Un Toc de Rock 10-54

 

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

El rock serà avui el nostre protagonista de la mà de Deep Purple, The Hunters, Davie Jones with The King Bees que van ser la primera banda amb la qual va gravar David Bowie, The Lords, Atlanta Rhythm Section, The Yardbirds famosos per haver tingut els tres millors guitarristes de la seva època, Sad Cafe, Major Lance, Air Supply, William Pitt, Faith Band, Trevor Herion, Aphrodite’s Child i Fahrenheit 104, tots ells constituiran la nostra banda sonora acompanyant-nos en aquest viatge als records, un recorregut per la història musical dels últims cent anys i que ara poso en marxa, un cop més, des de totes aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o vía internet, si t’el descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Ara jo obriré un altre vegada la barraqueta, sóc Mario Prades i ja sabeu que sou, com sempre

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Hunters – Russian spy and I 1966

Avui posaré en marxa Un Toc de Rock escoltant a The Hunters. Es tracta d'un grup holandès liderat pel guitarra Jan Akkerman (Àmsterdam, 1946) que més tard s'uniria a This Van Lleer (Àmsterdam, 1948) per crear Focus. El músic Jan Akkerman, compositor junt al productor Casper Koelman d’aqiesta peça que escoltem ara, va néixer l’any 1946 a Àmsterdam i toca guitarra, teclats, acordió i saxo, entre molts altres instruments. Primer va ser membre dels grups The Friendship Sextet, The Shaking Hearts i Johnny and The Cellar Rockers que després es canviarien a Johnny and The Hunters i finalment van passar a ser ja sols The Hunters. En el grup i a part de Jan Akkerman com a guitarrista trobavem a Sidney Wachtel (bateria), Wilfred Arends que va estar en The Hunters fins l’any 1966, sent substituir per  Ron Bijtelaar (baix) i Paul Hubert (guitarra rítmica i cantant) El tema que escoltem ara és de principis de l’any 1966, es va editar en format single amb “Spring” a l’altre costat, arriban al lloc 10 de les llistes d’èxits i a Espanya hi ha una gran versió de la cançó a càrrec de Tony Ronald i els seus Kroner’s i el sol continuat de guitarra, en la versió espanyola està a càrrec de Max Sunyer, però tinc dubtes sobre si va ser ell o Santi Picó i la veritat és que és més agressiva i potent que la de Akkerman, sense desmerèixer a aquest gran instrumentista amb una brillant carrera en solitari. Ah! Aquí a aquesta cançó li dèiem "L'espia rus". The Hunters mai més van tornar a tindre un altre hit igual.

The Lords – Boom, Boom 1965

Els alemanys The Lords van funcionar de l’any 1959 fins al 1971 i si bé es van desfer, van tornar a posar-se en marxa l’any 1976 i encara estan en actiu, clar que no els hem de confondre amb una banda britànica de recent creació anomenats així mateix The Lords. Aquests primers The Lords, alemanys, eren de Düsseldorf i van començar fent skife, però es van passar al beat i al pop, si bé en els setanta es van unir a la moda glam. Aquest tema es va publicar en un single de The Lords amb "Que serà" a l'altra cara, editat l’any 1965. Amb un munt de canvis en la seva formació, The Lords segueixen avui en dia en actiu i actualment el grup està integrat per Leo Lietz, Bernd Zamulo, Philippe Seminara i Jupp Bauer. El single amb aquesta cançó de John Lee Hooker, es va editar l’any 1965 i en aquell moment The Lords estava integrat per Ulli Günther (veu), Bernd Zamulo (baix), Leo Lietz (guitarra), Rainer Petry (guitarra) i Max Donath (bateria). The Lords porten publicats 17 àlbums, l'últim d’ells “Lords 50” l’any 2009.

The Yardbirds – Baby please don’t go 1965

Aquest és un tema tradicional del blues, composat per Big Joe Williams l’any 1935 i que ha estat versionada en moltíssimes ocasions, destacant les que va realitzar Sonny Boy Williams, el grup Them de Van Morrison o la de Willy and The Poor Boys que era la banda paral·lela de Bill Wyman dels Stones i que vam escoltar fa uns mesos, sense oblidar les d'AC / DC, Muddy Waters, Aerosmith, Bob Dylan, Georgie Fame and the Blue Flames, Tom Petty, The Doors, The Animals, Tony Joe White, i moltes més, entre elles aquesta que us porto avui a Un Toc de Rock, a càrrec dels britànics The Yardbirds, una banda popular per el fet de haver tingut els tres millors guitarristes de la seva època, Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page. El seu cantant Keith Relf formaria després Renaissance i posteriorment el grup Armaggeddon, però va morir electrocutat a causa d'un accident quan tocava la seva guitarra, es diu que dins de la banyera, el 14 de maig de 1976. En aquest enregistrament el guitarra és Jimmy Page i a més de Keith Relf, formaven el grup Chris Dreja, Jim McCarty i Paul Samwell-Smith. The Yardbirds van funcionar de 1962 fins al 68, passant després i sota el lideratge de Jimmy Page, a ser The New Yardbirds i despres Led Zeppelin.

Davie Jones with The King Bees – Liza Jane 1964

Arran de la mort, el passat 10 de gener a Nova York, del cantant britànic David Bowie, molts han descobert una part de la seva història musical abans pràcticament desconeguda o oblidada, com quan va formar part d'aquest grup que escoltarem a Un Toc de Rock, Davie Jones with The King Bees. De fet era el seu segon grup, David Bowie va formar la seva primera banda als quinze anys, s'anomenaren Kon-rads. El seu primer mànager va ser Leslie Conn i ell els va aconseguir un contracte discogràfic amb el segell Decca, van debutar precisament amb aquest tema que compartim ara "Liza Jane", era 1964 i Bowie comptava només 17 anys d'edat. El single va incloure "Louie, Louie Go Home", una versió de Paul Revere and The Raiders, a la cara B. Us explicaré una curiositat, Leslie Conn, els va organitzar una actuació en una festa d'aniversari de noces, volia veure'ls en directe a fi d'estudiar les seves possibilitats. Quan portaven tan sols 10 minuts tocant va parar l'actuació, eren massa sorollosos per al seu gust. Així i tot va ser el seu manager durant uns mesos i els va aconseguir aquest disc. Aquesta cançó era un arranjament del vell estàndard "Li'l Liza Jane", escrita per Ada de Lachau l’any 1916, però Conn va donar unes quantes idees pel que fa als arranjaments i es va apuntar l'autoria del tema, constant com a compositor. La veritat és que el disc no es va vendre com s’esperaven. Anys després i quan residia a Mallorca, la seva mare li va trucar per preguntar-li que havia de fer amb un parell de caixes de singles del "Liza Jane" que tenia a casa, necessitava espai, hi havia unes dues-centes còpies i Leslie Conn li va dir que els tirés a les escombraries. Avui haurien tingut un valor de col·leccionista incalculable ja que és el primer disc que va gravar David Bowie i les vendes van ser mínimes pel que hi ha pocs exemplars donant voltes pel mercat. El 5 de juny de l'any 2004 i en un concert que David Bowie va realitzar en el PNC Bank Arts Center de Holmdel, als Estats Units, i coincidint amb el 40 aniversari de la publicació d'aquest single, David Bowie va cantar la primera estrofa i la tornada de "Liza Jane".

Atlanta Rhythm Section – Spooky 1979/2007

En moltes ocasions el seu nom s'ha abreujat a ARS, però ells es diuen veritablement Atlanta Rhythm Section, un dels millors grups nord-americans de rock sureny de la història. L'any 2007 es va publicar un CD recopilatori del grup Atlanta Rhythm Section titulat "Anthology - Greatest & Latest" en el qual trobava aquest tema. Originalment la cançó va ser un dels principals singles del LP "Underdog" de l’any 1979. Va ser escrita pel saxofonista Mike Sharpe Shapiro i Harry Middlebrooks Jr al 1967 i abans que ells, la va gravar el grup The Classics IV. El single dels Atlanta Rhythm Section va arribar al lloc 17 al Estats Units i al 46 a Anglaterra. En aquesta gravació els Atlanta Rhythm Section eren Buddy Buie (cantant), Ronnie Hammond (cantant), Barry Bailey (guitarres), James B. Cobb Jr (guitarra, percussió i cors), Paul Goddard (baix), Roy Yeager (bateria i percussió), Robert Nix (bateria i cors) i Dean Daughtry (teclats). L'àlbum "Underdog" va aconseguir el lloc 26 del Billboard i va ser Disc d'Or Van tenir molts canvis en la seva formació al llarg dels anys, però crec que segueixen en actiu. El 1983 va entrar en ARS el cantant Andy Anderson que els va deixar l’any 1986, però va tornar el 2001. El 26 de març de 2008, poc abans d'un concert al Gold Coast Casino de Las Vegas, Andy Anderson va patir un greu atac de cor del que sembla que s’ha recuperat.

Deep Purple – Hush 1968

Fa algunes setmanes vam escoltar a Un Toc de Rock la versió d'aquesta cançó a càrrec del seu autor, el nord-americà Joe South i us vaig comentar que els que la van portar a l'èxit van ser el grup britànic Deep Purple, una de les formacions històriques del rock dur internacional. Vaig rebre un correu demanant-me que punxés la versió d'aquests i aquí està, sonant per a tots vosaltres en el programa d'avui. Deep Purple la van incloure en el seu primer LP titulat genèricament “Shades of Deep Purple” que es va publicar el setembre del 1968, sent el primer àlbum d'estudi d'aquest grup mític del hard rock, encara que en els seus inicis no es mostraven tan durs. Aquest disc es va gravar entre els dies 11 i 13 de maig de 1968 en els estudis Pye, a Londres i en aquest enregistrament el grup estava integrat per l'organista Jon Lord, a la guitarra Ritchie Blackmore que venia del grup The Outlaws, al costat de Rod Evans membre de The Maze que va ser el cantant en els tres primers discos de Deep Purple, el baixista Nick Simper i Ian Paice a la bateria, aquests dos últims militaven a The Flower Pot Men. Inicialment es van anomenar Roundabout i la idea va ser del bateria Chris Curtis que venia del grup The Seachers, encara que ho va deixar poc després i la formació que van gravar aquest disc es va originar al març del 68, val a dir que originalment a l'album es van incloure quatre cançons originals i quatre versions, aquest tema és una d'elles. Curiosament el LP no va tenir una bona acollida a Anglaterra, on les vendes van ser mínimes, però si va tenir una bona rebuda als Estats Units, sobretot per l'èxit obtingut per aquest tema que es va publicar en single i va aconseguir el quart lloc del Billboard. La veritat és que per Deep Purple que segueixen en actiu, han passat molts músics al llarg dels anys, entre ells els cantants David Coverdale, Ian Gillan, sense oblidar a Glenn Hughes, Tommy Bolin, Joe Lynn Turner, Joe Satriani, Roger Glover, Steve Morse, Don Airey i alguns altres. John Lord que patia un càncer, va morir a Londres el 16 de juny de l'any 2012 a causa d'una embòlia pulmonar provocada per la seva malaltia. El guitarrista nord-americà Tommy Bolin va morir el 4 de desembre del 1976 als 26 anys d'edat a causa d'una sobredosi, pel que sembla havia pres heroïna, cocaïna i alcohol.

Major Lance – Um, um, um, um, um, um 1963

D'aquest tema es va realitzar una gran versió a l'Espanya dels anys seixanta a càrrec del grup mallorquí Mike & The Runaways que comptaven amb Mike Kogel com a cantant i que va tornar a gravar-la quan es va llançar en solitari ja amb el nom de Mike Kennedy. La cançó va ser escrita pel músic nord-americà de color Curtis Mayfield i el primer a enregistrar-la va ser el cantant, també de color, Major Lance que la va publicar en single al desembre de 1963 a través d'Okeh Records, un subsegell de Columbia, va ser el seu cinquè disc senzill. Va aconseguir la cinquena posició del Billboard al febrer de 1964 en les llistes generals, però en les de R & B va arribar a la primera al novembre, mantenint-se fins al gener del 65 i va aconseguir pujar al 40 a Anglaterra. Del tema s'han realitzat algunes bones versions, a Anglaterra la va gravar Wayne Fontana and the Mindbenders ia França Frank Alamo. També va realitzar un bon cover Johnny Rivers al 1977. Major Lance va néixer a Winterville, Mississippi, el 4 d'abril de 1941, encara que algunes fonts citen 1940 i altres 1939 com l'any del seu naixement. Va ser company d'estudis de Curtis Mayfield i Jerry Butler, amb els que sempre el va unir una bona amistat. Abans de llançar-se en solitari va formar part al costat de Otis Leavill, del grup The Floats, començant la seva carrera com a solista al 1962. Va morir a Decatur, Geòrgia, a causa d'un atac al cor, malgrat que patia un glaucoma, el 3 de setembre de 1994.

William Pitt – City Lights 1987

El cantant William Pitt només va obtenir un gran èxit al llarg de la seva carrera i va ser amb aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que es va publicar a Espanya a través del segell Zafiro, en versió single i maxi-single l'any 1987. Va ser el disc de debut de William Pitt. La veritat és que el ritme és enganxós, elegant i capta l'atenció immediatament, va ser un gran tema, però val a dir que no va tenir continuïtat. El veritable nom de William Pitt és William Frederick Pate i realment va néixer als Estats Units, començant a treballar com a model. Es va traslladar a Europa a mitjans de la dècada dels 80, va ser descobert pel productor francès Pascal Pillet-Desjardins que li va oferir un contracte per gravar aquest disc i la cançó era una composició del mateix productor. Allí va començar la interessant, si bé discreta, carrera de William Pitt i encara que a França no va acabar de funcionar quan es va publicar a la primavera de 1987, si ho va fer molt bé a Alemanya, Àustria i Suïssa on va arribar a les llistes d'èxit col·locant-se entre els primers 20 llocs. Val a dir que tampoc va funcionar en el mercat nord-americà ni a Anglaterra i es pot dir que la seva carrera va ser un vist i no vist, amb el que William Pitt després de publicar un altre single amb el tema "Funny girl" i un àlbum, es va diluir en l'oblit, tot i que va tornar de nou l'any 1990 amb "Such a Lonely Night (I'm a Crazy to Leave You)" que no va tenir cap embranzida comercial.

Trevor Herion – Kiss of no return 1983

El cantant irlandès Trevor Herion, va néixer l’any 1959. Va començar l’any 1979 com a cantant del grup The Civilians, en una línia gairebé punk i van publicar dos singles i després va tocar amb els The Fallout Club, grup on va coincidir amb el teclista Thomas Dolby, de qui es va fer molt amic i va col·laborar amb ell en diverses ocasions. The Fallout Club va ser un grup més new romantic i techno-pop que va arribar a publicar tres singles. "Kiss Of No Return", aquesta preciosa cançó que escoltem ara, compta amb una bona melodia i va ser el single de debut de Trevor Herion en solitari, a Anglaterra es va publicar l’any 1982, però a Espanya, Ariola no el va editar fins un any més tard. “Kiss of no return” va estar produït per Mike Howlett, un home conegut pels seus treballs amb OMD i A Flock Of Seagulls entre altres, que va incloure uns bons arranjaments d'acordió i percussió que en la gravació va tocar Thomas Dolby. L’any 1983 apareix "Beauty Life", el seu únic LP, però va resultar un veritable fracàs, la qual cosa li va provocar una forta depressió. Trevon Herion es va suïcidar l'1 d'octubre de 1988, comptava 29 anys d'edat.

Trevor Herion (el primer per l'esquerra) quan militava amb el grup The Civilians

Sad Cafe – This Heart’s on Fire 1989

Feia molt de temps que no escoltavem als Sad Cafe a Un Toc de Rock i tenint en compte que han tret discos genials plens de bones cançons i a més que jo els havia punxat i molt quan feia ràdio en els vuitanta, és una cosa que em resulta difícil d'entendre, però ara anem a escoltar de nou aquest bon grup britànic als quals podríem incloure dins de l'AOR i en programes següents us aniré seleccionant altres temes seus. Aquest que escoltem ara és el tercer tall de l'àlbum "Whatever It Takes", editat l'any 1989. Sad Cafe eren de Manchester, es van crear l'any 1976 i van estar en actiu fins al 1990, encara que van tornar al 98 per separar-se una altra vegada i tornar definitivament l'any 2012, encara segueixen en actiu. És curiós perquè tot i que Sad Cafe han publicat discos a Espanya, són pràcticament uns desconeguts aquí al pais. Hi ha hagut molts canvis de components en el grup Sad Cafe, una banda per la qual han passat Paul Carrack, Vic Emerson, Ashley Mulford, Steve Piggot i un munt més, però en aquest enregistrament Sad Cafe l'integraven Ian Wilson (guitarra i cors), Paul Young (cantant), Des Tong (baix i cors), Paul Burgess (bateria), Michael Byron-Hehir (guitarra) i Alistair Gordon (teclats i cors). Per cert, el cantant Paul Young, nascut el 17 de juny de 1947, va morir el 15 de juliol del 2000.

Faith Band – Dancin’ shoes 1978

Aquesta bona banda nord-americana d'AOR són uns desconeguts al nostre país, tot i que en el seu moment l'àlbum "Rock'n Romance" va estar a punt d'editar-se, l’any 1978, però finalment la discogràfica Ariola va decidir no fer-ho i va quedar inèdit a Espanya. Era el tercer disc d'aquest grup creat a Indianapolis, Indiana, l'any 1973 i el tema es va publicar en single arribant al lloc 20 del Billboard, mantenint-se diverses setmanes a les llistes. En aquest àlbum el grup està integrat per Carl Storie (cantant i harmònica), David Bennett (guitarres), John Cascella (teclats, saxo i cors), Mark Cawley (baix) i Dave Barnes (bateria). Aquest tema que us he seleccionat ara per compartir en Un Toc de Rock era una composició del cantant Carl Storie (a la foto), però en 1979 va ser versionada i col·locada en les llistes britàniques pel bateria i cantant britànic Nigel Olsson que durant molts anys va formar part de la banda d'Elton John. Per cert Nigel ha tret set discos en solitari, encara que aquest tema va ser el seu gran èxit. Els Faith Band van publicar en total set àlbums, entre discos d'estudi i recopilatoris. Quan es van separar Carl Storie i el baixista Mark Cawley van crear el duet Blinding Tears, l'any 1985, i també van gravar en solitari, Dave Bennett va treure un disc pel seu compte i va treballar formant duet amb el seu germà Terry Bennett i el teclista i saxo Johnny Cascella es va unir a la banda de John Cougar Mellencamp, va morir l'any 1992. Els Faith Band es van reunir de nou i van gravar un altre disc l'any 2013, però jo els he perdut la pista.

Air Supply – Two Less Lonely People in the World 1982

Aquest tema que escoltem ara a càrrec del duet australià Air Supply es trobava a l'album "Now and forever", setè disc d'estudi del grup, editat l'any 1982 i que va ser multiplatí. La cançó va ser escrita per Howard Greenfield, Ken Hirsch i Graham Russell, es va extreure en format single al novembre del 82 amb "What Kind of Girl" a l'altra cara. El senzill va aconseguir la segona posició al Canadà, la quarta en les llistes dels Estats Units, però només va aconseguir el lloc 46 a Austràlia. Air Supply estava integrat per l'anglès Graham Russell i l'australià Russell Hitchcock i es van crear a Melbourne, Austràlia, l'any 1975, encara que al llarg dels anys en el grup han inclòs diversos músics addicionals, entre ells Christ Pellani, Chrissie Hammond que els va deixar per formar Cheetah, Jeremy Paul, Mark McEntee, Frank Esler-Smith, David Moyse, Rex Goh, David Green, Ralph Cooper i Howard Smith. El duo es va conèixer quan actuaven en la producció australiana del musical "Jesucrist Superstar", d'Andrew Lloyd Webber i Tim Rice. Air Supply porten publicats més de 40 singles dels quals 11 han aconseguit els primers llocs en les llistes del Billboard, a més de 17 àlbums d'estudi, així com uns quants recopilatoris d'èxits. Es calcula que han superat els cent milions de discos venuts a tot el món. Estan considerats una banda de soft rock, encara que en els últims anys les seves cançons es decanten més cap a la música de ball. Actualment compten també amb Mike Zerbe (bateria) Jonni Lightfoot (baix) i Jed Moss (teclista).

Aphrodite’s Child – It’s five O’clock 1969/1970        

El tercet francés-grec Aphrodite’s Child van ser precursors en el seu temps del rock simfònic i és que en aquesta banda grega feta a França, hi havia tres dels noms més rellevants per a la música internacional, A Aphrodite's Child hi trovabem al gran teclista Vangelis Papathanassiou (Grécia 29 de març de 1943), el cantant i baixiste Demis Roussos (15 de juny de 1946, Alexandria, Egipte) i el batería Lukas Sideras. Aphrodite’s Child van funcionar molt bé de l’any 1968 fins 1972, deixant en les pàgines de l’historia del rock temes mítics com "End of the world", “Marie Jolie”, "Rains & Tears" i moltes més com aquest que us porto avui a Un Toc de Rock i que jo vaig descobrir en un recopilatori publicat a principis dels 70 en el qual la primera cara eren temes rítmics i la segona una selecció de baladons com els que us he esmentat o el que escoltem ara i que és tot un "peaso cansión". La cançó es va incloure en el primer álbum de  Aphrodite’s Child titulat genéricament “End of the World”, publicat l’any 1969 i crec que va ser una composición de Vangelis i R Francis, però també es va publicar en format single, si be aixó va ser ja a prinicpis de l‘any 1970, va ser el seu segon sencill i va incloure “Funky Mary” al altre costat. Aphrodite's Child van vendre al voltant de 20 milions d'àlbums en tan sols cinc anys que va durar la seva carrera professional i tres discos d’estudi. Despres cadascun d’ells va seguir per la seva compta si bé al bateria Lukas Sideras l’he perdut la pista va anys, després de que fes de productor entre altres, per Richard Cocciante i Sigma Fay. Crec recordar que en els vuitanta fa formar un grupo anomenat Diesel. Demis Roussos, amb una brillant carrera com a cantant en solitari, va morir el 25 de gener del 2015 a Atenes a causa d’un càncer d’estomac i fetge. 

Fahrenheit 104 – Highway to freedom 1986

La veritat és que d'aquest grup Fahrenheit 104, amb els que tanco el programa d’avui, us puc dir molt poca cosa, llevat de que crec eren italians, tot i que el disc va vindre via Alemanya i que la cançó és genial, tot i que feia dos o tres temporades que no l’escoltaven al programa. Es va incloure en un maxi single que va publicar el segell Jive, encara que va arribar amb l'etiqueta Ariola i va ser distribuït a Espanya per Sanny Records que a Barcelona tenien les oficines de promoció al carrer Balmes a l'alçada d'Aragó. És una gran balada en clau d'himne in crescendo, d'alguna manera imitant el "Ware the world" i de la qual va realitzar una meravellosa versió la cantant espanyola Paloma San Basilio ja uns quants anys més tard, si bé ara tinc duptes de si la va cantar en castellà o anglés. La cançó va ser composada per Dario Farina (a la foto), Vicenzo Tempera i Michael Kinze que em sembla recordar que també eren components de Fahrenheit 104, al costat d'un parell de nenes. Va ser produït per el cantant Dario Farina i M. Vandelli. Per cert que Dario Farina que va treballar com a compositor per Ricchi e Poveri i Al Bano & Romina Power, ja havia gravat tres o quatre discos en solitari publicats alguns a Bèlgica, amb la quan cosa acabem d'embolicar la troca. La veritat és que jo sempre vaig estar convençut que Fahrenheit 104 era un projecte d’aquest inexistens, un altre "banda fantasma", fet per Dario Farina que va comptar amb una bona veu femenina en aquest enregistrament, una gran coral i músics d’estudi.

La frase per acabar Un Toc de Rock és l'escriptor Umberto Eco que va morir el passat 19 de febrer i que va manifestar

"Tots els poetes escriuen mala poesia. Els mals

poetes la publiquen, els bons poetes la cremen”

Conclou Un Toc de Rock per avui, ara us deixaré en companyia de totes aquelles emissores per les que el programa surt a les ones dues vegades per setmana o vía internet en el cas de que t’el descarreguis del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i toca baixar la barraqueta i fotre el camp amb la música cap un altre lloc, fins el proper programa. A reveure.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)