Avui Un Toc de
Rock estarà ple de música negra, bàsicament soul, rhythm & blues i gospel i
també parlarem de segregació racial. A la nostra banda sonora compartirem
cançons a càrrec d'Otis Redding i Aretha Franklin que van ser Rei i Reina del
soul, així mateix tindrem a Arthur Conley, Solomon Burke, Mahalia Jackson,
Sister Rosetta Tharpe, Rare Earth, Wilson Pickett, The Temptations, Marvin Gaye,
Sam Cooke i Nina Simone, encara que anem a començar amb el tema "Soul
man" que ens portarà el duet Sam & Dave. Iniciem el viatge als
records, a la història de la música i ho farem des de les emissores per les que
escoltes aquest programa dues vegades cada setmana o bé per internet si es que
te'l descàrregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo segueixo sent
Mario Prades i obriré la barraqueta dient el mateix de sempre, alló de
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Sam & Dave –
Soul man 1967
Posem en marxa Un
Toc de Rock, en aquest viatge que realitzarem per la música negra que ens
arribava des dels Estats Units, escoltant la cançó més important en la carrera
del duet de color nord-americà Sam & Dave, es "Soul man" que es
va editar l'any 1967 i al costat de "When Something Is Wrong with My
Baby" que vam escoltar recentment al programa, són els temes més
representatius de la carrera de Sam & Dave. El tema "Soul man" va
ser una composició d'Isaac Hayes i David Porter per a ells. Isaac Hayes va
explicar que es va inspirar per escriure aquesta cançó en els disturbis racials
que es van produir a la dècada dels seixanta i la descripció de "Home
Ànima" a la cançó, marca l'esperit de lluita i l'orgull d'aquells
afroamericans que van marcar els edificis de Detroit després dels aldarulls que
es van produir en aquesta ciutat, amb la paraula “Soul”. Va manifestar al respecte
que era "Una història 
sobre la pròpia lluita de l'home de color per
elevar-se per sobre de les seves condicions actuals. Aquesta lluita és gairebé
una melodia, és una qüestió d'orgull". El single va ser número 1 a les llistes de Rhythm &
Blues del Billboard i ja al 1968 va aconseguir per a Sam & Dave un Grammy.
Acompanyant en el l'enregistrament als dos cantants es trobaven Booker T. &
the MG's i el grup The Mar-Keys Horns a la secció de metall. El duet de color
Sam & Dave, estava integrat per Samuel David Moore (12 d'octubre de 1935) i
Dave Prater (9 de maig de 1937 - 9 d’abril del 1988), tots dos cantants de
gospel i que havien estat components de The Melionaires i The Sensational
Hummingbirds, abans de llançar-se com duet. A finals dels 70 Sam & Dave es
van desfer. Ara us explicaré una curiositat, Sam & Dave van gravar només 5
LP 's, però tenen en el marcat 8 discos de "Grans èxits". Es el mon
de les discogràfiques i les seves ànsies de cales.
Arthur Conley –
Funky street 1968
Un altre de les
bones veus del soul que ens van arribar des dels Estats Units va ser Arthur
Conley i aquest va ser el seu tema més popular a Espanya, on es va publicar
l’any 1968 en format single, arribant al lloc 5 de les llistes de Rhythm &
Blues del Billboard i al 14 en les de pop, tot i que al seu país el gran hit
d'Arthur Conley va ser "Sweet Soul Music". De fet, aquest tema que
escoltem ara a Un Toc de Rock va ser l'única cançó que va funcionar.al nostre
pais de aquest cantant nascut a McIntosh County, Geòrgia, el 4 de gener de 1946
i que va morir a causa d'un càncer intestinal a Ruurlo, Holanda, el 17 de
novembre del 2003, on residia des de feia molts anys. En total Arthur Conley va
publicar 38 singles i un munt d'àlbums, destacant una bona versió que va
realitzar al 1968 del 
"Obladi, oblada" de The Beatles, en clau de
soul, per descomptat i que també es va publicar i va sonar a Espanya. La causa
que el cantant abandones el seu país per traslladar-se a Holanda va ser una
fugida cap endavant. Malgrat haver ocultat el fet i no haver sortit mai
oficialment de l'armari, es va saber que Arthur Conley era homosexual i la
societat puritana nord-americana, sobretot dins de la comunitat negra, no l'hi
va perdonar mai. Per això i fart de les crítiques i els atacs, fins i tot
físics, va deixar els Estats Units i es va traslladar a Amsterdam canviant el
seu nom a Lee Roberts. Finalment Arthur Conley va ser capaç de viure en pau amb el secret que
havia amagat durant la major part de la seva carrera i és que a ningú a Holanda
li importaven les seves tendències sexuals. 
Marvin Gaye –
Sexual Healing 1982
Amb aquest tema
que escoltem ara a Un Toc de Rock, el cantant de color Marvin Gaye va obtenir
el Grammy a la
Millor Interpretació Masculina de R & B l'any 1983. La
cançó es va publicar en format single el 30 de setembre de 1982 i va ser
escrita pel propi Marvin Gaye i Odell Brown. En la gravació que es va realitzar
en els Studio Key de Bèlgica, van intervenir, a més de Marvin Gaye a la veu i
que també va realitzar els arranjaments i es va encarregar dels teclats,
bateries i cors, Odell Brown (teclats i sintetitzadors), Gordon Banks
(guitarres) i Harvey Fuqua als cors i mescles. El single va aconseguir la
tercera posició en les llistes de pop del Billboard, la primera a les de Rhythm
& Blues on es va mantenir del 6 de novembre de 1982 fins al 8 de gener del
83, quan va ser desplaçat per Michael Jackson a duet amb Paul McCartney i la
seva cançó "The Girl Is Mine", també va pujar a la quarta posició a
Anglaterra. La carrera musical de Marvin Gaye que a més de cantant va ser soci
del segell Tamla Motown i crec que cunyat del propietari, 
va estar marcada per
la seva afició a les faldilles. Va ser un dels grans cantants de soul de la
seva època, quan l'estil sorgia poderós desenganxant-se del Rhythm & Blues
que el va originar. De fet va morir assassinat de dos trets, la mort li va
arribar a mans del seu propi pare i sembla ser que la culpa la va tenir una
discussió per una dona que es diu era amant de tots dos. Marvin Gaye va néixer
el 2 d'abril de 1939 a
Washington D. C. i va ser assassinat l'1 d'abril de 1984, la vigília del seu 45
aniversari, en el transcurs d'una discussió amb el seu pare que el va matar de
dos trets, fet que seria qualificat com "homicidi justificable o defensa
pròpia", al tribunal el seu pare va al·legar defensa pròpia perquè Marvin
l'havia agredit a cops, fet que es repetia força a causa de les seves
diferències i l'abús de drogues per part de Marvin Gaye. Després de la
tragèdia, la seva mare es va divorciar del pare i aquest va acabar 
els seus dies
en un asil d'ancians, va morir l’any 1998 d'un atac de cor. Marvin Gaye va
començar acompanyant a la bateria, entre d'altres, a Smokey Robinson & The
Miracles i fent cors i tocant el piano en enregistraments d'altres artistes. A
l'agost de 1961, va debutar com a solista amb "The soulful Moods Of Marvin
Gaye" sense massa èxit. Si bé despres es convertiria en una de las figures
claus de la Tamla
Matown. Al llarg de la seva carrera iniciada l'any 1957,
Marvin Gaye que es deia en realitat Marvin Pentz Gaye Jr va gravar un munt de
duets, destacant els que va fer amb la cantant de color Tammi Terrell, amb la
que sembla ser que va tindre una relació sentimental. Per cert Tammi Terrell
que va néixer a Filadèlfia el 29 d'abril de 1945, un dia al mig d'un espectacle
es va desmaiar en braços de Marvin Gaye (tots dos a la foto 2) i li van detectar un tumor cerebral.
Tammi es va haver de retirar dels escenaris, però va seguir gravant. Després de
vuit operacions i diversos deterioraments físics i mentals, va morir el 16 de
març de 1970 a
Filadèlfia. Marvin Gaye va caure en una profunda depressió i es va retirar
durant tres anys. 
Wilson Pickett –
Land of the 1000 dances 1966
Aquest tema a
Espanya va ser versionat pel grup Los Gatos Negros que la van incloure en un single i es va convertir en el seu gran èxit comercial, sent el disc
que millor es va vendre del grup barceloní, tot i que es van fer altres
versions. Aquesta que escoltarem ara és la més popular, a càrrec del cantant de
color Wilson Pickett, una de les millors veus del soul americà en els seixanta
i que la va publicar al juny de 1966 en un single editat per Atlantic Records,
encara que es tractava d'una versió, el primer a gravar-la va ser Chris Kenner
l'any 1963 que va ser l'autor del tema conjuntament amb Fats Domino que crec
també la va gravar, però no estic segur i al febrer de 1965 també la van
enregistrar i van portar a l'èxit el grup Cannibal and the Headhunters i hi ha
una altra bona versió, encara que més poppi, a càrrec del trio The Walker
Brothers. La veritat és que Wilson Pickett la va portar al primer lloc en les
llistes de Rhythm & 
Blues del Billboard i es va convertir en una de les
peces claus de la seva àmplia carrera musical. La va incloure en el seu àlbum
"The Exciting Wilson Pickett" i en l'enregistrament compta amb
l'acompanyament de Chips Moman i Jimmy Johnson (guitarres), Spooner Oldham
(teclats), Roger Hawkins (bateria), Junior Lowe i Tommy Cogbill (baixos),
Charlie Chalmers i Andrew Love (saxos tenors), Wayne Jackson (trompeta) i Floyd
Newman (saxo baríton). La veritat és que Wilson Pickett que va començar a ser
conegut quan era cantant del grup The Falcons, és un altre de les grans veus
del soul americà i encara que no va arribar a l'alçada del Rei, Otis Redding,
li va anar molt a la saga gràcies sobretot a cançons com aquesta "La terra
de les Mil Danses", "Mustang Sally" o “In the midnight hour”. El
cantant de color Wilson Pickett va néixer el 18 de març del 1941 a Prattville, Alabama i
va morir el 19 de gener de l’any 2006
a Reston, Virgínia, a causa d'un atac de cor.
Otis Redding – Fa
fa fa fa fa (sad song) 1966
I ja que parlàva
d’Otis Redding, l'escoltarem. El cantant i compositor de color va ser
l’indiscutible Rei del Soul, però també li deien Mr Putiful. El tema que
escoltem ara i que veritablement es va titular “Fa-Fa-Fa-Fa-Fa (sad song)”, es
va publicar en single l’any 1966 i va aconseguir el lloc 29 en les llistes de
pop i el 12 a
las de R & B als Estats Units, a Anglaterra va arribar al lloc 23. Es va incloure a l’àlbum “Complete & Unbelievable: The Otis
Redding Dictionary of Soul“. Nascut a
Geòrgia el 9 de setembre de 1941, Otis Redding va morir en un accident
d'aviació el 10 de desembre de 1967, al costat de diversos components de la
seva banda d'acompanyament The Bar-Keys, només tenia 26 anys d'edat. El cantant
de color volava en una avioneta Beechcraft 18 sobre el Llac Monona, a Madison,
Wisconsin. La causa de l'accident no va ser determinada amb precisió, encara
que es va parlar d'un error mecànic. De fet del grup 
The Bar-Keys només es van
salvar James Alexander i Ben Cauley que no van volar. Curiosament el major èxit
en la carrera d'Otis Redding va ser el single "Sittin 'on the dock of the
bay" que ja havia gravat abans de morir, però que es va posar a la venda
un mes després de l'accident. Va ser el seu disc pòstum. Els seus començaments
també són molt interessants ja que va començar acompanyant a Johnny Jenkins i
en una sessió d'enregistrament d'aquest per a la Stax, com quedaven diverses
hores lliures i estaven pagades, el productor Jim Stewart (co-propietari de
Stax) va decidir que podien aprofitar-se, sense cap cost, per que Otis Redding
gravés dos temes, un d'ells va ser "These Arms Of Mine", el seu
primer èxit. La seva veu passava de ser acariciadora i vellutada a fort i
punyent, això li va donar una amplitud de registres que el va convertir en el
que va ser, un Rei. En els seus inicis també va anar amb la banda de Little
Richard. Després de la seva mort, la trona de Rei del Soul
va estar ocupada per Solomon Burke, al que també escoltarem més tard. 
The Temptations –
My girl 1964
Aquest tema,
escrit per Ronald White i Smokey Robinson que liderava el grup Smokey Robinson
& The Miracles, per a The Temptations, també el va gravar Otis Redding,
clar que "My girl" va ser el gran èxit en la carrera del grup vocal
de soul The Temptations i a Un Toc de Rock i escoltant a aquest gran grup
vocal, hem parlat moltes vegades d'aquesta cançó, però no l'havíem escoltat
mai, per tant ha arribat el moment de compartir aquesta gran balada del soul dels
seixanta. Es va publicar el 21 de desembre de 1964, a través del segell
Tamla Motown, en format single, però així mateix es va incloure en el seu àlbum
"The Temptations Sing Smokey", editat ja al 1965. En aquesta cançó el
líder vocal del grup era David Ruffun i el tema va ser considerat a l'any 2004
per la revista Rolling Stone, en el lloc 80 en la llista de les 500 Millors
Cançons 
de Tots els Temps. Al llarg dels anys i a més d'Otis Redding, el tema
ha estat molt versionat i cal destacar les que van realitzar els Rolling
Stones, Dolly Parton, Michael Jackson, Marvin Gaye, Stevie Wonder, Phil
Collins, The Mamas & The Papas, Prince Buster i molts altres, com
comprovareu estils molt dispars per a una gran cançó. El grup vocal The
Temptations, un dels més rellevants de la Tamla Motown, es van
crear a Detroit, l’any 1961, quan es van fusionar dos grups The Primer i The
Distants. The Temptations eren un grup vocal que estave integrat per David
Ruffin, Eddie Kendricks, Paul Williams, Otis Williams i Melvin Franklin, però
per el grup també van passar, entre d’altres, Dennis Edwards, Damon Harris i
Richard Street. Un dels seus millors treballs es l’àlbum “Masterpiece” de l’any
1973 i la cançó que li dona títul, un tema llarg i molt ben treballat, sense
oblidar un altre gran cançó “Papa Was a Rolling Stone" que van publicar
l’any 1971.
Aretha Franklin –
I say a little player 1969
Si abans hem
escoltat al Rei del Soul i com no hi ha Rei sense Reina, ara us porto a La Reina del Soul. Aquesta peça
és al meu parer el millor tema en la carrera musical de Lady Soul. Curiosament
quan es va editar a Espanya l’any 1969 aquest single de Aretha Franklin, van
col·locar la cançó a la cara B i a la
A "La casa que Jack va construir". Per aixó jo
sempre dic, parlan dels AR de moltes casas de discos, allors de ¡Lumbreras!
Quan s’en van adonar que la peça que més agradava al públic era a la cara equivocada
es van donar pressa en retirar els discos que quedaven a les botigues i el
single es va reeditar amb "Reso una petita oració" en el lloc
correcte, com a cara A. El colossal error està testimoniat amb la caràtula del
single que us mostro al blog perquè ho comproveu per vosaltres 
mateixos i és
que jo sóc dels que van comprar el single d'Aretha Franklin nomes sortir i es
va quedar amb un dels que tenen valor de col·leccionisme. De fet hi ha molts
perquè es venia molt bé, per aixó no està excessivament cotiçat precisament per
aquest fet. El més curios del cas és que en els Estats Units les cançons del
single d’Aretha Franklin respectaven aquest últim ordre, és a dir que "Say
a little player" va ser cara A. Es va editar l’any 1968 i va aconseguir el
lloc 3 en les llistes de R & B i el 10 a les de pop. Aretha Franklin va néixer el
25 de març de 1942 a
Memphis, Tennessee i és coneguda com Lady Soul o Queen of Soul. Aretha Franklin
és una de les veus que més han influenciat a les cantants de Rhythm and Blues i
funky de les posteriors generacions, havent incursionat en gèneres molt
diversos, fins i tot el líric.
Sam Cooke –
Wonderful world 1960/1985
La mort de Sam
Cooke i els fets succeïts després, es una mostra de la cruel segregación racial
que patia la gent de color als Estats Uniots durant els anys seixanta. El
cantant de color nord americà Sam Cooke va néixer a Clarksdale, Mississippi, el
22 de gener de 1931 i va ser assassinat a trets per Bertha Franklin, gerent del
Motel La Hacienda,
a Los Angeles, l'11 de desembre de 1964, quan es parlava de nomenar-lo el Rei
del Soul. El lloc va ser ocupat per Otis Redding. Hi va haver molta polèmica en
el judici ja que ella va al·legar defensa pròpia i que el cantant de color
pretenia violar-la, però en el judici es va saber que feia temps que tots dos estaven
embolicats, així i tot va sortir absolta, clar que ella era blanca i ell un
negre en una mala época per la gent de color als Estats Units, massa
segregación racial. Entre els grans hits de Sam Cooke es troben "You send me"
i "Wonderful world" que va ser el gran èxit en la carrera d'aquest
cantant de color i es la cançó que us he seleccionat per escoltar en el
programa d’avui de Un Toc de Rock. Va ser escrita per Sam 
Cooke en
col·laboració amb Lou Adler i Herb Alpert i es va publicar en single el 20 de
març del 1960, si bé inicialment la cançó s'atribueix a Barbara Campbell, nom
de soltera de la mare de Sam Cooke que aquest utilitzava com a pseudònim. Junt
a Sam Cooke en la grabación van intervindre Adolphus Asbrook (baix), Ronald
Selico (bateria), Cliff White (guitarra) i Lou Rawls (cors). Va arribar al lloc
12 als Estats Units i el 27 a
Anglaterra. Anys més tard la peça va ser recuperada en el film "L'únic
testimoni" protagonitzat per Harrison Ford a l’any 1985 i que tot i ser policiàca,
tracte el tema de les comunitats Hamish als Estats Units, tornan a
publicar-se la cançó en single. A la pel·lícula el actor Harrison Ford que fa
de policia de ciutat gran, amagat en una granja de la comunitat Hamish, la
canta mentre el tema sona a la ràdio del cotxe que ell està reparant i Harrison
Ford va cantant-la per sobre de l’original. La portada del blog es la d'aquest single
de l'any 1985.
Jimmy Cliff –
Many rivers to cross 1969
Encara que Jimmy
Cliff és realment un intèrpret de reggae, aquest tema que us he seleccionat per
compartir ara a Un Toc de Rock està ple de Rhythm & Blues. Jimmy Cliff va
gravar aquesta cançó en un single editat pel segell Island Records al 1969,
produït per Leslie Kong, encara que en el seu moment no va obtenir l'èxit que
aquest enregistrament es mereixia. Només es va classificar en les llistes
franceses. De fet la cançó ha estat molt versionada al llarg dels anys i cal
destacar les que van realitzar Harry Nilsson i John Lennon, Joe Cocker, Percy
Sledge, Desmond Dekker, UB40, Cher, Marcia Hines, Toni Childs, Oleta Adams,
Linda Rondstadt i Annie Lennox, entre altres artistes, fins i tot va ser
utilitzat per a un espot de televisió, encara que ara no recordo qui el
interpretava. El cantant, pianista, guitarra i compositor Jimmy Cliff, de
veritable nom James Chambers, va néixer l'1 d'abril de 1948 a St James, Jamaica i
va començar gravant en la seva pàtria, encara que l'èxit no sobrepassava les
seves fronteres. L'any 1964 Jimmy Cliff va signar contracte amb el segell 
britànic Island Records i llavors es va traslladar a Anglaterra, realitzant un
debut internacional amb l'àlbum "Hard Road to Travel". Des dels seus
inicis a Jamaica va treballar sempre amb el productor Leslie Kong, ell va ser
el productor de la cançó que escoltem ara, que va morir a causa d'un atac al
cor l'any 1971. Jimmy Cliff porta gravats més de 50 àlbums al llarg de la seva
àmplia carrera musical, l'últim ha estat "Icon" que s'ha publicat
l’any 2013, de fet el 2013 també va treure un directe i un recopilatori. Val a
dir que la carrera discogràfica de Jimmy Cliff mai ha tingut un single
d'aquells que considerem arrasadors, però es estable i està plena de bons
discos que tot i que mai han arribat al cim de les llistes de vendes, les
xifres no han estat malament, té un bon mercat.
Nina Simone –
Don’t let me be misunderstood 1964
Aquest va ser un
dels grans èxits del grup britànic The Animals i a Espanya la cançó va ser molt
versionada, encara que la vam titular "Comprensión" a fi d'abreujar i
cal destacar les versions de Lone Star, Bruno Lomas i Els Dracs que la van
gravar en català. Però avui Un Toc de Rock jo us he seleccionat per
compartir-la, la que va realitzar l'extraordinària cantant i pianista de color
nord-americana Nina Simone que es considera l'original. La cançó va ser escrita
per Bennie Benjamin, Gloria Caldwell i Sol Marcus per Nina Simone que la va
gravar per primera vegada al 1964, encara que posteriorment va realitzar altres
enregistraments de la cançó, moltes d'elles en directe. A més de la versió en single,
Nina Simone la va incloure en el seu àlbum “Broadway-Blues-Ballads” que es va
editar al 65. Moltes dècades més tard el tema es va utilitzar per a un anunci
de televisió de Christian Dior, es tractava del perfum J'Adore, l'espot va ser
protagonitzat per l'actriu Charlize Theron. Parlarem ara de Nina Simone que va ser una gran cantant i pianista de jazz i rhythm & blues nord americana,
establerta durant molts anys 
a França, Nina Simone tenia un greu problema que
provocava que molts músics l’abandonessin sense acabar les gires, li donava
massa abundantment a la beguda. Quan actuava havia moments que tocava cançons
que no eren la que havia anunciat, els músics començaven tocant una i ella
seguia amb una altra diferent i havia ocasions en que ni tan sols sabia que
estava tocant i cantant i això "cremava" als músics profesionals que
la acompanyaven. M'ho va comentar un ajecutiu de la seva empresa de management
a Espanya que estaban molt farts d’ella. Nina Simone, de veritable nom Eunice
Kathleen Waymon va néixer a Tryon, Estats Units, el 21 de febrer de 1933, va
morir en Carry-le-Rouet, França, un 21 de abril de 2003.
Sister Rosetta
Tharpe – Beams of heaven 1956
Ara passem al
gospel de la mà de Sister Rosetta Tharpe, una cantant i guitarrista de color de
veritable nom Rosetta Nubin que va néixer a Cotton Plant, Arkansas, el 20 de
març del 1915 i va començar a tocar i cantar a l'edat de quatre anys,
acompanyant a la seva mare que era evangelista de l'Església Church of God in
Christ i tocava la mandolina, predicant en esglésies del sud dels Estats Units.
Quan la seva família es va traslladar a Chicago va descobrir el jazz i el
blues, encara que ella va seguir interpretant gospel en públic. La barreja
d'estils ha donat a la música de Sister Rosetta Tharpe un caire especial i
personal ja que tocava les notes com els músics de jazz i pinçava la guitarra
com Memphis Minnie, la més prolífica i popular dona del blues de l'època. De
fet Sister Rosetta Tharpe ha estat una referència per a moltes cantants de 
gospel i rhythm & blues de generacions més joves ja que va oferir
influències de gospel barrejades amb rock ans roll, blues i jazz, fins i tot va
incursionar en el pop, però mai va abandonar les seues arrels gospel. L’any
1970 i mentre estava realitzant una gira per Europa amb Muddy Waters, Sister
Rosetta Tharpe es va posar malalta i va haver de tornar als Estats Units, on, a
causa de la diabetis que patia, se li va haver d'amputar una cama. Encara que
ella va seguir actuant, va morir a Filadèlfia, Pennsilvània, el 9 d'octubre de
1973. Aquest tema us el he extret del seu àlbum "Gospel Train",
editat l'any 1956, tot i que existeix una altra bona versió de la cançó que va
realitzar acompanyant-se de de la pianista de color Sister Knight que ara no us
poc dir si també intervé en aquesta que escoltem. 
Mahalia Jackson –
Trouble of the world 1959
I ja que parlem
de gospel, escoltem ara a la veu més important del gènere, la genial Mahalia
Jackson i aquest tema que us he escollit per compartir a Un Toc de Rock i que
he extret d'un disc recopilatori de grans èxits titulat genèricament
"Legend the best of Mahalia Jackson", encara que la cançó es va
publicar inicialment en single l’any 1959. Molt implicada amb la lluita pels
drets civils de la gent de color, Mahalia Jackson va col·laborar en diverses
ocasions amb Martin Luther King. La cantant de color Mahalia Jackson va ser 
coneguda com La Reina
de la música Gospel, un estil que possiblement sigui la font de la qual
van beure tots aquests músics que després van anar decantant-se pel blues, el
rhythm and blues i el soul. Va néixer a Nova Orleans el 26 d'octubre de 1911 i
Mahalia Jackson va morir a Evergreen Park un 27 de gener de 1972 per
complicacions amb la diabétis que patía. Comptava amb la tessitura vocal d'una
contralt i va estar entre les primeres intèrprets de espirituals a incorporar
en la seva música elements del blues, encara que mai va voler cantar jazz ni
rhythm and blues, sempre es va negar tot i les continues ofertes i sugeriments
que se li feien. Fins i tot el seu amic Louis Armstrong li va demanar que graves amb ell un disc de jazz i no ho va voler fer.
Solomon Burke – You’re
the one
Ara a Un Toc de
Rock escoltarem a Solomon Burke, coetani del mite del soul Otis Redding, anys
després de la seva mort en accident d'aviació, Solomon Burke va ser designat
com el seu successor, el nou Rei del Soul. Solomon Burke va néixer el 21 de
març de 1940 a
Filadèlfia, Pennsilvània. Va estar en actiu fins que va morir el 10 d'octubre
del 2010, mort ocorreguda a l'Aeroport d'Amsterdam, quan va aterrar el seu avió
provinent de Los Àngeles. Havia de fer un concert a la capital holandesa i les
entrades estaven totes esgotades des de feia setmanes. Solomon Burke va
començar a gravar al 1962 i l'any 2010 va publicar el seu últim disc en vida
"Hold on tight". Burke va ser pare de 21 fills (14 filles i 7 fills),
va tenir 90 
néts i 19 besnéts. Alguns dels seus fills i néts es dediquen
professionalment a la indústria musical, encara que cap ha aconseguit el seu
prestigi. L’any 1964 va escriure i va gravar "Everybody Needs Somebody To
Love" que immortalitzarian The Blue Brothers. Figura imponent, amb més de
200 quilos de pes i sempre amb vistosos vestits de fantasia, són el seu senyal
d'identitat, junt amb la seva forma personal de sentir el soul. A causa de la
seva edat i el seu sobrepès, els darrers anys Solomon Burke sempre actuava
assegut. La seva discografia es bestial, només en recopilatoris Solomon Burke
té publicats 23 àlbums i 38 o 39 d’estudi. Aquesta peça us la trec d’un grans
èxits.
Rare Earth –
Tobacco road 1969
Els Rare Earth
als que escoltarem per acabar Un Toc de Rock per avui, van ser la primera banda
de la Tamla Motown
que tenia músics blancs, tot i que la seva música era molt negra, fins aquell moment el segell estava reservat només per
a gent de color, perquè veieu que el racisme sempre té dues direccions. Es van
dir primer The Sunliners i es van crear a Detroit el 1961. L’any 1967 es van
convertir en Rare Earth i van estar en actiu fins al 1979. Aquest tema, tot un
clàssic composat i interpretat per John D. Loudermilk l’any 1960 i que també va
ser gravat per The Nashville Teens al 1964, es trobava dins del LP "Get
ready" de Rare Earth, el seu millor disc, amb la cançó que donava títol
ocupant tota la cara A, ja que durava més de 21 minuts i va ser la segona cançó
"llarga" de la història del rock, la primera era
"In-a-
Gadda-da-vida" d'Iron Butterfly. El grup Rare Earth estava
integrat en aquesta primera època per Gil Bridges (cantant, saxo, flauta i
percussió), Rod Richards (guitarra i veu), John Parrish (baix i veu), Kenny
James (orgue i piano) i Pete Rivera (bateria i veu), tots ells grans
instrumentistes. Es van produir canvis entre els seus components i van arribar
a ser vuit o nou músics. A Espanya es va realitzar dues grans versions en els
anys 60, a
càrrec dels grups barcelonins Los Extraños i The Finder’s i les hem escoltat a
El Temps Passa, un programa que fem Quimet i jo a aquesta meteixa emissora.
La frase per
concloure el programa es de Bill Clinton, el que va ser president dels Estats
Units i que va dir
“Les inversions
en educació, infraestructura i la
investigació científica i tecnològica,
augmenten
la creació de millors feines bones i nova riquesa
per a tots”
Acabaré aquí Un
Toc de Rock, però no us deixaré sols, quedeu amb la bona companyia de totes
aquelles emissores per les que el programa surt a l’aire dues vegades per
setmana o internet si es que t’el descarregas del blog o el facebook de Montse
Aliaga. Sóc Mario Prades i ara recullo els tratets i baixo la barraqueta fins
el proper programa. Porteu-se bé.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario