Un Toc de Rock 10-66

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

A Un Toc de Rock avui tindrem, com crec que és habitual, bones cançons que ens portaran músics de reconeguda vàlua, Elvis Presley, Willie Nelson, U2, Van Morrison i Walker Brothers, altres no tan populars, Wallace Collection, Anthony Hamilton, Yo la tengo, Joe Bonamassa, Willy de Ville, Vaya con Dios o REO Speedwagon i recordarem a Prince que va morir fa poc, d'alguns d'ells tindrem cançons dels seus últims discos. Ara emprenem aquest viatge als records, un recorregut per la història musical dels últims cent anys que us arribarà, com sempre, des de totes les emissores per les que sortim a les ones o bé vía internet, cas que et descarreguis el programa del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i torno a obrir la barraqueta un altre vegada dient-vos com faig sempre alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Joe Bonamassa – The Vaslley Runs Low 2016

Començarem avui Un Toc de Rock amb un extraordinari guitarrista i cantant nord-americà Joe Bonamassa i el tema “La vall està abaix” que us he extret del seu últim treball discogràfic titulat genèricament “Blues Of Desperation” que es va publicar el passat 25 de març i es va gravar a Nashville utilitzant una instrumentació molt poc habitual: dues bateries, baix i guitarra, a més de veus. L'àlbum ha pujat al lloc 12 en els Estats Units, el tercer al Regne Unit i el 17 al Canadà. Aquest és el vintè disc de Joe Bonamassa, encara que la seva carrera és molt prolífera i ha realitzat moltes col·laboracions, tot i ser poc conegut a Espanya. Joe Bonamassa va néixer el 8 de maig de 1977 a New Hartford, Nova York, el seu pare era guitarrista i a més venia guitarres, això va fer que Joe Bonamassa comencés a tocar la guitarra amb només 4 anys d'edat i als set ja tocava blues com un expert guitarrista. Als deu anys, Joe Bonamassa donava concerts a nivell local i als dotze, va esdevenir teloner de la llegenda del blues B.B. King que sentia veritable admiració per ell. Va tocar amb artistes de la talla de Buddy Guy, Danny Gatton, Robert Cray i Stephen Stills. Sent un adolescent i al costat de Berry Oakley Jr van crear un grup anomenat Bloodline, gravant un àlbum en el qual va incloure alguns temes escrits per ell, encara que no va tenir continuïtat. En solitari va debutar l'any 2000 amb l'àlbum "A New Day Yesterday", des de llavors no ha parat de treballar i créixer musicalment. Per cert, és un gran col·leccionista de guitarres i amplificadors, a casa seva a Los Angeles, té una important col·lecció de guitarres, sobretot models antics.

Mink DeVille – Demasiado corazón 1983

Possiblement en la carrera del cantant, guitarrista i compositor nord-americà Willy de Ville que va començar anomenant-se Mink DeVille Band i es va canviar el nom al llançar-se ja en solitari, sent primer Mink DeVille i després Willy DeVille. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock sigui un dels més recordats. La cançó es va editar en single l'any 1983 i es va extreure del seu àlbum "Where Angels Fear to Tread", el seu segon disc i en el qual va incloure tocs llatins a les cançons i com en aquest cas, canta part del text en castellà, amb un caire també de tex-mex. El disc va ser produït per Howard Albert i Ron Albert. En la gravació de l'àlbum intervenen  Ricky Borja (guitarra i cors), The C Lord C (cors), Beverly Champion (cors), Louis Cortelezzi (saxos), Joe Galdo (bateria i percussió), Kenny Margolis (piano, òrgan, acordió i sintetitzadors), Richie Pont (percussió), Margaret Reynolds (cors), Joey Vasta (guitarra) i Fred Wickstrom (percussió i timpani). Willy De Ville, de veritable nom William Paul Borsey Jr, va néixer a Stamford, Connecticut, el 25 d'agost de 1950, el febrer de 2009, li va ser diagnosticada una hepatitis C, i al maig d'aquest any, en el curs del seu tractament, els metges li van detectar un càncer de pàncrees. Willy de Ville va morir a Nova York el 6 d’agost de l’any 2009

Willie Nelson – Guitar in the corner 2014

Una de les llegendes vives del country és el cantant, guitarrista i compositor texà Willie Nelson que el 17 de juny de l'any 2014 va publicar l'àlbum "Band of Brothers", tot i que des de llavors ja ha editat dos discos més, va arribar al primer lloc en la llista de Country Albums del Billboard i a la cinquena de les generals, tot i que a Anglaterra només va asolir el lloc 52.  Va ser produït per Buddy Cannon i es va gravar entre octubre de 2013 i març del 2014, en els Sound Emporium Studios de Nashville, tot i que es van realitzar preses complementàries en altres estudis. El disc està dedicat al inginier de só Butch Carr, que va morir dues setmanes després de completar les mescles de l'àlbum. Aquesta cançó “Guitarra a la cantonada” que us he seleccionat per compartir ara a Un Toc de Rock és el segon tall del CD i va ser escrita per Willie Nelson i Buddy Cannon, de fet el músic havia publicat diversos discos amb versions i en aquest tots els temes estan composats per ell. De nom complert Willie Hugh Nelson el músic va néixer el 30 d'abril de 1933 a Abbott, Texas. I ara us explicaré una anécdota. A principis dels noranta es va saber que el cantant Willie Nelson que acabava de publicar un nou disc, havia defraudat a Hisenda.Automàticament la venda dels seus discos va caure en picat i finalment es van deixar de vendre. Quan m'ho va explicar la meva cosina Glòria que era nord-americana i el coneixia, li vaig preguntar el perquè, la seva resposta va ser clara "Ens ha enganyada a tots, no podem deixar que guanyi diners amb els discos i no pagui els seus impostos". I és que a les terres del Oncle Sam sembla que es prenen molt seriosament alló de que "Hisenda som tots". Finalment Willie Nelson va demanar públicament perdó i va pagar religiosament les multes corresponents i els impostos que li pertocaban i quan es va fer públic, el seu disc es va tornar a vendre i va ser Disc d'Or. En la meva opinió personal, aquí ens ho haguéssim pres a broma i és que nosaltres som així, fins i tot amb els polítics, tot ens fa gràcia. Xiquets, xiquetes…Així ens va!

U2 – I still haven’t found what I’m 1987

Els irlandesos U2 van passar gairebé de forma immediata de ser un grup de culte a ser una banda d'èxit massiu i caps de llistes d'èxits. Es van crear l'any 1976 i han aconseguit 22 Grammy, la xifra més alta d'aquests premis obtinguda per una banda o artista de rock Ha venut més de 200 milions de discos al voltant del món, tenen sis àlbums que han arribat al número 1 en la llista de èxits als Estats Units i altres nou al Regne Unit. U2 és un dels grups amb més èxit de tots els temps. La banda es va formar quan Bono, de veritable nom Paul David Hewson i nascut a Dublín el 10 de maig de 1960 (cantant i guitarra), The Edge que es diu en realitat David Howell Evans i que va néixer el 8 d'agost de 1961 a Barking, Anglaterra (guitarra, teclat i cantant) i Adam Clayton nascut a Oxfordshire, Anglaterra, el 13 de març de 1960 (baix), van respondre a un anunci posat per Larry Mullen Jr que va néixer el 31 d'octubre de 1961 a Dublín (bateria i percussió). Aquest tema que estem escoltant ara "Encara no he trobat el que estic buscant" va ser el segon single que es va extreure del que possiblement sigui el seu millor treball, l'àlbum "The Joshua Tree" que U2 va publicà el 9 de març de 1987, amb producció de Brian Eno i Daniel Lanois, però també es va incloure al "Rattle and Hum" i en un parell de recopilatoris més. El single va arribar a la sisena posició al Regne Unit i a la primera als Estats Units i aquest tema va ser escrit per U2 amb lletres de Bono. L'àlbum porta venudes en total més de 28 milions de còpies a tot el món. Per cert, l’àlbum “Songs of Innocence”, últim treball discogràfic d'U2, es va llançar gratuïtament el 9 de setembre del passat any 2014 a través de la plataforma digital iTunes store, crec recordar que com a promoció de l'iPhone 6 de Apple, es calcula que 33 milions d'usuaris van accedir a l'àlbum durant la seva primera setmana. U2 no editaven res de nou des que van treure "No Line on the Horizon" l'any 2009, de fet hi havia dubtes sobre la continuïtat del grup que fins i tot Bono havia manifestat públicament ja que la mala acollida d'aquell àlbum no els havia deixat satisfets, tot i que va vendre cinc milions d'unitats. La veritat és que el nou àlbum ha rebut moltes crítiques per la seva forma de ser llançat, a causa de l'addició automàtica del disc als comptes d'usuaris d'iTunes sense el seu consentiment, encara que la qualitat del disc no ha estat qüestionada, tot el contrari. Va sortir al mercat en format físic el 13 d'octubre.

Prince – Crimson and clover 2009

Avui a Un Toc de Rock recordarem a Prince que morir a la seva casa de Paisley Park, a Minneapolis, Minnesota, el passat 24 d'abril, sembla ser que finalment s'ha confirmat que per problemes amb l'abús de drogues. Ara escoltarem la versió que Prince va realitzar d’aquest tema de Tommy James & The Shondells. Si bé jo crec recordar que ja la vam escoltar fa dues o tres temporades. La cançó va ser gravada originalment pels seus autors l’any 1969 i va ser versionada i molt bé per Joan Jett, ara arriba el moment d'escoltar-la per Prince, el guitarrista i cantant de Minneapolis, que la va incloure l’any 2009 en el seu CD "Lotusflow3r". De nom complet Prince Rogers Nelson, nascut el 7 de juny de 1958, feia servir el nom artístic de Prince, encara que també ha estat conegut amb un símbol impronunciable, que va utilitzar entre 1993 i el 2000. Aquest canvi de nom va resultar controvertit i molts es referien a ell com "L'Artista abans conegut com Prince", sovint abreujat a "L'Artista". Al final sembla que es va donar compta de que els profesionals de la música volem noms que es puguin pronunciar i va tornar a ser Prince, si be per el títul del CD veuren que ell seguiex volen tocar els nassos amb els noms. Cantant i guitarra, sempre ha estat a l'ombra de Jimi Hendrix al qual ha imitat fins i tot físicament. La veritat és que si hagués de analitzar la seva carrera al complet i quedar-me amb un sol tema, triaria "Purple rain" de la seva època com Prince & The Revolution, clar que ha venut més de 100 milions de discos a tot el món, però és que a mi sempre m'ha caigut malament. Per cert si voleu una curiositat us diré que Prince va ser qui va lliurar l'Oscar per "La Millor Cançó Original" a Jorge Drexler l’any 2005.

Yo la tengo – Magnet 2005

Yo La Tengo és una banda d'indie nord-americà que es van crear l’any 1984 a Hoboken, Nova Jersey. Tot i haver aconseguit un èxit comercial bastant limitat, Yo La Tengo ha estat anomenat "banda dels crítics per excel·lència" i manté seguidors acèrrims. Són famosos pel seu repertori ple de covers, tant en actuacions en directe com en gravacions en estudi. Ira Kaplan i Geòrgia Hubley que eren marit i dona tenien un duet, ells van formar Yo La Tengo l'any 1984. La parella va comptar amb diversos músics fins a trobar al guitarrista Dave Schramm i el baixista Mike Lewis que va ser membre de la banda punk DMZ que després es van anomenar The Lyres, a més d'haver tocat amb The A-Bones, tot això paral·lelament a la seva permanència a Yo La Tengo. Després pel grup han passat un munt de músics. Yo La Tengo van treure l’any 1986 el seu primer LP anomenat "Ride the Tiger". El març del 2005 Yo La Tengo va llançar un àlbum doble recopilatori de grans èxits titulat "Prisoners Of Love: A Smattering Of Scintillating Senescent Songs", del qual us he extret aquest tema “Imant” que escoltem ara. Una edició especial de l'àlbum incloïa un tercer disc amb rareses i cares B. La veritat és que Yo La Tengo són una banda de culte i ara us explicaré el per qué del seu nom que te a veure amb el futbol americà. Durant la temporada 1962, el jugador dels New York Mets, Richie Ashburn, xocava constantment amb el seu company veneçolà Elio Chacón. Cada vegada que Ashburn corria per atrapar la pilota, ho feia cridant "I got it! I got it!" per acabar xocant amb els 73 quilos de Chacón que no entenia anglès. Ashburn, avorrit, va aprendre a dir “¡Yo la tengo! ¡Yo la tengo!”. Ara bé, en un partit i després de cridar “¡Yo la tengo!”, va veure com el seu company Chacón es detenia. Va córrer llavors per aturar la pilota, però es va ensopegar amb els 91 quilos de Frank Thomas, un  altre company que aquest no parlava espanyol i no va entendre el que deia. En aquesta frase i el succés es van inspirar per escollir el seu nom la gent del grupo Yo La Tengo.

Anthony Hamilton – Ain’t no shame 2016

El cantant i compositor de color Anthony Hamilton va néixer a Charlotte, Carolina del Nord, el 28 de gener de de 1971 és una de les grans veus del nou soul que ha sorgit als Estats Units. Aquest tema “No és cap vergonya”, segon tall del CD i co-escrit per ell que us porto ara a Un Toc de Rock, us el he extret del seu últim treball discogràfic, l'àlbum “What I'm Feelin'”, novè disc d'Anthony Hamilton, el seu setè treball gravat en estudi i que es va publicar el passat 25 de març a través del segell RCA amb pràcticament tots els temes escrits conjuntament per Anthony Hamilton i Mark Batson. El disc ha aconseguit la segona posició en les llistes de R & B del Billboard i el 15 en les de pop. Anthony Hamilton, com molts cantants de soul, va començar cantant amb sols 10 anys en el cor de la seva església. Va ser conegut popularment fent els cors del tema "Po' Folks" del raper Nappy Roots i per això va rebre una nominació al Grammy com "Millor Col·laboració de Rap" al 2003, encara que ell havia debutat l'any 1996 amb l'àlbum "XTC". Per cert, a la banda sonora de la pel·lícula "American Gangster" sona el seu tema "Do you feel me".

Vaya con Dios – What’s a woman 1990

Els Vaya con Dios, als que avui escoltarem al programa, son un grup belga, que barregen diverses tendències en la seva obra, entre elles jazz, R & B, blues i rock, de vegades amb tocs salseros. Vaya con Dios va ser fundat l’any 1986 per la cantant, compositora i productora belga Dani Klein, al costat de Dirk Schoufs i Willy Lambregt que seria substituït posteriorment per Jean-Michel Gielen. Des de l’any 1991 el grup ja només és la cantant Dani Klein que va deixar la música l’any 1996, es diu que a causa de l'esgotament físic que patia, si bé jo sempre he estat convenút de que va ser per problemas de contractes amb el seu segell discogràfic, la multinacional CBS, però va tornar l'any 1999 com a cantant del grup Purple Prose. Vaya con Dios van tornar a posar-se en marxa l'any 2004 amb un nou àlbum titulat "The Promis" i amb una companyia independent. Ara Vaya con Dios tornen a estar en actiu, tot i que només queda la cantant, productora i compositora Dani Klein (a la foto) de la formació original. Aquesta extraordinaria  peça “Què és una dona?” que escoltem avui a Un Toc de Rock, tot un “peaso cansión”, va ser la més important en la seva carrera musical i estava recollida en el LP "Nigh Owls" de l’any 1990, es va editar també amb single, de fet va ser el primer sencill de Vaya con Dios que va funcionar comercialmente al nostre pais i amb el que molts els van descubrir.

Van Morrison – Someone like you 1987

Des de l’àlbum “Poetic Champions Compose” que l'irlandès Van Morrison va publicar al setembre de 1987, us he seleccionat aquest extraordinari tema per compartir a Un Toc de Rock. Va ser el 17è disc publicat per aquest extraordinari músic que va començar liderant el grup Them aconseguint l'èxit amb el tema "Glòria" per després llançar-se en solitari sent actualment una de les grans estrelles al firmament del rock. Aquest LP va ser remasteritzat i editat en format CD l'any 2008. Curiosament el mateix Van Morrison va explicar una vegada que aquest àlbum va ser concebut com un disc amb temes instrumentals, però a mesura que acabava les cançons, en la seva ment sorgien lletres i finalment va abandonar la idea original, encara que la primera cançó de cada cara, al vinil, va ser instrumental. El tema que escoltem es va publicar com a senzill aconseguint el lloc 28 en els Estats Units i amb el temps ha estat inclosa en diverses bandes sonores, entre elles els films “El diari de Bridget Jones” i “French Kiss”.  Els músics en aquest enregistrament van ser Van Morrison (guitarra i cantant), Neil Drinkwater (piano), Steve Pearce (baix) i Roy Jones (bateria i percussió), comptant amb Fiachra Trench que es va encarregar dels arranjaments de corda. El tema “Algú com tu” ha estat versionat, entre d'altres, per Air Lovers, Eric Clapton, Dina Carroll, Vanessa Williams, Shawn Colvin i John Waite, però no hem de confondre-la amb una cançó que es titula igual i que va gravar Adele l'any 2011. El cantant, compositor, saxofonista i multiinstrumentista George Ivan Morrison va néixer a Belfast el 31 d'agost de 1945 i està considerat un dels músics més influents de la seva generació. Havia començat a finals dels 50 com a saxofonista del grup The Monarchs, als que va deixar per formar l’any 1964 Them.

REO Speedwagon – Can’t fight this feeling 1984

Aquest tema, una de les grans cançons del grup nord-americà Reo Speedwagon, es va incloure a l'album "Wheels Are Turnin'" onzè disc d'estudi de la banda de hard rock i que es va publicar el 5 de novembre del 1984 a través d'Epic, un subsegell de CBS, de fet "No es pot lluitar contra aquest sentiment", escrita pel cantant i guitarra del grup, Kevin Cronin, va ser el gran hit del disc, es va editar en format single el 31 de desembre de 84 a Anglaterra i el 23 de gener del 85 en els Estats Units, aconseguint la primera posició del Billboard. En aquest enregistrament la banda estava integrada per Kevin Cronin (cantant i guitarra), Gary Richrath (guitarra), Neal Doughty (piano, òrgan i teclats), Alan Gratzer (bateria) i Bruce Hall (baix). Els Reo Speedwagon es van crear a Illinois, l'any 1967 i van prendre el seu nom del camió REO Speed-wagon, fabricat per la companyia nord-americana REO Motor Car Company. Van ser un dels grups de rock dur més populars als Estats Units durant els anys vuitanta gràcies a les seves moltes balades, encara que a Espanya mai van arribar a tenir un veritable ganxo comercial, malgrat que els seus discos també es van publicar aquí. Segueixen en actiu, tot i que portaven onze anys sense publicar res de nou fins que l'any 2007 van editar “Find your own way home”.  Actualment Reo Speedwagon són Kevin Cronin (cantant i guitarra), Neal Doughty (teclats), Dave Amato (guitarra solista i cors), Bruce Hall (baix) i Brian Hitt (bateria i percussió), tot i que pel grup han anat rotant un munt de músics al llarg de les dècades. Reo Speedwagon porten publicats 17 àlbums d'estudi, 7 en directe i 10 recopilatoris, a més un bon munt de singles.

Elvis Presley – Mama liked the roses 1970

Si en alguna cosa coincideixen els intèrprets de rock and roll de totes les èpoques és en el fet de que Elvis Presley va ser la major influència en tots els músics que es dediquen o es dedicaven al rock'n'roll. En algunes emissores de televisió es va prohibir filmar-lo de cintura cap avall en considerar que els seus moviments cantant i ballant arribaven a resultar obscens i provocadors. És cert que Elvis Aaron Presley era blanc, però cantava i es movia com un negre i allò escandalitzava a les sofertes mares de les adolescents. Per sort per al Rei, comptava amb el Coronel Parker, el cervell a l'ombra i l'autèntic artífex del triomf d'Elvis Presley. Si el cantant era una fàbrica de fer diners, el Coronel Parker era la màquina d'embalar els bitllets. Elvis podia haver-se salvat de la mili tranquil•lament i sense problemes, però el Coronel el va obligar a incorporar-se a files i va fer d'això tot un espectacle, un gran circ mediàtic, fins i tot el moment en què se li va rapà el cabell va ser immortalitzat per les càmeres. Elvis es va posar l'uniforme i va carregar el petate marxant-se a fer el soldat. Però el Coronel no es va conformar amb això. Per descomptat el Coronel va aconseguir que la mili la fes a Alemanya. Al estar un any fora del país, Elvis Presley estava exempt de pagar impostos a Hisenda pels seus ingressos, però el Coronel va forçar al Rei i aquest va abonar religiosament uns impostos que podia haver-se estalviat i a més a més va donar el seu sou militar a obres de beneficència, però com tot això es va realitzar amb càmeres i a bombo i platillo, tot Amèrica va saber com era de bo i admirable ciudadadà l’Elvis Presley. Amb el seu casament amb Priscila va passar de ser un noi dolent del rock and roll a un americà exemplar. Elvis Aaron Presley, el Rei, va néixer a Tupelo, Mississippi, el 8 de gener de 1935, va morir a la seva mansió de Graceland, a Memphis, Tennessee el 16 d'agost de 1977, va ser reconegut com el Rei del Rock. Durant la seva carrera, Elvis va protagonitzar 31 pel·lícules, gairebé totes elles musicals, va gravar un total de 150 àlbums i va obtenir 14 nominacions als Grammy. Elvis Presley és l'artista mort que més discos ha venut i la seva discogràfica va manifestar que ha superat els 1.000 milions de discos venuts des de 1980. Una de les cançons on Elvis Presley se'ns mostra més negre és en aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, “A la mare li agradan les roses” que va ser la cara B d'un single amb "The Wonder of You" com a cançó estrella. Es va publicar el 20 d'abril del 1970 i va aconseguir el lloc nou en les llistes de pop del Billboard, sent disc d'or als Estats Units. Les dues cançons es van incloure al LP "On stage: February 1970" que va ser editat el 23 de juny de 1970 i va arrivar al lloc 13. Tot i que els "crítics experts" havien dit que Elvis estava cremat. La cançó va ser escrita per Johnny Christopher, guitarrista i compositor que va guanyar un Grammy en l'apartat composició pel tema "Always On My Mind".

The Walker Brothers – The sun ain’t gonna shine anymore 1966

Ara us porto al Un Toc de Rock d’avui a un tercet nord americà vocal, masculí i blanc, The Walker Brothers, un altre grup dels que van ser produïts per Phil Spector fent servirt el seu “Mur de só” i que per cert crec que encara està tencat a la presó cumplint comdena per assesinat. Van funcionar de 1964 fins l’any 1968, si bé van tornar al 1976 i es van separar definitivament en el 78. De fet els The Walker Brothers no eren germans, tan sols una bona reunió de nens guaperes amb bones veus. Eren Scott Engel conegut com Scott Walker, John Maus i Gary Leeds que es feia dir Gary Walker. Desfet el grupo, dels tres el que va tenir millor carrera en solitari i a Anglaterra va ser Scott, encara que no va ser res de l'altre món. The Walker Brothers va ser un d'aquests grups que van ser desplaçats per l’invasió beat que va arrivar als Estats Units des d'Anglaterra. Si be i aixó es curios, com passaba amb cuasi totes les produccions de Phil Spector, van funcionar casi millor a les Illes Britàniques que als Estats Units. “El sol no brillarà mai més” es va publicar l’any 1966 i va arribar a la posició 13 en els Estats Units i la primera al Regne Unit. Va ser composada pel tàndem Bob Crewe i Bob Gaudio i ja l'havia gravat un any abans el cantant Frankie Valli. A l'Espanya dels anys seixanta es van fer diverses versions, però jo vull destacar la de Los Mustang.

The Wallace Collection – Daydream 1969

The Wallace Collection, amb els que avui acabará Un Toc de Rock, va ser una banda belga que va aconseguir triomfar en el món de la música pop amb toc de simfonisme a finals dels anys 60 gràcies a aquesta cançó "Somni" de 1969 i "Serenade". Van funcionar des de 1968 fins l’any 1970, però van tornar en els 90 i crec que encara estan en actiu. Fusionaven elements de música clàssica amb el rock progressiu, es clar que tenian una avantatge molt important, algun dels seus components eren membres d'una de les millors orquestres simfòniques de Bèlgica. The Wallace Collection es van crear a Brusseles en el 68 i eren Freddy Niueland (bateria) i Sylvain Vanholm (guitarra), amb el teclista Marc Hérouet i el baixista Christian Janssens. Es van complementar amb el violinista Raymond Vincent i el violoncel·lista Jaques Namotte que tocaven a l'Orquesta Nacional de Bèlgica. En el seu moment The Wallace Collection van ser considerats una de les millors bandes europees després de The Beatles. "Daydream" va ser el seu primer èxit en single i es trobava en el seu primer disc "Laughing Cavaliere", publicat l’any 1969 i a Espanya es va fer una bona versió en castellà a carrec dels mallorquins Z-66 que liderava l’amic Llorenç de Santamaria.

La frase és del cantautor argentí Facundo Cabral (22 de maig de 1937, La Plata, Argentina - 9 de juliol de 2011, Guatemala) mort assassinat a trets i que va dir

“Cantant és el que pot i cantor el que ha de ser-ho”

Conclou per avui Un Toc de Rock i ara us deixaré amb la companyia de totes les emissores per les que sortim a l’aire dues vegades per setmana o bé per internet, si és que et descarregues el programa des del blog o bé el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i baixaré la barraqueta fins la propera. A reveure.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)