Anem a començar Un Toc de Rock escoltant cançons
de la "movida madrilenya", en la què havien dos tipus de grups,
aquells que sabien tocar i els que només tenien molt de glamour i ganes. La
veritat és que els segons criticaven i molt als primers, cosa que ja sol passar
en aquest món nostre on el que no sap, es permet el luxe de censurar i criticar
als altres, des de la seva pròpia ignorància. Escoltarem a Zombies, Polansky y
el Ardor i Alaska y Pegamoides, però també tindrem a Loquillo, Adrià Puntí,
Ángel Petisme, La
Habitación Roja, Anglada Cerezuela, Luz Casal, Ricardo
Arjona, Pedro Ruy Blas, Roberto Carlos, el greco-francés George Moustaki que
vertitablement era egipci i Demis Roussos que tampoc era grec, també egipci.
Comencem el viatge des de les emissores per les que sortim a les ones dues
vegades dues vegades per setmana o internet, si t’el descarregues des del blog o el facebook
de Montse. Jo sóc Mario Prades i obro la barraqueta per dir-vos alló de cada
programa
Benvinguts a Un Toc de Rock
Zombies – Groenlandia 1980
Obrirem avui el programa amb el grup Zombies i
"Groenlandia" que va ser la cançó més identificativa en la seva curta
carrera profesional. La veritat és que es tracta d'un tema molt infantil i
ingenu, tant a nivell lletra com música, però no obstant això té un encant
especial que la va fer sonar i molt en les emissores més modernillas de l'època
i sobre tot las que es deien “emisoras piratas” i també a les municipals que
llavors començaven i tenien llibertat per puntxar el que volien els locutors. El
seu líder Bernardo Bonezzi (cantant i guitarra), va morir a Madrid el 30
d’agost del 2012. Zombies estaven influenciats pel glam-rock i la new wave, el
resultat es comprovava en cadascun dels seus concerts. Bernardo va començar amb
13 anys i l'unia una estreta amistat amb la gent de Kaka de Luxe i es reunien
al costat de Carlos Berlanga, Alaska, Fernando Márquez "El Zurdo" i
altres amics a casa de Nacho Canut. Allà van sorgir pàgines inoblidablesde la
moguda. El primer grup en què va tocar Bernardo Bonezzi va ser Morbus Acre,
però finalment decideix crear una banda pròpia i van sorgir Zombies, quan se li
van unir Álex de la Nuez
(guitarra), Massimo Rosi (baix), Miguel Ordóñez (caixa de ritmes), Tesa Arranz
(caixes xineses i cors) i Juanma del Olmo. Zombies compartien local d'assaig
amb Kaka de Luxe. Aquesta cançó va ser el seu 
single de debut i es va incloure
en el primer LP de Zombies titulat
"Extraños juegos", editat per RCA l'any 1980. Encara traurien un segon
àlbum "La Muralla
China", en el 82 i es van dissoldre, bàsicament per
falta de creativitat ja que es van quedar estancats. Ambdós discos van ser
reeditats anys més tard en un sol CD.
Bernardo Bonezzi es va dedicar bàsicament a compondre bandes sonores i
va guanyar un Goya en el 95. De fet va debutar en aquesta faceta fent la música
de la segona pel·lícula de Pedro Almodóvar amb qui l'unia una bona amistat,
"Laberint de Passions" filmada l'any 1982. També va produir a
Almodovar y McNamara. Dels seus companys en Zombies us puc dir que Juanma del
Olmo crearia Los Elegantes i Álex de la
Nuez va substituir a Felipe Lipe com a baixista de Tequila i
després de formar part d'Alex y Christina es llançaria en solitari. Us
explicaré una anècdota, quan es va acabar el programa de televisió "La Edad de Oro del Pop
Espanyol", l'última cançó que va sonar va ser "Groenlandia"
interpretada en directe per Zombies i en l'escenari al costat d'ells i fen veus
o una cosa així, van estar Pedro Almodovar, McNamara i Carlos Berlanga. A
internet corren vidéos d’aquest esdeveniment i us els recomano, lucinarem amb
el personal.
Polansky y el Ardor – Chantaje Emocional 1983
Polansky y el Ardor es va formar al Madrid de la
“movida” l’any 1981 i el seu nom fa referència al director de cinema Roman
Polanski. En la seva curta carrera Polansky y el Ardor
només van publicar un àlbum, avui peça de col·lecció. Van ser un dels grups
punters de la "Movida madrilenya", però el fet d'haver fitxat per una
multinacional del disc i a més ser dels que sabien tocar, va ser una cosa que
molts dels seus companys no els van perdonar mai. Els músics que van gravar el
disc eren Víctor Manuel Muñoz Vázquez a la veu i guitarra, Sebastián Durán
Llimes al baix, Pejo davant de la bateria i Carlos Álvarez Coto amb el saxo i
els teclats. L’any 1982 Polansky y el Ardor van aconseguir el primer premi del
IIº Concurs de Rock Madrid-Región, organitzat per la Diputació 
Provincial
de Madrid. Gràcies a aquest premi van signar un contracte amb el segell
discogràfic Ariola i es va publicar el seu disc que va estar produït per Paco
Trinidad, ja en 1983. Aquesta cançó que escoltem ara donava títol a l'únic LP
de Polansky y el Ardor, del qual també es va extreure en un altre single
"Ataque preventivo de la
URSS" que els va funcionar molt bé, tot i que en una
primera maqueta ja es va incloure el tema sota el títol resumit de "El
preventivo", amb arranjaments molt diferents. Polansky y el Ardor es van
reunir de nou per fer un únic concert a la Sala El Sol de Madrid el dia 2 de juny de 2006.
Alaska y Los Pegamoides – Horror en el
Hipermercado 1980
L'any 1980 Alaska y Los Pegamoides van publicar
un single a través del segell Hispavox amb tres cançons, aquest tema, al costat
de “Odio” i “El hospital”. El single va representar el debut d'Alaska i
Pegamoides, una de les baules bàsiques de la naixent moguda madrilenya i la
cançó va ser escrita per Carlos Berlanga i Nacho Canut, components del grup i
compositors de la majoria de les seves cançons. La història gira al voltant
d'una noia anomenada Mari Pili i l’únic hipermercat que havia a Madrid en
aquella época. Va ser produït per Julián Ruiz, tot i que el grup mai va estar
d'acord amb el resultat final i van decidir comptar amb Tino Casal per als seus
següents treballs; tot i que finalment van optar per produir-se ells mateixos
els seus discos. El tema es va incloure després en el primer LP que es va
publicar l'any 1982. Alaska y Los Pegamoides l'integraven Alaska, de veritable
nom Olvido Gara (Mèxic, 13 de juny de 1963), junt a Carlos Berlanga (Madrid, 11
d’agost de 1959 - 5 de juny de 2002), Nacho Canut (València, 5 de juny 
de
1957), Ana Curra (El Escorial, 29 de desembre de 1958) i Eduardo Benavente que
en el 81 va crear un grup paral·lel anomenat Parálisis Permanente junt a Ana
Curra que era la seva companya sentimental, Eduardo va morir a causa d'un
accident de trànsit a Alfaro el 14 de maig del 1983, quan només comptava 20
anys d'edat. Alaska y Los Pegamoides es van crear al 1979 després de la
separació de Kaka de Luxe i pel grup van passar en els seus inicis Manolo
Campoamor, Ignacio María Gasca Ajuria conegut com Poch que posteriorment
s'aniria a Ejecutivos Agresivos i Derribos Arias, Álvaro de Torres, Juan Luis
Vizcaya que també aniria a Ejecutivos Agresivos i Javier Hamilton que més tard
passaria a Radio Futura. Van estar en actiu fins a l'any 1982, quan Nacho,
Carlos i Alaska van crear Alaska y Dinarama i Eduardo i Ana es van dedicar
plenament a Parálisis Permanente. L’últim concert d’Alaska y Los Pegamoides
tingué lloc el 26 de novembre de 1982
a la discoteca Yoko Lennon's de Bilbao. Va ser gravat,
però es va publicar en CD ja l'any 1997, a través del segell independent
Subterfuge
Adrià Puntí – Sota una col 1999
Aquesta cançó es trobava en el disc “L'hora del
pati”, segon àlbum en solitari i que el gironí Adrià Puntí, el que va ser líder
i cantant del grup Umpah-Pah publicaria l'any 1999 amb producció de Quimi
Portet. Nascut a Salt el 13 de juny de 1963, va començar l'any 1980 formant
part del grup La
Felaction On The Rocks i en el 83 va guanyar un concurs
musical a Banyoles. A partir de 1989 crea un dels grups mítics del rock en
català Umpah-Pah que van estar en actiu publicant sis àlbums, fins a octubre de
1996. Per cert que s'ha anunciat que enguany Adrià Puntí publicarà un nou àlbum
“Benvinguts al desastre”, encara que no us podria dir si ja està al carrer, tot
i que ara ell es fa dir Josep Puntí. L’actor i cantant Adrià Puntí es va 
llançar en solitari l’any 1997 amb una carrera molt irregular, encara que
interessant i em sembla recordar que va tenir problemes mentals que el van
portar a ser ingressat en un centre del que el deixaven sortir per fer
concerts, encara que no sempre anava a complir els seus compromisos, segons
bufava el vent anava o no i contractar-lo representava una mena de tómbola. No
sé actualment quina és la seva situació, crec que s'ha centrat en la seva
carrera musical, però recordo que a finals dels noranta de tant en tant apareixia
pel Vela Vela, un pub musical de Reus, crec que tenia una novieta a la ciutat.
Loquillo – El mundo que conocíamos 2016
Loquillo té nou àlbum al carrer, titulat
genèricament “Viento del Este”, publicat el passat 22 d'abril i sota la
producció de Josu García i Mario Cobo. El disc s'ha gravat a Madrid, llevat de
les parts orquestrals que s'han realitzat a Bratislava. Els temes han estat
escrits per Carlos Segarra, Sabino Méndez, Igor Paskual, Mario Cobo i Leiva,
les lletres han estat a càrrec del propi Loquillo i Carlos Zanón. Amb aquest
disc segueix el seu retorn al rock and roll dels seus orígens que va iniciar
amb "Código rocker", editat l'any 2015. La banda que l'acompanya en
l'enregistrament i la gira que realitzarà aquest estiu, està integrada per Igor
Paskual (guitarres), Josu García (guitarres elèctriques i acústiques), Mario
Cobo (guitarres elèctriques, acústiques, guitarra baríton i pedal steel),
Alfonso Alcalá (baix i contrabaix) i Laurent Castagnet (bateria). Per cert,
Loquillo actuarà a Tarragona el proper 27 d'agost, el concert serà a la Tarraco Arena Plaça,
dins de la seva gira de presentació del nou treball. José María Sanz Beltrán, 
nascut el 21 de desembre de 1960 en el barceloní barri del Clot era un xicot
que anava per jugador de basket, però la música va guanyar. El primer grup que
va formar es va dir Teddy Loquillo y sus Amigos, al costat de Carlos Segarra,
però van passar amb més pena que glòria. L’any 1980, va sorgir Loquillo y Los
Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles. Va
tindre que anar-sen a fer el soldat i la mili va trastocar els seus plans, però
en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb
Sabino Méndez que l’estava esperant amb un grup preparat i van sorgir Loquillo
y Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a Tomelloso,
Ciudad Real, a l'estiu de 1983. De 1987 a 2005 el director musical del grup va ser
el teclista Sergio Fecé que també va ser el productor dels Adhesivo, un grup
lleidatà que portava jo. Jo vaig organitzar un concert de Loquillo a la
discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig tindre problemes amb
Loquillo que va aceptar fer una roda de premsa i finalment i amb els
periodistes esperant, no va volguer fer-la. 
Anglada Cerezuela – Manzana de caramelo 2016
Sota la signatura Anglada Cerezuela trobem el
projecte d'un gran músic mallorquí, Jaime Anglada, compositor, cantant, actor i
guitarrista amb una important trajectòria musical a l'esquena, més de 20 anys
dedicant-se a això de la música i al que ja hem escoltat a Un Toc de Rock en
diverses ocasions, al costat de l'actriu Carolina Cerezuela que en aquest disc
ens demostra que això de cantar, també se li dóna bé. Aquest tema que així
mateix ha estat el single promocional, dóna títol al primer àlbum de la parella
i que s'ha publicat el passat 11 de març a través del segell Sony Music.
L'àlbum ha estat produït per José María Rosillo i entre els músics trobem a
Toni Jurado, Maqui Hernández, Santi Comet, entre d'altres, tot i que ha de
reconèixer que es tracta d'una instrumentació molt bàsica i senzilla,
possiblement aquí radiqui una part del seu encant. Pel que sembla i segons
expliquen ells mateixos, la cosa va començar per pura casualitat. A Jaume
Anglada li havien demanat que escrivís una cançó per a un disc benèfic en el
qual havia d'intervenir Carolina Cerezuela i quan ell va arribar amb la seva
cançó ella es va posar a cantar a duet i va néixer aquest projecte que esperem
tingui continuïtat. L'actriu, presentadora, model i ara cantant Carolina 
Cerezuela Gil, va néixer a Elx el 14 de gener del 1980 i malgrat els seus molts
treballs, bàsicament teatre i televisió, va ser el seu paper com Mónica Salazar
en la sèrie “Camera Café” el que la va fer popular. El cantant, guitarra, saxo,
compositor i actor Jaime Anglada Avilés, per la seva part, va néixer a Palma de
Mallorca el 13 de setembre de 1972 i dins de la seva carrera musical vull
destacar l’àlbum “Dentro de la noche” que va ser el seu primer treball i es va
publicar a través del segell Virgin el
14 de maig de 1997. Anteriorment, el 5 desembre de 1996, Jaime Anglada va
actuar en el "Concert per la
Pau" que es va celebrar a París, commemorant el 50
aniversari de la fundació de la
UNESCO. En aquella ocasió Jaime Anglada va compartir escenari
amb Nacho Cano, Yanid Noah i Roger Eno, va ser presentat per Inés Sastre. També
va fer televisió i va participar en la sèrie de TVE "A las once en
casa". Jaime Anglada va treure un segon disc el 22 de febrer de 1999
titulat "Empezar de nuevo" i a mi em sembla recordar un disc en
català signat com Jaume Anglada, però segurament estic confós. Va treure “Nunca
Tendremos Graceland” al 2003, “Otra canción de carretera” l’any 2006, “Stereo”
al 2010, “Jaime Anglada en concierto, gira Stereo” al 2011 o “Temposinfónico”
ja al 2013.
Carolina Cerezuela i Jaime Anglada, un bon duet que esperem tinguin futur
La Habitación Roja
– Volverás a brillar 2016
El grup valencià La Habitación Roja
han publicat un nou treball discogràfic, el seu desè disc, titulat “Sagrado
corazón” que es va posar a la venda el passat u d'abril i a l'igual que els
seus tres últims àlbums, ha estat produït per Santi García, s'ha gravat als
estudis Ultramarinos Costa Brava. En el disc han inclòs un duet amb Zahara i un
altre amb Ramón Rodríguez del grup The New Raemon. El disc el presenten La Habitación Roja en
directe, amb una gira que van iniciar el 25 de març a Gandia i en principi, es
tancarà a Getafe, Madrid, amb dos concerts que tindran lloc els dies 23 i 24 de
setembre a la sala Neox Rocks. En total si no hi ha canvis quan es finalitzi,
el grup haurà realitzat 22 concerts al llarg de la geografia espanyola. Els
valencians La Habitación
Roja es creen l'any 1994 a l'Eliana. Són Jorge Martí i Jose Marco,
als 
quals s'uniria Pablo Roca, del baix es va encarregar fins a l'any 2001
Juanjo Espinosa, que va ser substituït per Marc Greenwood i Jordi Sapena
(guitarra i teclats) que crec va substituir a Eduardo Martínez. Aquesta va ser
la formació definitiva de La
Habitación Roja que per cert, han guanyat el premi UFI a la
millor cançó del 2012 i el premi mexicà IMAS al millor grup espanyol de l'any.
La veritat és que la trajectòria de La Habitación Roja em
recorda la dels grups de vella escola, han participat en multitud de festivals
i concursos, actuan sense parar i no oblideu una cosa, el que més enriqueix a
un músic és trepitjar els escenaris.
Ángel Petisme – Una canción llamada Imagine 1994
Un dels bons cantautors de culte que tenim al
país és l'aragonès Ángel Petisme que escoltarem ara amb aquest tema en el què
juga amb el record de mític tema de John Lennon. En aquesta peça se'ns presenta
un Àngel Petisme amb esperances, recordant una escena impactant, un policia, en
un bar d'Argüelles, llegint-li a un cec una cançó anomenada
"Imagine". Ell imagina en aquest tema un món lliure, sense banderes,
amb cendres empeses pel vent que sepulten el record de llocs com Spandau,
Sibèria o Nagasaki. Clavells oxidats en els tancs del futur i dinosaures i
unicorns a l'Antàrtida. El Gran Germà plorant, esquelets dansant, els rellotges
detinguts i la ràdio en silenci. Això últim a mi no ens fa cap il·lusió ja que
precisament gràcies a la ràdio compartim aquesta cançó que es va incloure en el
seu segon disc "El Singapur" que Àngel Petisme va publicar l’any 1994 a través del segell
Fonomusic, un dels seus millors treballs discogràfics. Tots els temes eren
composicions seves, encara que en tres d'elles va comptar amb Gabriel Sopeña,
Javier Vargas i Héctor Lera. La veritat és que la carrera del cantant,
compositor, 
escriptor i sobretot poeta Ángel Petisme és interessant tot i que
mai ha estat home de llistes d'èxits, però té discos molt correctes. Va néixer
el 17 de gener de 1961 a
Calataiud, Saragossa i es va llicenciar en Filologia Hispànica. En la seva
trajectòria professional vui fer referència a la seva faceta de poeta. Va ser
el fundador de la revista "Narra" i el grup de Jóvenes Poetas
Aragoneses on va publicar els seus primers poemes. L’any 1984 treu
"Cosmética y terror", el seu primer llibre de poemes i per cert, els
poemes d'Ángel Petisme han estat traduïts a diversos idiomes, entre ells
italià, francès, anglès, txec, búlgar, alemany i rus. Va guanyar el Premi Sial,
l'any 2000, pel seu poemari "Buen día, colesterol", però ha obtingut
uns quants premis més. En els seus inicis va formar part de diversos grups de
rock, però finalment es va decantar per la cançó d'autor. Entre els músics que
col·laboren en "El Singapur" també trobàvem a l'argentí Alberto
Gambino.
George Moustaki – El extranjero 1969
Georges Moustaki, de nom real Yussef Mustacchi,
no és francès ni tampoc grec, com es diu, Georges Moustaki va néixer a
Alexandria, Egipte, el 3 de maig de 1934. Aquesta que us porto avui a Un Toc de
Rock és la seva cançó més emblemàtica i ara l’escoltarem junts en el programa
d’avui. El cantant, guitarrista i compositor Georges Moustaki va ser descobert
per Edith Piaff que el va convertir en el seu amant i després el va llançar
(altres amants seus que ella també va recolçar van ser Gilbert Bécaud, Ives
Montand, Marlon Brando, Charles Aznavour, Theo Sarapo, etc.) George Moustaki,
per a ella va compondre el tema "Milord", un dels grans èxits de
Edith Piaff. "Le métèque", que avui ens interpreta Georges Moustaki
en castellà, va donar títol al seu primer 
LP publicat l’any 1969. Per cert que
a finals dels 80 Georges Moustaki va actuar a Vilaplana, a prop de Reus i jo
vaig participar en la producció del concert que va col·lapsar tots els accessos
al poble i crec recordar que finalmente, la presa de corrent per els equips de
só i llum, va tindre que fer-se directamente dels cables eléctrics d’un pal a
prop del lloc del concert perque no hi havie grup electrógen. El 13 d'octubre
de 2011, Georges Moustaki va comunicar oficialment que, per problemes
respiratoris, no podria seguir cantant i abandonava els escenaris. El cantant
va morir a Niça, als 79 anys d'edat, el 23 de maig del 2013.
Demis Roussos – Morir al lado de mi amor 1977
Demis Roussos va ser el primer cantant nascut a
Àfrica que va col·locar-se a les llistes d’èxits anglesas. Aquesta cançó que
escoltarem ara, tendra i dolça, es tot un poema d’amor i rendició sense límits,
amb una lletra molt entendridora. Es va incloure originalment en el LP “Magic”,
editat l’any 1977, cantada en angles i titulan-se “Because”, però
també la va gravar i publicar en single, cantada en castellà. Vam conèixer al
país a Demis Roussos quan formava part del gran tercet grec de rock progressiu
Aphrodite's Child, on s’encarregaba de cantar i tocar el baix, al costat de
Vangelis als teclats i Lucas Sideras a la bateria. La seva veu de falset ben
modulada ens va impactar i quan es va desfer el grup i Demis Roussos es va
llançar en solitari va tenir una carrera brillant i plena de supervendes. El
seu nom complet era Artemius Ventouris Roussos i va néixer el 15 de juny de 1946 a Alexandria, Egipte,
encara que es va criar a Grècia
per llançar-se musicalment amb el grup des de
França. Amb 17 anys es va incorporar a la seva primera banda The Idols i
posteriorment a We Fire per unir-se més tard a Aphrodite's Child. Quan la seva extrema gordura va arribar a ser alarmant per a la seva salut va crear un
mètode per aprimar-se i va treure el llibre "A Question of Weight"
explicant aquest mètode que realment li va servir per perdre pes, tot i que
després i com sol passar, va tornar a engreixar-se. La veritat és que els
mètodes miraculosos no existeixen i us ho dic jo que fins i tot m'he sotmès a una
gastroplàstia fa anys i amb la qual vaig perdre més de 70 quilos en un any,
aprimant-me fins a un extrem tal que van haver de fer-me un tractament per
aprendre a menjar i guanyar pes. La veritat i amb el cor a la ma, els miracles
s'han d’anar a buscar a Lourdes. Us explicaré una anècdota de Demis Roussos. Va
ser un dels passatgers del vol 847 de la
TWA que va ser segrestat el 14 de juny de 1985 per
terroristes palestins. Els segrestadors van celebrar el seu aniversari que era
al dia sigüent, amb ell, al quedar-se acollonits quan van adonar-se que tenien
com a ostatge a Demis Roussos, un dels cantants més famosos de l'Orient Mitjà i
Europa i que a més era el seu aniversari.
Pedro Ruy Blas – A los que hirió el amor 2008
Ara a Un Toc de Rock escoltarem a Pedro Ample
Candel, conegut artísticament com Pedro Ruy-Blas, un home que va néixer a
Madrid l’any 1949 i havia estat el cantant de Los Príncipes i després de Los
Grimm, en els anys seixanta, amb els que va gravar un munt de discos i als que
va deixar per incorporar-se com a suplent a Los Canarios quan Teddy Bautista va
marxar-se a complir amb seus deures amb la pàtria, és a dir la mili, sent
substituït en el grup Los Grimm per Pablo Abraira. Pedro Ruy-Blas va crear
posteriorment el grup Frecuencia amb els que va gravar un LP i després va
començà a gravar en solitari ja com Pedro Ruy-Blas, debutant amb el single
"A los que hirió el amor" que es la cançó que escoltem ara, es clar
que aquesta es la versió 
regrabada amb clau de jazz en el seu disc
“Ample”, editat a l'abril del 2008. Val a dir que la seva carrera com solista va
ser curta ja que l'any 1977 va crear la primera banda que va fusionar flamenc i
jazz a l'estat espanyol, us parlem de Dolores, un grup pel qual van passar
Jorge Pardo, Tomas SanMiguel, Rubén Dantas i altres músics, paraules majors del
jazz espanyol i en la qual ell no va cantar, només tocava la bateria que no és
poc. El segon single de Pedro Ruy-Blas com a solista a principis dels anys
setenta, havia de ser “Mi voz es amor”, però va ser vetat per la censura
franquista en jutjar els justos i castos censors, protectors de la moral i els
bons costums dels espanyolets de l’época que era una cançó subversiva i no és
va publicar fins molt més tard. L'escoltarem un altre dia, paraula de Mario
Prades. Per cert que Pedro Ruy-Blas va participar als musicals "Jesucristo
Superstar" i "Los Miserables".
Ricardo Arjona – Sin ti… sin mí 2008
Els cantants arribats de més enllà de l'oceà i
d'arreu del món tenen cabuda a Un Toc de Rock i avui marxarem per a això fins a
Guatemala. Aquesta cançó va ser el segon single que es va extreure de l'àlbum
"5to piso" del cantautor guatemalenc Ricardo Arjona i el single es va
publicar el 29 de setembre de 2008, abans de la sortida del disc gran que no es
va editar fins el 18 de novembre, aconseguint el primer lloc del Billboard,
havent superat actualment el milió de còpies venudes, ha estat Disc de Platí i
Or a Mèxic, Estats Units, Espanya, Veneçuela, Colòmbia, Argentina, Guatemala, i
altres països. M'agrada la lletra d'aquesta cançó, encara que reconec que per
moments me evoca a Joaquín Sabina. Ens parla dels contrasts amb què ens podem
trobar quan mirem el món que ens envolta i molts absurds que tot i semblar una
mica impossibles, sempre són preguntes curioses, sobre tot si estas sense ella.
El 
cantant guatemalenc Ricardo Arjona,
nascut a Jocotenango el 19 de gener de 1964, té una àmplia carrera de diverses
dècades, va començar l’any 1984 i ha escrit molt bones lletres. Un dels seus
millors treballs és "Historias", un àlbum de l’any 1994, amb el qual
va aconseguir 27 discos de platí i dos de diamant. Per cert, un disc de Ricardo
Arjona que he escoltat i m’ha agradat es "Independiente", de l’any 2011, és un títol molt al·legòric ja
que és el primer àlbum que Ricardo Arjona va publicar pel seu compte,
finalitzat el contracte que l'ha unit amb Warner Music, als quals ha deixat per
crear la seva pròpia companyia discogràfica anomenada Metamorfosis. 
Roberto Carlos – El gato que está triste y azul
1972
Acabarem el programa d’avui amb la cançó “El gato
que está triste y azul”, que veritablement es deia “Un gato en la oscuridad” i
va estar escrita per els italians Gaetano ‘Toto’ Savio i Giancarlo Bigazzi, si
bé a Espanya se li va cambiar el títol. Es va publicar en single l’any 1972 i
amb ella Roberto Carlos va participar, cantant-la en italià, al XXII Festival
de San Remo de l’any 1972. Va ser la cançó amb la que vam descobrir al pais una
nova faceta molt més romàntica del cantant i compositor brasileiro Roberto Carlos
que havia començat al seu país sent un intèrpret de rock and roll, èmul d'Elvis
Presley. Un accident de trànsit que va costar la vida a la seva dona i a ell
una cama, va canviar dràsticament el seu enfocament musical, encara que algunes
biografies diuen que va perdre la cama als sis anys després de ser atropellat
per un tres de vapor. De fet el cantant utilitza una pròtesi. Roberto Carlos
Braga va néixer el 19 d'abril de 1941
a Cachoeiro do Itapemirim, en l'estat d'Espírito Santo.
Va començar a interessar-se per la música al col·legi, quan al costat d'un amic
anomenat Erasmo Carlos, després 
un gran compositor, van crear un grupet. És un
dels artistes llatins amb més vendes a tot el món i es calcula que ha superat
els cent vint milions de discos venuts a tot el món i ha superat el centenar de
discos gravats i ha guanyat un Grammy l’any 1994, gràcies a la cançó "Si
el amor se va". Les seves cançons estan prohibides a Cuba a causa de que
en la dècada dels 70 i durant una actuació al Festival Internacional de la Cançó de Viña del Mar, a
Xile, va dedicar una cançó a Lucía Hiriarte de Pinochet, esposa d'Augusto
Pinochet Ugarte, llavors dictador xilè. A més a més, Roberto Carlos sempre s'ha
mostrat contrari a la ideologia comunista i ho ha manifestat públicament en
moltes ocasions, però a Un Toc de Rock busquem el cantant i compositor no les
seves idees polítiques. Us explicaré una curiositat. Un "periodista"
d'aquests del cor, va estar penjat d'un arbre, amb un arnes de paracaigudista,
durant tres dies en un pujol proper al xalet de Roberto Carlos, a fi de poder
fotografiar-lo a la piscina sense la cama artificial. Va aconseguir l'anhelada
fotografia, però va ser demandat i el jutge va dictaminar que es prohibia la
publicació de les fotos i tenia que indemnitzar al cantant per violar la seva
intimitat. Crec que molts jutges espanyols haurien d'aprendre d'aquest.
La frase per acabar el programa d'avui és del
genial Groucho Marx que amb la seva característica ironia va dir
"Disculpin si els anomeno cavallers, però
és
que no els conec molt bé”
Tancaré Un Toc de Rock i us deixo amb companyia
de totes les emissores per les que ens escolteu dues vegades per setmana o vía
internet, en el cas de que us descarregueu el programa des del blog o el
facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i tocar baixar la barraqueta per
avui. Porteu-se bé i fins el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario