Podem deixar anar la imaginació i il·lusos,
creure'ns que el futur és nostre que ens pertany, però al final sempre acabem
mirant al passat, a l'ahir i els records que són l'única cosa que veritablement
és de la nostra propietat. Avui a Un Toc de Rock escoltarem "La carta de
l'indi salvatge" que va escriure l'any 1855 el cabdill indi Noah Seattle,
dirigida a Franklin Pierce, llavors president dels Estats Units i que ens
llegirà Constantino Romero, us adonareu que el seu contingut segueix igual de
vigent que quan va ser escrita. També tindrem a Paco Hilaluna, Pablo Bicho, Xil
Ríos, Pep Sala amb la Banda
del Bar, Serrat, els Whiskyn’s, Suburbano, l’argenti Piero, Santi Picó i fins i
tot Tony Ronald que ens cantará un boleret. Per tant ens posarem un altre vegada
en marxa des de aquelles emissores per les que sortim a les ones o vía
internet, si et descarregues el programa des del blog o el facebook de Montse.
Jo sóc Mario Prades i ara tornaré a obrir la barraqueta de nou i us dire com
sempre que sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Constantino Romero – La carta del Indio Salvaje
1998
Us porto per comenár avui Un Toc de Rock una
carta, la carta que un capdill indi americà va enviar a un dels presidents dels
Estats Units com a resposta a la petició d'aquest expressant el seu desig de
comprar les terres d'aquells pells rojas. Escolteu-la atentament i creiem que
us resultarà molt interessant. El CD del que us la he extret incloïa dos talls.
El primer, en castellà, va comptar amb la veu del recordat Constantino Romero i
el segon en angles era Marquette Peltier, filla del capdill indi Leonard
Peltier. Es va publicar l’any 1998 en un CD on els beneficis anaven destinats a
recaptar fons per a l'alliberament de Leonard Peltier. Recordem que Peltier és
un capdill indi Lakota, condemnat a doble cadena perpètua que cumpleix a
Florida, empresonat des de 1975 i per la seva libertat lluita cada dia el món
indi que considera que és un pres polític fruit d'un judici irregular. Va estar
acusat de la mort de dos agents federals en les revoltes que es van produir a
la reserva índia de Pine Ridge. Se'l coneix com "el pres polític més antic
del món". La música va ser composada i interpretada per Joaquín Cardiel (abaix a la foto 3),
ex-baixista 
d'Héroes del Silencio, nascut a Saragossa el 2 de juny de 1965. La
carta va ser escrita pel capdill indi Noah Seattle, Gran Cap dels Duwamish, al
Catorcé president dels Estats Units, Franklin Pierce, quan aquest va fer una
oferta per comprar les seves terres. El capdill indi Noah Seattle va pronunciar
aquest discurs davant Isaac Stephens, Governador del Territori de Washington,
l’any 1855. La carta es va amagar i no es va publicar fins al 1887, trenta-dos
anys més tard i avui, més de cent cinquanta anys després sembla un missatge molt actual aplicable a
l'home i la dona d'avui que no valorem la Terra com ho tindriem que fer. Constantino Romero
García va néixer a Albacete el 29 de maig de 1947 i aquest actor de doblatge,
veu, cinema i teatro i gran radiofoniste, ens va deixar a Barcelona el 12 de
maig de l’any 2013.
LA CARTA DEL INDIO SALVAJE
El gran Jefe de Washington ha mandado hacernos
saber que quiere comprarnos las tierras, junto con palabras de buena voluntad.
Mucho agradecemos este detalle, porque de sobra conocemos la poca falta que le
hace nuestra amistad. Queremos considerar el ofrecimiento, porque también
sabemos de sobra que si no lo hiciéramos los rostros pálidos nos arrebatarían
las tierras con armas de fuego. ¿Pero como podéis comprar o vender el cielo o
el calor de la tierra?
Esta idea nos resulta extraña, ni el frescor del
aire, ni el brillo del agua son nuestros ¿Cómo podrían ser comprados?
Tenéis que saber que cada trozo de esta tierra es
sagrado para mi pueblo, la hoja verde, la playa arenosa, la niebla en el
bosque, el amanecer entre los árboles, los pardos insectos, son sagradas
experiencias y memorias de mi pueblo. Los muertos del hombre blanco olvidan su
tierra cuando comienzan el viaje a través de las estrellas. Nuestros muertos en cambio, nunca se alejan de
la tierra, que es la madre. Somos una parte de ella y la flor perfumada, el
ciervo, el caballo, el águila majestuosa, son nuestros hermanos, las escarpadas
peñas, los húmedos prados, el calor del cuerpo del caballo y el hombre. Todos
pertenecen a la misma familia.
El agua cristalina que corre por los ríos y
arroyuelos no es solamente agua, sino, que también, representa la sangre de
nuestros antepasados. Si os la vendiésemos tendríais que recordar que son
sagradas y así recordárselo a vuestros hijos. También los ríos son nuestros
hermanos porque nos liberan de la sed, arrastran nuestras canoas y nos procuran
los peces, además cada reflejo fantasmagórico en las claras aguas de los lagos
cuentan los sucesos y memorias de la vida de nuestras gentes. El murmullo del
agua es la voz del padre de mi padre.
Sí, gran jefe de Washington, los ríos son
nuestros hermanos y sacian nuestra sed, son portadores de nuestras canoas y
alimento de nuestros hijos.
Si os vendemos nuestra tierra, tendréis que
recordar y enseñar a vuestros hijos que los ríos son nuestros hermanos y que
también lo son suyos, y por lo tanto deben tratarlos con la misma dulzura con
que se trata a un hermano.
Por supuesto que sabemos que el hombre blanco no
entiende nuestra forma de ser, tanto le da un trozo de tierra u otro, porque no
la ve como hermana, sino como enemigo, cuando ya la ha hecho suya la desprecia
y sigue caminando, deja atrás la tumba de sus padres sin importarle. Secuestra
la vida a sus hijos y tampoco le importa. Tanto la tumba de sus padres como el
patrimonio de sus hijos, son olvidados. Trata a su madre la tierra, y a su
hermano el firmamento como objetos que se compran, se explotan y se venden como
ovejas o cuentas de colores. Su apetito devora la tierra, dejando detrás solo
un desierto.
No lo puedo entender, vuestras ciudades hieren
los ojos del hombre piel roja. Quizás sea porque somos salvajes y no podemos
comprenderlo. No hay un sitio tranquilo en las ciudades del hombre blanco,
ningún lugar donde se pueda escuchar en la primavera el despliegue de las hojas
o el rumor de las alas de un insecto. Quizás es porque soy un salvaje y no
comprendo bien las cosas. El ruido de la ciudad es un insulto para el oído, y
yo me pregunto: ¿Que clase de vida tiene el hombre que no es capaz de escuchar
el grito solitario de la garza o la discusión nocturna de las ranas alrededor
de la balsa?
Soy un piel roja y no lo puedo entender. Nosotros
preferimos el suave susurro del viento sobre la superficie de un estanque, así
como el olor de ese mismo viento purificado por la lluvia del mediodía o
perfumado con aroma de pinos.
Cuando el último piel roja haya desaparecido de
la tierra, cuando no sea más que un recuerdo su sombra, como el de una nube que
pasa por la pradera, entonces todavía estas riberas y estos bosques estarán
poblados por el espíritu de mi pueblo, porque nosotros amamos nuestro país como
ama el niño los latidos del corazón de su madre.
Si decidiese aceptar vuestra oferta, tendría que
poneros una condición, que el hombre blanco considere a los animales de estas
tierras como hermanos. Soy un salvaje y no comprendo otro modo de vida. Tengo
vistos millares de búfalos pudriéndose abandonados en las praderas, muertos a
tiros por el hombre blanco. Soy un salvaje y no comprendo como una maquina
humeante puede importar más que el búfalo al que nosotros matamos solo para sobrevivir.
Debéis enseñar a vuestros hijos, lo que nosotros
hemos enseñado a los nuestros, que la tierra es nuestra madre. Todo lo que le
ocurre a la tierra le ocurrirá a los hijos de la tierra, si los hombres escupen
en el suelo, se escupen a sí mismos. De una cosa estamos bien seguros. La
tierra no pertenece al hombre, es el hombre el que pertenece a la tierra. Todo
va enlazado, el hombre no tejió la trama de la vida; él es solo un hilo. Lo que
hace con la trama, se lo hace a sí mismo. Ni siquiera el hombre blanco, cuyo
Dios pasea y habla con él de amigo a amigo, queda exento del destino común.
Después de todo quizás seamos hermanos. Ya veremos.
Sabemos una cosa, que quizás el hombre blanco
descubra algún día: Nuestro dios es el mismo Dios. Vosotros podéis pensar ahora
que Él os pertenece, lo mismo que deseáis que nuestras tierras os pertenezcan,
pero no es así. Él es el dios de todos los hombres y su compasión alcanza por
igual al piel roja y al hombre blanco. Esta tierra tiene un valor inestimable
para Él y si se daña se provoca la ira del Creador. También los blancos se
extinguirán, quizás antes que las demás tribus. El hombre no ha tejido la red
de la vida solo es uno de esos hilos y esta tentando la desgracia si osa romper
esa red. Todo está ligado entre sí, como la sangre de una misma familia.
Si ensucias vuestro lecho cualquier noche
moriréis sofocados por vuestros propios excrementos, pero vosotros caminareis
hacia la destrucción rodeados de gloria y espoleados por la fuerza de un Dios,
que os trajo a esta tierra y que por algún designio especial, os dio dominio
sobre ella y sobre la piel roja, ese designio es un misterio para nosotros,
pues no entendemos porque se exterminan los búfalos, se doman los caballos
salvajes, se saturan los rincones secretos de los bosques con el aliento de
tantos hombres y se atiborra el paisaje de los exuberantes colinas con cables
parlanchines.
¿Dónde está el bosque espeso? Desapareció
¿Dónde está el águila? Desapareció
Así se acaba la vida y solo nos queda el recurso
de intentar SOBREVIVIR.
Noah Seattle (1855)
Pablo Bicho – Las cosas llegan 1998
Encara recordo al gallec Pablo Bicho, de
veritable nom Pablo Constenla Lera, nascut a A Estrada l’any 1965, quan, al
costat del cap de promoció d'Arcade, la seva companyia discogràfica, van vindre
a casa meva perquè li fes una entrevista per Diari de Tarragona i portar-me el
seu segon disc en solitari. Quan vam acabar i abans de marxar, Pablo Bicho va
agafar el CD i me'l va dedicar. No em va donar temps ni a dir-li que escrivís
dins, ho va fer a la portada i al blog teniu la mostra. Aquest tema donava
títol al CD de Pablo Bicho "Las cosas llegan" que va ser produït pel
recordat Miguel Gallardo i es va gravar en els estudis Kirios de Madrid. Als
teclats trobem a Francis Amat que també va fer els arranjaments i va portar la
direcció musical. Va comptar amb Javier Pedreira (guitarra), Mario Carrión
(bateria), Justo Lera (baix) i Nico Roca a la percussió, al costat d'una bona
secció de metalls dirigits per Lulo Pérez que també 
toca la trompeta. Els cors van
ser d'Héctor Lera i Gustavo di Nobile. No m'ho va confessar, però em vaig
adonar que hi havia una pregunta que li molestave i se la feien gairebé tots
els que el entrevistaven, no vaig caure en l'error i crec que això va ser el
que va fer que la comversa fora distesa i amena. I és que tots lligaven que
abans havia format part d'un grup amb el seu cognom artístic i li preguntaven
perquè havia abandonat a Surfin' Bichos, ignorant que ell mai havia militat en
aquesta bona banda de rock, Pablo va ser component de Los Bichos, un grup
gallec de curta vida professional i un sol disc. Encara que va començar amb
només 14 anys al grup Bajo Presupuesto i després a Radio Oceano. Fins ara Pablo
Bicho ha gravat quatre o cinc CD's. Ha format duet amb el violinista Manu Clavijo
i junts actúen a espais reduïts. Pablo Bicho va néixer a A Estrada, Pontevedra.
Aquest tema està a cavall entre el pop-rock i la salsa i mereixia sonar en el
programa d’avui d’Un Toc de Rock.
toca la trompeta. Els cors van
ser d'Héctor Lera i Gustavo di Nobile. No m'ho va confessar, però em vaig
adonar que hi havia una pregunta que li molestave i se la feien gairebé tots
els que el entrevistaven, no vaig caure en l'error i crec que això va ser el
que va fer que la comversa fora distesa i amena. I és que tots lligaven que
abans havia format part d'un grup amb el seu cognom artístic i li preguntaven
perquè havia abandonat a Surfin' Bichos, ignorant que ell mai havia militat en
aquesta bona banda de rock, Pablo va ser component de Los Bichos, un grup
gallec de curta vida professional i un sol disc. Encara que va començar amb
només 14 anys al grup Bajo Presupuesto i després a Radio Oceano. Fins ara Pablo
Bicho ha gravat quatre o cinc CD's. Ha format duet amb el violinista Manu Clavijo
i junts actúen a espais reduïts. Pablo Bicho va néixer a A Estrada, Pontevedra.
Aquest tema està a cavall entre el pop-rock i la salsa i mereixia sonar en el
programa d’avui d’Un Toc de Rock.
Pep Sala & La Banda del Bar – La Taverna d’Old John 1997
Un dels millors discos de Pep Sala i la Banda del Bar és
"Paranys de la memòria", un doble àlbum amb doble títol publicat
l'any 1997, en el que aquesta cançó “La Taverna d’Old John” donava títol i obria al
primer CD, el segon es va titular "Mardi Gras". La cançó ens parla
d'Irlanda, un pais que Pep Sala, amb el que m’uneix una bona amistat, coneix
molt bé, admira i estima. En aquesta bona cançó ens compta les vivències d'un
personatge irlandes ric en experiència, el Vell John. El doble disc es va
gravar entre l’octubre de 1996 i el març del 97 a Guilleries Recording
Studio, propietat de Pep Sala que també va ser el productor. En aquesta
gravació La Banda
del Bar eren Jordi Mena, Ramón Altimir, Quim "Benítez" Vilaplana i Jordi Gas, però també van
col·laborar el recordat Carles Sabater, company de Pep a 
Sau, Lorenzo Qinn, Robbie Robertson, Ricard
Puigdomenech, Pino Paladino, Pello García, Simone Lambregts, Gerry Duffy,
Rafael Vilanova, Mar Blancaflot, Lluís Monteis, gent de Gossos i crec que em
deixo algun. De fet Pep em va convidar a anar a l'estudi per fer cors, però jo
amablement i en atenció a l'amistat que m'uneix amb ell, vaig rebutjar la
invitació, no volia espatllar les esplèndides gravacions de Pep Sala i la Banda del Bar amb la meva
veu cascada i trencada. Pep Sala va ser la meitat de Sau i tant amb el recordat
Carles Sabater com amb ell m'unia una bona amistat. Pep Sala és un bon
col·leccionista de llibres i una vegada ens va ajudar a taxar la biblioteca
familiar. Josep Sala i Bellavista va néixer a Vic el 17 de juliol de 1960. Quan
va començar va formà part de dos grups escocesos, Midnite Hour i Eclipse. L’any
1986 i amb Carles Sabater, van crear Sau, la millor banda de pop català de tots
els temps. Al 1993 sorgeix Pep Sala & La Banda del Bar, un projecte paral·lel per donar
sortida a les seves inquietuds musicals els anys sabàtics de Sau. Aquest grup
va funcionar paral·lelament al seu traball amb Sau, fins que després de la mort
de Carles Sabater va donar per tancat Sau i es va llançar en solitari.
Whiskyn’s – El meu amic 2004
Des del àlbum "On" que el grup
Whiskyn's van publicar l'any 2004 us he seleccionat per escoltar a Un Toc de
Rock aquest tema en el qual els reusencs ens parlen de l'amistat i en el que
reconeixen que tenen un bon amic, però el cuiden poc i això no està bé. És clar
que al final Joan Masdeu ens aclareix que aquell "bon amic" és ell
mateix. Els Whiskyn’s surgeigen a Reus,
la capital del Baix Camp i estaben liderats per el cantant i guitarra Joan
Masdéu que també és actor. Inicialment es van fe dir Whisky’n’Cullons un nom
trasgresor, però finalment i a partir del seu segon o pot ser el tercer àlbum
ja van retallar el seu nom sols a Whiskyn’s i van començar veritablement a
funcionar a nivell vendes i concerts. Quan jo els vaig coneixer ancara es deien
Terrado 25 i s'havien autoeditat un cassette que tinc a la meva discoteca. 
Joan
Masdeu era veí meu en el barri del Carrilet, a Reus, un vivia al carrer Tetuan
i l'altre al carrer Canal. Whiskyn’s van començar l'any 1989 i després de la
disol·lució del grup Terrado 25, ja a l'any 1992, va surgir Whisky’n’Cullons.
Inicialmente eran Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i Nando Oterino i
alguns d'ells venien també del grup Duca-2 i altres de ZZ Pop, però per la
banda han passat uns quans músics al larg dels anys, entre ells Xavier Llorach,
José Luis Sánchez, Cesc Solé i Toni Díaz. Joan Masdeu, nascut a Reus el 30 de
setembre del 1974, ja porta trets dos àlbums en solitari des de que Whiskyn’s
es van desfer.
Xil Ríos – A os meus amigos 1972
Encara que "Xirarei" possiblement sigui
el tema més conegut en l'amplia carrera del cantant, guitarra i compositor Xil
Ríos, jo us porto a Un Toc de Rock aquesta que crec és de 1972. A causa d'aquesta
peça, el cantautor gallec Xil Ríos, un dels més prolífics sorgits en terres
gallegues, va topar de front amb la censura de la dictadura franquista. La
cançó i el cantautor van ser vetats en la televisió espanyola i és que Xil Ríos
en les lletres de les seves cançons i en aquesta també, acostumava a tractar
els problemes dels pescadors de la seva terra i les dures i miserables
condicions de treball d'aquests en contra dels grans beneficis obtinguts pels
armadors i intermediaris. Xil Ríos reivindicava els drets de la gent de la mar
i allò no va agradar a les autoritats pertinents, però també tracta en la seva
obra l'emigració gallega. L'any 1973 va guanyar el Primer Premi i el Premi de la Crítica al Festival
Internacional da Canción do Miño (Ourense).
En diverses ocasions en els textos de les seves cançons va col·laborar
l'escriptor gallec 
Xosé María Castroviejo, com a "O rapsode de
Moaña". En total Xil Ríos ha publicat 35 o 36 àlbums, tots en la llengua
de Rosalia de Castro, a més d'haver col·laborat en un munt de discos benèfics i
solidaris, és un dels més prolífics sorgits en terres gallegues. Ha treballat
amb Xosé Manuel Budiño, Susana Seivane, Uxía Senlle, Mercedes Peó i el cubà
Willy Mondeja. Xosé Antón Xil Ríos, conegut artísticamet com Xil Ríos, va
nèixer a Moaña, Galícia i va començar la seva carrera l’any 1971 al Festival
Bahía de Vigo on va quedar en segona posició, després de Joan Baptista Humet.
Va cantar el tema "Un Anaco de pan". Crec que Xil Ríos encara està en
actiu. Es un gran amant del esport i ha sigut boxejador, remer i futbolista. De
fet va ser el president del Moaña CF, el equip de la seva ciutat.
Joan Manuel Serrat – Blues en Sol 1996
Al programa d'avui escoltarem aquesta cançó a
càrrec de Joan Manuel Serrat, extreta del doble CD “Banda sonora, d’un temps,
d’un pais” que es va publicar l'any 1996 i en el qual el Noi del Poble Sec
versiona cançons clàssiques del pop i la cançó d'autor en català. Aquest tema
va ser un èxit del cantautor mallorquí Guillem d'Efak, un home de color, nascut
a La Guinea,
cantant, poeta, escriptor, compositor i component de la Nova Cançó en els
seixanta, pel que jo sempre he sentit una certa debilitat, tot i que no l'hem
escoltat masses vegades a Un Toc de Rock, si ha sonat i molt a El Temps Passa,
el programa que faig amb el meu company Quimet, també en aquesta emissora i en
el qual escoltem cançons dels anys seixanta a 
càrrec de grups espanyols o
estrangers interpretats en llengües peninsulars. En aquest doble CD Serratversionar cançons de Pau Riba, Miquel Porter, Joan Ramon Bonet, Ovidi Montllor,
Ia i Batiste, La Trinca, Raimon, Quico Pi de la Serra, Núria Feliu, Delfí
Abella, Jaume Sisa, Llach, Enric Barbat, Maria del Mar Bonet, Toti Soler,
Isidor i altres, també va incloure un parell de cançons seves i és que no hem
d'oblidar que Serrat és una part molt important de la Banda Sonora d'aquest
país nostre. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona el 27 de decembre
de 1943. Tot i que a Serrat s’el diu El Noi del Poble Sec i que va néixer al
carrer Poeta Cabanyes, aixó no es cert del tot, ell va veure la llum a la
clínica de l’Alianza allà a dalt del carrer San Antoni María Claret, on per
cert, també va néixer la meva germana Anna, però la familia vivia al Poble Sec
i allà es va criar el nostre cantautor més internacional. Us diré que Joan
Manuel Serrat sempre ha estat un home molt vinculat a Tarragona. Va estudiar a la Laboral de Tarragona per a
torner, de nen estiuejava al Camping L’Esquirol, entre Salou i Cambrils i va
fer la mili a Castillejos.
Piero – Mi viejo 1969
Anirem ara cap a l’Argentina, la terra dels meus
pares. Us vaig prometre ja fa alguns programes que a Un Toc de Rock escoltaríem
"Mi Viejo", aquesta extraordinària cançó que va significar el debut
discogràfic del cantant i compositor Piero i ara, finalmente, ha arribat el
moment d'escoltar-la i cumplir amb les promeses fetes. Aquest tema del cantant
i compositor Piero vull dedicar-lo a les nenes del Sociosanitari Francolí de
Tarragona que moltes d’elles he sabut que es decarréguen el programa des de el
blog i l’escolten. Es tracta de Piero de Benedictis, un cantautor argentí d’origen
Italia que es cataloga a si mateix com "Trovador". Piero va cantar
per primera vegada en públic el 6 
de gener de l’any 1964 en el programa de la
ràdio argentina "Remates Musicales". Piero va néixer a Itàlia, el 19
d'abril de 1945, però de nen el van portar cap a l’Argentina i allí es va
quedar la seva familia i ell va creixer. Aquesta cançó de Piero dedicada al seu
pare té una lletra entendridora i que a mi, digueu-me que sóc un sensibler,
sempre m'emociona i em posa la pell de gallina, ja que em fa pensar en el meu
propi pare a qui vaig perdre quan jo sols tenia 21 anys. La lletra, acollonant,
és una col.laboració de Piero i el poeta José Tcherkaski. Per cert, un altre de
les grans cançons de Piero es “La caza del Bisonte” que escoltarem un dia d’aquests.
Suburbano – Alou 1993/1996
En un grapat d’ocasions hem escoltat al programa
a aquesta extraordinària parella de compositors i músics, Luis Mendo i Bernardo
Fuster que són membres de Suburbano, de fet el grup és centra al voltant d’ells
dos. L'any 1996 van treure un CD titulat "De cine" en el qual van
incloure una sèrie de temes seus, composats per a pel·lícules i sèries de
televisió i entre ells es trobava aquest que escoltem ara a Un Toc de Rock. És
clar que “Alou” és l'única cançó del CD que no pertany a cap banda sonora, però
està vinculada, tant en música com lletra, a "Las cartas de Alou" de
Moncho Armendariz, de la que van fer la música i ells mateixos van explicar que
els venia de gust fer una cançó amb un text vinculat a la història del personatge
central del film. També es va incloure en el disc “Fugitivos”, editat l’any
1993. “Las cartas 
de Alou” es una pel·lícula que tracta el tema de l'inmigració
il·legal a Catalunya, emigrants sudsaharians treballant la terra a Lleida, las
relacions entre un d'ells i una noia del poble, els problemes anherents i
l'explotació, pero no sols del espanyol sobre de l'africà, també ens retrata
l'explotació del africà per gent de la seva mateixa raça. Es una lletra
interesant, sobre tot si has vist el film. Els músics que els acompanyen en la
gravació de "Alou" van ser Tino DiGeraldo (bateria), Billy Villegas
(baix), Cuco Pérez (acordió) i Lorenzo Solano (saxos), però al CD també van
col·laborar Elena Robles (baix), Fermín Aldaz (violí) i Roger Castro (bateria).
Suburbano sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent. Quan estava de
moda el folk ells tocaven rock, quan el rock es va imposar es van dedicar al
folk... en fi, coses que passen fins en les millors famílies. Van ser la banda
d'acompanyament de Luis Eduardo Aute que sempre els va animar a mantenir la
seva pròpia carrera paral·lela.
Paco Hilaluna – Ania 1996
Vaig conèixer a Paco Hilaluna, aquest bon
cantautor de Tarragona que avui us porto a Un Toc de Rock i de veritable nom
Francisco Ortega Márquez, precisament quan va publicar el CD “Algún asunto
entre labios” del qual us he extret aquesta cançó d'amor dedicada a una dona
cubana anomenada Ania, l'any 1996 i crec gairebé amb tota seguretat que va ser
el seu primer treball discogràfic. Va ser editat pel segell SBD Records. Jo
vaig realitzar-li una entrevista a Paco Hilaluna per Diari de Tarragona, arran
de la publicació d'aquest disc, aquell dia es vam conèixer i val a dir que hem
va caure molt bé. Entre els músics que l'acompanyen en les gravacions trobem a
Luis Chacón a la percussió, Carmen Gómez al violoncel i Miguel del Moral
(bateria), sense oblidar a la germana de Paco, Carolina Ortega als cors. Per
cert, quan va 
cantar “Ania” era Paco Hilaluna, discos després i fins ara,
seguéis en actiu, és Paco Enlaluna. Com diu el meu amic Manolo Rivera “El nom
no fa la cosa, ell es el mateix. I més en el cas d’aquest trobador
transformista que os ho dona tot en cada actuació. Un home fet a si mateix i
amb una gran cultura. És filòleg d’estudis, se li nota en les paraules. És de
barri (de Bonavista) se li nota en el sentiment”. També és guionista de
programes d’humor, entre d’altres per a José Luis Moreno i aixó se li nota en
el “cachondeíllo” i la ironia sempre constants, tot i que crec que la relació
laboral entre tots dos va acabar com el Rosari de l’Aurero. Es tot un showman.
No us perdeu els seus directes, valen la pena.
Tony Ronald – La Hiedra 1994
L’any 1994 Tony Ronald va publicar a través del
segell barceloní Divucsa un CD titulat "Síntesis vol. 2 "que era un
recorregut per cançons famoses dels anys seixanta i si en el primer lliurament
que més o menys es va publicar simultàniament, reversionava vells èxits seus
dels seixanta, en aquest va prendre cançons populars, però que ell en la
majoria dels casos no havia gravat amb anterioritat. Tots dos CD de Tony Ronald
tenien la mateixa portada, encara que en un predominava el color blau i en el
segon el groc. Entre aquests temes "nous", es troba aquest gran
bolero "La Hiedra"
que escoltem ara. La veritat és que aquest bolero es diu en algunes fonts de la
xarxa que és del trio Los Panchos i si bé aquests la van gravar i van portar a
l'èxit, molt abans que ells ho va fer el peruà Lucho Barrios (Callao, 22
d’abril del 1935 - Lima, 5 de maig de 2010) que jo suposo va ser el seu autor.
De fet recordo que en els anys seixanta Mochi va realitzar a Espanya una bona
versió que es va publicar en un dels seus EP’s. A mí aquest tema em porta
records d'una festa major 
en un barri perifèric de Tortosa, crec recordar que es
deia Horts del Cony, a la carretera que portava de Tortosa a Amposta, allà, en
una vacances i mentre l'orquestra la tocava, jo amagat dins d'un búnquer,
restes de la Guerra
Incivil li vaig explicar un “cuentecito” a l'orelleta a una
noia, tres o quatre anys més gran que jo, tot i que avui i recordant-ho des de
la perspectiva de que només tenia 14 anys, estic convençut que el “cuentecito”
m'ho va explicar ella a mi. És Tony Ronald, productor, compositor, guitarra i
cantant de veritable nom Siegfried Andre den Boer Kramer, ens va deixar el 3 de
març de l’any 2013, a
l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva
vida podem dir que la va passar aquí al país ja que va arribar amb els vint
anys tot just complerts, recent acabada la mili i es va establir a Catalunya.
Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com
"Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i sobretot
"Help", però la seva carrera va començar a principis dels 60 forman
part dels Kroner’s Dúo i Tony & Charley, per después crear Tony Ronald y
sus Kroners i finalment llançar-se ja en solitari. Havia nascut a Arnhem,
Països Baixos, un 27 d'octubre de 1941 i durant molts anys va residir a
Castelldefels, a la zona de la
Pava. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a
la que Los Diablos van dedicar la cançó "Oh July" i des de feia anys
estava casat amb Mariló Domínguez.
Santi Picó – Wings of a bird 1992
Al programa d’avui de Un Toc de Rock i per
concloure, escoltarem a Santi Picó que és un dels grans guitarristes de tots
els temps i és català, per variar. Va néixer a Barcelona l’any 1946. Santi Picó
té una àmplia experiència musical tant com a guitarra, compositor i productor,
havent estat component dels Kroner's de Tony Ronald, al que hem escoltat abans,
però primer ho va ser de The Walkers i Los Bongos. Valorat músic de sessió, ha
acompanyat en enregistraments i gires a Los Mustang, Neuronium el grup de
Michel Huygen que tenia o té el seu propi estudi al carrer Tenor Masini de
Sants, Los Diablos, The Supremes, 
Santabárbara, Los Bravos, Los Sírex, Lorenzo
Santamaría, Los Salvajes, Jeannette, Frank Mercader, Micky, Peret, etc.
"La llave de plata" va ser el
títol del seu primer disc en solitari que va ser publicat l’any 1979. La
cançó que escoltem donava títol a un CD publicat l'any 1992 i en el qual
col·laboren Cristina Poch i Manel Rabinad. També va crear la Santi Picó Blues Band.
Santi Picó va ser un dels fundadors de Guitarres Mestizas, un projecte amb
diversos grans guitarres catalans que van gravar dos discos versionant temes
estàndards amb un nexe comú, les guitarres. L’any 2009 es va unir a Adrià
Grandia que toca la viola de roda i van gravar un disc. L'última vegada que el
vaig veure actuan en directe va ser a Constantí, acompanyant a Los Bravos, fa
tres o quatre anys, vam estar sopant tots junts.
La dita d’avui per acabar el programa es del
escritor estandart de la generació beat als Estats Units, Jack Kerouac i el
creador dels “road books” que va dir
“L'única gent que compta per a mi són els bojos”
Acabaré ara Un Toc de Rock per avui, però abans
de fotre el camp us deixo amb companyia de les emissores per les que ens
escoltes dues vegades cada setmana o vía internet, cas de que et descarreguis
el programa del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i
tocar baixar la barraqueta. Porteu-se bé.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario