Avui, i em
refereixo al dia en què gravo aquest programa, m'he aixecat com el temps...
Tocat! i és que està ennuvolat i amenaça pluja. Em sento una mica melancòlic i
també quelcom de tristot, per això us he seleccionat cançons suaus i
acollidores, plenes de romanticisme i amb un toc de nostàlgia. Escoltarem a
Harry Connick, Billy Ocean, Century, Beatles, Billy Paul, Sade, la Charlie Daniels
Band, Gram Parsons i Emmylou Harris, Sad Cafe, Al Green i Harold Melvin &
The Blue Notes que ens acompanyen en el nostre viatge al passat, als records
d'aquell ahir, més o menys llunyà, segons l'edat de cadascun. Anem a començar i
des de totes les emissores per les que sona Un Toc de Rock dues vegades per
setmana o vía internet si es que te'l descàrregues del blog o bé el facebook de
Montse Aliaga, iniciarem el programa amb John Lennon. Obro la barraqueta de nou
i com sempre us diré que jo sóc Mario Prades i que tots i totes sou
Benvinguts a Un
Toc de Rock
John Lennon –
Woman 1980
El va matar a
trets un tronat de nom Mark David Chapman, un nefast 8 de desembre de 1980 a la porta de casa
seva, a l'edifici Dakota de Nova York i davant de la seva dona Yoko Ono. És un
dels mites del rock i avui en dia parlar de John Lennon, amb el que avui
comencem Un Toc de Rock, és esmentar una llegenda. John Lennon va néixer a
Liverpool el 9 d'octubre de 1940. Aquest tema que escoltem ara es trobava en el
seu últim disc "Double Fantasy", un álbum póstum que va treure el 19
de novembre de 1980 i que s'havia començat a gravar el 4 d’agosto del mateix
any, acaban-lo a finals de setembre. Aquest disc va conseguir un Grammy l’any
sigüent, sent “Álbum de l’any”. Feia cinc anys que John Lennon no gravava res
ja que es va retirar al 1975 per dedicar-se al seu recent nascut fill Sean. En
una entrevista Lennon va confessar que 
"Woman", la cançó que escoltem ara, era una continuació
del tema "Girl" de The Beatles, composat per ell i Paul McCartney. El
single amb "Woman" va ser número 2 a Anglaterra i va arribar a la primeraposició als Estats Units. Els seus primers discos fora dels Beatles, signants
com The Plastic Ono Band, avui son anomenats "experimentals" i es van
publicar donan protagonisme a Yoko Ono, però a mi la japonesa sempre m'havie
sobrat, crec que va ser una sangonera per a John, ella va trencar l'hegemonia
de The Beatles i coartà al músic britànic, robant-li a sobre un protagonisme
que ella mai va merèixer. És clar que aixó es una opinió molt personal meva. Us
explicaré una curiositat, l'edifici Dakota on vivia John Lennon i devant d'on el van
matar, és el mateix en el que es va filmar la pel·lícula "La Semilla del Diablo"
de Roman Polansky. També os diré que John i Yoko van trencar i quan el
ex-beatle començava a sortir del forat, va ser Elton John qui els va reunir a
un concert a Nova York i es va tornar a encendre l'amor entre ells, John va
tornar a caure en les mans de la japonesa.
Sade – Smooth
operador 1984
Sade Adu és
nigeriana, el seu veritable nom és Helen Folasade Adu i va néixer el 16 de
gener de 1959 a
Ibadan, Nigèria. De mare anglesa i pare nigerià, als quatre anys Sade es va
anar amb la seva mare a viure a Anglaterra, quan aquesta es va separar del seu
pare. Va entrar en un grup funky anomenat Arriva, amb un clar sabor llatí que
després passa a dir-se Pride i posteriorment Sade. Aquest tema, el seu primer
gran èxit a nivell internacional, es trobava en el que va ser el seu primer LP
titulat "Diamond life" de l’any 1984 que contenia dues cançons més
que es van publicar en single "Your love is king" i "Hang on to
your love". El LP va romandre durant 98 setmanes en les llistes
britàniques i 81 setmanes en les americanes. Sade va rebre el premi BPI al
millor 
àlbum i un Grammy a la millor nova artista. L’any 2010 Sade va publicar
el seu sisè disc "Soldier of Love", l’últim disc d’estudi que ha
editat la nigeriana fins el moment i del que ja hem escoltat a Un Toc de Rock
alguna peça, si bé l’any 2011 en va treure un altre que era recopilatori i es
va titular “The Ultimate Collection”. El títol de la cançó que escoltem ara a
Un Toc de Rock fa referencia a aquella gent que et truca per teléfon i en lloc
de parlar, com seria la cosa lògica, és limitan a respirar amb molta
profunditat, com si estiguesin un pel asmàtics o visquessin al costat de la
petroquímica de Tarragona.
Gram Parsons & Emmylou Harris – Love hurts 1974
Quan Gram Parsons
va deixar el grup The Flying Burrito Brothers, una de les bandes mítiques del
country rock als Estats Units, però abans de llançar-se en solitari, va crear
Gram Parsons and the Fallen Angels, posteriorment va gravar amb Emmylou Harris
aquest tema que va quedar com una de les millors balades del country-rock i es
trobava en el LP "Grievous Angel" que es va publicar, el gener de
1974 i va ser el seu disc pòstum, però només va aconseguir la posició 195 en
les llistes del Billboard en el seu moment, si bé a l’any 2003 va ser
qualificat entre els 500 millors discos de tots els temps. A més de Emmylou
Harris va comptar entre els músics amb James Burton i Glen Hardin que eren
membres de la Hot Band
d'Elvis Presley. Va ser la seva última gravació abans de morir per sobredosi de
morfina, LSD i alcohol el 19 de setembre de 1973, amb tot just 26 anys. Després
de la seva mort i en contra de l’intenció de la seva família que volien fos
enterrat al panteó familiar, però atenint-se als seus propis 
desitjos, el seu
manager i amic Phil Kaufman, amb la seva amiga Margaret Fisher i un munt de
fans, van robar el taüt amb el cadàver de Gram Parsons a l'Aeroport
Internacional de Los Angeles, el van portar al peu del monument del Joshua Tree
Park i el van incinerar ruixant-lo amb 5 galons de benzina i calant-li foc. Amb
aixó Gram Parsons es va convertir en un mite. Aquest tema que escoltem avui a
Un Toc de Rock, era una composició de Boudleaux Bryant i els primers en
gravar-la va ser el duet The Everly Brothers al juliol de l’any 1960, destacant
també la versió que va fer posteriormente el grup Nazareth l'any 1975 que la
van col·locar en el lloc 10 de les llistes.
The Charlie Daniels
Band – Mississippi 1979
Aquesta cançó es
va incloure a l’àlbum “Million Mile Reflections” que la Charlie Daniels
Band va publicar el 20 d’abril de l’any 1979 i la banda l’integraven en aquesta
grabación Charlie Daniels (cantant, guitarra, violí i fiddle), junt a Tom Crain
(guitarra i cors), "Taz" DiGregorio (teclats i cors), Fred Edwards
(bateria i percusions), James W. Marshall (bateria i percusions) i Charles
Hayward (baix), van comptar amb les col·laboracions de Bergen White que va fer
els arrengaments de corda, els Lea Jane Singers als cors i Terry Mead a la
trompeta. El disc va arrivar al primer lloc en les llistes de country del
Billboard i el single amb aquesta cançó al lloc 19 als Estats Units i el tercer
al Canadà. La cançó “Reflections” que es troba a l’àlbum, es un tribut als
desapareguts Elvis Presley, Janis Joplin i Ronnie Van Zant. The Charlie Daniels
Band són una de les millors bandes de rock sureny de la història, encara que
molt 
poc coneguts o millor seria dir pràcticament desconeguts a Espanya. The
Charlie Daniels Band van estar liderats per Charles Edward Daniels que va
néixer el 28 d'octubre de 1936,
a Leland, Carolina del Nord, un home amb un carisma
indiscutible i una imatge fàcilment reconeixible amb la seva barba abundant,
avui blanca, la pancheta de bon vivant i sempre amb el seu barret de cowboy o
gorra de beisbol, ressalta en cadascun dels seus discos que són molts, la
veritat es que a mi sempre hem recoda al home dels pollastres aquells de
Kentucky. Charlie Daniels és un personatge carismàtic en la música americana i
ha influït en músics de diverses generacions. Un dels principals èxits de la Charlie Daniels
Band va ser "The Devil Went Down to Geòrgia" que també es trovaba en
aquest álbum i que escoltarem un altre dia. La Charlie Daniels
Band tenen gravats 40 àlbums d’estudi, 8 directes i 4 recopilatoris oficials,
l'últim disc es va publicar l'any 2010 sota el título “Land That I Love”, si no
estic errat.
Century – Love
why 1986
El grup Century
es va formar a Marsella l'any 1985, liderat pel cantant, teclista i compositor
Jean-Louis Milford. Aquest tema que va publicar-se en single, va estar 7
setmanes en el número 1 a
França i al costat de "Gone with the Winner" que ja hem, escoltat a Un
Toc de Rock, són les cançons més populars en la seva carrera i es van incloure
en l'àlbum "... And Soul It Goes", editat l'any 1986. Century estava
integrat en aquest àlbum per Jean-Louis Milford (cantant i piano), Éric
Traissard (guitarra), Laurent Cokelaere (baix), Christian Ports (bateria) i
Jean-Dominique Sallaberry (guitarra). Ancara van gravar un altre àlbum "Is
it red?", l'any 1988 i 
es van desfer un any més tard. A mi Century sempre
m'han agradat, des de que aquest LP va arribar a les meves mans quan es va
publicar a Espanya a través de Zafiro, crec recordar, però també he de
confessar que els arranjaments vocals i les melodies de Century em recorden i
molt als britànics Korgis. Un altre dia escoltarem "Gone with the
Winner" dels Century i també us posaré als Korgis perque us adoneu de la
similitut d'estils vocals.
Sad Cafe – This
heart’s on fire 1989
Feia molt de
temps que no escoltavem als Sad Cafe a Un Toc de Rock i tenint en compte que
han tret discos genials plens de bones cançons i a més que jo els havia punxat
i molt quan feia ràdio en els vuitanta, és una cosa que em resulta difícil
d'entendre, però ara anem a escoltar aquest bon grup britànic als quals podríem
incloure dins de l'AOR i en programes següents us aniré seleccionant altres
temes seus. Aquest que escoltem ara és el tercer tall de l'àlbum "Whatever
It Takes", editat l'any 1989. Sad Cafe eren de Manchester, es van crear l'any
1976 i van estar en actiu fins al 1990, encara que van tornar al 98 per
separar-se una altra vegada i tornar definitivament l'any 2012, ara 
segueixen
en actiu. És curiós perquè tot i que Sad Cafe han publicat discos a Espanya,
són pràcticament uns desconeguts aquí. Hi ha hagut molts canvis de components
en Sad Cafe, un grup pel qual han passat Paul Carrack, Vic Emerson, Ashley
Mulford, Steve Piggot i un munt més, però en aquest enregistrament Sad Cafe
l'integraven Ian Wilson (guitarra i cors), Paul Young (cantant), Des Tong (baix
i cors), Paul Burgess (bateria), Michael Byron-Hehir (guitarra) i Alistair
Gordon (teclats i cors). Per cert, el cantant Paul Young, nascut el 17 de juny
de 1947, va morir el 15 de juliol del 2000.
Harry Connick Jr
– I and love you so 2009
El cantant,
pianista i actor nord-americà Harry Connick Jr, nascut a Nova Orleans, l'11 de
setembre de 1967, va publicar el 22 d'agost de l’any 2009 un àlbum titulat
"Your songs", ple de versions de peces que segons va confessar,
sempre li van agradar. La producció la van fer Clive Davis. En la gravació del
disc, Harry Connick va comptar amb les col·laboracions de dos gran músics, els
germans Branford i Wynton Marsalis, així com també va col·laborar el virtuós guitarrista
de bluegrass Bryan Sutton. Harry Connick
ha gravat en total 34 àlbums com a solista, entre discos d’estudi i recopilatoris i ha venut més de 25 milions de discos a tot el món, també ha
participat en 21 pel·lícules i un grapat de series de televisió. El repertori i
estil de Harry Connick s'aproxima molt al jazz, però ell ho 
fa per la via del
swing i la cançó popular nord-americana. Aquesta peça “Jo que t’estimo tant”,
es tot un clàssic de la música nord-americana, va ser escrita per Don McLean que
també la va gravar, va ser a l’any 1970, però de la cançó s'han fet grans
versions, l'han gravat des de Elvis Presley a Shirley Bassey, passant per Rick
Astley, Glen Campbell, Perry Como, Bobby Goldsboro, Emmylou Harris, Engelbert
Humperdink, Howard Keel, Johnny Mathis, Nana Mouskouri, Helen Reddy, Bobby
Vinton i molts altres artistes. 
Billy Ocean –
Suddenly 1984/1985
“Tot d'una”,
aquesta cançó que compartim a Un Toc de Rock, va ser un dels grans èxits del
cantant de color Billy Ocean. Escrita per ell, va donar títol al seu primer
àlbum que es va publicar l’any 1984 i que va aconseguir la primera posició en
les llistes del Billboard, el disc va estar produït per Keith Diamond. La cançó
es va editar en single el 10 de maig del 1985 aconseguint el quart lloc als
Estats Units i el cinquè a Anglaterra, a Espanya el va treure el segell Sanni
Records que distribuïa el catàleg de Jive Records i que a Barcelona tenien les
seves oficines al carrer Balmes, gairebé cantonada amb Aragó. Entre els músics
que participen en l'enregistrament es trobaven el bateria Terry Silverlight,
Timmy Allen al baix, Barry J. Eastmond al teclat i sintetitzadors, Jeff Smith
al saxo, els guitarristes Clarence "Binky" Brice, Eddie Martinez,
Geoff Whitehorn i Vic Linton, a més de Cindy Myzelle, Chrissie Faith, Curtis
King, 
Katie Kissoon, Lisa Fischer,
Meekaeel M, Stevie Lange, Keith Diamond als cors i uns quants músics més. El
cantant i compositor Billy Ocean es diu en realitat Leslie Sebastian Charles i
va néixer el 21 de gener de 1950
a l'illa de Trinidad-Tobago, però va emigrar a
Anglaterra on va començar la seva carrera professional com a cantant. També a
la mateixa illa va néixer el cantant de color establert a Espanya, Phil Trim
que es va incorporar a Los Pop-Tops. La veritat és que en els 80 Billy Ocean va
obtenir un munt de hits gràcies a temes com "Suddely" que escoltem
ara i que també es va publicar en versió maxi-single, si be jo us he
seleccionat la curta, la del single, “Caribbean Queen (No more love on the
road)”, "Loverboy" i sobretot "When the going gets Tough, the
Tough gets going" que es trobava a la banda sonora del film "La joia
del Nil".
Sam & Dave –
When something is wrong with my baby 1967
L’any 1967,
apareix en els Estats Units una de les grans balades del soul americà dels
seixanta, aquesta cançó que escoltarem ara i que brilla amb llum pròpia. Va ser
un dels grans èxits del duet de color Sam & Dave, integrat per Samuel David
Moore (12 d'octubre de 1935) i Dave Prater (9 de maig de 1937 - 9 d’abril de
1988), tots dos cantants de gospel i que havien estat components de The
Melionaires i The Sensational Hummingbirds, abans de llançar-se com duet.
Possiblement la cançó més recordada de la seva trajectòria musical va ser
"Soul man", però aquest que us porto avui és tot un "peaso
cansión" i sona ara a Un Toc de Rock. Aquest tema va ser escrit per Isaac
Hayes i David Porter per els Sam & Dave que la van publicar l'any 1967 en
un single acompanyats per el grup Booker T. & The MG 's i pels The Mar 
Keys
Horns com a secció de metalls, va aconseguir el segon lloc en les llistes de R
& B del Billboard. La cançó ha estat versionada en diverses ocasions, però
gairebé sempre ho ha estat en format duet, destacant les versions de Linda
Ronstadt i Aaron Neville de l’any 1989, John Farnham i Jimmy Barnes el 1991,
Patti LaBelle i Travis Tritt l'any 1994 i unes quantes més. A finals dels 70
Sam & Dave es van desfer. Ara us explicaré una curiositat, Sam & Dave
van gravar només 5 LP 's, però tenen en el marcat 8 discos de "Grans
èxits". Es el mon de les discogràfiques i les seves ànsies de fer cales.
Billy Paul – Me
and Mrs Jones 1972
El cantant de
color Billy Paul al que avui escoltarem a Un Toc de Rock, ja havia gravat en
solitari, però quan va tornar del servei militar va passar a ser cantant del
grup Harold Melvin & The Blue Notes, un dels més representaius del anomenat
“So Philadelphia” i als que escoltarem després, però Billy Paul de seguida va
tornar a gravar en solitari deixan el grup. L'èxit li va arribar amb l'àlbum
"360 Degrees Of Billy Paul", on es trobava aquesta cançó, el seu gran
èxit internacional, “Me and Mrs. Jones" que va ser número 1 durant tres
setmanes, també a l'any 1972,
a les llistes del Billboard. El single va vendre dos
milions de còpies i li va permetre a Billy Paul guanyar un Grammy en la categoria "Millor intèrpret
masculí de R & B". A ell també el van encasellar dins del "So 
Philadelphia", potser perquè va néixer en aquesta ciutat l'1 de desembre
de 1934, però Billy Paul era un cantant de soul i rhythm and blues. El seu nom
real era Paul Williams. Aquest bon cantant de color ja mai va tornar a tenir un
altre èxit igual, si be a anat treien álbums molt interesants i degut a la seva
esplèndida trajectòria és considerat avui en dia una de les figuras més
importants de la música soul americana, sobre tot gracias a alló de “Hi ha
calcom d’important entre la senyora Jones i jo”.
Harold Melvin
& The Blue Notes – If you don’t know me by now 1972
solitari amb una
brillant carrera, morint el 13 de gener de 2010. El grup Harold Melvin &
The Blue Notes van funcionar des de l’any 1960 fins al 1996 i un any més tard,
el 24 de març de 1997, moriria el seu líder Harold Melvin que havie nascut a
Philadelphia el 25 de juny de 1939. La cançó "Si no em coneixes ara"
va aconseguir la tercera posició l’any 1972 en les llistes generals del
Billboard nord-americà i el primer lloc en les de rhythm and blues. Avui en dia
es la peça de referencia quan es parla del grup Harold Melvin & The Blue
Notes.
Al Green – How
can you mend a broken heart 1972
Escoltarem ara a
Al Green i la que possiblement sigui la seva millor cançó i que va ser
recuperada a la banda sonora de "El llibre d'Eli", film protagonitzat
per Denzel Washington i Gary Oldman i que es va estrenar l'any 2010. Albert
Greene va néixer el 13 d'abril de 1946 a Forrest City, Arkansas. Va començar
l’any 1964 en el grup Creations que van passar a ser Al Green and the Soul
Mates i posant un dels seus temes en el Top-40. L’any 1969 Al Green va iniciar
la seva carrera com a solista. Aquest tema que sona ara a Un Toc de Rock "Com
pots reparar un cor trencat?", es trobava en el LP "Let's Stay
Together" d’Al Green que es va editar l’any 1972 i es tracta d’una
composició dels germans Barry i Robin Gibb que també la van gravar i la van incloure a l'àlbum dels
The Bee Gees "Trafalgar", de l’any 1971. Tornant a Al Green us
explicaré una anècdota completament real i documentada. El 18 d'octubre de
1974, Mary Woodson, dona amb la que Al tenia un ambolic, li va demanar que es
casessin i ell va refusar la proposta, de fet ella ja estava casada i ambdós es
dedicaven a adornar-li el cap al marit. La dona al sentirse rebutjada, es va
acostar al cantant mentre ell es banyava i li va llançar una olla 
amb sèmola
bullin asobre. Al Green va ser hospitalitzat amb cremades de tercer grau en el
seu estómac, dors i braços. Ella es va tancar en una habitació a la casa d'Al
Green a Memphis, va escriure una nota i es va suïcidar amb un revòlver
pertanyent al cantant. Al sempre va creure que allò havia estat un senyal de
Déu i es va ordenar com a reverend del Full Gospel Tabernacle, l’any 1976, una
de aquestes esglesias que surten als Estats Units com a bulets, encara que va
continuar gravant, però veient també com les vendes dels seus discos baixaven,
rebent crítiques negatives dels comentaristes musicals. Després, Al Green va
comprar-se una església a Memphis, per poder exercir com a pastor a causa de la
negativa de diversos membres de l'església protestant a acceptar-lo.
Conseqüentment, la religió va passar a ser el més important per Al Green,
encara que sense abandonar la música.
The Beatles – I
and love her 1964
I ja que hem
començat el programa d’avui escoltant a John Lennon, acabarem amb The Beatles.
Aquesta cançó, una de les millors balades de la primera etapa de The Beatles,
va ser produïda per George Martin i es va incloure a l'àlbum "A Hard Day's
Night", banda sonora de la seva primera pel·lícula, però es va publicar
com a single en els Estats Units el 20 de juliol de l’any 1964, aconseguint el
lloc 12 del Billboard. El costat B del senzill va ser la cançó "If I
Fell". S'havia gravat entre els dies 25 i 27 de febrer de 1964 als EMI
Studios de Londres. La cançó va ser composta en la seva gairebé totalitat per
Paul McCartney, encara que John Lennon també va possar la seva petita
cullarada. Dins de la seva estructura, el més característic és el so de la
guitarra espanyola de George Harrison i els bongos de Ringo Starr. Amb ella em
va passar un cas curiós. A principis dels seixanta i fins a mitjans de la
dècada, EMI, situada en 
una travessia del carrer Urgell de Barcelona, davant l'Escola
Industrial, tenia la costum de regalar als músics partitures dels seus
artistes. Em van donar la d'aquest tema i allà va sorgir el problema perquè un
dels acords, ara no recordo quin, tenia al seu costat l'anotació
"americà" i allò ens va embolicar del tot. Finalment, una professora
que es dedicava a escriure partitures per als que no teníem ni idea i que vivia
a prop de l'Estació de Sants, ens va aclarir que allò era un bemoll. Per cert,
hi ha una gran versió en clau de jazz d'aquest tema de The Beatles, ja ha
mitjans dels 70, a
càrrec de Peter Roar i Lucky Guri acompanyats per Max Sunyer i Carles Benavent,
el bateria no recordo ara be qui era, però em sembla que Salvador Font, peró
val a dir que d’aquesta peça s’han fet un munt de versions.
La dita per
acabar el programa es de Charles Berlitz que va dir l'any 1974 en un dels seus
llibres.
"Com a
espècie ens estem acostant a la maduresa.
No podem abandonar la recerca de nous coneixe-
ments o d'explicacions. En aquest món... o més
enllà d'ell”
Conclou per avui
Un Toc de Rock i jo toco el dos, però abans de fotre el camp us deixo amb la
companyia de totes les emissores per les que el programa surt al aire dues
vegades cada setmana o bé per internet si es que t’el descarreguis del blog o
bé des de el facebook de Montse. Jo seguiexo sent Mario Prades i baixo la
barraqueta. Porteu-se bé i fins la propera
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario