Un Toc de Rock 10-20

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

El nostre viatge musical als records estarà avui ple de noms importants, amb entitat pròpia i compartirem a Un Toc de Rock música de Mike Oldfield, David Gilmour, Rod Stewart, una cançó del nou disc del que va ser considerat "Pare blanc del blues” John Mayall i un altre també nova a carrec de James Taylor, Foreigner, George Harrison, Poco, El Chicano, Phil Carmen, Tony Joe White i The Doobie Brothers. Tota aquesta càrrega musical arribarà a vosaltres des de aquelles emissores per les que escoltes el programa dues vegades cada setmana o per internet si es que te'l descàrregues des del blog o el facebook de Montse. Jo sóc Mario Prades i ara obriré la barraqueta amb un tema de Glenn Frey, el que va ser component dels Eagles que ens parla d’una noia molt sexy i us diré com faig sempre al començar que sou 

Benvinguts a Un Toc de Rock

Glenn Frey – Sexy girl 1984/1985

Fa unes setmanes vam escoltar a Glenn Frey i avui començarem el programa amb un altre tema del que va ser cantant i guitarrista dels Eagles, també en solitari. Es tracta del "Sexy girl", una cançó inclosa inicialment en el segon àlbum de Glenn Frey, titulat genèricament "The Allnighter" que es va editar el 19 de juny del 1984, a través del segell MCA i que va aconseguir el lloc 22 a la llista d'àlbums del Billboard, sent Disc d'Or als Estats Units, sobretot a causa del èxit dels singles "Smuggler's Blues" i aquesta "Noia sexy” que escoltem avui a Un Toc de Rock i va ser escrita per Glenn Frey i Jack Tempchin. El single que es va publicar el 21 de febrer de l’any 1985 va aconseguir el lloc 20 del Billboard, encara que només va pujar al 48 al Canadà i al 76 a Austràlia. L'àlbum es va gravar en els Wilder Bros Studios de Los Angeles i va comptar amb el propi Glenn Frey, al costat de Barry Beckett i Allan Blazek com a productors. Glenn Frey es va encarregar de la veu, guitarra, baix, bateria, teclats i piano, però també trobàvem a un munt de músics: Josh Leo i Duncan Cameron a les guitarres, John "JR" Robinson, Michael Huey i Larry Londin (bateries), David Hood i Bryan Garofalo (baixos), Greg Smithm, William Bergman i Al Garth als saxos, Allan Blazek (teclats), Barry Beckett (piano), David "Hawk" Wolinski (sintetitzadó), Lee Thornburg (trompeta), Vince Melamed (piano), Nick DeCaro (secció de cordes), Steve Forman (percusió) i Victor Feldman, Jack Tempchin, Oren Waters, Roy Galloway i Luther Waters als cors. Dels components de The Eagles, Glenn Frey és el que possiblement tingui la millor carrera en solitari, però molt allunyada de les xifres de vendes obtingudes pel grup. El cantant, músic i també actor Glenn Lewis Frey va néixer el 6 de novembre de 1948 a Detroit, Michigan. La seva primera banda es va anomenar The Disciples que més tard van canviar el seu nom a The Subterraneans, si bé despres s'incorporaria a The Mushrooms, amb els que Glenn Frey va gravar el seu primer disc. Quan es va traslladar a Los Angeles va formar un duet amb JD Souther, era l’any 1968. Després Glenn Frey va començar a gravar acompanyant a Bob Seger i Jackson Browne, amb els que tocava la guitarra i feia cors, a part de compartir amb ells un apartament. Després de militar en diversos grups sense rellevància es va incorporar a la banda de Linda Ronstadt fins que Don Henley el va convidar a formar part d'un nou grup que estava creant i s'anomenaria The Eagles, al costat de Bernie Leadon i Randy Meisner. Glenn Frey va tindre molts problemas amb drogues, però sembla ser que fa anys que s’ha recuperat i ho ha deixat enrere

Rod Stewart – Do ya think I’m sexy 1978

Molts van descobrir a Rod Stewart com a solista amb aquest tema, composat por ell i Carmine Appice que havia estat component del grup Vanilla Fudge, va ser produït per Tom Dowd i estaba inclòs en el seu LP "Blondes have more fun" del 1978. Val a dir que aquest disc va ser molt criticat per els seguidors de Rod Stewart ja que deien que era massa comercial i allunyat de les seves arrels blusseras, peró va funcionara nivell vendes i molt bé. Així i tot jo reconec que el seu millor disc és "Atlantic crossing" del 75, però aquesta cançó va ser la que el va donar a coneixer massivament i el va col·locar a les llistes de tot el mon. Rod Stewart és un dels cantants que ha venut més discos de la història, es calcula que ha superat els 250 milions de còpies venudes a tot el món. 31 dels seus singles han estat en el top 10 i sis han arribat al número 1. Va néixer el 10 de gener de 1945 en el barri londinenc de Highgate i una bomba volant alemanya V-2 va caure a la comissaria del barri, unes casa més enllà d'aquella on ell neixia, just a la cantonada. Va ser un naixement "sonat". Rod Stewart va ser el cantant del grup Shotgun Express, també de la Jeff Beck Band i va militar a The Faces, al costat de Ron Wood, avui amb els Rolling Stones, mantenin una carrera paral·lela en solitario que finalment va fer que el grup es desfes. Quan va començar va agafà la seva guitarra i s’en va anar al sud de França, pero va ser expulsat del pais per gamberro. L’any 2001 Rod Stewart va rebre el "Disc de Diamant de la música del món" per les seves vendes. Acaba de treure un nou treball discogràfic titulat "Another country" del que en propers programes escoltarem alguna coseta.

The Doobie Brothers – Long train running 1973

Formada l’any 1970 per Johnston, John Hartman, el baixista Greg Murph, que després va ser substituït per Dave Shogren, Trian Porter i el percussionista Mike Hossack tots ells de Califòrnia, The Doobie Brothers són un dels grups mítics del rock americà i avui el seu record va lligat a dos o tres temes, tot i que eren una banda de gran qualitat i llarga trajectòria artística que van fusionar country rock, rock amb tocs de gospel, una mica de funky i instruments de vent. L’any 1973 The Doobie Brothers van publicar el seu tercer LP "The Captain and Me" que contenia la peça que escoltem ara, publicada també en format single i que va arribar al lloc 8 del Billboard i que a Espanya va ser versionada i molt bé, per el grup La Unión que la van titular "Sin amor". Val a dir que un altre dels recordats temes de The Doobie Brothers va ser "Listen to the music". L’any 1974 s’els va unir el guitarra Jeff Baxter i al 1975, Johnston va abandonar el grup i el seu lloc va ser ocupat pel teclista Michael McDonald que va anar variant la música de The Doobie Brothers més cap al funky-soul. L’any 1978 The Doobie Brothers van conseguir 4 Grammy i van tornar a haver-hi cambis dins de la formació. El grup The Doobie Brothers es van desfer l'any 1982 si bé van tornar anys més tard i crec que encara estan en actiu. Per cert, durant un temps i com a músic mercenari per les seves gires, van comptar amb el guitarrista F.R. David, aquell que va triunfar a mig mon amb les cançons “Wolds” i “Music”, però mai va ser membre oficial dels Doobie Brothers. Actualment el grupo està integrat per Michael Hossack (bateria), Tom Johnston (guitarra i cantant), John Mofee (guitarra i cantant) i Pat Simmons (guitarra i cantant), però es reforán amb altres músics. En total porten publicats 24 àlbums, entre discos d’estudi, directes i recopilatoris, així com 29 singles.

James Taylor – Stretch of my Highway 2015

El cantant, guitarra i compositor nord-americà James Taylor ha editat el passat 15 de juny un nou treball discogràfic titulat genèricament "Before this World", del que us he extret aquest tema que compartirem a Un Toc de Rock. És el primer disc amb cançons noves que edita des de que va treure "October Road" al 2002, portava tretze anys sense gravar res de nou, tot i que ha anat publicant discos recopilatoris, rareses i directes. El disc s'ha gravat al seu estudi de Massachusetts, però les preses s'han fet en directe, comptant amb la seva banda habitual, amb Steve Gadd a la bateria i Jimmy Johnnson al baix. James Taylor es un cantautor nord-americà que va néixer el 12 de març de 1948 a Boston. i que va estar cassat amb la també cantant Carly Simon. Per cert, si no estic eerat, James Vernon Taylor va estar uns quants anys tancat en un psiquiàtric, cosa que també li va passar a Adrià Puntí. El seu àlbum recopilatori de 1976 "Greatest Hits" va vendre més de 12 milions de còpies sols als Estats Units i va fer que guanyes un Disc de Diamant. El seu primer èxit comercial va ser el senzill "Fire and Rain" que va aconseguir el lloc 10 i es trobava en el seu segon àlbum "Sweet Baby James", editat l'any 1970, però va ser en 1971 amb el tema "You've Got a Friend" que va ser escrit i gravat també per la seva autora Carole King, de la qual era molt amic que va aconseguir el seu primer número 1 a les llistes americanes. James Taylor està considerat un dels millors guitarristes acústics americans de tots els temps, bàsicament per la seva particular forma de tocar. Des del 17 de desembre del 2010 va iniciar des de la seva pàgina web unes classes de guitarra per mostrar la seva tècnica al públic, sent el primer que ha perfeccionat aquestes gravacions amb una càmera dins i fora de la guitarra simultànies, que mostren tant la digitació de la mà esquerra com la dreta, amb total exactitud. James Taylor porta publicats en total 27 àlbums.

Tony Joe White – Dangerous 1983

Bon cantant, millor guitarrista i ancare molt millor compositor, les cançons de Tony Joe White, curiosament, han estat èxit sempre a càrrec d'altres intéprets i això és un fet molt curios. Han gravat temes de Tony Joe White fins Elvis Presley, passant per Glenn Campbell, Aaron Neville, Tina Turner, Brook Benton, etc. Però Tony Joe White mai ha asolit un numero 1 interpretan-los ell mateix i això que té discos per un tub, penseu que va començar a gravar l’any 1968 i segueix publicant. Aquest tema és un exemple del que us dic, es trobava en el LP "Dangerous" al que donaba títul i que us recomano encaridament des de Un Toc de Rock degut a la seva extrema qualitat i que el de Oak Grove, Louisiana, va publicar l’any 1983, tot i que tan sols va arrivar al lloc 50 als Estats Units i de les llistes de country. Perquè os feu una idea de qui es Tony Joe White, os diré que seves són les cançons "Polk Salad Annie”, "Rainy Night in Geòrgia" i "Steamy Windows", entre moltes altres ja que la seva discografia es amplísima. Aquest gran músic, Tony Joe White, va néixer el 23 de juliol de 1943... és tot un veterà i una institució als Estats Units, pero a Espanya val a dir que tan sols el recordan quatre nostàlgics com vosaltres i jo, tot i que porta editats 38 àlbums, 38 singles i també una banda sonora.

Phil Carmen – On my way on L.A. 1985

Ara a Un Toc de Rock escoltarem a un altre gran guitarrista, el canadenc Phil Carmen. Aquest tema es va publicar en single i crec que va ser el primer disc de Phil Carmen que va editar-se a Espanya, on es va posar a la venda a través del segell PDI i va sonar, encara que no com tan gran músic es mereixia. Aquesta bona cançó es trovaba en el LP “Walkin' the Dog”, de l’any 1985 y que va estar produit per ell mateix. Quedi constància que jo vaig descobrir a Phil Carmen amb aquest single que em va encantar des del principi, tot i que també es va editar un maxi-single amb una versió llarga, no la reduïda del senzill que es el que escoltem ara. Phil Carmen es diu realment Herbert Hofmann i va néixer a Montreal el 14 de febrer de l’any 1953, encara que des de fa temps resideix a Suïssa. L’any 1975 Phil Carmen va formar el duet Carmen & Thompson amb el baixista Mike Thompson. També té una carrera paral·lela amb el grup Clover Leaf amb els que ha tret dos CD’s, en el qual milita la seva germana i que es dediquen al country-rock, però Phil Carmen és un extraordinari guitarrista de jazz-fussió amb una carrera com a solista lucinant i plena de qualitat. A Un Toc de Rock ja l’hem escoltat en altres ocasions i tornarem a fer-ho perque te bones cançons, tot i que vull dir-vos que des de 1996 crec que no ha publicat res de nou gravat en estudi. Això si, ha tret 18 àlbums.

Poco – Nothin’ to hide 1978

Poco, dels que hem parlat en diverses ocasions i que també hem escoltat a Un Toc de Rock, van ser una de les millors bandes de country-rock de la història, al costat de Flying Burrito Brothers, Eagles, The Byrds i The Desert Rose Band. De fet va ser l'escola de la qual van sortir algunes d'aquestes bandes i altres no menys importants, la veritat es que per Poco han passat un gran número de músics. El grup va ser creat l’any 1968 per Richie Furay i Jim Messina que venien dels Buffalo Springfield. "Rose de Cimarron" que es va publicar el 29 de maig de 1976, ha estat el seu millor LP. Val a dir que Poco van patir canvis continus en la seva formació. Aquesta cançó es trobava en el disc “Legend” editat al novembre de 1978 y que va ser disc d’Or tan als Estats Units com a Canadà, arriban al lloc 14 de les llistes d’àlbums del Billboard. En aquesta grabació els integrants de Poco van ser Paul Cotton (guitarra i veu), Rusty Young (guitarra steel i cors), Charlie Harrison (baix i veus) i Steve Chapman (batería) comptan amb músicos adicionals, entre ells Michael Boddicker (sintetizadors), Steve Forman (percussió), Tom Stephenson i Jai Winding als teclats i Phil Kenzie al saxo, amb producció de Richard Sanford Orshoff. Per cert aquesta cançó no es trovaba originalment al disc que solsament tenía 9 peçes, és va incloure a la reedició on hi havien 11 cançons. “Legend” va ser el disc 13 d’estudi en la carrera de Poco que ancara estan en actiu, si bé i com us podeu imaginar, avui no hi ha cap dels membres fundadors.

John Mayall – War we wage 2015

El pare blanc del blues, com es va anomenar a l'avui octogenari John Mayall, ha tret un nou treball discogràfic, un àlbum d'estudi titulat "Find A Way To Care" que ha estat produït per Eric Corne. Des del nou disc us extrec aquest tema, escrit per ell, perquè el compartim a Un Toc de Rock. Per a l'enregistrament John Mayal ha comptat amb els músics que l'acompanyen des de fa anys, el guitarra Rocky Athas, al baix Greg Rzab i el bateria Jay Davenport, amb la col·laboració de l'organista Percy Mayfield i altres bons amics. A més de temes originals composats per ell, ha inclòs versions de clàssics de Don Robey, Percy Mayfield, Lightning Hopkins, Muddy Waters, Lee Baker i Charles Brown. John Mayall, cantant i guitarra, tot i que toca altres instruments, va néixer a Macclesfield, Cheshire, un 29 de novembre de 1933. Al costat de Alexis Korner i Cyril Davies, van ser els introductors del blues de Chicago i els músics nord-americans de R & B a Anglaterra i de retruc a Europa. John Mayall va fundar el seu primer grup The Powerhouse Four, l’any 1955 i posteriorment la seva banda més popular The Blues Breakers, una veritable escola de músics, en la què va comptar amb guitarristes de la talla d'Eric Clapton, Peter Green, Coco Montoya i Mick Taylor. Altres músics destacables que van formar part dels The Bluesbreakers van ser Mick Fleetwood, Harvey Mandel, Jack Bruce, Walter Trout, Larry Taylor i John McVie, entre molts altres. Un dels millors discos en la seva llarga carrera va ser "Blues From Laurel Canyon", editat l'any 1968, el guitarra va ser Mick Taylor que més tard s'incorporaria a The Rolling Stones, però en un o dos temes ancara va tocar Peter Green. En total i de forma oficial, John Mayall te editats 71 àlbums, entre discos d’estudi, directes i recopilatoris, a part de 9 álbums d’edició limitada i 9 més que són semi-oficials, però i aixó resulta curios, tan sols ha tret 9 singles oficialment, tots ells en els anys 60, tot i que hi han més. Per cert que durant un temps, en els anys seixanta, John Mayall no va utilitzar bateries, va ser una de les primeres bandes de R & B modern que no va incloure aquest instrument.

George Harrison – Marwa Blues 2003

Ara us porto al programa d'avui d'Un Toc de Rock un altre "peaso cansión", una peça instrumental plena de càrrega blusera que us he extrec de l'àlbum "Brainwashed", el disc pòstum de George Harrison editat el 16 de novembre de l’any 2002. El tema es va incloure com a cara B d'un single publicat el 12 de maig de 2003, amb "Any road" a l’altre costat. La cançó "Marwa blues" va ser nominada als Grammy l’any 2004 en la categoria Millor Tema Instrumental. L'àlbum es va classificar en el lloc 18 del Billboard i va arribar al 29 al Regne Unit i ha superat el milió de còpies venudes. Acompanyen a George Harrison en l'enregistrament Jeff Lynne (baix, piano, teclats, percussió i cors), Dhani Harrison (guitarra, piano i wurlitzer) i Jim Keltner (bateria). Encara que en els diferents temes de l'àlbum van haver bones col·laboracions, entre elles Mike Moran, Ray Cooper, Jon Lord, Jools Holland, Jane Lister, Sam Brown, Mark Flannagan i uns quants més. El ex-bestle George Harrison va néixer a Liverpool el 25 de febrer de 1943 i va morir el 29 de novembre de 2001 a Los Angeles. El llegat musical i la vida de George Harrison van ser el tema principal de la revista Time en la seva publicació del 10 de desembre de 2001, sent George Harrison el protagonista de la primera portada de la revista dedicada a una persona, després dels atemptats de l' 11-S.

David Gilmour – And Them... 2015

Tal i com us vaig prometre fa unes setmanes, anem a escoltar un altre tema del nou treball discogràfic de David Gilmour ja que com es diu en el l'altiplà “Lo prometido es deuda”. El nou àlbum del guitarrista i cantant britànic David Gilmour s’ha titulat “Rattle that lock” com la cançó que vam escoltar l’altre dia. El disc ha estat produït per David Gilmnour i el també guitarrista Phil Manzanera, es va publicar el passat 18 de setembre i és el quart àlbum d'estudi en solitari de David Gilmour que no havia tret disc nou des que l'any 2006 va editar "On an island". Es tanca amb aquest extraordinari tema instrumental "And then ..." que escoltem ara a Un Toc de Rock. El disseny de la portada va ser una creació de Dave Stansbie i va estar dirigit per Aubrey Powell, qui ha treballat amb David Gilmour i Pink Floyd des de finals de la dècada dels 60. David Gilmour va néixer el 6 de març de 1946 a Cambridge i es va fer molt popular quan es va unir com a guitarrista i cantant al grup Pink Floyd, substituint a Syd Barret (6 de gener de 1946 - 7 de juliol de 2006) que tenia molts problemes amb les drogues. Després que Roger Waters deixés el grup per llançar-se en solitari David Gilmour va passar a ser el líder indiscutible de Pink Floyd fins a la seva dissolució al 1995. En 1963 va formar la banda Joker's Wild, que va estar en actiu fins al 1966. Gilmour va entrar als Pink Floyd al gener de 1968, convertint-los en quintet durant un temps i sent el causant del canvi musical en el grup. En aquella època només substituïa a Syd Barrett, quan aquest no podia continuar amb els concerts a causa de la seva addicció a les drogues. La veritat és que l'expulsió de Syd era la crònica d'una mort anunciada ja que s'asseia al terra de l'escenari, recolzat a l'amplificador i començava a tocar monotament un sol acord fins que els seus companys li desconnectaven la guitarra. Quan Barrett va deixar el grup al adonar-se'n, David Gilmour es va convertir en el guitarrista oficial i també un dels cantants, arribant l'època més brillant de Pink Floyd. A la llista dels 100 Millors Guitarristes del Món, segons la revista Rolling Stone, està situat en la posició 14. L'any 2003 David Gilmour va ser nomenat comendador de l'Ordre de l'Imperi Britànic.

Foreigner – I want to know what love is 1985

Foreigner, als que escoltarem ara a la recta final del programa d’avui, van ser una de les millors bandas de rock americanes de tots els temps. Englobada dins del AOR, va ser creada a Nova York l’any 1976, per Mick Jones (ex-Nero and the Gladiators, Spooky Tooth i The Leslie West Band) i l'ex King Crimson, Ian McDonald, amb el cantant Lou Gramm que després va tindre una interesant carrera en solitari i al que vam escoltar no fa masa, als quals es van sumar Dennis Elliot, En Greenwood i Ed Gagliardi. Foreigner han venut més de 80 milions de discos a tot el món (incloent 37.500.000 als Estats Units solsament). Quan tots els crítics deien que Foreigner estaven cremats i acabats, l’any 1984 es va publicar l'àlbum "Agent Provocateur" on es trobava "Vull saber el que és l'amor" que escoltem al programa d'avui.de Un Toc de Rock. El single amb aquesta cançó va ser número 1 l’any 1985 als Estats Units, Gran Bretanya, Austràlia, Noruega, Suècia i molts altres països i de fet es una de les seves millors cançons. La peça va estar composada per Mick Jones i la producció va estar a carrec del mateix músic i Alex Sadkin i aquesta canço va sonar a un episodi de la serie de TV “Miami Vice”, però de fet l’hem escoltat a video jocs, televisió i al cinema. Els crítics i “experts” que van dir que Foreigner estaven cremats abans de la sortida d'aquest àlbum, com us he dit en moltes ocasions, van perdre una maravillosa ocasió d’estar-se calladets.

El Chicano – Camtelope Island  1970

Acabarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltant a El Chicano. El seu veritable nom és Carlos Omar Cotto Cruz, nascut el 13 de febrer de 1950 a Caguas, Puerto Rico, però sel coneix, tant a ell com a la seva banda, com El Chicano i també El Ilegal. Va ser el primer grup d'origen llatí que va actuar en el famós Teathre Apollo de Harlem, Nova York. El seu primer èxit va ser una versió del tema de Gerard Wilson "Viva Tirado" que es va mantenir 13 setmanes en les llistes americanes i el va portar a realitzar una gira per els  Estats Units. Aquesta cançó que avui os he portat per tancar el programa, es trovaba en aquest LP titulat “Viva Tirado” i ja en els anys noranta, el grup US3 va fer una gran versió que es va incloure a la banda sonora de la pel·lícula “Super Mario Bros”. Inicialment el grup El Chicano l'integraven a part de Carlos Omar, Bobby Espinosa, Freddie Sánchez, Mickey Lespron Baeza i Juan Andrés De Luna. Però pel grup han passat molts més músics, entre ells Arvizu, Rudy Regalado, Max Garduño, Danny Lamont, Brian Magness, Jerry Salazar, Joe Pereria i Sales. Per cert dos dels components del grup van morir l’any 2010: L'organista i cofundador Bobby Espinosa el 27 de febrer, mentre que el 4 d'agost va morir Rudy Regalado que portava 12 anys amb el grup. La seva música fusiona rock i pop amb molt tocs llatins, en una linea com la de Santama, Barrabás, Osibisa, Mandril, Malo, Titanic i altres con la Climax Blues Band, però aquest sols durant un temps.

La frase d'avui és del polític José María Aznar, que va ser president del govern i va liderar el Partit Popular.

"En política perds totes les batalles que no dónes”

Tancaré per avui Un Toc de Rock i fotre el camp, però abans de recullir els trastets us deixaré amb companyia de totes aquelles emissores per les que el programa surt a l’aire dues vegades setmanalment o des de internet si t’el descarregas del blog o bé del facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i ara toca baixar la barraqueta. Porteu-se bé i no feu rés que jo no faria.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)