Tot i que el
moviment hippie en els Estats Units es va centrar en San Francisco, a la costa
est van sorgir també grups importants i avui començarem el programa amb The
Lovin' Spoonful, la banda líder del flower pop a Nova York, però a Un Toc de
Rock sonaran així mateix 1910 Fruitgum Company, The Doors, Mr. Mister, Bruce
Springsteen, Chris Isaak, Roxy Music, els suecs Ola & The Janglers, Prince
& The Revolutions i uns quants més que des de les emissores per les que
escoltes el programa dues vegades cada setmana o per internet si es que te'l
descàrregues del blog o el facebook de Montse Aliaga, avui configuraran la nostra
banda sonora. Ara em toca aixecar la barraqueta de nou i ho fare dient-vos que
jo sóc Mario Prades i com sempre alló de que sou
Benvinguts a Un Toc
de Rock
The Lovin’
Spoonful – You’re a Big Boy now 1967
El grup nord
americà The Lovin' Spoonul es van crear al Village de Nova York. Eren la banda
liderada pel cantant, guitarra, compositor i harmònica John B. Sebastian,
nascut a New York el 17 de març de 1944. “Summer in the City” és el tema més
popular en la carrera d'aquest grup que va funcionar molt bé a finals dels 60 i
va convertir-se en himne per la generació hippy de la costa est, però The
Lovin' Spoonful tenen altres bons cançons, entre ells destaca "You're a
big boy now" que escoltarem avui per començar Un Toc de Rock i es va
incloure a la banda sonora del film del mateix títol, estrenat l’any 1967 i
dirigit per Francis Ford Coppola, on tota la música va ser composada per John
B. Sebastian, destacant també el tema "Lonely (Amy's Theme)" que es
una gran balada 
que escoltaren un altre dia. La cançó “Ja ets un gran noi” es
va publicar en single al maig del mateix any, editat per el segell Kama Sutra.
El grup The Lovin' Spoonful es completava amb Steve Boone (baix) i Joe Butler (bateria), sense
oblidar el cofundador que era Zal Janovsky (guitarra). Aquest i John B
Sebastian es van conèixer en una trobada d'amics celebrada a casa de Mama Cashla que va ser componenet dels The Mamas & The Papas i allà després de muntar-se una jam-session, van decidir treballar junts i va
sorgir The Lovin' Spoonful. El seu primer disc va ser “Do you believe in
magic?” que es va publicar l’any 1965. 
1910 Fruitgum
Company – The train 1969
El grup 1910
Fruitgum Company van ser els reis del bubblegum pop, sempre sota la batuta dels
productors Kasenetz i Katz, Jint als grups Ohio Expres, Crazy Elephant i The
Archies, 1910 Fruitgum Company són els més representatius del so anomenat
bublegum pop, pesat i repetitiu, però dur, una mica a l'estil del mur de so de
Phil Spector, però amb molts menys costos de producció, en hores d'estudi es
clar. L’estil va ser creat pels productors Jerry Kasenetz i Jeffrey Katz per al
segell Budah Records i ells van produïr prácticament a tot els grups que es va
dedicar a aquest estil, tret de poques excepcions com The Archies. 1910
Fruitgum Company són una banda liderada pel cantant Frank Jeckell i que van aconseguir a finals dels anys seixanta uns quants hits rellevants, 
sobretot la
cançó "Simon say" que va ser el seu gran èxit, al costat de
"1-2-3 Red Light", "Indian Giver", "Gimme, gimme good
loving", "Goody, Goody Gumdrops” i "May I Take a Giant
Step", però "The train" que us porto ara i es va publicar en single l’any 1969 amb "Eternal Light" a la cara B, és també un bon
tema i mereixia sonar a Un Toc de Rock. 1910 Fruitgum Company va començar amb
el nom de Jeckell and The Hides l’any1965. Els membres originals de 1910
Fruitgum Company van ser Frank
Jeckell, Floyd Marcus, Pat Karwan, Steve Mortkowitz i Mark Gutkowski, tots
originaris de la ciutat de Linden, a Nova Jersey. Els components del grup amb
la resta de músics de l'escuderia dels seus productors, van formar una immensa
superbanda que va gravar un parell de singles sota el nom de The Kasenetz-Katz
Singing Orchestral Circus. En total 1910 Fruitgum Co. van treure sis àlbums i
10 singles, així com 2 recopilatoris. Es van separar l'any 1970.
Ola & The
Janglers – Let’s dance 1968
Un any abans, al
1968, es va publicar un single del grup suec Ola & The Janglers amb aquest
tema i va ser un èxit a mig món, Espanya inclosa, arribant al lloc 92 del
Billboard americà. No obstant això es tractava d'una versió d'un tema clàssic
del nord-americà Chris Montez, de veritable nom Ezekiel Christopher Montañez,
nascut el 17 de gener de 1943
a Los Angeles i que ja l'havia publicat a principis de
la dècada, concretament l'any 1962 puxan-la fins a dalt de tot de les llistes.
Curiosament el grup suec Ola & The Janglers es van crear a Estocolm també
l'any 1962 i el grup estava integrat inicialment per la cantant Ola Håkansson,
Christer Idering (guitarra), 
Johannes Olsson (òrgan), Lennart Gudmundsson al
baix i Leif Johansson enfront de la bateria. Pel grup van passar altres músics
com el baixista Åke Eldsäter, Johnny Lundin (guitarra) i Claes
"Clabbe" Af Geijerstam (guitarra). De fet aquesta cançó va ser l'últim
hit del grup i es van desfer l'any 1971. Ola & The Janglers van treure uns
quants temes que van triomfar, sobretot al seu país, però cal destacar
"Runaway" de 1968 i "Alex is the Man" de 1966. Jo recordo
que vaig comprar aquest senzill a una botiga d’Hostafrancs, al carrer Creu
Coberta, que es deie Radio City, d’on jo era client habitual.
NRBQ – A little
bit of bad 1994
A finals dels
anys seixanta el grup New Rhythm and Blues Quartet, coneguts simplement per les
sigles NRBQ, van realitzar una de les millors versions existens del “C'mon
everybody” de Eddie Cochran i que aquí al país es va publicar en single l’any
1969, de fet es l’únic single que va sonar a Espanya d’aquest bon grup americà
de R & B. Es va incloure en el seu primer LP titulat com el grup
"NRBQ", de l'any 1969. La vam escoltar fa un parell de temporades i
ara arriva el moment de tornar a escoltar als NRBQ, però vindrem fins els anys
noranta. La cançó que sona avui es va incloure al seu álbum “Message for the
Mess Age” que es va publicar ja a l’any 1994. De fet el grup NRBQ, molt poc
recordats aquí a Espanya, te una 
discografia que tira d’esquena, tenen gravats
fins el moment 30 álbums, es clar que aquí al país i com us deia, avui en dia
ni s’els recorda. La banda es va crear l’any 1967 i inicialment estava
integrada pel pianista Terry Adams, al baix Joey Spampinato, el guitarrista Al
Anderson i Tom Ardolino a la bateria. Tot i que segueixen en actiu i gravant
discos, amb una discografia voluminosa que impressiona per la quantitat de
discos gravats, de la formació original només queda Terry Adams. El grup NRBQ
va realitzar una gran versió del tema de la sèrie Los Simpson, encara que no
consta oficialment com a cançó de la sèrie de televisió. Un dia d'aquests us la
posaré. Els NRBQ van celebrar el seu 35 aniversari amb un concert celebrat al
Calvin Theater de Northampton, a Massachusetts.
Roy Orbison –
California Blue 1989
De l'àlbum
"Mistery girl", disc póstum editat per Roy Orbison el 7 de febrer de
l’any 1989 i que va ser Disc de Platí als Estats Units i tres vegades Platí al
Canadà, aconseguint la cinquena posició en el Billboard, us he extret aquesta
bona cançó. Roy Orbison va ser un dels pioners del rock and roll, havent tocat
el baix a la banda de Sleepy LaBeef. En la seva vida personal Roy Orbison va
tenir molts i seriosos problemes. La seva primera dona Claudette, a la qual els
Everly Brothers van dedicar el tema amb el seu nom per títol, va morir en
accident de trànsit, el 6 de juny de 1966. Al setembre de 1968 la seva casa a
Hendersonville, Tennessee, es va incendiar mentre Orbison estava de gira per
Anglaterra. Dos dels seus tres fills, Roy Dewayne i Anthony King van morir com
a conseqüència del foc. En contra del que es deia, Roy Orbison no era ni cec ni
gairebé cec, malgrat les seves eternes ulleres de sol. Tenia problemes a la
vista, això era cert, en la seva infància va patir una combinació
d'hipermetropia, astigmatisme sever, presbicia, anisometropia i estrabisme, el
que el va obligar a portar ulleres graduades molt especials. Però l'ús 
de les
ulleres de sol va ser fruit d'una casualitat. Ell portava ulleres per veure i
ulleres de sol també graduades per conduir. En una actuació com a teloner de
The Beatles es va adonar que havia perdut les ulleres normals i va sortir a
l'escenari amb les de sol. El concert va ser perfecte i va creure que les
ulleres li havian portat sort i des d'aquell moment sempre va usar en públic
ulleres de sol, graduades, això si. Roy Orbison va saber mantenir el seu èxit
en produir-se la invasió britànica als Estats Units l’any 1964. El seu senzill
"Oh, Pretty Woman", dedicat a la seva dona Claudette, va trencar
l'hegemonia de The Beatles aconseguint el número 1 en les llistes del
Billboard, tot i que a mi mai va acabar d’agradar-me. Va vendre més còpies en
els seus primers deu dies de venda que qualsevol altre single fins al moment i
en total va superar les set milions de còpies. Anys després, la cançó va donar
títol a la pel·lícula "Pretty Woman". Quan semblava que Roy Orbison
estava acabat, va tornar als escenaris malgrat el seu precari estat de salut.
El 6 de desembre de 1988, va passar el dia amb els seus fills. Després de sopar
a casa de la seva mare a Tennessee, Roy Orbison va morir d'un sobtat atac de
cor, comptava 52 anys. Després de la seva mort la publicació de l'àlbum
"Mistery girls", el va tornar a la popularitat
Mr. Mister –
Broken wings 1985
La cançó “Broken
wings” que anem a compartir ara a Un Toc de Rock va ser el gran hit en la
carrera del grup nord americà Mr Mister que es van crear l’any 1984 i van
treballar fins al 1989, encara que crec que van tornar fa tres o quatre anys.
La banda la integraven Richard Page, Steve George, Pat Mastelotto i Steve
Farris. Mr. Mister van gravar 4 àlbums, encara que "Pull" que es va
enregistrar l'any 1989 no ha estat publicat fins l’any 2010. També s'han tret
dos recopilatoris d'èxits de Mr Mister. El single amb "Ales
trencades" que va editar el segell RCA, la cançó més important en la seva
carrera musical, va aconseguir la primera posició en els Estats Units i Canadà
i va arribar al tercer lloc a Anglaterra, es va incloure a l’àlbum “Welcome to
the Real World”. Després de la dissolució de Mr. Mister, el bateria Pat
Mastelotto, nascut el 10 de setembre de 1955 a Chico, Califòrnia, va treballar com a
músics d'estudi en enregistraments de XTC i Cock Robin. També va col·laborar
amb The Rembrandts i va ser músic 
d'acompanyament per Tina Arena, James Newton
Howard, Michael Penn i Robyn Hitchcock. En el nou segle Pat Mastelotto es va
incorporar als reestructurats i mítics King Crimson. Us explicaré una
curiositat, a l'any 1988 Mr. Mister va actuar a Xile i a l'escenari del
Festival de Vinya del Mar, el baixista i cantant Richard Page va llegir una
declaració a favor dels artistes amenaçats de mort i castigats pel règim militar
xilè, el que va produir molts nervis entre les autoritats de la "Junta
Militar" i va fer que decidissin tallar l'emissió televisiva de la seva
actuació.
The Beach Boys –
That’s why god made the radio 2012
L’any 2012 es va
publicar un nou treball del grup líder de la surf music nord-americana vocal The
Beach Boys, uns veterans que més de cinquanta anys després segueixen al peu del
canó. L'àlbum s'ha titulat "That's Why God Made The Ràdio" i d'ell us
he extret aquest tema que compartim ara a Un Toc de Rock i que li dona títol al
disc que va sortir a la venda el 5 de juny del 2012. L’àlbum va estar produït
per Brian Wilson i es va gravar per coincidir amb el 50è aniversari de la
banda. Cal recalcar una cosa important, aquest és el primer àlbum de The Beach
Boys que compta amb material nou original des de que es va publicar
"Summer in Paradise" l'any 1992. Des d'aquell disc tots els que
s'havien anat publicant eren recopilacions. Aquest és també el primer disc en
el què compten amb el cantant i guitarrista David 
Marks que substitueix en The
Beach Boys al guitarra i cantant Carl Wilson que va morir el 6 de febrer del
1998. El nou àlbum "That's Why God Made The Ràdio" va aconseguir el
tercer lloc en les llistes del Billboard, el lloc més alt al que puixan The
Beach Boys des de l'any 1965. The Beach Boys estan integrats en aquest
enregistrament per Al Jardine, Bruce Johnston, Mike Love, David Marks i Brian
Wilson (tots a la foto del costat), però també han comptat amb un munt de
col·laboracions interesants. Val a dir que The Beach Boys, als que escoltem
avui a Un Toc de Rock, han sabut envellir.
Roxy Music –
Jealous guy 1981
Anem ara cap a
Anglaterra i en aquest recorregut ens trobem de front amb els Roxy Music de
Brian Ferry, als que no escoltavem des de fa un parell de temporades.
Originalment i al costat de Brian Ferry trobavem a Andy McKay, Phil Manzanera,
Paul Thompson, Brian Eno (que els va deixar l'any 1973), Graham Simpson i Eddie
Jobson. Aquesta cançó que escoltem ara, era una composició de John Lennon que
els Roxy Music van saber versionar així de bé. El single amb aquest “Noi gelós”
va sortir al febrer de l’any 1981 i va arribar a la primera posició a
Anglaterra, si bé no es va classificar en els Estats Units i es trobava en el
LP "Flesh And Blood" publicat per Roxy Music l’any1980 i despres de
“Avalon”, el millor disc en la seva trajectoria discogràfica. L'àlbum si es va
classificar 
als Estats Units, on va arribar al lloc 35. Quan Roxy Music es va
desfer l'any 1983, Brian Ferry es va llançar ja en solitari i Phil Manzanera i
Andy van crear The Explorers i van actuar a Reus en certa ocasió, concretament
l’any 1985, al costat de Level 42, però aquesta és una altra història, us la
explicaré en un altre programa i escoltarem a The Explorers, paraula de Mario
Prades. Si us diré que un parell d’anys després de treure aquest álbum els Roxy
Music van fer una gira per Espanya i van actuar al Velódrom d’Horta, a
Barcelona, crec que va ser, va estar un concert memorable d’aquells que es
recorden tota la vida.
The Doors –
Riders in the storm 1971
Al programa avui us
porto el que al meu parer és el millor tema de The Doors, la banda liderada per
Jim Morrison i Ray Manzarek, al costat de John Densmore i Robby Krieger. La
cançó es trobava al álbum "L.A. Woman" del 1971 i està inspirada en
el clásic del country americà “Ghost riders in the sky”. The Doors es van crear
a Los Angeles, l’any 1965 i la polèmica sempre va envoltar les actuacions de
Jim Morrison, un poeta passat de rosca i que va abusar de les drogues fins que
el van portar a la mort. Va néixer a Melbourne, Florida, el 8 de desembre de
1943, va morir a París, França, un 3 de juliol de 1971, el seu nom complet era
James Douglas Morrison Clarke. Hi ha dubtes sobre les causes de la seva mort,
fins i tot es diu que Jim Morrison no va morir. L'historia parla de que va ser
trobat a la banyera per la seva companya Pamela Courson. No hi va haver
autòpsia, però es va declarar que va morir per una aturada cardíaca, segons
l'acta de defunció. Hi ha fonts que posen en dubte la versió oficial ja que les
circumstàncies van ser una mica estranyes. També es va dir que el pare de Jim
Morrison va treure el cos del seu fill del cementiri per dur-lo als Estats
Units, però fonts del Cementiri parisienc
Père Lachaise asseguren que ningú pot
portar-se un 
cos del cementiri sense que l'administració ho sàpiga. Una de les
raóns dels que posen en dubte la seva mort es que les targetes de crèdit i
passaports de Jim Morrison encara segueixen vigents, ell així ho va especificar en el seu
testament. Els únics que van veure el cos de Jim Morrison van ser la seva núvia
i un metge que ja no exercia (el que fa pensar als amants de les conspiracions en un posible suborn). Altres
versions diuen que Jim Morrison va morir d'una sobredosi d'heroïna (tot i que
el preferia les drogues alucinògenes) en els lavabos del parisenc Rock'n'Roll
Circus i posteriorment va ser traslladat a casa seva. La veritat és que la seva
tomba (a la foto) és un lloc de peregrinació encara avui en dia. Després de la
mort de Jim Morrison, Ray Manzarek va mantenir el grup en marxa i va cometre,
al meu modest parer, un greu error. Va voler cantar i havia d'haver convertit a
The Doors en una banda instrumental. Després de publicar dos LP's es van
desfer, era l’any 1973.
Bruce Springsteen
– Sad eyes 1998
El Boss va gravar
aquest tema a Los Angeles el 25 de gener de 1990, però no la va publicar fins
al 10 de novembre de 1998, a
l'àlbum "Tracks". Es tractava d'una versió que Bruce Springsteen va
realitzar del major èxit del cantant Robert John que la va compondre i ja
l'havia gravat l'any 1979, sent Disc d'Or. La veritat és que Bruce Springsteen
al llarg de la seva carrera ha gravat unes quantes versions, jo recorda ara la
que va fer del “War” de Edwin Starr. Bruce Frederick Joseph Springsteen, el
Boss, conegut com Bruce Springsteen, va néixer a Long Branch, Nova Jersey, el
23 de setembre de 1949 i el guitarra, cantant i compositor Bruce Springsteen va
aconseguir un Oscar per la cançó “Streets of Philadelphia” que formava part de la
banda sonora del film de Jonathan Demme 
"Philadelphia", del l’any
1993. Un film en el què intervenien els actors Denzel Washington i Tom Hanks,
junt a Antonio Banderas i Jason Robards. Bruce Springsteen ha aconseguit 20
Grammy, dos Globus d'Or i un Oscar i ha venut més de 65 milions d'àlbums sols
als Estats Units i 120 a
tot el món. Una de les característiques dels seus concerts és que acostumen a
durar més de tres hores. Tinc que confessar que a mi la cançó del Boss que més
m’agrada és precisament aquella per la que va guanyar l'Oscar i ja l'hem
escoltat a Un Toc de Rock en pasades temporades, però un dia d’aquest us la
torno a portar. A la foto Bruce Sprongsteen amb Little Stevens, membre de la E Street Band..
Chris Isaak –
Can’t help falling in love 2011
Aquesta gran
balada és una versió d'un un dels majors èxits d'Elvis Presley, una de les
cançons més recordades avui dia del Rei que la va gravar l'any 1961 per la
banda sonora de la pel·lícula "Blue Hawaii", encara que va ser
escrita per Hugo Peretti, Luigi Creatore i George David Weiss. Ens la porta el
cantant, guitarrista, compositor, presentador i actor Chris Isaak que la va
incloure en el seu àlbum "Beyond the Sun" que es va editar el 18
d'octubre de l'any 2011 i en el qual es dedica a versionar als grans del rock
and roll que van gravar en el segell Sun Records, encara que també ha inclòs un
parell de cançons seves i a l'album trobem cançons d'Elvis Presley, Johnny
Cash, Roy Orbison, Carl Perkins i Jerry Lee Lewis. De fet l'àlbum es va gravar
en els Sun Studios de Memphis, a Tennessee i va aconseguir el lloc 34 del
Billboard, 
el tercer a Austràlia on va ser Disc d'Or i el sisè a Anglaterra.
Chris Isaak va néixer a Stockton, Califòrnia, el 26 de juny de 1956. L’any 1984
Chris Isaak va editar el seu primer àlbum "Silverton". L’any 1989
treu el seu tercer LP "Heart Shaped World" que recollia la cançó més
coneguda en la seva carrera "Wicked Game" que també es va fer servir
a la banda sonora del film "Corazón salvaje" de David Lynch, però va
tornar a utilitzar-se a la pel·lícula "Hombre de familia" de Lee
Chesnut. La veritat es que unes quantes cançons de Chris Isaak s’han fet servir
al cinema, l’any 1999 el tema "Baby Did a Bad, Bad Thing" que es
trobava en el disc "Forever Blue" és fet servir per Stanley Kubrick a
"Eyes Wide Shut". Per cert que m’he deixat un altre faceta de Chris
Isaak, la de presentador, Chris va tenir el seu propi show de televisió i també
ha intervingut en diversos films com a actor. En total Chris Isaak ha publicat
dotze àlbums, ha intervingut a nou pel·lícules i un munt de series de
televisión Val a dir que aquest any ha tret nou disc titulat “First Comes the
Night”. 
Prince & The
Revolutions – Purple rain 1984
Per el grup The
Revolutions van passar grans cantants femenines fent cors que després van tenir
bones carreres en solitari, entre elles destaquen Sheila E, Carmen Elektra,
Lisa Coleman i Vanity 6. El cantant, guitarrista i compositor Prince va
funcionar amb aquest grup de l’any 1984 fins al 1987, després Prince començaria
ja en solitari i més tard va arrivar tot el rotllo dels canvis de nom passant a
ser un símbol ja que no volia que el seu nom es pronunciés, tot aixó un cúmul
de ximpleries egocèntriques d'aquesta cantant i guitarra de Minneapolis,
Minnesota, nascut el 7 de juny de 1958 i que des del principi va voler emular i
imitar, fins i tot físicament, a Jimi Hendrix. El LP del que 
us he extret la
peça, el sisè disc de Prince & The Revolutions, al que aquest tema donava
títol, es va publicar l’any 1984 i va vendre més de 13 milions de discos només
als Estats Units, sent número 1 indiscutible i aconseguint 2 Grammy. Era la
banda sonora del film "Purple rain" que va recaptar més de 80 milions
de dòlars en taquilla i l'àlbum ha estat 13 vegades Disc de Platí i també Disc
de Diamant. De fet la cançó "Purple rain" amb la que avui acabarem Un
Toc de Rock, és el millor tema en tota la carrera del controvertit Prince, sempre amb la meva modesta opinió, és
clar.
La dita per
acabar avui Un Toc de Rock es de Cesar Chavez (Yuma, Arizona, 31 de març de
1927 - San Luis, Arizona, 23 d’abril de 1993) que va ser un líder camperol
nord-americà activista en favor dels drets civils i que va manifestar:
"No podem
buscar èxits per a nosaltres mateixos
i oblidar-nos del progrés i la prosperitat de la
nostra comunitat”
i oblidar-nos del progrés i la prosperitat de la
nostra comunitat”
Conclou per avui
Un Toc de Rock, però abans de fotre el camp us deixo amb companyia de les
emissores que emeten el programa dues vegades cada setmana o per internet si és
que t’el descarreguis des de aquest blog o bé del facebook de Montse Aliaga. Jo
sóc Mario Prades i ara em toca baixar la barraqueta. Fins la propera trobada
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario