Iniciarem el
nostre recorregut per la història del rock a Colòmbia i us porto per començar a
Juanes i Carlos Vives, però en el nostre viatge musical al passat, al fons dels
nostres records des d'Un Toc de Rock també tindrem avui a Gato Pérez, Santi
Vendrell, Antonia Font, M-Clan, Danza Invisible, Duncan Dhu, Los Burros, Luz
Casal, Cesaria Évora que era de Cabo Verde i els alemanys Scorpions, cantant
així mateix en castellà. Connectarem els motors de la nostra màquina del temps,
des de les emissores per les que sortim a l’aire dues vegades cada setmana o bé
per internet, en el cas de que et descarreguis el programa del blog o el
facebook de Montse Aliaga. A mi em toca obrir la barraqueta un altre vegada,
recordant-vos que sóc Mario Prades i que tots i totes sempre sou
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Juanes – La
camisa negra
Cantant,
compositor, arranjador i guitarrista colombià, Juanes, de nom real Juan Esteban
Aristizábal Vásquez, va néixer el 9 d'agost de 1972 a Medellín. Va començar
com a cantant a un grup de rock del seu pais que es feien dir Ekhymosis, amb
els que va gravar cinc àlbums. Al llarg de la seva carrera musical ha venut més
de 15 milions de còpies a tot el món dels seus quatre primers àlbums, però el
tema "La camisa negra" que escoltem ara per començar Un Toc de Rock,
és la seva cançó més representativa, escrita per Juanes i Octavio Mesa, la peça
va ser número 1 en diversos països d'Amèrica Llatina i es va publicar com a
tercer single al setembre de l’any 2004, dins del LP "Mi sangre", un
àlbum de Juanes que ell sol va superar els 4 milions de còpies venudes. De fet
va ser número 1 en 43 paissos a reu del món. És clar que amb "La vida...
es un ratico" va superar els 6 milions. Avui Juanes sona a Un Toc de Rock.
El 
ritme de la cançó es una barrega entre un estil folklóric conegut com música
de carrilera i pop. Us explicaré una curiositat sobre aquesta cançó de Juanes
que escoltem ara. A Itàlia es va associar alló de "Camisa negra" amb
l'uniforme feixista de la gent de Mussolini i això va portar problemes en molts
clubs nocturns i associacions de tendència neonazi on s’escoltava la peça i en
els què s'arribava fins i tot a saludar-se amb la mà dreta aixecada en una
clara salutació feixista, però Juanes ho va desmentir totalment, encara que ho
va justificar dient "la gent pot interpretar la música de moltes
maneres". La cançó va ser censurada a la República Dominicana
per considerar que alguns versos tenen un doble sentit amb clara intenció
sexual.
Carlos Vives – La
gota fría 1994
A Espanya vam
descubrir a un altre cantant colombià, Carlos Vives, gràcies al seu àlbum
“Clásicos de la provincia” publicat el 22 de febrer del any 1994 i sobre tot
per la cançó "La gota fría" que escoltatem avui. L’àlbum a Espanya va
tenir dues portades molt diferents ja que després d'haver-ho publicat, la
discogràfica Polygram va creure que la fotografia, molt fosca i poc definida,
no era massa comercial i el van reeditar amb una caràtula diferent. Aquest es
un disc que estava ple de vallenato, un estil musical molt típic de Colòmbia i
América del Sud, la seva terra i que la veritat, contrastava amb el aspecte més
aviat rocker del cantautor i també actor Carlos Vives que de nom complet és diu
Carlos Alberto Vives Restrepo i va néixer a Santa Marta un 7 d’agost de l’any
1961 i al llarg de
la seva carrera musical ha guanyat en total sis Grammy i te
el récords de nominacions. Aquesta cançó parla de noms importans dins del
vallenato como Lorenzo Morales que era indi yumeca i va morir l’any 2011. Val a
dir que Carlos Vives va començar com actor fent series, els populars
“culebrons”. De fet “Clásicos de la provincia” i aquesta cançó que escoltem ara
a Un Toc de Rock va ser la seva carta de presentación aquí al pais i de fet, el
seu primr gran èxit en el món de la música, tot i portar gravats cinc discos,
en propers programes escoltarem més cançons de Carlos Vives i d'aquest disc i
us parlaré de tot aixó.
Antonia Font –
S’Estel d’Aquari 1999
Antonia Font són
un grup mallorquí que van ser considerats en el seu momento com la gran revelació
del pop català fa s’aixó ja uns quants anys i que estan liderats pel guitarra i
compositor Joan Miquel Oliver, que també ha publicat en solitari i ha composat
per a una altra gent, al costat del cantant Pau Debon, Pere Manel Debon
(bateria), Jaume Manresa (teclats) i Joan Roca (baix). El grup Antònia Font va
començar a treballar l’any 1997 gravant una maqueta, des d'aquell moment ha
tret vuit discos, el primer d'ells al 1999 i el segon titulat "A
Rússia", es va editar el 17 de febrer de
2001 i va ser declarat el Disc Català de l'Any. Entre molts altres
premis, van rebre el Premi Nacional de Música de Catalunya el 2008. Aquesta
cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock us l'he extret del seu primer disc amb
el 
nom del grup per títol, amb producció de Tomeu Janer i que conté cançons de
temàtica molt galàctica. L’any 2011 van publicar "Lamparetes". Van
treure un altre disc “Vostè és aquí” el 9 d’octubre del 2012 i es van separar
l’any sigüent, al 2013. Per cert que mai han aclarit realment el perquè del seu
nom ja que en el grup no hi ha cap noia, però sembla ser que es tractava del
nom d'una amiga de Llucmajor, companya d'estudis a la universitat, que va ser
el primer nom que els va venir al cap quan van decidir unir-se a la moda de
grups amb un nom propi sense relació amb cap membre de la banda. 
Danza Invisible –
El Club del Alcohol 1985
Aquest tema va
ser el que va donar a conèixer masivamente al país el grup malagueny Danza
Invisible i es trobava en el LP "Maratón", quart àlbum de Danza
Invisible, publicat l’any 1985. Els Danza Invisible es van crear a Torremolinos
i va ser fundat per Ricardo Texidó juntament amb Chris Navas i Manolo Rubio,
provinents del grup de punk Adrenalina, l’any 1981. Poc després, va entrar
Antonio Gil a la guitarra i Javier Ojeda, que va substituir a Ricardo Texidó
com a cantant i aquest es va dedicar sols a la bateria. Jo i no se perqué,
creia que Antoñito havia mort, però per sort m’equivocava. Danza Invisible van
guanyar el Concurs de Rock Alcazaba, organitzat per l'Ajuntament de Jerez de la Frontera, el que els va
permetre gravar el seu primer senzill amb la cançó "Mis ojos hacia
ti". Jo els vaig tenir actuant a la discoteca Torn de l'Hospitalet de
l'Infant i es va omplir a rebentar, va ser un bon concert. El bateria 
Ricardo Texidó els va deixar l’any 1993
per llançar-se com cantant i compositor en solitari, debutant amb el disc
"Texidó". El darrer treball d’estudi de Danza Invisible “Tía Lucía”
es va editar l’any 2010 i seguin la moda, tot son versions, amb cançons de Gato
Pérez, Hilario Camacho, Michael Jackson, Eddy Grant i atres, aquí al programa
ja em escoltat alguna cançó del disc. Després van treure “Treinta tacos” al
2012 i “Danza total”, però crec que aquest son discos de grans èxits. Al llarg
de la seva carrera Danza Invisible han editat en total 21 discos i coseguit 7
Disc d’Or i 2 de Platí. Aquesta cançó que com us deia es trovaba al LP
"Maratón" de l’any 1985 i també es va publicar en format single.
M-Clan – Llamando
a la Tierra
1989/2001
Hi ha cançons que
s'identifiquen amb un artista fins al punt de fer-nos oblidar, en moltes
ocasions que es tracta d'una versió i arribem a relegar a l'oblit al seu
intèrpret original. És el cas, entre altres, de "La Puerta de Alcalá" que
no és d'Ana Belén ni de Víctor Manuel, és de Suburbano, una altra d'Ana Belén
és "L'home del piano" i l'autor va ser Billy Joel o "Pedro
Navaja" que no és de la Orquestra Plateria, és de Rubén Blades. Tot i que
molts són els que afirmen que aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock és
dels M-Clan, la veritat és que es tracta d'una versió del "Serenade from
the stars" del grup nord-americà Steve Miller Band, això si, els murcians
M-Clan fan una versió genial i per això sonen ara al programa d’avui. Es va
incloure en el segon disc dels M-Clan “Usar y tirar”, publicat l'any 1999, si
be jo us la he extret del següent, un acústic en directe titulat “Sin enchufe” que van
publicar el 25 de gener de l’any 2001. Després de la grabación d’aquest álbum,
un dels fundadors de la banda, el guitarra Santiago Campillo va fotre el camp i
van haver-hi problemas legals per els drets del nom. En aquesta grabación
M-Clan eren 
Carlos Tarque (cantant), Ricardo Ruipérez (guitarra i cors),
Santiago Campillo (guitarres), Juan Antonio Otero (bateria) i Pascual Saura (baix), però van tindre un grapat de col·laboracions. Es va gravar en els
Estudis El Álamo de Madrid. Del grup original actualment ja només queden Carlos
Tarque i Ricardo Ruipérez, i a l’actual formació també i trovem a Iván González
al baix i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria. Però pel grup han pasant
músics com Santiago Campillo (guitarra), que formava part de M-Clan desde els
sus inicis fins a l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los Rebeldes, Juan
Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats),
junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, us ho he dit en diverses
ocasions, però ara ho repetiré, una associació d'aquestes de no-fumadors a
possat a parir als M-Clan perque a la portada d’un dels seus discos “Para no
ver el final”, Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez estan fumant... Pecat mortal!
Poca feina es el que tenen alguns i també molta intolerancia.
Duncan Dhu – No
puedo evitar (pensar en ti) 1986
Escrita per Mikel
Erentxun, aquesta cançó es va incloure en el segon àlbum del grup donostiarra
Duncan Dhu titulat genèricament “Canciones”, editat l'any 1986 i va ser el
tercer single que es va extreure de l'àlbum, convertint-se en una de les
cançons més populars del grup, de fet els de Sant Sebastià es van donar a
conèixer popularment amb el tema “Cien gaviotas” que estava inclòs també en el
LP "Canciones". Duncan Dhu és van crear el 4 d’agost de 1984 i eren
el veneçolà d'ascendència espanyola Mikel Erentxun Acosta que havia estat
cantant del grup Los Aristogatos, Diego Vasallo Barruso cantant i baix de Los
Dalton i Juan Ramón Viles Mitxelena guitarra i bateria també dels Dalton. L’1
de febrer de 1985 signen el seu primer contracte amb la companyia independent
Grabaciones Accidentales, segell creat per membres del grup Esclarecidos,
contribuint amb dues cançons al disc recopilatori "La única
alternativa" que no consta dins de la seva discografia oficial, però que
avui en dia, el és peça buscada per els col·leccionistes. El 
disc "Canciones"
era el seu segon treball i va ser produït per Paco Trinidad i el "Cien
gaviotas" va ser declarat single de l'any per moltes emissores de ràdio.
Encara que ja tots sabem malauradament com funciona això, qüestió de
"money". Però el que ningú els pot negar és que del LP van vendre
175.000 còpies, una cosa a tenir en compte. Juan Ramón Viles els va déixar
l’any 1989 i la ruptura és dramàtica i acaba als jutjats. Tant Mikel com Diego
van mantenir el grup en marxa, però amb alts i baixos i projectes paral·lels,
Diego va crear Cabaret Pop i Mikel va començar en solitari. Però van ser un
dels grups més importants durant els 80 i això no l'hi treu ningú. La cançó va
ser versionada per Rosana per a l'àlbum “Cien gaviotas dónde irán... Un tributo
a Duncan Dhu” que es va publicar al 2005 i també per Sole Giménez. A la foto
Mario Prades amb Mikel Erentxun. 
Scorpions –
Vientos del cambio 1990
Un gran tema de
la historia del rock que ara ens arriba al programa d’avui d’Un Toc de Rock, és
el "Wind of Change" dels Scorpions, una de les millors bandes de hard
rock, alemanys i aquesta una de les seves millors balades. La cançó ens parla de
la Perestroika
i el canvi polític a Rússia, arrel de la caiguda del Mur de Berlin, ara que
l'escoltem en castellà podem adonar-nos de la qualitat del missatge que té i
que ens parla de la amistat i de que tots, estiguem al costat que estiguem del
mur, som realment iguals amb els mateixos desitjos i idèntics somnis de
llibertat, tots som germans. Scorpions va ser fundat l’any 1965 pel guitarrista
Rudolf Schenker i el bateria Wolfgang Dziony. En els seus inicis, Rudolf era
també el cantant del grup fins que per cap d'any de 1970, el germà petit de
Rudolf i també guitarrista, Michael Schenker, al costat del ex cantant de
Copernicus, Klaus Meine, s'uneixen a Scorpions. Des d'un principi Klaus i Rudolf, van decidir compondre en anglès i aquest ha estat un dels seus signes d'identitat. Aquest tema 
originalment
i en la seva versió en anglès es va incloure al disc "Crazy World"
que es va publicar el 6 de novembre de 1990 i el single amb la cançó, composada
per Klaus Meine i que va vendre 14 milions de còpies, va sortir l'abril del
1991. Val a dir que Scorpions són la banda alemanya que més discos ha venut al
llarg de l'historia. Per cert que les portades dels discos de Scorpions han
estat censurades en molts països, un dels seus àlbums censurats més populars va
ser "Virgin killer", a sota teniu la portada censurada. En aquest
enregistrament que escoltem ara, Scorpions eren Klaus Meine (cantant) que en
aquesta gravació també toca el whistling, al costat de Matthias Jabs (guitarres
i cors), Rudolf Schenker (guitarres i cors), Francis Buchholz (baix i cors) i
Herman Rarebell (bateria i percussió).
originalment
i en la seva versió en anglès es va incloure al disc "Crazy World"
que es va publicar el 6 de novembre de 1990 i el single amb la cançó, composada
per Klaus Meine i que va vendre 14 milions de còpies, va sortir l'abril del
1991. Val a dir que Scorpions són la banda alemanya que més discos ha venut al
llarg de l'historia. Per cert que les portades dels discos de Scorpions han
estat censurades en molts països, un dels seus àlbums censurats més populars va
ser "Virgin killer", a sota teniu la portada censurada. En aquest
enregistrament que escoltem ara, Scorpions eren Klaus Meine (cantant) que en
aquesta gravació també toca el whistling, al costat de Matthias Jabs (guitarres
i cors), Rudolf Schenker (guitarres i cors), Francis Buchholz (baix i cors) i
Herman Rarebell (bateria i percussió).
Luz Casal – Ella
y yo 2013
La gallega Luz
Casal va publicar el 26 de novembre de l’any 2013 un treball discogràfic
titulat genèricament “Almas gemelas” que es va gravar en els estudis East West
de Los Angeles amb producció de Javier Monforte i Luz Casal. L'àlbum es va
publicar en dos formats, un de normal amb 11 cançons en castellà i un altre De
Luxe per a l'estranger, en el qual es van incloure 7 temes més, interpretats en
portuguès, francès i italià. La compositora argentina Claudia Brant ha escrit
tres dels temes del disc, un d'ells aquest que us he seleccionat per escoltar a
Un Toc de Rock. La cançó és, segons explicava la pròpia Luz Casal "Una
mirada optimista cap a la malaltia" i el títol es una clara al·legoria
sobre el càncer del que va semblar recuperar-se, però que es va agreujar i ara
sembla haver-se recuperat per segona vegada, ella mateixa deia que molts li
demanaven que escrivís sobre la seva malaltia, però no es va veure mai capaç
d'escriure un llibre, per això l'ha tractat en aquesta cançó que en escoltar-la
en una primera audició pot 
semblar que el text parla d'una relació d'amor entre
dues dones. De fet cal reconèixer que si en el seu anterior treball
discogràfic, un recorregut pels seus èxits, regravats de nou, titulat "Un
ramo de rosas" que va treure l'any 2011 la seva veu mostrava un retrocés i
una certa afonia, en aquest àlbum s'ha recuperat. Tot i que el seu estil s'ha
anat tornant més baladero amb els anys, recordem els seus principis, molt
rockers, fins i tot una memorable gira que va recalar a Tarragona capital, sota
el títol "Rock de una noche de verano" i en la què van participar
Miguel Ríos, Leño i Luz. María Luz Casal Paz va néixer a Boimorto, la Corunya, el 11 de novembre
de 1958 i malgrat el que es va estar parlant durant molts anys, no tenia cap
parentiu amb el recordat Tino Casal. Per cert que a la platja de l'Arrabassada,
a Tarragona, es va celebrar un concert gratuït de Luz Casal, organitzat per
l'ONCE, crec recordar, encara que ara no tinc clar l'any, crec que va ser a
finals dels 80. En plena actuació el tren va envestir gent del públic que
s'havien situat incorrectament a les vies i que amb la potencia de só no es va
asabentar de l'arribada del tren, allò va traumatitzar i molt a Luz Casal que
durant anys no va voler tornar a actuar a Tarragona.
Los Burros –
Disneylandia 1987
Ara al programa
d’avui d'Un Toc de Rock us porto tota una curiositat. Crec que pràcticament
tots i totes, recordeu a El Último de la Fila que ara han tornat per fer un o dos concerts
i recollir cales. Donçs bé, escoltarem a Los Burros, un dels grups histórics
del rock fet a Catalunya i cantat en castellà, aixó si. Primer van ser Los
Rápidos, després i amb l’incorporació de Quimi Portet que venia dels Kul de
Mandril, van arribar Los Burros i aquests es van reconvertir més tard en El
Último de la Fila. Aquest
tema que sona ara es del LP "Rebuznos de amor" i és l'única cançó de
l’època com Los Burros que El Último de la Fila tocava en els seus concerts, però
curiosament i si escolteu atentament, apreciareu que el “caracoleo” andalús en
la veu de Manolo García, tan característic de El Último de la Fila, aquí brilla per la seva
absència cosa que a mi sempre m’ha fet pensar, coneixent a Manolo i el seu
entorn, que el toc a Sud de la seva veu és una postura per tindre un estil
propi i comercial que ja van crear en els 60 els sevillans Smash i en els 70
van consolidar Triana, tot i que encara avui escoltem de tant en tant que el
rock andalús és una creació de 
El Último de la Fila. Tot el que pot
arriva a fer el marketing! Per què penseu que va deixar el grup Quimi Portet?
Estava fart de ser un fruit d'estadístiques i el resultat d'una operació
comercial amb discos i gires programades i estudiades per el seu funcionament
comercial, res més, això si, controlada per ells mateixos a través de la seva
empresa Can Produccions. Aquesta cançó, com us deia, es va incloure inicialment
en el LP de Los Burros "Rebuznos de amor" editat l'any 1983 i desprès
es va recullir en el doble "Los Burros" on s'incluïen els seus dos
discos i que es va publicar ja l'any 1987 en vinil, aquest i “Jamón de Burro”.
De fet val a dir que Manolo García va començar com cantant d’orquestes i el que
millor se li donava era cantà imitant a Camilo Sesto, sense cap acent andalús.
A la foto Mario Prades amb El Último de la Fila.
Cesaria Évora –
Bésame mucho 1998
La cançó va tenir
problemes amb la censura franquista quan va publicar-se per primer cop aquí al
país i no es va tractar de raons polítiques, com es podria pensar, va ser cal
com de molt més ridícul. Al cast i moralment pur censor, això de besar-se i a
més a més besar-se... molt, no li va semblar gens decent. La veritat és que els
censors amb les seves decisions dràstiques i els seus talls d'tisora
indiscriminada van cometre veritables atrocitats en nom dels bons costums i els
valors morals que van retallar brutalment música, literatura i cinema. La cançó
es va poder vendre a les botigues de discos, però les emissores de ràdio van
tenir prohibit punxar-la durant molts anys. "Bésame mucho" va ser
escrita l’any 1940 per la pianista i compositora mexicana Consuelo Velázquez que al seu torn es va
basar en l'obra d'Enrique Granados "La Maja i el Ruiseñor" de la suite
"Goyescas". Emilio Tuero va ser el primer a gravar-la, però el que la
va fer mundialment coneguda va ser el xilè Lucho Gatica. Demostran alló de que
els censor no tenian ni idea del que feian es que l’any 1999 va ser declarada
la cançó en idioma espanyol més cantada i gravada de la història, excloent
d’aquesta llista les nadales i el “Cumpleaños feliz”, per soposat. Cesària
Évora que ens la canta ara, va ser la
Reina de la
Morna, estil musical africà entroncat amb el fado portuguès,
se la coneix aixó mateix com Miss Perfumado. La veritat és que també es deia a
Cesária Évora amb l'àlies de la
Diva dels Peus Descalços, per la seva costum de presentar-se
descalça als escenaris i en públic, en solidaritat amb els sense sostre i les
dones i nens pobres del seu país.
Cesária Évora va néixer a Mindelo, Cabo
Verde, el 27 d'agost de 1941. Als 16 anys, Cesária va començar a cantar en bars
i hotels i, amb l'ajuda d'alguns músics locals, va guanyar més notorietat a
Cabo Verde, i va ser proclamada la "Reina de la Morna". En 1975, any en
què Cabo Verde va adquirir la independència de Portugal, Cesária Évora,
frustrada per qüestions personals i amb problemes econòmics agreujats per la
situació política del país, va deixar de cantar per poder sostenir la seva
família. Va tenir problemes molt seriosos d'alcoholisme que va saber superar.
Finalment i un munt d'anys més tard va tornar a la música des de Portugal i
l’any 1988 va tornar a gravar. "Miss Perfumado”, un àlbum de 1992 va ser
el disc que la va consolidar com la gran artista que era. Curiosament Cesária
Évora es va convertir en una estrella internacional als 47 anys d'edat. Ens les
seves cançons acostumava a parlar de la llarga i amarga història d'aïllament
del seu país i del comerç d'esclaus, així com de l'emigració, ja que es diu que
el nombre de capverdians que viuen a l'exterior és més gran que la població
total del país. L’any 2004 Cesària Évora va guanyar el Grammy al Millor àlbum
contemporani de world music per "Voz de amor". L'any 2007 el president
de França Jacques Chirac li va atorgar la medalla de la Legió d'Honor. Cesária Évora
va morir el dissabte 17 de desembre de 2011, als 70 anys, a l'Hospital Baptista
de Sousa, a Mindelo, on es trobava internada amb un quadre d'insuficiència
respiratòria i un edema pulmonar. Unes hores abans de la seva mort seguia
fumant i parlant amb totes les persones que passaven a saludar-la.
Santi Vendrell –
El rodamon 1983
"El
Rodamon" és una cançó amb una lletra molt interessant que ens parla d'algú
que va ser i ja no és. De fracassats que han deixat de somiar i es conformen
amb el que el destí, trist, despietat i cruel, els ha ofert per a el seu
infortuni. Possiblement inspirada en "L'home del piano" de Billy Joel
que a Espanya va versionar i molt bé, Ana Belén i que ja hem escoltat a Un Toc
de Rock. El seu nom complet és Santiago Vendrell Palazón i el cantautor català
va néixer a Sant Boi de Llobregat, el 22 de novembre de l’any 1959. Després
d'haver format amb Miguel Murga, el duet Miquel i Santi, l’any 1981 Santi
Vendrell es va llançar en solitari. Aquest és en la meva opinió, un dels seus
millors temes. Es trobava al LP "Molt personal", publicat l’any 1983.
Le veritat es que Santi Vendrell va fotre la pota quan, crec que va ser l'any
1984, va fer declaracions posan a parir als 
locutors de ràdio dien que no es
punxave rés de música en català i aixó li va portar problemes perque si bé en
la majoria d'emissores comercials era veritat, les emissores municipals en
posaven i molt, de fet jo recordo que posava tot el que arrivaba a les meves
mans, dins d'un mínim de qualitat, es clar. En aquella época treballava a Ràdio
Cambrils. Santi Vendrell va tenir també problemes amb CIU pel fet que aquest
partit polític va utilitzar una de les seves cançons en una campanya electoral,
sembla ser que sense la autorització de Santi Vendrell. Ara bé, aquestas cosas
nosaltres sempre diem que es tenen que posar en “cuarentena” perquè moltes
vegades la gent s'aprofita de campanyes publicitàries i després volen separar
la seva imatge d'elles perquè s'adonen que els ha tancat moltes portes
d'ajuntaments on el color polític és un altre. Quelcom que malauradament també
passa massa sovint.
Gato Pérez – Todo
sexo femenino 1982
A la lletra
d'aquesta cançó Gato Pérez ens explica la història d'un jove que es fa home en
una casa plena de dones amb els problemes que això comporta ja que "les
veus agudes" s'uneixen en "clara unanimitat" per tal d'imposar
el criteri de "les lleones". És clar que quan es casa té una filla i
així afegeix "dues veus noves al cor familiar". La cançó es va incloure
al disc “Prohibido maltratar a los gatos” que es va editar a l’abril de 1982,
després de que hagues tingut el seu primer atac de cor i va estar versionada
anys més tard per Luis Eduardo Aute en un disc tribut a Gato Pérez. Cas curios
el d’aquest home. Argentí, afincat a Barcelona i fen rumbes moltes vegades en
catalá. Jo sentia quan era viu i segueixo sentint ara que miola per algú més
alt, una gran admiració per ell, per les seves qualitats humanes i per la seva
qualitat com artista. Vaix arribar a conèixer-lo encara que no es pugui dir que
mantinguéssim una gran amistat. 
L'última vegada que van estar parlant va ser en
un concert que va realitzar a l'antiga sala Bikini de Barcelona, quan
presentava el seu disc "Ten" que va publicar l’any 1987 Picap, el
segell de l'amic Joan Carles Doval. Aquest argentí conegut com Gato Pérez va
arribar a Barcelona l'any 1966 i el seu veritable nom era Xavier Patricio Pérez
Álvarez, va néixer l'11 d'Abril de 1951 a Buenos Aires, va morir a Caldes de
Montbui, un infaust 18 d’octubre del 1990. Ell va ser el que va inventar i va
encunyar el terme "Ona Laietana" que va donà nom al moviment musical
autòcton català que va sorgir en els anys 70. Abans de llançar-se en solitari,
Gato Pérez va formar part del grup Secta Sònica, un altre históric de l’Ona
Leietana. L’any 1981 va patir un primer infart, problemes de salut i la fatiga
produïda pels seus problemes cardíacs el van obligar a deixar l'alcohol i
dosificar les seves actuacions i finalment va ser reclamat per un empresari molt
més Alt perquè actuessi ja només per a Ell, però ens va deixar les seves
cançons i mentre aquestes sonin, Gato Pérez seguirà viu en els nostres records.
La dita per
acabar avui és del guitarrista i cantant Lemmy Kilmister (Burslem, Anglaterra,
24 desembre de 1945 - Los Angeles, Califòrnia, 28 de desembre del 2015) i que
va ser el fundador del grup Motörhead:
“Si creus que ets
molt vell per al rock and
roll... llavors és que ho ets”
Tancaré Un Toc de
Rock, però abans de tocar el dos, us deixo en la companyia d’aquelles emissores
per les que sortim al’aire dues vegades per setmana o bé per internet si t’el
descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i ara
em tocarà baixar la barraqueta un altre cop, però tornarem a retrobar-nos en el
proper programa. Porteu-se bé
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario