Un Toc de Rock 10-59

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

En moltes ocasions quan els records del passat vénen a nosaltres, arriben acompanyats de música, de cançons que van configurar aquell ahir que hem deixat enrere. Avui a Un Toc de Rock rememorarem el passat amb temes a càrrec de Luz Casal, Sopa de Cabra, Loquillo y Trogloditas, Leño, La Unión, Bars, els argentins La Joven Guardia, Sabina amb el qual recordarem els cinemes del barri de Sants (l'antiga estació de RENFE i la plaça dels "Tramvies" a la foto) on em vaig criar, Aute que ens parlarà del barri de Gràcia, Control, La Guardia i Burning, noms que de ben segur us portaran records i espero siguin agradables. Tots ells configuraran la banda sonora d'avui que t'arribarà des de les emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o be per internet si es que et descarregues el programa del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara vaig a obrir la barraqueta un altre vegada i tornaré a dir-vos alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Luz Casal – Rufino 1985

Avui comencem Un Toc de Rock amb una de les cançons més populars a la primera part de la carrera musical de Luz Casal “Rufino” que us he extret de l'àlbum "Luz III", editat per Hispavox l'any 1985 i que va ser el que va consolidar la fama de la cantant, aconseguint superar les dues-centes mil còpies venudes. La segona part de la seva carrera es caracteritza per temes abolerats, en una línia més suau, però ella va començar sent tota una rockera, com ens demostra en aquesta cançó carregada de bon humor i una lletra molt divertida que tracta sobre un presumpte lligon de discoteca. Per cert que una vegada em va comentar que en un dels seus concerts se li va presentar un home, orgullós ell, dient que coincidia perfectament amb la descripció del personatge de la cançó i a més resulta que es deia “Rufino”. Curiosament val a dir que la cantant sempre ha funcionat molt bé, a nivell vendes de discos i concerts a França. Luz va patir un càncer del que semblava haver-se recuperat, però l'any 2010 va saber-se que el càncer s'havia reproduït una altra vegada i Luz Casal tornava a lluitar amb la seva greu malaltia, si be sembla ser que finalmente l’ha superat. La veritat es que Luz es tota una lluitadora. María Luz Casal Paz va néixer a Boimorto, A Corunya, el 11 novembre, 1958, però es va criar a Asturies i malgrat el que es va estar parlant durant molts anys, no tenia cap parentiu amb el recordat Tino Casal. Va començar militant en el grup Los Fannys i al 1977 s’en va a Madrid amb una maqueta sota el braç. Va participar en discos de Juan Pardo fent cors i també en els seus concerts, per aquella època comença a escriure cançons. L'any 1980 publica el seu primer single amb el tema “El ascensor” que té un cert aire reggae i era un homenatge a Bob Marley. Quan fitxa pel segell Zafiro fa també cors en el disc “Directo” del grup Leño, amb els quals després va realitzar una gira conjunta anomenada “Rock de una noche de verano” en la què van compartir escenari Miguel Ríos, Leño i Luz Casal i va passar per 35 ciutats espanyoles, entre elles Tarragona i comença una gran carrera que dura fins als nostres dies. Vull recordar que va gravar en castellà una versió del "Boig per tu" de Sau i també va col·laborar amb ells en el “Concert de mitjanit”. Per cert, Luz Casal va actuat el passat any 2015 a Xina, dins dels actes per celebrar l'Any Nou xines. Luz porta venits més de 5 millions de discos.

Leño – Maneras de vivir 1981

El dia 12 de febrer de l’any 1978, el grup Leño, integrat en aquell moment per Rosendo Mercado (guitarra i veu), Chiqui Mariscal (baix) i Ramiro Penas (bateria), debuten a la sala Alcalá Palace de Madrid, com teloners d'Asfalto. Després del primer disc Mariscal deixa el grup i serà substituït pel tarragoní Tony Urbano, un bon amic que va morir el 27 d’agost del any  2014. Per cert, Ramiro també era de Tarragona i tots dos havien tocat en el grup Coz, dels que sortiria Barón Rojo. Aquesta que us porto ara, és una de les seves millors cançons i us la he extret de l'àlbum "En directo" que es va gravar el dies 25, 26 i 27 de març de 1981 a la sala Carolina, a prop del seu local d'assaig. En el concert i la grabación col·laboran Manolo Morales al saxo i una quasi desconeguda, en aquells moments, Luz Casal fen cors. De fet es va fer una memorable gira anomenada “Rock de una noche de verano” amb Miguel Ríos, Leño i Luz Casal. Quan Leño es va desfer l'octubre de 1983, Rosendo va seguir en solitari, Ramiro es va integrar a  Llámalo X i després li vaig perdre la pista i Tony (a la foto amb Mario Prades), amb el seu germà Àngel  que era batería i crec que ara està per América, van crear el grup Ausentes i també es va dedicar a la producción, destaca la seva tasca com a productor amb el grup Números Rojos i altres. Rosendo va estar en diverses ocasions a casa meva, a Cambrils, entre Salou i Vilafortuny. La primera vegada que va venir, assegut al sofà i no veient a través del finestral res més que mar Mediterrani em va comentar que estava flipant. S'acabava de comprar un pis a Madrid, planta 22, i em va dir textualment "Desde mi casa veo todo un mar… de antenas, pero éste es un Mar de Verdad". L’any 2013, crec que va ser, es va publicat una caixa amb totes les gravacions de Leño, un llibre i també van rebre un Disc d’Or.

Rosendo amb Mario Prades entrevistan-ho a la sala Razzmatazz

La Unión – Tren de largo recorrido 1992

Aquest tema que compartirem ara a càrrec de La Unión, és una versió del gran èxit del grup nord-americà The Doobie Brothers. Va donar títol al primer àlbum en directe de La Unión, un doble disc publicat l'any 1992 i que es va titular “La Unión en concierto – Tren de largo recorrido”, gravat en directe en un concert celebrat a A Coruña el 19 d'octubre de 1991. La veritat és que es tracta d'un bon àlbum que realitza un recorregut pels seus grans èxits fins aquell moment, incloent a més aquesta versió com a tema nou. Malgrat tot, jo he de reconèixer que al meu modest parer, el millor àlbum de La Unión en la seva llarga carrera discogràfica, ha estat "4 x 4", publicat al 1986 i produït per Nacho Cano, que es va encarregar dels seus tres primers discos, del qual es va editar una versió reduïda gravada en directe que realment hauria de ser considerada el primer enregistrament en viu que van realitzar, encara que com sols es va distribuir entre mitjans de comunicació seleccionats i no es va posar a la venda, no consta en la seva discografia oficial. Avui és una peça de col·lecció i jo el tinc en perfecte estat. Sorgits al Madrid de "La movida", La Unión va ser un dels grups importants dins del  pop espanyol. Van debutar l’any 1984 amb un maxi-single produït per Nacho Cano, llavors teclista de Mecano i un dels primers "ex" de Penélope Cruz i en ell destacava el que va ser el seu gran hit "Lobo-hombre en París", sobre una obra de Boris Vian. Per cert que a més de Rafa Sánchez, Mario Martínez i Luis Bolín, en aquells gloriosos moments inicials La Unión tenia un quart component, el teclista Iñigo Zabala que va deixar la banda per convertir-se en executiu del segell WEA. La Unión han venut més de 2 milions de discos, rebent l’any 2006 un doble disc de diamant per la seva carrera  discogràfica. Van ser un dels grups de l’escuderia de Rosa Lagarrigue, una de les grans managers del pop-rock espanyol i a ella es deu la seva longeva vida profesional.

La Guardia – Venecia sin mi 2009

La lletra d’aquest tema ens dona la volta a tot alló que estem acostumbrats quan parlem d’acosaments. Aquí es la noia la que no deixa en pau al xicot i el te amargat ya que no asimila que ell no l’estima i tot s’acabat, bé de fet i tal com diu Manuel España en la lletra, no va arrivar a tindre més que un tímit principi. Aquesta bona cançó es troba dins de l'àlbum "Tumbado al borde de la Luna" que la banda granadina La Guardia van publicar l’any 2009 a través del segell Vale Music. Avui de la banda original només queda el cantant i guitarra Manuel España. Van debutar l’any 1983 com La Guardia del Cardenal Richelieu. Dos anys més tard, al 1985 La Guardia guanyen el Ier certamen de pop rock Villablanca a Fuengirola i aixó els va valer per gravar el seu primer disc "En noches como esta", però va ser "Vámonos", l'àlbum que els va obrir les portes del mercat espanyol. L’any 1990 s'edita "Cuando brille el sol" que els va consolidar. La Guardia es va separar a principis del 97 després d'haver venut més d'un milió de discos. La Guardia eren inicialment Manuel España guitarra i veu, al costat de Joaquin Almendros a la guitarra, Emilio Muñoz enfront de la bateria i Juan Enrique Moreno a qui coneixien com "Conejo" al baix. Aquest últim va morir el 19 de desembre de 1994. Molta responsabilidad del seu èxit el va tindre Tibu que era el seu manager, veterà músic que havie tocat amb gent com Miguel Ríos i la Mondragón i els va saber llançar. La Guardia va reprendre de nou la carretera i l'any 2009 es va gravar aquest disc comptant amb Manuel España com a líder i músics nous: Javi Cano, nascut el 17 de Març de 1972 i que va tocar amb Baby Powder, Doni Mariachi Three, Jack Lopez, The Crawdadies i Manolo Tena i s'encarrega del baix, a més de Jean Louis Barragán a la guitarra que va tocar amb Culto al Deseo, Gradhen, Tránsito i Los Cocodrilos i finalment Paco Vilamayor a la guitarra, nascut el 9 de gener de 1963 en Carrizosa, Ciudad Real i que va militar en Octopus, Viuda Negra (no els de Tarragona que despres es converirien en Desire), Alto Voltaje, Gradhen i Tráfico. Per cert que la primera vegada que La Guardia va actuà a la provincia de Tarragona ho va fer al Morell, a una festa aniversari de Ràdio El Morell i jo vaig fer la producció del concert. Els teloners van ser els cambrilencs Seis Disparos que eren un dels grups que jo portava.

Sopa de Cabra – Si et quedes amb mi 1991

Ara i des de l'àlbum en directe “Ben endins” que Sopa de Cabra van publicar l'any 1991, us he selecccionado aquest tema que compartirem a Un Toc de Rock i que és una altra de les bones cançons de la banda liderada per Gerard Quintana. Aquest va ser el primer disc en directe de Sopa de Cabra, crec recordar que era doble i es va gravar a la barcelonina sala Zeleste que posteriorment va passar a anomenar-se Razzmatazz, però ja en la del Poble Nou, no en la primitiva al costat la Via Laietana. Aquesta cançó va ser un dels temes nous que es van incloure i es va publicar així mateix en format single. En aquest enregistrament Sopa de Cabra estava integrat per Gerard Quintana (cantant), Joan "Ninyin" Cardona (guitarra), Josep Maria Thió (guitarra), Francesc "Cuco" Lisicic (baix) i Josep Bosch (bateria). Després d'haver-se desfet, Sopa de Cabra ha tornat als estudis de gravació i el passat 6 de novembre s'ha publicat un nou àlbum titulat “Cercles”, produït per Josep Thió i Valen Nieto i del que ja hem escoltat alguna cançó a Un Toc de Rock.  Han passat 15 anys des de que van gravar cançóns noves en estudi, va ser al disc “Plou i fa sol” que va publicar Música Global l’any 2001. La nova etapa que va iniciar Sopa de Cabra al maig del 2015 amb una sèrie de concerts, compta amb la formació original del grup que es va crear a Girona l'any 1986, amb l’absència del guitarrista Joan "Ninyín" Cardona que va morir el 20 de febrer de 2002 a causa d'un càncer de fetge, tenia 43 anys d'edat i havia nascut a Girona el 29 de novembre de 1959. Ara trobem al cantant Gerard Quintana, el guitarra i cantant Josep Thió, el baixista Cuco Lisicic, Jaume Soler "Peck" guitarra de la banda des de 1996, el bateria Pep Bosch i la nòva incorporació Ricard Sohn que s'uneix definitivament a Sopa de Cabra. Van començar dien-se conjunto Ninyin's Mine Workers Union Band i en els seus inicis, Sopa de Cabra cantaba en català, però també en angles i castellà, cosa que sembla van oblidar tot aquells que els criticaven u fins i tot els aracaven físicamente, quan van gravar en castellà o potser no van molestar-se en volguer sapiguer-ho mai.

La Joven Guardia – El extraño de pelo largo 1968

Anirem ara fins l’any 1968 i a l’Argentina. La Joven Guardia van ser una de les millors bandes de l'anomenat “Rock Nacional Argentino” i estaven liderats pel cantant, guitarra i compositor Roque Narvaja, el mateix que ja en solitari gravaria i compondria el gran èxit de Miguel Ríos "Santa Lucia" que vam escoltar fa unes setmanes. La Joven Guardia eren, a més de Roque Narvaja (a la foto), Félix Pando actualment productor musical i discogràfic radicat en els Estats Units, Enrique Masllorens avui subgerent de relacions institucionals del Canal 7 a l'Argentina i Hiacho Lezica que va morir l’any 1980. Van sorgir en els 60, contemporanis de Los del Fuego, Los Gatos i Los Beatniks i el tema que escoltem avui, editat en single per RCA l’any 1968, és possiblement la millor cançó de La Joven Guardia i va tenir una mena de segona part "La extraña de las botas rosas". Roque Narvaja els va deixar a principis dels 70 per llançar-se ja en solitari, encara que La Joven Guardia va seguir fins al 1978, any en què es van desfer definitivament, però només hi havia el bateria Hiacho Lezica dels membres originals. Roque Narvaja es va venir cap a Espanya i va treure una quans discos al pais, si bé crec que despres fa fotre el camp un altre vegada cap a la seva terra que també es la terra dels meus pares i ara resideix a Rosario, però d’aixó no estic segur.

Bars – Com roba mullada 1996

A l’àlbum “Dolces mentides” que el grup Bars va publicar l'any 1996 i que va ser el seu tercer disc d'estudi, us he extret aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock. Una cançó plena d'amor i dolor, l'etern joc de la tercera en discòrdia, l'amant que només obté les sobres que deixa la dona. La veritat és que aquest tipus de relació a tres bandes solen acabar molt malament i rara és la vegada que el marit deixa a la dona o s'en va amb la seva amant i la cosa funciona i us ho dic a través de la veu de l'experiència. Amb 7 discos a l'esquena i pràcticament 20 anys de trajectòria, Bars son un dels millors grups de rock- blues dins de les nostre terres catalanes. Bars eren la cantant Montse Llaràs que va formar part dels grups Xarxa i Crack Blues dels que van surgir els Bars, junt a Xavier Tomàs (bateria),  Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moya (baix). Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junt a Montse i Tony, els únics que queden dels antics components, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver. Bars van començar a treballar l'any 1987, però no va ser fins dos anys després que van gravar el seu primer disc. Avui Bars estan gairebé oblidats discogràficament, les noves generacions pot se no volen recordar que Bars van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de la seva cantant els va apartar dels escenaris en masses ocasions.

Control – Puede ser 1972

El grup valencià Control va publicar el seu segon single l’any 1972, en el qual aquest tema que us he seleccionat ara per escoltar a Un Toc de Rock, ocupava la cara B, la A va ser per a "Nadie... nada” que al meu humil parer era un tema interessant que per obra i gràcia de la discogràfica Belter que el va publicar, va esdevenir excessivament comercial, però la cançó "Puede ser" ens ofereix per el devant una banda amb possibilitats que apuntaven a Carlos Santana i la seva primera època, en la què les percussions llatines van ser protagonistes del tot. De fet aquest tema tenia que haver sonat en el programa que vaig fer sobre grups amb percusions llatines, però vaig decidir guardarlo per avui. Control  traurien un altre single, el tercer, l’any 1974 i poc després es van desfer. El baixista i compositor del grupdurant un temps va ser Juanjo Andaní que ha escrit alguns llibres sobre temes interessants com "Mis canciones de los 60" i “Hay tantas chicas en el mundo. Iconografía femenina en el vinilo español de 1954 a 1990”. Ara bé, hi ha fonts que asseguren que si bé va ser component del grup, no va gravar mai amb ells. Vull fer constar que primer es deien Los Riders amb els quals estaven Juanjo, Manuel Pérez Gil i Paco Aranda. Es van convertir en els Cronick’s. Amb la incorporació de Vicente Payá i Enrique Ayala van passar ha ser ja Control i encara que les cançons les componien entre uns quants d’ells, les signava només el teclista Vicente Paya que era l'únic que posseïa el carnet vermell i havia estudiat música. Per cert el bateria Paco Aranda és actualment un reconegut bateria de jazz que acompanya moltes figures internacionals del gènere quan actuen a la Comunitat Valenciana.

Joaquín Sabina – Una de romanos 1988

En la meva modesta opinió, en la carrera discogràfica de Joaquín Sabina hem de destacar dos àlbums "Hotel, dulce Hotel" i "El hombre del traje gris". D'aquest últim, el vuitè disc d'estudi de Sabina, el primer produït per Antonio García de Diego, Pancho Varona i Joaquín Sabina i que va superar les 400.000 còpies venudes, us he extret la cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock i en la que Sabina ens porta records de cinemes de la meva joventut, amb les sales de reestrena i sessió contínua on a "la fila de los mancos" molts van descobrir gairebé amb candor, l'atracció del sexe contrari. Jo recordo aquella època, els anys seixanta i el barceloní barri de Sants on hem vaig criar, també recordo amb afecte a la colla del carrer Bassegoda on jo vivia que es va ampliar amb amics i amigues dels carrers Bonvehí i Torns. Quantes tardes ens vam perdre amb les novietas de torn en la foscor de les sales de cinema del barri. Recordo el cinema Albéniz, conegut com Cinema Manelic (a la foto) pels vells del lloc i just darrere del mercat de Sants devant de la via del tren, Liceu, Arenas, Bohemio, Galileo, Vallespir i sobretot el cinema Gayarre que era ideal per anar en parella. S'entrava per la part inferior, just pel lateral de la pantalla i sota el galliner la foscor era pràcticament total, hi havia un munt de "filas de los mancos" i l'acomodador amb la seva llanterna es passejava molt poc per aquella zones, cosa de agrair. Hi havia altres sales de cinema, a Collblanch el Romero, Continental, Juventud, Moderno i Alhambra, ja en el Paral·lel el cinema Avenida, allí vaig "veure" la pel•lícula "Viaje alucinante", però així i tot crec que em deixo algun. Després es van inaugurar una sala d'estrena, el Palau Balañá. El barri també disposava de dues sales parroquials que projectaven pel·lícules, una al costat del col·legi dels HH Maristes en el què estudiava i una altra a la Bordeta, al final del carrer Olzinellas, però aquestes sales eren molt perilloses per a les nostres malvades intencions, havia molt control i resultaba difícil deixar perdre les mans per sota de les rebequetes. Joaquín Ramón Martínez Sabina va néixer a Úbeda, Jaén, el 12 de febrer del 1949 i d’ell parlaré més un altre dia i el tornarem a escoltar.

A la foto 1 l'antic cinema Liceo abans de ser remodelat, al costat el Bohemio,

a sota el Continental avui convertit en Bingo i al costat el Palau Balanya.

Luis Eduardo Aute – Somnis de la plaça Rovira 2010

En diverses ocasions, no masses, la veritat, Luis Eduardo Aute ha gravat en català i és que quan la seva família va tornar de Filipines, van residir al barri de Gracia de Barcelona, tal com ens explica ell mateix en el text d'aquesta cançó, l'única en la llengua de Mossèn Cinto que es va incloure en el seu CD "Intemperie", publicat l'any 2010. De fet Aute xapurreja català, no gaire bé, és clar, però el parla i és tot un detall. Jo recordo el concert que va celebrar a la Monumental de Barcelona cobrint les dates que va deixar vacant Miguel Ríos quan va suspendre la gira "Rock en el Ruedo" i quan Aute va sortir a l'escenari va explicar que estava molt content de ser-hi i ho va dir en català, ficant-se en aquell mateix instant al públic assistent a la butxaca. En el back stage em vaig trobar a l'amic Carlos Tena, feia temps que no ens vèiem i sense donar-me temps a dir res em va ficar al camerino d'Eduardo per "presentármelo", clar que mentre Eduardo i jo ens feiem un fart de riure davant la sorpresa de Carlos, li vam tindre que explicar que ja feia temps que ens coneixíem. Cantautor, músic, director de cinema, poeta, escriptor, pintor i jo que se quantes coses més, Luis Eduardo Aute Gutiérrez, al que escoltem ara al programa d’avui d’Un Toc de Rock, va néixer a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943. A principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups espanyols més, fins que va començar a gravar les seves cançons com a cantautor, és diu que inpulsat per Massiel que ja havia gravat un parells de cançons seves.

El barri de Gracia fa un munt d'anys, quan encara funcionaven els tramvies

Loquillo y Trogloditas – Los ojos vendados 1994

L'any 1994 el segell Avispa Records propietat de Luis Mendo i Bernardo Fuster, va editar un doble CD benèfic titulat "Amnistia Internacional" els beneficis anaven destinats a la campanya “Vidas silenciadas, Contra los homicidios políticos y las desapariciones forzosas” en el que van posar cançons, moltes d'elles inèdites, artistes de la talla d'Aute, Medina Azahara, Chavela Vargas, Mikel Erentxun, Los Secretos, Diego Vasallo, Pablo Guerrero, Manolo Tena, Acadèmica Palanca, Rosendo, Tam Tam Go!, Enrique Morente, Juan Perro, Burning, Los Rodríguez, Miguel Ríos, Los Ronaldos, Os Resentidos, El Último de la Fila, Luis Pastor, Celtas Cortos, Loquillo y Trogloditas que escoltem ara, Tahúres Zurdos, Suburbano, Ruper Ordorika, Lluís Llach, Pedro Guerra, Còmplices i ens sembla que em deixo algun, per cert, la producció no va comptar amb cap mena de subvenció oficial. La gent d’Avispa no volien lligams ni duetes. En aquest doble CD també es va incloure aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock en el programa d’avui, a càrrec de Loquillo y Trogloditas amb una lletra molt dura que ens parla de represió i violencia. Crec que aquesta va ser una de les cançons inédites que es van incloure en aquest doble CD. La banda estave liderada por José María Sanz Beltrán, nascut el 21 de desembre de 1960 en el barceloní barri del Clot. El primer grup que va formar es va dir Teddy Loquillo y sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però van passar amb més pena que glòria. L’any 1980, va sorgir Loquillo y Los Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles. Va tindre que anar-sen a fer el soldat i la mili va trastocar els seus plans, però en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb un grup preparat i van sorgir Loquillo y Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a Tomelloso, Ciudad Real, a l'estiu de 1983. De 1987 a 2005 el director musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé que també va ser el productor dels Adhesivo, un grup lleidatà que portava jo.

Burning – Qué hace una chica como tú en un sitio como este 1978

En diverses ocasions ho he dit i torno a reiterar-ho que Burning i Asfalto, al meu modest parer, van ser els millors grupos de rock surgits al estat espanyol en els nya setenta. "Què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" ambla que avui acabarem Un Toc de Rock, va ser composada l’any 1978 per a la pel·lícula del mateix títol de Fernando Colomo i avui en dia és una de les cançons de referència quan es parla d'aquesta mítica banda madrilenya. Va ser cara A d'un single publicat per el segell Belter l’any 1978 i a la cara B es troba la primera versió de la cançó "Ginebra seca" que en aquest single estaba cantada per Toño i la versió no és va incloure en cap LP o CD. Burning va compondre i va interpretar temes per a una altra pel·lícula, aquesta dirigida per Eloy de la Iglesia, es tracta de "Navajeros", on trobàvem "Tú eres mi amor”, “No es extraño que tú estés loca por mí” i “Escríbelo con sangre". La cançó “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?” que escoltem ara a Un Toc de Rock, va ser inclosa al LP “El fin de la década”, publicat l’any 1978. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974 Johnny Cifuentes. Jo sempre us he dit i no em cansaré de repetir-ho que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en les dos formacions només queda un dels seus membres originals, en Asfalto Julio Castejón i a Burning Johnny Cifuentes. Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre. Si més no curios.

La dita d’avui es de l’actor Mark Ruffalo que va manifestar:

“Se sap molt de la gent per la música que escolta”

Acaba per avui Un Toc de Rock, us deixaré amb la bona companyia de totes aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o be per internet si es que et descarregues el programa des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara toca baixar la barraqueta, ens retrobarem a les ones. Adeu-siau.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)