Avui a Un Toc de Rock compartirem la música
d'històrics del rock com Queen, Al Stewart, NRBQ, Status Quo, Dire Straits,
Spencer Davis Group, Alabama, la Electric Light Orchestra, Norman Greenbaum, Shawn
Colvin, Gordon Lightfoot, Elaine Page i Barbara Dickson que ens portaran
cantant a duet una cançó de l'òpera rock “Chess” i Sam Brown que tancarà el
programa amb el seu gran èxit "Stop". Per tant començarem el nostre
recorregut per la història musical dels últims cent anys que t’arriba dues
vegades per setmana des de totes aquelles emissores per les que ens escoltes o
per internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc
Mario Prades, ara obriré la barraqueta de nou i us dire un altre vegada alló de
que sempre sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Queen – Bohemian Rapsody 1975
Començarem el programa d'avui des de l'àlbum “A
Night at the Opera” que el grup britànic Queen va publicar l’any 1975 i d'ell
us he extret aquest tema, un dels més importants en la prolífera carrera
musical de la banda liderada per Brian May i que va comptar amb el carismàtic
Freddie Mercury com a cantant. La cançó, escrita pel mateix Freddie Mercury, es
va publicar en format single el 31 d'octubre del 1975 i el tema presenta una
estructura inusual en el món del rock. No posseeix tornada i té sis seccions:
una introducció a capella, una balada, un sol de guitarra, un segment
operístic, una secció de rock i una coda que reprèn el tempo i la tonalitat de
la balada introductòria. El sol de guitarra d'aquesta cançó ha estat considerat
un dels millors de tots els temps. Quan es va publicar es va mantenir en el
primer lloc de les llistes britàniques durant nou setmanes. Va tornar a
classificar-se en el primer lloc de nou al 1991, després de la 
mort de Freddie
Mercury, encara que van canviar el tema de la cara B. Curiosament als Estats
Units sols va aconseguir la posició 9. Es calcula que el senzill va arribar a
vendre gairebé dos milions dues-centes mil copes. Està considerat el tercer
single més venut de tots els temps. Segons diverses fonts, aquesta cançó
reflecteix la bisexualitat de Freddie Mercury, que es preparava per deixar a la
seva nòvia Mary Austin i volia aconseguir una parella masculina, però Brian May
va manifestar en una ocasió que el secret de la lletra estava exclusivament en
la ment de Mercury. No obstant això en un disc recopilatori en el qual es va
incloure, s'explicava que la lletra tractava sobre un home que com Faust, ven
la seva ànima al diable i després busca l'ajuda de Déu per recuperar-la. 
Curiosament, la discogràfica no volia publicar el single causa de la seva
llarga durada, més de cinc minuts i van passar una cinta a alguns locutors de
ràdio, però van recomanar que tallessin la cançó o simplement no la posessin,
segons va manifestar el DJ Kenny Everett, però ell i el nord-americà Paul Drew,
que dirigia l'emissora de ràdio RKO, van decidir punxar-la sensera, sent molt
ben acollida i això va obligar a la discogràfica a editar-la finalment. Queen
eren Freddie Mercury que realment es deia Farrokh Bulsara (Zanzíbar, 5 de
setembre de 1946 - Kensington, Londres, 24 de novembre de 1991) i que
inicialment va gravar un disc fent-se dir Larry Lurex, Brian May, Roger Taylor
i John Deacon. Es van crear a Londres l'any 1970 i la banda encara continua
treballant, tot i que Freddie Mercury ja va morir i el baixista John Deacon els
va deixar al 1997.
NRBQ – A Little Bit of Bad 1994
A finals dels anys seixanta el grup New Rhythm
and Blues Quartet, coneguts simplement com NRBQ, van realitzar una de les
millors versions existens del “C'mon everybody” de Eddie Cochran i que aquí al
país es va publicar en single l’any 1969, de fet es l’únic single que va sonar
a Espanya d’aquest bon grup americà de R & B. Es va incloure en el seu
primer LP titulat com el grup "NRBQ", de l'any 1969. La vam escoltar
fa un parell de temporades i ara arriva el moment de tornar a escoltar als
NRBQ, però la cançó que sona avui es va incloure al seu álbum “Message for the
Mess Age” que es va publicar ja a l’any 1994. De fet el grup NRBQ te una discografia
que tira 
d’esquena, tenen gravats fins el moment 30 álbums, es clar que aquí al
país avui en dia ni s’els recorda. La banda es va crear l’any 1967 i
inicialment estava integrada pel pianista Terry Adams, al baix Joey Spampinato,
el guitarrista Al Anderson i Tom Ardolino a la bateria. Tot i que segueixen en
actiu i gravant discos, amb una discografia voluminosa que impressiona per la
quantitat de discos gravats, de la formació original només queda Terry Adams.
El grup NRBQ va realitzar una gran versió del tema de la sèrie Los Simpson,
encara que no consta oficialment com a cançó de la sèrie de televisió. Un dia
d'aquests us la posaré. Els NRBQ van celebrar el seu 35 aniversari amb un
concert celebrat al Calvin Theater de Northampton, a Massachusetts.
Dire Straits – Walk of life 1986
Mark Knopfler és un dels millors guitarristes del
món, però quan va començar amb Dire Straits imitavan i molt a Mick Dyche,
guitarrista de Sniff'’n'the Tears. En els seus inicis Dire Strais eren Mark
Knopfler (guitarra i veu), David Knopfler (guitarra), John Illsley (baix) i
Pick Withers (bateria). Van funcionar del 1977 al 1995. "Communiqué"
va ser l'àlbum que els va portar a les llistes d'èxits de tot el món i que va
fer descobrir a aquesta gran banda britànica. Dire Straits van posar aquest LP
a la venda el 27 novembre 1978, si bé va ser el següent disc "Making
Movies" de 1981, el que els va consolidar. Aquest tema que escoltem ara és
va publicar en single i es trobava al LP "Brothers in Arms", cinquè
àlbum de Dire Straits que es va editar l'1 de maig de 1985 i va superar les 29
milions de còpies venudes, es troba entre els 15 discos més venuts de la
història, sent el primer que va superar el milió de còpies en el recentment
creat format CD. El LP va ser número 1 del Billboard, mantenint-se 97 setmanes
en llistes i va aconseguir 9 Discos de Platí als Estats Units i 13 a Anglaterra. Dire Straits
ja havia patit canvis i en 
aquest enregistrament, a més de Mark Knopfler també
estaven John Illsley (baix i cors), Alan Clark (teclats), Guy Fletcher (teclats
i cors), Terry Williams (bateria) i Jack Sonni (guitarra), van comptar amb un
munt de bones col·laboracions, entre elles Sting, Michael Brecker al saxo i
Dave Plews a la secció de vents. Es va parlar de que també havia col·laborat
Eric Clapton a la guitarra, però això no és cert, si bé la confusió es va deure
a que Clapton va tocar amb ells en la posterior gira. El single on es trobava
aquest tema va ser número 2 a
les llistes, ja l'any 1986 i la cançó és un homenatge de Mark Knopfler al
cantant nord-americà Johnny Mathis. Aquest tema inicialment va ser la cara B
del single que Tony Palau, al que per cert coneixia de jove ja que tots dos
havíem estudiat a els HH Maristes de Sants i que era el cap de promoció de
Polygram a Barcelona, em va lliurar. Jo li vaig comentar que incloure aquesta
cançó com cara B amb "Money For Nothing" a la cara A era un error. Un
parell de setmanes després els "experts" del segell sembla que em van
donar la raó ja que va ser reeditat i les cançons estaven en l'ordre invertit,
tal com jo i suposo que uns quants més, vem suggerí.
Electric Light Orchestra – Hold on thing 1981
Ara us porto a la ELO, la Electric Light Orchestra, un grup que es va crear
a Birmigham el 1970 i que estava liderada inicialment per Ron Wood i Jeff
Lynne. Amb aquesta bona banda anglesa va passar una cosa curiosa. Es van
convertir en un dels grups amb més vendes en la indústria de la música. De 1972
fins al 1986, la ELO
va treure sis singles d'èxit en el Regne Unit i vint als Estats Units. Però tot
i que tots es van col·locar dins del Top 40, consten en la història de
Billboard per no haver aconseguit mai un número 1. No obstant això, val a dir
que la ELO ha
venut més de 100 milions de discos. Ha partir del seu segon LP, Ron Wood que venia
dels The Move, va abandonar el grup deixant el lideratge al cantant i guitarra
Jeff Lynne. Aquest tema que compartim ara a Un Toc de Rock, es va
publicar en single al juliol de 1981 i es trobava en el seu LP
"Time". Va ser inclòs en la sèrie de TV "My Name Is Earl" i
va ser utilitzat en l'espot promocional d'Honda. El single va arribà al lloc 10 a les llistes del
Billboard. El LP va ser remasteritzat i editat en CD l’any 2001. Integraven la
banda en aquesta gravació Jeff Lynne, Bev 
Bevan, Richard Tandy i Kelly
Groucutt, amb Louis Clark i Dave Morgan interpretant les seccions de corda amb
sintetitzadors. La cara B d'aquest single va ser el tema "When Time Stood
Still" que no s'incloïa en el LP, però si en el CD. Us vaig dir que explicaria
que és en realitat la nau espaial que apareix en gairebé tots els seus discos,
doncs bé, el logotip va ser dissenyat per Kosh l'any 1976 i es va publicar per
primera vegada a l'àlbum "A New World Record". El disseny està basat
en una jukebox Wurlitzer de 1946 del model 4008. Va ser inclòs a la portada de
diversos àlbums del grup en diferentes formes. Així, per a la portada de
"Out of the Blue", va ser convertida en una estació espacial, en una
imatge que es consolidaria com a senyal d'identitat del grup. D'altra banda, a
"Discovery", un dels millors discos de la ELO, es va transformar en un
artefacte com si fos el baül del tresor.
Status Quo – In the army now 1986
Els Status Quo són una de les bandes més longeves
i de més qualitat del rock britànic. Es van crear l’any 1962 i estava integrat
en els seus principis per Francis Rossi que és el líder carismàtic a més de
guitarra i cantant, al costat de Alan Lancaster al baix, Rick Parfitt a la
guitarra i cors i John Coghlan que s'encarrega de la bateria. Inicialment es
van fer dir The Spectres i després de diversos canvis, van adoptar el definitiu
de Status Quo l’any 1967. Al llarg de la seva trajectoria musical han venut més
de 130 milions de discos a tot el món. Els Status Quo han aparegut al programa
setmanal Top of the Pops de la BBC
britànica en més de cent ocasions, són el grup que més vegades ha sortit en el
programa de televisió. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, va ser
escrit per el duet sud africà Dutch Duo, integrat per Rob i Ferdi Bolland l’any
1981, peró quan els británics la van gravar, va donar títol a un àlbum publicat
l’any 1986 i va arribar a la setena posició en les llistes britàniques
aconseguint ser Disc de Platí. Hi ha una versió molt més discotequera de la
cançó, però ara no recordo el grup que la van gravar. Al setembre de l'any 
1991, Status Quo va ser inclòs en el Llibre Guinness dels rècords per haver
actuat en quatre ciutats de les Illes Britàniques en menys de dotze hores.
Francis Rossi va anunciar l’any 2009 un nou disc que es publicaria a al 2010,
però l'àlbum que es va titular “Quid Pro Quo” no es va posar a la venda fins a
finals del 2011, havia trigat quatre anys, des de llavors han tret dos discos
mérs, l’ultim “Aquostic (Stripped Bare)”
l’any 2014 i que va arribar al lloc 5 en les llistes britàniques. Per
cert, el bateria Matt Letley va abandonar Status Quo després d'un concert
celebrat al Arena 2 de Londres, al desembre del 2012, en el seu lloc va entrar
Leon Cave que ja toca a l’últim disc. El proper estiu, coincidint amb les
Festes de Sant Magí, Status Quo tenen programat un concert a Tarragona que se
celebrarà a la plaça de toros. És un dels tres que realitzaran a Espanya dins
de la qual està anunciada com "la seva última gira elèctrica" ja que
quan finalitzin aquesta sèrie de concerts per tot el món, les següents gires
que fagin seran totes en format acústic.
The Spencer Davis Group – Gimme some lovin’ 1966
Aquesta cançó a Espanya va ser versionada en els
seixanta per Los Salvajes, Gatos Negros, Lone Star, Alex y Los Findes, Bruno
Lomas i un munt més, però la versió original era dels Spencer Davis Group, una
bona banda britànica sorgida l’any 1963 que va saber prendre l'essència del R
& B que arribava des dels Estats Units de forma elegant i reconvertir-la a
la seva manera, fins al punt que cançons seves van ser versionades en els 70
per grups americans. Spencer Davis Group eren de Birmingham i es va crear al
voltant del guitarrista Spencer Davis, si bé en els seus inicis es van anomenar
The Rhythm'n'blues Quartet. Es van incorporar Steve Winwood (guitarra i orgue),
el seu germa Muff Winwood (baix) i Peter York (bateria). Van treure un parell o
tres de singles i un EP, gairebé tots ells versions, fins que va arribar
"Keep On Running". La cançó va ser composta pel jamaicà Jackie
Edwards al 1965, però inicialment era la cara B del single, però la veu de
Steve Winwood (12 de maig de 1948) va fer que el tema pugés fins 
als més alt de
les llistes, fent oblidar la cara A. Va ser número 1 al gener del 1966. Aquest
mateix any, The Spencer Davis Group van ser escollits la Millor Banda del Any
a Anglaterra, després de publicar "Gime some lovin'", una cançó
escrita per Steve Winwood, Spencer Davis i Muff Winwood que va arribar al segon lloc a Angleterra i
al setè als Estats Unirs, ara l’escoltem a Un Toc de Rock i que va ser molt bé
versionada per els Grateful Dead i també per els Blue Brothers, entre altres.
Poc després Steve Winwood deixaria el grup per crear Traffic, una de les
superbandes britàniques, tot i que abans encara gravarien comptant amb ell
"I'm a man" un altre de seus millors hits. Aquest tema que escoltem ara es va incloure
a la banda sonora del film “Streep Tease”, protagonitzada per Demi Moore, uns
quans anys més tard, de fet entre pel·lícules i series de TV, forma part de 23.
Norman Greenbaum – Spirit in the sky 1969
Escoltarem ara a Un Toc de Rock al cantant nord
americà Norman Greenbaum que és un d'aquests artistes als quals avui en dia es
recorda per un sol hit, gent d’una sola cançó que la veritat i al llarg de
l’historia de la música hi han hagut un bon grapat, són gent que treuen un
single o un LP i aquest funciona molt bé a nivell vendes i popularitat, pero
rés més fan de bo, Es clar que de vegades com aquesta cançó, es tot un
“cebollazo” perquè del “Spirit in the sky” es van vendre singles com a xurros.
Norman Greenbaum va néixer a Malden, Massachusetts, el 20 de novembre de 1942.
La combinació entre guitarra agressiva, cants gairebé gospel i els aplaudiments
que van sonant de fons, fan tan atractiu el tema que entre 1969 i 
1979 va
superar els dos milions de discos venuts i va ser número 1 tant als Estats
Units com a Anglaterra, com van fer constà a la caràtula del single espanyol.
Per cert que en alguns mitjans de comunicación nord americans el single va ser
classificat com a "cançó cristiana" tot i que Norman Greenbaum era
jueu. El cantant i compositor va gravar altres discos, però mai va conseguir
superar el llistó d’aquesta cançó, estava massa alt. En total Norman Greenbaun
va treure cuatre àlbums, l’últim d’ells l’any 1972, “Petaluma”, on va
col·laborar Ry Cooder. Des de fa molts anys resideix a Califòrnia i es dedica a
la promoció i producció de concerts.
Al Stewart – Indian Summer 1981
El cantant, guitarra i compositor Al Stewart va
publicar el 21 d'octubre de 1981, un doble àlbum al que aquesta cançó que
escoltarem ara donava títol, era el seu primer disc en directe "Live /
Indian Summer" encara que el doble disc va incloure una cara sencera
gravada en els Evergreen Studios de Los Angeles, entre juny i agost de 1981, en
la què es trobava aquest tema i la veritat és que sense arribar a l'altura del
"Year of the Cat" o "Time Passages", la seva qualitat fa
que la escoltem ara a Un Toc de Rock. En aquest enregistrament la banda estava
integrada per Al Stewart (cantant, sintetitzador i guitarres), Peter White
(teclats, guitarres i sintetitzadors),
Adam Yurman (guitarra i cors), Robin Lamble (baix, cors i percussions), Krysia
Kristianne (teclats i cors), Bryan Savage (saxos i flauta), Harry Stinson
(bateria i cors) i Robert Alpert (teclats). Aquest àlbum només va aconseguir la
posició 110 en les llistes del Billboard i no es va classificar a Anglaterra.
De la gira que vaig organitzar amb Al Stewart ja us he parlat en diverses
ocasions. Alastair Ian Stewart va néixer a Escòcia, el 5 de setembre de 1945 i
des de fa dècades resideix 
a Califòrnia. Per cert, la gira va començar a
Sevilla, el sigüent concert va ser a Puigreig (la foto es d'aquella nit) i cal a dir que van rebre el
cantant amb una pancarta col·locada de banda a banda de la carretera a l'entrada
al poble que deia "Welcome Mister Stewart" i que va fer lucinar a
l'escocès. De fet aquesta i Bilbao que va ser la cluenda de la gira, són les
dues úniques plaçes en què vam sopar tots junts ja que Al Stewart i la seva
parella es passaven els dies de l'habitació de l'hotel a l'escenari i de
l'escenari a l'habitació. Jo sempre vaig pensar que aquella gira va ser una
mena de viatge de noces per a la parella. Ell mai provaba so, ho feia el gran
guitarrista, el van escoltar no fa massa i que era el director de la banda i acabava la gira va
treure el seu primer disc en solitari. També us ho he dit en diverses ocasions,
però us ho recordaré ara que el teloner va ser l'altafullenc Alan Cook &
The Cookies, l’amic Xavié Carbó
Alabama – Feels so right 1981
Posaré ara un toc de country al programa escoltan
a Alabama, un dels bons grups nord americans a cavall del country i el rock
sureny, encara que molt poc coneguts a Espanya, com sol succeir amb estils poc
habituals en les llistes de ràdio-fórmula aquí al país. Creats l’any 1969,
Alabama van sorgir a la població de Fort Payne, a l'estat d'Alabama del que van
adoptar el seu nom artístic. Els fundadors del grup van ser Randy Owen (cantant
i guitarra) i el seu cosí Teddy Gentry (baix i cors), als quals se'ls va unir
Jeff Cook (guitarra solista, fiddle i teclats), tots ells estudiaven junts en la Universitat d'Estat, a
Jacksonville. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, va aconseguir la
posició 77 en les llistes de pop del Billboard l’any 1981, però estic parlant
de les de l'any ja que va ocupar la primera posició a l'estiu del 1981 durant
diverses setmanes. Es va publicar en single l'1 de maig de 1981 i aquest tema
“Se sent tan bé”, l'havia composat 
Randy Owen (a la foto segon per l'esquerra)
quan només tenia 18 anys. Alabama tenen una discografia que impressiona, 23 o
24 discos d'estudi, 2 directes, 8 recopilatoris de grans èxits, 65 singles dels quals 33 han estat número 1 i 26
vídeos musicals. Malgrat el que us he dit que són poc coneguts a Espanya, val a
dir que alguns dels seus discos es van editar aquí i jo els vaig descobrir en
comprar en les rebaixes d'una gran superfície aquest LP al que la cançó
"Feel so right" donava títol i que va ser quatre vegades disc de
Platí als Estats Units. En aquest àlbum el quart component va ser Mark Herndon
a la bateria, però en aquesta gravació van col·laborar també Willie Rainsford
als teclats, Leo Jackson (guitarra), Billy Reynolds (guitarra), David Smith
(baix) i uns quants músics més. Els arranjaments de corda i la direcció van
estar a càrrec de Kristin Wilkinson.
Gordon Lightfoot – Rainy day people 1975
Cantant, guitarrista, pianista i compositor,
Gordon Lightfoot és una de les millors veus canadenques de la història de la
música i també un gran compositor. Va néixer el 17 de novembre de 1938, a Ontario i les seves
cançons han estat gravades per cantants com Elvis Presley, Johnny Cash, Marty
Robbins, Jerry Lee Lewis, Bob Dylan, Judy Collins, Peter, Paul and Mary, Barbra
Streisand, Olivia Newton-John, Johnny Mathis, Richie Havens i Harry Belafonte,
entre altres. Per cert té una cançó molt curiosa titulada "Don
Quixote". El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava al LP
"Cold on the Shoulder" i el single publicat al març de 1975 tenia
"Cherokee Band" a l'altra cara, es una gran canço que escoltarem un
altre día. “Rainy day people” va arribar al número 1 de les llistes del Billboard nord 
americà al maig del’any 1975 i
per supossat, també en el seu Canadà natal. De fet, Gordon Lightfoot està
considerat con un dels millors cantants canadenc de l’historia, molt per sobre
de Leonard Cohen i es molt valorat al seu pais, si be aquí a Espanya, el
coneixem quatre melómans com vosaltres i jo. Gordon Lightfoot va cantar a la
ceremonia d’apertura dels Jocs Olímpics d’hivern a Calgary, Alberta, l’any
1988. En la gravació d’aquest tema i a part de cantar i tocar el piano ell
mateix, l’acompanyan Pee Wee Charles (steel guitar), Terry Clements (guitarra),
Nick DeCaro (acordió), Jim Gordon (batería), Rick Haynes (baix), Milt Holland
(percusió), Suzie McCune (cors), Red Shea (guitarra), John Stockfish (baix),
els Jackie Ward Singers als cors i Jack Zaza a la secció de vents.
Shawn Colvin – American Jerusalem 2012
Us porto ara a la cantautora nord-americana Shawn
Colvin que va publicar el seu vuitè disc titulat "All Fall Down",
l'any 2012 i en aquest àlbum han col·laborat Emmylou Harris, amb la qual forma
duet en aquesta cançó i Patty Griffin. D'aquest disc us he extret el tema que
escoltarem ara i que és una versió, va ser escrita pel cantant, compositor i
guitarrista de folk Rod MacDonald al 1978, i sempre se la va considerar la seva
"sintonia". La cançó en la seva versió original és llarga, gairebé
sis minuts i va aparèixer publicada per primera vegada 
en l'àlbum de debut de
Rod MacDonald, editat l'any 1983 i titulat "No Commercial Traffic".
La veritat és que he de reconèixer que la lletra de la cançó és molt pessimista
i parla de la lluita de classes entre rics i pobres. Alguns "entesos"
en la matèria diuen que el tema és una premonició dels successos del 11-S a
Manhattan, prefereixo no opinar. La cantautora Shawn Colvin, a cavall entre el
folk i el country, va néixer a Dakota del Sud un 10 de gener de 1956. Es va
mudar a Austin, Texas, i es va unir a una banda de swing occidental anomenada
The Dixie Diesels. Va gravar el seu primer disc en solitari, titulat
"Steady On", l'any 1989 i va obtenir tres Grammy el 1997 per l'àlbum
"Steady On" i el single "Sunny Came Home", encara que ha
estat nominada en vuit ocasions. El seu últim treball discogràfic fins al
moment es el CD “Uncovered” que es va publicar el passat any 2015.
Elaine Page & Barbara Dickson – I know him so
well 1985
Des de banda sonora de l'òpera rock
"Chess" que em sembla no va arribar a representar-se mai aquí al
país, us porto al programa d'avui d'Un Toc de Rock aquest "peaso
cansión" que ens porten Barbara Dickson & Elaine Page. "El conec
tan bé" va ser composada, igual que la resta de l'obra, per Björn Ulveus i
Benny Andersson que havien estat components d'ABBA, al costat de Tim Rice, al
mateix de “Jesucrist Superstar". Aquesta cançó es va publicar en single a
Espanya, durant l'estiu del 1985. El protagonista masculí de l'obra va ser Murray Heat
i el tema més conegut va ser "Una nit en Bangkog". Les nostres
protagonistes ara són la cantant i actriu 
britànica Elaine Page, de nom real
Elaine Bickerstaff, nascuda el 5 de març de 1948 a Barnet i que també va
ser protagonista de "Els Miserables". Al costat de la cantant
escocesa Barbara Dickson que va néixer a Dunfermline, el 27 de setembre de 1947
i que interpreten els papers de dues jugadores d'escacs, Svetlana (Barbara
Dickson) que és russa i la britànica Florence (Elaine Page). Els músics que van
intervenir en la gravació van ser Benny Andersson (teclats i sintetitzadors),
Anders Eljas (teclats i sintetitzadors), Rutger Gunnarsson (baix), Per Lindvall
(bateria) i Lasse Welland (guitarres). D'aquest tema s'han fet bastants
versions, però jo destacaria la de Barbra Streisand i una altra que van
realitzar a duet Elaine Page i Susan Boyle l’any 2011.
L'elenc de la ópera-rock "Chess"
Sam Brown – Stop 1988
Aquest tema que escoltarem per acabar Un Toc de
Rock d’avui, és el gran èxit de la cantant i compositora anglesa Sam Brown i
possiblement l'únic pel qual se la coneix aquí a Espanya, tot i que té una
carrera professional que imposa. Va néixer el 7 d'octubre de 1964, a Stratford, Londres.
Es pot dir que la carrera de Sam Brown va començar als 12 anys, fent cors en un
disc de Small Faces i als 20 anys havia cantat ja amb Steve Marriot, Sade,
Spandau Ballet i Barclay James Harvest. "Stop!" Es va publicar en
single l’any 1988 i va aconseguir el lloc 65 del Billboard i es va mantenir deu
setmanes en llistes, arribant al lloc 12 a Anglaterra, la cançó va ser composada per
ella al costat de Gregg Sutton i Bruce Brody. El tema donava títol al primer
dels seus àlbums, un disc de 
Sam Brown que va vendre més de dos milions i mig
de còpies i va ser disc de Platí. L’any 1994 Sam Brown va col·laborar amb Pink
Floyd en l'àlbum "The Division Bell" i els va acompanyar en el tour
respectiu. Va tornar a col·laborar amb ells en el CD "P.U.L.S.E." de
1995. Sam Brown també ha treballat en gravacions i gires amb David Gilmour,
George Harrison, Deep Purple, Nick Cave i The Firm. Quan es va celebrar el
concert homenatge a George Harrison "Concert for George", l’any 2002,
Sam Brown va cantar el tema "Horse to the Water". Per cert
"Stop!" Va ser versionat per la cantant i model britànica Jamelia
l’any 2004. En total Sam Brown te gravats set álbums d’estudi i un
recopilatori, si no em falla la memoria.
Avui per acabar us porto una cita de l'escriptor
i filòsof italià Umberto Eco, autor de "El nom de la rosa", mort el
passat 19 de febrer i que va manifestar:
“Quan trobem un llibre, no hem de preguntar-nos
què diu, sinó què significa”
què diu, sinó què significa”
Conclou Un Toc de Rock i ara us deixo amb
companyia d’aquelles emissores per les que sortim a les ones dues vegades cada
setmana o be vía internet si es que t’el descarregues des del blog o el
facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i ara fotré el camp, baixaré la
barraqueta per avui, peró tornarem a trobarnos en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario