Un Toc de Rock 10-71

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

En aquest recorregut que fem dues vegades per setmana per la música dels últims cent anys, escoltarem cançons a càrrec de Greta y Los Garbo, amb les que obrirem el programa d'avui, però també comptarem amb Café Paris, La Casa Azul, Héctor Vila, Coses i Menaix a Trua amb els Glaucs, així mateix tindrem artistes que ens arribaran des de América del Sud com Los Jaivas, Cacho Castaña, Dioni Velázquez i Daniel Magal, sense oblidar als norteamericans Captain & Tennille, els italians Collage i el frances Joe Dassin que veritablement era nord americà. Tots ells formaran part de la nostra banda sonora que t’arribarà des de totes aquelles emissores per les que ens escoltes o vía internet, si t’el descarregues des del blog, el facebook de Montse o les webs de les emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara em toca de nou obrir la barraqueta i dir-vos alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Greta y Los Garbo – La Estrella del Sur 1993/2001

Amb lletra de Belén González i la música composada per Beatriz González, Ciro-Cruz González i Ignacio Gómez, us porto per començar Un Toc de Rock aquest tema a càrrec de Greta y Los Garbo. La cançó va ser reeditada l'any 2001 dins d'un àlbum de grans èxits, però durava un minut més que en la primera edició que va ser en el disc "Búscame", editat l'any 1993, el seu tercer àlbum. Jo avui us he seleccionat la versió més llarga. En diverses ocasions us he dit a Un Toc de Rock i avui ho reiteraré que Greta y Los Garbo tenian una de les millors veus femenines del pop espanyol dels anys noranta, Beatriz González. Greta y Los Garbo es van crear a Valladolid l’any 1989 i eren Beatriz González (Greta) i les seves germanes Belén i Sara González fen els cors. Fins a l’any 1995, també va formar part del grup Ignacio Gómez (veu i teclats). Greta y Los Garbo gravaven per el segell Fonomusic que els va recolzar, però era una discogràfica petita i ja sabeu com funciona el negoci de la música a Espanya, la ràdio fórmula es mou per diners, tot i que després van camviar de segell discogràfic Jo recordo que vaig entrevistar a les noies de Greta y Los Garbo en una ocasió i va haver molt bon “feeling” entre elles i jo ja que eren molt simpàtiques i senzilles i es van marcar una cançó a acapella plena de connotacions gospel que em va fer lucinar. Per cert us diré que Chenoa sempre s'ha confessat una fan de Greta y los Garbo.

Café París – Mil paraules 1994

Cafè París van ser un grup creat a Reus que va tenir una més aviat curta carrera professional tot i que eren una banda de qualitat que fusionava pop, folk i tocs jazzístics. Van editar un sol àlbum titulat com el grup "Cafè París" que va publicar el segell Tram l’any 1994. Té bones cançons i en altres programes escoltarem alguna més. Cafè París estava integrat per bons músics de les nostres contrades: Tzito Luri (cantant), Dani Albero (teclats i piano), Xavi Pié (saxos) que és un bon amic, Kike Colmenar (bateria i percussions), l’amic Xavi Macaya (violí i viola) i Pepe Sàez (baix). El disseny de la portada del CD va ser de Quim Mallafré i la producció va estar a càrrec de Cafè París, és a dir, ells mateixos. El CD es va gravar a l'agost de 1993 en els Estudis Jan Candela de Barcelona. "Mil paraules" va ser una composició de Dani Albero que de fet, va compondre gairebé totes les cançons del CD. En aquella època els portava una empresa de Valls, Batall Gestió Cultural, uns bons amics.

La Casa Azul – Esta noche solo cantan para mí 2007

Aquest tema de La Casa Azul que reconec es tracta només d’una cançoneta, sempre em va agradar, des de la primera vegada que el disc va arribar a les meves mans. La veritat és que a mi les cançons que recorden èpoques i artistes, és a dir que fan història musical, sempre em resulten atractives. Aquesta estava inclòs a l'àlbum "La Revolución sexual" que el grup virtual La Casa Azul va publicar l’any 2007. Ara bé, el grup és solsament Guille Milkyway que s’envolta en les seves actuacions per un grup "virtual" que ell anomena els seus androides i que en les pantalles que porta per als concerts, responen als noms de David, Virginia, Sergio, Clara i Óscar. En aquest tema que ara sona a Un Toc de Rock, des de totes aquelles que emeten el programa, Guillem es retroba amb noms que van motivar la seva joventut musical i en la lletra de la cançó ens cita a Mina, Blossom Dearle, Julie Christi, Astrud Gilberto, Karen Carpenter i Dusty Springfield. Totes elles grans cantants que avui en dia formen part rellevant de la història de la música. La Casa Azul va ser un projecte de Guille sorgit l’any 1997. Ell és el compositor, arranjador i productor de tots els seus discos, sempre amb l'electrònica com a fons musical. El seu nom real és Guillem Vilella i va néixer a Barcelona l’any 1974.

Los Jaivas – Todos juntos 1972

Anirem ara cap a Xile i escoltarem un dels millors grups del país, Los Jaivas, amb aquest tema que els anys van convertir en tot un himne de pau i fraternitat per a la gent de parla hispana d'Amèrica del Sud. És una de les cançons més populars d'Amèrica Llatina, tot i que la discogràfica quan es va gravar l'any 1972, va considerar que la cançó no tenia futur i la van incloure com a cara B d'un single amb "Ayer caché" a l'altra banda. Ho he dit en moltes ocasions i ho repetiré ara, masses vegades els AR de les cases de discos quan no estan ficant la pota és perquè l'estan canviant de lloc. "Todos juntos", el seu primer single, va representar el seu debut, és un cant de llibertat i amistat, una cançó de pau, encara que quan la van escriure no tenia cap sentit reivindicatiu, va ser el temps el que la va convertir en el que és avui dia, tot un himne. La lletra és del teclista Eduardo Parra, encara que com era habitual en ells la van signar com Los Jaivas, ara bé, es van alçar veus afirmant que s'assemblava massa a una cançó de Violeta Parra. El grup xilè Los Jaivas es va formar l’any 1963 a Viña del Mar, a la costa de Valparaíso i segueixen en actiu, encara que pel grup han anat rotant un munt de músics. Inicialment eren els germans Eduardo (teclats), Claudio (acordió i piano) i Gabriel Parra (bateria), juntament amb Guillermo Rivera Cotapos, Eduardo "Gato" Alquinta (guitarra) i Mario Mutis (baix). La seva obra, tot i el que molts consideren, no es pot considerar part del folklore xilè, han arribat a gravar discos molt progressius i simfònics, encara que sempre amb tocs andins. Per cert, en l'actual formació dels Jaivas, la bateria és una noia, Juanita Parra. Aquesta cançó és una de les essencials en tots els seus concerts i va ser utilitzada com a himne oficial de la Sisena Cimera Iberoamericana de Presidents al 1996.

Cacho Castaña – Garganta con arena 1996

Seguirem al continent sud-americà i farem una paradeta a l'Argentina per escoltar una de les millors veus del pais dels meus pares, es tracte de Cacho Castaña, un home a cavall del pop i el tango amb una discografia amplíssima i en la qual destaca aquesta cançó que va dedicar al gran cantant i compositor argentí Roberto Goyeneche, conegut com "El Polaco" i en la que també ens parla d’altres histórics del tango como Juarez i Troilo. Humberto Vicente Castagna, conegut com Cacho Castanya, va néixer l'11 de juny de 1942 en el barri de Flores, al seu “Buenos Aires Querido”, ciutat a la qual ha cantat i molt. Ha guanyat quinze discos d'or i quinze de platí, composat més de  2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel·lícules com a actor i ha escrit 4 bandes sonores. A Un Toc de Rock sempre he sentit una certa debilitat per aquest gran cantant que ara feia molt temps que no escoltàvem. El tema us el he extrec del LP "Soy un tango" de l’any 1996 i la tinc que dedicar a las nenas del Socisanitari Francolí de Tarragona que sé que els hi agrada Cacho Castaña, val a dir que moltes d’elles diuen que l’han descubert gracies a Un Toc de Rock. 

Daniel Magal – Cara de gitana 1978

Seguim a l’Argentina amb aquesta bella cançó d’amor que es tota una referència quan parlem de la carrera musical del cantant i compositor argentí Daniel Magal, va ser el seu primer número 1 al nostre país, encara que estem referint-nos a emissores de ràdio-fórmula i tots sabem com funciona això, si pagues sones i si no pagues és perquè no has de ser bo i no et posen. Daniel Magal, un dels Amics del programa des de el facebook que ens coordina Montse Aliaga, va començar interpretant música folklòrica del seu país, però arran de realitzar el servei militar, va prendre la seva guitarra i va començar a passejar-se per garitos de Buenos Aires. Al cap d'uns anys Daniel Magal entra a formar part del grup Guatambó, en un viatge a la seva província, com a teclista primer i més tard com a guitarrista i va ser coautor d'alguns temes que van gravar. L'any 1977 li ofereixen la possibilitat de gravar com a solista i Daniel Magal fitxa per CBS i grava els seus quatre primers temes “Cara de Gitana”, “Dónde andarás amor”, “Esa canción que dejó de cantar” i “Fue mas fácil despedirme que olvidarte”. Però a Espanya aquesta cançó es va publicar com a single. De fet al nostre país no ha tornat a obtenir un altre hit igual, encara que Daniel Magal segueix en actiu a la seva Argentina.

Hèctor Vila – Dansarem 1988

L'any 1988, el cantautor català Hèctor Vila va publicar a través del segell barceloní Picap un àlbum titulat "Sense fronteres", el seu tercer LP i d'ell es van extreure diversos singles, entre ells un amb aquesta cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock. Va ser una de les fermes promeses de la cançó catalana en els 80 i principis dels 90, és Héctor Vila i amb sa bon humor recordo que li dèiem "El Noi de Tona" i és que Hèctor Vila va néixer a la població de Tona, en la comarca d'Osona, l'any 1955 i el seu veritable nom és Pere Vilaregut. Va tenir una carrera interessant que va començar l'any 1985 amb l'àlbum "Aigua de roses" i jo he de reconèixer que pràcticament cada vegada que treia un disc li feia una entrevista per Diari de  Tarragona, sempre em va caure molt bé per la seva simpatia i senzillesa. La veritat és que Hèctor Vila (a la foto amb Mario Prades) després de publicar un  CD titulat "Àngel Solar" a l’any 1994, va abandonar el món de la música i no tornaria a editar res fins "Port d'amour" ja al 2006, amb poemes de Fèlix Cucurull, Josep Palau i Fabre, Feliu Formosa, Maria Beneyto, Joan Salvat-Papasseit i textes propis. No hem demaneu rés d'aquest dis per que no el tinc.

Menaix a Trua i Glaucs – Mai caminaras sol 2012

Ara i des del "Disc de la Marató" celebrada el 16 de desembre de 2012, dedicada a la lluita contra el càncer i que es va posar a la venda el 2 de desembre, us he seleccionat aquesta cançó que ens portaran Menaix a Trua i els Glaucs. Es tracta d'un clàssic de la música pop britànic, interpretat per ells en la nostra llengua i que inicialment va ser un dels grans èxits del grup Gerry & The Pacemakers que la van portar al primer lloc de les llistes angleses el 26 d'octubre del 1963, però el tema “You'll never walk alone” no era tampoc d'ells, es tractava d'una cançó escrita per Richard Rodgers i Oscar Hammerstein per al musical "Carousel" de 1945. La cançó va ser gravada per Frank Sinatra, Elvis Presley, Nina Simone, Barbra Streisand, Louis Armstrong, Johnny Cash i molts altres abans de ser portada a l'èxit pels britànics i amb els anys, es va convertir en l'himne del Liverpool CF ja que els aficionats la cantaven en cada partit fins que es va convertir en himne. Seguint amb l'esport, us diré que també ha estat adoptada com a himne pels seguidors del Borussia Dortmund, el FC Kaiserslautern alemany i el Celtic Football Club escocès. Menaix a Truà és un grup de música format per Cris Juanico (Ja t’ho diré), Toni Xuclà i Juanjo Muñoz (Gossos) i per aquesta grabación s’uneixen als Glaucs, la banda liderada per Jofre Bardagí que es complementava en aquest temps amb Lluís Alsina, Miquel Sospedra, Àngel Valentí i Àlex Rexach.

Captain & Tennille – Ámame una vez más 1979

Quan fa un parell de temporades vam escoltar aquesta cançó de Captain & Tennille, s’em va ocórra dir que l'havien gravat també en castellà, doncs ja he rebut diversos correus electrònics dient-me que la posi en el programa. També Montse ha insistit ja que afirma que li agrada molt, per tant aquí la teniu, sonant a Un Toc de Rock. La parella Captain & Tennille, integrada per Daryl Dragon (nascut el 27 d'agost de 1942) i Cathryn Antoinette Tennille, coneguda com Toni (nascuda el 8 de maig de 1940), es van inflar de vendre discos entre l’any 1975 i 1980, sobretot gràcies al èxit obtingut amb aquest tema, en anglés, es clar, inclòs en el seu LP "Make Your Move" i que estava composat per Toni Tenneille. El single en angles  va arribar al primer lloc del Billboard el 16 de febrer de 1980 i va pujar al quart en les llistes de l'any. Va aconseguir el setè lloc a Anglaterra al març del mateix any i l'escoltem ara a Un Toc de Rock. Un altre dels hits de Captain & Tennille va ser "Love Will Keep Us Together", versió d'un tema de Neil Sedaka que va ser escollida Cançó de l'Any 1975 als Estats Units. Quan van començar Captain & Tennille van gravar el single "The way I want to touch you" que es van finançar i publicar ells mateixos promocionan-lo a les emissores de ràdio i en aquest disc Daryl que havia estat teclista de The Beach Boys, va tocar tots els instruments. Arran de la bona acollida del single Captain & Tennille van ser fitxats pel segell A&M Records que va tornar a editar-lo i va ser tot un èxit. La parella es va casar poc després. La veritat és que mai van aconseguir un altre èxit igual als obtinguts durant aquests primers cinc anys, però segueixen en actiu. Toni Tenneille també ha realitzat cors amb Elton John, Art Garfunkel, The Beach Boys i va intervenir en el doble àlbum “The wall” de Pink Floyd.

Joe Dassin – Y si no existieras 1977

Ja fa un temps hem veu demanar que escoltesim un tema d'aquest gran cantant americà-francès Joe Dassin i ja he rebut un altre correu que amb recorda que no l’he posat. Bé, donç aquí tenim un altre dels millors temes en la carrera de Joe Dassin, una peça on ens explica que si tu no existissis no podria viure, es a dir que tindria que inventarte de nou. El nom complert d’aquest bon cantant i compositor francés era Joseph Ira Dassin, va néixer el 5 de novembre de 1938 a la ciutat de Nova York i va morir a Tahití, quan es trobava de vacances, a causa d'un atac de cor, el 20 d'agost de 1980. Els seus pares van haver d'emigrar a França a causa de les seves tendències comunistas quan la caça de bruixes del senador McCarthy, com molts altres. Curiosament Joe Dassin ha estat un dels pocs cantants de l'Europa no comunista que han funcionat a nivell vendes darrera del teló d'acer i que ha sonat i molt a la Rússia Soviètica, va ser un dels pocs artistes europeus amb discos que van ser permesos i que es programaven a les emisores comunistes de l'época, possiblement a causa de les tendències polítiques dels seus pares que d'alguna manera, li van servir d'aval. Al llarg de la seva carrera Joe Dassin va gravar cançons en alemany, castellà, italià i grec, a més per descomptat de francès i anglès. Per cert, val a dir que Joe Dassin és el compositor mort que més drets d'autor genera en el veí país, la SGAE francesa deu estar molt contenta.

Collage – Como dos niños 1977

Vam descobrir al grup italià Collage aquí a Espanya gràcies a la cançó "Como dos niños" que anem a escoltar ara a Un Toc de Rock i que es va publicar en format single, va ser editat l'any 1977. És clar que com gairebé tots els èxits de Collage, va ser també versionat al castellà i es la versió que escoltem ara. Collage va tenir el seu moment d'esplendor musical a finals dels 70 i principis dels 80. Feien música pop i a Itàlia es van fer famosos per les seves repetides aparicions al Festival de San Remo. Ara bé, els seus primers discos van passar força inadvertits al seu país, fins que van treure "Due ragazzi nel sole", la versió italiana d’aquesta cançó i amb la qual van guanyar el Festival de Castrocaro, no el de San Remo. El grup Collage es van crear l’any 1975 a Sardagna i el grup l’integraven Tommaso Usai,  Piero Fazzi, Tore Fazzi, Piero Pischedda i  Pino Ambrosio. Seguiexen en actiu i a partir de l’any 2012 Collage eren Salvatore "Tore" Fazzi (veu i baix), Piero Fazzi (veu i guitarra), Mario Chessa (teclats i cors) i el percusionista i bateria Francesco Astara. A Espanya van editar cinc singles en castellà entre 1977 i 1981, aquest va ser el primer, un altre dels seus èxits va ser “Sol caliente” que ja hem escoltan al programa. Avui dia les cançons de Collage, interpretades tant en castellà com en el seu idioma natal, estan incloses en gairebé tots els recopilatoris de música pop italiana que han aparegut i segueixen editant-se en el mercat. Per cert, no hem de confondre aquest grup de pop italià amb un altre del mateix nom que fan R & B i son de California.

Coses – Els núvols 1978

Coses van ser una de les primeres bandes de rock en català de la nostra història musical, van surgir amb la incipient democràcia a sobre i paral·lament a la Ona Laietana. Coses estaven liderats pel cantant Ton Rulló (a la foto feta per Mario Prades) que posteriorment crearia un altre grup pioner del rock en català TR i actualment forma part de Ton  Rulló i la Pegebanda, si bé abans havie militat a La Rural. Recordo que al seu costat a Coses hi havia un bon actor català de forta veu, un d'aquells anomenats "actors de caràcter", però no aconsegueixo recordar el seu nom i això que surt habitualment en moltes de les sèries que s'emeten per TV3.  En aquesta cançó ens parlen dels núvols, formes etèries i volàtils que creen imatges en el cel contínuament i Coses es pregunten “Com els déus poden ser tan cruels i fer que una cosa tan bella desaparegui de seguida”. Aquesta gran cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock a carrec del grup català Coses us la he tret de l'àlbum "Perquè no s'apagui l'aire" que va publicar Moviplay l'any 1978. Coses ens parlen de començáments, d’inicis, deixan enrere els somnis i els nuvols amb les seves formes volatils crean imatges plenes d’esperances que despareixen de seguida. M'agrada el riff de guitarra, aquest punteix que marca el toc central de la peça. En Coses i en aquest disc, trobàvem, a més de Ton Rulló (veu i percussió) a Lluis Masdeu que havia estat bateria dels Lone Star, Ramón Llatjós (guitarra), Josep Pons (pianos), Miquel Estrada (baix), Jordi Fàbregas (guitarres i veu) i em sembla deixar-m'en algú. El productor d'aquest LP crec recordar que era Joan Sirvent, però no estic segurs. La veritat és que conec a Ton i sempre he admirat les seves ganes de lluitar, de tirar endavant amb las sevas creences. Vui recordar-vos també que Joan Reig en un dels seus projectes paral·lels a Els Pets anomenat Refugi ha tret un CD amb versions de clàssics del pop i rock català més primitiu i entre les cançons incloses al CD hi ha una versió de Coses.

Dioni Velázquez – Otoño sin final 1979

La veritat és que tant Quimet Curull amb el que faig El Temps Passa, com Montse, em diuen que quan escoltem a Los 3 Sudamericanos jo sempre insisteixo que el guitarrista argentí d'Entre Ríos, Dioni Velázquez forma part del grup en la seva última etapa i parlo d'un dels seus discos en solitari en el qual ens demostra amb plenitud quan gran guitarrista és. Però em diuen que molt parlar de Dioni Velázquez i no l'he posat i això he de reconèixer, encara que dolgui que és una veritat, però crec que a mitjas, jo penso que si l'hem escoltat alguna vegada. Avui m'he proposat posar-ho i per això escoltem el "Otoño sin final" que va interpretar i va compondre Dione Velázquez per acabar el programa d’avui de Un Toc de Rock. El LP qué es va titular "Para los dos...", va ser publicat pel segell RCA l'any 1979 i aquesta cançó es va extreure en single promocional. El tema va ser la sintonia d'un culebró brasiler que em sembla recordar va protagonitzar Rubens de Falco i que es va titular "La Sucesora". Em sento orgullós de dir que aquest LP segueix estant a la discoteca de casa i es troba en perfecte estat. Després de tenir una interessant, encara que poc abundant, carrera discogràfica, Dioni Velázquez es va incorporar a Los 3 Sudamericanos que havien funcionat molt bé de 1959 a 1984 sent Alma María, Casto Darío i Johnny. De fet va estar la seva etapa més gloriosa. Darío els va deixar i en el seu lloc va entrar l’any 1988 Daniel, encara que l'any 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari guitarrista i compositor Dioni Velázquez que avui hem escoltat per tancar el programa i us diré que Los 3 Sudamericanos encara es mantenen en actiu.

Us deixaré amb una frase de l'il·lustre escriptor colombià Gabriel García Márquez, premi Noble de literatura l’any 1982 (Aracataca, 6 de marzo de 1927 - Méxic, 17 d’abril de 2014), l’autor de “Cent anys de soletat” i que va dir:

“La saviesa ens arriba quan ja no ens serveix de res”

Acabaré Un Toc de Rock i ara us quedareu en companyia de totes les emissores per les que escoltes el programa dues vegades per setmana o vía internet, cas de que t’el descarreguis del blog o bé el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades, baixo la barraqueta i fotre el camp fins la propera.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)