Sempre han
existit frikis, des que el món és món, però fa uns anys que els frikis són més
aviat penosos. Gent que es fa famosa per sirtor al "Gran Hermano" o haver-se ficat al llit amb aquell o
aquella i a sobre es permeten la irreverència d'explicar-ho als quatre vents
cobrant per això On ha quedat el respecte i la intimitat de les relacions? Avui
el programa estarà ple de frikades, però d'aquelles de "ahir" que com
comprovareu, tenien un contingut i un fons darrere. Tindrem a Paco Clavel
"La Reina"
de la moguda madrilenya, Andrés Pajares, Fernando Esteso, Josmar, Desmadre 75,
Bibi Anderson, Santi 
Sans, Desde Santurce a Bilbao Blues Band que era la banda
liderada per Moncho Alpuente, Los Golfos, Toreros Muertos, Hermanos Calatrava,
Jesulín, inclus Luis Aguilé, entre d'altres que espero puguin arrencar-vos
algun somriure. Anem a iniciar el nostre viatge als records des de les
emissores per les que el programa surt a les ones dues vegades cada setmana o
internet si te'l descàrregues del blog o el facebook de Montse. Sóc Mario Prades i obro la barraqueta dient
per variar alló de
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Clavel i Jazmín –
El Twist del autobús 1981
Abans d'aquest
disc que us porto al programa d’avui d’Un Toc de Rock, Paco Clavel va editar un
EP com Bob Destiny. Es pot dir que aquell va ser el primer disc realment
independent de tota la movida madrilenya i va estar produït per Yayo Aparicio
de la Via Lactea.
Després va crear Clavel i Jazmín, escrit amb I llatina, van fitxar per CBS i
van treure un LP del qual es va extreure aquest primer single, el més popular
de la seva carrera fent el que ell reconeix que es "cutre-pop". Paco
Clavel es diu en realitat Francisco Miñarro López i va néixer a Iznatoraf,
Jaén, l’any 1945. "El twist de l'autobús" té una lletra plena de
dobles sentits i elevat contingut homosexual. Existeix una altra versió de la
cançó amb Paco Clavel a duet amb Pedro Almodóvar. Paco Clavel condueix el
programa "Extravaganzza" a Ràdio Nacional d'Espanya i a Ràdio 5 i
"El guirigay" a Ràdio 3, en el què col·labora Luz Divina, una bona amiga
a la 
qual vaig conèixer quan era cap de promoció del segell Manzana a Madrid i
que crec estava casada amb Diego Manrique. A Clavel i Jazmín també militava
Nacho Campillo que després marxaria a RH+ i més tard crearia Tam Tam Go!. Paco
Clavel va ser un friki, però d'aquells frikis dels 70 i 80 que feien coses
interessants, revestit tot amb tocs de glamour o ridiculeses, segons el
cristall amb què es miri. Al contrari que els frikis d'avui en dia que només
destaquen per haver estat en un Gran Hermano o per haver-se ficat al llit amb
aquest o aquella famós o famosa. Per cert, no confongueu aquest tema amb
"El blues de l'autobús" que va compondre Víctor Manuel i va
popularitzar Miguel Ríos.
Bibi Anderson –
Call me Lady Champagne 1980
Repeteixo el que
ja us he dit abans, en els 70 i 80 van sorgir una sèrie de personatges que
també es podien considerar frikis, però que destacaven, a més de per les seves
extravagàncies, perquè feien coses més o menys interessants. Paco Clavel és un
d'ells. Pot agradar o no, però es va ficar de ple en grups musicals creant una
idea molt glam de la moguda i avui en dia ningú li pot negar la seva
importància dins d'ella. El mateix passa si parlem de Bibi Andersen, tots
sabíem que era un transvestit, però treballava en el món del cabaret i la
revista, passant a ser vedette amb espectacles propis que van funcionar
comercialment i això crec que ningú pot negar-ho, fins i tot va gravar discos i
van funcionar a nivell vendas. Al costat de "Sálvame", aquesta cançó
va ser el èxit en disc de Bibi Andersen, èxit relatiu, però la veritat és que
van sonar i molt i ella va sortir en moltes ocasions per televisió a programes musicals. Bibi
Andersen va gravar un LP titulat "Canto" l’any 1980 on es trovaben
ambues cançons. Bibi va néixer a Tànger el 13 de 
febrer de 1954 i el seu nom
era Manuel Fernández, és clar que el segon cognom era "Chica" no és
conya es diu així. Es va venir a Barcelona i es va dedicar al striptease
utilitzant la seva transsexualitat per donar-se a conèixer, una cossa de la que
després es penediria, peró que posiblement va ser factor desisiu. L’any 1977
debuta al cinema interpretant a una transexual de la mà de Vicente Aranda, a
"Cambió de Sexo". Avui després d'haver-se fet una vaginoplàstia ha
passat a dir-se Bibiana Fernández. Cal recordar que la gran sorpresa pel que fa
a Bibi ens la va donar Alfredo Amestoy quan en el seu programa de televisió va
ensenyar el seu carnet d'identitat. És clar que poc després, no recordo ara en
quin programa va ser, ella va ensenyar l'altre "carnet d'identitat"
aquell que llavors encara lluïa entre les cames i tot Espanya va dir ¡Oooooooh! A la foto Bibi amb Mario Prades.
Josmar – Es super
fort 1997
Un dels frikis
catalans més populars va ser Josmar que sempre va confessar sentia gran
admiració per Sabrina i de fet la seva vestimenta i posada en escena imitava a
la italiana de "poderoses raons capdavanteres" que va triomfar gràcies a
ensenyar-les "casualment" en un programa de televisió de cap d'any on
va cantar el "Boys, boys, boys". Aquesta cançó que escoltarem ara va
ser el tema més popular, de fet l'únic tema popular, en la carrera de Josmar,
editada en el 97 o potser seria el 98, al qual també es coneixia com Josmar
Gerona i que va néixer precisament en aquesta ciutat el 29 de juliol de 1975.
Es va fer popular al programa “Malalts de tele”, de la televisió autonòmica
catalana que dirigía i presentava Toni Soler i amb Josmar i aquesta cançó que
compartim 
avui Un Toc de Rock, es pretenia aconseguir una candidatura de
Catalunya en el Festival de la
Cançó d'Eurovisió amb Josmar com a representant nostre i
cantant “Es súper fort”. Va realitzar una gira per Catalunya promocionant la
seva candidatura que finalitzar amb un concert davant 3.000 persones a la Plaça Reial de
Barcelona i encara que no va funcionar la cosa, Josmar va marxar-se a Bimingham
per estar present al festival i muntar el seu numeret. Cal dir que Josmar
realment va sortir del programa “El semáforo”, en 1994 que dirigia Narciso
Ibáñez Serrador i estava presentat per Jordi Estadella, Marlene Morreau i
Asunción Embuena. El programa es basava en actuacions a qual més cutre i el
públic votava la qualitat de l'actuació amb aplaudiments o cassolades. D'aquest
programa va sortir també Cañita Brava, un altre gran friki. Josmar ha tret en
total 6 o 7 discs, encara que la qualitat... és un altra cantar i mai millor
dit.
Josmar, un friki a la catalana
Fernando Esteso –
Los niños con los niños, las niñas con las niñas 1975
Un dels
humoristes espanyols més populars gràcies al cinema i la televisió va ser
Fernando Esteso i va gravar uns quants discos que van tenir força acceptació,
triomfant amb temes molt cutrillos com “Bellotero Pop”, “La Ramona”, “Coñac La Parra”, “El zurriagazo”,
“Romance del ajo” o “Los niños con los niños, las niñas con las niñas” que és
el que us he seleccionat per escoltar en aquest programa dedicat als frikis del
món de la música i que va editar Discophon l'any 1975. La cançó va ser
composada per Jesús Gluck que va ser organista de Los Bravos i el presentador i
folklorista Lauren Postigo que també va ser el productor. Fernando Julián
Esteso Allué va néixer a Saragossa el 16 de febrer del 1945 i en el cinema va
triomfar plenament formant parella amb Andrés Pajares, al qual també escoltarem
en el programa d'avui, encara que la cosa va acabar molt malament entre ells i
es van tirar els trastos per cap. 
Esteso va tenir problemes amb Tele5, quan
feia de presentador, però els tribunals finalment van obligar a la cadena de
televisió, al març de 2001,
a indemnitzar-lo per danys i perjudicis i va percebre
més d'un milió d'euros. En total ha treballat en 34 pel·lícules. Jo vaig
conèixer a Fernando Esteso quan el vaig entrevistar arran d'actuar amb la seva
revista a la plaça de toros de Tarragona, en l'elenc estaven Manolo Codeso,
Beatriz Carvajal i Arévalo, però la veritat és que cap dels seus companys el va
deixar en massa bon lloc, en aquella època tenia, pel que sembla, molts
problemes amb les drogues. 
Andrés Pajares –
Drácula Ye Yé 1968
Andrés Pajares
havia intervingut com a actor en unes quantes pel·lícules, algunes d'elles
musicals i juvenils, gairebé sempre en papers secundaris, una d’elles va ser
"La vida sigue igual" amb Julio Iglesias. A finals dels seixanta va
arribar la unió professional amb Fernando Esteso i els seus “bodrios
pasteleros” fent tots dos de xulo piscines als quals se'ls queia la bava darrere
de les nenes, que els van encimbellar al cim de la popularitat, aixó si. Des de
fa uns quans anys Andrés Pajares és molt més popular pels seus embolics amb
drogues i dones i això resulta penós, tenint en compte que és un gran
professional de l’espectacle. Andrés Pajares també va gravar uns quants discos
plens de bon humor. El més famós va ser 
"Gi Gi L’amoroso" que era una
versió o “El currante”, però jo us porta ara a Un Toc de Rock aquesta mena
de contet amb un "Dràcula
Ye-Yé" com a protagonista i per això el compartim ara. La cançó es trobava
en un EP editat l’any 1968 i en el que també s’incloïa “El inventito”, “El
árbitro” i “¡Jolín! Con la Pepa”.
Andrés Pajares va néixer a Madrid el 6 d’abril del 1940 i per cert, les coses
entre ell i Fernando Esteso, al que hem escoltat abans, van acabar com el
Rosari de l’Aurora.
Desmadre 75 –
Saca el güisqui Cheli 1975
Sempre s'ha dit
que els tunos són gent molt divertida i gamberreta i Desmadre 75 sorgeix d'un
grup d'estudiants que tocaven a la
Tuna i van decidir crear un grup per seguir divertint-se.
L'únic amb una mica d'experiència musical era José Julián Monzón, que tocava en
el grup Paracelso al costat del Gran Wyoming, de fet eren germans. En Desmadre
75 trobàvem també a José Vicente Baylina Ruiz conegut com "Chenche",
Alberto Cepeda Vicente que ja va morir i Julio Muñoz a qui anomenaven
"Chino". Els va descobrir Álvaro Nieto que va ser component de Los
Pasos i ell els va convèncer per gravar el seu primer single amb aquest tema que
escoltem ara a Un Toc de Rock i que es va convertir en la cançó de l'estiu a
l'any 1975, amb “Tengo una pena que me consume” a la cara B. En total van
editar dos LPs, el segon "Arradio Canuto" va ser ja al 1977 i poc
després es van separar. Alguns dels components de Desmadre 75 van crear els grups La Teta Atómica
i Los Amantes de Teruel, però la veritat és que van voler mantenir la mateixa
fórmula humorística, encara que amb escàs èxit. 
Desde Santurce a
Bilbao Blues Band – Hombre del 600
A principis dels
anys 70 estava de moda la cançó protesta, entroncada amb el folk o el pop i
prenent lletres de poetes exiliats i perseguits, però també van sorgir grups
que prenent com a referència l'humor de Quevedo, van utilitzar la sàtira i la
ironia en les seves cançons, entre ells Las Madres del Cordero, de les cendres
del grup Las Madres del Cordero, banda satírica humorística que liderava Moncho
Alpuente va sorgir Desde Santurce a Bilbao Blues Band, un grup que va heretar
aquest esperit ple de bon humor. A més de Moncho Alpuente trobàvem a Jorge
Pino, Javier Estrella i Álvaro 
Iberni. Desde Santurce a Bilbao Blues Band van publicar un únic LP l’any 1973 titulat
"Vidas ejemplares" que va tenir dues portades, una a l'edició
original i una altra a la reedició i va comptar amb les col·laboracions de
Massiel, Hilario Camacho, Luis Eduardo Aute i Vainica Doble i del qual es van
extreure dos singles, aquest tema que escoltem ara va ser el segon i ens parla
del SEAT 600 i d’aquells soferts conductors que amb la familia surtien els
diumenges per a veure mon. El segell Ramalama va reeditar també aquest LP de
Desde Santurce a Bilbao Blues Band en format CD, incloent així mateix les
cançons de Las Madres del Cordero.
Los Toreros
Muertos – Mi agüita amarilla 1986
equip contractat. Els nois de Seis
Disparos es van desesperar davant la parsimònia i indiferència de Carlos Manso
que menjava pipes, finalment es va prendre una part de l'equip del
impresentable i gràcies a Pablo Carbonell amb el qual vaig estar parlant, vam
fer servir l'equip de Toreros, abonant el cost pertinent als tècnics de
l’empresa de só de Madrid. És clar que després apareix Carlos Manso volent
cobrar... i tant que va cobrar, encara que no va ser amb diners, d'això em vaig
encarregar jo personalment. Tornem a Toreros Muertos, van ser un tercet
integrat per Pablo Carbonell (Cadis, 28 de juliol de 1962), el baixista gallec
Many Moure i el teclista argentí Guillermo Piccolini que van crear 
Toreros
Muertos l’any 1985. Es complementaven amb el guitarra Alberto Moraga que no va
ser mai membre oficial de la banda. Curiosament el seu primer àlbum, del qual
us he extret aquest tema, es va titular "30 años de éxitos" amb altres temes avui
històrics de Toreros com "Jo no me llamo Javier" o "Soy un
animal". Van treure tres discos més i a mitjans dels noranta van
desaparèixer. Pablo Carbonell (a la foto 1 feta per Mario Prades al concert de
Cambrils) va passar a dedicar-se al seu treball com a actor i Many Moure va
tocar en diversos grups. Les seves lletres eren gamberres, però era un sa bon
humor, encara que com en aquesta cançó, una mica escatològic.
Los Inhumanos –
Manué 1985
Aquest va ser un
dels temes amb què vam descobrir que hi havia un grup valencià anomenat Los
Inhumanos, editat en format single l'any 1985 i després es va incloure en el
seu segon àlbum titulat simplement “Los Inhumanos”, també publicat el 1985. Són
les desventures de "Manué" que si s'acosta a la paret es va a omplir
de ca… Los Inhumanos són una altra cosa, possiblement la banda més
"tronada" del pop espanyol de tots els temps. Feien bandera de la
seva desimboltura, bon humor i música gamberra. De fet tots ells eren
veritables gamberrets. Els vaig conèixer personalmente arran d'un concert
organitzat a la discoteca Contacto de Camarles i malgrat la tropa que eren a
Los Inhumanos, només hi havien cinc músics i dos cantants, els altres, de
vegades més de 30, eren purs comparses que sortien a l'escenari amb les seves
túniques de frares blanques per passar-s'ho bé, clar que això s'encomanava al
públic, de fet aquell dia em van convidar a unir-me a ells a dalt de
l’escenari, però jo "molt agraït" vaig declinar l'oferta. La cançó
semi-seria que millor va funcionar en la àmplia carrera de Los Inhumanos va ser
"Que difícil es hacer el amor en un Simca 1000" que es va incloure a
l’àlbum “30 hombres solos” i inicialmente, com 
m’explicaban Víctor Báxter i
Alfonso Aguado, tenia que parlar d'un 600, però la cosa no rimaba. Los
Inhumanos es van crear a El Saler de València l’any 1980. Els cantants eren
Víctor Báxter i Alfonso Aguado que havia
militat a Última Emoción. Víctor els va deixar a finals dels 80 per crear
Polvos de Talco Báxter. Per cert que Los Inhumanos segueixen en actiu, encara
que crec no queda cap dels seus components originals. Fa uns anys van publicar
un llibre-disc "Los Hombres que amaban a todas las mujeres" en clara
paròdia de la primera pel·lícula de la saga Millenium. A un dels seus
components li deien El Gallofa i la seva missió sols era deixar anar un rot a la
cançó “Duba Duba” que també es trobava al disc “30 hombres solos” que és va
editar l’any 1988. Alguns dels seus components van formar part després de La Banda del Capitán Canalla,
en la mateixa línia.
m’explicaban Víctor Báxter i
Alfonso Aguado, tenia que parlar d'un 600, però la cosa no rimaba. Los
Inhumanos es van crear a El Saler de València l’any 1980. Els cantants eren
Víctor Báxter i Alfonso Aguado que havia
militat a Última Emoción. Víctor els va deixar a finals dels 80 per crear
Polvos de Talco Báxter. Per cert que Los Inhumanos segueixen en actiu, encara
que crec no queda cap dels seus components originals. Fa uns anys van publicar
un llibre-disc "Los Hombres que amaban a todas las mujeres" en clara
paròdia de la primera pel·lícula de la saga Millenium. A un dels seus
components li deien El Gallofa i la seva missió sols era deixar anar un rot a la
cançó “Duba Duba” que també es trobava al disc “30 hombres solos” que és va
editar l’any 1988. Alguns dels seus components van formar part després de La Banda del Capitán Canalla,
en la mateixa línia.
Santi Sans –El
trastet 1967
Santi Sans,
aquest genial humorista català va gravar mols discos de monólegs, però també
cantant, aquest EP es titulava "Santi Sans a la Cova del Drac" i el va
publicar el segell Concentric l’any 1967 amb arranjaments i direcció musical
del mestre Francesc Burrull i en el qual també trobàvem "Toca fusta",
"El dormilega" i "Josep". Aquesta cançó està carregada de
bon humor i ens explica la història d'un que té un Cadillac i quan han de
portar-lo al taller del seu amic Ramonet, aquest li deixa un vell cotxe que té
arraconat al taller i mira per on, totes les noies s'enamoren d'aquell
"trastet". Santi Sans va treballar i molt per TV3 i Televisió 
Espanyola i també en el cinema,
destacant la seva tasca a "La
Mini Tia" i "La Liga no es cosa de hombres" de Iquino, sense
oblidar "Semos peligrosos, usease Makinavaja 2" i altres. Aquest tema
que escoltem ara a Un Toc de Rock, era una versió del "Road Hog" de
John D. Loudermilk, adaptada al català per Josep Maria Espinàs. Santi Sans va
néixer a Barcelona l’any 1933 i amb 8 anys va fer una obra de teatre anomenada
"Home casat, burro espatllat", però el seu debut professional en el
món de la interpretació va ser l’any 1956, amb una obra d'Adolfo Marsillach i
Amparo Soler Leal titulada "Acabados de casar, no molestar", al
Teatre Windsor de Barcelona. Un dels discos mes divertis de Santi Sans es
"Jaume el Conqueridor" on troben a l'actriu Crista Leem, una noia de
molt bon veure. Per cert es va fer un altre versió de aquesta obra de teatre
amb música de La Trinca. Fa
un parell o tres d’anys Santi Sans va presentar un llibre escrit per ell.
Los Golfos - ¿Qué
pasa contigo tío?
El títol
d'aquesta cançó, l'únic èxit obtingut pel duet juvenil Los Golfos, integrat per
dos germans, va fer història i es va convertir en una d'aquestes frases
populars que es difonen massivament fins al punt que s'oblida el seu origen. El
duo estava integrat per Manuel Malou, cantant, compositor, guitarrista rumbero
i productor musical que resideix des de fa anys a França i que va néixer a San
Clemente, Conca, l'1 de gener de 1961 i el seu germà petit Jorge Malou. Resulta
curiós, però malgrat l'èxit obtingut amb aquest tema i treure un altre senzill,
la cosa canvia i passen a dir-se Manuel y Jorge i posteriorment s'integren en
el grup Plástico, ja a l'any 1980 i que es dedicaven més a la new wave. Manuel va
formar part d'altres grups com T. Malou, Ratas de Lujo i Toreros After Olé, amb
aquests va enregistrar un àlbum. L'any 1990 i ja des de França es llança en
solitari i també comença a exercir de productor, ell va ser l'artífex de la
“Macarena” de Los del Río i també ha treballat amb Peret. 
Los Golfos, un duet amb gran èxit i sense continuitat
El Payo Juan
Manuel – Una vieja y un viejo van pa’ Albacete 1974
Avui en dia i a
causa d'Internet, aquesta cançó hauríem dit que es va convertir en viral, clar
que quan El Payo Juan Manuel va treure aquest tema en els anys setanta, no
teníem ni idea de les coses que podria fer un ordinador domèstic, però aquesta
cançó, plena de dobles sentits, es cantava en tots els focs de campament, pel
carrer i fins i tot quan sortíem d'excursió motxilla a l'esquena, és a dir
"a tot arreu", arribant a substituir al clàssic “Carrascal”. De nom
complet Juan Manuel Cardona Bonilla, el Payo Juan Manuel va néixer a
Espartinas, Sevilla, el 3 d'octubre de l'any 1941 i 
va morir a Barcelona un 16
d'octubre del 2014. Considerat com un cantant molt prolífic dins del flamenc i
la rumba catalana, amb més de 700 cançons compostes, bona part de la seva
popularitat es va deure a temes com aquest “Un viejo y una vieja van pa’
Albacete” i a la seva aparició en programes de televisió com “Crónicas
marcianas”. Aquest tema es va incloure en el seu àlbum “Rumbas del Payo Juan
Manuel” que es va editar al 1974. 
Hermanos
Calatrava – Maradona, Maradona 1982
És clar que els
reis de l'humor i les cançons amb doble sentit van ser els Hermanos Calatrava
que van sorgir per pura casualitat en els anys seixanta ja que ells eren un
duet "seriós", però en una actuació Paco es va quedar sense veu i va
començar a improvisar fent ganyotes i escarafalls, allò va agradar tant al
públic que va creure que estava pensat així que ells van decidir canviar el seu
estil i es van dedicar a prendre cançons de moda, reconvertint la lletra i hem
de reconèixer que es van inflar de gravar discos. Ja en els setanta es van
atrevir amb els Rolling Stones i David Bowie, fins i tot van fer conyes amb les
manifestacions polítiques. Manolo Calatrava es el "seriós" i ho poso
entre cometes perquè en la vida real són el contrari del que aparenten ja que
Manolo és un conyon empedreït, sempre disposat a fer acudits i Paco és una
persona molt seriosa. Amb Manolo m'unia una bona amistat sorgida a força de fer-li
entrevistes, m'explicava sempre que ells van haver d'adaptar-se a l'època i no
hem d'oblidar que existia la censura franquista, disposada constantment a
deixar anar les tisores, per això em 
manifestava amb orgull que mai van
utilitzar la paraula grollera que jutjaven era fer humor fàcil. Aquest tema que
tracta sobre el Pelusa, es va publicar a un single promocionant així mateix la Coca Cola, editat l'any 1982, a través del segell
Cardisc i era la cara B, a la cara A trobàvem “Se acabó el mundial”. Manuel i
Francisco García Lozano, coneguts artísticament com Hermanos Calatrava, van
començar a actuar al 1952, però es van traslladar a la Torrassa, a l'Hospitalet
de Llobregat. Van néixer a Villanueva de la Serena, Badajoz, però des dels anys cinquanta
resideixen a Cayalunya i val a dir que també han treballat en el cinema (la foto ha sigut cedida per Manolo Calatrava)
Jesulín de
Ubrique – Toda
Aquesta és una
bona curiositat... O no? La cançó es va publicar quan les
dones anaven a les curses de braus per obsequiar amb els seus sostenidors i
altres prendes íntimes al torero. Crec que Jesulín podia haber-se muntat una
botiga de venda a l'engròs del producte perquè els recollia a dotzenes.
Imagino, no estic massa posat en coses de premsa del cor, que si en aquells
temps li va cantar aquesta cançó a l'orella de l'Esteban, no és d'estranyar que
ella caigués en els seus braços i passés el que va passar, és clar que com tots
sabem, la cosa va acabar pitjor encara que El Rosari de l'Aurora. Que consti
que el noi no ho fa tan malament i sobretot, posa voluntat quan canta. És clar
que reconec que lo seu són els bous i les dones. Bé dones moltes, però
problemes, més encara. Val a dir que arriba un momento en que no diu “Toda”,
ell pronuncia “Toa”, però ja li està bé. De veritable nom Jesús Janeiro Bazán,
va néixer el 9 de gener del 1974
a Ubrique, Cadis. L'any 1984 va oferir una corrida gratuïta
només per a dones a Aranjuez. Des de 
llavors a Jesulín se'l coneix també amb el
sobrenom de “El torero de las mujeres”. En aquesta època va ser quan es va
ficar al món de la cançó, gravant un sol disc, un LP que va incloure aquest
tema "Toda" que hem escoltat a Un Toc de Rock i que es va reeditar en
format CD l'any 1996, a
través del segell Penta Records. Es diu que tenia programada una gira de
concerts després d'haver tret aquest disc ple de versions de clàssics, però que
finalment va veure la llum al fons del túnel i va decidir pactar, pagar el que
li va correspondre i anul·lar la gira abans de fer més el ridícul, en un
programa de televisió va explicar que anul·lar la gira li va costar més de
cinquanta milions de les antigues pessetes. Per cert, Jesulín a casa seva tenia
un tigre com a mascota que es deia Currupipi. 
Jesulín era tot un expert en roba íntima femenina
Luis Aguilé – El
Tío Calambres 1968
Acabarem el
programa amb el Rei de les Cançons de l'Estiu, però hem de dir a favor de Luis
Aguilé que en els seus treballs sempre ha destacat, a més del bon humor, per la
qualitat. Compaginant temes humorístics amb altres que avui dia formen part de
la història de la música com “Cuando salí de Cuba” que fins i tot van arribar a
gravar-la, en anglès, el grup nord-americà The Sanpippers aconseguint ser Disc d'Or
als Estats Units, sense oblidar “Ven a mi casa esta Navidad” que es va
convertir en una nadala clàssica. La veritat és que en les seves cançons,
aquest argentí afincat primer a Barcelona i posteriorment a Madrid, on va
residir fins a la seva mort, sempre acostumava a tractar temes molt
interessants i en aquest que us he seleccionat avui per tancar Un Toc de Rock,
ens exposa una part de la societat dels seixanta, amb les festes majors dels
pobles, la Lola Flores
i el Cordobés. Es va publicar l'any 1968 com a cara B d'un single amb “Es el
sol español” com a tema estrella, però la veritat és que aquest “Tío Calambres”
el va eclipsar. Luis María 
Aguilera Picca, conegut artísticament com Luis
Aguilé, va néixer el 24 de febrer de 1936 a Buenos Aires. Cantant, compositor,
productor i showman, va morir el 10 d'octubre de 2009. Érem molt bons amics i
cada vegada que actuava per Tarragona em trucava per telèfon per veure'ns i
menjar junts. Encara recordo un d'aquests menjars a què em va convidar, em va
portar al restaurant Gatell, a Cambrils i després de dinar i mentre esperàvem
el cafè, amb la seva dona Anna i la meva companya, em va comentar que estava
component una sardana i allà mateix i sense tallar-se ni un pèl me la va cantar
a acappella per saber la meva opinió. No cal dir que tots els comensals del
restaurant van emmudir a l'instant i en acabar aquella improvisada actuació, el
van aplaudir amb ganes (la foto es d'aquell dia). Luis va ser una extraordinària persona, un enamorat de
la vida i la seva mort em va entristir i molt.
Hauria pogut
ampliar la selecció musical d'avui amb gent cutre i casposa com Leonardo
Dantés, Tony Genil, Cañita Brava, la
Tamara aquella que no cantava massa bé i que després es va
canviar el nom a Yureda o alguna cosa així, Joe Rogoli, El Koala, La Charanga del Tío Honorio,
Mojinos Escozíos, No me pises que llevo chanclas, Orfeón Brutal, aquell que
anava de Mosca, Emilio el Moro, las Sex Bomb (a la foto), Georgie Dann, La Trinca i tants d'altres,
però el programa només durà 55 minuts, per tant, fins aquí hem arribat.
La frase per
tancar el programa d'avui és de Willy Toledo. Un home amb una sola neurona en
el cervell i com s'avorreix se'n va de vacances. Abans era actor i ara, acabat
i patètic, es dedica a intentar aconseguir popularitat a força de deixar anar
frases desafortunades esperant que algú es recordi d'ell i de la seva ínfima
carrera i si precisen un curt de gambals, potser el contractin. Ara ha dit:
"Seguiré
fent mofa de totes i cadascuna de
les religions, sóc un titellaire, un
bufó"
Jo discrepo ja
que titellaires i bufons són professionals molt dignes i que mereixen molt
respecte i ell amb els seus actes i paraules no en mereix cap
Conclou Un Toc de
Rock i tocar deixaros fins el proper programa, però abans us quedeu amb
companyia d’aquelles emissores per les que surtim a les ones dues
vegades per setmana o bé des de internet si és que t’el descarregas des del
blog o el facebook de Montse. Jo sóc Mario Prades i baixaré la barraqueta per
avui. Sigeu bons, sigueu bones.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario