Un Toc de Rock 10-19

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

D'ençà que en els anys seixanta Peret i El Pescaílla van crear la rumba catalana o rumba blanca, l'estil va pendre carta d'identitat a Catalunya. Avui començarem amb una cançó del nou treball d'Estopa, també escoltarem a La Troba Kung Fu, Gertrudis i als creadors de la nova rumba catalana, la Mirasol Colores. Però així mateix recordarem en Un Toc de Rock al gran Gato Pérez amb Danza Invisible interpretant una de les seves cançons, al costat de Ciudad Jardín, Dani Flaco, Celtas Cortos, Furia, Jeanette, Joe Dassin, Franco Battiatto, Glaucs amb Serrat i fins i tot escoltarem a Julio Iglesias. Arriba el moment de començar el programa des de totes les emissores per les que surt a l’aire dues vegades per setmana o vía internet si te'l descàrregues del blog o el facebook de Montse. Sóc Mario Prades i ara obriré la barraqueta un altre vegada dient com sempre, aixó si, alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Estopa – Sin sombrero

Els germans Muñoz, el duet Estopa, originaris de la ciutat satèl·lit de Sant Ildefons, a Cornellà, encara que els seus pares van arribar a Catalunya des d'Extremadura, han publicat un nou treball discogràfic titulat genèricament “Rumba a lo desconocido”, molt més proper al rock i que es va publicar el passat 2 d'octubre, encara que abans de treure l'àlbum a la venda ja havien editat dos singles i un maxi-single que es va regalar en concursos, com avanç. Al mes de setembre van treure tres senzills més i si tenim en compte que el disc conté un total de 12 cançons, doncs... feu comptes haver que és el que queda. La cançó que us he seleccionat per començar avui Un Toc de Rock és el tema que tanca el CD. Així i tot sembla ser que l'àlbum ha estat número 1 en vendes, però ja sabeu com funciona això de les llistes a Espanya. Si pagues puges. Estopa són un duet integrat pels germans  David nascut el 10 de gener de 1976 i José Muñoz Calvo 13 de novembre del 1978 que anaven per operaris de la SEAT, però la música va sortir guanyant. Van debutar amb un primer àlbum titulat com ells "Estopa", l'octubre del 1999 i van superar el milió quatre-centes mil còpies, tot un rècord per a un disc de debut al nostre país. El seu segon treball discogràfic "Destrangis" va superar els dos milions de discos venuts, però tot i que els seus següents discos es van vendre bé, mai han tornat a superar aquestes xifres, ni de lluny, és clar que en total Estopa porten més de quatre milions d'àlbums venuts, una xifra a tenir en compte.

La Troba Kung-Fú – Clavell morenet 2007

El cantant i acordionista Joan Garriga abans de crear La Troba Kung-Fú va ser el líder del grup Dusminguet, una de les bandes de rock en català transgressores a finals dels 90 i principis del nou segle i va ser el compositor de molts dels temes d'aquesta banda avui desapareguda que va publicar tres àlbums. Quan Dusminguet es van desfer Joan Garriga va col·laborar en projectes d'Amparanoia i Xerramequ Tiquis Miquis. L'any 2005 decideix crear La Troba Kung.Fú, al costat de Muñeco (percussió), Marià Roch (baix), Muxaxo (guitarra rumbera), Pep Terricabras (bateria) i Toti, en una línia musical  que s'acosta i molt a la rumba blanca, la rumba catalana de Peret i el Pescailla, encara que molts actualment identifiquen la rumba catalana amb La Troba Kung-Fu i altres grups actuals, oblidant als creadors del gènere o a Los Amaya, Rumba 3, fins i tot Los Manolos, sense adonar-se que tot està inventat a la vinya del Senyor, de fet la moderna rumba catalana te el seu origen en La Orquesta Mirasol Colores que escoltarem després. La lletra d'aquesta rumbeta que he seleccionat perquè l’escoltem a Un Toc de Rock i que veritablement es titulava “La cançó del lladre”, va ser l’àlbum el que es va dir “Clavell morenet”, editat l’any 2007, el seu primer disc, és molt dura, tot i que s'amaga darrere d'una capa d'alegria i ritme rumbero. Ens parla d'un delinqüent, un facinerós al que finalment la llei aplica la pena més dura de totes, la pena de mort. La cançó es va incloure a la banda sonora de la pel·lícula "El triunfo" de Mireia Ros i sobre una novel·la de Casavella.

Gertrudis – El meu germà 2003/2015

Tal i com us vaig anunciar, Gertrudis té un nou disc al carrer titulat genèricament “Gertrudis 15 anys” i que és una mena de recopilatori dels seus èxits, publicat per celebrar, com el títol indica clarament, els seus quinze anys trepitjant escenaris i oferint bona música mestissa. Aquest nou treball discogràfic permeten descarregar-lo gratuïtament des de la seva pròpia pàgina web, una iniciativa cada vegada més difosa i amb la qual jo estic molt d'acord ja que ells realitzen una gira simultàniament i sóc de l'opinió que els grups han de guanyar-se els diners tocant davant el seu públic. Sorgits a La Garriga, població del Vallès Oriental, Gertrudis són una bona banda de rumba catalana, però hem de reconèixer que Gertrudis són molt més que aixó ja que la seva música és una fusió de reggae, ska,  rumba i altres estils, un camí que vam obrir gent com Manu Chao, Macaco, Amparonoia, Dusminguet i altres grups. Gertrudis que van treure una maqueta autofinanciada per ells l’any 2000, van debutar amb l'àlbum "Teta" l'any 2003, on es va incloure originalment aquesta cançó que compartim ara a Un Toc de Rock, un disc que va fer se'ls qualifiqués com a Grup Revelació i que es un dels més populars en la carrera d'aquest tercet integrat per Xavi Ciurans (cantant) que ara crec que viu a Reus, Xavi Freire (veu i guitarres) i Edu Acedo (veu i violí), comptant amb Marc Más (piano i teclats), tot i que quan van començar eran tota una tropa.

Mirasol Colores – Rumba criminal 1977

L'any 1974 es va crear l'Orquesta Mirasol, en la qual militava inicialment l'extraordinari saxofonista Ricard Roda i que més tard es reconvertiria en Mirasol Colores, enfocant la seva música més cap a la salsa que al jazz original dels seus inicis. El cantant en aquest tema, posiblement el primer del que és podria dir la moderna Rumba Catalana, és Manel Joseph (veu, congues i marimba), que va formar més tard l'Orquestra Plateria i que havia estat component de Dos + Un, al costat de Tete Matutano (flauta i percussió), Gustavo Quinteros (bateria, congues, bongos i marimba), Santa Salas (congues, bongos i percussió), Dave Pybus (teclats, saxo, clarinet, vibràfon i kalimba) i Xavier Batllés (baix, contrabaix, requinto, conga, guitarra de 12 cordes i percussió). Els Mirasol només van gravar dos discos "La Boqueria" l'any 1977 i "Salsa Catalana" del qual extraiem aquest tema que també es va incloure en un CD recopilatori de grups de l'Ona Leietana. Avui dia tant l'Orquesta Mirasol com Mirasol Colores, són una referència quan es parla de la Ona Laietana. Ambdós discos van ser reeditats per PDI conjuntament en un sol CD, l'any 1992. La Orquesta Mirasol la van crear l’any 1973 el pianista Víctor Ammann i el baixista Xavier Batllés, comptant amb Ricard Roda, Pedrito Díaz, Cèsar Vieira, Miquel Lizandra, Dave Pybus (a la foto feta per Mario a la sala Luz de Gas), Gustavo Quinteros i Santa Salas. Van ser el primer grup del nou segell Zeleste. La seva presentació en la primitiva sala Zeleste del carrer Platería de Barcelona va ser molt curiósa. Un periodista honrat, ho va descriure dient que tots els que van assistir a la seva presentació es van sentir sorpresos per l'edat dels músics, gairebé tots majors dels 40, alguns amb molts anys més i van pensar "Quina colla de vells", però quan van començar a tocar les boques es van obrir de bat a bat amb sorpresa i tothom va al·lucinar per un tub i és que els "vells" els van donar una lliçó de bona música i saber tocar. Es van acabar les crítiques i rialles. També van actuar al Canet Rock 75 amb María del Mar Bonet col·laborant amb ells.

Danza Invisible – Un amor en cada bar 2010

El grup malagueny Danza Invisible es van crear a Torremolinos i va ser fundat per el batería i cantant Ricardo Texidó juntament amb Chris Navas i Manolo Rubio, provinents del grup punk Adrenalina. l’any 1981. Poc després, va entrar Antonio Gil a la guitarra i Javier Ojeda, que va substituir a Ricardo Texidó com a cantant i aquest es va dedicar ja sols a la bateria. Jo pensaba que Antoñito havia mort, la veritat es que no se perque i sembla ser que no, que segueix viu i per molt anys. Danza Invisible van guanyar el Concurs de Rock Alcazaba, organitzat per l'Ajuntament de Jerez de la Frontera, el que els va permetre gravar el seu primer senzill amb la cançó "Mis ojos hacia ti". Jo els vaig tenir actuant a la discoteca Torn de l'Hospitalet de l'Infant i es va omplir a rebentar. El bateria Ricardo Texidó els va deixar l’any 1993 per llançar-se com cantant i compositor en solitari, debutant amb el disc "Texidó". Aquesta canço, una composició de Gato Pérez que ell va interpretar i va incloure a la banda sonora de la pel·lícula “La Rosa del bar” de Ventura Pons es trova en un àlbum de Danza Invisible titulat “Tía Lucía” que van editar el 12 de març del 2010 i on tot son versions d'autors molt dispars, desde aquesta del Gran Gato a peçes de Hilario Camacho, Michael Jackson, Eddy Grant i atres. Danza Invisible han editat 21 discos i coseguit 7 Disc d’Or i 2 de Platí. L’últim álbum que han tret es “Danza Total” del 2013, si bé penso que era un recopilatori.

Ciudad Jardín – Dame calidad 1986

El grup Ciudad Jardín que per el seu nom a mi sempre em recorden una anyorada platga molt propera a Palma de Mallorca on anava quan era un xiquet i estiuejava cada estiu amb els meus pares a la capital de les Balears, eren una banda de Madrid englobada en l'anomenada "Movida madrilenya". El líder de la banda era el cantant Rodrigo De Lorenzo que havia estat guitarrista del grup Ella y Los Neumáticos, al costat de Eugenio Haro Ibars que va ser guitarra amb Glutamato Ye Ye i que es va mantenir en el grup fins a la seva mort l'11 d'abril de 1991 a causa de la SIDA, tot i que algunes bios diuen que va morir l’any 1994. La cançó més popular en la seva carrera va ser "Emmanuel negra en el valle de los zombies". El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock donava títol al seu tercer LP editat l’any 1986. Ciudad Jardín van ser els pioners, o un dels grups pioners, en fer rock amb tocs salseros. Una cosa que molts diuen que va crear Jarabe de Palo i altres que Radio Futura, La Marabunta o Pablo Bicho, però no, va ser Ciudad Jardín. De fet tampoc es cert del tot ja en els 60 ho havien fet molts altres, entre ells Los Llopis i inclus Los Mustang. Us ho he dit moltes vegades, tot està inventat a la Vinya del Senyor.

Celtas Cortos – El marinero borracho 2010

Avui us porto a Un Toc de Rock una cançó extreta del àlbum dels vallisoletans Celtas Cortos "Introversiones", un disc que es va posar a la venda el 31 d'agost del l’any 2010 i que està ple de bones versions. Aquesta que sona ara a Un Toc de Rock és la que van fer del tema "The Druk sailor", una cançó tradicional de la Royal Navy britànica que ja havia estat gravada per gent com Blaggards, Gin, Dale Haze and the Champions, The King's Singers, James Last, The Swingle Singers, Pete Seeger i molts altres. Com us deia, en aquest àlbum, la banda liderada per Jesús Cifuentes, es dedicaven a fer versions de cançons que els van motivar en el seu moment, una cosa que sembla haver-se possat de moda des de fa uns quans anys al panorama musical espanyol. Celtas Cortos es van crear l’any 1984 a Valladolid i avui només queden quatre dels membres originals, liderats per Jesus Cifuentes. Van començar sent un grup instrumental, però l’incorporació de veu a les seves cançons a partir del LP "Gente inpresentable" publicat l’any 1990 va ser un encert i els va obrir el mercat espanyol fins arribar a les 180.000 còpies venudes del disc, si bé él que els va consagrar va ser "Cuéntame un cuento" que es va editar al març de 1991. L'any 2002 Jesús Cifuentes els va deixar si bé ja tenia una carrera paral·lela en la què destaca l'àlbum "El caimán verde". L’any 2006 van tornar a reunir-se els Celtas Cortos, encara que amb molts canvis en la seva formació. Actualment Celtas Cortos son Alberto García (violí i trombó), Óscar García (baix), Jesús H. Cifuentes (guitarras i veu), Goyo Yeves (saxo i whistles), Antón Davila (gaites, flautes i whistles), Diego Martín (bateria) i José Sendino (guitarras). L’any passat van treure un doble disc gravat en directe i que es va titular “Vivos y directos”. A la foto Celtas Cortos amb Mario Prades i unes amigues.

Dani Flaco – Desapareció

Daniel Sánchez García, que sembla ser que de nen era molt prim i per aixó seria conegut artísticamente anys més tard com Dani Flaco, va néixer al barri de Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat, l’any 1977 i al igual que els Estopa, als que hem escoltat per començar el programa d'avui, anava per operari de la SEAT, però la música va guanyar. La veritat es que primer anava per jugador de futbol, pero una lesió va truncar els seus somnis. Mira tu, com el Julito Iglesias. Dani Flaco es podria considerar avui dia un cantautor urbà. Les seves cançons tenen bones lletres, en moltes ocasions molt dures i que parlen de coses cotidianes que passen al nostre voltant, als carrers de qualsevol ciutat. Aquesta que sona ara tracta d'un tema que dia a dia es converteix en habitual, cada vegada hi ha més casos de noies desaparegudes, algunes apareixen més tard vives, però de la gran majoria només es troben, quan es descubreixen, les seves despulles. Tristes notícies que omplen pàgines de diaris, capçaleres d'informatius i submergeixen a lesfamilies en el dolor i la desesperació. Des de Un Toc de Rock jo sé que dir aixó aquí al programa és clamar en el desert, però només em resta volgué seguir sent un il·lús optimista que espera de la justícia que canviï algunes de les seves lleis i apliquin amb tot el seu rigor el càstig adequat a gent d'aquesta casta. No és admissible casos com el del Rafitas! I hi han massas avui en dia. Nosaltres recordem un cas molt proper, va passar a Tarragona ciutat, on va desapareixer Aurora Mancebo, filla del pintor i cantant tarraconí José Luis Mancebo i crec recordar que rés s’ha sabut ancara avui en dia, un grapat d’anys després, d’ella. Per cert, l’altre dia a un telediari vaig veure una noticia sobre la gent que despareix al país i les xifres d’aquells dels que no es torna a saber rés mai més, segons fons de la Guardia Civil, són esgarrifoses.

Furia – A flor de piel 1972

El grup barceloní Furia es va crear després de la dissolució de Los Gatos, que abans eren els populars Gatos Negros, no confondre amb els argentins, i van tenir una curta carrera marcada per quatre singles del qual aquest és el més interessant i que és van anar publicant de 1971 fins l’any 1973. La veritat és que “A flor de piel” es una cançó que a mi particularment sempre em va agradar. A la banda trobàvem al guitarrista Quique Tudela, junt amb Toni, Eddy i Alfredo. Quique Tudela avui en dia forma part de Los Salvajes, actuant amb aquests, amb Gatos Negros i un tercer grup que és la fusió dels altres dos i al que anomenen Clan Gatos Salvajes. Aquest single que escoltem ara a Un Toc de Rock es va publicar l’any 1972 a través del segell BP i va ser distribuït per Belter, de fet jo sempre he cregut que era un subsegell de Belter. La veritat es que Furia eran un grup que petaven mol bé, però no van tindre la seva oportunitat, suposo que la discográfica, petita ja en aquella època, va influir i molt, així com els problemes legals que més tard va tindre Belter fins que va desapareixer com a segell i el seu catalec i els màsters es va perde al quedar-s'el alguns dels ejecutius del segell com indemnització. Anys més tard el trovabem en altres segells que van anar sortin, entre ells Divucsa. Ara als Furia els recordem a Un Toc de Rock amb aquesta bona cançó. A la foto Quique Tudela amb Los Salvajes, es el segon per la dreta.

Jeanette – Frente a frente 1981

Jeanette és una cantant amb una veu molt particulari aninada, que es va fer popular quan va formar part dels Pic Nic, una banda barcelonina mítica de finals dels seixanta a cavall del pop i el folk, sobretot gràcies al seu gran hit "Cállate niña" que va escriure la mateixa cantant, però quan el grup es va desfer ella va llançar-se en solitari amb una carrera interessant i amb bastants èxits. En solitari Jeanette va triomfar amb temes com "Soy rebelde" i "Por qué te vas", aquesta última una cançó que va arribar a classificar-se en les llistes del Billboard americà entre les primeres posicions. En els noranta es va incorporar a l'elenc de Mágicos 60 i Mágicos 70, al costat de Tony Ronald, Micky, Lorenzo Santamaría, Karina, Elsa Baeza i altres que es van anar canviant. Janette Anne Dimech va néixer a Londres, el 10 d'octubre de 1951 de pare nord-americà i mare canària, però es va fer musicalmente a Barcelona. "Frente a frente" que escoltem ara a Un Toc de Rock, es va incloure en el seu segon LP "Corazón de poeta", editat l’any 1981 i que es un dels seus millors discos, gairebé totes les cançons, aquesta també, van ser composicions del jerezà Manuel Alejandro i la seva esposa Purificació Casas, encara que aquesta consta en els títols de crèdit com Ana Magdalena que era un seudonim. L'àlbum va ser Disc de Platí a Espanya i arreu del món porta venudes més de 25 milions de còpies. Aquest tema també va ser versionat per Enrique Bunbury, en el seu disc “Las consecuencias”.

Joe Dassin – A ti 1976

El cantant frances nascut als Estats Units Joseph Ira Dassin que és el seu veritable nom, encara que conegut artísticament com Joe Dassin, va ser un dels pocs artistes europeus amb discos que van ser permesos darrera del teló d'acer, a la Rússia Soviètica i que es programaven a les emisores comunistes. Però Joe Dassin va néixer a Nova York el 5 de novembre de 1938 i va morir d'un atac cardíac, durant les seves vacances a Tahití, el 20 d'agost de 1980. Els seus pares eren comunistes i van tindre que exiliar-se dels Estats Units per culpa del Senador Joseph McCarthy i la seva caça de bruixes, traslladant-se a França on es van afincar. Crec que aquesta va ser la raó del per que les seves cançons van ser aceptades i van sonar als paissos sovietics. Al meu paré "A tí" és una de les seves millors cançons i aquí la teniu. Per cert, entre els compositors francesos morts, Joe Dassin és el que genera més ingressos per drets d'autor al veí pais. L'SGAE francès estarà d'un content... Per cert, no us estranyi que aquest tema estigui interpretat en espanyol, Joe Dassin va gravar en alemany, castellà, italià i grec, a més del francès i l’anglès. La cançó originalment en francès, estava dins del seu LP "Le Jardin du Luxembourg" editat l'any 1976.

Franco Battiato – La estación de los amores 1983

Al nostre país aquest és el tema més popular del cantautor italià Franco Battiato i encara que té una interessant i nodrida carrera discogràfica, "La Estación de los Amores" junt a “Centro de gravedad permanente” segueix sent les cançons per les que s’el recorda, mai va tornar a tenir un altre èxit igual a aquesta a Espanya i curiosament la peça no és una de les seves cançons millor considerades en la seva Itàlia natal, de fet ni el propi Franco Battiato li dóna rellevància en la seva biografia. Ha compost unes quantes bandes sonores al llarg de la seva carrera professional que va començar als anys seixanta i també ha dirigit. Franco Battiato va néixer a Catània, a l'illa de Sicília, el 23 de març de 1945. Aquest tema que estem escoltant es va incloure en el seu àlbum "Horizonte perdido" publicat l’any 1983 i Franco Battiato no ha de ser supersticiós ja que va ser tot un èxit a Espanya tot i ser el seu disc número 13. Els músics que l'acompanyen en la gravació són Giusto Pio (violí), Filippo Destrieri (teclats), Luigi Tonet (ordinadors), Simone Majocchi (programació PPG) i Gianfranco D'Adda (percussió). Tots els temes de l'àlbum van ser composats pel propi Franco Battiato. En total té gravats més de 40 àlbums i una pila de singles.

Glaucs amb Joan Manuel Serrat – Els teus ulls glaucs

Aquesta és possiblement la millor cançó en la carrera d'aquest grup català convertit avui en banda de culte. Estaven liderats per Jofre Bardagí, fill del gran mestre Bardagí i en aquesta cançó col·labora amb ells Joan Manuel Serrat que és padrí d’en Jofre. Glaucs es va formar a Begur, Girona, a l'octubre de 1994, encara que inicialment es van fer dir Penes's in fronteres i a més de Jofre trobàvem a Lluís Alsina, José Luís Vadillo, Àngel Valentí i Eduard Font que els va deixar l’any 1999 per incorporar-se a Sopa de Cabra i després als Lax’n’Busto, sent substituït per Alex Rexach. Es van dissoldre l'any 2003. Glaucs van publicar quatre discos, un d'ells en directe. Aquest tema és una composició de Jofre Bardagí i Lluís Alsina. Jofre ha gravat també en solitari i ha treballat com a compositor. Entre les seves composicions tenim que cità “L’himne dels Special Olympics” l’any 2003, la cançó “Jugarem a estimar-nos” que va representar a Andorra, i va portar el català per primer cop a Eurovisió i el tema “Porto el Barça dins el meu cor”. La veritat es que el noi sempre ha tingut que lluitar en contra del seu cognom i es que Bardagí pesa molt dins del mon musical, sols faltava el tiet i el padrí, Jofre sempre ho a tingut molt cru perque tots l’hi exigeixen sempre massa.

Julio Iglesias – La carretera 1995

Horas dara crec que sabeu perfectament que opino de Julio Iglesias. En general la seva obra musical arriba a resultar-me “cansina”, però no per això deixo de reconèixer que té també cançons bones i altres, menys, que són molt bones. Per això i per que vosaltres de vegades a través del correu electrònic em demaneu que les posi, Julio Iglesias ja “Agosto Catedrales”, sona alguna que altre vegada a Un Toc de Rock. Aquest tema donava títol a un CD que em van enviar els de CBS abans d'esdevenir Sony Music i la cançó em va agradar des del principi. Trobo que té un ritme cadenciós que sembla anar "in crescendo", sense que arribi a disparar-se en cap moment i que resulta molt agradable d'escoltar per acabar el programa d’avui. Es calcula que al llarg de la seva carrera Julio José Iglesias de la Cueva, el seu nom complet, ha actuat per un total de més de 60 milions de persones als cinc continents. Un accident de tràfic el va obligar a deixar el futbol, no oblidem que ell era porter del Reial Madrid. A les 2 de la matinada del 22 de setembre de 1963, Julio Iglesias al costat d'un grup d'amics i quan venien de festa, va tenir un accident de cotxe a Madrid. Van ser atesos d'urgències a l'Hospital Eloy Gonzalo i tots coincideixen que ell van sobreviure de miracle. Julio Iglesias que en aquell moment tenia sols 20 anys, va quedar semiparalític i sense cap esperança de tornar a caminar. Tot es reflectéix a la pel·lícula “La vida sigue igual” que va protagonitzar. La veritat és que a la seva recuperació i aixó no surt al film, va tindre molt a veure el seu pare, el doctor Julio Iglesias Puga que va tancar la seva colsulta per dedicar-se plenament al seu fill. Julio Iglesias va néixer a Madrid, a les 2 de la tarda del 23 de setembre de 1943, a l'antic hospital de maternitat del carrer Mesón de Paredes. Segons fonts de la seva discogràfica, Julio Iglesias ja ha venut més de 300 milions d'àlbums en tot el món.

La frase d’avui per acabar es de la cantant Lolita

“Quan tenim 20 anys ens creiem que ho sabem tot”

La veritat es que jo ja l’havia sentir dir al meu pare que afegia:

"Quan ens adonem que res sabem, és quan

veritablement comencem a ser adults"

Acaba Un Toc de Rock per avui, però abans de marxar-me amb la música cap un altre lloc us deixaré amb companyia de les emissores per les que escoltes el programa dues vegades per setmana o vía internet si es que t’el descarregas des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo soc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta fins la propera. A reveure.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)