El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

lunes, 30 de noviembre de 2015

Un Toc de Rock 10-23


Podem deixar volar la imaginació, podem somiar amb el futur, però el passat sempre ens recorda el que vam ser, el que vam fer o allò que mai vam aconseguir. La música abrigalla el nostre ahir i les cançons ens tornen amb els seus sons armónics al passat, formant part de la banda sonora de la nostra vida. Avui tindrem un parell de novetats i començarem escoltant a Bebe i Álvaro Soler, però també tindrem en Un Toc de Rock a Los Jaivas i Quilapayun, dos dels grups xilens més representatius de la cançó protesta a l'Amèrica del Sud, al costat de Serrat, Jaume Escala, Lorenzo Santamaría, Mercedes Sosa, Linda Ronstadt o Albert Hammond, entre daltres que t’arriben des de les emissores per les que escoltes el programa dues vegades per setmana o internet si te'l descàrregues del blog o el facebook de Montse. Sóc Mario Prades i com faig sempre, ara obriré la barraqueta i us diré alló que ja sabeu 

Benvinguts a Un Toc de Rock

Bebe – Respirar 2015

Montse em va recordar que Bebe té finalment un nou disc al mercat, després de quatre anys sense publicar res i avui obriré Un Toc de Rock amb aquest tema que ella em va sol·licitar i el compartirem amb tots els oïdors i oidoras del programa. El nou àlbum, publicat el passat 9 d'octubre, s'ha titulat “Cambio de piel” i és el quart disc d'estudi de Bebe. Amb ell ha tornat a treballar amb el productor dels seus dos primers treballs, Carlos Jean i s'ha enregistrat a l'estudi d'aquest. El tema, escrit per Bebe, es va publicar al juny com a avanç del nou treball discogràfic i el vídeo promocional s'ha gravat a Sevilla, amb l'ajuda de la Fundació Conservacionista Juan Luis Malpartida que advoca per la defensa de l'ecologia, la natura i els animals, amb direcció d'Hernán Zin i es va presentar el 16 de juliol. Aquesta cançó ha estat gravada en català oer Bebe al Disc de la Marató d'aquest any. De veritable nom Maria Nieves Rebolledo Vila, la cantautora i actriu Bebe va nàixer a València el 9 de maig de 1978, però sent una nena la seva família es va traslladar a Extremadura, on es va criar. L'any 1995 va començar en el món de la música fent cors en el grup Vanagloria. Al 1996 i després d'acabar el COU a Badajoz, Bebe es va anar a Madrid a fi d'estudiar art dramàtic i de seguida va començar a actuar en locals de la capital del Regne i l'any 2001 va guanyar un concurs de cantautors a Extremadura. El seu primer àlbum titulat "Pafuera Telarañas" va ser publicat al març del 2004, amb producció de Carlos Jean i d'ell hem de destacar el tema "Malo", el seu primer single i que tractava sobre els maltractaments a la dona. El disc li va valer un Premi Ondas al 2004 com a Millor Artista Revelació.

Álvaro Soler – El mismo sol 2015

Una altra novetat és l'àlbum “Eterno agosto”, editat el 16 d'octubre passat i aquesta cançó que us he seleccionat per compartir ara a Un Toc de Rock és el tema que obre el disc de debut d'aquest barceloní, encara que s'havia editat el 23 de juny a Itàlia, Suïssa i França. Trobem també dues versions d'aquest tema que conté moltes connotacions llatines, interpretat a duo amb Jennifer López, una en espanyol i una altra en anglès, però jo us he escollit aquesta on Álvaro Soler canta sol. El cantant i compositor va començar formant al 2010 i amb el seu germà, el grup Urban Lights, amb els que va gravar dos discos i finalment es va traslladar a Berlín, on va ser descobert per dos productors alemanys i es va llançar en solitari amb el single “El mismo sol”, aquest tema que com us deia, està inclòs en el seu primer àlbum i que escoltem ara. Fill de pare alemany i mare espanyola, el cantant i compositor Álvaro Tauchert Soler va néixer el 9 de gener de l’any 1991.

Quilapayun – La Batea 1971/1975

Quan aquesta cançó va ser versionada a Espanya, a principi dels anys setanta, per Los Mustang es van trobar amb un problema amb la censura franquista i van haver de canviar una part de la lletra perquè la sortida del disc dels barcelonins fos autoritzat a Espanya. Van canviar la frase “La Batea como se menea” per "La Batea se balancea" ja que allò del "meneo" als castos censors franquistes els va sonar a canvi polític d'una banda i apologia de la masturbació, segons expliquen algunes fonts d'internet, per altra i sabut és de tothom que la masturbació és una cosa molt dolenta i com ens deien els Hermanos al col·legi, et deixa cec. Jo vull suposar que el problema dels censors és que la cançó va ser composada per Quilapayún i ells havien de ficar mà, per si de cas. El tema original que és el que escoltem ara a Un Toc de Rock va ser inclòs a l'album “Adelante” que Quilapayun van editar al 1975, encara que ja l'havien posat anteriorment en el seu disc “Vivir como él” que s'havia editat l'any 1971. La cançó va ser escrita per  Tonu Taño i Quilapayun. En aquest enregistrament el grup estava integrat per Eduardo Carrasco, Carlos Quezada, Willy Oddó, Hernán Gómez, Rodolfo Parada i Rubén Escudero, tot i que en la cançó que donava títol al primer disc “Vivir como él” que ocupa tota la primera cara del vinil, estava narrada per Héctor Duvauchelle. Formant part de la Nova Cançó Xilena que va sorgir l'any 1965, encara que recollint temes del folklore popular veneçolà, israelià, bolivià, espanyol i de molts altres països, Quilapayún portan 50 anys dedicant-se a aquests menesters de fer lletres controvertides protegides per bones harmonies vocals. Es van crear a Santiago de Xile el 26 de juliol de 1965 i els fundadors van ser Julio Carrasco i Julio Numhauser, als quals es va sumar el germà del primer, Eduardo Carrasco i en formació de trio van començar el seu camí, de fet Quilapayún significa en llengua mapudungun "Tres barbes". Se'ls van unir Patricio Castillo que els va deixar en el 70, Carlos Quezada, Willy Oddó, Hernán Gómez i Rodolfo Parada, encara que al llarg dels anys ha hagut molts canvis en la formació que ha tingut més de 25 components. Durant un temps van tenir com a director artístic a Víctor Jara amb el qual van gravar el seu segon disc "Canciones folklóricas de América" l'any 1967 Quilapayún es trobava de gira per Europa quan succeeix el Cop d'Estat d'Augusto Pinochet. El 15 de setembre del 67 van actuar a l'Olympia de París, convertint-se en el primer artista xilè que es presenta en aquest escenari. Després del cop, ells van romandre a França i el seu exili es perllongaria de manera indefinida. A finals dels 70 es van desvincular del Partit Comunista. Durant molt de temps hi va haver dos Quilapayún actuant, un de Xile i un altre a França i l'ús del nom es va resoldre judicialment a favor dels xilens, components històrics de Quilapayún. Mítics èxits del grup són "La Muralla" que a Espanya van popularitzar Víctor Manuel i Ana Belén, "Duerme, duerme negrito", "La carta" i moltes altres com aquesta que us he portat avui a Un Toc de Rock.

Los Jaivas – Todos juntos 1972

Seguirem a Xile i escoltarem un dels millors grups del país, Los Jaivas, amb aquest tema que amb els anys es va convertir en tot un himne de pau i fraternitat per a la gent de parla hispana d'Amèrica del Sud. És una de les cançons més populars d'Amèrica Llatina, tot i que la discogràfica quan es va gravar l'any 1972, va considerar que la cançó no tenia futur i la van incloure com a cara B d'un single amb "Ayer caché" a l'altra banda. Ho he dit en moltes ocasions i ho repetiré ara, masses vegades els AR de les cases de discos quan no estan ficant la pota és perquè l'estan canviant de lloc. "Todos juntos", el seu primer single, va representar el seu debut, és un cant de llibertat i amistat, una cançó de pau, encara que quan la van escriure no tenia cap sentit reivindicatiu, va ser el temps el que la va convertir en el que és avui dia, tot un himne. La lletra és del teclista Eduardo Parra, encara que com era habitual en ells la van signar com Los Jaivas, ara bé, es van alçar veus afirmant que s'assemblava massa a una cançó de Violeta Parra. El grup xilè Los Jaivas es va formar l’any 1963 a Viña del Mar, a la costa de Valparaíso i segueixen en actiu, encara que pel grup han anat rotant un munt de músics. Inicialment eren els germans Eduardo (teclats), Claudio (acordió i piano) i Gabriel Parra (bateria), juntament amb Guillermo Rivera Cotapos, Eduardo "Gato" Alquinta (guitarra) i Mario Mutis (baix). La seva obra, tot i el que molts consideren, no es pot considerar part del folklore xilè, han arribat a gravar discos molt progressius i simfònics, encara que sempre amb tocs andins. Per cert, en l'actual formació dels Jaivas, la bateria és una noia, Juanita Parra. Aquesta cançó és una de les essencials en tots els seus concerts i va ser utilitzada com a himne oficial de la Sisena Cimera Iberoamericana de Presidents al 1996.

Lorenzo Santamaría – La ruleta del amor 1995

L’amic Llorenç de Santamaría ens arriba avui a Un Toc de Rock amb un altre tema extret del que al meu parer és el seu millor disc, l'àlbum "Corazón de Rock and Roll", produït per Carlos Segarra i la veritat és que a aquest disc li estem traient suc ja que l'estic exprimint. "La Ruleta de l'Amor" és una gran balada i escoltant-la us donareu de seguida compte del perquè mereixia sonar al programa. Lorenzo Santamaría és un bon amic i a més està afegit als "Amics de Un Toc de Rock" que ens coordina des de el seu facebook Montse Aliaga. El veritable nom de Lorenzo Santamaría és Llorens Roselló Horrach i va néixer a la població mallorquina de Santa Maria del Camí, el 21 de febrer de 1946, d'aquí el seu nom artístic que va adoptar quan es va separar dels Z-66 per llançar-se en solitari a principis dels 70. L’any 1965 Lorenzo Santamaría va formar la seva primera banda a la qual va anomenar Los Chelines (a la foto),  però van seguir altres com Los Bríos i Los Fugitivos, fins arribar als Z-66. Encara que l'amic Llorens sempre va ser un impenitent rockanroler, inicialment la seva carrera en solitari va estar marcada per les grans balades romàntiques i avui no pot deslligar-se de cançons com "Si tu fueras mi mujer”, “Para que no me olvides”, “Por ese amor” o “El último beso", però no hem d'oblidar altres cançons de Lorenzo Santamaría plenes de canya, com "Quise ser una estrella de rock and roll", “Rosy”, "Blue jeans" i un dels seus millors discos, aquest CD "Corazón de rock and roll” que va publicar l’any 1995 mitjançant el segell Divucsa. Dins d’aquest disc també hi ha una bona cançó, dedicada a la seva dona l’actriu Nuria Osta i la seva filla que llavors feia poc que havía nascut, es diu “Dos mujeres y un solo amor”, títul molt explicatiu i un dia d’aquest us la puntxo, paraula de Mario Prades.

Joan Manuel Serrat – Barcelona i jo 1989

Barcelona, terra d'al·luvió, cruïlla de cultures i pobles, és una ciutat molt especial, té un encant entre enigmàtic, místic i mundà i en la lletra d'aquesta cançó Joan Manuel Serrat ens fa un recorregut per la Ciutat Comtal i per ficar-nos al ànima del tema, en aquest recorregut per Barcelona, ens hem de deixar portar per el Noi del Poble Sec. La cançó obria el seu àlbum "Material sensible" que es va publicar l'any 1989 amb els arranjaments i direcció musical a càrrec del recordat mestre Josep Maria Bardagí (Barcelona, 11 octubre 1950 - 24 de febrer de 2001). Va comptar amb les col·laboracions d'Ana Belén, Paco de Lucía i el gran saxofonista Pedro Iturralde. Totes les cançons estan cantades en català i és que heu de recordar que Serrat alterna els seus treballs en la nostra llengua i també en castellà. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona el 27 de decembre de 1943. Tot i que a Serrat s’el diu El Noi del Poble Sec i que va néixer al carrer Poeta Cabanyes, aixó no es cert del tot, ell va veure la llum a la clínica de l’Alianza allà a dalt del carrer San Antoni María Claret, però la familia vivia al carrer Poeta Cabanyes, al Poble Sec i allà es va criar el nostre cantautor més internacional. Per cert, Serrat sempre ha estat un home molt vinculat a Tarragona. Va estudiar a la Laboral de Tarragona per a torner, de nen estiuejava al Camping L’Esquirol, entre Salou i Cambrils i va fer la mili a Castillejos. Per cert, Serrat també ha traballat al cinema, amb films com “La larga agonía de los peces fuera del agua”, “Palabras de amor”, “Mi profesora particular” i un petit paper a "La ciutat cremada". Val a dir que Serrat sempre ha confesat que no es un bon actor.

Jaume Escala – Jo visc a Barcelona 1983

Seguirem parlant de Barcelona. Cantautor molt proper al rock, Jaume Escala que va començar militant en el grup Jara, també es locutor de ràdio i escriptor. L'any 1983 va publicar un single en el qual la cançó estrella va ser aquesta, composada per ell, en la que ens parla de la seva ciutat natal, on va arribar al món l’any 1958. El single, publicat per Belter, va comptar amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. La banda d'acompanyament estava integrada per Rufo Iranzo (bateria i percussió), Quim Ollé (flautes), Marc Fajertag (guitarres), Ferran Saló (violí) i Ernest Manchón (piano). Jo conec a Jaume Escala des de fa molts anys, de fet a principis dels noranta i quan jo dirigia una xarxa comercial que comercialitzava targetes American Expres, va treballar durant un breu període de temps per a mi. Sempre em va va caure molt bé. Es va retirar amb l'arribada del nou segle després d'haver publicat aquest single que va ser la seva carta de presentació i tres àlbums "Aerpoport" en els vuitanta, "Terres de Catalunya" (1993) i "Nascuts a Catalunya" (1999), sense oblidar un parell o tres de discos infantils de Carme Solé Vendrell en els que ell va escriure la música. Per cert que en els seus discos també ha inclòs alguna que altra versió.

Inma Serrano – Cant de sirenes 2008

La cantautora alacantina Inma Serrano ha gravat un únic disc en la seva llengua al llarg de la seva carrera. D’aquest àlbum que es va titular “Inma I” us he extret aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock i que ens parla de deixar-nos portar per els falsos somnis, els cants de sirenes. L’any siguet Inma Serrano va versionar aquest àlbum al castella i el títol va ser “Inma II”. Actualment Inma Serrano, nascuda a Alacant l'any 1968 té el seu propi segell discogràfic Cerebro Demente Records. A més de cantant i compositora també ha realitzat tasques de productora i ha treballat amb Lorca, Armando y El Expreso de Bohèmia, Tontxu, etc. i també ha estat jurat d'Operación Triunfo un parell de temporades. La veritat és que m'agradaria saberla seva "veritable" opinió d'un programa com aquest, ella que és autora de les seves pròpies cançons. En el primer treball de la cantautora Inma Serrano amb el seu nom per títol, Dro, la seva casa de discos en aquella época, va fer una proba, va sortir a la venda a preu econòmic, tans sols 1000 pessetes de l’època, uns sis euros, i va resultar un experiment amb bons resultats ja que es va vendre molt bé i va donar a conèixer a aquesta dona que va residir a València, Barcelona i finalment va establir la seva residència a Madrid. Pero la discográfica sols va treure tres discos a bon preu (M-Clan, Def Con Dos i Inma Serrano), teniu que pensar que elles treballen per fer cales, com més millor i aixó us demostra que si no baixen preus és perque no volen.

Mercedes Sosa – Canción para Carito 1993

León Gieco és un dels grans cantautors argentins de la història, perseguit pel règim dictatorial a què va estar sotmès el seu país. Curiosament a Espanya és més conegut per la seva tasca com a compositor que com a cantant, sobretot gràcies a cançons seves com “Solo le pido a Dios” que va ser un gran èxit en la veu d'Ana Belén. Aquest tema que us he seleccionat per escoltar en el programa d'avui és una de les seves millors composicions, escrita conjuntament amb Antonio Tarragó Ros, encara que aquí a Espanya pugui resultar gairebé ignota. Us l'he portat en la versió que realitza Mercedes Sosa que la va incloure en el seu disc recopilatori “30 años”, publicat l’any 1993. Coneguda com La Negra Sosa o La Veu d'Amèrica, Mercedes Sosa es una de les grans veus que des d’Argentina va llançar el seu missatge al món  Va néixer a San Miguel de Tucumán el 9 de juliol de 1935. Patia des de feia més de trenta anys el mal de Chagas-Mazza, una malaltia lligada a la pobresa rural, que és endèmica al nord de l'Argentina i en gran part de Sud-Amèrica i va morir finalment a Buenos Aires un 4 d’octubre del 2009. Les seves restes van ser vetllades en el Salón de los pasos perdidos, al Congrés Nacional de l'Argentina i les seves cendres van ser dispersades, per expressa voluntat de la cantautora, a Tucumán, Mendoza i la ciutat de Buenos Aires. Mercedes Sosa va ser fundadora del Movimiento del Nuevo Cancionero i és una de les grans exponents de la Nova cançó llatinoamericana, al costat de Soledad Bravo. Ella no volia que l'anomenessin cantant, es definia a si mateixa com “cantora” i per descomptat, res a veure amb la finca d'Isabel Pantoja.

Jennifer Rush – Si tu eres mi hombre y yo tu mujer 1985

El tema més important en la carrera de la cantant nord americana Jennifer Rush al nostre pais és indiscutiblement "The power of love" de la qual ella era co-autora i que va arribar a interpretar-la en castellà, aquesta és la versió que us he portat avui a Un Toc de Rock i que és va traduïr com “Si tú eres mi hombre y yo tu mujer”, rés a veure amb el títul original. Es clar que la versió en anglès i que es va publicar en fotmat single l’any 1985 va arribar al número 1 en gairebé tot el món, excepte als Estats Units on només va aconseguir el lloc 57, arribant-se a vendre milions de còpies arreu del mon. Es trobava en el LP "Movin" de Jennifer Rush. En la gravació i fent cors es trobaven Celine Dion i Laura Branigan. Va aconseguir entrar al Llibre Guinness dels Rècords com "El senzill d'una solista femenina més venut en la història de la indústria musical britànica". Va mantenir el rècord fins a 1992, any en què Whitney Houston amb el single "I Will Always Love You" el va superar. Jennifer Rush va néixer a Queens, Nova York, el 28 de setembre de 1960. De casta li ve al llebrer, es diu, amb ella és així ja que el seu pare Maurice Stern, era un cantant d'òpera, la seva mare era pianista i els seus germans, Bobby i Stephen Stern, també són músics. Tot i que aquest no és el seu disc més venut, és l'únic que realment va arribar a funcionar al nostre país. Aquesta es la versió que va fer en la llengua de Cervantes, per que ens enterem de tot el que la noia diu.

Linda Ronstadt – Lo siento mi vida 1976

Us porto ara una curiositat a Un Toc de Rock i ens arriba des de América del Nord. Es tracte d’una de les grans del country nord-americà, és Linda Ronstadt que també va gravar en castellà, per a mostra un botó. Aquesta cançó, escrita per Linda Ronstadt, Kenny Edwards i Gilbert Ronstadt, es va incloure en un single publicat l’any 1976, amb “Try Me Again”, cantada en angles, a l’altre cara, si bé va treure un altre single on la cara A era “Crazy” i aquesta era a l’altre costat. Es va incloure a l’àlbum “Hasten Down The Wind” que va estar produït per Peter Asher i va comptar amb un grapar de col·laboracions, entre elles la de Don Henley dels Eagles. De fet Linda Ronstadt ha gravat al llarg de la seva carrera, un grapat de cançons en espanyol, incluent un parell a la banda sonora de la pel·lícula “Los Reyes del Mambo”, fins i tot vull destacar que va cantar “El lago azul” que era la versió en castellà del seu gran èxit “Blue Bayou” i que ja hem escoltat aquí a Un Toc de Rock i un àlbum senser titulat "Canciones de mi padre". A Linda Ronstadt la van anomenar La Reina del Rock i tamber la Primera Dama del Rock. El nom complet de la cantant és Linda Susan Marie Ronstadt i va néixer a Tucson, Arizona, el 15 de juliol de 1946. Està englobada dins de la música country tot i que ella ha incursionado en estils molt diversos com el rock, el pop i el mariachi i també ha cantat, com us deia, en castellà en diverses ocasions. A la fi dels 70's, Linda Ronstadt ja havia aconseguit 8 discos d'or i quatre de platí. Se l'ha considerat com "la dona més ben pagada del rock". Al principi va formar part del grup Stone Poneys. El 18 de juliol de 2004 en el curs d'una actuació al Aladdin Casino de Las Vegas, va lloar públicament a Michael Moore i el seu film documental "Fahrenheit 9/11", això va provocar la ira del públic, va ser esbroncada i obligada a deixar l'escenari, sent expulsada del local pel gerent del casino que va anunciar que mai més tornaria a actuar al seu local. Linda Ronstadt apareix en un capítol dels Simpson, "Mr Plow", en el qual realitza un anunci de llevaneus per Barney Gumble.

Albert Hammond – Necesito poder respirar 2010

En l'àlbum "Legend" que Albert Hammond va publicar l'any 2010 i que va tenir la seva continuïtat en "Legend II" publicat l'any 2012, Albert Hammod recupera cançons escrites per ell que van ser èxit versionades per altres. Aquest tema interpretat en anglès per The Hollies l'any 1974 i titulat "The air that I breathe" és una de les seves millors composicions al costat de "It never rain in sounthern Califòrnia" i és que avui en dia molts obliden que Albert Hammond a més de cantant, també s'ha dedicat a la composició per a molts artistes, entre ells The Fortunes, Roy Orbison, Leapy Lee, Joe Dolan, Blue Mink, Michael Chapman, Hank Williams Jr, Olivia Newton-John, Barry Manilow, Simple Red, Cass Elliot, Art Garfunkel, Leo Sayer, Whitney Houston, Tina Turner, Lani Hall, Aretha Franklin, Elton John, Julio Iglesias i Willie Nelson. Albert Hammond va començar a l'Espanya dels anys seixanta formant part dels grups The Dimond Boys i despres el duet Albert & Richard. Es va marxar a Anglaterra per crear Family Dogg i més tard llançar-se ja en solitari. Albert Hammond va néixer el 18 de maig de 1944, moltes biografies diuen que a Londres, però jo recordo que en els seixanta es parlava que havia nascut en el Penyal de Gibraltar, per aixó el seu fort acent andaluz quan parla en castellà. El 19 de juny de 2008 Albert Hammond va ser inclòs en el Saló de la Fama, precisament en l'apartat de compositors. Es el pare del cantant i guitarra dels The Strokes i el fill es diu Albert Hammond Jr. i també ha tret un parell de discos en solitari.

La frase per tancar el programa d'avui és de Mark Zuckerberg creador de Facebook que va dir:


"No te infravaloris, no importa el que estiguis
 fent,  perquè tothom té una perspectiva única
que  pot  aportar  al  món”

Conclou Un Toc de Rock i ara us deixo amb la companyia d’aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o bé per internet si es que t’el descarregas des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades, plego per avui, baixaré la barraqueta i abans de fotre el camp us diré: A reveure i fins el proper programa

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario