El nostre viatge als records, mitjançant la
música, estarà avui acompanyat per cançons que ens portarán 091, Ramoncín,
Enric Barbat, Solé, The Privados, Sopa de Cabra, l’argentí Moris, RH +, Los
Rebeldes, l’amic Tomeu Penya, Triana i el cantautor Roberto Millán. El passat i
el present van a barrejar-se musicalment en Un Toc de Rock durant aquests 55
minuts que junts compartirem des de totes les emissores per les que sortim a
les ones dues vegades cada setmana o bé per internet, en el cas de que et
descarreguis el programa des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc
Mario Prades i com sempre obriré la barraqueta, sense oblidar dir-vos alló de
que sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
091 – Sin raíces 1993/2016
Avui començarem el nostre periple musical pels
records escoltant a la banda granadina 091, una de les bones formacions
rockeres sorgides en els anys vuitanta. Aquesta cançó es trobava inclosa en el
seu àlbum “Tormentas imaginarias” que van publicar l'any 1993, encara que ha
estat remasteritzat i posat a la venda de nou aquest any 2016 i que al costat
de “Más de cien lobos” són, en la meva modesta opinió, els millors discos en la
carrera de 091. En la reedició que es va publicar a principis de març, s'ha
inclòs un llibret amb fotografies i textes inèdits. Cal dir que així mateix
s'han reeditat també altres àlbums del grup liderat per José Ignacio García
Lapido que van sortir entre 1986 i el 1991, entre ells el directe de comiat.
“Tormentas imaginarias” va ser el sisè àlbum en estudi de 091 i es va publicar
originalment l'any 1993 a
través del segell Polygram Ibèrica. Tots els temes van ser escrits per José
Ignacio García Lapido i la producció va estar a càrrec de Joaquín Torres,
gravant-se en els estudis Torres Sonido de Madrid, durant els mesos d'octubre i
novembre de l'any 1992. En aquest enregistrament 091 estava integrat per José
Antonio García (cantant), 
José Ignacio García Lapido (guitarrista i cors),
Tacho González (bateria), Jacinto Ríos (baix) i Víctor García Lapido
(guitarra), però a més van comptar amb la col·laboració d'Augusto J. Algueró
als teclats i Juan Soteras al saxo. El grup de Granada 091 van ser una de les
millors bandes de rock espanyoles dels anys 80 i part dels 90, en sana
rivalitat amb La Guardia
que eren de la mateixa ciutat. Van funcionar des de 1981 a 1996, any en què 091
es van acomiadar dels seu públic i es van retirar amb un concert celebrat a
Maracena (Granada), per aquest comiat van triar la ciutat on van realitzar la
seva primera actuació. Aquest concert és va gravar en doble disc i el van
titular “Último concierto", tampoc és que s'esforcessin massa amb el
títol, la veritat. El disc es va publicar el mateix any. José Ignacio García
Lapido a partir d'aquest moment va començar una interessant, si be discreta,
carrera en solitari. El 26 d’octubre de l’any 2015 va anunciar que tornava a
posar en marxa 091 que van començar a actuar aquest 2016, fent el seu primer
concert al gener d’aquest any, a Logroño. 
Ramoncín – La chica de la puerta 16 1984/1990
L’any 1990 el cantant, actor, compositor i
tertulià Ramoncín va publicar a través del segell EMI un doble LP en directe
titulat "Al límite: Vivo y salvaje" en el qual va incloure aquesta
cançó que inicialment formava part, en la versió d'estudi, de l'àlbum
"Ramoncinco" de l'any 1984. Escoltareu com ens presenta ell mateix la
cançó i si més no, resulta molt curiós. En aquest doble disc en directe i la
gira, entre els músics amb què va comptar José Ramón Julio Márquez Martínez,
conegut artísticament com Ramoncín, nascut a Madrid el 25 de novembre de 1955,
es trobava el guitarra de la
Pobla de Massaluca, a Tarragona, Max Sunyer un dels grans
guitarristes catalans que va formar part de grups histórics com els Kroner’s,
Vértice, Iceberg o Pegasus. Ramoncín va ser membre de la junta directiva de la Societat General
d'Autors i Editors, l'SGAE i sent un fervent lluitador contra la pirateria,
però després va dimitir per discrepàncies amb 
Teddy Baustista i la seva cohort.
Va passar per els tribunals i finalmente sembla ser que s’ha demostrat la seva
inocenciam sent exenorat de tot. També va ser un opositor d'Operación Triunfo,
criticant durament el fet que el programa es dedicava a crear cantants
d'orquestres, cosa de la que jo sempre he opinat el mateix, però posteriorment
va passar a formar part del jurat. La veritat és que jo conec a Ramón i sempre
l'he apreciat i respectat molt i crec que està molt lluny de la imatge punk de
"Rey del Pollo Frito" dels seus inicis i que Ramón és un home molt
preocupat pel seu entorn i les coses que passen. Un dia en una entrevista vam
parlar dels seus començaments i em va explicar que havia treballat com a
venedor en una botiga de mobles i va haver de demostrar-li a una clienta la
solidesa d'un armari, però això és una altra història. Per cert, Ramón deu haver
fet un pacte amb el dimoni per que per ell sembla que no passin els anys i aixó
que en té pràcticament 61.
Moris – Sábado noche 1978
Quan en els anys 70 les noves generacions van
redescobrir el rock and roll que havia sorgit en els cinquanta, a Espanya l'argentí
Moris va ser un dels grans del gènere oferint-nos, sobretot en els seus
concerts, tota una lliçó de rock'n'roll i canya. Aquesta cançó que compartirem
ara a Un Toc de Rock va ser un dels seus temes més carismàtics i es va incloure
en el primer àlbum que va publicar a Espanya, titulat “Fiebre de vivir”, gravat
entre el 2 d'abril i el 30 de maig de 1978, en els Estudis Audiofilm de Madrid,
es va publicar a mitjans d'any a través del segell Chapa Discos. Aquest àlbum
va incloure així mateix la versió que Moris va realitzar del “Zapatos de gamuza
azul” de Carl Perkins que va ser un altre dels singles que es van extreure. En
la gravació i a més de Moris que es va encarregar de la veu, guitarra rítmica,
acústica i clàssica i que també va ser guitarra solista en aquest tema que
escoltem ara, trobàvem a Ariel Rot (guitarra 
solista i baix), José Torres
(piano), Felipe Lipe (baix), Manolo Iglesias (bateria), Julián Infante
(bateria) i dels cors es van encarregar BB Muñoz, Joe Borsani, Julián Infante,
Alejo Stivel i Ariel Rot, molts d'ells components de Tequila. L’any 1990 Moris
va tornar a la seva Argentina natal. Mauricio Birabent, conegut com Moris,
cantant, compositor i guitarrista, va néixer a Buenos Aires, Argentina, el 19
de novembre de 1942. Va formar part del grup Los Beatniks, una banda considerat
per molts com el primer grup del rock argentí de la història i creadors del que
es va dir “Rock Nacional”. Al 1970 va començar a gravar en solitari, però
després de treure un parell d’àlbums i degut a la situación política de
l’Argentina, es va autoexiliar l’any 1975 a Espanya. Per cert, us explicaré una
curiositat. Quan Los Beatniks van publicar el seu primer single amb el tema
"Rebelde" i per tal de promocionar-lo, van tocar mig despullats en
una font pública i les fotografies van ser publicades per la revista
"Así", una publicació molt sensacionalista, encara que l'edició va
ser censurada pel govern argentí. Ells van passar tres dies tancats a la presó,
però van aconseguir una cobertura mediàtica insospitada.
Los Rebeldes – Made in Spain 2010
Escoltarem ara a Un Toc de Rock, a Los Rebeldes,
la banda liderada pel cantant i guitarra Carlos Segarra, oferin-nos una bona
lliçó de rock and roll. L'àlbum del que us trec la peça es va titular
"Noches de luz, días de gas" i es va gravar en directe l’any 2010 a la sala Luz de Gas de
Barcelona que dirigeix Fede Sardà, un amic meu, junt al seu fill, per
conmemorar el seu 30é aniversari. Aquest llarga durada de Los Rebeldes va estar
produït per Aurelio Morata que curiosament va ser un dels tres membres
originals de Los Rebeldes i quan els va deixar va crear Aurelio y Los
Vagabundos. Val a dir que en els seus inicis Los Rebeldes eren Carlos Segarra,
Aurelio Morata i Moises Sorolla. El grup barceloní Los Rebeldes està integrat
en aquesta gravació per Carlos Segarra, Juan Francisco García de 
Maya
"Wichy" a la bateria, el baix i contrabaix d'Alfons Múgica, a la
guitarra l'ex component de M-Clan Santiago Campillo, Dani Pérez s'encarrega del
saxo i Quino Lucas al piano i acordió, si be han tornat ha haver-hi cambis de
músics. Aquest tema que hara escoltem defineix perfectament la idiosincrasia
del espanyolet del carrer i el nostre tarannà, amb tópics com aquell que diu
“Uno trabajando y más de veinte mirando”, escolteu la lletra amb atenció perqué
dins del seu bon humor, està carregada de molta, molta veritat. Per cert,
Carlos Segarra va néixer el 6 d’agost del 1961 al meu barri de Sants.
Alarma!!! – Frío 1986
Manolo Tena, un històric de la moguda madrilenya,
va morir el passat 4 d'abril a Madrid, comptava només 64 anys d'edat, però la
seva vida havia estat marcada pel consum de drogues des de molt jove i va
passar per diversos processos de rehabilitació. A principis del 2015 va
explicar que aquest cop si que es trobava en procés de recuperació, però el seu
cos no va aguantar la lluita i finalment va morir. Ara el recordarem a Un Toc
de Rock. Quan es va desfer el grup Cucharada, Manolo Tena, va crear una de les
millors bandes de rock dels 80 al pais, encara que d'efímera vida, us estic
parlant d'Alarma!!!. A mi de la seva època en Cucharada sempre em va cridar
l'atenció el títol de l'únic LP que van gravar, "El limpiabotas que quería
ser torero", em resulta molt simpàtic. Alarma!!! eren Manolo Tena (veu i
baix), José Manuel Díaz (bateria) i Jaime Asúa (guitarra) i la discogràfica va
pretendre vendre la moto de que eren els Police espanyols, només perquè tenien
formació de trio, ja que la veritat és que Alarma!!! eren una bona banda de 
rock, ni més ni menys. Van funcionar de 1983 fins l’any 1986 o aquest tema que
escoltem ara es trobava en el seu segon i últim disc titulat "El lado
oscuro" i en el què van destacar els temes "Marilyn" i aquest
que sona ara que també es va editar en format maxi single, i que posteriorment
seria versionat per Los Secretos, Barricada i Aurora Beltrán. Manolo Tena va
néixer a Madrid el 21 de desembre de 1951 i quan Alarma!!! es va desfer es va
llançar ja en solitari, mentre els seus companys es convertirien en músics de
sessió. Aquest tema es va publicar en versió single i maxi-single. Manolo Tena
a l’any 1988 es va llançar en solitari i amb una interessant trajectòria.
L’àlbum "Sangre española" que va ser el seu segon disc i es va gravar
als Estats Units l'any 1992, es posiblement el seu millor treball. El disc va
tenir molt èxit i va vendre més de mig milió de còpies.
Solé – T’he trobat 2016
Solé ha publicat un nou single amb aquesta cançó
que us porto ara a Un Toc de Rock. Ha inclòs així mateix dues maquetes amb els
temes “Se't veu el llauto” i “Himne nacional calderi” en la qual realitza un
duet amb Maria Dolores Rascón. El periodista, músic, cantant i compositor Solé,
de nom complet Ramon Solé, és de Caldes de Montbui, va 
començar treballant per
al segell Petit Indie, publicant “Em perdono”, el seu primer treball
discogràfic, editat l'any 2013 i al qual va seguir “Aquest collons de poble” ja
en el 2014. Us explicaré que la promoció del single “T’he trobat”, va
acompanyat per un vídeo-clip que ha estat dirigit per Sergi Moreno que ja havia
fet anteriorment el de “El pas del temps” de Dr. Calypso, i també els documentals “La Kosturica” i
“Escaldàrium: la festa entre el cel i l’infern”, entre molts altres. Per cert,
Ramon Solé és l'autor de la novel·la multimèdia “Pornografía, una historia de
rock’n’roll” que s'ha publicat per capítols setmanals, de forma gratuïta, a
través d'Internet.
RH+ - Junto al mar 1984
El segon i últim disc de RH+ es va titular
"Multivisión" i d’aquest àlbum us he extret aquest gran tema que
escoltem ara a Un Toc de Rock i que a mi em porta sempre bons records, entre
altres coses per que era la sintonia d’entrada d'un programa que jo feia a
diari de dilluns a divendres i de 10
a 12 de la nit a Ràdio Cambrils quan es va inaugurar
l’emisora municipal l’any 1984 i que es deia "Buscando la medianoche...
Junto al Mar". El grup RH+ va desaparèixer al no poder el seu líder, el
guitarrista Javier Vargas, atendre els seus treballs amb ells i el de guitarra
amb Miguel Ríos, anteriorment ja havia tocat també amb Banana, Pasarela,
Comando Rock i La
Orquesta Mondragón. Així mateix trobàvem forman part del 
grup
RH+ a Nacho Campillo que es feia dir en aquella època Nacho Reyno i després va
crear Tam Tam Go! i que anteriorment ja havia militat amb Clavel i Jazmín, amb
Paco Clavel. A RH+ també hi eren Fernando Vázquez, cantant, harmònica i que
venie dels Pasarela i un quart membre que era Tito Herrero front de la bateria
i que abans havia tocat amb els Conexión, un dels millors grups de soul español
de tots els temps, liderats per Luis Cobos. Javier Vargas, nascut a Madrid
l’any 1958, més tard crearia la
Vargas Blues Band, una banda histótica.
Sopa de Cabra – L’Empordà 1991
En aquesta cançó, possiblement la més emblemàtica
de Sopa de Cabra, ens parlen d'un perdedor que cada dia el comença amb el
fúnebre propòsit de suïcidar-se abans que s'acabi. A mesura que el jorn avança
i ell va aixecan el got, es va adonant que tot no és tan negre i finalment
sempre decideix que "Ja em suicidaré demà". L’any 1991 els geronins
Sopa de Cabra graven el seu primer disc en directe "Ben endins" a la Sala Zeleste, avui
Razzmatazz, a Barcelona. Uns mesos després actuen en el multitudinari concert
del Rock Català al Palau Sant Jordi al costat de Sau, Sangtraït i Els Pets
aconseguint el rècord europeu d'assistència en un recinte tancat amb 22.104
persones i que va significar la revàlida per al rock en català. Un dia 
pot ser
us explicaré el perqué no van interpretà cap cançó tots el grups junts. Sopa de
Cabra eren Joan "Ninyin" Cardona, Francesc "Cuco" Lisicic,
Josep Maria Thió, Gerard Quintana i Josep Bosch. Van funcionar de 1985 a l’any 2001. Josep
Thió i Gerard Quintana tenen sòlides trajectòria en solitari. Joan “Ninyin”
Cardona va morir el 20 de febrer de 2002 a causa d'un càncer de fetge, tenia 43
anys d'edat i havia nascut a Girona el 29 de novembre de 1959. Era el de mes
edat de tots els components de Sopa de Cabra que la veritat, val a dir que han
tornat a la carretera i l’any passat van gravar un nou disc “Cercles” (a la foto l'actual formació).
The Privados – Tequila Sunrise 1994
Com a presentació d'aquesta bona banda de blues,
us diré que Elena Tovar (cantant) i Basilio Montes (guitarra i cantant) els
líders de The Privados, són grans compositors i seu és el tema "Alma de
Blues" que va canviar per complet la carrera de Presuntos Implicados.
Aquest disc es va gravar en directe i format acústic, cosa que avui en dia
se'ns fa estrany en formacions de R & B, però que són les veritables arrels
del gènere. L'àlbum es va gravar els dies 22 i 23 de fener de l’any 1994 en
Clan Cabaret d'Alacant i d'ell us he extret aquesta versió del “Tequila
Sunrise”, un dels grans temes dels Eagles. Aquest disc es va titular "Doce
cançiones desnudas más una" cal destacar que en l'actuació no porten
baixista, tot i que els temes estan muntats com si l'hagués, quelcom que li
dóna un toc molt curiós. En el grup i a més de Basilio i Elena també trobàvem a
Esmeralda (cors), Laura Heaven (cors), R. Martí (guitarra slide), J.L. Escolano
(guitarra) i Pierre León (saxo). Es 
recullen temes propis i algunes versions
com aquesta dels Eagles, entre elllas "Mercedes Benz" de Janis Joplin
que la va deixar incompleta amb la seva mort, "Wondelful tonight"
d'Eric Clapton, "Stand by me woman" de Lenny Kravitz i el "Whel
stop the rain" dels Creedence Clearwater Revival. Basilio Montes va néixer
a la localitat manxega de Herència, a Ciudad Real, el 20 d'abril de 1955, va començar
l'any 1980 formant a Alacant al costat de Carlos Goñi de Revolver, la seva
primera banda que es va anomenar Garaje i va funcionar fins l'any 1984.
Posteriorment va formar part de la banda d’acompanyament de Ramoncín i
paral·lelament va crear el seu propi grup The Privados que al gener del 91 van
gravar la seva primera maqueta. Es van desfer crec que va ser al 1996.
The Privados. Basilio a l'esquerra i Elena al mig
Tomeu Penya – Illes dins d’un riu 1994
També de l’any 1994 és aquesta cançó, estava dins
del disc "Una Aclucada d'ulls" que com us deia, Tomeu Penya va
publicar al 1994. Es tracta d'una bona versió d'un tema dels Bee Gees que també
va ser èxit en la veu de Kenny Rogers a duet amb Dolly Parton que de fet és la
versió que ha mirat Tomeu Penya per la seva. És un bon amic a qui aprecio molt
i per cert, l’acompanyan en la gravació el grup Géminis que eren Simó (cors i
veus), Xesc (batería), Joan (teclats) i Atanasi (baix), però va comptar amb
bones col·laboracions entre las que trobaven a Noel Quintana al piano, Miquel
Morell al saxo, Xisco Balaguer al órgan, Jordi Mauri al saxo i crec que uns
quans més. Tomeu acaba de gravar un nou disc del que espero 
posar-vos alguna
peça un dia d’aquests. Tomeu Penya va començar en el grup Els Mallorquins que
van treure un EP a finals dels anys seixanta,
pasan després a Harlem, una banda on també militava un altre amic, el
guitarrista Joan Bibiloni. Després d’una anys dedicarn-sa a fer versions és va
llaçar en solitari i cantant les seves cançons, en la seva llengua. Aquí el vem
descubrir gracies a “Mallorquins i catalans”, pero te una discografía molt
interesant i plena de grans cançons. Ancara recordo una de les últimes vegades
que Tomeu va menjar a casa meva uns "fideus rossos", a més de la meva
ex hi estaba el tio Ramón, en pau descanse. Van estar molt de temps parlant tots
dos de gossos, intentant saber quina raça era el gos mallorquí "Cap de
Bestià". Tomeu Penya estava preocupat, aquella tarda havia de gravar a TV3
un "Tres senyores i un senyor" i no estava massa tranquil."No se
que em tenen preparat aquestes noies, son perilloses" em deia. El que li van
preparar va ser un cavall i li van fer muntar-lo. El seu nom complet és
Bartomeu Nicolau Morlà, va néixer a Vilafranca de Bonany l’any 1949.
Roberto Millán – Cinco minutos 1984
El petit segell barceloní Justine Records va
editar l'any 1985 aquest àlbum, el primer d'aquest cantautor urbà anomenat
Roberto Millán. En aquesta cançó ens parla dels nervis i la tensió que pateixen
alguns artistes en els cinc minuts previs al moment de sortir a l'escenari,
passa moltes més vegades de les que us podeu imaginar i amb gent que porta un
munt anys treballant. La veritat és que es tracta d'una lletra ben elaborada i
que sap expressar perfectament el que pretén reflectir Roberto Millán a la seva
cançó. Per cert, Roberto Millán es diu en realitat Roberto Valcárcel. En la
gravació de les vuit cançons que configuren aquest àlbum del que us hem extret
el tema, titulat com la cançó, "Cinco minutos", va comptar amb Tony
Carmona a la guitarra i baix, amb Jimmy Boscuñán que també va ser l'arranjador
i productor al baix i els teclats i Sergio Oca a la bateria, un home que havia
format part del grup Dossier. L'àlbum es va gravar en els estudis Southern
Music i es va barrejar en els Estudis Aurha de Maurici Tonelli. La veritat és
que res més us puc dir del cantautor Roberto Millán ja que res recordo d'ell i
a internet no he trobat informació seva, llevat que el disc és molt interessant
i va ser molt desaprofitat, aixó es tot, crec que l’any 1989 va publicar l’àlbum “Cada vez que te miro”
Enric Barbat – No fa gaires anys 1970
A Catalunya a principis dels anys seixanta i dins
de la Nova Cançó
va sorgir el col·lectiu d'Els Setze Jutges, una agrupació integrada per
cantautors i músics que cantaven en català i que van reivindicar i molt la
música en la nostra llengua. Enric Barbat va ser el sisè membre d'Els Setze
Jutges i aquest tema que us porto a Un Toc de Rock es trobava inclos dins d’un
EP que Enric Barbat va publicar l'any 1970 mitjançant el segell Edigsa. En la
lletra d’aquesta cançó que es va incloure, a l’any 1970, en el seu sisé disc i
titulat popularmente com “El disc de l’escala”, fa una mirada cap enrera,
recordant la seva infantesa i la de molts de nosaltres que vem viure la Catalunya de la
posguerra. Enric Barbat i Botey va néixer a Barcelona el 28 d’abril de l’any
1943 i va debutar amb Els Setze Jutges en un recital celebrat a la Facultat de Dret de
Barcelona, l’any 1963. Desenganyat de com anaven les coses, Enric Barbat va
gravar un disc, ja en els 70, en castellà, però va tornar al català en el que
en la meva opinió és el millor disc d'Enric Barbat, el LP "Quatre"
que 
compta amb Carlos Cárcamo als teclats i te un contingut molt electrònic,
casi techno-pop. El 13 d'abril de 2007, juntament amb la resta de components
d'Els Setze Jutges va rebre la
Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement
per la seva tasca a favor de la cultura i la llengua catalana durant la
dictadura. Alguns es van queixar dien que el reconeixement arribava tard, però
com “Más vale tarde que nunca”, cap d’ells va rebutjar la medalla. El 10 de
decembre del 2011 Enric Barbat ens va deixar, va morir a San Luis, a l’illa de
Menorca, on vivia des de feia décades, a causa d’un atac de cor. La veritat es
que aquests darrers anys estan resultan molt cars al mon de la música, massa
cars i s'en va gent sense parar. Algú per allà a dalt deu estar fent-se una
inmensa Big Band i una bona coral.
Triana – Tu frialdad 1980
Escoltarem ara per concloure Un Toc de Rock a
Triana i una de les seves millors cançons, inclosa al disc "Un encuentro",
publicat l'any 1980. Van ser la millor banda de rock andalús de la història,
superant als creadors de l'estil, el grup Smash. Eduardo Rodríguez Rodway
(Sevilla, 1945), Tele Palacios (El Puerto de Santa María, Cadis; 1944 - 8 de
juliol de 2002) i Jesús de la
Rosa (Sevilla, 5 de març de 1948 - Burgos, 14 d'octubre de
1983). Eduardo un bon amic meu, em va explicar en certa ocasió que en una
reunió al despatx d'una important cadena espanyola de Ràdio-Fórmula, on van
portar a Jesús de la Rosa,
la discogràfica li va comunicar que els seus temes sonarien i tindrien
"color" en aquesta cadena, però que a canvi i a part de pagar la
discográfica el cales pertinents, ell havia de cedir-les a l'editora de la
cadena de radio un portcentatge molt elevat dels seus drets d'autor. Jesús es
va aixecar, es va recordar de la 
mare del representant de la cadena i soposso
que també del de la casa de discos i va marxar-se dient-lis que ell havia fet
la feina i de la seva suor no es nodrien els voltors. I Triana va triomfar indiscutiblement
tot i que els seus temes van ser vetats per aquesta cadena i mai van sonar en
els seves emissores. La qualitat és la qualitat, encara que de vegades costa
demostrar-ho. I vull deixar constància d'una cosa, Triana està liquidat, l'únic
component viu, el meu amic Eduardo, jutja que la mort de Jesús va posar fi al
projecte i no ha d'haver continuïtat, tot i que uns aprofitats “chupasangres”
que tocaven amb Tele quan aquest va tornar a posar en marxa de nou Triana, han
arribat fins i tot a gravar un disc, després de la mort de Tele Palacios, amb
el nom de Triana. Això si és intentar lucrarse de la mort dels amics. Bé,
aquesta es una de les seves millors cançons i sona per vosaltres a Un Toc de
Rock i aquest son Triana, però els Triana de veritat.
La dita d’avui la va dir l'almirall Blas de Leza i Olavarrieta i la va recordar Josep Bou, president
de la plataforma Empresaris de Catalunya que va manifestar
“Una nació no es perd perquè uns l'ataquin sinó
perquè els que l'estimen no la defensen”
perquè els que l'estimen no la defensen”
Acabaré Un Toc de Rock per avui o us deixaré amb
companyia de les emissores per les que ens escoltes dues vegades cada setmana o
bé per internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse. Jo sóc
Mario Prades i ara toca baixar la barraqueta fins el proper programa. Porteu-se
bé.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario