El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

lunes, 23 de mayo de 2016

Un Toc de Rock 10-63


El nostre viatge als records, mitjançant la música, estarà avui acompanyat per cançons que ens portarán 091, Ramoncín, Enric Barbat, Solé, The Privados, Sopa de Cabra, l’argentí Moris, RH +, Los Rebeldes, l’amic Tomeu Penya, Triana i el cantautor Roberto Millán. El passat i el present van a barrejar-se musicalment en Un Toc de Rock durant aquests 55 minuts que junts compartirem des de totes les emissores per les que sortim a les ones dues vegades cada setmana o bé per internet, en el cas de que et descarreguis el programa des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i com sempre obriré la barraqueta, sense oblidar dir-vos alló de que sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

091 – Sin raíces 1993/2016

Avui començarem el nostre periple musical pels records escoltant a la banda granadina 091, una de les bones formacions rockeres sorgides en els anys vuitanta. Aquesta cançó es trobava inclosa en el seu àlbum “Tormentas imaginarias” que van publicar l'any 1993, encara que ha estat remasteritzat i posat a la venda de nou aquest any 2016 i que al costat de “Más de cien lobos” són, en la meva modesta opinió, els millors discos en la carrera de 091. En la reedició que es va publicar a principis de març, s'ha inclòs un llibret amb fotografies i textes inèdits. Cal dir que així mateix s'han reeditat també altres àlbums del grup liderat per José Ignacio García Lapido que van sortir entre 1986 i el 1991, entre ells el directe de comiat. “Tormentas imaginarias” va ser el sisè àlbum en estudi de 091 i es va publicar originalment l'any 1993 a través del segell Polygram Ibèrica. Tots els temes van ser escrits per José Ignacio García Lapido i la producció va estar a càrrec de Joaquín Torres, gravant-se en els estudis Torres Sonido de Madrid, durant els mesos d'octubre i novembre de l'any 1992. En aquest enregistrament 091 estava integrat per José Antonio García (cantant),  José Ignacio García Lapido (guitarrista i cors), Tacho González (bateria), Jacinto Ríos (baix) i Víctor García Lapido (guitarra), però a més van comptar amb la col·laboració d'Augusto J. Algueró als teclats i Juan Soteras al saxo. El grup de Granada 091 van ser una de les millors bandes de rock espanyoles dels anys 80 i part dels 90, en sana rivalitat amb La Guardia que eren de la mateixa ciutat. Van funcionar des de 1981 a 1996, any en què 091 es van acomiadar dels seu públic i es van retirar amb un concert celebrat a Maracena (Granada), per aquest comiat van triar la ciutat on van realitzar la seva primera actuació. Aquest concert és va gravar en doble disc i el van titular “Último concierto", tampoc és que s'esforcessin massa amb el títol, la veritat. El disc es va publicar el mateix any. José Ignacio García Lapido a partir d'aquest moment va començar una interessant, si be discreta, carrera en solitari. El 26 d’octubre de l’any 2015 va anunciar que tornava a posar en marxa 091 que van començar a actuar aquest 2016, fent el seu primer concert al gener d’aquest any, a Logroño.

Ramoncín – La chica de la puerta 16 1984/1990

L’any 1990 el cantant, actor, compositor i tertulià Ramoncín va publicar a través del segell EMI un doble LP en directe titulat "Al límite: Vivo y salvaje" en el qual va incloure aquesta cançó que inicialment formava part, en la versió d'estudi, de l'àlbum "Ramoncinco" de l'any 1984. Escoltareu com ens presenta ell mateix la cançó i si més no, resulta molt curiós. En aquest doble disc en directe i la gira, entre els músics amb què va comptar José Ramón Julio Márquez Martínez, conegut artísticament com Ramoncín, nascut a Madrid el 25 de novembre de 1955, es trobava el guitarra de la Pobla de Massaluca, a Tarragona, Max Sunyer un dels grans guitarristes catalans que va formar part de grups histórics com els Kroner’s, Vértice, Iceberg o Pegasus. Ramoncín va ser membre de la junta directiva de la Societat General d'Autors i Editors, l'SGAE i sent un fervent lluitador contra la pirateria, però després va dimitir per discrepàncies amb  Teddy Baustista i la seva cohort. Va passar per els tribunals i finalmente sembla ser que s’ha demostrat la seva inocenciam sent exenorat de tot. També va ser un opositor d'Operación Triunfo, criticant durament el fet que el programa es dedicava a crear cantants d'orquestres, cosa de la que jo sempre he opinat el mateix, però posteriorment va passar a formar part del jurat. La veritat és que jo conec a Ramón i sempre l'he apreciat i respectat molt i crec que està molt lluny de la imatge punk de "Rey del Pollo Frito" dels seus inicis i que Ramón és un home molt preocupat pel seu entorn i les coses que passen. Un dia en una entrevista vam parlar dels seus començaments i em va explicar que havia treballat com a venedor en una botiga de mobles i va haver de demostrar-li a una clienta la solidesa d'un armari, però això és una altra història. Per cert, Ramón deu haver fet un pacte amb el dimoni per que per ell sembla que no passin els anys i aixó que en té pràcticament 61.

Moris – Sábado noche 1978

Quan en els anys 70 les noves generacions van redescobrir el rock and roll que havia sorgit en els cinquanta, a Espanya l'argentí Moris va ser un dels grans del gènere oferint-nos, sobretot en els seus concerts, tota una lliçó de rock'n'roll i canya. Aquesta cançó que compartirem ara a Un Toc de Rock va ser un dels seus temes més carismàtics i es va incloure en el primer àlbum que va publicar a Espanya, titulat “Fiebre de vivir”, gravat entre el 2 d'abril i el 30 de maig de 1978, en els Estudis Audiofilm de Madrid, es va publicar a mitjans d'any a través del segell Chapa Discos. Aquest àlbum va incloure així mateix la versió que Moris va realitzar del “Zapatos de gamuza azul” de Carl Perkins que va ser un altre dels singles que es van extreure. En la gravació i a més de Moris que es va encarregar de la veu, guitarra rítmica, acústica i clàssica i que també va ser guitarra solista en aquest tema que escoltem ara, trobàvem a Ariel Rot (guitarra solista i baix), José Torres (piano), Felipe Lipe (baix), Manolo Iglesias (bateria), Julián Infante (bateria) i dels cors es van encarregar BB Muñoz, Joe Borsani, Julián Infante, Alejo Stivel i Ariel Rot, molts d'ells components de Tequila. L’any 1990 Moris va tornar a la seva Argentina natal. Mauricio Birabent, conegut com Moris, cantant, compositor i guitarrista, va néixer a Buenos Aires, Argentina, el 19 de novembre de 1942. Va formar part del grup Los Beatniks, una banda considerat per molts com el primer grup del rock argentí de la història i creadors del que es va dir “Rock Nacional”. Al 1970 va començar a gravar en solitari, però després de treure un parell d’àlbums i degut a la situación política de l’Argentina, es va autoexiliar l’any 1975 a Espanya. Per cert, us explicaré una curiositat. Quan Los Beatniks van publicar el seu primer single amb el tema "Rebelde" i per tal de promocionar-lo, van tocar mig despullats en una font pública i les fotografies van ser publicades per la revista "Así", una publicació molt sensacionalista, encara que l'edició va ser censurada pel govern argentí. Ells van passar tres dies tancats a la presó, però van aconseguir una cobertura mediàtica insospitada.

Los Rebeldes – Made in Spain 2010

Escoltarem ara a Un Toc de Rock, a Los Rebeldes, la banda liderada pel cantant i guitarra Carlos Segarra, oferin-nos una bona lliçó de rock and roll. L'àlbum del que us trec la peça es va titular "Noches de luz, días de gas" i es va gravar en directe l’any 2010 a la sala Luz de Gas de Barcelona que dirigeix Fede Sardà, un amic meu, junt al seu fill, per conmemorar el seu 30é aniversari. Aquest llarga durada de Los Rebeldes va estar produït per Aurelio Morata que curiosament va ser un dels tres membres originals de Los Rebeldes i quan els va deixar va crear Aurelio y Los Vagabundos. Val a dir que en els seus inicis Los Rebeldes eren Carlos Segarra, Aurelio Morata i Moises Sorolla. El grup barceloní Los Rebeldes està integrat en aquesta gravació per  Carlos Segarra, Juan Francisco García de Maya "Wichy" a la bateria, el baix i contrabaix d'Alfons Múgica, a la guitarra l'ex component de M-Clan Santiago Campillo, Dani Pérez s'encarrega del saxo i Quino Lucas al piano i acordió, si be han tornat ha haver-hi cambis de músics. Aquest tema que hara escoltem defineix perfectament la idiosincrasia del espanyolet del carrer i el nostre tarannà, amb tópics com aquell que diu “Uno trabajando y más de veinte mirando”, escolteu la lletra amb atenció perqué dins del seu bon humor, està carregada de molta, molta veritat. Per cert, Carlos Segarra va néixer el 6 d’agost del 1961 al meu barri de Sants.

Alarma!!! – Frío 1986

Manolo Tena, un històric de la moguda madrilenya, va morir el passat 4 d'abril a Madrid, comptava només 64 anys d'edat, però la seva vida havia estat marcada pel consum de drogues des de molt jove i va passar per diversos processos de rehabilitació. A principis del 2015 va explicar que aquest cop si que es trobava en procés de recuperació, però el seu cos no va aguantar la lluita i finalment va morir. Ara el recordarem a Un Toc de Rock. Quan es va desfer el grup Cucharada, Manolo Tena, va crear una de les millors bandes de rock dels 80 al pais, encara que d'efímera vida, us estic parlant d'Alarma!!!. A mi de la seva època en Cucharada sempre em va cridar l'atenció el títol de l'únic LP que van gravar, "El limpiabotas que quería ser torero", em resulta molt simpàtic. Alarma!!! eren Manolo Tena (veu i baix), José Manuel Díaz (bateria) i Jaime Asúa (guitarra) i la discogràfica va pretendre vendre la moto de que eren els Police espanyols, només perquè tenien formació de trio, ja que la veritat és que Alarma!!! eren una bona banda de  rock, ni més ni menys. Van funcionar de 1983 fins l’any 1986 o aquest tema que escoltem ara es trobava en el seu segon i últim disc titulat "El lado oscuro" i en el què van destacar els temes "Marilyn" i aquest que sona ara que també es va editar en format maxi single, i que posteriorment seria versionat per Los Secretos, Barricada i Aurora Beltrán. Manolo Tena va néixer a Madrid el 21 de desembre de 1951 i quan Alarma!!! es va desfer es va llançar ja en solitari, mentre els seus companys es convertirien en músics de sessió. Aquest tema es va publicar en versió single i maxi-single. Manolo Tena a l’any 1988 es va llançar en solitari i amb una interessant trajectòria. L’àlbum "Sangre española" que va ser el seu segon disc i es va gravar als Estats Units l'any 1992, es posiblement el seu millor treball. El disc va tenir molt èxit i va vendre més de mig milió de còpies.

Solé – T’he trobat 2016

Solé ha publicat un nou single amb aquesta cançó que us porto ara a Un Toc de Rock. Ha inclòs així mateix dues maquetes amb els temes “Se't veu el llauto” i “Himne nacional calderi” en la qual realitza un duet amb Maria Dolores Rascón. El periodista, músic, cantant i compositor Solé, de nom complet Ramon Solé, és de Caldes de Montbui, va començar treballant per al segell Petit Indie, publicant “Em perdono”, el seu primer treball discogràfic, editat l'any 2013 i al qual va seguir “Aquest collons de poble” ja en el 2014. Us explicaré que la promoció del single “T’he trobat”, va acompanyat per un vídeo-clip que ha estat dirigit per Sergi Moreno que ja havia fet anteriorment el de “El pas del temps” de Dr. Calypso, i també els  documentals “La Kosturica” i “Escaldàrium: la festa entre el cel i l’infern”, entre molts altres. Per cert, Ramon Solé és l'autor de la novel·la multimèdia “Pornografía, una historia de rock’n’roll” que s'ha publicat per capítols setmanals, de forma gratuïta, a través d'Internet.

RH+ - Junto al mar 1984

El segon i últim disc de RH+ es va titular "Multivisión" i d’aquest àlbum us he extret aquest gran tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que a mi em porta sempre bons records, entre altres coses per que era la sintonia d’entrada d'un programa que jo feia a diari de dilluns a divendres i de 10 a 12 de la nit a Ràdio Cambrils quan es va inaugurar l’emisora municipal l’any 1984 i que es deia "Buscando la medianoche... Junto al Mar". El grup RH+ va desaparèixer al no poder el seu líder, el guitarrista Javier Vargas, atendre els seus treballs amb ells i el de guitarra amb Miguel Ríos, anteriorment ja havia tocat també amb Banana, Pasarela, Comando Rock i La Orquesta Mondragón. Així mateix trobàvem forman part del grup RH+ a Nacho Campillo que es feia dir en aquella època Nacho Reyno i després va crear Tam Tam Go! i que anteriorment ja havia militat amb Clavel i Jazmín, amb Paco Clavel. A RH+ també hi eren Fernando Vázquez, cantant, harmònica i que venie dels Pasarela i un quart membre que era Tito Herrero front de la bateria i que abans havia tocat amb els Conexión, un dels millors grups de soul español de tots els temps, liderats per Luis Cobos. Javier Vargas, nascut a Madrid l’any 1958, més tard crearia la Vargas Blues Band, una banda histótica.

Sopa de Cabra – L’Empordà 1991

En aquesta cançó, possiblement la més emblemàtica de Sopa de Cabra, ens parlen d'un perdedor que cada dia el comença amb el fúnebre propòsit de suïcidar-se abans que s'acabi. A mesura que el jorn avança i ell va aixecan el got, es va adonant que tot no és tan negre i finalment sempre decideix que "Ja em suicidaré demà". L’any 1991 els geronins Sopa de Cabra graven el seu primer disc en directe "Ben endins" a la Sala Zeleste, avui Razzmatazz, a Barcelona. Uns mesos després actuen en el multitudinari concert del Rock Català al Palau Sant Jordi al costat de Sau, Sangtraït i Els Pets aconseguint el rècord europeu d'assistència en un recinte tancat amb 22.104 persones i que va significar la revàlida per al rock en català. Un dia pot ser us explicaré el perqué no van interpretà cap cançó tots el grups junts. Sopa de Cabra eren Joan "Ninyin" Cardona, Francesc "Cuco" Lisicic, Josep Maria Thió, Gerard Quintana i Josep Bosch. Van funcionar de 1985 a l’any 2001. Josep Thió i Gerard Quintana tenen sòlides trajectòria en solitari. Joan Ninyin” Cardona va morir el 20 de febrer de 2002 a causa d'un càncer de fetge, tenia 43 anys d'edat i havia nascut a Girona el 29 de novembre de 1959. Era el de mes edat de tots els components de Sopa de Cabra que la veritat, val a dir que han tornat a la carretera i l’any passat van gravar un nou disc “Cercles” (a la foto l'actual formació).

The Privados – Tequila Sunrise 1994

Com a presentació d'aquesta bona banda de blues, us diré que Elena Tovar (cantant) i Basilio Montes (guitarra i cantant) els líders de The Privados, són grans compositors i seu és el tema "Alma de Blues" que va canviar per complet la carrera de Presuntos Implicados. Aquest disc es va gravar en directe i format acústic, cosa que avui en dia se'ns fa estrany en formacions de R & B, però que són les veritables arrels del gènere. L'àlbum es va gravar els dies 22 i 23 de fener de l’any 1994 en Clan Cabaret d'Alacant i d'ell us he extret aquesta versió del “Tequila Sunrise”, un dels grans temes dels Eagles. Aquest disc es va titular "Doce cançiones desnudas más una" cal destacar que en l'actuació no porten baixista, tot i que els temes estan muntats com si l'hagués, quelcom que li dóna un toc molt curiós. En el grup i a més de Basilio i Elena també trobàvem a Esmeralda (cors), Laura Heaven (cors), R. Martí (guitarra slide), J.L. Escolano (guitarra) i Pierre León (saxo). Es recullen temes propis i algunes versions com aquesta dels Eagles, entre elllas "Mercedes Benz" de Janis Joplin que la va deixar incompleta amb la seva mort, "Wondelful tonight" d'Eric Clapton, "Stand by me woman" de Lenny Kravitz i el "Whel stop the rain" dels Creedence Clearwater Revival. Basilio Montes va néixer a la localitat manxega de Herència, a Ciudad Real, el 20 d'abril de 1955, va començar l'any 1980 formant a Alacant al costat de Carlos Goñi de Revolver, la seva primera banda que es va anomenar Garaje i va funcionar fins l'any 1984. Posteriorment va formar part de la banda d’acompanyament de Ramoncín i paral·lelament va crear el seu propi grup The Privados que al gener del 91 van gravar la seva primera maqueta. Es van desfer crec que va ser al 1996.
The Privados. Basilio a l'esquerra i Elena al mig

Tomeu Penya – Illes dins d’un riu 1994

També de l’any 1994 és aquesta cançó, estava dins del disc "Una Aclucada d'ulls" que com us deia, Tomeu Penya va publicar al 1994. Es tracta d'una bona versió d'un tema dels Bee Gees que també va ser èxit en la veu de Kenny Rogers a duet amb Dolly Parton que de fet és la versió que ha mirat Tomeu Penya per la seva. És un bon amic a qui aprecio molt i per cert, l’acompanyan en la gravació el grup Géminis que eren Simó (cors i veus), Xesc (batería), Joan (teclats) i Atanasi (baix), però va comptar amb bones col·laboracions entre las que trobaven a Noel Quintana al piano, Miquel Morell al saxo, Xisco Balaguer al órgan, Jordi Mauri al saxo i crec que uns quans més. Tomeu acaba de gravar un nou disc del que espero posar-vos alguna peça un dia d’aquests. Tomeu Penya va començar en el grup Els Mallorquins que van treure un EP a finals dels anys seixanta,  pasan després a Harlem, una banda on també militava un altre amic, el guitarrista Joan Bibiloni. Després d’una anys dedicarn-sa a fer versions és va llaçar en solitari i cantant les seves cançons, en la seva llengua. Aquí el vem descubrir gracies a “Mallorquins i catalans”, pero te una discografía molt interesant i plena de grans cançons. Ancara recordo una de les últimes vegades que Tomeu va menjar a casa meva uns "fideus rossos", a més de la meva ex hi estaba el tio Ramón, en pau descanse. Van estar molt de temps parlant tots dos de gossos, intentant saber quina raça era el gos mallorquí "Cap de Bestià". Tomeu Penya estava preocupat, aquella tarda havia de gravar a TV3 un "Tres senyores i un senyor" i no estava massa tranquil."No se que em tenen preparat aquestes noies, son perilloses" em deia. El que li van preparar va ser un cavall i li van fer muntar-lo. El seu nom complet és Bartomeu Nicolau Morlà, va néixer a Vilafranca de Bonany l’any 1949.

Roberto Millán – Cinco minutos 1984

El petit segell barceloní Justine Records va editar l'any 1985 aquest àlbum, el primer d'aquest cantautor urbà anomenat Roberto Millán. En aquesta cançó ens parla dels nervis i la tensió que pateixen alguns artistes en els cinc minuts previs al moment de sortir a l'escenari, passa moltes més vegades de les que us podeu imaginar i amb gent que porta un munt anys treballant. La veritat és que es tracta d'una lletra ben elaborada i que sap expressar perfectament el que pretén reflectir Roberto Millán a la seva cançó. Per cert, Roberto Millán es diu en realitat Roberto Valcárcel. En la gravació de les vuit cançons que configuren aquest àlbum del que us hem extret el tema, titulat com la cançó, "Cinco minutos", va comptar amb Tony Carmona a la guitarra i baix, amb Jimmy Boscuñán que també va ser l'arranjador i productor al baix i els teclats i Sergio Oca a la bateria, un home que havia format part del grup Dossier. L'àlbum es va gravar en els estudis Southern Music i es va barrejar en els Estudis Aurha de Maurici Tonelli. La veritat és que res més us puc dir del cantautor Roberto Millán ja que res recordo d'ell i a internet no he trobat informació seva, llevat que el disc és molt interessant i va ser molt desaprofitat, aixó es tot, crec que l’any 1989  va publicar l’àlbum “Cada vez que te miro

Enric Barbat – No fa gaires anys 1970

A Catalunya a principis dels anys seixanta i dins de la Nova Cançó va sorgir el col·lectiu d'Els Setze Jutges, una agrupació integrada per cantautors i músics que cantaven en català i que van reivindicar i molt la música en la nostra llengua. Enric Barbat va ser el sisè membre d'Els Setze Jutges i aquest tema que us porto a Un Toc de Rock es trobava inclos dins d’un EP que Enric Barbat va publicar l'any 1970 mitjançant el segell Edigsa. En la lletra d’aquesta cançó que es va incloure, a l’any 1970, en el seu sisé disc i titulat popularmente com “El disc de l’escala”, fa una mirada cap enrera, recordant la seva infantesa i la de molts de nosaltres que vem viure la Catalunya de la posguerra. Enric Barbat i Botey va néixer a Barcelona el 28 d’abril de l’any 1943 i va debutar amb Els Setze Jutges en un recital celebrat a la Facultat de Dret de Barcelona, l’any 1963. Desenganyat de com anaven les coses, Enric Barbat va gravar un disc, ja en els 70, en castellà, però va tornar al català en el que en la meva opinió és el millor disc d'Enric Barbat, el LP "Quatre" que compta amb Carlos Cárcamo als teclats i te un contingut molt electrònic, casi techno-pop. El 13 d'abril de 2007, juntament amb la resta de components d'Els Setze Jutges va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement per la seva tasca a favor de la cultura i la llengua catalana durant la dictadura. Alguns es van queixar dien que el reconeixement arribava tard, però com “Más vale tarde que nunca”, cap d’ells va rebutjar la medalla. El 10 de decembre del 2011 Enric Barbat ens va deixar, va morir a San Luis, a l’illa de Menorca, on vivia des de feia décades, a causa d’un atac de cor. La veritat es que aquests darrers anys estan resultan molt cars al mon de la música, massa cars i s'en va gent sense parar. Algú per allà a dalt deu estar fent-se una inmensa Big Band i una bona coral.

Triana – Tu frialdad 1980

Escoltarem ara per concloure Un Toc de Rock a Triana i una de les seves millors cançons, inclosa al disc "Un encuentro", publicat l'any 1980. Van ser la millor banda de rock andalús de la història, superant als creadors de l'estil, el grup Smash. Eduardo Rodríguez Rodway (Sevilla, 1945), Tele Palacios (El Puerto de Santa María, Cadis; 1944 - 8 de juliol de 2002) i Jesús de la Rosa (Sevilla, 5 de març de 1948 - Burgos, 14 d'octubre de 1983). Eduardo un bon amic meu, em va explicar en certa ocasió que en una reunió al despatx d'una important cadena espanyola de Ràdio-Fórmula, on van portar a Jesús de la Rosa, la discogràfica li va comunicar que els seus temes sonarien i tindrien "color" en aquesta cadena, però que a canvi i a part de pagar la discográfica el cales pertinents, ell havia de cedir-les a l'editora de la cadena de radio un portcentatge molt elevat dels seus drets d'autor. Jesús es va aixecar, es va recordar de la mare del representant de la cadena i soposso que també del de la casa de discos i va marxar-se dient-lis que ell havia fet la feina i de la seva suor no es nodrien els voltors. I Triana va triomfar indiscutiblement tot i que els seus temes van ser vetats per aquesta cadena i mai van sonar en els seves emissores. La qualitat és la qualitat, encara que de vegades costa demostrar-ho. I vull deixar constància d'una cosa, Triana està liquidat, l'únic component viu, el meu amic Eduardo, jutja que la mort de Jesús va posar fi al projecte i no ha d'haver continuïtat, tot i que uns aprofitats “chupasangres” que tocaven amb Tele quan aquest va tornar a posar en marxa de nou Triana, han arribat fins i tot a gravar un disc, després de la mort de Tele Palacios, amb el nom de Triana. Això si és intentar lucrarse de la mort dels amics. Bé, aquesta es una de les seves millors cançons i sona per vosaltres a Un Toc de Rock i aquest son Triana, però els Triana de veritat.

La dita d’avui la va dir l'almirall Blas de Leza i Olavarrieta i la va recordar Josep Bou, president de la plataforma Empresaris de Catalunya que va manifestar


“Una nació no es perd perquè uns l'ataquin sinó
perquè els que l'estimen no la defensen”

Acabaré Un Toc de Rock per avui o us deixaré amb companyia de les emissores per les que ens escoltes dues vegades cada setmana o bé per internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse. Jo sóc Mario Prades i ara toca baixar la barraqueta fins el proper programa. Porteu-se bé.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario