per Max Steiner que havia
saltat a la fama per haver estat compositor de la banda sonora de "Allò
que el vent s'endugué". La cançó "As time goes by" era de Herman
Hupfeld. Va estar 21 
setmanes en els primers llocs de les llistes d'èxits als
Estats Units. Dooley Wilson va ser Sam, el pianista i cantant de color. Wilson,
era un actor nord-americà de color, però en realitat era bateria i no sabia
masa de tocar el piano. Hal Wallis prèviament va considerar la possibilitat de
canviar la figura masculina del pianista per una femenina, un paper per al qual
va pensar en Hazel Scott o Ella Fitzgerald. De fet, fins i tot després d'haver
acabat el rodatge, el productor Hal B. Wallis va seguir considerant doblar la
veu de Wilson en les cançons que aquest interpretava. Aquesta cançó amb la que
tanquem el programa d’avui es trobava al disc “Els Óscars de la Feliu” que estaba ple de
temas del cinema americà i que va editar l’any 1987 el segell PDI. Per cert,
Núria Feliu també va treure un Disco Sorpresa de Fundador, un EP amb les
cançons “Ja Estic be axi”, “Es Nadal”, “Est Esplendit” i “Tu que est l’únic
amor” era 1970. A
la foto del costat amb veureu amb la
Núria i a sota una que li vaig fer el dia que va presentar el
disco "Us ho devia" al Hotel Ars de Barcelona, es troven Josep Cunit,
Josep Guardiola, Víctoria de los Angeles, Núria Feliu i el conseller Guitart.
La frase per tancar avui el programa la va dir
Kofi Annan que va ser secretari general de l'ONU:
"La igualtat de les dones ha de ser un
component
central en qualsevol intent per resoldre els
problemes socials, econòmics i polítics”
central en qualsevol intent per resoldre els
problemes socials, econòmics i polítics”
Acabarà per avui Un Toc de Rock, us deixo en
companyia de les emissores per les que escoltes el programa dues vegades per
setmana o vía internet si t’el descarregues des del blog o el facebook de
Montse Aliaga. Sóc Mario Prades, baixaré la barraqueta i tocaré el dos.
Adeu-siau.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario