Iniciem el nostre
viatge per la música dels últims cent anys a Holanda amb The Hunters, la banda
del guitarrista Jan Akkerman, però passarem en el nostre recorregut per Nova
Zelanda, Anglaterra i Estats Units, escoltant a Crowded House, Joan Jett &
The Blackhearts, Mr Bloe que eren una banda que no va existir mai, David Bowie,
Huey Lewis & the News, Carly Simons, Mark Knopfler, David Cassidy, Magna Carta, Mike
Oldfield i alguns més que ens acompanyaran, configurant la banda sonora d'Un
Toc d'Rock d’avui i que t’arribarà des de totes les emissores per les que el
programa surt a l’aire dues vegades cada setmana o bé per internet si es que
te'l descàrregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga Jo sóc Mario Prades i tornaré a obrir la
barraqueta dient-vos que sempre sou
Benvinguts a Un
Toc de Rock
The Hunters –
Russian spy and I 1966
Començen el
programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltant a The Hunters. Es tracta d'un grup
holandès liderat pel guitarra Jan Akkerman (Àmsterdam, 1946) que més tard
s'uniria a This Van Lleer (Àmsterdam, 1948) per crear Focus. El músic Jan
Akkerman, compositor junt al productor Casper Koelman d’aqiesta peça, va néixer
el 1946 a
Àmsterdam i toca guitarra, teclats, acordió i saxo, entre molts altres
instruments. Primer va ser membre dels grups The Friendship Sextet, The Shaking
Hearts i Johnny and The Cellar Rockers que després es canviarien a Johnny and
The Hunters i finalment van passar a ser ja The Hunters. En el grup i a part de
Jan Akkerman com a guitarrista trobavem a Sidney Wachtel (bateria), Wilfred
Arends que va estar en The Hunters fins l’any 
1966, sent substituir per Ron
Bijtelaar (baix) i Paul Hubert (guitarra rítmica i cantant) El tema que
escoltem ara és de principis de l’any 1966, es va editar en format single amb
“Spring” a l’altre costat, arriban al lloc 10 de les llistes d’èxits i a
Espanya hi ha una gran versió de la cançó a càrrec de Tony Ronald i els seus
Kroner’s i el sol continuat de guitarra, en la versió espanyola està a càrrec
de Max Sunyer, però tinc dubtes sobre si va ser ell o Santi Picó i la veritat
és que és més agressiva i potent que la de Akkerman, sense desmerèixer a aquest
gran instrumentista amb una brillant carrera en solitari. Ah! Aquí a aquesta
cançó li dèiem "L'espia rus". The Hunters mai més van tornar a tindre
un hit igual.
Mr. Bloe –
Groovin with Mr. Bloe 1970
Mr. Bloe era un
grup fantasma, d’aquells que mai van existir com a tal. Es tractava d'una
creació del DJ, arranjador, productor i també un bon multiinstrumentista Zack
Laurence. "Groovin' with Mr Bloe" va ser escrita per Bo Gentry,
Bernard Cochrane, Paul Naumann i Kenny Llacuna. Es va gravar comptant amb Harry
Pitch a l'harmònica i el propi Zack Laurence al piano, amb components d'un grup
anomenat Hookfoot, que al seu torn eren músics de sessió en els estudis DJM i
que van acompanyar a un jove Elton John quan aquest feia els seus primers
enregistraments, eren Caleb Quaye a la guitarra, Roger Pope a la bateria, Ian
Duck (harmònica) i un teclista que no va intervenir en el enregistraments. Es
diu que en aquesta cançó Elton John va tocar també el piano, encara que ell
sempre ho ha desmentit. El single va entrar en les llistes britàniques el 9 de
maig de 1970, aconseguint la segona posició, la primera va ser per "In the 
Summertime" de Mungo Jerry, però “Los círculos de Mr. Bloe” va aconseguir
mantenir-se 18 setmanes en les llistes. Aquesta cançó va ser usada com sintonia
en la sèrie de la BBC
"Oz and James Drink to Britain", l’any 2009. Zack Laurence (a la
foto) encara va treure un altre single com Mr Bloe amb el tema "Currie Soul" i
després d'editar un únic LP, Mr Bloe va desaparèixer com a projecte. Zack
Laurence de fet ha intervingut en un munt de projectes, a sota us poso alguns
d'ells.
Huey Lewis & The News – The Power of Love 1985
Ara que és
celebra el 30è aniversari de la pel·lícula "Retorn al futur" dirigida
per Robert Zemeckis, us he seleccionat per compartir avui a Un Toc de Rock el
tema estrella de la banda sonora que per cert, va aconseguir el Disc d'Or, la
cançó és "The Power of Love" i està a càrrec del grup Huey Lewis
& The News, una banda creada a San Francisco i liderada per Huey Lewis, de
veritable nom Hugh Anthony Gregg III, un músic nascut el 5 de juliol de l’any 1950 a la ciutat dels
gratacels, a Nova York. De 1972 fins al 1979 Huey Lewis va tocar amb el grup
Clover. Huey Lewis &
The News que es va crear l'any 1979 i encara està en actiu, estava
integrat originalment per Huey Lewis com a cantant i harmònica, al costat de
Sean 
Hopper (teclats i cors), Bill Gibson (bateria i percussió), Johnny Colla
(guitarra, saxo i cors ), Mario Cipollina (baix) i Chris Hayes (guitarra i
cors), els dos últims ja no estan en el grup i per Huey Lewis han passat uns
quants músics, entre ells John Pierce, Stef Burns, Marvin McFadden, Ron
Stallings, Rob Sudduth, Johnnie Bamont, Jeanie Tracy i Linda Tillery. S'ha de
reconèixer que el film "Back to the Future" encara avui segueix sent
fresc i divertit, estant catalogat com una de les millors pel·lícules de
ciència-ficció de tots els temps, havent recaptat més de 380 milions de dòlars en
taquilla, l'èxit va propiciar una trilogia i una sèrie de dibuixos
animats. 
David Bowir –
Blue Jeans 1984
El seu nom real
és David Robert Jones i va néixer el 18 de gener de 1947 a Brixton, Londres,
però s'el coneixia com David Bowie i amb l’apelatiu de "El Príncep
Gai". Es va cambiar el cognom per no ser confos amb David Jones, component
de The Monkees i va adoptar el Bowie per Jim Bowie, aquell heroi del oest,
inventor d’un ganivet i que va morir a El Alamo. Cantant, compositor i actor,
David Bowie després de fer bandera de la seva homosexualitat va dir que no, que
res de res, ell era bisexual i més tard que ni això, que era hetero i s'havia
dedicat a ensarronar als gais per arrivar on va fer-ho. Ple d'ambigüitat
sexual, Bowie va sorgir en plena moguda glam i va ser una figura del moviment,
sobretot per les seves extravagàncies i posades en escena, sense detriment de
la seva qualitat com a músic i sobretot cantant. A Espanya i a tot el mon David
Bowie va passar de ser un artista de culte a cantant de llistes de ràdio
fórmula gràcies a "Blue Jeans", una composició del propi Bowie que va
ser el single que el va llançar massivament al nostre país i es trobava en el
LP "Tonight" en el que va col·laborar Tina Turner i que es va publicar
l'1 de setembre de 1984 i es va gravar a Le Studio Morin Heights del Quebec, al
Canadà, encara que David Bowie havia estat publicant discos des de finals dels
69. Curiosament aquest tema que va ser el que millor 
va funcionar en single a
Espanya, no va ser el que millor es va vendre fora, altres dos van arribar molt
més amunt, van ser "God Only Knows" i el que donava títol al LP,
"Tonight" que per cert, va ser el segon àlbum que David Bowie va
gravar per a EMI, d'aquí el canvi ja que EMI va apostar plenament per ell, cosa
que RCA no havia fet, això si exigint-li més comercialitat, que deixes de ser
cantant de minories i oblides les xorrades estrafolarias. La veritat és que van
nategar l’imatgen de David Bowie, es van acabar els maquillatges extremats,
vestimentes llampans i les seves estrafolarias aparicions, es va voler fer
oblidar les alusions a la seva homosexualitat i ho van aconseguir, obrint-li el
mercat nord-americà després de la neteja a fons de la seva imatge. Per tot això
hi ha dos Bowie diferenciats, el de RCA i el d'EMI. La pregunta seria “Quin era
el veritable... o no ho va ser cap dels dos?” Per cert, es diu que David Bowie
té un ull de cada color i això no és cert del tot, ja us ho explicaré un altre
dia, us puc avançar que va ser per culpa d'una baralla juvenil.
Joan Jett &
The Blackhearts – Crimson and clover 1981
La cantant i
guitarrista Joan Jett, a la que escoltarem ara a Un Toc de Rock, havia format
part del grup femení de rock The Runaways, possiblement una de les més
importants formacions de rock integrada només per noies. Quan es van separar va marxar-se a Anglaterra i va enregistrar diverses cançons amb els Sex Pistols, però va tornar als Estats Units i a Los Angeles va rodar una pel·lícula que mai va arribar a editar-se, basada en The Runaways. Posteriorment va crear un grup i a més de Joan Jett, la banda estava integrada per John Doe, Gary Ryan i Eric Ambel que va ser
reemplazat per Ricky Byrd. Amb Byrd a la guitarra, la banda va continuar ja com
Joan Jett and The Blackhearts Aquest tema que us porto avui, es va incloure en
el segon LP de Joan Jett & The Blackhearts "I love rock and roll"
de l’any 1981 que va ser número 1 i és va reeditar en 
versió CD, crec que al
juny de l'any 2011, però no estic segur de la data. En total van gravar 15
àlbums. La nord americana Joan Marie Larkin, coneguda com Joan Jett, va néixer
el 22 de setembre de 1958 a
Filadèlfia. Aquest tema que escoltem, a carrec de Joan Jett & The
Blackhearts, era una versió d'un èxit del grup nord-americà Tommy James &
The Shondels, els mateixos del “Mony, mony” que la van publicar l’any 1969 i
havia estat escrita per Tommy James i Peter Lucia. Per cert, hi ha una versió
interessant d'aquest tema que va realitzar Prince l'any 2009, a veure si l'escoltem
en propers programes. 
David Cassidy –
Rock me baby 1972
El cantant,
actor, compositor i miltiinstrumentiste David Cassidy va néixer a Nova York el
12 d'abril de l’any 1950 i es va convertir en famós com a actor de la petita
pantalla en ser un dels protagonistes de una popular sèrie de televisió
"The Partridge Family", una família de ficció on tots els membres del
clan familiar cantaven en cadascun dels episodis i amb l'actriu Shirley Jones
en el paper de mare, David tenia el rol del fill gran de la familia. De fet
aquella popular serie estava inspirada en un grup familiar real, The Cowsills i
si bé David Cassidy es va fer famos en aquest paper, ell ja havia intervingut
abans en alguns musicals de Broadway. El single amb aquesta cançó i que es va
publicar l’any 1972, va arribar fins al lloc 38 als Estats Units i 
al 11 a Anglaterra. Donava títol
a un LP de David Cassidy publicat el mateix any que va arribar al segon lloc en
el Regne Unit, si bé al seu país d'origen només va aconseguir col·locar-se en
el 44. La cançó va ser composada per Johnny Cymbal i Peggy Clinger i el primer
que va gravarla va ser BB King, l’any 1964 i està basada en el "Rockin'
and Rollin'" de Lil' Son Jackson. En aquesta gravació David Cassidy a part
de cantar també toca els teclats, guitarra i la percusió i als cors tobavan a
la gran cantant Kim Carnes. Aquest llarga durada va estar produït per Wes
Farrell.
Crowded House
- Don’t dream it’s over 1986
El tema
"Don’t Dream It 's Over" es una de les millors cançons del grup
australià Crowded House i va ser composada per Neil Finn. "No somiïs, això
s'ha acabat" va ser classificada per la Australasian Performing
Rights Association en el segon lloc entre les Millors Cançons de Tots els Temps
a Nova Zelanda i en la setena en les cançons del continent australià. El single
amb aquest tema es va publicar a l'octubre de 1986 i va arribar a la segona
posició en el Billboard americà el 25 d'abril de l’any 1987. Es trobava en el
seu primer LP titulat "Crowded House". El grup l'integraven en aquell
moment Neil Finn (cantant, guitarra i piano), Nick Seymour (baix) i Paul Hester
(bateria i cors), però també van intervenir en la gravació un munt de músics,
entre ells el guitarrista Joe Satriani que sols va fer cors, Jim Keltner, Noel 
Crombie, Mitchell
Froom, George Bermudez i Tim Pierce. Crowded House es deien inicialment The
Mullanes i es van crear l’any 1985, formant part el guitarrista Craig Hooper,
antic membre de The Reels. Neil Finn i Paul Hester havien militat anteriorment
a Split Enz un grup on també hi havia Tim Finn, germà de Neil i que anys
després s'incorporaria a Crowded House i amb ell gravarien
"Woodface". Un altre component del grup va ser Mark Hart (guitarra i
piano) que havia estat membre de Supertramp i amb ell es gravaria els àlbums
"Together Alone" i "Recurring Dream". Per cert que el
bateria Paul Newell Hester, nascut el 8 de gener de 1959, va aparèixer penjat el
26 de març de l'any 2005 en un parc de Melbourne, s'havia suïcidat. Paul Hester
arrossegava des de feia anys una profunda depressió. El “bon home”
no va tindre en compte que al parc hi anirie la mainada a jugar al matí i el
trauma que aixó podia representar per els xiquets i xiquetes al trovar-lo penjat…
vaja tros d’animalalot. Crowded House van tornar a reunir-se i crec que l’any
2013 s'ha editat un disc nou o por ser va publicar-se al 2012, no ho records
ara.
Carly Simon –
You’re so vain 1972
tractament psiquiàtric i dubto
que això el fes "Tan cregut". El tema es va incloure en el seu tercer
LP en solitari de Carly Simon que va ser produït per Richard Perry i es va
titular "No secrets", l'àlbum va ser Disc de Platí als Estats Units.
Entre els músics que participen es troben Andy Newmark (bateria), Klaus
Voormann (baix), James Taylor (cors), Linda i Paul McCartney (cors), Bill Payne
(òrgan) i un munt més. El single va ser Disc d'Or i està classificat en la
posició 72 a
la llista de les "Millors Cançons de Tots els temps" del Billboard.
Quan Carly Elisabeth Simon va començar a principis dels 60 ella i la seva
germana, Lucy, van formar un duet anomenat The Simon Sisters i van gravar dos
llargues durades.
Magna Carta –
Strangers in the Land of Ulysses 1995
Magna Carta estan
liderats pel cantant i guitarra Chris Simpson (Yorkshire 13 juliol 1972) i van
començar a Londres l’any 1969. En algun dels seus discos va col·laborar el
teclista Rick Wakeman. Van patir molts canvis en la formació que va començar
com a trio. Tenen gravats 41 àlbums, l'últim al 2009. Inicialment i al costat
de Chris Simpson trobàvem al guitarrista australià Lyell Tranter i el cantant
Glenn Stuart. Magna Carta son una gran banda de folk-rock britànica, una de les
millors del seu gènere. Aquesta cançó es va incloure en un doble CD editat
l'any 1995 pel segell Barsa Promociones, propietat de l'amic Mikel, sota el
títol "Las tierras del viento" i que incloïa cançons dels seus discos
"Sweet Deceiver" i "Nothlands", arreglades i
remasteritzades de nou per Chris i Linda Simpson (a la foto), junt a altres peces noves.
Per cert i això és important, tot i que us ho he dit en diverses ocasions, era
un CD doble, però es va vendre a preu de senzill. Si tenim en compta que Barsa
Promocions es una companyia petita, no feia els tiratges d’una multinacional i
així i tot pot permetres vendre a aquest preu, vol dir que les gran empresas
del 
disco no ho fan perque no els rota i solsament volen guanyar cales, per
tant mens queixar-se de la pirateria i més abaratir els preus, llavors vendran
més i l’artista sortira beneficiat. El problema es que com saben que guanyen
menys, volen seguir tenint els mateixos beneficis anuals, per tant pugan els
preus i això no és una cosa que jo m’inventi o dedueixi, m’ho explicaba el cap
de promoció d’una multinacional del disc. “Las tierras del viento”, doble CD de
Magna Carta, no te desperdici, si be no consta a la discografia oficial del
grup britànic. Suposo que serà per el fet de no haver-se publicat a Anglaterra
i sols a Espanya, peró te una cançó inédita composada durant una gira per
Espanya i que no van gravar en el seu moment, os parlo de “Highway to Spain”,
tota una peça de col·lecció que ja em escoltat a Un Toc de Rock.
Crosby, Stills,
Nash & Young – Our house 1970
Ara i des del
millor LP de la primera superbanda americana i que es va titular "Déja
Vu", publicat l'11 de març del 1970 per el segell Atlantic Records i
produït per Bill Halverson, però gravat l’any abans, us porto el que està
catalogat com a millor tema en la carrera d’aquesta unió de grans músics,
"Our house", una peça que va estar composada per Graham Nash que
també va ser el cantant i va ser el tercer single que es va extréure del disc.
Aquest era el seu segon treball del grup, però el primer amb Neil Young. Per
cert que aquest sempre va ser l'element distorsionador en la banda, tot i la
seva qualitat que no qüestionaré, Young volia una línia molt més rockera que
l’acústica dels seus companys i finalment els va deixar. Val a dir que Neil
Young no participa en totes les cançons del 
disc. Eren David Crosby (Los
Angeles, Califòrnia, 14 d'agost de 1941), Graham Nash (2 de febrer de 1942,
Blackpool, Lancashire, Anglaterra), Stephen Stills (Dallas, Texas, 3 de gener
de 1945) i Neil Young (Toronto, Ontario, Canadà, 12 de novembre de 1945), però
en la grabación d’aquest álbum també van participar Dallas Taylor (batería i
pandereta), Greg Reeves (baix), Jerry Garcia dels Grateful Dead a la guitarra
steel i John Sebastian (harmónica). Va arribar al primer lloc a les llistes als
Estats Units sent 7 vegades Disc de Platí, però no es va clasificar a
Anglaterra, si bé va ser Disc de Platí a França i Disc d’Or a Alemanya. Al
setembre de l’any 1994 el disc “Déja Vu” va ser reeditat en format CD, després
de ser remasteritzat. 
Carole King –
You’ve got a friend 1971
Aquesta es una
gravació en directe del gran èxit en la carrera de Carole King, inclosa al CD
“Natural Woman -The very best of Carole King” de la novaiorquesa Carole King,
cantant, pianista i compositora nascuda el 9 de febrer de 1942, una dona que ha
guanyat quatre Grammy i està inclosa en el Rock and Roll Hall of Fame. Aquest
és el seu gran hit, tot i que al mateix temps també la va gravar i portar a
l’èxit James Taylor i es trobava en el seu primer LP "Tapestry"
publicat per Carole King l’any 1971, tot i que aquest és un enregistrament en
directe que us porto, a més de per la qualitat del tema i la seva intèrpret,
perquè els cors que escoltareu acaronan a Carole King són, ni més ni menys que
Bonnie Raitt, Celine Dion, Gloria Estefan i Shania Twain... "Ahí és na lo
del ojo i el portava a la butxaca". Carole King va començar com a
compositora, formant tàndem amb el seu marit Gerry Goffin del que es
divorciaria més tard, però van deixar un munt de temes que van ser èxits en els
anys seixanta, com “The Locomotion”, "Will You Love Me Tomorrow",
"Take Good Care of My Baby", "Oh No Not My Baby" i un munt
més, 
de fet cançons seves les han gravat Little Eva, Tina Turner, Kylie
Minogue, Beatles, The Animals, Aretha Franklin, Manfred Mann, Rod Stewart,
Linda Ronstadt, The Monkees, Bobby Vee, The Drifters i molts altres. Quan es va
decidir a llançar-se definitivament en solitari va ser l'any 1970, amb l’àlbum
que va incloure aquesta cançó en la seva versió original i el singler va
guanyar un Grammy, encara que ja havia gravat durant els 60 uns quants singles
d'escàs èxit. "Tapestry" està considerat el millor disc de la seva
carrera i va estar en el primer lloc en les llistes americanes durant 15
setmanes l'any 1971, va romandre en llistes durant més de sis anys. Va tenir el
rècord d'àlbum interpretat per una solista que es va mantenir en el número 1
durant més temps, només va ser superat per Whitney Houston amb "El
Guardaespatlles" l'any 1992, dues dècades després. En la gravació de
l’àlbum Carole King que canta i també toca el piano i els teclats, compta amb
un bon grapat de col·laboracions, entre elles Joni Michell, Merry Clayton,
Julia Tillman i James Taylor que fan cors. El productor va ser Lou Adler.
Mike Oldfield –
Tubular bells 1973
En passats
programes i escoltant a Mike Oldfield us vaig comentar que punxaria el
"Tubular Bells" i us explicaria la història, molt curiosa, de
l'àlbum. Ha arribat el moment i sona ara a Un Toc de Rock, però primer farem
una mica d’historia. Quan Mike va deixar la banda de Kevin Ayers va treballar
ocasionalment com a guitarrista de sessió. Un d'aquests treballs va ser el
musical que es representava a Londres "Hair", on cobrava 5 lliures
per nit. També va tocar el baix en una banda liderada pel cantant de soul
Arthur Lewis. Tot allò el va portar a uns estudis acabats d'inaugurar, situats
en un castell i anomenats The Manor. Allà van començar les sessions de gravació
del “Tubular bells” en les que Mike Oldfield, amb només 17 anys, va tocar
pràcticament tots els instruments, més de 20 que es van barrejar en un 16
pistes manualment i tot es va realitzar en una setmana. Només va comptar amb la
col·laboració de Viv Stanshall (veus), Jon Field (flauta), Steve Broughton
(percussió), Sally Oldfield (veus) i Mundy Ellis 
(veus). El problema va sorgir
quan cap discogràfica va voler editar-lo a menys que es posessin textos i veus
solistes. El comentari dels experts va ser que “allò era inpublicable”.
Finalment Virgin el va treure al carrer el 25 de maig de 1973, encara que les
vendes van ser mínimes, fins que el director de cinema William Friedkin que
buscava música "diferent" per a una de les seves pel·lícules, a
sugerencia del porpietari de Virgin, amic seu, decideix ficar quatre minuts del
“Tubular bells” en el film "L'exorcista", allò va ser el
reconeixement definitiu. Curiosament Mike Oldfield no va assabentar-se i
posteriorment va manifestar que ell no hagués estat d'acord en fragmentar la
peça. L'àlbum amb aquesta llarga suite, dividida en dues parts, ha venut més de
20 milions de còpies. Posteriorment es van fer la segona i la tercera part, més
de trenta anys després. La portada va ser realitzada per Trevor Key i forma
part de la història de la música. La famosa campana tubular representa avui en
dia tot un símbol, de fet és el "símbol Mike Oldfield" i ell ho va
triar com a logotip quan va crear la seva pròpia companyia discogràfica
Oldfield Music LTD.
Mark Knopfler –
Going home Theme from Local Hero 1983
"Local
Hero" és una d'aquestes pel·lícules que avui en dia es recorden casi
solsament per la seva extraordinària banda sonora, un álbum que ha estat un
dels millors discos de Mark Knopfler en solitari. Aquesta peça que ens porta
Mark Knopfler per tancar Un Toc de Rock d’avui, és el tema central del film i
possiblement la millor cançó de l'àlbum i l’escoltarem ara concluent el
programa. Es tracta d’una peça "in crescendo" d'una qualitat extrema
que jo feia servir en algunes ocasions com a música de fons, quan dirigia i
presentava el programa "El Sendero a lo Desconocido", dedicat a la
parapsicologia, a Antena 3 de Ràdio. La veritat es que jo també havia fet
d'Iker Jiménez, es clar 
que va ser l’any 1983 i el 84 i no se si Iker havia nascut
ancara. El guitarrista, cantant i compositor escocès Mark Freude Knopfler que
va ser líder del mític grup Dire Staits, una de les millors bandes britàniques
del anys 80, va néixer a Glasgow, Escocia, el 12 d'agost de 1949 i l'escoces
Mark Knopfler està considerat com un dels millors guitarres del món. Ara bé,
quan Mark Knopfler va començar, ell mateix ha confessat que imitava la manera
de tocar del guitarra del grup britànic Sniff’n’The Tears.
La frase d'avui
és de l'escriptor i pilot d’aviació francès Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29
de juny de 1900 - illa de Riou, 31 de juliol del 1944), autor de l'obra
"El principito" que va dir
"Només amb
el cor es pot veure bé; l'essencial
és invisible als ulls”
Acabaré per avui
Un Toc de Rock i us deixaré amb companyia de totes aquelles emissores per les
que el programa surt a l’aire dues vegades cada setmana o per internet si t’el
descarregas del blog o bé el facebook de Montse Aliaga. Jo segueixo sent Mario
Prades i toca baixar la barraqueta. Porteu-se bé i... A Reveure!
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario