El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

miércoles, 11 de noviembre de 2015

Un Toc de Rock 10-16


Tot i que el moviment hippie en els Estats Units es va centrar en San Francisco, a la costa est van sorgir també grups importants i avui començarem el programa amb The Lovin' Spoonful, la banda líder del flower pop a Nova York, però a Un Toc de Rock sonaran així mateix 1910 Fruitgum Company, The Doors, Mr. Mister, Bruce Springsteen, Chris Isaak, Roxy Music, els suecs Ola & The Janglers, Prince & The Revolutions i uns quants més que des de les emissores per les que escoltes el programa dues vegades cada setmana o per internet si es que te'l descàrregues del blog o el facebook de Montse Aliaga, avui configuraran la nostra banda sonora. Ara em toca aixecar la barraqueta de nou i ho fare dient-vos que jo sóc Mario Prades i com sempre alló de que sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Lovin’ Spoonful – You’re a Big Boy now 1967

El grup nord americà The Lovin' Spoonul es van crear al Village de Nova York. Eren la banda liderada pel cantant, guitarra, compositor i harmònica John B. Sebastian, nascut a New York el 17 de març de 1944. “Summer in the City” és el tema més popular en la carrera d'aquest grup que va funcionar molt bé a finals dels 60 i va convertir-se en himne per la generació hippy de la costa est, però The Lovin' Spoonful tenen altres bons cançons, entre ells destaca "You're a big boy now" que escoltarem avui per començar Un Toc de Rock i es va incloure a la banda sonora del film del mateix títol, estrenat l’any 1967 i dirigit per Francis Ford Coppola, on tota la música va ser composada per John B. Sebastian, destacant també el tema "Lonely (Amy's Theme)" que es una gran balada que escoltaren un altre dia. La cançó “Ja ets un gran noi” es va publicar en single al maig del mateix any, editat per el segell Kama Sutra. El grup The Lovin' Spoonful es completava amb Steve Boone (baix) i Joe Butler (bateria), sense oblidar el cofundador que era Zal Janovsky (guitarra). Aquest i John B Sebastian es van conèixer en una trobada d'amics celebrada a casa de Mama Cashla que va ser componenet dels The Mamas & The Papas i allà després de muntar-se una jam-session, van decidir treballar junts i va sorgir The Lovin' Spoonful. El seu primer disc va ser “Do you believe in magic?” que es va publicar l’any 1965.

1910 Fruitgum Company – The train 1969

El grup 1910 Fruitgum Company van ser els reis del bubblegum pop, sempre sota la batuta dels productors Kasenetz i Katz, Jint als grups Ohio Expres, Crazy Elephant i The Archies, 1910 Fruitgum Company són els més representatius del so anomenat bublegum pop, pesat i repetitiu, però dur, una mica a l'estil del mur de so de Phil Spector, però amb molts menys costos de producció, en hores d'estudi es clar. L’estil va ser creat pels productors Jerry Kasenetz i Jeffrey Katz per al segell Budah Records i ells van produïr prácticament a tot els grups que es va dedicar a aquest estil, tret de poques excepcions com The Archies. 1910 Fruitgum Company són una banda liderada pel cantant Frank Jeckell i que van aconseguir a finals dels anys seixanta uns quants hits rellevants, sobretot la cançó "Simon say" que va ser el seu gran èxit, al costat de "1-2-3 Red Light", "Indian Giver", "Gimme, gimme good loving", "Goody, Goody Gumdrops” i "May I Take a Giant Step", però "The train" que us porto ara i es va publicar en single l’any 1969 amb "Eternal Light" a la cara B, és també un bon tema i mereixia sonar a Un Toc de Rock. 1910 Fruitgum Company va començar amb el nom de Jeckell and The Hides l’any1965. Els membres originals de 1910 Fruitgum Company van ser Frank Jeckell, Floyd Marcus, Pat Karwan, Steve Mortkowitz i Mark Gutkowski, tots originaris de la ciutat de Linden, a Nova Jersey. Els components del grup amb la resta de músics de l'escuderia dels seus productors, van formar una immensa superbanda que va gravar un parell de singles sota el nom de The Kasenetz-Katz Singing Orchestral Circus. En total 1910 Fruitgum Co. van treure sis àlbums i 10 singles, així com 2 recopilatoris. Es van separar l'any 1970.

Ola & The Janglers – Let’s dance 1968

Un any abans, al 1968, es va publicar un single del grup suec Ola & The Janglers amb aquest tema i va ser un èxit a mig món, Espanya inclosa, arribant al lloc 92 del Billboard americà. No obstant això es tractava d'una versió d'un tema clàssic del nord-americà Chris Montez, de veritable nom Ezekiel Christopher Montañez, nascut el 17 de gener de 1943 a Los Angeles i que ja l'havia publicat a principis de la dècada, concretament l'any 1962 puxan-la fins a dalt de tot de les llistes. Curiosament el grup suec Ola & The Janglers es van crear a Estocolm també l'any 1962 i el grup estava integrat inicialment per la cantant Ola Håkansson, Christer Idering (guitarra), Johannes Olsson (òrgan), Lennart Gudmundsson al baix i Leif Johansson enfront de la bateria. Pel grup van passar altres músics com el baixista Åke Eldsäter, Johnny Lundin (guitarra) i Claes "Clabbe" Af Geijerstam (guitarra). De fet aquesta cançó va ser l'últim hit del grup i es van desfer l'any 1971. Ola & The Janglers van treure uns quants temes que van triomfar, sobretot al seu país, però cal destacar "Runaway" de 1968 i "Alex is the Man" de 1966. Jo recordo que vaig comprar aquest senzill a una botiga d’Hostafrancs, al carrer Creu Coberta, que es deie Radio City, d’on jo era client habitual.

NRBQ – A little bit of bad 1994

A finals dels anys seixanta el grup New Rhythm and Blues Quartet, coneguts simplement per les sigles NRBQ, van realitzar una de les millors versions existens del “C'mon everybody” de Eddie Cochran i que aquí al país es va publicar en single l’any 1969, de fet es l’únic single que va sonar a Espanya d’aquest bon grup americà de R & B. Es va incloure en el seu primer LP titulat com el grup "NRBQ", de l'any 1969. La vam escoltar fa un parell de temporades i ara arriva el moment de tornar a escoltar als NRBQ, però vindrem fins els anys noranta. La cançó que sona avui es va incloure al seu álbum “Message for the Mess Age” que es va publicar ja a l’any 1994. De fet el grup NRBQ, molt poc recordats aquí a Espanya, te una discografia que tira d’esquena, tenen gravats fins el moment 30 álbums, es clar que aquí al país i com us deia, avui en dia ni s’els recorda. La banda es va crear l’any 1967 i inicialment estava integrada pel pianista Terry Adams, al baix Joey Spampinato, el guitarrista Al Anderson i Tom Ardolino a la bateria. Tot i que segueixen en actiu i gravant discos, amb una discografia voluminosa que impressiona per la quantitat de discos gravats, de la formació original només queda Terry Adams. El grup NRBQ va realitzar una gran versió del tema de la sèrie Los Simpson, encara que no consta oficialment com a cançó de la sèrie de televisió. Un dia d'aquests us la posaré. Els NRBQ van celebrar el seu 35 aniversari amb un concert celebrat al Calvin Theater de Northampton, a Massachusetts.

Roy Orbison – California Blue 1989

De l'àlbum "Mistery girl", disc póstum editat per Roy Orbison el 7 de febrer de l’any 1989 i que va ser Disc de Platí als Estats Units i tres vegades Platí al Canadà, aconseguint la cinquena posició en el Billboard, us he extret aquesta bona cançó. Roy Orbison va ser un dels pioners del rock and roll, havent tocat el baix a la banda de Sleepy LaBeef. En la seva vida personal Roy Orbison va tenir molts i seriosos problemes. La seva primera dona Claudette, a la qual els Everly Brothers van dedicar el tema amb el seu nom per títol, va morir en accident de trànsit, el 6 de juny de 1966. Al setembre de 1968 la seva casa a Hendersonville, Tennessee, es va incendiar mentre Orbison estava de gira per Anglaterra. Dos dels seus tres fills, Roy Dewayne i Anthony King van morir com a conseqüència del foc. En contra del que es deia, Roy Orbison no era ni cec ni gairebé cec, malgrat les seves eternes ulleres de sol. Tenia problemes a la vista, això era cert, en la seva infància va patir una combinació d'hipermetropia, astigmatisme sever, presbicia, anisometropia i estrabisme, el que el va obligar a portar ulleres graduades molt especials. Però l'ús de les ulleres de sol va ser fruit d'una casualitat. Ell portava ulleres per veure i ulleres de sol també graduades per conduir. En una actuació com a teloner de The Beatles es va adonar que havia perdut les ulleres normals i va sortir a l'escenari amb les de sol. El concert va ser perfecte i va creure que les ulleres li havian portat sort i des d'aquell moment sempre va usar en públic ulleres de sol, graduades, això si. Roy Orbison va saber mantenir el seu èxit en produir-se la invasió britànica als Estats Units l’any 1964. El seu senzill "Oh, Pretty Woman", dedicat a la seva dona Claudette, va trencar l'hegemonia de The Beatles aconseguint el número 1 en les llistes del Billboard, tot i que a mi mai va acabar d’agradar-me. Va vendre més còpies en els seus primers deu dies de venda que qualsevol altre single fins al moment i en total va superar les set milions de còpies. Anys després, la cançó va donar títol a la pel·lícula "Pretty Woman". Quan semblava que Roy Orbison estava acabat, va tornar als escenaris malgrat el seu precari estat de salut. El 6 de desembre de 1988, va passar el dia amb els seus fills. Després de sopar a casa de la seva mare a Tennessee, Roy Orbison va morir d'un sobtat atac de cor, comptava 52 anys. Després de la seva mort la publicació de l'àlbum "Mistery girls", el va tornar a la popularitat

Mr. Mister – Broken wings 1985

La cançó “Broken wings” que anem a compartir ara a Un Toc de Rock va ser el gran hit en la carrera del grup nord americà Mr Mister que es van crear l’any 1984 i van treballar fins al 1989, encara que crec que van tornar fa tres o quatre anys. La banda la integraven Richard Page, Steve George, Pat Mastelotto i Steve Farris. Mr. Mister van gravar 4 àlbums, encara que "Pull" que es va enregistrar l'any 1989 no ha estat publicat fins l’any 2010. També s'han tret dos recopilatoris d'èxits de Mr Mister. El single amb "Ales trencades" que va editar el segell RCA, la cançó més important en la seva carrera musical, va aconseguir la primera posició en els Estats Units i Canadà i va arribar al tercer lloc a Anglaterra, es va incloure a l’àlbum “Welcome to the Real World”. Després de la dissolució de Mr. Mister, el bateria Pat Mastelotto, nascut el 10 de setembre de 1955 a Chico, Califòrnia, va treballar com a músics d'estudi en enregistraments de XTC i Cock Robin. També va col·laborar amb The Rembrandts i va ser músic d'acompanyament per Tina Arena, James Newton Howard, Michael Penn i Robyn Hitchcock. En el nou segle Pat Mastelotto es va incorporar als reestructurats i mítics King Crimson. Us explicaré una curiositat, a l'any 1988 Mr. Mister va actuar a Xile i a l'escenari del Festival de Vinya del Mar, el baixista i cantant Richard Page va llegir una declaració a favor dels artistes amenaçats de mort i castigats pel règim militar xilè, el que va produir molts nervis entre les autoritats de la "Junta Militar" i va fer que decidissin tallar l'emissió televisiva de la seva actuació.

The Beach Boys – That’s why god made the radio 2012

L’any 2012 es va publicar un nou treball del grup líder de la surf music nord-americana vocal The Beach Boys, uns veterans que més de cinquanta anys després segueixen al peu del canó. L'àlbum s'ha titulat "That's Why God Made The Ràdio" i d'ell us he extret aquest tema que compartim ara a Un Toc de Rock i que li dona títol al disc que va sortir a la venda el 5 de juny del 2012. L’àlbum va estar produït per Brian Wilson i es va gravar per coincidir amb el 50è aniversari de la banda. Cal recalcar una cosa important, aquest és el primer àlbum de The Beach Boys que compta amb material nou original des de que es va publicar "Summer in Paradise" l'any 1992. Des d'aquell disc tots els que s'havien anat publicant eren recopilacions. Aquest és també el primer disc en el què compten amb el cantant i guitarrista David Marks que substitueix en The Beach Boys al guitarra i cantant Carl Wilson que va morir el 6 de febrer del 1998. El nou àlbum "That's Why God Made The Ràdio" va aconseguir el tercer lloc en les llistes del Billboard, el lloc més alt al que puixan The Beach Boys des de l'any 1965. The Beach Boys estan integrats en aquest enregistrament per Al Jardine, Bruce Johnston, Mike Love, David Marks i Brian Wilson (tots a la foto del costat), però també han comptat amb un munt de col·laboracions interesants. Val a dir que The Beach Boys, als que escoltem avui a Un Toc de Rock, han sabut envellir.

Roxy Music – Jealous guy 1981

Anem ara cap a Anglaterra i en aquest recorregut ens trobem de front amb els Roxy Music de Brian Ferry, als que no escoltavem des de fa un parell de temporades. Originalment i al costat de Brian Ferry trobavem a Andy McKay, Phil Manzanera, Paul Thompson, Brian Eno (que els va deixar l'any 1973), Graham Simpson i Eddie Jobson. Aquesta cançó que escoltem ara, era una composició de John Lennon que els Roxy Music van saber versionar així de bé. El single amb aquest “Noi gelós” va sortir al febrer de l’any 1981 i va arribar a la primera posició a Anglaterra, si bé no es va classificar en els Estats Units i es trobava en el LP "Flesh And Blood" publicat per Roxy Music l’any1980 i despres de “Avalon”, el millor disc en la seva trajectoria discogràfica. L'àlbum si es va classificar als Estats Units, on va arribar al lloc 35. Quan Roxy Music es va desfer l'any 1983, Brian Ferry es va llançar ja en solitari i Phil Manzanera i Andy van crear The Explorers i van actuar a Reus en certa ocasió, concretament l’any 1985, al costat de Level 42, però aquesta és una altra història, us la explicaré en un altre programa i escoltarem a The Explorers, paraula de Mario Prades. Si us diré que un parell d’anys després de treure aquest álbum els Roxy Music van fer una gira per Espanya i van actuar al Velódrom d’Horta, a Barcelona, crec que va ser, va estar un concert memorable d’aquells que es recorden tota la vida.

The Doors – Riders in the storm 1971

Al programa avui us porto el que al meu parer és el millor tema de The Doors, la banda liderada per Jim Morrison i Ray Manzarek, al costat de John Densmore i Robby Krieger. La cançó es trobava al álbum "L.A. Woman" del 1971 i està inspirada en el clásic del country americà “Ghost riders in the sky”. The Doors es van crear a Los Angeles, l’any 1965 i la polèmica sempre va envoltar les actuacions de Jim Morrison, un poeta passat de rosca i que va abusar de les drogues fins que el van portar a la mort. Va néixer a Melbourne, Florida, el 8 de desembre de 1943, va morir a París, França, un 3 de juliol de 1971, el seu nom complet era James Douglas Morrison Clarke. Hi ha dubtes sobre les causes de la seva mort, fins i tot es diu que Jim Morrison no va morir. L'historia parla de que va ser trobat a la banyera per la seva companya Pamela Courson. No hi va haver autòpsia, però es va declarar que va morir per una aturada cardíaca, segons l'acta de defunció. Hi ha fonts que posen en dubte la versió oficial ja que les circumstàncies van ser una mica estranyes. També es va dir que el pare de Jim Morrison va treure el cos del seu fill del cementiri per dur-lo als Estats Units, però fonts del Cementiri parisienc Père Lachaise  asseguren que ningú pot portar-se un cos del cementiri sense que l'administració ho sàpiga. Una de les raóns dels que posen en dubte la seva mort es que les targetes de crèditpassaports de Jim Morrison encara segueixen vigents,  ell així ho va especificar en el seu testament. Els únics que van veure el cos de Jim Morrison van ser la seva núvia i un metge que ja no exercia (el que fa pensar als amants de les conspiracions en un posible suborn). Altres versions diuen que Jim Morrison va morir d'una sobredosi d'heroïna (tot i que el preferia les drogues alucinògenes) en els lavabos del parisenc Rock'n'Roll Circus i posteriorment va ser traslladat a casa seva. La veritat és que la seva tomba (a la foto) és un lloc de peregrinació encara avui en dia. Després de la mort de Jim Morrison, Ray Manzarek va mantenir el grup en marxa i va cometre, al meu modest parer, un greu error. Va voler cantar i havia d'haver convertit a The Doors en una banda instrumental. Després de publicar dos LP's es van desfer, era l’any 1973.

Bruce Springsteen – Sad eyes 1998

El Boss va gravar aquest tema a Los Angeles el 25 de gener de 1990, però no la va publicar fins al 10 de novembre de 1998, a l'àlbum "Tracks". Es tractava d'una versió que Bruce Springsteen va realitzar del major èxit del cantant Robert John que la va compondre i ja l'havia gravat l'any 1979, sent Disc d'Or. La veritat és que Bruce Springsteen al llarg de la seva carrera ha gravat unes quantes versions, jo recorda ara la que va fer del “War” de Edwin Starr. Bruce Frederick Joseph Springsteen, el Boss, conegut com Bruce Springsteen, va néixer a Long Branch, Nova Jersey, el 23 de setembre de 1949 i el guitarra, cantant i compositor Bruce Springsteen va aconseguir un Oscar per la cançó “Streets of Philadelphia” que formava part de la banda sonora del film de Jonathan Demme "Philadelphia", del l’any 1993. Un film en el què intervenien els actors Denzel Washington i Tom Hanks, junt a Antonio Banderas i Jason Robards. Bruce Springsteen ha aconseguit 20 Grammy, dos Globus d'Or i un Oscar i ha venut més de 65 milions d'àlbums sols als Estats Units i 120 a tot el món. Una de les característiques dels seus concerts és que acostumen a durar més de tres hores. Tinc que confessar que a mi la cançó del Boss que més m’agrada és precisament aquella per la que va guanyar l'Oscar i ja l'hem escoltat a Un Toc de Rock en pasades temporades, però un dia d’aquest us la torno a portar. A la foto Bruce Sprongsteen amb Little Stevens, membre de la E Street Band..

Chris Isaak – Can’t help falling in love 2011

Aquesta gran balada és una versió d'un un dels majors èxits d'Elvis Presley, una de les cançons més recordades avui dia del Rei que la va gravar l'any 1961 per la banda sonora de la pel·lícula "Blue Hawaii", encara que va ser escrita per Hugo Peretti, Luigi Creatore i George David Weiss. Ens la porta el cantant, guitarrista, compositor, presentador i actor Chris Isaak que la va incloure en el seu àlbum "Beyond the Sun" que es va editar el 18 d'octubre de l'any 2011 i en el qual es dedica a versionar als grans del rock and roll que van gravar en el segell Sun Records, encara que també ha inclòs un parell de cançons seves i a l'album trobem cançons d'Elvis Presley, Johnny Cash, Roy Orbison, Carl Perkins i Jerry Lee Lewis. De fet l'àlbum es va gravar en els Sun Studios de Memphis, a Tennessee i va aconseguir el lloc 34 del Billboard, el tercer a Austràlia on va ser Disc d'Or i el sisè a Anglaterra. Chris Isaak va néixer a Stockton, Califòrnia, el 26 de juny de 1956. L’any 1984 Chris Isaak va editar el seu primer àlbum "Silverton". L’any 1989 treu el seu tercer LP "Heart Shaped World" que recollia la cançó més coneguda en la seva carrera "Wicked Game" que també es va fer servir a la banda sonora del film "Corazón salvaje" de David Lynch, però va tornar a utilitzar-se a la pel·lícula "Hombre de familia" de Lee Chesnut. La veritat es que unes quantes cançons de Chris Isaak s’han fet servir al cinema, l’any 1999 el tema "Baby Did a Bad, Bad Thing" que es trobava en el disc "Forever Blue" és fet servir per Stanley Kubrick a "Eyes Wide Shut". Per cert que m’he deixat un altre faceta de Chris Isaak, la de presentador, Chris va tenir el seu propi show de televisió i també ha intervingut en diversos films com a actor. En total Chris Isaak ha publicat dotze àlbums, ha intervingut a nou pel·lícules i un munt de series de televisión Val a dir que aquest any ha tret nou disc titulat “First Comes the Night”.

Prince & The Revolutions – Purple rain 1984

Per el grup The Revolutions van passar grans cantants femenines fent cors que després van tenir bones carreres en solitari, entre elles destaquen Sheila E, Carmen Elektra, Lisa Coleman i Vanity 6. El cantant, guitarrista i compositor Prince va funcionar amb aquest grup de l’any 1984 fins al 1987, després Prince començaria ja en solitari i més tard va arrivar tot el rotllo dels canvis de nom passant a ser un símbol ja que no volia que el seu nom es pronunciés, tot aixó un cúmul de ximpleries egocèntriques d'aquesta cantant i guitarra de Minneapolis, Minnesota, nascut el 7 de juny de 1958 i que des del principi va voler emular i imitar, fins i tot físicament, a Jimi Hendrix. El LP del que us he extret la peça, el sisè disc de Prince & The Revolutions, al que aquest tema donava títol, es va publicar l’any 1984 i va vendre més de 13 milions de discos només als Estats Units, sent número 1 indiscutible i aconseguint 2 Grammy. Era la banda sonora del film "Purple rain" que va recaptar més de 80 milions de dòlars en taquilla i l'àlbum ha estat 13 vegades Disc de Platí i també Disc de Diamant. De fet la cançó "Purple rain" amb la que avui acabarem Un Toc de Rock, és el millor tema en tota la carrera del controvertit  Prince, sempre amb la meva modesta opinió, és clar.

La dita per acabar avui Un Toc de Rock es de Cesar Chavez (Yuma, Arizona, 31 de març de 1927 - San Luis, Arizona, 23 d’abril de 1993) que va ser un líder camperol nord-americà activista en favor dels drets civils i que va manifestar:


"No podem buscar èxits per a nosaltres mateixos
i oblidar-nos  del progrés  i  la prosperitat  de  la
nostra  comunitat”

Conclou per avui Un Toc de Rock, però abans de fotre el camp us deixo amb companyia de les emissores que emeten el programa dues vegades cada setmana o per internet si és que t’el descarreguis des de aquest blog o bé del facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara em toca baixar la barraqueta. Fins la propera trobada

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario