El rock ha anat
evolucionant al llarg dels anys i han sorgit noves tendències i moviments, però
malgrat tot lo nou, la seva arrel preval, segueix estant fresc i vigent. Avui
escoltarem en Un Toc de Rock a Mermelada, la J. Teixi Band,
Tradivarius, Presuntos Implicados, Josep Thió, Círculos, José y Manuel, Jaime
Anglada, Efecto Pasillo, Lax’n’Busto, Loquillo, Miguel Ríos i d'altres que ens
ho demostraran des de les emissores per les que escoltes el programa dues
vegades cada setmana o vía internet si te'l descàrregues del blog o bé el
facebook de Montse Aliaga i que ens acompanyaran en aquest viatge a la historia
de la música del últim segle. Començarem el programa amb una peça del nou disc
de Los Deltonos que porten pràcticament trenta anys treballan. Aixecaré la
barraqueta un altre vegada i us diré que sóc Mario Prades i que sou
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Los Deltonos –
Merecido 2015
El grup càntabre
Los Deltonos va publicar el passat 15 d'agost un nou treball discogràfic
titulat "Salud!", del que us he extret el tema amb el que obro avui
Un Toc de Rock i que s'ha editat en format CD i també en vinil, aquest últim en
edició limitada a tan sols 500 unitats. Los Deltonos han trigat tres anys a
treure nou disc, des que el 2012 es posés a la venda "Saluda el campeón".
L'àlbum s'ha gravat bàsicament en els estudis GuitarTown, a Muriedas, Cantàbria
i han col·laborat en les gravacions Miguel Herrero (trompeta i fiscorn), Dani
Ferrer (saxos), Iñigo Bregel (orgue Hammond) i Bordas als cors. Los Deltonos
són Iñaki García (bateria), Pablo Z (baix), Fernando Macaya (guitarres i cors)
i Hendrik Rover (cantant, guitarres i compositor). Los Deltonos porten
pràcticament trenta anys a la carretera, el 
grup es va crear al 1986 a Muriedas i van
començar sent un tercet, amb Hendrik Rover com a líder i cantant, a més de
guitarra, baix i bateria i que és l'únic que queda de la primitiva formació que
en els seus inicis van ser considerats un grup de Rhythm and Blues, però he de
reconèixer que Los Deltonos han estat un grup en constant evolució musical que
han anat decantant-se cap al rock. Van debutar discogràficament amb
"Albert and the blue Kings" que es va editar l'any 1989. En total Los
Deltonos han tret 11 àlbums, a més de 2 discos molt acústics d'Hendrik Rover en
solitari i és que ha tingut diversos projectes al marge del grup, entre ells
Hank, un trio de power pop amb els que també va publicar dos discos. 
Mermelada – Coge
el tren 1979
Van començar
dient-se Mermelada de Lentejas i en aquell moment el grup estava integrat per
Javier Teixidor (guitarra i cantant) que era el líder de la banda, Daniel
Montemayor (baix), Antonio Iens (bateria) i Javier Encinas que després marxaria
amb Mamá i més tard tocaria amb Desperados, al saxo tenor. Van ser una de las
bandas carismàtiques dins de la
Movida madrileña i amb el nom de Mermelada de Lentejas van
debutar l’any 1978, treient un single editat per Chapa Discos, un subsegell de
Zafiro per difondre la música espanyola i els nous grups i que incloïa els
temes "Dame la botella" i "Marta", dues cançons composades
pel mateix Javier Teixidor. L'any 1979 redueixen el seu nom ja a Mermelada i es
publica "Coge el tren" que escoltarem ara i va esdevenir una de les 
seves millors cançons i que també va donar títol al primer LP del grup. A
mitjans dels 80 comencen els canvis de components dins de la formació de
Mermelada i van passar per el grup, entre altres, Juan Carlos Camacho (veu i
guitarra), Antonio Yenes (bateria) i altres, però finalment l’any 1988 és
desfan i Javier Teixidor, al costat de Daniel Montemayor i el bateria Antonio
Melgar, decideixen funcionar a partir d'aquest moment sota el nom de La J. Teixi Band que per
cert, van posar la música a un anunci de televisió l’any 2005 que ja hem
escoltat a Un Toc de Rock i ara els escoltarem.
J. Teixi Band –
Las ratas y yo 2014
Segueixo dient
que m'agrada aquest treball discogràfic de la J. Teixi Band, publicat a
finals del 2013 o principis de l’any 2014 i que ha representat la seva tornada
als estudis de gravació després de quatre anys. L'àlbum es titula "Grandes
huesos negros" i està ple de rock and roll amb tocs de R & B. D'ell us
he seleccionat aquest tema que escoltem ara i que és una composició de Javier
Teixidor, líder del grup, de fet pràcticament totes les cançons han estat
composicions seves. Es van gravar i van ser barrejades en els Estudis Red Led
de Madrid. El grup l'integren Javier Teixidor (guitarra i veu), junt a Daniel
Montemayor (baix, acordió i cors), Emilio Galiacho (piano i órgan) i Carlos
Hens (bateria i cors), però han col·laborat 
Manuel Càceres, César Guerrero i
Juan Muro a la secció de metall, sense oblidar Rafa Hernández, Ñako Goñi, Ramón
Arroyo i Mario Torres. La J.
Teixi Band sorgeix de les restes de dos grans bandes de rock
and roll dels vuitanta que van desaparèixer deixant el seu llegat musical, us
estic parlant de Los Elegantes i Mermelada, tots dos grups han sonat al
programa en diverses ocasions, el segon ara mateix. La J. Teixi Band es van
crear l'any 1997 i des de llavors han tingut una bona carrera musical plena de
discos molt interessants, encara que una mica allunyats de les emissores de
ràdio fórmula, quelcom d'agrair encara que no representin altes xifres de venda
ni una difusió massiva, però d'aquesta manera ells poden fer el que els agrada,
bon rock i R & B. Van debutar amb "Blues Casino" l'any 1998. Per
cert, la seva cançó "Psycodelic Sally" va ser feta servir com a
música per a un anunci de televisió, crec que era de Coca-Cola Zero, la vam
escoltar en un dels programes de la passada temporada.
Miguel Gallardo –
Recordando a Glenn 1974
José Miguel
Gallardo Vera, al que escoltarem ara al Un Toc de Rock d’avui, un dels grans
solistes espanyols dels anys 70, va néixer a Granada, el 29 de setembre de
1949, però des de petit va residir a Barcelona, on va començar a funcionar
profesionalment, primer como a cantant amb un parell de grups, entre ells crec
que Los Kifers, per després llençar-se en solitari. Miguel Gallardo va morir a
causa d'un càncer de runyó, a Madrid, un 11 de novembre de l’any 2005. Va ser
un dels més importants solistes dels anys 70, gràcies a cançons com la que
estem escoltant ara i que va ser el seu primer gran èxit, però es va
especialitzar en cançons romàntiques com "Otro ocupa mi lugar",
"Gorrión", "Y tú dónde estás", "Saldré a buscar el amor",
"Y apago la luz", si bé després va marxar-se a viure i treballar als
Estats Units, on va 
conseguir varis discos d’Or i de Platí, al juny del 1999 va
rebre el Disc de Diamant. Va intervindre a la pel·lícula “Las vacaciones del
amor” l’any 1981, diritgida per Fernando Siro. Dins de la llarga discografia de
Miguel Gallardo cal destacar “Hoy tengo ganas de tí", un single que va
superar els 2 milions de còpies venudes. L’any 1988 Miguel Gallardo va ser
nominat als Grammy i el 1990 va rebre el premi de l'Associació de Crítics de
l'Espectacle de Nova York, com a millor cantant llatí. L’any 1990 va editar el
seu últim disc i va deixar els escenaris per dedicar-se a la composició i
producció, tornan cap a Espanya. Les seves cançons han estat gravades per Azucar
Moreno, Sergio Dalma, Ana Torroja, Ana Belén, Alejandra Guzmán, Estel, Greta y
Los Garbo, Millars, Los del Río i Missiego, entre molts altres.
Miguel Ríos –
Bienvenidos 1982
Aquesta cançó
escrita per Miguel Ríos i Tato Gómez que escoltarem avui a Un Toc de Rock me la
van demanar i aquí està. És una de les més carismàtiques en la longeva carrera
musical del rocker espanyol més important dela nostra historia i va ser la peça
estrella del doble àlbum "Rock and Ríos" que es va editar a través de
Polygram l'any 1982, amb una mítica gira que va realitzar arran de la
publicació del disc. De fet el "Rock & Rios" i "Rock and
Roll Circus" de l'Orquesta Mondragón estan considerats els millors discos
en directe de la dècada dels vuitanta a Espanya. L'àlbum es va gravar a Madrid
els dies 5 i 6 de març de 1982,
a l'antic Pavelló d'Esports del Reial Madrid i va ser
emès per TVE el 7 de Maig en horari de tarda, fet totalment inusual en aquella
època, el disc es va publicar al juny del mateix any, quan el cantant celebrava
els seus vint anys en el món de la música, comptant amb Mario Argandoña, Sergio
Castillo, l'holandès Thijs van Leer que havia tocat amb Focus i Antonio García
de Diego de Viceversa que també ha treballat i molt amb Joaquín Sabina, Ana
Belén, Triana i molts altres i que en un principi fou component de Los Canarios
i Franklin, Salvador Dominguez (Pekenikes, Banzai), John 
Parsons, Paco Palacios, Mariano Díaz i Tato Gómez. Del
doble disc es van vendre més de 450.000 còpies, sent el més venut del 82. Va
ser un dels primers discos en directe, si no el primer, que no va comptar amb
una gira de rodatge abans de la seva publicació, primer es va gravar després
de tan sols nou dies d'assaig i posteriorment es va realitzar la gira. De fet
l'enregistrament del primer dia no va servir a causa de problemes tècnics i
sols van tenir una oportunitat. Miguel Ríos va dir sobre això la frase "Ho
vam fer perquè no sabíem que era impossible". Curiosament quan el disc va
ser reeditat en format CD va ser mutilat i algunes cançons no sortien,
posteriorment, crec que va ser al 2005 va sortir de nou i aquesta vegada es van
incloure més temes i va ser digitalitzat i remasteritzat, encara que Miguel
Ríos es va queixar per no haver estat consultat.
Jaime Anglada –
Noches de alcohol 1997
El cantant,
guitarra, saxo i compositor Jaime Anglada Avilés va néixer a Palma de Mallorca
el 13 de setembre de 1972. Aquest CD titulat genéricamente "Dentro de la
noche" va ser el seu primer treball i es va publicar a través del segell
Virgin. Aquest disc es va començar a gravar el 20 de novembre del 1995 i va
sortir a la venda el 14 de maig de 1997. Anteriorment, el 5 desembre de 1996,
Jaime Anglada va actuar en el "Concert per la Pau" que es va celebrar a
París, commemorant el 50 aniversari de la fundació de la UNESCO. En aquella ocasió Jaime
Anglada va compartir escenari amb Nacho Cano, Yanid Noah i Roger Eno, va ser
presentat per Inés Sastre. També va fer televisió i va participar en la sèrie
de TVE "A las once en casa". En aquest primer CD de Jaime Anglada del
que os trec aquesta peça, van col·laborar Roger Eno, Kate St John que és la
saxofonista de Van Morrison i Cristina Lliso de
Esclarecidos. En aquest tema toquen Kiko Porcel (bateria), Pepe Estrada
(baix), Xisco Torvisco 
(guitarra elèctrica), a més del propi Jaime Anglada que
toca la guitarra i canta, al costat de Kate St John al saxo i Richard Vinto al
piano, la producció va ser de Roger Eno. A Jaime Anglada se l'ha comparat en
moltes ocasions amb Bruce Springsteen i és que influèncias té ja que sempre ha
confessat que el Boss va ser el seu ídol juvenil. Jaime Anglada va treure un
segon disc el 22 de febrer de 1999 titulat "Empezar de nuevo" i a mi
em sembla recordar un disc en català signat com Jaume Anglada, però segurament
estic confós. Va treure “Nunca Tendremos Graceland” al 2003, “Otra canción de
carretera” l’any 2006, “Stereo” al 2010, “Jaime Anglada en concierto, gira
Stereo” al 2011 o “Temposinfónico” ja al 2013. 
Lax’n’Busto –
Llença’t 2000
Aquesta cançó
donava títol a un àlbum que els vendrellencs Lax'n' Busto van publicar l'any
2000, va esdevenir un dels temes més representatius en la carrera d'aquest bon
grup de rock en català i va ser publicat pel segell DiscMedi. Seria el seu
últim treball per a aquest segell barceloní ja que "Morfina" que va
sortir l’any 2003, va ser publicat per Música Global. En aquest disc el cantant
del grup encara era Pemi Fortuny Soler. El 20 d'octubre de 2006, en el darrer concert
de la gira que estaven fent Pemi Fortuny (a la foto) va anunciar, mitjançant el fòrum de
Lax’n’Busto, que deixava el grup. Entre les diverses raons, va dir que volía
dedicar temps a aquelles persones que no han tingut la sort a la vida que ha
tingut ell. Se'n va anar a viure a Sierra Leona i va participar en 
diverses
iniciatives solidàries, fou substituit per Salva Racero. Els Lax’n’Busto son
actualment Jaume Piñol Mercader (bateria i cors) nascut a El Vendrell el 20 de
juliol de 1971, el baixista Jesús Rovira Costas nascut també a El Vendrell el
24 de maig del 1968, el guitarra Cristian G. Montenegro que va néixer a
Vilafranca del Penedès un 15 d'octubre del 1970, el teclista Eduard Font,
nascut a Torroella de Montgrí el 11 de novembre del 1975 i que havia militat a
Sopa de Cabra i Glaucs i finalment el nou cantant Salva Racero Alberch que és
manresà i va néixer el 8 d'agost de 1976.
Efecto Pasillo –
Cuando me siento bien 2015
Sorgits a Gran
Canària l'any 2007 Efecto Pasillo és un grup molt interessant que acaben de
publicar un nou àlbum titulat "Tiembla la tierra" que s'ha publicat
el 23 de juny del 2015, a
través del segell Vicious Records. Aquest tema que us he seleccionat per
compartir ara a Un Toc de Rock ha estat el primer single extret de l'àlbum. El
grup canari està integrat per Iván Torres (cantant), Javier Moreno (bateria),
Nau Barreto (guitarra) i Arturo Sosa (baix). Es van donar a conèixer al guanyar
un concurs i tot i que van treure una maqueta, gravarien el seu primer àlbum
"Efecto Pasillo" al 2010, del qual el single “Chacho” va ser tota una
revelació i gràcies a l'èxit obtingut per ell, van ser teloners de la gira
espanyola que van realitzar Hombres G, guanyant el premi Grup Revelació de
l'any a Gran Canària. El 15 de novembre de 2012. Efecto Pasillo van ser nominats
per als premis 40 principals 2012 en la categoria de millor artista revelació i
la de millor cançó pel seu single "Pan y mantequilla". En total
porten publicats quatre àlbums i 10 singles.
Loquillo y
Trogloditas – Cadillac solitario 1983
Una de les
cançons més emblemàtiques en la discografia de Loquillo y Trogloditas és
"Cadillac solitario" que es va incloure en el seu primer àlbum
"El ritmo del garage", publicat l'any 1983 per DRO-Tres Cipreses i en
el què també es van incloure, a més de la cançó que donava títol, “Quiero un
camión” i “Barcelona ciudad”. Loquillo deixava enrere a Los Intocables i
començava la millor etapa musical per Loquillo. José María Sanz, un noi del
Clot que anaba per jugador de basket i es va reconvertí en cantant de rock and
roll, va néixer el 21 de desembre de 1960. Los Trogloditas eren Sabino Méndez,
Ricard Puigdomènech, Jordi Vila i Josep Simón Ramírez. Aquest últim és el
propietari del nom Trogloditas, per això des de 2007 José María només utilitza
el Loquillo. Després van tindre canvis en la formació, anades i vingudes,
cosses que passan. Quan Sabino Méndez va marxar-se, el nucli musical es va
centrar en Jaime Stinus i Sergio Fecé. Aquest últim era, a més de teclista, un
bon productor. Va produir un dels discos d'un grup que jo vaig portar, els
lleidatans Adhesivo. Un bon dia vaig organitzar un concert de Loquillo y
Trogloditas a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig tindre
problemes amb Loquillo que va aceptar
una roda de premsa i 
finalment no va volguer fer-la. Jo vaig tindre que
excusar-lo, però sembla ser, segons em va explicar un del grup que Loquillo
estaba en unes condicions que no podía sortir devant dels mitgans i aixó que
durant un temps es va dedicar a criticar a Sabino Méndez. Quan els crítics
realitzem la cobertura d'un concert, almenys jo, sempre procurem ser
imparcials. El problema és que amb els anys coneixes gent del món de
l'espectacle, adquireixes simpaties i antipaties, el que de vegades fa que en
un concert vegis les fallades o les coses ben fetes, més destacades unes de les
altres. Us puc dir que quan Jorge Porcar, cap de promoció d'Hispavox o el seu
ajudant Ignacio Martín, dos bons amics, em feien arrivar un nou disc de
Loquillo, sempre em deien que no feia falta que el publiqués, que m'ho enviaven
per la meva col·lecció privada.
Círculos – Mi
dueña y señora 1971
Aquesta cançó és
una versió del tema de Cat Stevens "Lady D'Arbanville", interpretat
en castellà pel grup Círculos que la van publicar en un single editat pel
segell barceloní Unic-Ekipo l'any 1971, amb una altra bona versió, en aquest
cas del tema "Respect" d'Otis Redding que és instrumental, a la cara
B. Va ser el segon i últim single que publicarien Círculos, aquest bon grup de
Barcelona que havien debutat amb un altre senzill editat l'any 1970 en el qual
el tema estrella va ser "Cecília", una altra versió, en aquest cas
de Simon & Garfunkel i amb l'única versió en castellà que conec del “Get
Reddy” dels nord-americans Rare Earth a la cara B, clar que ells la fan molt curta,
recordeu que l'original durava més de 21 minuts, de fet miraven a
l'enregistrament que abans havien realitzat The Temptations. Poca cosa us puc
dir d'ells tret que eren cinc i el teclista que era de Lleida, es deia Lluís
Payà i crec que també ha gravat en solitari al capdavant del seu piano i així
mateix és compositor, de fet per YouTube corren diversos vídeos seus molt
recomanables.
El pianista i organista Lluís Payà
José y Manuel –
Teresa 1972
Nascuts a Màlaga,
els germans José Antonio i Manuel Martín havien format duet des dels seus
primers passos en això de la música i quan van voler llançar-se
professionalment ells van enfocar la seva música cap al folk, encara que amb
tocs de pop i van participar en un munt de festivals. L'any 1970 van aconseguir
ser fitxats per Hispavox i van editar el seu primer single amb el tema "Y
me enamoré", les dues cançons del disc havien estat escrites per ells. Va
funcionar mitjanament bé a nivell vendes i això els va servir com a aval per a
gravar un LP que van titular "Génesis" que va incloure un dels seus
temes més populars “Mi pequeña hermana” i que va ser produït per Rafael
Trabuchelli. Al 72 traurien un altre àlbum “Pronto amanecerá” i es van
traslladar a Madrid per unir-se a Rodrigo García i José María Guzmán en un nou
projecte que es va dir Solera, als quals hem escoltat ja al programa, si bé va
ser la passada 
temporada. Desavinences amb els seus dos companys va fer que
només gravessin un àlbum i l'any 1974 José Antonio i Manuel Martín s'uneixen a
Nuevos Horizontes, un grup més proper al folk que al pop i que portaven
funcionant ja des de feia diversos anys i havien publicat, entre altres discos,
“El afinador de cítaras”, un tema escrit per Vainica Doble que va funcionar
molt bé a nivell de vendes. La reunió es resumeix en un sol àlbum "Telaraña",
editat al 74, amb cançons escrites pels germans Martín i que va passar
desapercebut sense tenir continuïtat, després els vaig perdre la pista. Manuel
abandonarà la música i José Antonio es va dedicar a professor de guitarra. En
total publicarien 3 LP 's i 7 singles, aquest tema que escoltem ara i que al
meu parer és una de les millors composicions del duet, es trobava en el segon
àlbum i es va publicar en single amb "Buena suerte" a la cara B, es
va editar l'any 1972.
Cánovas, Rodrigo,
Adolfo y Guzmán CRAG – Como una noria 1985
Ara escoltarem un
grup dels que ja hem parlat en moltes ocasions, es tracta de Cánovas, Rodrigo,
Adolfo y Guzmán, la primera superbanda del pop espanyol, coneguts popularment
com CRAG i així signaven molts dels seus discos. El grup l’integraven quatre
grans músics amb experiencia a l’esquena: Juan Robles Cánovas, Rodrigo García,
Adolfo Rodríguez i José Marí Guzmán, van publicar només tres LP's i dos
recopilatoris, la veritat és que no van tenir l'èxit que ells es mereixien. Amb
el temps CRAG han estat reivindicats per la seva música, les seves lletres i
les seves harmonies vocals i comparats amb Crosby, Still & Nash, fins al
punt que "Señora azul", el seu primer disc, és considerat un dels
millors de la història del pop espanyol. La veritat es que penso que aquesta
cançó "Señora azul", ara està sobrevalorada. Aquest tema que escoltem
a Un Toc de Rock l’he extrec del seu tercer llarga durada "CRAG 1985"
de l’any 1985. Val a dir que CRAG eren veterans amb experiència quan van crear
el grup, Cánovas havia estat bateria de Los Modulos i de Franklin, Rodrigo
provenia dels Pekenikes, Adolfo havia estat cantant i guitarra de Los Iberos, i
Guzmán, juntament amb Rodrigo pertanyien al grup Solera del que us he parlat
abans. Per cert, quan CRAG es 
van desfer, Jose Mari Guzmán va crear Cadillac,
un altre de les bones bandas de pop espanyoles. En els noranta van tornar, pero
ja sols eren tres. Us explicaré una anècdota. Quan vaig organitzar la gira
espanyola d'Al Stewart, el primer concert es va celebrar a Sevilla, però
l'endemà havíem d'actuar a Puigreig, a Barcelona i mentre els equips i tècnics
anaven en camió i autobús d'una plaça a l'altra, els músics, el meu soci i jo
vam viatjar amb avió de Sevilla a Barcelona i allà ens esperaven els cotxes amb
què ens vam desplaçar a Puigreig. Viatjàvem en el meu vehicle Al Stewart, la
seva companya, el meu soci Mikel i una amiga. En el cassette que portava posat
va sonar aquesta cançó i quan s'escoltava la guitarra li vaig preguntar a Al
Stewart que li semblava, va contestar immediatament "Mark Knopfler ja n'hi
ha un".
Tradivarius –
Carta 1993
Tradivarius van
ser una banda de Reus descoberts per l’amic Santi Arisa que els va produir el
seu primer treball discogràfic. Santi Arisa m’explicava un dia dinan a casa
meva i molt orgullós desprès de donar-me aquell primer disc que Tradivarius
eren la primera banda que va incorporar gralles al pop-rock, encara que ells
sempre van tenir una arrels molt celtes en la seva música. Quan li vaig
preguntar "I de la Dharma
que?" la seva resposta va ser clara: "La Dharma es un saxo mal
tocat". Aquest tema, amb una bona lletra que ens parla de com canvia la
gent amb el pas dels anys, es trobava en el seu CD "Bruixes", editat
l’any 1993 pel segell AZ Records, propietat de Braulio Paz que també tenia
l’empresa de so i llum Triple Onda. Els integrants de Tradivarius en aquest
enregistrament van ser Izaskun Zubizarreta (violí), Emili Puig (bateria) i que
anteriorment havia militat en el grup barceloní Ipso Facto dels que jo habia estat
manager, 
Ferran Balanya (baix), Salvador Daroca (gralles), Enric Granollers
(flautes i gralles), Dani Rambla (teclats) i el seu líder i compositor, l'amic
Pep Solorzano (veu i guitarra), seva es aquesta cançó que escoltem ara al
programa d’avui d’Un Toc de Rock. Pep Solorzano, al voltant del que
s’aglutinaba Tradivarious, es amic meu, però la veritat es que fa un munt
d’anys que no se rés d’ell, si bé per referències se que segueix en el món de
la música. A l’àlbum “Bruixes” del que us he extret el tema, van col·laborar
també Frances Marimón a l'acordió i Robert Le Gall al violí. El productor va
ser el mateix Robert Le Gall. Per cert, Pep Solorzano es l'autor de l'himne del C.D. Riudoms, a la foto el dia de la presentació
Presuntos
Implicados – No hay palabras 1989
Aquest tema es
trovaba al disc que marcà l'abans i el després de Presuntos Implicados, un bon
grup creat a Yecla, Múrcia i establert a València, un dels gran absens en
aquell programa que vaig fer fa poques setmanes parlant de la música
valenciana. Aquest disc del que us parlo, editat l’any 1989, un dels seus
millors traballs es “Alma de blues”, clar que sempre que tinc l’álbum al
davant, acabo seleccionan “Alma de blues”, la cançó que dona títul, però el
disc te altres bones peças, con aquesta que sonarà ara per a totes vosaltres,
per tots vosaltres. El grup estava integrat per Soledad Giménez, el seu germà
Juan Luis Giménez i Nacho Mañó que era el marit de Sole i abans d’aquest LP
Presuntos Implicados havian estat 
gravant peçes en una línea prácticamente discotequera
casi techno pop, amb aquest disc van cambiar d’estil i aixó va ser molt positiu
per a ells. Si bé Soledad Giménez els va deixar per treballar en solitari i des
de la marxa de Sole, fa uns quans anys, el seu lloc l'ocupa la cantant Lydia
Rodríguez, però la cosa no va igual que abans. Presuntos Implicados han tret
amb la nova cantant, un disc en directe
gravat a Méxic i titulat “Zona Preferente: 'La Noche 2 desde la Ciudad de México” que es va
publicar l’any 2013 mitjançant el segell WEA Méxic, el tercer disc amb la nova
cantant.
Josep Thió –
Entre el cor i el fons del mar 2006
L’àlbum “5000
Nits” és al meu parer un dels millors treballs de Josep Thió, aquest gran músic
català que va formar part de Sopa de Cabra des de la seva creació l’any 1986.
L’àlbum es va editar al 2006
a través del segell discogràfic gironí Música Global i
en la meva opinió es el millor disc en la carrera de Josep Thió, un
guitarrista, cantant, productor i compositor que va va néixer a Barcelona l’any
1965. La veritat es que val a dir que Josep Thió no té una carrera discogràfica
en solitari excessivament abundant, sols tres àlbums, però els seus discos són tots molt dignes
d'escoltar-se amb 
atenció i gaudir-los, per això us he seleccionat aquest tema
per acabar el programa d’avui d’Un Toc de Rock i que es trobava, com us deia en
el álbum "5000 nits" i sona per a tot vosaltres, per a totes
vosaltres. Des del 2004 dirigeix un espectacle amb Berta Peñalver Grau, Laia
Vaqué i Carol Duran, fent versions de temes que les han influït com Morcheeba,
Tribalistas, Nada Surf o Ovidi Montllor. També ha col·laborat en diverses
ocasions amb el grup de Mallorca Fora des Sembrat. Posiblement quan aquest programa surti a l'aire els Sopa de Cabra ja tindran al carrer el seu nou disc "Cercles" que està anunciat per el 6 de novembre.
Acabaré amb
l'actor i director Clint Eastwood que diu al final de la pel·lícula "Els
Ponts de Madison" la frase:
"Hi ha
certeses que només es presenten
una vegada a la vida”
Tancaré ara Un
Toc de Rock per avui, però abans de marxar-me us deixaré amb companyia
d’aquelles emissores que emeten el programa dues vegades a la setmana o bé vía
internet si t’el descarreguis des del blog o del facebook de Montse Aliaga. Sóc
Mario Prades i ara baixaré un altre vegada la barraqueta fins el proper
programa. Ens retrobarem a les ones.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario