Dins del rock, com a concepte musical, hi ha tot
un seguit d'estils que podríem definir com "subgèneres", entre ells
cal destacar el Rock Sureny. Avui Un Toc de Rock estarà dedicat a aquest estil
amb grans seguidors als Estats Units, encara que poc difós a Espanya, excepte
grups molt puntuals. La veritat és que dins del rock sureny trobem una gran
barreja d'estils, entre ells i predominant el country, però també hi ha rock
and roll, blues, heavy, jazz, folk, psicodèlia i altres. Avui tindrem en el
programa a Molly Hatchet, Lynyrd Skynyrd, la Charlie Daniels
Band, Black Oak Arkansas, Georgia Satellites, Marshall Tucker Band, Allman
Brothers, Outlaws, Atlanta Rhythm
Section, The Kentucky Headhunters, Amazyng Rhythm Aces, Bachman-Turner
Overdrive i fins i tot la Creedence Clearwater Revival. Tots ells ens
acompanyaran en el nostre viatge a la història musical dels últims cent anys,
des de les emissores per les que ens escoltes o per internet, si t’el
descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i
obro de nou la barraqueta per dir-vos alló de sempre
Benvinguts a Un Toc de Rock
Molly Hatchet – Whiskey man 1979
Anem a començar aquest breu recorregut de 55
minuts pel Rock Sureny escoltant els Molly Hatchet i aquest tema, escrit per Danny
Joe Brown, Bruce Crump, Dave Hlubek i Steve Holland que obria l'àlbum
"Flirtin' with Disaster", segon disc d'estudi de la banda i que es va
publicar al setembre de 1979. Està considerat com el millor àlbum en la carrera
del grup. En aquest enregistrament Molly Hatchet estava integrat per Danny Joe
Brown (cantant), Bruce Crump (bateria), Dave Hlubek (guitarra), Steve Holland
(guitarra), Duane Roland (guitarra) i Banner Thomas (baix), comptant amb les
col·laboracions de Max Gronenthal (cantant i cors), Tom Werman (percussió) i
Jai Winding (teclats). Aquest àlbum va ser certificat com a doble Disc de
Platí, en superar les dos milions de 
còpies venudes i va aconseguir el lloc 19
en les llistes de pop de l'any 1979. Al 2001 va ser remasteritzat i tret de nou
a la venda en format CD, incloent quatre cançons addicionals, tres d'elles
gravades en directe en un concert realitzat a Jacksonville, Florida, al 1980,
precisament la ciutat on va ser creada la banda per Dave Hlubek i Steve Holland
l’any 1975. Curiosament el nom de Molly Hatchet era el d'una famosa prostituta
que assassinava als seus clients decapitan-los i mutilant-los. Molly Hatchet
que segueixen en actiu, són una de les bandes més representatives del rock del
sud dels Estats Units d'Amèrica i un dels principals referents del gènere.
Porten publicats 12 discos d'estudi, 7 en directe i 6 recopilatoris de grans
èxits.
The Allman Brothers Band – Ramblin’ Man 1973
Un altre dels grups destables dins del rock
sureny, de fet molts els consideren els creadors del gènere, són The Allman
Brothers Band que van formar al 1969 els germans Duane i Gregg Allman, també a
Jacksonville, Florida. De fet eren un grup de directe, on destaban per les
seves llargues inprovisacions. Malgrat tot, els seus primers discos van passar
desapercebuts, fins que al 1973 va publicar-se "Brothers and
Sisters", el seu quart disc d'estudi i del que us he extret aquest tema
que escoltem ara i que els va col·locar en l'avantguarda dels grups
nord-americans de la dècada dels 70. Aquesta cançó “Home enrevesat”, escrita
per Dickey Betts, obria l'àlbum que The Allman Brothers Band van publicar a
l'agost del 1973, pràcticament dos anys després de la mort en accident de Duane
Allman (Nashville, Tennessee 20 de novembre de 1946 - Macon, Geòrgia 29 d'octubre
de 1971), guitarrista, cantant i líder del grup. També havia mort, així mateix
en accident de moto, el baixista Berry Oakley (Chicago 4 d'abril de 1948 -
Macon, Geòrgia, 11 d novembre de 1972). El grup ja havia publicat anteriorment
"Eat a Peach", un recull de temes d'estudi i directes que havia estat
un èxit, però l'àlbum “Brothers & Sisters” de The Allman Brothers Band,
produït per Johnny Sandlin i el grup, va representar el retorn definitiu
d'aquesta gran 
banda de rock sureny a la qual es donava per acabats. El
protagonisme el va prendre Gregg Allman, germà de Duane que va passar a ser el
cantant, a més d'organista del grup. Havien ingressat Chuck Leavell com a
pianista i Lamar Williams en el rol de baixista, passant el guitarrista Dickey
Betts a ser el solista i també compositor de molts dels temes de The Allman
Brothers Band, decantant la seva música més cap al country. De l'antiga
formació trobàvem a Jai Johanny Johanson (bateria i congues) i Butch Trucks
(bateria, percussió i timbals). Així i tot, els músics de sessió Les Dudek i
Tommy Talton van tocar la guitarra solista en algunes cançons. El disc
"Brothers & Sisters" va ser el major èxit comercial en la carrera
de The Allman Brothers Band, en les seves primeres tres setmanes va ser Disc
d'Or i va vendre 760.000 còpies, aconseguint finalment més d'un milió d’unitats
venudes, sols als Estats Units i es va mantenir durant cinc setmanes a la
primera posició del Billboard, també va ser número 1 a Canadà, aconseguint el lloc
42 al Regne Unit. Per cert, simultàniament a les sessions d'enregistrament
d'aquest disc que es van realitzar en els estudis Capricorn Sound a Macon,
Gregg Allman també va gravar un àlbum en solitari “Laid Back”, el seu primer
disc per la seva compta.
The Georgia Satellites – Red light 1986
En els vuitanta el rock sureny va tenir
influències molt heavys i cal destacar al grup The Geòrgia Satellites que
sorgeixen a Atlanta, Geòrgia, dels que us he seleccionat per compartir avui Un
Toc de Rock aquest tema que he tret del seu primer àlbum, amb el nom de la
banda "George Satellites" per títol genèric i que gravat en els
Cheshire Sound Studios d'Atlanta, es va publicar a l'octubre de 1986, arribant
a la segona posició del Billboard, la primera va ser per a Bon Jovi i el seu
"Livin' on a Prayer". El grup l'integraven Dan Baird (cantant i
guitarra), Rick Richards (guitarra i cors), Rick Price (baix) i Mauro Magellan
(bateria), van comptar amb la col·laboració de Dave Hewitt (baix) i Randy Delay
(bateria) que van intervenir en un dels temes de l'àlbum, no en aquest. El grup 
s'havia creat en l'any 1980, però es van separar al 83 per tornar a unir-se de
nou al 1985 i allí va començar la seva etapa més brillant, tot i que van tornar
a separar-se en el 1990 per tornar al l'any 1993 i encara segueixen en actiu.
La veritat és que al llarg dels anys per The Geòrgia Satellites han passat un
bon munt de músics, més d'una dotzena i actualment només queda un dels
components originals, avui The Geòrgia Satellites són Rick Richards, Bruce
Smith, Fred McNeal i Todd Johnston.
Black Oak Arkansas – Uncle Elijah 1971
Us porto ara una altra de les bones bandes de
rock sureny que estan molt entroncats amb el country rock. Es tracta de Black
Oak Arkansas que van prendre el seu nom de la població on van sorgir Black Oak,
d'on també és oriünd Tony Joe White, a l'estat d'Arkansas. Inicialment es van
anomenar The Knowbody Else i eren Jim "Dandy" Mangrum (cantant i
guitarra), Richie Reynolds (guitarra), Stanley Knight (guitarra), Harvey Jett
(guitarra), Pat Daugherty (baix) i Wayne Evans (bateria), gravant un primer
disc amb aquest nom. Es van veure implicats en un robatori i els van ficar a la
presó. Quan van sortir es van traslladar a Los Angeles i van adoptar el nom de
Black Oak 
Arkansas. Per la banda han passat, al llarg dels anys més d'una
trintena de músics i en total porten editats 17 àlbums entre discos d'estudi i
directes, a més de 3 recopilatoris. L’any 1971 es va publicar en format single
aquest tema del grup Black Oak Arkansas i es va extreure del seu primer àlbum,
amb el seu nom per títol "Black Oak Arkansas" i que va aconseguir el
lloc 127 en les llistes dels Estats Units. Actualment Black Oak Arkansas que
segueixen en actiu, són James L. Mangrum conegut com Jim Dandy, Rickie Lee
Reynolds, Arthur Pearson, George Hughen i Johnnie Bolin. Per cert, Jim Dandy ha
gravat també pel seu compte i paral·lelament al grup.
The Marshall Tucker Band – Fire on the mountain
1975
Amb tocs gospel, country, jazz i rhythm and blues
sorgeix a Carolina del Sud, l'any 1972 un altre dels grups destacables dins del
rock sureny, es tracta de The Marshall Tucker Band que originalment eren al
guitarrista, cantant i compositor Toy Caldwell, el cantant Doug Gray, el
teclista i flautista Jerry Eubanks, a la guitarra George McCorkle, enfront de
la bateria Paul Riddle i al baix Tommy Caldwell. Aquesta cançó es trobava en el
seu quart àlbum "Searchin' for a Rainbow" que es va publicar l'any
1975 i va ser Disc d'Or als Estats Units. El tema també es va publicar en
format single, encara que només va aconseguir el lloc 38 en les llistes del
Billboard. The Marshall Tucker Band treballaven per al segell Capricorn
Records, un dels més importants del gènere, encara que amb escassa o nul·la
distribució a Espanya. Tommy Caldwell va morir als 30 anys en un accident
automobilístic, el 28 d'abril de 1980, sent reemplaçat pel 
baixista Franklin
Wilkie. He de dir que tot i que encara es troben en actiu, la majoria dels
músics originals es van separar a mitjans dels vuitanta per emprendre projectes
individuals, Actualment a The Marshall Tucker Band trobem a Doug Gray
(cantant), Marcus James Henderson (teclats ), Rick Willis (guitarres), Pat
Elwood (baix) i BB Brodin (bateria). El guitarrista i cantant Toy Talmadge
Caldwell va morir el 25 de febrer del 1993, l'informe del forense va dictaminar que
la causa va ser insuficiència cardiorespiratòria a causa de la ingestió de
cocaïna. En total The Marshall Tucker Band porten publicats 28 àlbums, entre
discos d'estudi i directes i 11 recopilatoris, a més de 27 singles.
Creedence Clearwater Revival – Cottonfields 1969
La
CCR van ser un grup históric, a
caball de diversos estils musicals i avui en dia molt els engloban també dins
del rock sureny. Aquest tema que ara ens porten la Creedence Clearwater
Revival, coneguda popularment com La Creedence o CCR, és tot un clàssic del blues,
escrit per Huddie Ledbetter i el primer que la va gravar va ser Leadbelly l’any
1940. Existeixen versions folk de la cançó i entre elles destaca la de Odetta
& Larry, del 1954. Vull fer constar que un any abans que la gravés la CCR ho van fer The Beach Boys
en una versió molt més poppi i he de reconèixer que les vendes van ser molt
superiors a les de la
Creedence, però la veritat és que jo em quedo amb la versió
del grup de John Fogerty. La van incloure en l'àlbum "Willy and the Poor
Boys", considerat un dels seus millors discos, es va publicar al novembre
de l'any 1969. Posteriorment es va remasteritzar i va editar-se en suport CD,
però va ser ja a l’any 2006. La veritat és que cançons del disc com "Down
on the Corner", "Fotunate són" o "The Midnight
Special" van eclipsar als "Camps de cotó". La Creedence Clearwater
Revival la integraven John Fogerty (harmònica, cantant, guitarra, piano,
productor i arranjador), el seu germà Tom Fogerty que ja va morir (guitarra),
Stu Cook (baix) i Doug Clifford (bateria i washboard), però van comptar amb un
munt de col·laboracions, entre elles la de Booker T Jones (òrgan), Steve
Cropper (guitarra), Donald 
"Duck" Dunn (baix) i Al Jackson Jr (bateria).
La CCR inicialment
es va anomenar The Blue Velvets, però quan l'any 1965 van signar contracte amb
el segell Fantasy Records van canviar a The Golliwogs i posteriormenet al seu
nom definitiu. La CCR
es va crear a El Cerrito, a Califòrnia. Funcionaren de 1967 fins a 1972. John
Fogerty té una interessant i abundant carrera en solitari, però sense
desenganxar-se mai dels seus inicis amb la Creedence. Va
començar en solitario l’any 1973 amb el LP "The Blue Ridge Rangers".
Per cert que una vegada va deixar la banda i al començar en solitari, John
Fogerty es va trobar que durant molts anys, més de 20, no va poder regravar
cançons de la CCR,
ni tan sols tocar-les en directe i aixó que la gran majoria havien sigut
escrites per ell. Va haver de recórra als tribunals. També Tom tenia la seva
pròpia carrera en solitari, però més discreta, va morir el 6 de septembre de
1990. Per el seu costat Doug Clifford i Stu Cook van continuar treballant junts
després de la dissolució de la
Creedence, com a músics de sessió i membres de la Don Harrison Band.
Clifford va publicar un disc en solitari titulat "Cosmo" al 1972.
Després d'un període d'inactivitat, tots dos van formar Creedence Clearwater
Revisited l'any 1995. 
Bachman-Turner Overdrive – You ain’t seen nothing
yet 1974
Una altre bona banda de rock sureny i als que
escoltarem ara amb el tema “No han vist res encara”, tot i que decantats cap al
so més heavy, són els Bachman-Turner Overdrive. Es tracta d’un grup canadenc,
fundat l’any 1972 per Randy Bachman, cantant i guitarrista que venia dels Guess
Who, aquells del “American woman” i que ja havia gravat un disc en solitari.
També es trovaba en els Bachman-Turner Overdrive, Fred Turner al baix i veu i
dos dels germans de Randy anomenats Robbie Bachman a la bateria i Tim Bachman a
la guitarra, teclats i cors. D'aquí el nom Bachman-Turner, afegint-te Overdrive
que era el nom d'una revista del motor que a tots ells els agradava llegir. 
Tim
va ser substituït abans d’aquest enregistrament per Blair Thornton. En aquesta
gravació també van contar amb Frank Trowbridge (guitarra slide). Aquest tema,
escrit per Randy Bachman, us ho he extret del recopilatori "Best of
Bachman-Turner", publicat l'agost de 1976 i que va arribar al lloc 19, tot
i que la cançó estava inclòsa inicialment en l'àlbum "Not Fragile" i
va ser publicada en single al setembre de l’any 1974. La cançó, escrita per
Randy Bachman, va aconseguir el lloc 2 en les llistes de singles anglesas, va
ser número 1 al Canadà i va aconseguir el primer lloc del Billboard, on també es
va clasificar al lloc 21 en las llistes del l’any.
Atlanta Rhythm Section – Imaginary Lover 1978
A la llista general del Billboard de l'any 1978
el grup nord-americà Atlanta Rhythm Section va col·locar aquest tema “Amant
imaginari”, en el lloc 51, però en les setmanals va pujar al 7. La cançó es va
editar en un single extret de l'àlbum "Champagne Jam" que es va
publicar al gener de 1978. En moltes
ocasions el seu nom s'ha abreujat a ARS, però ells són Atlanta Rhythm Section,
un dels millors grups nord-americans de rock sureny de la història. En aquesta
gravació els Atlanta Rhythm Section que es van crear al 1971, eren Buddy Buie
(cantant), Ronnie Hammond (cantant), Barry Bailey (guitarres), James B. Cobb Jr
(guitarra, percussió i cors), Paul Goddard 
(baix), Roy Yeager (bateria i
percussió), Robert Nix (bateria i cors) i Dean Daughtry (teclats) que es l’únic
músic que queda actualment al grup de la formació original. Atlanta Rhythm
Section van tenir molts canvis en la seva formació al llarg dels anys, però
segueixen en actiu i per la banda han passat més de una veintena de músics i
porten publicats 13 àlbums. L’any 1983 va entrar en els Atlanta Rhythm Section
el cantant Andy Anderson que els va deixar l’any 1986, però va tornar el 2001.
El 26 de març de 2008, poc abans d'un concert al Gold Coast Casino de Las
Vegas, Andy Anderson va patir un greu atac de cor del que sembla que s’ha
recuperat. Per cert, durant la gira europea presentant l'àlbum "Champagne
Jam", el grup Atlanta Rhythm Section va actuar en el britànic Knebworth
Festival compartint cartell amb Genesis, Jefferson Starship, Brand X, Devo, Tom
Petty and the Heartbreakers i Roy Harper.
Amazing Rhythm Aces – The end is not in sight
(The Cowboy Tune) 1976
A l’àlbum “Too Stuffed to Jump”, segon treball
discogràfic del grup Amazing Rhythm Aces que es va classificar en el lloc 16 en
les llistes de country del Billboard i en el 157 a les d'àlbums, trobàvem
aquest tema “La fi no està a la vista (La melodía del cowboy)” que us he
seleccionat per compartir avui en aquest programa especial d'Un Toc de Rock
dedicat al rock sureny. Totes les cançons del disc, aquesta també, van ser
composades per Russell Smith, cantant del grup. El tema es va extreure en
format single pujant al lloc 12 en les llistes de country i al 42 en les de
pop, aconseguint per Amazing Rhythm Aces un Grammy en l'apartat 
Millor Grup
Vocal de Country. Van debutar l'any 1975 amb el disc "Stacked Deck".
El grup es va crear a Knoxville, Tennessee, l'any 1974 i eren el cantant i compositor
Russell Smith, el baixista Jeff "Stick" Davis, el bateria Butch
McDade i el guitarra Mike Brooks, mantenint-se en actiu fins a l'any 1981, però
van tornar al 1994 i segueixen treballan, encara que amb canvis en la formació
ja que avui només queda Russell Smith dels primitius components de Amazing
Rhythm Aces, una banda que sempre va enfocar la seva música cap al country
rock. 
The Outlaws – Night cries 1986 (crits nocturns)
Una de les grans bandes de rock sureny són The
Outlaws, als quals escoltarem ara amb aquest tema que van incloure en el seu
àlbum "Soldiers of fortune" que van publicar al setembre del 1986. En
aquest enregistrament The Outlaws eren Henry Paul (guitarra, cantant i cors),
Hughie Thomasson (guitarra, cantant i cors) que ja es mort, Steve Grisham
(guitarra, cantant i cors), Chuck Glass (baix, teclats, cantant i cors) i David
Dix (percussió i bateria), però van comptar també amb la col·laboració de Randy
Bishop (teclats, programacions i cors) al costat de Jon Butcher (cors) que van
ser els autors del tema, junt a Bart Bishop, John Townsend i Stacey Lyn Shaffer
també als cors. Buster McNeil (guitarra i cors) i Jimmy Glenn (bateria). La
producció va ser de Randy Bishop. The Outlaws, un grup pràcticament desconegut
a Espanya, però amb una àmplia i interessant carrera discogràfica al seu país,
són una de les millors bandes de rock sureny i country rock sorgides als Estats
Units i que ja hem escoltat en 
diverses ocasions a Un Toc de Rock amb moltes
cançons seves. Van debutar discogràficament l’any 1975 amb el disc “The
Outlaws” i val a dir que es caracteritzen per disposar de tres guitarristas,
una de les senyes d’identitat del rock sureny. Es van crear l'any 1967 estant
en actiu fins al 1971, encara que van tornar al 75 i a partir d'aquest moment
han mantingut la seva carrera estable. Aquests The Outlaws són nord-americans,
no confondre amb una banda anglesa del mateix nom surgida en els anys seixanta
i en la què va militar el genial guitarrista Ritchie Blackmore, el que va ser
uns dels creadors de Deep Purple i també de Rainbow. The Outlaws són de Tampa,
Florida, i con us deia es van crear l'any 1967. Els components de The Outlaws
eren inicialment el cantant i guitarra Hughie Thomasson que va morir el 9 de
setembre de 2007, el bateria Monte Yoho, al baix Phil Humberg, les guitarres de
Hobie O'Brien i Frank Guidry junt al cantant i guitarra Herb Pino. Per cert,
l'esquelet del cap de vedella que veieu en moltes de les caràtules dels discos
del grup, es el signe d'identitat dels The Outlaws, la seva mascota. Porten
publicats 12 discos d’estudi, l’ultim “A Matter of Pride” editat l’any 2015, 4
en directe i 3 recopilatoris. 
Lynyrd Skynyrd – Free bird 1974
Aquest single del grup Lynyrd Skynyrd, una gran
cançó, es va publicar al novembre de 1974, encara que es recollia també a
l'album “(Pronounced 'lĕh-'nérd 'skin-'nérd)” que va ser el disc de debut
d'aquesta banda mítica i que es va posar a la venda el 13 d'agost de 1973. Per
cert, el títol de l'àlbum és una referència a com s'ha de pronunciar el seu
nom, una cosa que ells ja deduïen que seria complicat . Va ser produït per Al
Kooper i va aconseguir ser Doble Disc de Platí als Estats Units. La cançó
ofereix un gran sol instrumental, en format "duel de guitarres", a
càrrec del guitarrista Allen Collins que la revista especialitzada Guitar World
va situar en la tercera posició entre els 100 millors solos de guitarra de la
història. Tot i la reconeguda qualitat del tema, el single només va aconseguir
el lloc 19 als Estats Units. Per cert, hi ha una versió en directe, gravada el
7 de juliol de 1976, en què el sol de guitarra dura cinc minuts i que és la
cançó més llarga en 
la història de Lynyrd Skynyrd. Curiosament i quan el tema
va ser versionat l’any 1988 pel grup Will to Power que la van entremesclar amb
el "Baby, I Love Your Way" de Peter Frampton, va pujar al primer lloc
del Billboard. En aquest primer àlbum, Lynyrd Skynyrd estaven integrats per
Ronnie Van Zant (cantant, guitarra i líder), Allen Collins (guitarres), Gary
Rossington (guitarres), Ed King (baix), Billy Powell que es va incorporar
mentre s'estava gravant l'àlbum (piano) i Bob Burns (bateria). Una de les
millors bandes de rock del sud de la història són els Lynyrd Skynyrd que
curiosament i malgrat la polèmica amb el tema "Sweet Home Alabama" i
Neil Young, no eren d'Alabama, eren un grup sorgit a Florida. Es van crear
l'any 1964 i van estar liderats pel cantant Ronnie Van Zant (a la foto) fins a la seva mort
l’any 1977. Per cert, també utilitzaven tres guitarres.
El 20 d'octubre de 1977 Lynyrd Skynyrd va patir un accident quan volaven en una
avioneta a Gillsburg, Mississippi, on van morir el cantant Ronnie Van Zant, el
guitarrista Steve Gaines, la seva germana la corista Cassie Gaines i el mànager
Dan Kilpatrick. Es desconeixen les causes de l'accident, però abans
d'enlairar-se, es va informar a la gent del grup que podia 
haver problemes amb
l'avió, a lo que irònicament, Ronnie va contestar: "Anem-nos! De totes
maneres si avui és el teu dia no podràs fugir d'ell". Us explicaré una curiositat
sobre el seu nom, sabeu en qui es van inspirar, doncs no era el director de
l'escola on estudien Lisa i Bart Simpson, però gairebé. El nom és un tribut
irònic i burleta a Leonard Skinner, un professor que van tenir a l'escola
secundària i que era excessivament rígid i retrògrad en les seves normes. Una
d'elles deia "El pèl ha d'estar dos dits per sobre de les celles, no pot
tocar el coll" i per incomplir-ho va manar a alguns dels components del
grup al despatx del director. Després de a mort de Ronnie, el seu lloc com a
líder del grup va ser ocupat per el seu germà Johnny Van Zant, fins a
l’actualitat.
The Kentucky Headhunters – You got it 2003
Un altre grup molt interessant dins del rock
sureny, encara que com sol ser habitual, pràcticament uns desconeguts a casa
nostra, són The Kentucky Headhunters als que escoltarem ara a Un Toc de Rock
amb aquest tema “Ho tens” que es va incloure a l'album "Soul", sisè
disc del grup, editat el 6 de maig del 2003 i que, com la majoria de cançons
recollides en aquest disc, va ser una composició del grup. The Kentucky
Headhunters en aquest enregistrament eren Anthony Kenney (baix, pandereta,
harmònica i cors), Greg Martin (guitarres), Doug Phelps (cantant, cors,
guitarra, cabasa i güiro), Fred Young (bateria, congues i percussió) i Richard
Young (guitarres, cors i cantant en un dels temes). Van comptar amb músics
addicionals, entre ells Chris Dunn (trombó), Jim Horn (saxos i arranjaments de
metalls), Steve 
Patrick (trompeta), Reese Wynans (orgue Hammond) i Robbie
Bartlett (segones veus). La banda es va crear a Glasgow, Kentucky l'any 1968 i
es van separar en el 82, encara que van tornar a l'any 1986 i segueixen en
actiu. Curiosament no van aconseguir gravar el seu primer àlbum fins a 1989 i
fins al moment porten editats 8 discos d'estudi i 3 recopilatoris, a més de 23
singles. The Kentucky Headhunters han estat nominats en tres ocasions als
Grammy i han obtingut un com a Millor Interpretació de Country Grup o Duo, va
ser al 1990 per "Pickin 'on Nashville", el seu àlbum de debut, també
han aconseguit dos premis de la Country Music Association i un de la Academy of Country Music.
Pel grup també han passat James Harrison (guitarra solista) que va estar de 1973 a 1976, Mark S. Orr
(cantant) de 1992 a
1995 i Ricky Lee Phelps (cantant i harmònica) de 1986 fins al 1992.
The Charlie Daniels Band – Mississippi 1979
Aquesta cançó amb la que avui acabaré aquest
programa especial dedicat al rock sureny d’Un Toc de Rock, es va incloure a
l’àlbum “Million Mile Reflections” que la Charlie Daniels
Band va publicar el 20 d’abril de l’any 1979 i la banda l’integraven en aquesta
grabación Charlie Daniels (cantant, guitarra, violí i fiddle), junt a Tom Crain
(guitarra i cors), "Taz" DiGregorio (teclats i cors), Fred Edwards
(bateria i percusions), James W. Marshall (bateria i percusions) i Charles
Hayward (baix), van comptar amb les col·laboracions de Bergen White que va fer
els arrengaments de corda, els Lea Jane Singers als cors i Terry Mead a la
trompeta. El disc va arrivar al primer lloc en les llistes de country del
Billboard i el single amb aquesta cançó al lloc 19 als Estats Units i el tercer
al Canadà. La cançó “Reflections” 
que es troba a l’àlbum, es un tribut als
desapareguts Elvis Presley, Janis Joplin i Ronnie Van Zant. The Charlie Daniels
Band són una de les millors bandes de rock sureny de la història, encara que
molt poc coneguts o millor seria dir pràcticament desconeguts a Espanya. The
Charlie Daniels Band van estar liderats per Charles Edward Daniels que va
néixer el 28 d'octubre de 1936,
a Leland, Carolina del Nord, un home amb un carisma
indiscutible i una imatge fàcilment reconeixible amb la seva barba abundant,
avui blanca, la pancheta de bon vivant i sempre amb el seu barret de cowboy o
gorra de beisbol, ressalta en cadascun dels seus discos que són molts, la
veritat es que a mi sempre hem recoda al home dels pollastres aquells de
Kentucky. Charlie Daniels és un personatge carismàtic en la música americana i
ha influït en músics de diverses generacions. Un dels principals èxits de la Charlie Daniels
Band va ser "The Devil Went Down to Geòrgia" que també es trovaba en
aquest álbum i que escoltarem un altre dia. La Charlie Daniels
Band tenen gravats 40 àlbums d’estudi, 8 directes i 4 recopilatoris oficials,
l'últim disc es va publicar l'any 2010 sota el título “Land That I Love”, si no
estic errat.
Per descomptat, en només una hora no han tingut
cabuda tots i m'he deixat a molts altres grups importants dins del Rock Sureny,
com 38 Specials, Blackfoot, Elvin Bishop Band, Point Blank, Louisiana's Le
Roux, Dixie Dregs, Drive-By Truckers (a la foto), Brothers Brooks, The Black Crowes, Sea
Level, Dash Rip Rock, Blues Traveler, Doc Holiday, Cowboy Mouth i tants altres,
com ZZ Top, Stevie Ray Vaughan, Kid Rock, Bo Bice o Tom Petty que també podríem
incloure dins d'aquest gènere en el qual han fet incursions. En altres programes
n’escoltarem més.
La frase d'avui la diu l'actriu Lauren Bacall (de
veritable nom Betty Joan Perske (Nova York, 16 de setembre de 1924 - 12 d'agost
de 2014) a la pel·lícula "El trompetista" que va protagonitzar al
costat de Doris Day i Kirk Douglas.
"Hi ha alguna cosa en el jazz que allibera
les inhibicions.
És com les drogues, però més barat”
Conclou Un Toc de Rock per avui, ara us deixo amb
companyia de totes aquelles emissores per les que sortim a l’aire dues vegades
per setmana o be per internet, si es que et descarregues el programa des el
blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i em tocar baixar la
barraqueta un altre vegada. Xiquets, xiquetes, sigueu bons i bones.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario