El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

jueves, 16 de junio de 2016

Un Toc de Rock 10-70


Us he seleccionat per compartir avui a Un Toc de Rock dues cançons dels nous discos de Graham Nash i Santana, publicats recentment, però també comptarem amb Siouxsie and The Banshees, Chicago, The Byrds, 10000 Maniacs, Bruce Springsteen, The Animals, Neil Diamond, el saxofonista Chris White, Neil Young i Peter Gabriel que tancarà el programa d'avui interpretant un tema a duet amb la cantant Kate Bush. Tots ells ens acompanyaran per les ones en aquest recorregut per la història musical dels últims cent anys que t'arribarà des de totes aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades cada setmana o bé per internet, si t’el descarregues des del blog, el facebook de Montse o les webs de les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara toca obrir la barraqueta un altre vegada i ho faré dient com sempre alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Siouxsie and The Banshees – Israel 1980

Una de les banda líders del post-punk a Anglaterra van ser Siouxsie and The Banshees amb els que avui obrirem Un Toc de Rock i ho farem amb aquest tema que per cert, no es va incloure en cap àlbum, es va publicar sols en format single, editat el 26 de novembre de 1980. Va ser escrita per Susan Ballion, Peter Edward Clarke, John McGeoch i Steven Severin i el single va aconseguir el lloc 41 en el Regne Unit i el 73 als Estats Units. Ja al 1981 i en el recopilatori "Once Upon a Time: The Singles", vam tornar a trobar la cançó que també es va incloure a l'album “The Best of Siouxsie and the Banshees” de l’any 2006, però com a bonus track. Siouxsie and The Banshees es van posar en marxa l'any 1975, a Londres i estaven liderats per la cantant Siouxsie Sioux, el seu veritable nom era Susan Janet Ballion, nascuda a Londres el 27 de maig de 1957, al costat de Steven Severin (baix) que realment es deia Steven Bailey. Se'ls van unir inicialment Marc Pirroni a la guitarra i Sid Vicious (Sex Pistols) a la bateria i van debutar al setembre de 1976 al festival punk del 100 Club de Londres, però després d'aquell concert van decidir deixar el grup. Els Banshees es consoliden el 24 de febrer de 1977 quan entra el guitarrista Pete Fenton, encara que posteriorment seria substituït per John McKay i també es va incorporar el bateria Kenny Morris. Quan es va publicar aquest single la banda estava integrada per Siouxsie Sioux (cantant i guitarra), Steven Severin (baix, guitarra, veu, caixa de ritmes, piano, sintetitzadors i sitar), John McGeoch (guitarra, saxo i òrgan) i Budgie (bateria, harmònica, baix i percussió). La veritat és que pel grup han passat un munt de músics al llarg dels anys. Siouxsie and The Banshees es van separar a finals dels noranta, tot i que Siouxsie va seguir amb el grup The Creatures i després ja en solitari. En total publicarien 11 àlbums d'estudi, 3 en directe, 4 recopilatoris, 1 EP i 30 singles, a més de 5 DVD.

Graham Nash – Another broken heart 2016

Un històric del rock internacional és el britànic Graham Nash, un home que va començar formant part de The Hollies, una de les grans bandes de pop a l'Anglaterra dels seixanta i l'any 1967 se'n va anar cap als Estats Units per unir-se a la primera superbanda nord-americana Crosby, Stills, Nash & Young. Té així mateix una interessant carrera en solitari i precisament aquest any ha publicat un nou treball discogràfic, titulat genèricament “This Path Tonight” que es va posar a la venda el passat 15 d'abril, amb producció de Shane Fontayne i que ha estat el seu primer àlbum amb temes nous en 14 anys. Totes les peces del disc són composicions de Graham Nash i Shane Fontayne i es van gravar en tan sols vuit dies, de fet en van gravar 20. S'ha publicat en format CD i també vinil i aquest ha inclòs una targeta de descàrrega que conté tres cançons més i un concert complet de més de 2 hores que es va gravar l'any 2014. El veterà guitarrista, cantant i compositor britànic Graham Nash va néixer el 2 de febrer de 1942 a Blackpool, Lancashire, va ser nomenat cavaller de l'Ordre de l'Imperi Britànic al 2010 pels seus serveis a la música i les seves moltes obres de caritat. En total i en solitari ha publicat sols vuit àlbums, el primer "Songs from Beginners" l'any 1971, però ha col·laborat en diversos enregistraments dels seus companys de Crosby, Stills, Nash & Young i també és un bon fotògraf que ha realitzat moltes exposicions.

Chicago – Another rainy day in New York City 1976

Us he portat a Un Toc de Rock de nou als Chicago. Aquest fantàstic tema es trobava en el seu LP "Chicago X", un dels seus millors discs, de l’any 1976 i va ser composat per Robert Lamm, teclista i cantant del grup. El single va ser número 2 a les llistes del Billboard i el LP també incloïa el gran hit "If You Leave Me Now" que escoltarem un altre dia. La banda va estar integrada inicialment per Lee Loughnane (trompeta), James Pankow (trombó), Walter Parazaider (saxos, flauta), Robert Lamm (veu, piano, òrgan), Terry Kath (guitarra, veu), Peter Cetera (baix, veu) i Danny Seraphine (bateria, percussió). Al contrari que Blood Sweet & Tears, Chicago va mantenir aquesta formació bastant estable, al llarg de la seva història. El grup es va formar a l'hivern de 1967 i es deien inicialment The Missing Links. Durant una jam session a la Universitat DePaul a la qual es van unir alguns nous músics, es creà Chicago Transit Authority que era el seu nom original, però coincidia amb el de la companyia de tramvies de Chicago i a aquests no els va agradar la idea i els van obligar a canviar-ho, el van reduir tan sols a Chicago que era el nom de la ciutat on havien sorgit. Els Chicago sempre han numerat els seus discos i sols tenen títol els recopilatoris i encara es troben en actiu. Per cert, Chicago van debutar als Estats Units amb un disc doble, tot un repte per un grup novell, però a Espanya CBS no va tindre prou confiança amb ells i es van editar dos LP's simples, el primer "Chicago I" i el segon es va titular "I'm a man", prenent el títol de la cançó que ells van versionar i que era dels Spencer Davis Group. El seu segon treball discogràfic també va ser doble.

Neil Young – Alabama 1972

Una de les cançons importants en la discografia del guitarra i cantant canadenc Neil Young és "Alabama" que avui escoltarem a Un Toc de Rock i va estar inclosa al disc "Harvest". Com us he dit en moltes ocasions, va sorgir l'enemistat i la guerra quan el grup de rock sureny Lynyrd Skynyrd va escriure la cançó "Sweet Home Alabama" com a resposta al "Southern Man" de Neil Young, inclusa a l'àlbum "After the Gold Rush". La cançó tracta sobre l'esclavitud al sud dels Estats Units. En ella Neil Young explica la història d'un home del sud, "southern man" en anglès que maltracta als seus esclaus i en la lletra de la cançó Neil Young reclama que el Sud compensi el dany causat per les fortunes aconseguides gràcies a l'esclavitud. Bé, es pot dir i resumint que posa el Sud i el estat d’Alabama a parir. La polèmica s'havia desenfrenat i la premsa, com sol ser pràctica habitual, va avivar el foc afegint més llenya. Jo crec que per pressions de la discogràfica o degut a l'enrenou social que s'havia armat, Neil Youg va decidir donar un gir de 180º a l'assumpte. Després de tot aquell enrenou Neil Young es va declarar admirador de la cançó i del cantant Ronnie Van Zant, líder de Lynyrd Skynyrd, reconeixent estar "orgullós de tenir el seu nom en una cançó com la d'ells". La veritat és que tot va ser engreixat en excés per la premsa de l'època i per calmar completament els ànims i demostrar que no tenia res contra Lynyrd Skynyrd, Neil Young va compondre "Alabama", on el sud ja és més bonic i bo. Es va incloure en el que jo considero el seu millor àlbum "Harvest", editat l'any 1972. Per demostrar la seva camaraderia i allò de "pelillos a la mar, aquí no ha passat res, oh que bons companys som", Ronnie Van Zant va dur una samarreta publicitant l'àlbum "Tonight s the Night" de Neil Young en algun dels seus concerts. Però cal dir que Neil Young ha tocat la cançó “Alabama” només en concerts ocasionals i mai ha format realment part del seu repertori de directe, tot i que és un dels seus millors temes. El cantant, guitarra i compositor Neil Young néix a Toronto, un 12 de novembre de 1945, va formar part dels Buffalo Springfield, després va gravar en solitari per integrar-se al primer supergrup americà Crosby, Stills, Nash & Young. La seva guitarra i tendències musicals resultaven excessivament dures per als seus companys i va decidir seguir en solitari, però amb The Crazy Horse.

10000 Maniacs – Trouble me 1989

El passat any 2015 es va publicar un nou treball discogràfic de 10000 Maniacs, un grup creat a Jamestown, Nova York, l'any 1981 i que va tenir el seu màxim esplendor mentre va estar liderat per la cantant Natalie Merchant (a la foto) que els va deixar per llançar-se en solitari l'any 1993, després de gravar un unplagged. El grup va treure el nou disc, titulat "Twice Told Tales" i va predre el seu nom d'una col·lecció de contes de Nathaniel Hawthorne, publicats per primera vegada a la primavera de 1837. Però el tema que us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock no pertany a l’últim àlbum, l'he extret del "Blind man's zoo" que es va publicar el 16 de maig del 1989 i va ser disc de Platí als Estats Units, aconseguint la posició 13 del Billboard i en el qual la cantant i autora de totes les cançons va ser Natalie Merchant, cantant, pianista i organista, de nom complet Natalie Anne Merchant, nascuda el 26 de octuber de 1963. 10000 Maniacs són actualment Dennis Drew (teclats o cors) i Steve Gustafson (baix i cors) que són els únics que queden de la formació original del 81, al costat de Jerry Augustyniak (bateria i cors) que es va incorporar l'any 1983, la cantant Mary Ramsey que també toca la viola i es va incorporar el 1993 i Jeff Erickson (guitarra i cantant) què va entrar al 2001. a la carrera de 10000 Maniacs cal destacar els àlbums "Our Time in Eden" i "in My Tribe" de 1992 i 1987 respectivament i que van ser doble disc de Platí cada un d'ells. Originalment 10000 Maniacs eren Natalie Merchant (cantant) John Lombardo (guitarra), Robert Buck (guitarra) que va morir el 2001, Steven Gustafson (baix), Dennis Drew (teclats) i Jerry Augustyniak (bateria). Un altre dels components del grup, el bateria Bob "O'Matic" Wachter va morir l’any 2013.

Chris White – A way of life 1996

Chris White va ser el saxofonista de Dire Straits durant molts anys, però té una discreta, encara que interessant carrera en solitari. Aquesta bona cançó de Chris White, de la qual ell és coautor, es va publicar en un CD titulat "Control" que a Espanya va editar el segell Konga Music, subsegell de Blanco i Negro, l’any 1996, però ja havia estat publicat abans, amb diferent portada i el títol cambiat a "Shadowdance", també les cançons és trobaven en ordre diferent, tenia format vinil i va ser quatre o cinc anys abans, encara que no recordo que casa de discos el va treure i he estat buscant el vinil per la discoteca de casa i segurament el tinc traspaperat, per tant, ja el trobaré quan busqui algún altre artista, segur. En aquest CD de Chris White, nascut a Bristol, Anglaterra, el 13 de juliol de 1955, un disc sense cap desperdici, col•laboren Mark Knopfler, Brian Powell, Hugh Burns, Andy Caine, Gary Husband, Dany Schogger, Felix Krish, Jean Paul "Bluey" Maunick, Mike Mainieri, Andy Scott, Pi Palladino i la cantant Sam Brown. En aquest tema la veu és Andy Caine i els teclats i les programacions eren de Jean Paul "Bluey" Maunick, amb Sam Brown fen els cors. A la foto Chris White i Marck Knopfler.

The Animals – The house of the rising sun 1964

Aquesta cançó era tot un clàssic del folk tradicional americà d'aquelles que ningú sap qui va escriure, però un bon dia Alan Price, líder i organista del grup de R & B britànic The Animals va decidir arreglar-la i adaptar-la al estil de la seva banda i va sorgir el tema tal i com el coneixem ara, esdevenint un estàndard que ja tots identifiquen amb The Animals. Hi ha grans versions, entre les quals jo destacaria la de Joan Baez en línia folk i la dels nord-americans The Frijin Pink que ja hem escoltat en passades termporadas a Un Toc de Rock i que un dia d'aquests tornaré a posar-vos, sense oblidar la de The White Buffalo, fins i tot el mateix Alan Price va enregistrar-la més tard per la seva conta i amb nou arrengaments. A Espanya hem de recordar la dels Lone Star que la van convertir en seva i Bruno Lomas que també al igual que Los Diablos Negros, la van brodar i la de Els Dracs que la van catar en català, entre moltes altres. Tornant als britànics, eren inicialment Alan Price Rhythm and Blues Combo i amb la inclusió del cantant Eric Burdon, van passar a ser The Animals, comptant també amb Hilton Valentine (guitarra), John Steel (bateria) i Chas Chandler (baix). La van gravar en una sola presa el 18 de maig de 1964 i el tema surgeix d'un arpegi en  La Menor del guitarrista Hilton Valentine que és el seu signe d'identitat. Va arribar al primer lloc al Regne Unit al juliol de l’any 1964 i als Estats Units al setembre, sent el primer número 1 britànic de l'era beat que no era dels Beatles. Després de gravar uns quants singles d'èxit, la rivalitat entre Alan Price i Eric Burdon va fer que el primer deixés el grup. Quan  Alan se'n va l’any 1965 la banda segueix fins a finals dels seixanta, encara que hi ha un moment en que canvien el seu nom a Eric Burdon & The Animals i més tard passen a ser War, però ja amb tots els músics que acompanyaven a Eric Burdon nord-americans. Us explicaré una curiositat, el primer single dels  Animals va ser "Baby let me Take you Home" que va arribar al número 15 a Anglaterra i al 102 als Estats Units. Fins aquí anem bé, però resulta que es tractava d'una cançó que el seu manager en aquell temps, Mickie Most, els va obligar a gravar. Al grup, aquesta tema que els havien imposat no els agradava ja que la consideraven massa propera al "pop" i mai van voler tocar-lo en directe. Es va obligar a The Animals a gravar-la, però no van poder obligar-los a tocar-la. Despres el seu manager passaria a ser Mike Jeffrevs que també era propietari d’un local al Terreno, a Palma, que es deia Sgt. Peppers, on els Z-66 que també portava ell, es van montar moltes jams amb gent de la que els grups espanyols solsament sabiem per discos i referéncies.

The Byrds – Mr Tambourine Man 1965

Ells van ser els culpables de l'electrificació de Bob Dylan quan The Byrds van agafar aquesta cançó del "jueu errant" i la van versionar amb un caire country-rock, convertint-la en una de les cançons claus i mítiques del segle XX. The Byrds van ser considerats inicialment com la resposta a la invasió beat britànica a Amèrica. Eren Roger McGuinn (Chicago, 1941), Gene Clark (Tipton, Missouri 1941), David Crosby (Los Angeles 1941), Chris Hillman (Los Angeles 1942) i el bateria Michael Clarke (Texas, 1944), alguns d'ells venien dels Buffalo Springfield. Quan van començar imitaven als Beatles i això va fer que Columbia es proposés treure'ls un disc, és clar que ells en aquell moment es deien Jet Set. El 26 de novembre de 1964 els Jet Set van canviar oficialment el seu nom pel el de The Byrds, els Ocells, però amb una errata per diferenciar-los d’un grup britànic que es deie The Birds. El productor Terry Melcher i Jim Dickson de la discogràfica, volien que gravessin "Mr Tambourine man" de Dylan, però ells no estaven conformes i van abandonar els assaigs a l'estudi de gravació. La veritat és que Columbia amb ells es va curar en salut i els va fer signar un contracte per només 6 mesos i que no obligava a la discogràfica més que ha gravar quatre cançons, però no a publicar-les. Finalment el 20 de gener de 1965 es va celebrar la sessió d'enregistrament de "Mr Tambourine Man" i també es va gravar "I Knew I'd Want You", però només va tocar Roger McGuinn i van cantar David Crosby i Michael Clark, la resta eren músics de sessió. El grup no va consentir que això tornés a passar mai més. El primer disc de The Byrds s'havia d'haver publicat al febrer, però es va tornar a gravar el 8 de març per que als productors no els hi agradava el resultat, encara que Columbia tampoc es decidia a publicar-lo. Finalment l'abril de 1965 "Mr Tambourine Man" va sortir a la venda i gairebé immediatament The Byrds van aconseguir el número 1 a nivell mundial, començant per Califòrnia. A partir de l'any 1966 els canvis de components a The Byrds van ser continus i cal destacar a Gram Parsons, Kevin Kelly i Clarence White, entre d'altres, fins que a principis dels 70 es van desfer. Aquesta cançó va donà títol al seu primer LP.

Bruce Springsteen – Streets of Philadelphia 1993

Bruce Frederick Joseph Springsteen, el Boss, conegut com Bruce Springsteen, va néixer a Long Branch, Nova Jersey, el 23 de setembre de 1949 i el guitarra, productor, cantant i compositor Bruce Springsteen va aconseguir un Oscar per aquesta cançó que formava part de la banda sonora del film de Jonathan Demme "Philadelphia", del l’any 1993. Un film en el què intervenien els actors Denzel Washington i Tom Hanks (tot dos a la foto inferior), junt a Antonio Banderas i Jason Robards. La veritat es que aquesta pel·lícula te una temàtica molt dura ja que tracte d’un malalt de la SIDA, les relacions gais i la intolerància social com a eix central i tot embolicat amb judicis. La cançó es bonissima i al meu parer i com ja us he dit en moltes ocasions escoltant al Boss, es la millor composició en la carrera de Bruce Springsteen. En aquesta peça el Boss no compta amb la E Street Band, s’acompanya per una orquestra. Per cert, la banda sonora està plena de bones cançons i val la pena recomenarla des d’Un Toc de Rock. Tinc que reconeixer que jo no tenia aquet LP i el vaig comprar a la primera Fira Internacional del Disc i Cinema de Col•lecionisme de Tortosa, l’any 1996 que jo organitzaba, precisamente al stard d'un bon amic, en Didac, amb botiga a Reus, i a bon preu.

Santana – Sueños 2016

També Carlos Santana ha tret aquest any 2016 un nou àlbum "Santana IV", en el que d'alguna manera, torna al so dels inicis de Santana a finals dels seixanta, quan va participar en el Festival Woostock 69, sent l'únic grup que no havia publicat encara cap disc dels que van participar en el memorable i històric esdeveniment. De fet fins i tot la portada que veieu en el blog, està inspirada en la del seu primer àlbum, D'aquest disc, en el qual les percussions i els ritmes llatins tornan a dominar-ho tot i que va sortir a la venda el passat 15 d'abril, us he extret aquesta cançó que compartim ara a Un Toc de Rock. També amb la banda ens tornan al Santana dels seus començaments, ja que està integrada per Carlos Santana (guitarra i cors), Gregg Rolie (teclat i cantant), Neal Schon (guitarra i cors), Michael Carabello (percussió) i Michael Shrieve (bateria), per primera vegada junts en 45 anys, des que van gravar el "Santana III", per això el títol del nou àlbum. També compta amb les col·laboracions de Karl Perazzo (percussió), Benny Rietveld  (baix) i el cantant Ronald Isley que és el solista en dues de les cançons, si bé jo trobo a faltar al percussionista Chepito Areas que veritablement es diu José Octavio Areas Dávila, nascut a Nicaragua el 25 de juliol del 1946 i que va ser un dels pilars de Santana en els seus tres primers discos i autor de moltes de les cançons, actualment retirat. Per cert, us explicaré una curiositat sobre Carlos Santana, l'any 1971 el general Juan Velasco Alvarado li va prohibir tocar al Perú i el va expulsar del país després de classificar-lo com "hippie imperialista". Carlos Alberto Alves Santana Barragán va néixer a Autlán de Navarro, a Mèxic, el 20 de juliol de 1947 i curiosamente, quan va començár a treballar als Estats Units i per guanyar-se la vida es dedicaba a tocar en “bodas, bautizos y comuniones” i tocava mariachis. Per cert, una cosa a dastacar dels discos de Carlos Santana son les seves cobertes, veritable obres d'art i sicodelia i ho comprobareu així mateix amb la portada d’aquest.

Neil Diamond – He ain’t heavy... he’s my brother 1970

Tot i que aquest tema que compartirm al programa d’avui es diu que es una cançó de Neil Diamond, la veritat és que els seus autors van ser Bobby Scott i Bob Russell i la primera en gravar-la va ser Kelly Gordon l’any 1969. Neil Diamond va enregistrar el tema al 1970 i es va incloure en el seu àlbum "Tap Root Manuscript" que va ser disc de Patí i va arrivar al lloc 13 del Billboard. És en la meva opinió, una de les millors cançons en la llarga carrera de Neil Diamond cantant, compositor i actor, nascut a Nova York el 24 de gener de 1941. De la cançó van realitzar una gran versió els britànics The Hollies i que ja hem escoltat a Un Toc de Rock en diverses ocasions, en la què destaquen els jocs de veus, però la de Neil Diamond és genial i sona per a tots vosaltres a Un Toc de Rock. Neil Diamond va començar com a compositor i les seves cançons han estat interpretades per The Monkees, Elvis Presley, U2, Frank Sinatra, The Ventures, UB40, Julio Iglesias, Johnny Cash, Cliff Richard, Lulu, The Hollies dels què parlàvem abans i centenars d'artistes al voltant del món. No obstant això, ell al seu torn ha versionat temes d'altres compositors i cantants. En l'apartat cinematogràfic cal destacar el seu paper en el remake del film "El Cantor de Jazz". El seu doble LP "Hot August Night" de 1972, té el rècord de ser el primer àlbum doble que va generar vendes superiors als 2 milions de còpies, va romandre en llistes 243 setmanes consecutives i l’any 1996 les vendes mundials de l'àlbum superaven els 17 milions d'exemplars. Es clar que les llistes al Estats Units no poden comprarse con passa aquí, on es pràctica normal. També l’any 1972 Neil Diamond va signar amb Columbia Records/CBS un contracte per una xifra mai oferta a un altre artista fins aquell moment, 5 milions de dòlars. Neil Diamond porta publicats 32 àlbums d'estudi, a part d’un munt de directes i recopilatoris d’èxits. En un dels artistes que, malgrat els anys, se segueix "menjant" el mercat, prova d'això és que Neil Diamond al 2005 va aconseguir la posició 47, segons la revista Forbes, en un article dedicat als artistes més taquillers del 2005 i en aquest mateix any la seva gira mundial va recaptar més de 73 milions de dòlars, sent la gira més taquillera d'un cantant solista. Es un dels artistes de vella escola que millor han sabut envellir.

Peter Gabriel & Kate Bush – Don’t give up 1986

Aquest tema amb el qual tancarem Un Toc de Rock, és el cant de pessimisme i desesperació d'un home, a qui li respon una dona oferint una espurna d'esperança, animant-lo a no ensorrar-se i seguir endavant. "No et rendeixis" es va incloure a l'album "So" que Peter Gabriel va publicar el 19 de maig del 1986, sent triple Disc de Platí al Regne Unit i número 1 tant a Anglaterra com als Estats Units, Canadà, Àustria, Alemanya, Suïssa, Noruega, Nova Zelanda, França i uns quants països més. En aquesta cançó que escoltem ara va comptar amb la col·laboració de Kate Bush i amb Laurie Anderson en un altre dels temes. El productor va ser Daniel Lanois, amb el què ja havia treballat a la banda sonora de la pel·lícula "Birdy" i també van comptar amb el guitarrista David Rhodes, al costat de Tony Levin (baix), els bateries Stewart Copeland, Jerry Marotta i Manu Katché, juntament a PP Arnold (cors), Youssou N'Dour (cors), Nile Rodgers (guitarra) i uns quants músics més. El cantant i compositor britànic Peter Brian Gabriel va néixer a Chobham, Surrey, el 13 de febrer del 1950. Va ser el cantant, flautista i líder del grup Genesis, als quals va abandonar l'any 1977 per llançar-se en solitari per discrepàncies amb Phil Collins que malgrat de ser sols el bateria, volia també cantar. Per la seva part la cantant i compositora anglesa Kate Bush, va néixer al Gran Londres el 30 de juliol de 1958. A l'edat de 16 anys va ser descoberta per David Gilmour dels Pink Floyd, que va quedar sorprès amb el talent de la jove anomenada llavors Cathy. Va aconseguir per mediació de Gilmour, gravar algunes cançons i signar contracte amb EMI. Kate Bush va estar en actiu fins al 1987 i es va retirar, però va tornar de nou als escenaris i als estudis de gravació amb "Aerial", gravat l’any 2005, després de dotze anys de silenci i ha seguir gravant.

La frase d'avui és del filòsof francès Jean Jacques Rousseau (1712-1778) que va dir


"La igualtat de la riquesa ha de consistir en que
cap  ciutadà  sigui  tan   opulent  perquè   pugui
comprar a un altre  i  cap tan pobre que es vegi
necessitat  a  vendre’s”

Conclou per avui Un Toc de Rock i us deixo amb companyia de les emissores per les que sortim a l’aire dues vegades cada setmana o bé per internet, si t’el descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta fins el proper programa. A reveure.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario