El nostre
recorregut per la història musical dels últims cent anys començarà amb
Matamala, el grup dels germans Gil que per cert, han tornat a ser Brighton 64,
als quals també escoltarem, al costat de Los Rebeldes, Refugi que és el grup
paral·lel de Joan Reig, Los Solitarios, Antonio Flores, Pedro Ruy-Blas,
l’argentí Leonardo Favio, la banda anglesa America cantant en castellà, Tomeu
Penya, Rock Gaià, 21 Japonesas i Paco Revuelta, tots ells formen part de la
banda sonora d'avui que arriba a vosaltres des de aquelles emissores per les
que sona el programa dues vegades per setmana o vía internet si es que te'l
descàrregues del blog o el facebook de Montse. Ara obriré la barraqueta dient
que sóc Mario Prades i que tot i totes sou, com sempre
Benvinguts a Un Toc
de Rock
Matamala –
L’Exprés de Mitjanit 1983
Aquesta cançó
obria el CD "Matamala Dos" de 1993, publicat a través del segell
Al·leluia Records, propietat de Reyes Torio que havái sigut component del grup
Dinamita Pa Los Pollos i amb el que ells estaven vinculats però no em pregunteu
com perquè no ho recordo, però crec que també eren socis. L'adaptació de la
lletra al català la va realitzar Francesc Ribera conegut com "Titot"
que va ser cantant del grup Brams i actualment crec que encara milita a Mesclat.
La lletra ens parla de pugar al “Exprés de mitjanit”, un sinonim dins del mont
carcelari nord americà del fet de conseguir la llibertat, el que en termens
“talegeros” espanyols seria alló de “dornar-te la bola”. En el primer CD de
Matamala col·laborava la seva germana, l'actriu Arianna Gil, encara que en
aquest no estic segur, però crec que no. Van començar sent una banda estandard
del mod espanyol, els Brighton 64 que van triomfar amb "La casa de la Bomba", passant més
tard a ser Brigatones i ja en els 90 Matamala. Jo vaig produïr un concert amb
Brighton 64, Los Enemigos i Seis Disparos al Moll de Costa de Tarragona, l’any
1988, era el primer que es feia al en 
aquest lloc, obrint camí a posteriors esdeveniments. Ja veieu, aquí també vaig
ser pioner. Per cert, va ser ruïnós. La gent no coneixia el recinte i es van
imaginar que era a l'aire lliure. Transcorria el mes d'octubre i va ser una de
les nits més fredes de l'any, total 182 entrades venudes. També va ajudar i
molt al fracas que a les entradas al moll per la plaça dels Carros i pel pont
del carrer Reial, es va col·locar la Policia Nacional,
escorcollant a la gent que venia al concert a la recerca de drogues. La veritat
és que entre seguretat interna i policia, hi havia més gent que públic
assistent. Aquell concert va ser ruinos per a tots. Els grups crec recordar que
no van cobrar, jo tampoc, els de les barres dels bars no van vendre ni un
entrepà… si no falla la memòria, crec recordar que els únics que van cobrar van
ser els de seguretat ja que l’empresari, un desaprensiu de Vilaplana, va voler
que tinguessin cura de les seves esquenes. Matamala es van desfer a principis
del nou segle. Per cert, Brigthon 64 han tornat i a finals del any 2012 van
treure un nou disc del que ara escoltarem una cançó.
Brighton 64 –
Solo hasta el final 2012
Com us deia
abans, a finals del 2012, crec que va ser al novembre, el grup barceloní
Brighton 64 va publicar l'àlbum "Esta vez va en serio" que ha
representat el retorn d'un grup mític del moviment mod a Espanya que es va
crear a principis de la dècada dels 80, avui molt més propers al rock. Liderats
pels germans Albert i Ricky Gil, dos histórics de la música a Barcelona i als
quals sempre he apreciat molt des que ens vam conèixer i amb els que vaig
produir el primer concert que es va realitzar al Moll de Costa de Tarragona,
com ja us he explicat. abans. Tornant als Brighton 64, a Catalunya en els anys
vuitanta anaven florint altres moviments musicals i un dels que va arrelar va
ser el mod que mantenint estètiques sesenteras creades per The Who o Small
Faces i hereus dels Salvajes o Los No, va anar prenent carta d'identitat
gràcies a grups com Kamembert i sobre tot Brighton 64 que van triomfar amb
"La casa de la 
bomba" que es va publicar en versió maxi-single l'any
1986 i va ser el seu primer treball amb EMI. Anteriorment s'havien donat a
conèixer amb "Barcelona blues" que es va editar a través d'un segell
independent i posteriorment gravarien un mini-LP abans de fitxar amb EMI que va
apostar fort per ells i de fet aquest maxi-single ha estat el disc més venut en
la carrera dels barcelonins Brighton 64, tot i que les xifres de vendes dels
seus següents treballs no van satisfer a la discogràfica. Després de desfer-se
es van reconvertir en Brigatones per passar posteriorment a ser Matamala. En
aquesta gravació que escoltem ara i amb els germans Albert i Ricky Gil Matamala trobem a
Tino Peralbo a la bateria i el teclista Jordi Fontic (tots a la foto). Per
cert, Brighton 64 van prendre el seu nom de les famoses batalles entre mods i
rockers que van tenir lloc a les platges de Brighton l'any 1964.
Los Rebeldes –
Mediterráneo 1988
Un dels grups
líders del rockabilly i el rock and roll a Espanya són els catalans Los
Rebeldes, liderats pel cantant i guitarra Carlos Segarra. Aquest és amb tota
seguretat, el tema més comercial que han publicat i de fet va ser també el seu
major èxit a nivell vendes. Es trobava a l'àlbum "Más allá del bien y del
mal", el seu cinquè disc i que es va publicar l'any 1988, va ser tot un
rècord de vendes, convertint-se el single en la cançó de l'estiu. Una cosa de
la qual no se si horas d'ara es sentiran gaire orgullosos. La veritat és que
l'àlbum no estava gens malament i cal destacar un altre dels temes "Bajo
la luz de la luna" que era francament bo i el escoltarem en una altra
ocasió. Los Rebeldes es van formar l’any 1979 i eren només tres components:
Carlos Segarra (guitarra i veu), Aurelio Morata (baix i veu) i Moisès Sorolla
(semi bateria). Aurelio els va deixar per formar el grup Aurelio y Los
Vagabundos, si bé en els seus darrers treballs ha col·laborat de nou amb Los
Rebeldes i ha fet la producció, entre
altres de “Noches de 
Luz, días de Gas” i ara torna a ser component del
grup. Per Los Rebeldes han passat molts anys, discos, músics i carretera, però
Carlos Segarra (a la foto) segueix mantenint vius els Rebeldes que van debutar amb
“Cerveza, chicas y... Rockabilly!” l’any 1981, tot i tindre un grup paral·lel
anomenat Carlos Segarra Rock’n’roll Club. Actualment Los Rebeldes està integrat
per Carlos Segarra (cantant i guitarra), Juan Francisco García de Maya
"Wichy" (bateria i cors), Alfonso Múgica (contrabaix), Antonio
Garrido (baix), Dani Pérez (saxo i cors) i Aurelio Morata (guitarra, cantant i
cors), però per Los Rebeldes han passat Santi Campillo que va ser membre de M-Clan,
Dani Nelo i uns quans més. L’any 2013 van treure el seu últim treball fins el
moment “123 Acción”. 
Los Solitarios –
Te he prometido 1988
Mario Tenia i
Toni Reinoso, tot un veterà, van ser l'ànima de Los Solitarios, una de les
bones bandes setenteras que no va tenir continuïtat, però ja a finals dels anys
80, Toni va voler posar de nou el grup a la carretera, si bé Mario Tenia va
declinar l'oferta. Toni Reinoso (cors i guitarra), al costat d'Alfonso Morales
(bateria i veu), Javier Pérez (teclats) i Vicente Lauder (baix), va tornar a
posar en marxa a Los Solitarios que van gravar un disc de retorn a través de
Produccions Twins, un LP curiós i si us fixeu en la caràtula que us ofereixo al
blog, els tupès són postissos i els patillometros pintats a retolador. Van
col·laborar Luis i Pachi als saxo i Javier Vargas, de la Vargas Blues Band, a
la guitarra, si bé crec que en aquella época encara militava a RH+ i va ser
produït pel mateix Toni Reinoso que molt abans va ser component de Los Flaps,
Los Sonor, Los Continentales i Pekenikes, entre d'altres grups dels 60. Aquest
tema va ser una composició i un dels majors èxits de l'argentí Leo Dann, cap
als seixanta i que Los Solitarios ja van gravar en la seva primera època, Toni
la recupera en aquest disc, gravada de nou i amb arranjaments molt millorats.
Aquest disc es va editar a traves de Producciones Twins, però encara van treure
un parell de CD's més amb Barsa Promocions, però no se si han fet alguna cosa
posteriorment. Toni Reinoso tenia un estudi a Madrid i es dedicava a la
producció de grups. Durant un temps jo vaig ser el seu representant per a 
Catalunya, però la cosa no va fructificar. Van començar a finals dels 70 sent
Mario Tenia y Los Solitarios i els nois van ser descoberts i llançats per
Carlos Tena, inicialment van ser Mario Alonso (guitarra) i conegut com Mario
Tenia, Paco Escamez (cantant i saxo), Gerardo Alonso (guitarra), Jesús Pacheco
(baix) i Alfonso Morales (bateria), en els principis el cantant va ser Emilio
Souto. Hi ha canvis després d'editar un primer single amb "Te he
prometido”, Jesús va formar Los Frenillos i altres se'n van anar, només van
quedar Alfonso el bateria i Toni que van seguir com Los Solitarios. Durant un
temps el guitarra va ser Aquilino "Aki" Jacob López. La foto està presa
del blog d'aquest bon músic, es d'aquesta época, es va fer el 5 de gener de
1990 al Iberpop 90 que crec organitzava Mikel Barsa, Aki es el del mig i Toni
Reinoso el primer per l'esquerra, actualmente crec que Toni està per centreamérica.
Antonio Flores –
Pongamos que hablo de Madrid 1982
Antonio Flores va
ser un home amb la vida marcada per la fama de la seva mare i les drogues, mai
es va treure de sobre el fet de ser fill de qui era. Con us deia va tenir també
problemes amb les drogues i molts. Fins i tot es va trencar el seu matrimoni i
sols la seva mare i la familia va estar al seu costat, recolzan-ho. Quan
semblava haver-se recuperat, Antonio Flores no va poder superar la mort de la
seva mare, la genial Lola Flores. Accident, suïcidi... deixem-ho així. Antonio
González Flores va néixer a Madrid, el 14 de novembre de 1961 i va morir per
sobredosis el 31 de maig de 1995. No feie rumbes, ell cantava rock, va
treballar en diverses pel·lícules i amb la seva mort Antonio Flores es va
convertir en un mite de la música aquí al país i va entrar en les pàgines de la 
història del rock espanyol. Aquest tema era una composició de Joaquín Sabina
que també la va gravar, però jo sempre he preferit la versió més bruta,
visceral, guitarrera i carregada de desig d'Antonio Flores, on el saxo es
convertix en moltes ocasions en guitarra. El trobem en el LP "Al caer el
sol" publicat l’any 1982 i la producció de l’àlbum va estar a càrrec de
Jorge Álvarez. Aixó si, reconec que el disc més venedor en la carrera d’Antonio
Flores va ser "Cosas mias" publicat l'any 1994 i que te bones
cançons. Per cert, fa poc crec que s’ha reeditat com “20é aniversari” de la seva mort,
però jo de totes, totes, em quedo amb aquest.
America – Hermana
de cabellos dorados 1975
Fa poques
setmanes i escoltant als America, us vaig parlar d’aquesta cançó, ara anem a
escoltar-la. America, aquest tercet britànic integrat per dos nord americans
Gerry Beckley (nascut el 12 de setembre de 1952, a Fort Worth, Texas)
i Dan Peck (nascut l’1 de noviembre de 1950 a Panama City, Florida), al costat del
anglès Dewey Bunnell (nascut el 19 de gener de 1951 a Yorkshire) van sorgir
l’any 1970 a
Anglaterra i es caracteritzaven per les seves bones harmonies vocals i el seu
so acústic en una linea propera als Crosby, Still & Nash. El seu tema més
emblemàtic va ser indiscutiblement "A house with no name", pero
aquest que escoltem ara a Un Toc de Rock “Sister Golden Hair”, va ser també un
dels més relevants a la seva carrera musical i el van interpretat en castellà 
i
com a prova aquí el teniu sonan per a tot vosaltres a Un Toc de Rock. America
van ser un bon grup que encara segueix en actiu, però sense Dan Peck que els va
deixar a finals dels setanta, és a dir que actualment America són un duet. Dan
va morir posteriorment, el 24 de juliol de 2011 a les Illes Caimán,
tenia 60 anys d’edad. Set dels àlbums de America van ser produïts per George
Martin, el que també va ser productor dels Beatles. Aquesta cançó que escoltem
ara va ser compossada per Gerry Beckley i es va incloure en la versió original
en angles al LP “Hearts”, de 1975. Va ser versionada al 2007 per el grup The
Dandy Warhols i també ha sigut interpretada per un parell de triunfitos.
Refugi – El noi
dels cabells llargs
Joan Reig, aquest
amic de Constantí nascut el 16 de març de 1963 que toca la batería amb Els
Pets, te un projecte paral·lel que es diu Mesclat que crec encara està en
funcionament, pero en te un altre en el que ell no toca la batería, canta, es
diu Joan Reig & Refugi i van publicar un primer disc “Vestit nous”, fa tres
o quatre anys, crec que va ser, si bé inicicalment sols es deien Refugi. Va ser
publicat mitjançant el segell RGB Suports. En aquest nou projecte, molt més
intimista, fa un recorregut per el primitiu pop rock en català d’aquells anys
seixanta gloriosos, versionant cançons de Guillem d’Efak, Quico Pi de la Serra, Serrat, Maria del
Mar Bonet, Sisa, Coses, Raimon, Lluis Llach i altres com aquesta que va ser un dels
grans èxits d’un grup mític dels inicis del rock en català, Els 3 Tambors. Es
tracte de “El noi dels cabells llargs” que va ser composada per Jordi Batiste
quan sols tenia 
quince anys. Joan Reig & Refugi el integren a part de Joan
a la veu, el pianista Joan-Pau Chaves, el bateria Pep Solà i l'Albert Vila
front del contrabaix. Per cert, van montà un altre espectacle que es va dir
“Joan Reig & Refugi viatje a Itaca”, on revisen temes d’aquest gran disc de
Lluís Llach, el Noi de Verges, avui en dia ja no tan noi, hem refereixo al
“Viatje a Itaca”. Val a dir que en alguns dels concerts de Refugi, amb ells ha
col·laborat el meu company Quimet Curull, amb el que faig el programa El Temps
Passa, centrat en la música de l’Espanya dels anys seixanta i que també ha
col·laborat amb Els Pets, de fet ell va tocar en els seus dos primers àlbums.
Joan Reig amb els seus companys en aquest projecte anomenat Refugi
21 Japonesas –
Koko 1997
Al CD "Cerca
del aire (1988-2018)" que el grup donostiarra 21 Japonesas va editar l'any
1997, trobavem aquesta cançó que escoltarem ara, el disc va ser editat per el
segell Warner Music. En aquest tema ens parlen de Koko, de marginació i barris
periférics, de roçar la raya que separa el be i el mal. El grup inicialment
eren Txetxo Bengoetxea (guitarra, baix i veu), Luis Camino (percussió) i
Alfredo Beristain (guitarra) que es va suïcidar l'any 1991. Van debutar al 1989
amb “Donde rien los locos”. Després de publicar un segon disc "Hombre de
la selva", en el qual inicialmente es va incloure aquesta cançó, deixen el
petit segell independent Nola i fitxen amb Island, publicant ja l'any 1990 i
sense Alfredo que els havia deixat, "El paso del tiempo". Després
d'un recopilatori i ja amb WEA surt a la venda el que està considerat el seu
millor disc "El mercado del placer", clar que poc després s’en va
Luis Camino i Txetxo Bengoetxea queda coma únic líder del grup. Encara es
publicaria "Fuego dulce" l'any 1994 i després l'àlbum del que us he
tret aquest tema, el seu últim treball, una mena de recopilatori amb les
cançons regravades de nou, però 21 
Japonesas es desfan. Txetxo Bengoetxea (a la foto) per
aquest últim CD va tornar a gravar les seves antigues cançons comptant amb
Sandy Mclelland, Rosa Cullum, Mikel Irazoki, Goar Inurrieta, Bryn Haworth, Jess
Bailey, Hellen de Quiroga, Cristina Narea, Lilly González i Eli Guerra. Les
cançons es van gravar en els The River Studios de Londres. Per cert que 21
Japonesas eren un dels grups de l'escuderia de Rosa Lagarrigue, a la qual jo
vaig conèixer en els 80's, una de les millors managers del pop espanyol i això
que és xilena, des de la seva empresa RLM Management & Contractación, ella
és l'artífex de la llarga permanència de La Unión en el panorama musical pop espanyol, també
va portar a Mecano, Alejandro Sanz, Revolver, Malú, Amaia Montero, Melendi i
Miguel Bosé, entre d'altres.
Braulio – Déjalo
volver 1975
Un punt a tenir
en compte quan parlem de parelles separades és el desig de voler tornar a
començar, de donar-se una segona oportunitat. És clar que quan aquest desig
sorgeix sols unilateralment, pot derivar en mases ocasions en alló de la
violència de gènere. Jo recordo una dona molt amiga dels meus pares, valenciana
i resident a la zona del Carmel, a Barcelona. El seu marit la va deixar després
d'emportar-se tots els diners i les joies que ella tenia i posteriorment,
després d'abandonar-la, es va allistar a la legió. Quan acabava el seu
enganxament tornava a casa i feien les paus, en aquella època, els anys
cinquanta, la dona es quedava a casa guardant castedat. El desaprensiu estava
una temporada vivint a costa d'ella i quan se li creuaven els fusibles tornava
al mateix. "pren els cales i corre... a la legió" després de gastar-s’els.
No us cregueu, això va succeir tres o quatre vegades, però el seu fill va
créixer i tot i que encara era un adolescent, en un d'aquests retorns es va
enfrontar al pare i li va prohibir que entres a casa, van arribar a les mans i
encara que el fill va rebre, la mare finalment el va recolzar i es va acabar el
rotllo d'aquell maltractador que mai més va tornar a molestar-los. En aquesta
cançó que us he seleccionat ara la reacció no és la mateixa. Braulio Antonio García Bautista, nascut a Gran Canària l’any 1946, i al que coneixíem
artísticament com Braulio, 
es va donar a conèixer quan va quedar en segona
posició al Festival de la Canción Española de Benidorm amb aquesta cançó "Déjalo volver", on
el fill li demana a la mare el perdó per al seu penedit pare per la mala vida i
totes les putades que li va fer i per haver-la deixat. Aixó actualmenet seria
una cosa que estaria mal vista ja que els maltractadors, siguin del tipus que
siguin, molt lluny, però de vegades No val la pena donar-se una segona
oportunitat? Hi va haver enrenou al Festival perquè el guanyador va ser Dyango,
es va parlar que era un pacte entre EMI i l'organització perquè Dyango
participés i el veritable guanyador havia d'haver estat Braulio. De fet tant el públic
com els crítics van donar a Braulio com a guanyador i va haver-hi una bona
xiulada, si bé el premi va ser per el barceloní. L’any següent Braulio va
tornar a presentar-se al festival i mira per on, va guanyar. Una cosa us diré,
Braulio ja havia quedat en segona posició un altre vegada al Festival de Benidorm
amb la cançó "A mi guitarra", l’any 1973. Des de fa anys Braulio
resideix a Miami, Estats Units.
Paco Revuelta –
La primera vez 1976
Quan es van posar
de moda, en els 70, els cantants que entremesclaren cançó d'autor amb pop i
rock, un dels rellevants va ser Paco Revuelta. Les seves cançons anaven
carregades de sexe i la veu esquinçada de aquest home nascut a Huelva, li
donava un toc molt personal a les seves composicions. Paco Revuelta va ser un
cantant, de fet podriem dir que cantautor, sorgit en els 70 que va tenir el
seus quince minuts de glòria. Entre els seus èxits d'aquella època destaquen
"Hueles a noche de amor”, “Esa mujer” i “Antes de ti no hubo antes",
al costat d'aquesta cançó que avui sona a Un Toc de Rock i que es va editar en format single l'any 1976. Només recordo un LP
seu que es va titular "Algunas de mis canciones". Crec que el greu
problema amb el que és va trovar Paco Revuelta i altres com Alberto Bourbon, és
que ell musicalment estaven entre dues aigües. La veu i les cançons de Paco
Revuelta no s’englobaven dins de l'estil pop estrictament comercial de l'època,
tampoc podien ser catalogades de rock i a més a més Paco Revuelta no anava de
cantautor. Possiblement això va fer que mai fos reconegut com el gran intèrpret
i compositor que veritablement era.
Pedro Ruy-Blas –
Mi voz es amor
Pedro Ample
Candel va néixer a Madrid l’any 1949 i havia estat cantant de Los Príncipes i
després de Los Grimm, amb els que va gravar un parell o tres de discos i als
que va deixar per incorporar-se com a suplent a Los Canarios, si bé mai va ser
membre oficial, quan Teddy Bautista va marxar a complir amb els seus deures amb
la pàtria, és a dir la mili, sent substituït a Los Grimm per Pablo Abraira.
Pedro Ruy-Blas posteriorment tocaria a The Brisk i després crea el grup Frecuencia i després va començà a
gravar en solitari ja com Pedro Ruy-Blas, debutant amb el single "A los
que hirió el amor", encara que la seva carrera va ser curta ja que l’any
1977 va crear la primera banda que va fusionar flamenc i jazz a l'estat
espanyol, us parlem de Dolores, un grup pel qual van passar Jorge Pardo, Tomas
SanMiguel, 
Rubén Dantas i altres músics paraules majors del jazz espanyol i en
la qual ell no va cantar, només tocava la bateria que no és poc. Aquest tema
que us porto ara a Un Toc de Rock, havia de ser el seu segon single, però va
ser vetat per la censura franquista en jutjar els justos i castos censors,
protectors de la moral i els bons costums que era una cançó subversiva i es va
publicar molt més tard. La veritat es que a part d’aixó de “Los campos son del
trigo y de la hoz”, no se d’on van veure alló de “subversiu”. El disc va estar
produït per Alain Milhaud. La veritat es que Pedro Ruy-Blas es un home de jazz
i a partir de 1980 va reprendre la seva carrera com a cantant solista dins
d'aquest génere i ha estat traient discos molt interessants, sempre dins d'una
línia jazzística o propera al jazz, si bé l'any 1984 va ser Judes en el musical
"Jesucristo superstar" i Jean Valjean a “Los Miserables”, és clar que
també ha fet altres musicals.
Leonardo Favio –
Fuiste mía un verano 1969
Anirem ara cap a la República Argentina
amb un dels grans cantautors del país dels meus pares Leonardo Favio, a qui vam
descobrir aquí a Espanya a finals dels anys 60 i principis de la dècada
següent, gràcies a cançons com "Ella... ella ya me olvidó, yo la recuerdo
ahora", "La foto de carnet" o aquesta que us porto avui on és
troba acompanyat per Marito Cosentino y su Orquesta. El seu nom real és Fuad
Jorge Jury i va néixer el 28 de maig de 1938 a Luján de Cuyo, Mendoza. A més de
cantautor, és un famós director de cinema argentí i avui se’l recorda més per
la seva tasca cinematogràfica que com a cantautor. És un fervent peronista i va
realitzar el film "Perón, sinfonía del sentimiento", l’any 1999, un
documental amb una durada de 6 hores dedicat a Perón. Us explicaré una curiositat.
A principis dels 
anys 70 i al costat de dos amics vem llogar un apartament, un
àtic al carrer Arizala de Barcelona, gairebé davant del Camp Nou. Era solsament
un picadero de dues habitacions. Però quan vem voler reestructurar el
mobiliari, en desmuntar un armari, vaig trobar-me darrere dels calaixos dos
LP's, un de María Dolores Pradera i un altre de Leonardo Favio que per
descomptat, fins i tot conservo ancara. Per cert, quan es va publicar aquest
single, ell gravaba per CBS Argentina, pero al país va ser distribuit per
Discophon ja que el segell C.B.S. no es va establir a Espanya fins el 1970.
Tomeu Penya –
Cabrera 1987
La cançó es va
incloure al disc “Tomeu” publicat l’any 1987 i també va ser cara B d’un single
amb “Així, així” a l’altre costat. Os porto ara a Un Toc de Rock un bon amic.
Ens coneixem des de fa casi treinta anys. Aquesta cançó del mallorquí Tomeu
Penya es una peça dolça, acollidora i podriem pensar inmediatament al
escoltarla que es tracta d'una cançó d'amor, i de fet ho és, però aquesta “Musa
d’un poeta”, la “Tendra i dolça companyera” no és una dona, es tracta de l'illa
de Cabrera, sita al sud de Mallorca. Es una illa paradisíaca, una reserva
natural que partany al municipi de Palma de Mallorca. Es un privilegiat
ecosistema que s'ha salvat de la invasió turística i que pertany des del 29 de
abril de 1991 al Parque Nacional Marítimo Terrestre del Archipiélago de
Cabrera. Curiosament s'ha salvat dels devastadors turistes gracias a la
presencia militar ja que l'any 1916 es va convertir en una base de las forças
armades. Tomeu Penya en la seva cançó ens demana que siguem respectant l'orden
natural que s'ha establert a la petita illa i que Cabrera sigui sen el 
que és.
Aquesta cançó la va incloure Tomeu Penya dins del seu álbum “Tomeu”, publicat
l'any 1987, on la cançó més important va ser “Plou” que per cert, en un concert
que va realitzar al Parc de Sant Jordi de Reus, me la va dedicar des de
l'escenari mentre que jo estaba amagat en mig del públic. En aquest LP
"Tomeu", colaboran Deborah Carter, Joan Bibiloni, Toni Cuenca, Jesús
Palazón, Miguel Figuerola i el grup Carritx i Roses. Bartomeu Nicolau Morlà,
nom veritable de Tomeu Penya, va nèixer a Vilafranca de Bonany l'any 1949 i al
1992 va rebre el Premi Nacional de Música de la Generalitat de
Catalunya per el seu disco “Sirena”. Per cert, la foto ens la van fer el dia que Tomeu i jo ens vam conéixer.
Rock Gaià – Dona
de nit 1992
Aquest cançó amb
la que avui acabaré Un Toc de Rock, podria considerar-se tota una balada per la
història que ens relatan Rock Gaià que ens parlen a la lletra de "Dona de
nit" d'una jove prostituta que treballa en el Casc Antic de Tarragona per
poder mantenir al seu fill. La noia acaba enamorant-se d'un jove client i quan
fa l'amor amb ell ja no és només sexe per diners, però un nefast dia el xicot
s'equivoca de nom mentre es troben al llit i ella sent que alguna cosa es
trenca dins del seu cor. Ja ho diu el texte “al equivocar-se de nom la va fer
plorar”. La veritat es que la lletra es molt bona i musicalment la cançó també
es molt complerta. Eren 
de l'Alt Gaià i responien al nom de Rock Gaià, per no
oblidar les seves arrels. Van publicà aquest CD l’any 1992 a través del segell
Salseta Discos i en aquest enregistrament integraven aquest bon grup, encara
que desaprofitat, Paco Aguadé (baix), Eduard López (guitarres), Josep Sánchez
(guitarres), Ramón Cruz (teclats), Ton Salvat "El Titus" (bateria) i
Pep Boada (veu i kazoo). El productor va ser Jordi Deu. Els Rock Gaià van
dedicar el disc a Vilabella, al riu Gaià i a Josep Rovira "Micolín".
A sota us poso dues fotografies del seu últim concert que va tindre lloc a
Vilabella del Camp, el 15 de juliol de 2006.
La frase per
concloure el programa d’avui es de La Faraona, la genial Lola Flores que va dir
“Tu sempre mira
endavant, però quan estiguis
a la vora del precipici mira cap avall i
retrocedeix tres passos”
Acabaré Un Toc de
Rock i jo tocaré el dos per avui, però abans us deixaré amb la bona companyia
de totes aquelles emissores per les que escoltes el programa dues vegades per
setmana o bé vía internet si t’el descarreguis des de el blog o el facebook de
Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta. Porteu-se bé i no
feu res que jo no faria.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario