Avui i per compartir a Un Toc de Rock us he
seleccionat un tema del nou disc d'Iggy Pop, al costat de cançons de diverses
dècades i en el programa tindrem també a la cantant nord-americana Shawn
Colvin, BB King a duet amb George Jones, la Allman Brothers Band,
Blondie, Simon & Garfunkel, Barbra Streisand, The Bee Gees, els Beatles,
The Rolling Stones, Julie Covington i l’irlandesa Sinëad O’Connor que ens
acompanyen en aquest viatge al passat, als records de l'ahir més o menys
llunyà, depenent de l'edat de cadascun i que t'arriba des de totes les
emissores per les que sortim a l’aire dues vegades cada setmana o vía internet,
si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario
Prades i ara obriré la barraqueta
dient-vos, com sempre, alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
The Allman Brothers Band – Wasted words 1973
Aquesta cançó amb laque avui comencem Un Toc de
Rock, escrita per Gregg Allman, obria l'àlbum “Brothers & Sisters” que The
Allman Brothers Band van publicar a l'agost del 1973, pràcticament dos anys
després de la mort en accident de Duane Allman (Nashville, Tennessee 20 de
novembre de 1946 - Macon, Geòrgia 29 d'octubre de 1971), guitarrista, cantant i
líder del grup. També havia mort, així mateix en accident de moto, el baixista Berry
Oakley (Chicago 4 d'abril de 1948 - Macon, Geòrgia, 11 d novembre de 1972). El
grup ja havia publicat anteriorment "Eat a Peach", un recull de temes
d'estudi i directes que havia estat un èxit, però l'àlbum “Brothers &
Sisters”, quart disc d'estudi de The Allman Brothers Band, produït per Johnny
Sandlin i el grup, va representar el retorn definitiu d'aquesta gran banda de
rock sureny a la qual es donava per acabats. El protagonisme el va prendre
Gregg Allman, germà de Duane que va passar a ser el cantant, a més d'organista
del grup que havien fundat els dos germans. Havien ingressat Chuck Leavell com
a pianista i Lamar Williams en el rol de baixista, passant el guitarrista
Dickey Betts a ser el solista i també compositor de molts dels temes de The Allman
Brothers Band, decantant la seva música més cap al country. De l'antiga
formació trobàvem a Jai Johanny Johanson (bateria i congues) i Butch Trucks
(bateria, percussió i timbals). Així i tot, els músics de sessió Les Dudek i
Tommy Talton van tocar la guitarra solista en algunes cançons. El disc
"Brothers & Sisters" va ser el major èxit comercial en la carrera
de The Allman Brothers Band, en les seves primeres tres setmanes va ser Disc
d'Or i va vendre 760.000 còpies, aconseguint finalment més d'un milió de còpies
venudes, només als Estats Units i es va mantenir durant cinc setmanes a la
primera posició del Billboard, també va ser número 1 a Canadà, aconseguint el lloc
42 al Regne Unit. Per cert, simultàniament a les sessions d'enregistrament
d'aquest disc que es van realitzar en els estudis Capricorn Sound a Macon,
Gregg Allman també va gravar un àlbum en solitari. Us avanço que estic
preparant un programa especial que dedicarem al rock sureny que sortirà a
l'aire d'aquí a un parell de setmanes.
Iggy Pop – Sunday 2016
El cantant nord-americà Iggy Pop ha publico el
àlbum "Post Pop Depression" el 18 de març passat i d'ell us he extret
aquest tema que compartirem ara a Un Toc de Rock. Ha estat produït per Josh
Homme, component del grup Queens of the Stone Age i es va gravar entre els
estudis Rancho de la Luna
i els Pink Duck Studios de Califòrnia, començant a gravar-se al gener del 2015.
Iggy Pop (cantant i guitarra acústica), ha comptat amb Josh Homme (guitarra,
baix, sintetizadfores, piano, melotrom, percussions i cors), Dean Fertita
(guitarra, piano, sintetitzadors i baix) i Matt Helders (bateria, percussió i
cors). Aquest és l'àlbum 17 gravat en estudi pel cantant nord-americà 
i ha
aconseguit el lloc 17 en les llistes del Billboard i la cinquena posició a
Anglaterra. Iggy Pop que també ha treballat al cinema i ha fet esposts
publicitaris, es diu en realitat James Newell "Jim" Osterberg Jr i va
néixer el 21 d'abril de 1947 a
Muskegon, Michigan. Va ser component del grup The Stooges de 1968 fins l’any
1975. Iggy Pop va debutar finalment en solitari el 18 de març de 1977 amb
l'àlbum "The Idiot". Per cert, actualment crec que Iggy Pop casi té
tantes arrugues com Mick Jagger i Keith Richard junts que ja es dir. 
Blondie – Maria 1998
Són una banda nord-americana liderada per la
bella Deborah Harry i Blondie va ser una fàbrica d'èxits i de "pasta
gansa" durant els 70 i les dècades següents gràcies a temes com
"Heart of Glass", "Sunday girl", "Call Me",
"One Way or Another", aquesta i tants altres que van convertir Blondie
en una de les millors bandes de la seva època. Al costat de Deborah Harry (1 de
juliol de 1945, Miami) es trobaven Clem Burke (24 de novembre de 1954, Nova
Jersey) com a bateria i que havia tocat amb els Ramones, Gary Valentine al
baix, James Destri als teclats i l'extraordinari guitarrista Chris Stein.
Precisament una greu malaltia d'aquest últim va ser una de les causes de la
seva dissolució l’any 1982. 
Deborah va
tenir una interessant carrera en solitari, però allunyada de l'èxit aconseguit
amb Blondie que van arribar a vendre més de 50 milions de discos. Tot va
influir perquè els membres originals, llevat Gary Valentine, tornessin a posar
en marxa el grup l’any 1998. El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock,
correspon a aquesta segona etapa. Després de tornar a desfer-se, van treure
l’any 2011 el disc "Panic Of Girls" i crec que al 2013 van publicat
un altre “Ghosts if Download”. Blondie
és l'únic grup que ha aconseguit números 1 en tres dècades consecutives. A més
a més, Debbie Harry, cantant i actriu, està inclosa en el llibre Guinness dels
Records, com la cantant més madura de la història en aconseguir un número 1 en
les llistes d'èxits d'Anglaterra, precisament amb aquest tema,
"Maria". Amb els anys Debbie sembla ser que s'ha civilitzat, però
abans era tot un terratremol tronat al escenari, per mostra us posso una foto
d’una actuación a Los Angeles on sols li fa falta ensenyar el carnet
d'identitat.
The Beatles – Get back 1969
Aquest tema que escoltarem ara, havia de donar
títol a un àlbum que hagués representat la tornada als escenaris de The Beatles
i que es va quedar en un concert sorpresa celebrat al terrat de l'edifici Apple.
Finalment els problemes de relació i antagonisme existents entre els membres
del grup van influir de tal manera que va representar la fi de The Beatles. La
cançó es va incloure a l'àlbum "Let it be" que tot i constar com
l'últim disc dels nois de Liverpool, s'havia gravat abans que "Abbey
Road", encara que aquest es va editar primer. El van retindre per que coincidis la seva sortida amb la gira que pretenient fer i no va tindre lloc mai. El tema va ser escrit per
Paul McCartney, però com era costum entre ells, està signat per ell i John
Lennon. El single amb el "Get back" es va publicar l'11 d'abril de 1969, encara que als Estats
Units va ser el 
5 de maig i en la composició també consta l’organista de color
Billy Preston que els va acompanyar en tots els enregistraments de l'àlbum. Es
va mantenir durant disset setmanes a les llistes d'èxits i el 26 d'abril va
arribar al primer lloc del Billboard, romanent en aquesta posició durant sis
setmanes. Així mateix va ser número 1 al Regne Unit, Canadà, Austràlia, França,
Alemanya i Mèxic. La cançó, amb un metratge més curt, ha estat inclosa en el
disc de The Beatles "Let It Be... Naked" que es va publicar l'any
2003 i en el qual intervenen Ringo Starr, Paul i les vídues de George Harrison
i John.
The Rolling Stones – Love is strong 1994
I després dels Beatles, escoltarem ara als Stones. Després de cinc anys sense publicar res de nou, The Rolling Stones
van treure a través del segell Virgin l'àlbum "Voodoo Lounge" que es
va editar l'11 de juliol de 1994. Va ser el primer disc dels Stones sense Bill
Wyman, que havia deixat la banda al començament de 1993 per discrepàncies de
criteris amb Mick Jagger i Keith Richard. L'àlbum es va començar a gravar al
novembre de 1993 i es va finalitzar el 23 d'abril de 1994, en els estudis
Windmill Lane a Dublín. El disc va debutar en el lloc número 1 en el Regne
Unit, cosa que no aconseguien des que van treure "Emotional Rescue"
l'any 1980 i va ser número 2 als Estats Units on va ser doble disc de platí. Va
rebre el Grammy com "Millor Àlbum de Rock". A més de Jagger i Richard, en els enregistraments van
intervenir Ron Wood (guitarres), Max Baca (baix), Lenny Castro (percussió),
Pierre 
de Beauport (guitarra acústica), Bernard Fowler (cors), Frankie Gavin
(fiddle i whistle), Mark Isham (trompeta), Luis Jardim (percussió i shaker),
Flaco Jimenez (acordió), Darryl Jones (baix), Phil Jones (percussió), Chuck
Leavell (piano, òrgan, harmònium i clau), David McMurray (saxo), Ivan Neville
(cors i orgue), Benmont Tench (òrgan, piano i acordió) i Bobby Womack (cors).
Aquest tema va ser una de les cançons estrelles del àlbum, es va publicar en
single i va arribar al lloc 14
a Anglaterra i al 91 als Estats Units. Els Rolling
Stones van treure un disc nou al carrer que es va publicar al octubre del 2012,
però tot i que s’anunciava com a “nou”, del triple CD, sols dos o tres temes
eran nous, tots els demes són vells èxits es que els Stones des de fa décades,
viuen de les seves velles glories. 
Shawn Colvin – Sunny Come Home 1997
Aquest tema és un dels més importants en la
carrera de la cantant nord-americana Shawn Colvin que el va publicar com single
a l'any 1997 i li va aconseguir un parell de Grammy, romanent durant quatre
setmanes en el número 1 de les llistes, encara que ella ha estat nominada als
Grammys en 8 ocasions. La cançó s'havia inclòs a l'àlbum "A Few Small
repairs", quart disc de la cantant, guitarrista i compositora i que es va
editar l'any 1996. És clar que algunes fonts diuen que es tractava d'una versió
de l'èxit de la cantautora Fiona Apple, també nord-americana i aquesta la
descriu dient que és com una sensació de "sentir-se malament per
aconseguir alguna cosa molt fàcilment mitjançant l'ús de la seva
sexualitat", 
però així i tot jo crec que l'autora va ser Shawn Colvin i
que Fiona la va versionar ja que la va gravar al 97, un any més tard. Shawn
Colvin va néixer a Vermillion, Dakota del Sud, el 10 de gener de 1956, encara
que va passar la seva joventut entre el Canadà i Illinois i posteriorment es va
mudar a Austin, Texas, on l'any 1980, va formar part d'una banda de swing
western anomenada The Dixie Diesels liderada per Buddy Miller. Quan aquest els
va deixar va passar a ser la seva pròpia banda d'acompanyament. El seu primer
contacte amb el món del disc el va tenir quan va realitzar els cors en el tema
"Luka" de Suzanne Vega, a la qual va acompanyar en una gira.
Posteriorment va signar el seu primer contracte discogràfic i el seu àlbum
debut va ser "Steady On", editat al 1989, rebent una nominació als
Grammy. Us explicaré una curiositat, Shawn Colvin va ser la veu del personatge
Rachel Jordan en la sèrie de televisió "Els Simpson".
George Jones & BB King – Patches 1994
L'any 1994 el segell MCA va publicar a Espanya un
CD compilatori de duets gravats per a l'ocasió, titulat "Rhythm Country
and Blues", ple de duets en què van aparellar artistes de tendències i
estils molt diverses amb un nexe comú, la qualitat musical. La veritat és que
es tracta d'un CD sense cap mena de desaprofitament i ara escoltarem una de les cançons
d'aquest disc. De fet ja hem escoltat cançons d'aquest CD en diverses ocasions
a Un Toc de Rock. La que us he seleccionat per compartir ara a Un Toc de Rock
és "Patches" que van gravar per al CD George Jones i el gran
guitarrista de color BB King. Parlarem ara dels intèrprets i els recordarem ja
que tots dos van morir. George Jones va ser un dels grans del country, era
blanc, de nom complet George Glenn Jones, va néixer el 12 de setembre de 1931 i
va morir un 26 d'abril de 2013. Al llarg de la seva llarga carrera va
aconseguir més de 150 hits, tant en solitari com cantant a duet. Va estar casat
en quatre ocasions, la tercera amb la també cantant de country Tammy Wynette.
Per la seva banda l'extraordinari guitarrista de color BB King, una llegenda
del blues, ens va deixar el 14 de maig del 2015. BB King, extraordinari
guitarrista que amb Lucille a les mans sabia fer que 
una sola nota reflectís un
món ple de sentiments. Nascut en una plantació de cotó a Itta Bena, Mississipí,
el 16 de setembre de 1925, va ser un habitual anualment en els Festivals
estiuencs de Barcelona, el Grec, fins que la seva salut es va resistir i va
suspendre els seus llargs viatges, encara que va seguir realitzant actuacions
sense parar fins pràcticament, el moment de la seva mort. El seu estat de salut
era precari i per això se li havia preparat un homenatge que mai va arribar a
veure. Per cert Sabeu per què les seves guitarres sempre es van anomenar
Lucille? Us ho explicaré. Un dia, quan era jove, realitzant una actuació en un
local d'aquells de mala mort, dos homes van discutir per una dona. La baralla
va acabar provocant un incendi i tots van sortir del local per cames. Quan BB
King, de veritable nom Riley Ben King va estar al carrer, sa i estalvi, es va
adonar que s'havia deixat la seva guitarra, el seu únic patrimoni de valor en
aquells dies, a l'interior del local. Sense dubtar-ho va tornar a entrar i
d'entre les flames va rescatar l'instrument i va sortir... il·lès. Quan va
saber que la dona per la qual s'havia produït l'incendi es deia Lucille, va
decidir que des d'aquell moment totes les seves guitarres es dirien així.
The Bee Gees – Don't Forget To Remember 1970
Aquesta bona balada que va ser editada en single,
es trobava recollida al LP "Cucumber Castle", setè álbum i l'únic
disc de The Bee Gees sense Robin Gibb que els havia deixat per discrepancies ja
que ell volia incloure falsets i els seus germans és negaven. Curiosament a
partir de la "Fevre del disapte a la nit" els falsets van ser la seva
senyal d'identitat. The Bee Gees eren el grup creat pels germans Barry, Maurice
i Robin Gibb a Australia, al que es van unir quan van aner-s’en a Anglaterra,
Vince Melouney i Colin Petersen. El seu primer hit va ser "Spicks and
Specks" al que va seguir "New York Mining Disaster 1941" i
altres temes que els van col·locar en les llistes de tot el món, sobretot
gràcies a l'àlbum "Horizontal" (1968) on també es trovaba
"Massachusetts". “Don’t forget to remember” que escoltem ara, estava
en el "Cucumber Castle" publicat l’any 1970. Com us deia és l'únic
àlbum dels Bee Gees sense Robin Gibb 
que
havia deixat el grup abans de que es gravés i gravaria un disc en solitari. El
bateria Colin Petersen va ser acomiadat durant la gravació en negar-se a
participar en el vídeo i és que el músic no va vulgué disfrasarse. Al blog
veureu fotografies del disc i os adonareu del perqué. Petersen va ser
substituït per Geoff Bridgford, però mai va ser membre oficial de la banda. The
Bee Gees en aquesta gravació van comptar amb la col•laboració de la cantant
P.P. Arnold a les veus i la producció va ser de Robert Stigwood i els mateixos
The Bee Gees. En aquesta época Robin Gibb (22 de decembre de 1949) va gravar en
solitario traient el single amb "Salvat per la campana". Al novembre
de l'any 2011 li va ser diagnosticat un cáncer va morir a Londres el 20 de maig
de 2012. Per cert, el seu germà bessó Maurice Ernest Gibb havia mort el 12 de
gener de 2003.
Simon & Garfunkel – The sound of silence 1964
Quan el tema es va incloure en la banda sonora
del film "El Graduat", va representar la consolidació del
"duo" per excel·lència de la música americana. Paul Simon (Newark,
Nova Jersey, 13 d'octubre de 1941) i Art Garfunkel (Queens, Nova York, 5 de
novembre de 1941), sorgits del folk i que inicialment es van anomenar Tom &
Jerry. Simon & Garfunkel van tenir una brillant carrera, plena de cançons
d'extrema qualitat, però sobretot de lletres interessants pel seu profund contingut.
A principis dels 70 es van desfer, hi havia molts problemes entre ells i la
cosa va acabar com El Rosari de la Aurora. De fet van trigar molts anys a tornar a
pujar junts a un escenari i no va tindra continuïtat. Aquesta cançó va ser
escrita el 19 de febrer 
de 1964 per Paul Simon, després de l'assassinat de John
F. Kennedy, el 22 de novembre de l'anterior any. Simon estava segur que la
cançó seria una forma de recollir el sentiment emocional popular després del
desafortunat succés. Gravada en versió acústica per al seu primer àlbum
"Wednesday Morning, 3 AM ", posteriorment va ser retocada afegint
instruments elèctrics i reeditada com single al setembre de 1965. Arribaria al
número 1 de les llistes americanes el dia d'Any Nou de 1966. Aquesta versió es
va incloure a l'àlbum "Sounds of Silence" i com us deia, a la banda
sonora de "El Graduat" l’any 1968. Existeixen moltes versions en
castellà d’aquest tema, però si hagués de triarne una em quedo amb la dels
Mustang, és clar que aquí el títol va ser un altre, es va dir “El ritmo del
silencio” i altres versions “La voz del silencio”.
Barbra Streisand – Woman in love 1980
D'origen jueu, la cantant Barbra Streisand es diu
en realitat Barbara, però un error d'impremta en el seu primer disc, va
canviar-li el seu nom artístic. Aquest tema que sona avui a Un Toc de Rock, va
ser una composició de Barry Gibb dels Bee Gees que també va col·laborar en
algunes de les cançons del LP "Guilty" de l’any 1980, on s’incluia,
aquesta crec que aquesta no va ser una d’elles. Barbra Streisand va néixer a
Brooklyn, Nova York, el 24 d'abril de 1942. És actriu, cantant, compositora,
productora i directora de cinema. Destacamt per la seva extraordinària veu, val a dir que Barbra Streisand és la cantant 
femenina que més discos ha venut als Estats
Units. Guanyadora de dos Oscar, quatre Emmy, vuit Grammy, quatre Golden Globe i
un Tony, Barbra Streisand va obtenir el premi American Film Institute a tota
una carrera al cinema, la
Medalla Nacional d'Amèrica de les Arts i la Legió d'Honor francesa. El
desembre de l’any 2008 va ser la primera dona directora a rebre el Kennedy
Center Honors. Per cert que Barbra Streisand té fama de “devoradora d’homes”.
Julie Covington – Only women bleed 1977
La veritat és que es tracta d'una afirmació poc
objectiva ja que jo opino que NO "Només les dones pateixen", crec que
també els homes pateixen, si parlem de qüestions del cor. Aquest va ser un dels
millors singles en la carrera de la cantant i actriu britànica Julie Covington,
una dona especialitzada en musicals, tot i que el més conegut és la seva
meravellosa versió del "Don’t cry for me Argentina" de l'òpera-rock
"Evita "que ella va protagonitzar al Regne Unit, de fet Julie
Covington ha destacat i molt en aquest camp, havent estat la protagonista de
grans espectacles com "Gospell", "Rocky Horror Show",
"Plenty", "Cloud Nine", “The Seven Deadly Sins" i
molts altres entre els 
quals es trobava "Evita" i la versió de
"La guerra dels mons" de Jeff Wayne. Julie Covington va néixer a
Londres el 11 de setembre del 1947. Aquesta cançó que compartim ara, es va
publicar l’any 1977 i era una composició del cantant Alice Cooper que ja
l'havia gravat anteriorment, però jo em quedo amb la interpretació plena de
càrrega emocional de Julie Covington que va arribar al lloc 12 en les llistes
britàniques un any més tard, al 1978, es trobava en el seu quart LP "Julie
Covington", tot i que també havia enregistrat anteriorment set musicals.
Sinëad O’Connor – Nothing compares 2U 1990
anomenar-se Mare Bernadette Mary, quan li van buidar les butxaques va tornar a
la música. Hi ha molt a parlar sobre Sinëad O'Connor per les seves extravagàncies i les seves polèmiques declaracions i actuacions, però això ho
deixarem per a la "especialitzada" premsa del cor. L'única cosa que
us aclariré és que quan va signar contracte amb la discogràfica lluïa una
llarga cabellera que unit a la seva cara angelical van fer crear il·lusions als
de la casa de discos i van preparar un llançament en pla "noia maca que a
més a més canta bé". Es clar que la noia maca, abans de començar les
sessions fotogràfiques es va passar per la "pelu" i es va fer rapar
el cap al zero. Després va sortir el seu primer LP "The lion and the
Cobra" (1987). Per cert, a l'octubre de l'any 2013, crec que va ser, va
haver-hi una polèmica entre Sinnëad O'Connor i Miley Cyrus a causa d'unes de
declaracions de la nena nord-americana a les quals la irlandesa li va replicar
avisant-la sobre les manipulacions i la borratxera que produeix el triomf. Tots
i les incoerencies en el comportament de Sinnëad O’Connor i les moltes
animalades que ha arrivat a fer, aquesta vegada tenia raó. Per cert, l'any passat va intentar suicidarse.
La dita per concloure el programa d’avui és del
periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano, considerat com un dels més
destacats escriptors de la literatura llatinoamericana que va manifestar:
"Al cap i a la fi, som el que fem per
canviar el que som”
Conclou per avui Un Toc de Rock, ara us deixo amb
companyia de totes aquelles emissores per les que sortim a les ones dues
vegades per setmana o vía internet, cas de que t’el descarreguis del blog o el
facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades, baixaré la barraqueta i us diré
Adeu! fins el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario